SR. DANNY ELFMAN

Avui, un dels compositors –viu- de bandes sonores amb més personalitat, fa anys: 56 !. El seu nom? DANNY ELFMAN.
·
Daniel Robert Elfman va nèixer a Los Àngeles un dia com avui de 1953 en una família ben posicionada. El seu pare era professor i la seva mare escriptora de contes. De ben petit, donades les seves preferències i capacitats musicals, els seus pares li posaren un professor particular de música i el matricularen al Conservatori.... però, ell, ho deixà tot per aprendre sol, tenia vocació d’autodidacta.
·
El 1972 marxà amb el seu germà –Richard- a París i entren a formar part de la companyia de teatre Le Grand Magic Circus de París. Allà, Danny aprén a tocar el violí. A París durà poc, ja que 3 mesos després ja està emprenent un viatge per Àfrica (Senegal, Ghana, Mali, Nigèria, Burkina Fasso...), fascinat pel folclore d’aquell continent... allà acaparà coneixements i experiències, però també una malària que gairebé l’envià a l’altre barri... tornà a EEUU. El seu germà participava en un grup de teatre, el The mystic knights of Oingo Boingo i el petit Danny s’hi apuntà per a fer els cors, la seva personalitat expansiva i inquieta el portà a escriure cançons i, finalment, a ser-ne el director, mentres el germà s’anava retirant de l’escena i s’animava a dirigir una pel·lícula, Forbidden Zone (1980). Els Oingo Boingo del seu germà Danny li posaren la música, a més d'interpretà el paper de 'Satan' (a la foto).... la companyia teatral es va desfer però el grup Oingo Boingo continuà (els ressons africans en el nom són evidents), el sr. Elfman tocava el violí, la guitarra, el trombó i cantava. Es tracta de la vessant més oblidada d’aquest músic així que us he posat un vídeo al final.... aquest grup de música durà fins el dia de Halloween de 1995 i el sr. Elfman compaginà –mentres durà- la seva feina musical amb grans orquestres amb aquest grup de música pop, marxós, fins i tot frenètic, amb molta influència de la música africana. Aquest grup fou un reconegut representant de la música New Wave als USA.

Un dels admiradors d’aquest grup –un jove Tim Burton- contactà amb Danny Elfman per a començà una de les relacions director-músic de cinema més fructífera, continuada i de qualitat de la història del cinema, aquell any el sr. Elfman uní la seva trajectòria professional a la de Tim Burton, posant música a La Gran Aventura de Pee-Wee (1985). A partir d’aquest primer film del sr. Burton, el sr. Elfman composà les músiques de tots els films del primer (excepte Ed Wood -ho fèu Howard Shore- i Sweeney Todd que –òbviament- tenia la música d’Stephen Sondheim)(hem de precisar que, com moltes parelles, la formada per Burton/Elfman es van barallar, per motius no fets massa públics... per sort, es reconciliaren).
·
La seva música (i les seves lletres) per al cinema ofereix originalitat, frescor, ironia i li agrada l’ús de grans orquestres acompanyades de cors (a voltes n’abusa una mica). Ell sempre ha declarat que s’ha deixat influenciar pels compositors de cinema més clàssic, sobretot, de Bernard Herrman. No conformat amb compondre i tocar, el sr. Elfman també és la veu d'alguns personatges, el punt culminant i la seva obra mestra és Pesadilla antes de Navidad i la seva veu a Skellington, entre molts altres personatges....
·
Seves són les BSO de films com: Bitelchús (1988), Batman (1989), Razas de Noche (1990), Dick Tracy (1990), Darkman (1990), Eduardo Manostijeras (1990), Batman Returns (1992), Pesadilla antes de Navidad (1993), Misión: Imposible (1996), Agárrame esos fantasmas (1996), Mars Attacks! (1996), Psycho (1998), Sleepy Hollow (1999), Planeta de los simios (2001), Spider-man (2002), Chicago (2002), Hulk (2003), Big Fish (2003), Spider-man 2 (2004), Charlie y la fábrica de Chocolate (2005), La Novia Cadáver (2005), Meet the Robinsons (2007), Hellboy II (2008), Milk (2008), Terminator Salvation (2009)... 4 nominacoins als Oscat El indomable Will Hunting (1997), Men in Black (1997), Big Fish (2003) i Milk (2008).... de moment, no l’ha guanyat mai.
·
El seu tarannà inquiet el porta a compondre sintonies per a la televisió (tan reconegudes i valorades) com els Simpson, Mujeres Desesperadas, Padre de Familia, Historias de la cripta.... i també de videojocs, com Kingdom Hearts II, Fable i Fable II, entre d’altres.
·
Des de 2003 està casat amb l’actiu Bridget Fonda (la de Blanca soltera busca) i tenen un fill, Oliver (nascut el 2005)...
·
Des d’aquí li desitgem una llarga vida per a que ens pugui captivar amb moltes més obres mestres de les que ja ens ha donat... per molts anys!!

··

OINGO BONGO ‘little girls’

·

UNA NIT

"Al bell mig de la sala, el príncep veu el cos de la noia, que dorm sobre una llitera feta amb branques de roure i envoltada de flors de tots colors. Descavalca amb rapidesa i se li agenola al costat. Li agafa una mà. La té freda. I la cara blanca, com la d'una morta. I els llavis prims i morats. Conscient del seu paper en la història, el príncep la besa dolçament. Sap que aquest és el petó que l'ha de retornar a la vida, el petó que la princesa ha esperat des que la maledicció d'una bruixa la va deixar adormida. El príncep enretira el cap per contemplar-la quan alci les parpelles i obri aquests ulls tan grans i ametllats.

·

Però la noia continua adormida. Potser, pensa el príncep, l'ha besat massa fluix. Torna a abaixar el cap i la besa novament, aquesta vegada amb una mica més de vigoria. La princesa, però, no es desperta. El príncep hi insisteix. Perquè el petó resulti encara més intens, amb els dits índex i polze fa pressió a les galtes de la noia fins que la boca se li obre suaument. Llavors hi fica la llengua , l'entortolliga al voltant de la d'ella, la treu, li mossega el llavi superior, i tot seguit l'inferior. La besa amb ardor, com poques vegades ha besat algú. Aquests petons exciten el príncep. Sent a l'entrecuix una turgència creixent, que es converteix en dolorosa pel mallot tan arrapat que porta. Però es conté perquè calcula que, quan la noia es desperti, ell podrà desfermar la passió que l'omple. Està segur que la noia es despertarà amb una passió equivalent.

·

Però, per més que la besa, la princesa no es desperta. El príncep s'atura un instant, li acaricia les galtes, i de seguida torna a besar-la: la besa un cop i un altre, cada vegada amb més vigoria. ¿Quina mena de príncep blau és, que els seus petons no són capaços de despertar l'adormida? Tots els prínceps blaus se'n vanten, sempre, de despertar les princeses amb un únic petó, senzill però inapel·lable. Se sent inútil, i agraeix que, com a mínim, a la sala no hi hagi ningú que l'observi.

·

Les coses havien d'anar d'una altra manera. Ell havia de besar-la i ella havia de despertar-se. Ja fa un quart que ho intenta i els llavis de tots dos han anat inflant-se, de tan ardents com són els petons. Ara descorda la brusa de la noia i contempla els pits: rodons, turgents, perfectes. El meravellen els mugrons, grossos i d'un marró rosat. Quan els mira de ben a prop, li fan pensar en la porositat d'un paisatge lunar. Els humiteja amb la llengua i, tot seguit, s'hi aferra amb els llavis i els xucla: ara l'un, ara l'altre. Potser els petons no la desperten, però això sí que hauria de despertar-la. Per si de cas les llepades als mugrons haguessin produït cap efecte, torna a dur els llavis fins als llavis d'ella i li besa amb ardor. Li passa la mà per sota la faldilla, li acaricia les cuixes i arriba fins al vértex que formen amb el pubis. Finalment aixeca del tot la faldilla i contempla totes dues cames, pàl·lides, tibants, suaus, esplèndides. A poc a poc aixeca el cos amb una mà i li treu les calces amb l'altra. S'agenolla damunt seu, li separa les cames, i els llavis que hi troba. Hi acosta la boca, l'hi llepa, hi agita la llengua i en ressegueix cada plec en el petó més íntim que -suposa ell, innocentment- mai cap príncep hagi fet a cap princesa. És el petó definitiu, pensa, el petó que desperta les princeses adormides. S'hi està estona i, com més estona s'hi està, més i més s'excita, fins que, incapaç de contenir-se i rumiant que potser allò del petó no és res més que la metàfora d'un contacte més radical, s'abaixa el mallot i es col·loca entre les cames de la noia. Es belluga, primer lentament i després cada cop amb més força, fins que cada embat li sacseja el cos. Però no així no es desperta. Decebut, el príncep acaba, s'enretira, reposa el cap sobre el pit de la noia. Cansat, es fa un lloc a la llitera, al costat d'ella, i la contempla. És tan bella que al cap d'una estona sent de nou que la passió el pren, i hi torna. Aquest cop la noia tampoc no es desperta. Es passa així tota la nit, tornant-hi cada vegada amb la convicció que més tard o més d'hora es despertarà, però és ell qui, a trenc d'alba, fatigat, s'adorm abraçat al cos d'ella. Pocs minuts després la noia es desvetlla, el contempla un instant -tan guapo- n'aparta el braç i s'aixeca desconcertada. ¿De quin somni surt, quant de temps fa que va tancar els ulls? Li costa molt recordar res, i a poc a poc s'allunya. El príncep dorm profundament, sense saber que a ell no vindrà mai ningú a despertar-lo".

Quim Monzó

Mil Cretins, 2008

Per a totes aquelles princeses

que -encara?- esperen el seu príncep ....

·

·

LA MUSICA DELS ASTRES

M'encanta aquesta cançó del Quimi Portet !!! i avui he 'pescat' el vídeo.... una meravella!!!!

·

EL DIA A DIA DE CANNES'09

El 62è. Festival Internacional de Cinema de Cannes ja ha tancat la paradeta. Aquest glamourós aparador de cinema, amb la seva clàssica catifa vermella i la desfilada obligada d'actors i actrius, directors i directrius (ai, directores!), el diumenge passat ens digué adèu fins l'any vinent...

·

Les expectatives eren altes: Coixet, Loach, Haneke, Lee, Almodóvar, Amenábar, von Trier, Tarantino, Noe, Chan Wook, Campion, Coppola (que, finalment, sí estigué present en un festival paral·lel a l'oficial: La Quinzena de Realitzadors!)... el bo i millor dels autors/es (sobretot, d'Europa) del 7è. art. L'element, però, que ha imperat més en la programació d'aquest any ha estat la sang (i de retruc, la violència)....

Dijous, 14 de maig

El Festival començà amb una platea que lluïa ulleres vermelles, preparada per a gaudir de l'Up de Pixar i, d'aquesta forma, beneir el sistema 3D com a mesura anti-crisi per a un cinema acosat per la pirateria i la tecnologia P2P... La nova de Pixar, com no podia ser d'altra manera, encantà per la tendresa, la virtuositat visual, el ritme i l'autenticitat dels persontages...

Divendres, 15 de maig

El 3er. dia de Festival vingué la primera decepció del Festival: Tetro. La pel·lícula espanyola (co-producció) de Coppola, el retorn del gran mestre, aquell que fa 30 anys s'emportà la Palma d'Or de Cannes amb Apocalypse Now, tornava amb una peli sota el braç modesta en pressupost però ambiciosa en la vessant artística i amb tocs de tragedia grega... segons la premsa, quedà en això: en estètica.

Dissabte, 16 de maig

Visità Cannes'09 el sr. Scorsese per a promocionar la World Cinema Foundation, de la que és president i que s'encarrega de detectar, rescatar, restaurar i exhibir films 'around the world' que es donaven per perduts, desapareguts o destruits, una feina admirable i neccessària. Pel que respecta a films, la nova de la Jane Campion -Bright Star- sobre la juventud del poeta Keats (una d'època femenina, un altre cop, 'cuál enésimo El Piano') no cala i la del Park Chan-Wook (el venjatiu), una de vampirs per primer cop a Cannes -BakJwi, resultà llarga i pesada. El millor del dia: Precious, del debutant Lee Daniels.

Diumenge, 17 de maig

Ang Lee, després de les dramàtiques i intenses Brokeback mountain i Deseo, peligro, necessitava filmà quelcom més lleuger i ho fèu a Taking Woodstock, al voltant del Festival de Woodstock: film simpàtic, agradable, ben ambientat... però poc més. La sorpresa del dia fou: Un prophète (de Jacques Audiard), film barreja de western, cinema fantàstic, de mafies i de cinema social....explicat de forma virtuosa, àfgil, natural, però també violenta i dura.

Dilluns, 18 de maig

Desembarca a la Croisette -fora de competició- una de les peli més cares i ambicioses del cinema espanyol, una 'extravagancia' (en paraules d'un periodista) de 141 minuts anomenada Ágora d'Amenábar, un film arriscat fins a nivells extrems que no ha superat la prova Cannes (ja veurem què passa quan arribi al gran públic): excessivament lenta, sense clímax; la història d'Hipatia (amb la guapa Rachel Weisz) no 'avança'... tot i que està ben filmada i històricament recreada. La premsa transmetia la sensació de que 'Alejandrito' s'havia posat en 'camisas de once varas'.

Dimarts, 19 de maig

Arriben Ken Loach i Lars von Trier. El primer aparcà el cinema de denuncia social (quelcom impensable, impossible!!!) i el segon s'atreveix amb un film de terror. Looking for Eric, pel·lícula fresca, divertida, sobre futbol, sobre la vida... que despertà l'entusiasme del públic. Antichrist, és fruit d'una etapa de depressió de von Trier (molts diuen que encara no n'ha sortit i que anava més sedant que sedant per Cannes): viatge a la foscor, un malson...però d'una atmòsfera hipnòtica, malsana i ben aconseguida.... la frase 'Soy el mejor director del mundo', del sr. von Trier passarà a la Història del Festival de Cannes.... (jo estic força d'acord amb la frase!!).

Dimecres, 20 de maig

Los abrazos rotos es projecta a Cannes amb ganes d'emportar-se premi. Agradà a públic i crítica, tot i que no entusiasmà. Almodóvar explicà que el film és una metàfora de la transició; sí, Pedrito se'ns posa polític i anuncia que el seu següent film serà -probablement- al voltant de la Guerra Espanyola...tot i que la comedia també el tempta.

Dijous, 21 de maig

Cannes es col·lapsa amb la visita de Tarantino i Pitt, Inglorious Basterds, és un spaguetti western con iconografia nazi més de diàlegs que d'acció, tota declaració d'amor al cinema, amb cinema dins del cinema i que ha filmat, per primer cop, a Europa.... un film que re-inventa a Tarantino sense deixar de ser Tarantino.

Divendres, 22 de maig

Si aquest any Cannes se'ns presentava sanguinolent i violent, el rei del mal rotllo europeu és, sense dubte, Michael Haneke... així que per a no defraudar-nos, presentà el seu darrer film: Des weisse band (La Cinta Blanca), el director especialista en destapar-nos i mostrar-nos, amb una bofetada, tot l'horror que pot haver en la nostra vida quotidiana ho tornà a fer en aquest film... en un exercici de contenció, de mesura que provoca encara més contundència... tenint en compte que la presidenta del jurat era Isabelle Hupert (gran amiga i protagonista del gran èxit La Pianista el director)...la cosa olorava premi...

Dissabte, 23 de maig

Amb un títol tan suggerent com prometedor Mapa de los sonidos de Tokio de la Coixet, la tercera spanish peli a Cannes d'aquest any...un film de personatges solitaris i sexe, de fet, el sexe com forma de comunicació. Segons la Coixet, té punts de contacte amb Cosas que nunca te dije (a veure si és veritat, perquè últimament a mi no em convenç), de moment, Cannes la va rebre amb xiulets i aplaudiments a parts iguales. L'altre personatge del dia fou el gran -ara una mica perdut- Terry Gilliam i el seu film El imaginario del doctor Parnassus i el molt comentat darrer paper de Heath Ledger....film barroc, desmesurat, imaginatiu...com tot el que fa Gilliam!

Dilluns, 25 de maig

I arriben els premis, la gran Palma d'Or per a Haneke (premi cantat?) i el Gran Premi del Jurat per a Un prophète de Jacques Audiard. Premi a la millor actriu per a Charlotte Gainsbourg (a Antichrist); al millor actor per Christoph Waltz (a Inglorious Basterds); al millor director per a Brillante Mendoza i -la dura i violenta- Kinatay; millor guió per Spring Fever (de Lou Ye) de Feng Mei; premi especial a tota una carrera per Alain Resnais i premi del jurat ex-aqueo per a Park Chan-wook (Thrist) i Andrea Arnold (Fish Tank).... per la es espanyola, res de res...

Per acabar, dues informacions interessants: l'actor català Alex Brandemühl debutà com a director -de moment- de curts amb Rumbo a lo peor, en competició; i Albert Serra (el director català més 'raro' de la història del cinema català, director de El Cant dels Ocells) s'animarà a filmar entre França i Rumania una versió lliure (ai, mare!) del Dràcula d'Stoker .... quina por!!!

·

DE VIDA (10): AMPOSTA 1908 (2)

•

DE VIDA (10): AMPOSTA 1908 !!!!

Avui: ... AGENDA CULTURAL EBRENCA !!!

Per a tancar la celebració del centenari de la creació de la ciutat d'Amposta s'ha 'inventat' 'Amposta 1908. La Festa del Mercat a la Plaça', en la que hi participa activament el matrimoni K, adequadament 'tunejats' de ciutadà i ciutadana de la vila ampostina de principis del segle XX (sí, oferiré prova gràfica!).

Si algú/na decideix visitar-nos més avall teniu el programa d'activitats, ressaltant aquelles en les que podreu 'admirar' al Sr. i la Sra. K...

PROGRAMA D'ACTIVITATS:
Dies: Dissabte 23 i diumenge 24 de maig.
Lloc: Plaça de l’Ajuntament i carrers del nucli antic d’Amposta.
Mercat de parades de queviures i artesans de les terres de l’Ebre i d’altres llocs, pel carrer Major i plaça de l’Ajuntament.

Dissabte, 23 de maig

9:00 h: Diana de dolçaina i tabal pels carrers del nucli antic, a càrrec del grup de dolçainers i tabaleters Sanfaina d’Amposta.
10:00 h: Cercavila – Diana per carrers d’Amposta (c/ St. Josep, Av. Alcalde Palau, c/ Parlament, Av. de la Ràpita i carrers del nucli antic), a càrrec de la Banda de Música La Unió Filharmònica.
11:00 h: Enramada pels carrers del nucli antic, a càrrec del grup de dolçainers i tabaleters Sanfaina, grup de dansa Paracota, Marc Guarch i la rondalla.
12:30 h: Acte d’inauguració de la Festa del Mercat, presidit pel Sr. Ramon Fontdevila, president del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, al Saló de Plens de l’Ajuntament d’Amposta.
13.00 h: Toc d’inici de festa, amb membres del grup Sanfaina. A continuació, el cor La Lira Ampostina i la coral Aquae canten l’himne “Oh! Amposta”, de Joan Suñé (1919), acompanyades per la Banda de Música La Unió Filharmònica. Lloc: Plaça Espanya.
17:00 h: Cercavila per carrers d’Amposta (c/ St. Josep, Av. Alcalde Palau, c/ Parlament, Av. de la Ràpita i carrers del nucli antic), a càrrec de la Banda de Música La Unió Filharmònica.
18:00 h: Visita guiada “De quan Amposta tenia 9 molins d’arròs i un molinet: ruta industrial”. Durada: 2 hores. Lloc de trobada i guiatge: Museu Comarcal del Montsià.
19:30 h: Serenata-concert amb repertori de primers de segle XX, a càrrec de la Banda de Música La Unió Filharmònica. Lloc: Plaça de l’Aube.
22:00 – 00:00 h: Espectacle de teatre i música “Una passejada pel temps”, pels carrers del nucli antic d’Amposta.

Circuit:
Pl. Espanya: El Mercat a la Plaça
C/ St. Joan: Les nimfes i la llum
Pl. de l’Aube: El Ball de Festa Major
C/ St. Pere: Les nimfes i el foc
Placeta del Cara-Sol: Les cosidores: AQUÍ TROBAREU A LA CIUTADANA K
C/ Corsini (cara-sol): Els carros pugen de la Ribera. Camàlics
C/ Corsini-cantonada c/ Felip II: La taverna dels Quatre Cantons : AQUÍ TROBAREU AL CIUTADÀ K

·

Diumenge, 24 de maig
10:00 h: Diana de dolçaina i tabal pels carrers del nucli antic, a càrrec del grup de dolçainers i tabaleters Sanfaina d’Amposta.
11:00 h: Visita guiada “De quan Amposta va passar de 10 a 40 carrers: ruta urbana”. Durada: 2 hores. Lloc de trobada i guiatge: Museu Comarcal del Montsià.
11:30 h: Enramada pels carrers del nucli antic, a càrrec del grup de dolçainers i tabaleters Sanfaina, grup de dansa Paracota, Marc Guarch i la rondalla.
12:00 h: Els jocs tradicionals, a càrrec d’alumnes del CEIP Soriano-Montagut, amenitzats per l’actuació de la Banda de l’Escola de Música de La Lira Ampostina. Lloc: Pl. Espanya. Tarda:
18:00 h: Visita guiada “De quan Amposta tenia tres ateneus: ruta per les entitats culturals”. Durada: 2 hores. Lloc de trobada i guiatge: Museu Comarcal del Montsià.
19:00 h: Concert a càrrec de la Banda de l’Escola de Música de La Lira Ampostina, amb programa i repertori de primers de segle XX. Lloc: Placeta del Cara-Sol.

··

·

US HI ESPEREM !!!!

EL SR. RUMI I ELS DERVITXOS

·

A mi els dervitxos (o derviches o dervishes) em tenen fascinat... no sé si ho coneixeu, es tracta -per resumir- d'aquell ball entre folclòric i espiritual en el que els ballarins comencen a donar voltes i voltes sense parar amb una falda llarga fins al peus i expressió de pur trànsit o èxtasi... com us deia, aquest ball i els seus ballarins (els dervitxos giròvags) m'hipnotitzen, m'aclaparen, m'estaborneixen els sentits... suposo que connecten amb la part espiritual que tots i totes tenim...

SR. RUMI MEVLANA. Un 30 de setembre va nèixer Celaddedin Rumi Mevlana o Jalal al-Din Muhammad Rumi (1207-1273), -conegut com a Mevlana o Rumi- a Balj, una petita localitat de l'actual Afganistan, però després de que la seva família anés per diferents països del món musulmà oriental, el sultà de Konya (Turquia) els convidà a quedar-se a la seva ciutat. Els governants de Konya es caracteritzaven per la seva capacitat de tolerància, respecte i acollida envers l'Altre, fos qui fos... això permeté que sunís, sufís, xiites, cristians, jueus.... tinguessin un convivència tranquil·la, plàcida i respectuosa (ai, és difícil de veure això avui en dia).

El pare de Mevlana era un savi i va saber transmetre al seu fill la motivació per l'estudi, el fet de viure en els centres de coneixement de l'època com Damasc, Alepo, Konya... li posaren la feina fàcil per a aprendre dels grans filòsofs i religiosos del moment. Ben aviat, destacà com a predicador de la religió sufí. Un fet que canvià la seva vida fou conèixer a Chams Tabriz amb el que matingué converses i discussions extenses sobre religió al que dedicà molts dels seus poemes (deixà per la posteritat més de 50.000 poemes!!!); Chams fou el que introduí a Mevlana en la 'sama' o dansa dels dervitxos.

·

L'extensa i variada obra del mestre Mevlana conté coneixements que s'avançaren als descobriments de Copèrnic sobre física i astronomia, sobre la gravitació del sol al voltant de la Terra i la idea de que cada àtom representa en miniatura el conjunt de l'Univers..."El amor es el orden universal, nosotros un átomo; es el océano, nosotros una gota minúscula".

·

Quan s'adoptà el 'sunisme' com a religió oficial de l'Imperi Otomà, el sufisme fou arraconat, rebutjat i perseguit. La ordre dels dervitxos fou prohibida a Turquia el 1923... però en els anys '50 el govern s'adonà de l'immens valor turístic que tenien els seus rituals, músiques i danses i permeteren restablir l'ordre.

·

El mestre Rumi morí el 17 de desembre de 1273, des de llavors, cada any a Konya (del 10 al 17 de desembre) es concentren els membres sufís de totes les comunitats del món, siguin turques, jueves, cristianes, àrabs o gregues... acudeixen a la Celebració de Mevlana, a la Commemoració del seu enterrament, conegut com la 'Nit de Noces del Mestre'... les oracions es barregen amb la 'Dansa del Dervitxos' (del persa 'darwish': "el que visita portes")

·
LA DANSA DELS DERVITXOS. Com ja hem dit el dervitxos giróvags o giradors o Mevleví (procedent de concepte àrab 'mawlana', mevlana en turc, que vol dir 'el nostre mestre') és una ordre religiosa sufí fundada pels deixebles del gran mestre Rumi, a Konya. La dansa dels dervitxos és el seu ritual més conegut, és un ball complex i d'una profunda religiositat difícil d'entendre. El camí i l'objectiu del dervitx és trobar la bellesa de Dèu, és un camí interior on es barreja dansa, música i plegària. La 'sama' (o sema) -nom al que es coneix aquest ball- és coneixement i amor, és un ball místic relacionat directament amb el moviment giratori dels planetes i amb la connexió amb Dèu. Consisteix en una dansa d'homes acompanyada per música de flauta, tambors, kamanché (una mena de violins) i llaüts; els ballarins giren sobre si mateixos amb els braços estirats simbolitzant l'ascendència espiritual cap a la veritat, acompanyats per l'amor i alliberats totalment de l'ego...

Segons el mestre, dansar és unió: unió de l'Home (i la dona, suposo?) amb ell mateix, amb la resta d'éssers humans, amb el cosmos i amb el misteri d'allò diví....

.... Dansem germans i germanes!!!

(si em voleu fer feliç regaleu-me un viatge a Konya del 10 al 17 de desembre...vaaaa!!!)

·

SR. NATHAN SAWAYA

Ja fa dies que us volia parlar d'aquest curiós artista però no trobava el moment; es tracta d'un xicot de 33 anys, de Nova York, que un bon dia deixà la seva trajectòria professional d'advocat (el 2004) per a dedicar-se -'full time'- a un dels seus hobbies preferits: el LEGO. Efectivament, el seu material de base com a creador és únicament peces de Lego.... ell ens demostra que això ja no és exclusivament un joc per a la canalla!!!

L'ús d'aquest material tan pop no ha impedit que poc a poc s'hagi fet un lloc en el món artístic i el sr. Sawaya ja és ARTISTA!!!.... de Lego, però artista!!! I les seves obres són, francament, impressionants i s'han guanyant un lloc en els museus d'arreu del món...

En paraules del sr. Sawaya, les seves obres desperten en els/les espectador/es records de quan jugàvem en la infantesa; i molta gent li ha manifestat que després de veure les seves obres han tingut ganes de còrrer cap a casa per a jugar al Lego amb la seva quitxalla.

Una de les seves darreres obres (reb molts d'encàrrecs) fou per a la revista PC Magazine: fer un PC!!! I després de 25 hores i 3.000 peces de Lego aconseguí el primer PC de Lego (que funciona!!) de la història. No es tractava d'adornar-lo i prou, sinó de fer quelcom funcional, només s'han conservat algunes parts internes com les unitats de disc i la pantalla de 17" (envoltada, això sí, de peces de Lego).

Mirant la seva pàgina web on se'l veu en el seu espai creatiu, podríem afirmar que el que té el senyor Sawaya és una autèntica obsessió pel tema.... que li permet guanyar-se -ara per ara- molt bé la vida... això sí!!!!

Aquí el teniu enllestint un violoncel en un 'plis-plas'...



·

UP

En 1988, Hiyao Miyazaki realizó una película de animación llamada Mi vecino Tororo que cambió el curo de uno de los negocios más prósperos del mundo. El cine para niños.
·
Lo que hizo Miyazaki fue volver al territorio original de los grandes escritores y cineastas no estrictamente infantiles, Barry, Swift, Caroll, Gorey, Fleming y su mago de Oz, basado en la hermosa obra de L.Frank Baum. Un arte orientado para niños sólo en apariencia y que podía deslumbrar a cualquiera. Un sistema complejo que incluye diferentes niveles de lectura que, en las manos de talentos enormes, se consiguen encajar sin esfuerzo aparente.
·
John Lasseter dio el siguiente paso con dos obras maestras, Toy Story y Toy Story2, y al hacerlo consiguió un éxito fabuloso y planetario mientras reconocía públicamente su deuda con el maestro Miyazaki. De hecho, fue él quien consiguió que el trabajo del gran artista japonés se conociese en Occidente.
·
El resto es historia, una historia de apariencia pequeña y beneficios gigantes, que nos acompaña desde hace una década y que ha generado miles de millones en taquilla y muchos más en merchandising. Raros son los padres de hoy que no han visto por casa uno de esos coches rojos de la película Cars, o cualquiera de los miles de vaqueros Woody, o Buzz Lightyears, el tímido robotito Wall.E y el sinfín de juguetitos, camisetas, tazas, pijamas, etcétera, que generan éstos hermosos monstruos comerciales.
·
Ahora, Pixar presenta su nueva obra, Up, y, según he leído, parece ser que Disney, la casa que vigila la casa de Pixar, anda preocupada por la falta de juguetes apetecibles que esta vez la imaginación de sus animadores ha puesto a su disposición.
·
No he visto la cinta, sólo el corto de promoción, del que deduzco que la historia gira alrededor de la amistad entre un niño y un anciano cascarrabias que decide atar un millón de globos a su casa y salir volando.
·
Las imágenes son precisas y sugerentes, la película pinta bien. Tiene ese punto original y a la vez respetuoso con las más sensatas tradiciones que tan bien han sabido manejar Pixar hasta ahora. La casita vuela, pero no a la deriva como la de Dorothy en el mago de Oz, ni produce el terror de las casas volantes del genio del cómic belga Enki Bilal, vuela plácidamente como el mono George, o como Jorge el Curioso, agarrado a un montón de globos comprados a un vendedor callejero de Manhattan. Lasseter ya se inspiró en Andersen para su Toy Story, que se puede entender como una revisión irónica y valiente del soldadito de plomo. Nada es del todo nuevo en la mejor animación, ni en la literatura, ni en el cine, ni tiene por qué serlo. Totoro, de Miyazaki, participaba de una vieja fórmula, amistad entre monstruo y niño, que va de Sendak a Frankenstein, de ET a El espíritu de la colmena. Lo que Lasseter y su talentoso grupo intentan una y otra vez (y casi siempre con formidables resultados) es devolverle al cine infantil su enorme dignidad. Regresando con inteligencia a las claves de los buenos cuentos. Amenazando a críos y adultos con una tarea que la vida les impondrá a la fuerza, la tarea de pensar, y regalándonos a la vez el lado bueno de este esfuerzo, el placer de imaginar.
·
Crecer es también volver a aprender, o recordar lo aprendido y olvidado.
·
El cine de Pixar ayuda a que este proceso no se detenga. No todo lo que han hecho son obras maestras, pero sus cimas (y su empeño por volver a alcanzarlas) son formidables.
·
Yo siempre espero sus películas, como espero las del venerable maestro Miyazaki, que acaba de estrenar Ponyo en el acantilado, como agua de mayo, incluso cuando no encuentro niños alrededor.

Ray Loriga
EL PAÍS Semanal, 10/05/09

·

(aquí teniu la pel·lícula 'on line' de 'Mi Vecino Tororo', gentilesa de KaoryDD))

···

SR. JAUME PLENSA

El sr. Jaume Plensa és una artista català (nascut a Barcelona el 1955) que està vivint un moment de màxim reconeixement internacional, les seves impressionants instal·lacions estan repartides 'around the world'...

·

Va estudiar a la Llotja i a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi; va aprendre i practicar les tècniques d'escultura en un taller de reparacions mecàniques. La seva primera exposició a Barcelona fou el 1980 i des de llavors ha anat pujant esglaons de maduresa creativa i reconeixement... Dibuix, obra gràfica, escultura, videoprojeccions, instal·lacións acústiques i ha col·laborat, també, en la creació de decorats per a òperes i obres de teatre, principalment amb la companyia La Fura dels Baus, que entre 1999 i 2003, reberen aplaudiments unànims ('La Atlàntida', 'El martirio de San Sebastián', 'La condenación de Fausto' i 'La Flauta Mágica').
··

El seu reconeixement internacional despegà a partir de 1997, però abans ja havia anat acumulant premis diversos com la Medaille des Chevaliers des Arts et Letres (França, 1993), el Premi de la Fondation Atelier Calder (França, 1996), el Premi Nacional d'Arts Plàstiques (Catalunya, 1997), Doctor Honoris Causa per l'School of the Art Institute (Xicago, 2002), entre molts altres. Ha exposat a Madrid, Sevilla, New York, Florida, Barcelona, Berlin, Méxic D.F, Brusel·les, Regne Unit, Xicago, Salzburg, Verona, Caracas, Japó, Suècia, Lyon, .... Actualment està vivint entre Barcelona i París.

·

A principis dels vuitanta la seva obra es basa en el ferro forjat i materials reciclats, amb figures o formes antropomòrfiques; a partir de 1986 realitza escultures en ferro fos, grans peces que es relacionen amb la terra, les roques i el magma... posteriorment, incorpora la llum que combinada amb el ferro crea volums bells... més endavant, incorpora textos escrits en relleu (frases, paraules) i amplia materials com alumini, llautó, vidre, resina...

·

Un dels seus principals temes és la dimensió Home/Dona i la relació amb l'entorn. La seva intenció és treure fora el que portem dins, mostrà el pensament en forma de llenguatge, signes en llatí, cirílic, àrab, japonés o indi en una mena d'invocació a la Torre de Babel, la discursivitat cosificada... ja sigui en els imponents escultures o en les seves obres dibuixades... En les seves escultures podem intuir tots els altres que habiten en nosaltres (o "los otros todos que nosotros somos", com ens diu Octavio Paz). Figures fantasmagòriques, ombrívoles, misterioses que transmeten espiritualitat... .

·

Una de les seves obres públiques més impactants, refrescants i poètiques és la que fèu a The Crown Fountain al Millennium Park de Xicago, que veieu a les fotos.

·

En aquests moments, l'artista plàstic català exposa a la Diehl+Gallery One de Moscú la seva instal·lació 'Silent Music' que inclou una escultura de 8 metres d'alçada anomenada 'La Casa del Coneixement' (la fotografia que veieu tot seguit).

·

Actualment podem gaudir d'una expo a la Galeria Toni Tàpies de Consell de Cent, 282 (BCN) fins al 21 de maig (correu que s'acaba!!)

·

"L’ànima artística és extremadament fràgil. En això resideix, en part, la seva belle-
sa. Si la creació és alguna cosa, ho és per la impossibilitat d’unificar el batec del
cor amb el silenci de l’existència. I l’acte creador se situa just en el punt de troba-
da d’aquest cercle que es va tancant en l’ànima. Un filòsof japonès es preguntava:
«Què busques en el cor dels altres, si no entens el teu?».
En rebre el Premi Nobel, William Faulkner va dir en el seu discurs: «L’escriptura és
un afer entre tu i el teu cor». Tots els creadors viuen i s’alimenten d’aquesta dualitat eterna."
Jaume Plensa

·

· (fotografia de Laura Medrano, podeu trobar fotografies seves molt interessants a: www.lauramedrano.es)

·

VISION PERIFÉRICA

· Un gesto de complicidad que dice mucho. El presidente de EEUU estrecha la mano del hombre que hace guardia a la puerta de la residencia del primer ministro británico.

·

El señor de espaldas es, evidentemente, Obama (conocemos ya su parte de atrás mejor que la nuestra). El de frente, un policía que hacía guardia en la puerta del número 10 de Downing Street, residencia, como es sabido, del primer ministro británico. El caso es que al cruzar el umbral, Obama reparó en el guardia y le dio la mano sin detenerse, de un modo apresurado, casi clandestino, buscando una complicidad rápida, estableciendo una connivencia veloz. Esto no se debe hacer, le dice telepáticamente al guardia, no está en el protocolo, sólo es para que veas que yo, en realidad, soy tú; es posible incluso que tenga más de ti de lo que tengo de mí, pertenezco a tu clase más que a la mía, pero debo fingir que me muevo bien en estos ambientes para llevar a cabo mi proyecto del que, no lo dudes, formas parte.

·

¿Se puede ser más tú que yo, más otro que uno mismo? Perfectamente, cualquier desclasado lo sabe. Quizá Barack Obama pertenezca a esta variedad de mamífero, pues lo normal, cuando eres presidente de Estados Unidos, incluso cuando eres presidente de un club de fútbol, es que te extirpen la visión periférica al objeto de que no percibas la realidad suburbial, el escenario adyacente, que es siempre un incordio.
·

Reparar en la existencia de un humilde guardia que pasa frío a la puerta de una mansión donde vas a tomar té con pastas junto a la chimenea tiene un mérito enorme o es producto de un sentimiento de culpa insoportable. Sea como fuere, en la familia del guardia se recordará este hermoso gesto durante generaciones. En la de Obama ni siquiera lo registraron.

Text: Juan José Millás

Foto:Toby Melville

El País Semanal, diumenge 03/05/09

·

A L'HOSTAL 'LA LLUNA' ...

·

... sempre esteu amorosament acollits i acollides ...

·

... ja ets un any més guapa, més llesta i més estupenda !!!!


PER MOLTS ANYS, ANGELET !!!!!

(la família de 'plàstic' T'ESTIMA !!!! )

·

·

SRA. MARILYN CHAMBERS & SR. JACK WRANGLER

Fa unes setmanes i amb pocs dies de diferència morien dues icones del cinema porno (o com anomenen el 'finolis': 'cine para adultos'): Marilyn Chambers (amb 56 anys acabats de fer) i Jack Wrangler (amb 62 anys).... la seva tasca mereix el nostre (re)coneixement...

·

La noia del trapezi.
La sra. Chambers va nèixer amb el nom de Marilyn Ann Briggs, el seu pare era publicista i la seva mare infermera; aquests pares intentaren que deixés la intenció de ser model, però la Marilyn es plantà a Los Àngeles per aconseguir-ho... sense massa èxit, així que marxà cap a San Francisco i després d'aconseguir ser la imatge de la marca de detergent Ivory Snow (com veieu a la foto) contestà un anunci per paraules sense saber que buscaven actriu porno. El directors -els germans Jim i Artie Mitchell- es fixaren en ella perquè tenia un aire a lo Cybill Shepherd i junts feren Tras la puerta verde que (juntament amb Garganta Profunda, ambdues de 1972) fou un dels films fundacionals del gènere pornogràfic tal i com el coneixem actualment.

L'argument és la història d'una noia 'moliente y corriente' que és segrestada i portada al club-teatre de La Puerta Verde per a que mantingui relacions sexuals en directe davant d'un públic entusiasta que acaba l'espectacle apuntant-se a la festa en una macro orgia final... allà hi desfilen de tot: negres, blancs, gordes, primes, joves, grans .... Aquesta peli significà tota una revolució en el moment que mostrà relacions sexuals interracionals (la Chambers s'ho feia amb l'actor negre Johnny Keyes).... l'escena del trapezi i les habilitat manuals i bucals de la Chambers són part de la Història del Cinema!!!.

Després d'aquesta peli la sra. Chambers, tot i veure com els seus pares li giraven l'esquena, va continuar participant en 25 films porno més (amb actors com John Holmes, el mític 'mr.35'), caracteritzant-se per ser una actriu que realitzava amb entusiasme la seva feina: 'garganta profunda', sexe anal, lesbianisme, interracial, bukkake extrem, dobles i triples penetracions... fou de les primeres en afeitar-se el pubis, de les primeres en posar-se peircings en els genitals, tota una pionera!!!. També provà sort en el cinema 'convencional' sent protagonista de Rabia (David Cronenberg, 1977) i cantant, amb el disc Benihana (1976). En els darrers anys debutà com a política amb el partit Personal Choice Party, el 2004. Es va casar 3 cops i va tenir una filla.

El cinema porno no seria el mateix sense la sra. Marilyn Chambers i Tras la puerta verde!!.
·

El noi que aparcà la 'pluma'.

El sr. Jack Wrangler va nèixer amb el nom de John Robert Stillman, la seva mare era ballarina i el seu pare era productor de cinema i als 9 anys li aconseguí el primer paper en una serie de la TV de contingut religiós (The faithof our children). Als 10 anys 'descobrí' la seva homosexualitat. Es va llicenciar en art dramàtic i després d'una curta carrera com a model i ballarí ... acabà com a gogó de discoteca i accedí al cinema porno i realitzà 80 pel·lícules. El seu valor en aquest gènere no és tan per les seves interpretacions o pel·lícules fetes sinó perquè aconseguí trencar la imatge que l'homosexual tenia en pantalla: Ell era gai però masculí!!! ara ens pot semblar absurd però el sr. Wrangler fou el primer en mostrar-nos que tots els homosexuals no tenen pluma i ensenyar a la joventut gai a mostrar-se orgullosos, virils i segurs de la seva sexualitat, donant una imatge de mascle dur i bebedor... començà en el cinema gai però acabà en el hetero, fent la seva darrera peli porno el 1986.
·

Es considerava gai, però confessà que era massa competitiu com per a compartí la seva vida amb un home, així que des de 1977 tingué a la cantant pop Margaret Whithing com a parella... casant-se el 1994 i acompanyant al sr. Wrangler fins a la seva mort ("I'm not bisexual and I'm not straight," Wrangler later said. "I'm gay, but I could never live a gay lifestyle, because I'm much too competitive. When I was with a guy I would always want to be better than him: what we were accomplishing, what we were wearing—anything. With a woman you compete like crazy, but coming from different points of view, and as far as I'm concerned, that was doable.").

·

En els darrers anys es dedicava a produir espectacles teatrals, havent deixat el porno definitivament però havent arribat a ser considerat tota una icona del món gai. L'any passat es realitzà un DVD Wrangler: Anatomy of an Icon, un reportatge sobre la seva vida amb personatges de l'època que exposaven el seu indiscutible valor.

·

La sra. Chambers i el sr. Wrangler van compartir una peli, el clàssic, The Devil in miss Jones II (1982), van compartir cast, tot i que no apareixien junts en pantalla.

·

·
Segur que allà on són ... s'ho passen de 'muerte'!!!

·

NATALIE I SEAN JUNTS !!!!??????

Sí, amics i amigues, em sento com un reporter del difunt 'Aquí hay tomate'... després de que fessin pública la seva ruptura definitiva com a parella Robin Wright i Sean Penn (ara sí, ara no, ara em trobes amb dos strippers en una habitació d'hotel, ara et deixo....)... els mitjans de comunicació de Hollywood treuen fum perquè la nova parella del sr. Penn és, ni més ni menys, que la nostra petita Natalie!!!... ja se'ns ha fet gran (sí, Pats, sí, la nena ha crescut....)... Els benpensants afirmen que després de trencar amb Robin, Sean alliberat, ha començat a sortir amb la Natalie; les víbores viperines diuen que si Natalie és l'única causant del trencament definitiu de la parella..... ¡¡¡ QUÉ FUERRRRRRTE !!!
·

No sabem si la relació es mantindrà però de moment, queda confirmat que les converses com a membre de jurat d'un Festival de Cinema (com Cannes) donen molt de joc, mireu la mirada de complicitat de la foto... ai, l'amour!!!.

·

SR. DAN METH

·

El sr. Dan Meth és un artista que elabora un blog d'aquells que marca tendència, que desperta opinió a la blogsfera i l'han destacat en diverses publicacions culturals.... la curiositat és que planteja uns anàlisis culturals molt originals, segons la seva sobirana opinió, sota l'etiqueta de 'Pop-cultural charts' ('gràfiques de cultura popular') en les que ens plasma en un gràfic diferents materials culturals en base a la qualitat o la popularitat dels productes escollits. A més d'altres coses (com, per exemple, si les cuines i sales d'estar de les sit-com de la tele USA estan a la dreta o a l'esquerra), es tracta d’un senyor que es dedica a refutar la teoria de que les segones parts no són bones; inicialment, ho fèu amb pel·lícules, demostrant la qualitat de segones parts... (les que en la majoria de casos queden fatal són les terceres...)

Ara ha aplicat el seu medidor particular a la música, tot repassant la discografia de diferents artistes i grups per acabar afirmant que, en la majoria de grups de música, el millor disc és el tercer.... algú/na s’anima a refutar-ho???

Tot i que estiguem d'acord o no amb les valoracions, el blog d'aquest sr. és molt interessant!!!
·
·

PRE-CANNES'09

·

Un any més, ja falta poc per al 'glamourós' festival de cinema de 'La cote d'azur' (un dry martini, please!); aquest any, ha rebut menys subvenció del govern francès, estem de crisis, i potser el luxe i les joies brillaran menys aquest any ('malgrait tout', els hotels de super-luxe ja mostren els cartells de complet).... fa uns dies presentaren la programació d'aquesta edició, la 62!!!....

·

Com ja hem comentat, el Festival arrencarà amb Up de Pixar i estarà farcida, farcida de films i autors/directors esperats, com Ingloriuos basterds (Tarantino), Bright Star (Campion), La cinta blanca (Haneke), Taking Woodstock (Ang Lee), Visage (Tsai Ming Liang), Looking for Eric (Loach), Vincere (Bellocchio) i -com vam dir- l'Anticristo (von Trier)... en total 20 pel·lícules en competició. Fa unes setmanes -i fora de Festival- van entregar la Palma d'Or a tota la seva carrera a Clint Eastwood, merescut, merescut!!!.

·

Aquest any, el festival ha mirat cap a la península ibèrica, ho fan en comptades ocassions, sempre 'passen' del cinema espanyol i català (exceptuant Almodóvar, és clar!)... però aquest cop estrenaran film a Cannes: Almódovar, Amenàbar (Ágora) i la Coixet (i el seu Mapa dels Sons de Tòquio).

·

La gran absència (i molt comentada en els mitjans) és l'esperada Tetro de Francis Ford Coppola, que poc satisfet amb el tracte rebut per l'organització de Canes'09 ha volgut decantar-se per estrenar en el Festival Internacional de Cinema de Seattle.

(algú/na s'anima a regalar-me una setmana de Festival????)

per si no l'havíeu vist, aquí està Ágora -Alejandro Amenábar (ui, quantes 'a'!!!):

··

MADONNA COL BAMBINO

(Lorenzo di Credi, 1456-1537. Museu del Vaticà)

·

Feia molt temps que en volia parlar... ja sé que no és cap notícia de 'rabiosa' actualitat, es tracta de quelcom que va 'saltar' als mitjans de comunicació a finals de l'any passat: Facebook elimina fotografies de mares donant el pit (o 'piti', com ho anomenem a can K) per considerar-les obscenes.

Es va crear un 'grup Facebook' de reacció que ha aconseguit més de 85.000 membres que sol·liciten la revisió d'aquesta decisió sota el nom de “Hey Facebook, breast feeding is not obscene”, acompanyades de 3.141 fotografies de nens i nenes feliços 'menjant piti' de la seva mami.... “Facebook, esperamos más de vos, y esperamos que te des cuenta de que las mujeres que están amamantando tienen derecho a mostrar fotos de sus bebés comiendo, así como los bebés con mamadera tienen derecho a ser vistos. En un esfuerzo por aplacar a la gente de mentes cerradas, sólo estás ayudando a perjudicar a los bebés, a las madres y a la sociedad”, exposa el grup en el seu 'muro'.

Responsables de Facebook van argumentar, en el seu moment, que les fotos havien estat denunciades com a inapropiades per altres usuaris.... sí, sí, tremendo!!!.

I aquí teniu una foto que vam fer al Museu del Vaticà en la darrera escapada a Roma. Sí, del Vaticà, reducte de bones maneres, de moral, de castedat, de tot allò pur... (sic, sic i re-sic)... doncs allà podem admirar un quadre com aquest (dels segles XV-XVI) on una mami dóna piti al seu fill, com sempre, des de que el món és món....

Senyors i senyores de Facebook reflexionin!!!

·

GEORGE NOT INCLUDED...

·

For Polita...

·

·

Happy Birthday, George !!!

·

LAS HERRAMIENTAS DE CLINT

La primera vez que vi un delantal para herramientas como el que Clint Eastwood le regala a su vecinito y amigo del pueblo hmong, en Gran Torino, fue en Manhattan, a mediados de la década de los sesenta. Por entonces se estaban construyendo unos cuantos edificios en la conjunción de Broadway con la 42th St., al sur de aquella Times Square que el alcalde Giuliani todavía no había convertido en parque temático familiar. Deslumbrada por la utilidad de la prenda -siempre he sido una enamorada de los bolsillos y, como mujer, siempre una eterna cazadora de tan necesarias concavidades, siempre una permanente defraudada por la tacañería e insensibilidad que los modistos, tan entretenidos haciendo molinetes en el aire con las manos, muestran al respecto-, recuerdo que pensé que un país que facilita que sus obreros de la construcción puedan encaramarse a lo alto de los andamios, cubiertos con cascos protectores amarillos y con delantales a juego repletos de fascinantes herramientas, un país así, decía, seguro que era más fuerte y capaz. Como su cine.

·

Clint Eastwood también debió de creer eso durante mchos años, durante décadas, mientras fue Harry el Sucio sin saber qu iba creciendo hacia el humano adulto que nunca se perdonará haber matado a un crío en Corea, pero que aún menos se perdona que le dieran por ello una medalla.

·

El héroe americano, pues (¿o debemos decir estadounidense?), termina su tarea de una vida, su filmografía de machote y, sin disparar una bala, acepta que las cosas ya no son como solían y se mete solito en su sarcófago. Hay que tener valor para hacer eso, pero hay que tener, sobre todo, decencia. Me gusta Gran Torino por eso, porque es una película decente en la que nadie renuncia a su mierda, y en la que la compasión, el ponerse en lugar del otro, triunfa. Eastwood el director se había acercado ya en numerosas ocasiones al lado oscuro del alma humana americana (estadounidense), a la ciénaga en que a menudo duerme el héroe salvapatrias. Pero ahora traza su testamento, con la nitidez de los sentimientos esenciales, de las sustancias primordiales y eternas.

·

La América (los Estados Unidos) que Eastwood refleja tiene mucho que ver con la que invade The Wire. Y el delantal con herramientas se parece a las manos del detective Lance, o como se llame, en The Wire, ya saben, el que talla muebles en miniatura mientras espera que le usen para intervenir con sus escuchas a los malos, y que recbie el premio especial dedicado a un hombre decente: enamorarse y casarse con una puta buena a quien también la vida trasteó de manera mala.

·

Me gusta 'Gran Torino' -"Yo le puse el árbol de dirección a ese coche en 1972"- porque habla de conseguir las cosas con esfuerzo, porque en ese santuario que es el sótano en donde el protagonista tiene su taller, ni una herramienta carece de objetivo ni de sentido. Es más, mucho más de lo que hoy puede decirse de muchos seres vivientes que dan la lata todos los días desde televisión.

·

Quisiera que los que nos gobiernan, por ejemplo, bajaran a un sótano lleno de herramientas y supieran exactamente para qué hay que usar cada una. Y que, de no saberlo, preguntaran a un experto. Pero a un expero de verdad. De los que se dan con sudor, no con palabrería. Quisiera que todos hiciéramos lo mismo, que descubriéramos el valor del trabajo, el valor del acoplamiento de las piezas, el valor de lo que vale por lo que es, no por lo que parece ni por lo que creemos que nos hace parecer.

·

Seguramente no hay forma de conseguir un mundo así, o quizá sí, sólo que algunos de nosotros no lo veremos, pero habrá valido la pena dejarlo dicho. Que con unos alicates se puede volver a empezar.

·

Anoche, después de ver la peli con un amiga, nos sentamos en una terraza. No dejaron de pasar orientales por delante. Nos miramos y nos sonreímos: "Algún día les tendremos que dedicar algo de atención, ¿no?". Aunque sólo sea para que la utilidad de las herramientas en las que creemos no caiga en delantal roto.

·

Maruja Torres

(a El País Semanal, 26/04/09)

·

·

SRA. MERCE LLEIXA

1960-2009

Aquest dissabte descobríem a les necrològiques (bé, primer m'ho va dir Nur) que havia mort la sra. Mercè Lleixa -el dia 1 de maig- amb només 49 anys... nascuda a Roquetes (Baix Ebre) el 1960, una de les actrius més energètiques de Catalunya.

La coneguérem a la dècada dels '90 amb la peli Què t'hi jugues Mari Pili? (1990), quan Ventura Pons no se'ns havia posat 'literat' i filmava pel·lícules 'populatxeres' i (suposadament) còmiques; gràcies a aquest film, la Lleixà guanyà el premi de Cinematografia de Catalunya. La sra. Lleixà apareguè a Cucarachas (Toni Mora, 1992) i Gràcies per la propina (1996, Francesc Bellmunt) i la seva darrera peli fou El Kaserón (2009) el debut cinematogràfic de Fele Martínez.

·

Però, com sempre, allò que li donà la fama fou la 'tele', gràcies a papers a Nissaga de Poder i, sobretot, el d'Alícia (la panadera) a El Cor de la Ciutat (Tv3).

·

Però el seu punt fort era el teatre .... es va llicenciar en art dramàtic a l'Institut del Teatre i el teatre fou el seu punt fort, obres com La Colometa, La cantant calba, Macbeth, Valentina o 6 personatges en cerca d'autor... i, sobretot, l'obra Fatma, (dins del Festival Entrecultures de Tortosa) en la que Lleixà reflexionà sobre la condició femenina en un país àrab i denuncià la desigualtat i maltractament que pateixen les dones.

·

El 2004 va provar sort com a directora teatral amb l'obra 'Mínim-mal Show' al Teatre Regina, al capdavant de la companyia jove 'elnacionalNoensvol' (tota un declaració de principis!), un obra de Sergi Belbel i Miquel Górriz. ... si voleu saber mes coses, només cal que cliqueu aquí, Tv3 us explicarà més coses.

·

La sra. Lleixà, certament, no és una de les actrius de l'star system català (això existeix?) però destacà per la seva naturalitat, jovialitat, l'alegria de la seva mirada, la seva veu característica i la seva energia... regalava energia !!!