VACANCES...

(... tornem el 6 de setembre)

PER MOLTS ANYS, NURIETA !!!

Si us trobeu aquesta nena tan guapa...

Feliciteu-la! avui és el seu aniversari ...
(bueno, ara està una mica més crescudeta... :P)

PER MOLTS ANYS, NÚRIA !!!

T'ESTIMO MOLT i molt i molt i molt i molt i molt!!!

·

LOS GAYS Y LOS ZURDOS RECUERDAN MEJOR LAS CARAS

·

Los hombres gays nunca olvidan una cara, o al menos lo hacen menos que sus congéneres heterosexuales. Se debe a que el cerebro de los primeros funciona como el de una mujer, según un nuevo estudio.

·

Un equipo de neurocientíficos de la Universidad de York, en Canadá, puso a prueba la memoria de un grupo de mujeres y hombres en los que había igual número de gays y heteros. En cada formación también había los mismos zurdos que diestros. Después vieron fotos de 50 personas durante menos de un segundo cada una y se les pidió que identificasen entre ellas a las 10 que ya habían visto.

·

Los primeros de la clase resultaron ser los hombres gays y las muejeres heterosexuales, que obtuvieron las puntuacionas más altas, mientras los hombres heteros quedaban en cola. Los expertos creen que la explicación está en que los gays usan ambos lados del cerebro cuando intentan recordar una cara, justo lo mismo que hacen las mujeres heterosexuales, lo que les da ventaja sobre sus competidores.

·

"Nuestros resultados sugieren que tanto los hombres gays como las mujeres heterosexuales procesan cada cara usando ambos lados del cerebro", explica Jennifer Steeves, que ha liderado el experimento. "Este comportamiento permite recuperar información almacenada en el cerebro de forma más rápida", añade.

·

Para los heteros, la única salvación es ser zurdo. Los hombres heterosexuales zurdos lo hicieron mejor que nadie, incluidos los heteros diestros y los homosexuales zurdos. Casualmente, otro estudio demostró hace años que los hombres gays tienen un 39% más de posibilidades de ser zurdos que los heteros.

·

Como no podía ser de otra forma, Steeves ha publicado el trabajo en la revista científica Laterality. Sus resultados corroboran otras similitudes entre hombres gays y mujeres hetero en el uso de los hemisferios cerebrales descritas por un equipo del Instituto Karolinska de Suecia en 2008. El trabajo, que analizó el habla y la activación de ambos lados del encéfalo con escáneres, también encontró grandes similitudes entre hombres hetero y lesbianas. Un año antes, otro equpo exploró el mito de que las mujeres no saben orientarse. Midieron la capacidad de usar un mapa en hombres y mujeres de ambas preferencias sexuales. Los hombres heteros se llevaron la palma, seguidos de sus congéneres homosexuales, las lesbianas y, por último, las mujeres hetero.

Nuño Domínguez

Público, 21/08/10

·

CONSTRUIM CLICKSTORIES A GAVA

·

Que a can Ciutadà K estimem els 'clicks' no és cap novetat, hem parlat de la seva història, de com han entrat als museus i, fins i tot, ens hem atrevit a filmar-los; aquí també us vam parlar de la trobada que es va fer a Móra d'Ebre ... doncs ara, s'està duent a terme una trobada similar a Gavà. Es tracta de l'exposició 'Construïm Clickstòries' que des del 25 de juny i fins al 3 de setembre es pot veure al Museu de Gavà.

·

Mitjançant 13 diorames es presenta un recorregut per la Història amb els clicks com a protagonistes. L'època juràssica, l'Egipte antic, l'Imperi Romà...
·

L'exposició ve acompanyada de diferents activitats: el joc 'El buscaclick', l'espai per a convertir-se en un 'click' (en el que et podràs fer els teus propis complements) o el concurs de diorames de Playmobil (en el que poden participar adults).

·

Aquí us deixo un vídeo de la visita que vam fer a la 'trobada click' a Móra d'Ebre.

.

D'ACADEMIA (9): MICHEL MAFFESOLI

¿Pagano?¿Se define pagano?

Pagano viene de pagus, terruño: ¡este de aquí y ahora! No pretendo paraísos futuros, ni terrenales ni celestiales.

¿Ni otro mundo mejor?

¡Déjeme disfrutar de este! Algunos preferimos gozar de este mundo, pese a todo.

Eso lo queremos todos.

Propio de la posmodernidad, tan politeísta.

¿Politeísta?

Un escenario de verdades menores, no ya una sola verdada monolítica. De verdades relativas y con las que te relacionas: eso es el relativismo, un politeísmo de los valores.

¡El pecado, según Benedicto XVI!

Hemos hablado del asunto, sí.

·¿Usted y el Papa?

Quiso discutir conmigo. Ratzinger encarna al racionalismo agustiniano, encaminado a la unidad, a lo uno, lo doctrinal, dogmático. Eso no encaja con el péndulo del momento.

¿Dónde está el péndulo?

En una religiosidad difusa, variopinta, de supermercado, plural, a la carta: esto es lo propio de la posmodernidad.

¿El éxito de Dan Brown tiene que ver?

Sí, porque las ficciones antivaticanas de Dan Brown halagan las actual desconfianza frente al viejo poder granítico de la Iglesia. Y por eso hoy es tiempo también de orientalismos variopintos. Y de autoayuda .

Me pierdo.

Desde el siglo XVII, el modo occidental de socializarte era educare (educar): sacarte de un estado (animalidad, barbarie) para conducirte a otro (humanidad, civilización). ¡Pero el modo posmoderno es otro (es premoderno, de hecho): la iniciación.

¿En qué consiste la iniciación?

¡Contienes un tesoro interior, que aflorará mediante acompañamiento de un maestro, gurú o coach... o un libro de autoayuda! Y de ahí también el éxito de Harry Potter....

·

¿Es Harry Potter autoayuda?

Es una historia de iniciación, como también El señor de los anillos: Potter se enfrenta con la muerte, con símbolos... Este personaje es un icono posmoderno.

¿Sí?

Sí, porque el moderno buscaba la perfección: buscaba desembarazarse de su parte oscura para ir a la luz. El icono posmoderno, en cambio, busca la completitud: integrar su parte oscura, homeopatizar el mal.

Luz y sombra a la vez.

Sí, la integración de contrarios, yin y yang, lo mestizo, lo ambivalente, el claroscuro. Como Michael Jackson: ¿blanco o negro? Ambos. Michael Jackson encarnó hasta el paroxismo lo posmoderno: era también el puer eaternus, el niño eterno.

¿Y eso se lleva?

¡Sí: seguir joven, maquillarse arrugas, hacerse cirugías estéticas, vestirse como un joven, hablar como un joven... Lo que se llevaba en la modernidad era el adulto serio, productor y reproductor (el burgués).

·Pero Michael Jackson ha muerto.

No: vive. Siguen encarnándolo personajes populares, músicos, artistas, deportistas...

Muchos de ellos se tatúan o hacen piercings: ¿qué expresa esta moda?

Un retorno a nuestro lado salvaje y desnudo. Tras lo racionalista y civilizado, buscamos reconectar con lo animal, ser a la vez civilizado y salvajes.

¿Relacionaría eso con el auge del ecologismo?

Todo son síntomas del imaginario del momento. Hablo de ecosofía: sabiduría de la casa, entendido el mundo como casa. No se trata ya de dominar el mundo, sino de sostenerlo.

La economía sostenible.

Sí. La modernidad fue prometeica: robó a Dios el fuego (la industria), sojuzgó la naturaleza...

Eso era un mandato del dios judeocristiano, ¿no?: 'id y dominad el mundo...'.

Pasado por san Agustín (la economía de la salvación) y el protestantismo (la economía salvadora), que racionalizó lo sagrado. Ahora toca resacralizar la naturaleza...

Lo que toca ahora es salir de la crisis.

Pero tras la crisis económica y financiera palpita la crisis de fondo.

¿Cuál?

La crisis de lo cuantitativo. Lo cuantitativo ya no nos sirve, y anhelamos lo cualitativo: la calidad de vida.

¿Y ya saben eso los líderes políticos?

Sarkozy me pide que se lo explique, y yo se lo explico. Y él escucha. Pero no entiende. Los políticos son inteligentes..., pero la estructura pesa más.

¿Y para qué diantre le pide opinión Sarkozy, entonces?

Porque a los políticos les resulta muy chic hablar con intelectuales: ¡les encanta!.

Detrás de todos estos iconos, emblemas, símbolos, síntomas... ¿qué hay?

Lo emocional. Lo emocional es el rey secreto de nuestro tiempo posmoderno, así como lo racional lo fue del pasado moderno. ¡Mire alrededor y verá esa atmósfera emocional por todas partes!.

·

¿En el fútbol, por ejemplo?

Por supuesto. A la tradición cartesiana ('yo soy dueño de mí') le ha sucedido hoy el desparrame emocional: 'Je m'éclate!', como hoy igo que proclaman los jóvenes franceses en sus celebraciones y fiestas.

¿Traducción?

'¡Yo me estallo!'. Es la entrega emocional al grupo, dejarse llevar por la emoción del estadio de fútbol, que es un modo de religarse, un modo de religión.

Entrevista a Michel Maffesoli

per Víctor-M. Amela

a La Contra de La Vanguardia, 18/08/10

DE VIDA (22): EXCURSIÓ A 'LES OLLES'

.

ELS AMICS DE LES ARTS A TORTOSA !!!

·

L'any passat (09/09/09) vam poder gaudir a Tortosa dels -espectaculars!-Manel... un any després -com no podia ser d'una altra manera!- ens arriben aquells que han estat batejats com a 'els nous Manel' (lletja la frase, no?). Els vam descobrir per aquí ja fa un temps: ELS AMICS DE LES ARTS (cliqueu aquí si encara no els coneixeu!).

·

El proper 10 de setembre a les 23:00 Els Amics de les Arts a Tortosa. No hi podem faltar !!!

·

Us deixo el vídeo de 'Déjà Vu' ...

SRA. SASHA GREY

La srta. Sasha Grey és l'actriu protagonista principal The Girlfriend Experience (2009), el darrer film del sr. Soderbergh (bé, hauríem de dir penúltima perquè el prolífic Steven sempre en té una última per a presentar). L'any que la fa filmar -2009-, la molt jove srta. Grey, havia fet 54 films més!!... és que la Sasha Grey és actriu porno. A data d'avui, per a molts, és la reina del cinema pornogràfic, compartint firmament estelar amb Jenna Jameson o Belladona, per exemple.

Marina Ann Hantzis (nom real de Sasha Grey) va nèixer fa 22 anys a Califòrnia, passant la joventut a Sacramento però marxant cap a Los Angeles ben aviat, de pares divorciats als 5 anys, va viure amb la seva mare fins que als 16 aconseguí prou diners per a marxar de casa. Recent fets els 18 va participar en el seu primer film porno. Fou un debut dels que marquen època: en el film The Fashionistas 2 (John Stagliano), en una escena de sexe grupal, al costat del mestre Rocco Sifredi realitzà una impactant escena -tenint en compte la seva inexperiència- que li fèu ocupar el lloc de la 'nova actriu-fenomen del moment'. La seva carrera despegà de forma imparable... El 2006 fou portada de Los Angeles Magazine com a estrella en potència.

Tot i que ara se us estiguin despertant tots els estereotips haguts i per haver que tenim al voltant de la indústria del porno i dels seus participants... us he de dir que la srta. Grey trenca molts estereotips, alguns l'etiqueten com una 'pornstar exitencialista', ja que té a Sartre com a autor preferit. Inicialment, volia escollir com a pseudònim Anna Karina (nom de musa i ex-muller de Jean-Luc Godard). Finalment, va optar per 'Sasha' -que ve de Sascha Konietko (del grup de música KMFDM)- i 'Grey' del Dorian Gray d'Oscar Wilde però també la zona 'gris' de l'escala Kinsey de sexualitat. Les seves pel·lícules preferides estan farcides de cinema d'autor: Stroszek (de Werner Herzog), A ma soeur! (Fat Gril)(de Catherine Breillat), Pierre Le Fou (de Jean-Luc Godard), A Woman Under The Influence (de John Cassevetes) i Escape From New York (de John Carpenter).

Des del seu debut en el 2006 la srta. Grey ha acumulat premis en múltiples festivals de cinema porno del món: millor escena de trio, millor escena grupal de sexe, millor actriu,... Ella ja disposa d'agència pròpia en la que es representa a si mateixa en la indústria pornogràfica: L.A. Factory Girls. Des del 2006 que esta gravant un documental sobre les seves experiències en el porno.

Ha participat com a model en videoclips, fotografies per a grups de música com The Smashing Pumpkins o the Roots... i aquest any va aparèixer despullada en un anunci publicitari per al PETA (People for the Ethical Treatment of Animals).

En el 2008 inicià un projecte de música industrial, anomenat ATelecine juntament amb Pablo St. Francis. Han editat un EP: AVigillant Carpark.

Sense dubte, aquest 2010 serà important en la seva trajectòria ja que ha realitzat el difícil salt -molts/es ho intenten i pocs/ques ho aconsegueixen- de passar del cinema porno al 'convencional' amb un paper protagonista fet a la seva mida gràcies a Steven Soderbergh... I és que The Girlfriend Experiencie és la història d'una jove que ofereix serveis de companyia; no és només prostitució, és tenir durant unes hores el més semblant a una companya sentimental, podent mantenir una conversa, assistir a actes socials... ella és una noia culta que ofereix molt més que el seu cos... com veieu, realitat i ficció s'hi barregen.

D'aspecte petit i fràgil, la srta. Grey és un tot terreny en el món del porno, que és el que es porta ara en aquest gènere i, per això, Sasha és la Reina: s'atreveix amb tot. Les seves actuacions sexuals són dures, intenses, sense límits: garganta profunda, lèsbic, anal, doble i triple penetració, burkakke, orgia,... Ha participat en més de 80 films porno. Ella n'està farta d'aquells estereotips de que us parla i, sempre que pot, reivindicar la seva feina insistint en que no està esclavitzada ni obligada a fer el que fa, ella tria el que vol fer, ningú la pressionar per a fer res.. a ella li encanta el sexe i per això ha triat el món del porno com a professió. Tot i les experiències en el cinema 'convencional' no pensa de deixar el 'cinema per a adults' (què m'agrada aquest concepte eufemístic!).

Sasha Grey és actriu, guionista, fotògrafa, estrella del porno, música experimental... una noia completa, completa que està tenint i tindrà molt de ressó....

ON LA TERRA ABRAÇA EL MAR

La Regidoria de Turisme de l'Ajuntament de Sant Carles de la Ràpita ha encarregat un vídeo promocionant aquest turística població. Es tracta d'un vídeo de 10 minuts que -sota l'encertat títol de 'On la terra abraça el mar'- repassa els punts més rellevants a nivell turístic de la Ràpita.

S'ha de reconèixer que l'ombra estètica dels anuncis d'Estrella Damm hi és molt present ... però, tot i això, està força bé!

NOTICIES DES DE LA BARBARIE: SR. GROSSMAN/SR. PAHOR

·

Sembla que l'anàlisis de la Segona Guerra Mundial (i les seves conseqüències) encara no està esgotada, encara queden aspectes per desvetllar, qüestions per aclarir, horrors per il·luminar i barbaritats per denunciar... I per molts anys! ja que, d'aquesta manera, no es perd en l'oblit i el seu record ens dóna l'esperança (ingènua) de que sigui un mecanisme per a que no es torni a repetir.

·

Recentment, s'han publicat 2 llibres que ens permeten aquesta revisió de que us parlo.

·

AÑOS DE GUERRA DEL SR. VASILI GROSSMAN

El sr. Grossman (1905-1964) va ser corresponsal de guerra de 1941 fins al 1945, a Moscou, Stalingrad, Ucraïna, Polònia i Berlín. A partir del 5 d'agost de 1941 va publicar les seves cròniques i reflexions al diari Ejército Rojo. Tot aquest material 'periodístic' dóna forma al volum Años de Guerra publicat a finals de l'any passat. De tot aquest material real va edificar la seva obra mestra Vida i Destí (de lectura obligatòria! en vam parlar aquí), on plasma l'absurditat de qualsevol guerra i denuncia els totalitarismes del segle XX, patits en la seva pròpia persona: el Nazisme i l'Stalinisme. Per al sr. Grossman els dolents no són les persones, sinó els totalitarismes.

·

El sr. Grossman va conèixer de ben a prop el camp d'extermini nazi de Treblinka (exposat en el llibre El infierno de Treblinka i utilitzat com a prova en els judicis de Nuremberg) i el Gulag soviètic.... I ara, amb Años de Guerra, ens relata una pàgina de la Història.

·

NECROPOLIS DEL SR. BORIS PAHOR

El sr. Pahor és un supervivent de 97 anys de l'horror nazi, només per aquest fet, estem obligats/des moralment a escoltar-lo, a retenir tot el que ens digui, a guardar-ho i recordar-ho com un tresor. Afortunadament, el sr. Pahor en té moltes de coses per a dir-nos. Aquest sr. patí la deshumanització que significa ser pressoner en un camp de concentració.

·

La seva obra magna: Necrópolis (escrita el 1966), reeditada aquest juny passat, és una peça literària necessària, dura, descarnada, sense sentimentalismes; descripcions detallades gens agradables. L'autor forma part del club d'aquells/es que denuncien l'horror nazi com: Primo Levi (Si esto es un hombre, 1947), Imre Kertész (amb Sin destino, 1975) o Robert Antelme (La especie humana, 1947).

·

Allò que més em neguiteja són les paraules del sr. Pahor:

·

"No hemos aprendido nada de la experiencia del siglo XX

y seguimos viendo con indiferencia cosas tan terribles como aquellas,

incluso peores"

·

Certament, no n'aprenem res de tot plegat?.

TOT ESPERANT BURIED DE RODRIGO CORTES

·

En la passada edició del Festival de Sundance, una peli catalana però parlada en anglès: Buried (Enterrat) va tenir molta repercussió; va generar hores i hores de cua davant dels cinemes on la projectaven. El director és el sr. Rodrigo Cortés ... i esperem Buried, l'esperem molt!!

·

El sr. Rodrigo Cortés és quasibé un debutant, però el poc que ha fet ha tingut molt ressó: el curtmetratge '15 días' (2001) i el llargmetratge Concursante (2006), que va guanyar la Biznaga de Plata del Festival de Cine de Málaga. La revista Variety ja l'ha etiquetat com un dels 10 realitzadors als que cal seguir la pista.

·

Buried ha costat, només, 3 milions d'euros de pressupost i ha estat rodada a Barcelona, amb equip català i espanyol. El film, que es desenvolupa en temps real, ens mostra un conductor de camions que treballa a Iraq i que, sense explicació aparent, és segrestat i enterrat viu en una caixa de morts amb un encenedor, una navalla i un telèfon mòbil (amb poca bateria) que el permet connectar amb la seva muller, el seu cap i el seu misteriós segrestador. I ja està! no em direu que no té interés saber com són capaços de mantenir-nos l'atenció durant 90 minuts amb només aquestes variables...

·

El prota és un actor -diuen que desaprofitat fins ara- que porta anys en la professió però no ha aconseguit -encara- l'estatus d'estrella: el sr. Ryan Reynolds (vist a la Proposición i X-Men: Origen, entre d'altres) és el marit de Scarlett Johansson. Alguns apunten que amb Buried pot aconseguir molts premis ...

·

Enterrat ens arribarà aquí a l'octubre... aquí us deixo el 2 teasers que ens han arribat.... i a esperar-la en candeletes !!!

QUÉ COMEN LAS MUJERES

·

Burger King está que se sale. Primero, fue lo de Manolo, el del bombo, bendiciendo bufandas rojigualdas. Se pasó meses bendiciéndolas, en jornadas de quince horas ininterrumpidas, para que todo aquel que comprase un menú Burger King pudiese llevarse una casa. Por ese sobreesfuerzo, a los pocos días de estar en Sudáfrica animando sin parar, Manolo y su bombo tuvieron que volver rápidamente tras empeorar la neumonía crónica que el primero padece.

·

Pues bien, además de esa promoción indumentaria, Burger King ha lanzado este verano una hamburguesa para mujeres. Dice Europa Press: "Burger King ha ampliado su oferta con el lanzamiento de un nuevo producto denominado Chickent Tendergrill, una apuesta de la cadena desarrollada especialmente para el público femenino que, en verno sobre todo, se preocupa por una alimentación más ligera. 'Este nuevo lanzamiento supone un doble desafío para Burger King, ya que por primera vez hemos hecho un producto pensando exclusivamente en las mujeres, pero con la voluntad de convencer también al consumidor masculino', afirmó el director de marketing de la cadena". Fíjense en la habilidad de este hombre al anunciar que, aun buscando el target femenino (como se deduce de su afirmacióm de que han hecho 'un producto pensando exclusivamente en las mujeres'), no se descarta por ello al viril (según se infiere de la frase 'con la voluntad de convencer también al consumidor masculino').

·

Que haya hamburguesas para hombres y hamburguesas para mujeres me parece bien, igual que me parece bien que haya sostenes y coquillas. A cada cual, según sus necesidades. En esa misma línea evolutiva supongo que pronto presentarán también hamburguesas para sordos y hamburguesas para calvos. No veo por qué un calvo tiene que comer la misma hamburguesa que un sordo, siendo diferente la sensibilidad auditiva y el lustre capilar de uno y otro. Además, así, el de marketing podrá declarar: 'Hemos hecho un producto pensando exclusivamente en los sordos, pero con la voluntad de convencer también al consumidor alopécico'. Que, en los restaurantes, hombres y mujeres deben tener cartas diferenciadas es algo que empecé a intuir en los setenta, cuando las quiches inundaron los tugurios modernos. Ibas a cenar con una mujer y, si en la carta había quiche, seguro que la pedía. En los ochenta descubrí un libro que parafraseaba el título de la novela de Mailer Los hombres duros no bailan y lo convertía en Los hombres de verdad no comen quiche. Entonces lo entendí. En ese libro, del gran Bruce Feirstein, aprendí por ejemplo que en inglés se llamaba quiche-eater (comequiches) al tipo que sigue lo que toca seguir en cada momento, al conformista acicalado que la segunda oleada del feminismo -la hembrista más que feminista- ve como hombre ideal. No tengan la menor duda de que, si un día un comequiches no encuentra ningún vegetariano abierto y se ve obligado a entrar en un Burger King pedirá la hamburguesa que, aun siendo para mujeres, no le hace ascos a un buen tubo digestivo masculina; ano incluido.

Quim Monzó

a Seré Breve del Magazine

de La Vanguardia, 08/08/10

·

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XXII )

·

ROBIN HOOD (2010)

En els anys ’90 vam viure una revitalització del personatge de Robin Hood en dos films estrenats de forma simultània: amb la cara de Kevin Costner, un; i de Patrick Bergin, l'altre... aquest sr. Hood -versió 2010- però, m’ha fet pensar més en el film de Richard Lester (1978) que es deia Robin y Marian, amb Audrey Hepburn i Sean Connery,... es tractava de veure el mite en els anys daurats i madurs dels protagonsites, Robin i Marian s'havien fet grans i què en quedava de la seva història? del seu amor?... i és que Sean Conney tenia la mateixa edat que el nou Robin (Russel Crowe) en aquell film; ja entenem que el sr. Crowe fos el productor i que vulgués ser-ne el prota... però és un error de casting (tenint en compte l’argument: el naixement del mite) tremendo. El director és Ridley Scott, pobre, qui l’ha vist i qui el veu!!! (no, no, no tornaré a repetir l'hipòtesis de que un cosí seu va dirigir Blade Runner i Alien). Posats a intentar destacar alguna cosa: les batalles amb moooolts d’extres, que tenen un puntet espectacular... la pobra Cate Blanchet fa el que pot amb una Marian d’enfocament guerrer... però el Russell, buf! com diuen a les Terres de l'Ebre: 'ja se li ha passat l’arròs', ho sento!. Un film avorrit, previsible, rascant el risible.
Valoració: Insuficient
·
EL RETRATO DE DORIAN GRAY (2009)

El responsable del Expreso de Medianoche, Fama o Arde Mississipi, Oliver Parker, ha signat films funcionals però destacables. Darrerament, el seu nivell de producció havia minvat considerablement... fins que va decidir adaptar el llibre d’Oscar Wilde, El Retrato de Dorian Gray. Un llibre elegant, ‘cool’, inquietant, misteriós, fascinant i, en alguns punts, terrorífic. El sr. Parker ha decidit re-actualitzar la història i tornar-la a filmar. Malauradament, el film no té cap dels adjectius que he atorgat al llibre: és avorrit, soso, gens sensual (tot i que ho intenta), amb un prota sense carisma... una llàstima amb tan bo material de base! De badall!
Valoració: Insuficient
·
LA NOCHE ES NUESTRA (2007)
Tot el que no tenia de sensualitat i càrrega eròtica en el film del que us parlava abans -El Retrato de Dorian Gray-, quan la història sí ho requeria... aquesta en té, i molta!! Tot i que, en aquest cas, es tracta de quelcom secundari en la història que ens explica. Es tracta d’un film de 'família+mafia', sí, a lo Padrino de Corleone... però amb la gràcia de que, en aquest cas, 2 membres de la família (la majoria, de fet!) són membres reconeguts i admirats de la policia. Un pare (Robert Duvall) i un fill (Mark Wahlberb) policies, l’altre germà (Joaquin Phoenix) membre actiu de la màfia... el conflicte està servit! Un film sòlid, contundent, ben narrat, ben filmat, amb bona intensitat emotiva, ben interpretat ...i amb una Eva Mendes, ¡cañón! Una història sobre triar ser fidel a la família o al negoci.
Valoració: Notable

·

ONCE (2006)
Un delícia de peli: petita, senzilla, quotidiana, sincera, natural i directa. Un film sobre la necessitat de no sentir-se sol, de comptar amb algú. Una BSO en estat de gràcia interpretada pels mateixos protagonistes: Glen Hansard i Marketa Irglova. Ella, en la vida real, una molt jove cantant que va marxar de Praga i ara viu a Dublin, allà va conèxer al sr. Hansard. Ell, en la vida real, va participar en el film The Commitments (1991, d'Alan Parker) i va tocar durant 13 anys pels carrers de Dublin ... junts, en la vida real, -Hansard & Irglova- van crear el duet The Swell Season i han editat 2 LP (per ser si algú/na els vol, els tinc). La barreja entre vida real i ficció és el gran valor d'aquesta pel·lícula. Van aconseguir un Oscar a la millor cançó per la preciosa Falling Slowly. Es d’aquells films que no tens ganes de que acabi, que vols que t’expliquin més coses... què passa amb ell? Amb ella? ... no deixeu de cantar, si us plau!.
Valoració: Excel·lent

·

MAMMOTH (2009)
Aquest és un film calcat, copiat, plagiat de Babel (2006, d'Alejandro González-Iñárritu). Adreçat a tots/es aquells/es que sovint tenim mala consciència pel bé que vivim en el Nord i el malament que viuen en el Sud. Històries creuades d’aquí i d’allà per posar-nos en evidència l’exercici de poder, el domini (sovint la humiliació) que apliquem sobre els immigrants que comparteixen la nostra vida i que –en alguns casos- els tenim treballant per a nosaltres. Un discurs clar contra el servilisme disfressat de bones intencions, paternalistes i cíniques. Però, és clar, és tan semblant a Babel que tot això ja ho tenia aquella ... per a què tornar-ho a dir!.
Valoració: Bé

·
EN LA CUERDA FLOJA (2005)
Estaven en el 'top ten' dels actor/actriu nominats en els Oscar d'aquell any. Una bones intepretacions de Joaquin Phoenix i Reese Witherspoon (va guanyar l’Oscar a la millor actriu) en un biopic d’unes grans personalitats del món de la música dels EEUU del segle XX. El director és el que ara ha comès l'error de dirigir Noche y Día, l'infumable peli nova del sr. Cruise... sí, sí, l'hem vist ... però la deixem per al pròxim Festival.... En la cuerda floja és un biopic funcional, correcte, sense estridències, amb els seus moments dolços, altres menys dolços, una bona ambientació de l'època i del món de les figures del rock ... quan el rock, com a fenòmen, estava naixent.

Valoració: Notable
·
THE CRAZIES (2010)
Aquest és un remake de la tercera peli del mestre George A. Romero, de 1973 (i que en aquest remake està com a coproductor). Després d'inventar-nos els zombis moderns el sr. Romero ens va descriure una invasió d'infectats per haver ingestat una aigua en mal estat que els transforma en uns éssers salvatges, ferotges i plens d'ira... es tracta de la clàssica invasió de 'zombis' en una població i que s’escampa ràpidament per tot el país. En aquesta nova versió, el film es centra en les mesures de seguretat que emprén el govern, pròxim al que va fer Fresnadillo a 28 semanas después, i els camps de 'refugiats' que crea per als -suposadament- infectats/des... aquests/es, òbviament, s'escapen. Film normalet, entretingut, però res de l'altre món i que no haguem vist abans.
Valoració: Bé
·
MY BLUEBERRY NIGHTS (2007)
Hi havia molta expectació per a veure com se'n sortia el sr. Wong Kar Wai en la seva primera aventura nordamericana. Un dels directors amb l'estil més xinés que desembarcava als EEUU per a fer un film; amb l'interés de veure el debut com a actriu de Norah Jones, acompanyada de Natalie Portman i Jude Law. La veritat és que el sr. Kar Wai se n'ha sortit més que bé, no té la màgia i la fascinació d'In the Mood for love (la seva obra mestra) però és que ara no estem a Hong Kong, ara estem als EEUU més 'clàssic': cafès, carreteres, póker, fum ... un film amb unes històries creuades plenes de passió, d'amor, de sentiments, de bona música i espectacular fotografia ... i què mona la Portman! eh, Pats?

Valoració: Notable alt
·
AIR DOLL (2009)
Per a molta gent, aquest és un film risible, una nina inflable –com a Pinocho- cobra vida (segons ella: 's’ha trobat un cor') i es passeja per la ciutat, coneix gent i personatges i s’enamora amb la mirada clara, neta, ingenua d’un nouvingut per en el cos i l’aspecte (de molt bon veure) d’una noia de vint-i-pocs anys. La història, certament, no és massa 'normal' i no està adreçada al gran públic... el director, Hirokazu Kore-eda, un dels directors japonesos de més prestigi, no és un director fàcil, donat a conèixer amb la dura Nadie Sabe (2004) i la contemplativa Still Walking (2008), cada nou film s'espera 'en candeletes'... aquesta nova proposta era arriscada, però la bellesa de les seves imatges, la impressionant interpretació de l'actriu protagonista Doona Bae i l'aire entre conte i fàbula... la converteixen en un film molt recomanable. Hem de reconèixer, però, que potser és una mica simplista a l'hora de denunciar el consumisme imperant ... però val la pena!
Valoració: Excel·lent
·
RICKY (2009)

El sr. François Ozon té el públic dividit: o t'encanta o el titlles de pedant.... es tracta d'un senyor autor, tot terreny, igual t'explica un conte pervers (Amantes Criminales), et fa un musical super-retro (8 mujeres) o ens mostra una història realista i dura (El tiempo que nos queda). A Ricky ens contraposa dos géneres: realista i fantàstic; del primer, ens explica la relació de parella d'un home i una dona de clase treballadora, ella amb una filla d'una relació anterior; del segon, ens explica com el fill que tenen en comú li comencen a crèixer ales... sí, sí, com ho sentiu, com en aquella pel·lícula espanyola dels anys '70: Toby. Les repercusions que aquest fet tindrà marca el film: és un càstig?, és una benedicció?... De fet, he fet servir el mot 'contraposa' i no és l'adequat, ja que el film és realista però amb un fet fantàstic que és explicat tan naturalment i quotidià com si a un nen li cau una dent, ni més ni menys. Té algun fragment ratllant el ridícul, com quan el nen comença a volar per uns grans magatzems... però molt recomanable!!

Valoració: Notable alt
·
EL SABOR DE LA SANDIA (2005)
Aquest film fou un del més aplaudits a Europa en diversos festivals... amb els anys podem pensar que estigué sobrevalorat, però en aquella època, el cinema oriental encara no havia esclatat a les nostres pantalles i aquesta estètica kitsch, d'acció lenta i silenciosa característica de molta producció oriental no la teníem massa vista. Aquest film -encara que us pugui estranyar- és una barreja entre un film de Nacho Vidal i un de Abbas Kiarostami... les tòrrides escenes d’un, unides a la lentitud, silencis i inacció de l’altra... fan un còctel explosiu! ... potser massa i tot... Això amenitzat amb uns numerets musicals, tipus videoclip, que de tant kitsch són risibles i ridículs. No la suspenem perquè la proposta és original... terriblement original, no heu vist res semblant!.
Valoració: Suficient

·

PER MOLTS ANYS... TARAT !!!

.

DESCOBRINT AL SR. ABEL KORZENIOWSKI, BSO DE A SINGLE MAN

A Single Man (Un Hombre Soltero) fou un descobriment per partida triple: la del director, un modisto polivalent, el sr. Tom Ford; per la continguda i sorprenent interpretació del sr. Colin Firth (demostrant que hi ha llarga vida més enllà de la tremenda i cansina Bridget Jones); però, sobretot, la del compositor de la BSO: el sr. Abel Korzeniowski, acompanyat en algunes peces del mestre Shigeru Umebayashi (delicat i sensible músic habitual de Wong Kar Wai), que arriba a només 8 minuts del total.

·

La peli si no l'heu vist ... ja tardeu! En vam fer mini-crítica aquí.

·

Què fa que una BSO sigui 'bona'? Per a mi, hi ha 2 inicials i clars motius: que música i imatges vagin en un encaix perfecte, aconseguint un pack coherent; o que pugui tenir entitat per si mateixa, que no necessiti de les imatges per a donar-li valor... En el cas de A Single Man ens trobem en el primer cas però, sobretot, en el segona.

·
Des de la primera peça es tracta de música feta d'emocions, utilitzant els instruments més clàssics per aconseguir-ho: solo de violí, cordes i piano. No espereu grans focs d'artifici musicals, senzillament deixeu-vos portar per una música embolcallant, delicada, que t'abraça, t'acarona de forma simple, com la més senzilla de les carícies ... però sense arribar a ser minimalista, sense repeticions; un bso amb aires clàssics, elegant, madura... Les notes ens parlen de solitud, d'enyorança però també d'il·lusió i esperança.
·
Tot i que les comparacions són lletges... l'estil del sr. Korzeniowski és un atractiu còctel de Michael Nyman, Zbigniew Preisner, tocs de Wjciech Kilar i gotes de Yann Tiersen. Juntament amb el sr. Nico Muhly són els nous genis de la BSO.

·

La següent és una de les millors peces de la BSO: Stillness of the Mind (llàstima els primers segons de publicitat del GoEar!)

·
El sr. Korzeniowski (37 anys) va nèixer a Polònia però viu a Los Ángeles de fa temps. L'obra amb la que s'ha donat a conèixer al gran públic és la que ens ocupa .. Fins ara, la seva trajectòria s'havia limitat a curtmetratges, obres de teatre i documentals. Ha posat música al film d'animació Battle for Terra i al xicot no li falta l'ambició de musicar l'obra mestra de Fritz Lang: Metrópolis (1927).

·

A Single Man, significa la BSO número 11 d'aquest compositor que arribarà molt lluny!!!

MON ZOMBI

·

Aquest diumenge vaig anar a veure 'Zombis Nazis', feia temps que no veia al cinema una casposa peli gore i 'super de serie B'... la novetat és que es tracta d'un film norueg (els tenim per tan refinats que no els veiem capaços de fer quelcom gore) i que els zombies són un exèrcit de nazis que porten no-morts des de la Segona Guerra Mundial. Sobre les qualitat del film ja en parlarem en el Festival de Cinefàgia pertinent, avui em ve de gust comentar-vos el renaixement que està tenint la temàtica zombi últimament. En la darrera dècada el cinema ha redescobert el génere i aquest interès s'ha escampat als còmics, videojocs, novel·les...

·

En relació al cinema la saga iniciada per Danny Boyle (abans d'Slumdog Millionaire) i continuada per Fresnadillo a 28 días después (2002) i 28 semanas después (2007) va encetar la 'moda zombie' del segle XXI i ens va demostrar que no calia que el 'génere zombi' fos caspós, cutre, gens estètic, ni superficial... també aportaren la seva llavor per a engrandir la temàtica la saga Resident Evil (2002, 2004, 2007), House of the Dead (2003), Amanecer de los Muertos (2004), Zombies Party (2004), Zombie Nation (2004), El Día de los Muertos (2004) i les continuacions de la saga de La Noche de los Muertos Vivientes (2005, 2006), Los Abandonados (2006, de Nacho Cerdá), Grindhouse (2007, de Robert Rodriguez), Rec (2007) i Rec 2 (2009), Bienvenidos a Zombieland (2009) i The Crazies (2010). L'èxit de la 'Zombi Walk' de les darreres edicions del Festival de Sitges és una prova de que els zombies interessen ...

·
El 2010 significa un punt d'autèntic clímax per a la moda zombie ja que està començant a captar estrelles de Hollywood com Brad Pitt o Natalie Portman. Amb el primer, ens arribarà Guerra Mundial Z, sobre una autèntica guerra contra els zombis. De la segona, ja vam parlar de la mutació de la novel·la de Jane Austen: Orgullo y prejuicio y zombis que serà portada al cinema amb el protagonistme de Natalie Portman. Ens arribarà, també, un remake hollywood de la fundacional Yo anduve con un zombi de Jacques Tourneur (1943)-una de les primeres pelis de zombis de la Història del Cinema. També hi haurà un bollywood de zombis amb Bollywood zombi, amb una boda india zombi inclosa. En el 2010 ens arribarà la nova part de Re-animator a The House of Re-animator.

·

I és que en l'actualitat ja tenim pocs monstres que ens facin por de veritat, ens quedaven els vampirs però amb el filtre romàntic i teen de la saga Crepuscle o films com Déjame entrar ja no ens fan por; més aviat els entenem, ens fan pena i/o ens cauen bé... el darrer dels monstres que aguanten el tipus i fan la seva tasca són el Zombis: éssers irracionals, grotescos, salvatges i ultrasanguinaris, amb una força imparable i una motivació per la sang irrefrenable... capaços de fer-nos votar a la butaca tan curats d'espant com estem!

·

Han passat molts anys des de que George A. Romero encetés amb La noche de los muertos vivientes (1968) el génere dels zombis modern... aquests han evolucionat, canviat, ja no són éssers torpes i lents; en films com Bienvenidos a Zombieland, Zombis Nazis o les darreres del sr. Romero veiem que són àgils i capaços d'establir estratègies per aniquilar el génere humà... fet que els fa més mortífers i perillosos. El zombi s'adapta als canvis!.

·

Per si de cas aquesta moda es torna realitat i -de tan insistir- els zombis ens envaeixen, aquí teniu un vídeo educatiu -simulant els que es feien als EEUU en els anys '50 sobre l'amenaça comunista- per a explicar-nos què hem de fer si ens ataquen els zombis. Curt irònic, delirant i doblat al català del sr. Joey Carrilo del 2006: What to do in a Zombie Attack.

DIA LABORABLE

...Las cinco y media de la mañana. Suena el despertador.

...Me levanto, me quito el vestido, lo pongo sobre la almohada, me pongo el pijama, voy a la cocina, me meto en la bañera, cojo la toalla, me lavo la cara con ella, cojo el peine, me seco con él, cojo el cepillo de dientes, me peino con él, cojo la esponja de baño, me cepillo los dientes con ella. Luego voy al cuarto de baño, me pongo una rebanada de té y me bebo una taza de pan.

...Me quito el reloj de pulsera y los anillos.

...Me quito los zapatos.

...Me dirijo a la escalera y abro la puerta del apartamento.

...Cojo el ascensor del quinto piso hasta el primero.

...Luego subo nueve peldaños y estoy en la calle. En la tienda de ultramarinos me compro un periódico, luego camino hasta la parada de tranvía me compro unos bollos, y al llegar al quiosco de periódicos me subo al tranvía.

...Me bajo tres paradas antes de subir.

...Le devuelvo el saludo al portero, que me saluda luego y piensa que otra vez es lunes y otra vez se ha acabado la semana.

...Entro en la oficina, digo adiós, cuelgo mi chaqueta en el escritorio, me siento en el perchero y empiezo a trabajar. Trabajo ocho horas.

·

Herta Müller (1984)

conte curt inclòs a En tierras bajas

··

PER MOLTS ANYS, M. NIGHT SHYAMALAN

·

Avui fa 40 anys que va nèixer el sr. M. Night Shyamalan i aquesta setmana s'estrena al nostre país la seva darrera pel·lícula: Airbender, el último guerrero (disponible en 3D)... tenint en compte el tràiler, la 'mena' de promoció que li estan fent i els comentaris dels crítics, el pobre Shyamalan ha de rebre tot el suport que li poguem donar ... i més! :(

·

A Ciutadà K estimem al sr. Shyamalan i -aprofitant l'hipertext- hem parlat d'ell en diverses ocassions: presentant-lo, parlant de El Bosque i de El Incidente (aquí i aquí). Aquest aire de misteri i espiritualitat que trobem en els seus films li donen una personalitat pròpia, encara que es tracti d'un film de gran pressupost i amb actitud crispetaire, ell sempre és capaç de donar-li una alenada d'intimitat.

·

Suposo que el seu interés pel misticisme i el tractament de la identitat el van portar a acceptar l'encàrrec de dirigir Airbender (basada en la serie animada Avatar: la leyenda de Aang, feta als EEUU però amb marcada tendència anime). És la història del darrer mestre Avatar, capaç de controlar els quatre elements i que té la missió d'acabar amb la guerra que domina el planeta.

·

Efectes especials a dojo, lluites espectacular, tecnologia 3D i el pressupost més gran que ha tingut mai el sr. Shyamalan en un intent d'arribar a ser el rei de la taquilla (cosa que no fa des de El Sexto Sentido)... els crítics comenten que, un cop vista la peli, és inevitable pensar la de clatellades que devia haver a la sala de muntatge a l'hora de que imperés la 'visió Shyamalan' o la 'visió-blockbuster dels productors' ... no cal que us digui qui ha guanyat, el pobre Shyamalan no és Airbender i l'han pogut els elements.

·

Malauradament, amb les ganes ens hem quedat de saber què hagués fet amb l'adaptació per al cinema del llibre La Vida de Pi, projecte que va descartar i hagués posat una pedra més coherent a la seva carrera cinematogràfica...

.

Com a regal d'aniversari, anirem a veure el seu nou treball ... més fruit de la cinefàgia que patim que de la passió que ens desperta.

·

SR. IRVING PENN

·

A finals de l'any passat moria un dels fotògrafs contemporanis més importants, especialitzat en el món de la moda i la 'cosa fashion', en general. El sr. Irving Penn moria a Nova York als 92 anys després d'haver-se passat tota una vida fotografiant les belleses d'aquest món.
·

El sr. Penn va nèixer a New Jersey, però de ben jove es va traslladar a Nova York. La seva formació inicial fou en disseny a l'Escola d'Arts Industrials de Filadelfia (1938), després va marxar un any a Mèxic per a dedicar-se a la pintura. La seva primera fotografia professional fou la portada de Vogue de l'01/10/1943 ... i des de llavors no va parar.
·

Per la seva càmara va passar la flor i nata de la intel·lectualitat i el món artístic de la postguerra: Pablo Picasso, Joan Miró, Salvador Dalí, T.S. Elliot, Arthur Miller, Tennessee Williams, Woody Allen, Ingmar Bergman, Janis Joplin, Truman Capote, Marcel Duchamp... Caracteritzat per retratar en pla curt, això permetia accentuar la personalitat del/la que es posava davant del seu punt de mira, en unes fotografies on els grisos i els negres eren molt presents. El seu treball era bàsicament d'estudi ... en el seu estudi. Les seves fotografies estan carregades d'estil, de classe, de distinció... Possiblement, la foto de Picasso de 1957 feta a Cannes -que veieu aquí- sigui una de les més conegudes.

·

Va estar casat durant 42 anys amb la model Lisa Fonssagrives...

·

·

Us deixo amb un vídeo dels treballs més fashion del sr. Irving Penn

EL JERUSALEM DEL SR. JORDI SAVALL

·
El sr. Jordi Savall és un del músics catalans que tenim més productius, inquiets i reconeguts a nivell mundial. És un dels més grans intèrprets de la viola de gamba...

·

Els diferents projectes que ha creat són exitosos (l''Hesperion', 'la Capella Reial')... quan es parla de les seves 'aventures musicals' sempre hem de parlar de 'penúltim' perquè sempre disposa d'alguna obra última, més recent... la penúltima és Jérusalem, la ville des deux paix: la Paix céleste et la Paix terrestre (Jerusalem, la ciutat de les dos paus: la Pau al cel i la Pau a la terra).

·
Fa uns mesos es va poder veure aquest muntatge a Barcelona, però a principis de juny fou el primer cop que s'estrenava en un país àrab... a la ciutat de Fez (Marroc) dins del Festival de Músiques Sacres del Món (envoltada de fortes mesures de seguretat).

·
Jérusalem és un cant musical cap a la concòrdia, la pau i la comprensió davant d'altres formes de veure el món, simbolitzat i concretat en la ciutat de Jerusalem, icona d'enfrontaments, incomprensions, manca d'empatia, intoleràncies i violències vàries.

·
Més de 40 músics i narradors jueus, cristians i musulmans vinguts de Grecia, Israel, Palestina, Marroc, Armenia, Síria, França, Regne Unit, Itàlia, Bèlgica, Espanya i Catalunya acompanyen a Jordi Savall i Montserrat Figueras (parella artística i professional), juntament amb l'Hespérion XXI i la La Capella Reial de Catalunya. Tot plegat, espectacular!

·

Òbviament, es tracta d'una proposta carregada de tibantors: molts músics amb els que volia comptar el sr. Savall en un primer moment van haver de renunciar en saber que col·legues d'altres països 'enfrontats' al seu hi participaven; d'altres renunciaren per pressions rebudes.

·
L'obra és un intent de resumir el punt de trobada que ha significat la ciutat de Jerusalem al llarg de la Història... en ella s'hi barregen textos de l'Edat Mitjana, llatí, sons jueus, aires àrabs... el sr. Savall, però, deixa clar que no s'ha volgut 'refregir' tot plegat en un so nou (no estem davant d'un experiment de world music), sinó deixar espai per a que cada sonoritat, cada identitat s'expressi. No parlem de iuxtaposició d'estils, sinó de punt trobada de tots ells.

·
Aquesta recerca i respecte per l'Altre han portat a Jordi Savall a ampliar i incorporar en el seu ric repertori música otomana en una obra 'diferent' al que havia fet fins ara i presentada en el darer Grec de Barcelona, aquest juliol....aquesta és el seu darrer treball: Istambul (un nou intent d'establir ponts entre Orient i Occident) ... però avui us presento el penúltim, Jerusalem.

·

Una tasca admirable de buscar camins d'entesa des de la música ... ens agrada el sr. Savall !!!!

·