CASTANYADA O HALLOWEEN?

·
La nit de Tots Sants, anys enrera, només celebràvem la ‘Castanyada’, era una excusa com qualsevol altra per a reunir-nos els amics i amigues i menjar panellets, castanyes... i fer festa!.
·
La força de la cultura ianqui tots la coneixem, a força de pel·lícules, dibuixos i tv han anat fent el forat de Halloween cada com més gran fins arribar a ser del tamany d’una casa de 4 pisos!. Hem de reconèixer l’enorme atractiu d’aquesta festa: les disfresses i els detalls de por; dues coses que –quan som petits i petites- ens criden molt l’atenció (i ja de més grans, també!). Si volem saber d’on provenen les icones del Halloween-USA hem d’anar als emigrants irlandesos que arribaren al ‘nou continent’ i foren els que importaren aquesta tradició.
·
Com la majoria sabreu, a Catalunya l’origen d’aquesta festa és religiosa, el dia 1 i 2 de novembre, segons el calendari religiós, es celebra el dia de Tots Sants i el dia dels Morts, respectivament; es tracta d’un moment especial en el que vius i morts coincideixen.... es suposa que el primer dia de novembre els vius visiten als morts als cementiris i el segon, són els morts els que visiten als vius. Si en fem aquesta lectura al voltant de la ‘cultura de la Mort’, potser la proposta de Halloween no està tan desencaixada, i la convivència sembla que pugui ser possible...
·
Tot i aquest punt en comú, allò reivindicable (si ho volem fer, és clar!) i propi de la nostra ‘cultura catalana’, és –com en tantes i tantes festes- ‘el fet gastronòmic’ de menjar castanyes, panellets i vi dolç ... Diu la llegenda que en segles passats, durant aquests dies, els campaners feien sonar les campanes de les esglésies sense parar per a avisar als veïns que havia arribat el moment de pregar pels difunts... es tracta d’una feina esgotadora, així que s’emportaven un gravat de calòriques castanyes regades amb vi dolç per a agafar forçes, en el segle XVIII es va estendre aquesta pràctica a la resta de la població; pel que fa a l’origen dels panellets, hi ha qui parla d’una evolució dels antics àpats funeraris...
·
Arreu de Catalunya, la nit de la castanyada se’n fan moltes d’actvitats com: el Ball de bruixes de Viladrau (Osona)(representació teatral amb data del 1617), la Fira de Bruixes de Sant Feliu Sasserra (Lluçanès), La Carbassada de Ripoll (representació de carabasses amb espelmes), Fira de Tots Sants de Calaf, Castanyada Rock a Piera (Anoia) ... i, fins i tot, a l’American Society of Barcelona podeu assistir a una genuïna festa de Halloween 100% USA.
·
Així doncs, castanyada o Halloween?; us diré que aprofitant aquests temps que vivim: postmoderns i interculturals jo proposo aprofitar allò que ens interessi de cada un! Per tant, ambdues propostes poden conviure de forma amigable (de fet, bé ho estan fent, no?)... així que, la nit del 31 d’octubre ens disfressem de vampirs, decorem carbasses, mengem panellets, castanyes, moscatell i l’endemà anem a visitar els difunts que estaran contents/es de veure’ns !!
·
Bon ‘Halloween de Castanyada’ !!!!

·

SR. LLATZER ESCARCELLER

(1914-2010)

·

Aquest senyor forma part -inevitablement- de la meva memòria televisiva. Sense cap mena de dubte podem afirmar que ell era l'AVI de la tele (almenys de la 'teletres'), així, en majúscules. El sr. Escarceller, però, no era un avi qualsevol, d'avi només en tenia l'aspecte, l'envoltori, perquè el seu interior estava ple d'una jovialitat, alegria, empenta, xispa i ritme que ja el voldrien molts joves de 20 anys... El sr. Escarceller, amics i amigues, era una persona juvenil que vivia dins d'un cos de vell, com Benjamin Button ...

·

El sr. Escarceller va nèixer a Ribes de Freser l'any 1914. Quan tenia 44 anys va anar a viure a Barcelona i allà treballava portant una parada de pipes i caramels en el moll. L'any 1974, el director Francesc Betriu es fixà en ell i el contractà per al film Furia española ...el sr. Escarceller tenia 60 anys!

·

Des de llavors va anar enllaçant feines com a actor... però mantenint la parada durant un temps. Va actuar en més de 80 pel·lícules. Apart d'intervenir en d'altres films del sr. Betriu, també participà en pel·lícules de José Luís Cuerda, Antoni Verdaguer, Agustí Villaronga, Antoni Isasi-Isasmendi o Jordi Cadena, entre d'altres. El paper més recordat fou com a pare de Makinavaja a Makinavaja (1992) i Semos peligrosos (1993) i el Makinavaja (1995) de la televisió.

·

Però quan es fèu realment popular fou en entrar en els programes de televisió: a Filiprim (1986-1989), Tres i l'astròleg (1984) i Un, dos, tres... responda otra vez (1993-1994). També actuà en el TNC amb l'obra Els gegants de la muntanya (1998-1999) i col·laborant amb el mestre Rubianes a Rubianes solamente (2003)

·

Una persona entranyable molt i molt estimada pels companys/es de professió, que sempre fèu d'actor secundari però que emplenava l'acció com un actor principal.

·

El sr. Escarceller acabava de fer 96 anys ... tot un teenager!

·

·

EN ESA MISMA ZONA...

En esa misma zona, entre Ondarroa y Mutriku, se ubica el barrio de San Jerónimo. En el otoño del 2005 escribí una columna titulada 'San Jerónimo'. En ella contaba cómo, siendo adolescente, fui con mis padres a la romería de barrio del mismo nombre. La fiesta se celebra el 30 de setiembre y todos los años llueve. Por eso los del pueblo le llaman 'San Jerónimo', el santo meón'. El caso es que, en aquella ocasión, acudí con mis padres porque en la plaza del barrio tocaba Kaxiano, el acordeonista ciego. En la entrada una mujer me ofreció una carta, como al resto de los chavales. La mujer tenía dos barajas y a los chicos nos repartía de una y a las chicas de la otra. Cada uno debía bailar con quien tuviera su misma carta. ¡Qué agobio! Sin poder soportar la vergüenza, tiré la dichosa carta en un rincón y al final no bailé con nadie.

·

Siempre me preguntaba quién sería aquella chica a la que dejé plantada con mi misma carta. Si habría encontrado el verdadero amor o si, desde entonces, estaba esperando a que apareciera su pareja de baile.

·

Eso era lo que contaba la columna.

·

El artículo se publicó en otoño del 2005. Una noche de aquel invierno Nerea se acercó y me dijo, "yo era la chica que en San Jerónimo tenía tu misma carta".

·

Desde entonces no nos hemos separado.

Kirmen Uribe (2008:33-34)

Bilbao-New York-Bilbao

·

EXPORTEM DIRECTORS DE CINEMA FANTASTIC !!!

·

Estem vivint un època daurada pel que respecta a l'exportació de directors de cinema, en general; i fantàstic, en particular. El món està descobrint la cantera de directors/es que han sorgit del nostre país (i del país veí, Espanya).

·

Continuant la feina feta per Buñuel, Saura, Almodóvar, Coixet, Medem, Serra... una nova generació continuen les seves petjades per donar a conèixer al món la nostra capacitat per dirigir bones històries, per oferir originalitat, per transmetre projectes ambiciosos sense ser pretenciosos.

·

El primer pas d'aquesta generació és, sense cap mena de dubte, Alejandro Amenábar (abans de que deixés el cinema de génere)... i el seguiren: Jaume Balagueró (REC, REC2, Darkness;i ara, Mientras duermes amb Luis Tosar i Marta Etura), Juan Carlos Fresnadillo (28 semanas después; i ara, Intruders amb Clive Owen), J.A. Bayona (El Orfanato; i ara Lo Imposible amb Naomi Watts i Ewan McGregor), Jaume Collet-Serra (La Huérfana; i ara Unknown White Male amb Liam Neeson), Elio Quiroga (No-Do), Nacho Vigalondo (Los Cronocrímenes;i ara Extraterrestre amb Michelle Jenner), Nacho Cerdá (Los abandonados), Paco Cabezas (Aparecidos), Guillem Morales (Los Ojos de Júlia amb Belen Rueda), Rodrigo Cortés (Buried/Enterrado), Eduardo Chapero-Jackson (Verbo), Koldo Serra (Bosque de Sombras; ara Perros Muertos), Miguel Angel Vivas (Secuestrados), Javier Gutiérrez (Tres días), Paco Cabezas (Carne de Neón), Luis Berdejo (The new daughter/La otra hija), Alex y David Pastor (Infectados).

·

Molt probablement, no tots destacaran ni aconseguiran mantenir-se més enllà de l'Atlàntic però la feina feta per molts d'aquests noms ha estat reconeguda per la crítica de la màquina de fer cinema més poderosa del planeta: Hollywood.

·

La majoria d'ells han nascut o s'han format a Catalunya i tots somiaven -quan visitaven com a espectadors el Festival de Cinema de Sitges- que algun dia podrien dirigir films de terror o fantàstic prou dignes com per a ser presentats en festivals especialitzats... Algun crític els ha englobat sota l'etiqueta de 'generació Goonie', és a dir, que han crescut amb les pelis de cinema fantàstic i terror dels anys '80, i l'han estimat tant com per a dignificar-lo i fer-ne un cinema de qualitat.

·

Dos preguntes finals:

- ¿algun dia es reconeixerà l'enooooorme feina que ha fet el Festival de Cinema de Sitges i la llavor plantada en aquesta generació?.

- per què no hi ha cap directora dona? ni una?

·

El Ciutadà K, amant del cinema fantàstic, marcat pels Goonies i entusiasta del Festival de Sitges està molt content de que tots aquests xicots arribin lluny i ens impressionin amb les seves obres.

·

Ànim, nois !!!

·

BLOCKBUSTER

·

Pese a haber sido acuñada hace poco tiempo, aún queda por aclarar el auténtico origen de esta palabra. Por un lado, hay quienes afirman que así se llamaba durante la Segunda Guerra Mundial una bomba que, arrojada sobre una ciudad enemiga, era capaz de devastar (bust) una manzana (block) entera. Según otros, aunque hizo sus pinitos en el teatro, a partir de mediados del siglo pasado, un blockbuster era una película tan taquillera que -y aquí también hay división de opiniones- reventaba la venta de localidades en los otros cines de la manzana; aunque tal vez tenía más que ver con el hecho de que la cola que se formaba delante de la taquilla de un filme de tanto éxito daba la vuelta a la manzana. Quién sabe.

·

De todos modos, el significado actual de blockbuster data del verano de 1975, cuando estrenó Steven Spielberg Tiburón. Desde entonces, los estudios se han esforzado por llenar las salas con blockbusters del calibre de La Guerra de las Galaxias, E.T. i el mismísimo Ghostbusters (Los cazafantasmas).

·

Luego vendría la cadena de Blockbusters, que lideró en medio mundo, desde su fundación en 1985, el alquiler de películas de vídeos y DVD. En su época dorada, contaba con la friolera de casi 50 millones de clientes al día. Pero entonces irrumpió en escena internet, que, acto seguido, procedió a destruir (bust) a su joven e ingenuo predecesor. Bueno, ahora ni los veranos son como los de antes. Ni las taquillas, claro.

John W. Wilkinson

a Globish del Magazine

de La Vanguardia de 24/10/10

·

AVUI FA 5 ANYS, AMIC SALVA!

·

Fou un 25/10/05. En el Barcelona Teatre Musical (antic Palau dels Esports). El bon amic Salva me l'havia descobert i em digué que era im-pres-cin-di-ble veure'l en directe. ¿Podia ser que algú en directe pogués sonar de forma tan corprenedora, impactant i incomparable com quan escoltes -per primer cop- la versió enregistrada de Hope there's someone, I fell in love with a dead boy o Fistfull of love? ... la resposta la vam tenir en el primer moment que Antony Hegarty obrí la boca per cantar i la resta del grup que l'acompanyava començà a tocar.. fou un dels concerts que més m'han impressionat en la meva vida. Aquella presència, aquella irònia, aquella màgia, aquella simpatia i, sobretot, aquell veu! buf! aquella veu no era humana... se m'acaben les paraules per descriure els sentiments i l'emoció sentida aquella nit...

·

Gràcies, Salva, per presentar-me'l...

Gràcies, Antony, per oferir-nos un concert -el del 25/10/05- totalment inolvidable...

PERMITIDME TUTEAROS, IMBECILES

·

Cuadrilla de golfos apandadores, unos y otros. Refraneros casticistas analfabetos de la derecha. Demagogos iletrados de la izquierda. Presidente de este Gobierno. Ex presidente del otro. Jefe de la patética oposición. Secretarios generales de partidos nacionales o de partidos autonómicos. Ministros y ex ministros –aquí matizaré ministros y ministras– de Educación y Cultura. Consejeros varios. Etcétera. No quiero que acabe el mes sin mentaros –el tuteo es deliberado– a la madre. Y me refiero a la madre de todos cuantos habéis tenido en vuestras manos infames la enseñanza pública en los últimos veinte o treinta años. De cuantos hacéis posible que este autocomplaciente país de mierda sea un país de más mierda todavía. De vosotros, torpes irresponsables, que extirpasteis de las aulas el latín, el griego, la Historia, la Literatura, la Geografía, el análisis inteligente, la capacidad de leer y por tanto de comprender el mundo, ciencias incluidas. De quienes, por incompetencia y desvergüenza, sois culpables de que España figure entre los países más incultos de Europa, nuestros jóvenes carezcan de comprensión lectora, los colegios privados se distancien cada vez más de los públicos en calidad de enseñanza, y los alumnos estén por debajo de la media en todas las materias evaluadas.

·

Pero lo peor no es eso. Lo que me hace hervir la sangre es vuestra arrogante impunidad, vuestra ausencia de autocrítica y vuestra cateta contumacia. Aquí, como de costumbre, nadie asume la culpa de nada. Hace menos de un mes, al publicarse los desoladores datos del informe Pisa 2006, a los meapilas del Pepé les faltó tiempo para echar la culpa de todo a la Logse de Maravall y Solana –que, es cierto, deberían ser ahorcados tras un juicio de Nuremberg cultural–, pasando por alto que durante dos legislaturas, o sea, ocho años de posterior gobierno, el amigo Ansar y sus secuaces se estuvieron tocando literalmente la flor en materia de Educación, destrozando la enseñanza pública en beneficio de la privada y permitiendo, a cambio de pasteleo electoral, que cada cacique de pueblo hiciera su negocio en diecisiete sistemas educativos distintos, ajenos unos a otros, con efectos devastadores en el País Vasco y Cataluña. Y en cuanto al Pesoe que ahora nos conduce a la Arcadia feliz, ahí están las reacciones oficiales, con una consejera de Educación de la Junta de Andalucía, por ejemplo, que tras veinte años de gobierno ininterrumpido en su feudo, donde la cultura roza el subdesarrollo, tiene la desfachatez de cargarle el muerto al «retraso histórico». O una ministra de Educación, la señora Cabrera, capaz de afirmar impávida que los datos están fuera de contexto, que los alumnos españoles funcionan de maravilla, que «el sistema educativo español no sólo lo hace bien, sino que lo hace muy bien» y que éste no ha fracasado porque «es capaz de responder a los retos que tiene la sociedad», entre ellos el de que «los jóvenes tienen su propio lenguaje: el chat y el sms». Con dos cojones.

·

Pero lo mejor ha sido lo tuyo, presidente –recuérdame que te lo comente la próxima vez que vayas a hacerte una foto a la Real Academia Española–. Deslumbrante, lo juro, eso de que «lo que más determina la educación de cada generación es la educación de sus padres», aunque tampoco estuvo mal lo de «hemos tenido muchas generaciones en España con un bajo rendimiento educativo, fruto del país que tenemos». Dicho de otro modo, lumbrera: que después de dos mil años de Hispania grecorromana, de Quintiliano a Miguel Delibes pasando por Cervantes, Quevedo, Galdós, Clarín o Machado, la gente buena, la culta, la preparada, la que por fin va a sacar a España del hoyo, vendrá en los próximos años, al fin, gracias a futuros padres felizmente formados por tus ministros y ministras, tus Loes, tus educaciones para la ciudadanía, tu género y génera, tus pedagogos cantamañanas, tu falta de autoridad en las aulas, tu igualitarismo escolar en la mediocridad y falta de incentivo al esfuerzo, tus universitarios apáticos y tus alumnos de cuatro suspensos y tira p’alante. Pues la culpa de que ahora la cosa ande chunga, la causa de tanto disparate, descoordinación, confusión y agrafía, no la tenéis los políticos culturalmente planos. Niet. La tiene el bajo rendimiento educativo de Ortega y Gasset, Unamuno, Cajal, Menéndez Pidal, Manuel Seco, Julián Marías o Gregorio Salvador, o el de la gente que estudió bajo el franquismo: Juan Marsé, Muñoz Molina, Carmen Iglesias, José Manuel Sánchez Ron, Ignacio Bosque, Margarita Salas, Luis Mateo Díez, Álvaro Pombo, Francisco Rico y algunos otros analfabetos, padres o no, entre los que generacionalmente me incluyo. Qué miedo me dais algunos, rediós. En serio. Cuánto más peligro tiene un imbécil que un malvado.

Arturo Pérez-Reverte

XLSemanal de El País

23/12/07

·

(Moltes Gràcies, Agustí, per l'article ... Ah, i bon cap de setmana, amics i amigues ...)

·

SITGES'10 (4): MINI-CRONICA DEL FESTIVAL

·
Ha arribat l'hora de fer valoracions del que ha estat el recent tancat 43 Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges. Valoracions que sorgeixen del què s'ha vist i viscut 'in situ', però també de tot allò aparegut en els mitjans de comunicació mentres s'anava desenvolupat el -tan estimat- Festival.

·

Si en una cosa està molta gent d'acord és que aquesta edició ha estat el Festival de l'excès: excès de seccions i excés de films a competició que feien molt difícil fer un bon seguiment del Festival; ja que havia de ser l'espectador l'encarregat de seleccionar què veure i què podia ser el millor del Festival. Jo crec que un Festival de cinema ha de tenir com a objectiu mostrar-nos el bo i millor del que s'ha fet al món en la seva especialitat... no es tracta d'ensenyar-nos TOT el que s'ha fet. Aquesta manca de criteri en la selecció de films per part de l'organització ha provocat que s'hi veiessin pel·lícules dolentes o totalment descartables. Però, és clar, quan el director del Festival és una persona -amb un ego considerable i- que vol batre rècords en cada nova edició la qüestió es complica i s'ha de fer el que sigui, com programar 26 títols a competició i entregar 36 premis (sense comptar els honorífics!). Resultat: 62.000 entrades venudes (un 3% més que l'any passat). Misión Cumplida. S'ha de valorar molt aquesta xifra tenint en compte els temps econòmics que vivim; ja que -tot i l'excès- la crisi s'ha notat en menys cartells publicitaris, cap exposició o activitat paral·lela (excepte la Zombie Walk), com era habitual en anys anteriors.

·

Però el que el sr. Director hauria de reflexionar és que la quantitat està molt bé sempre que es conjugui amb la qualitat; i la sensació és que aquest any s'ha superat -amb escreix- el límit de la quantitat digerible per a oferir un bon festival.... El Jurat ha confirmat que els premis que han repartit han estat de compromís, ja que amb tanta oferta la seva feina era quasibé impossible.

·

Quan parlàvem d'una edició de l'excès, també té a veure amb els litres de sang i extremisme de les pelis projectades. Segons afirmava en la inauguració del Festival el mateix director -Angel Sala-: "Hay películas en esta edición del festival que he visto una vez pero juro que no volveré a ver en mi vida", referint-se a les imatges extremes d'alguns films escollits.

·

·

En el Sitges'10 s'ha viscut:

- Histèria en la presentació del DVD Eclipse amb la presència d'un dels vampirs-bollycaos protagonista de tan teenager saga.

- Descobriments com: Lo importante de la vida es no haber muerto (del grup Olpama:Olivier Pictet, Pablo Martín Torrado i Marc Recuenco).

- El Premi Màquina del temps per a Richard Kelly, director de l'obre de culte Donnie Darko (2001), més valoritzada com més anys passen.

- El nou Miike, el nou Kitano i premi de reconeixement al mestre Roger Corman que, amb 84 anys i llista de produccions interminables, encara continua al peu del canó.

- I nosaltres vam gaudir de 6 pelis (inclosa la més dura del Festival: A Serbian Film).Dues nits genials!. I trobar-nos amb amics i amigues com: la Patri, la Clara, el Salva, l'Isabel ... i, via telefònica: el nostre Angelet.

·

Aquí teniu el vídeo-resum del que ha estat per al Ciutadà K aquest Sitges'10.

·

Els principals premis, per pel·lícules, han estat:

- Rare Exports s'emporta Millor Pel·lícula, millor director i millor fotografia.

-13 Assassins (de Takashi Miike) el Premi del Públic (és un dels directors més estimats del Festival) i el de disseny de Producció.

- El último Exorcismo, premi millor actor per a Patrick Fabian

- Dream Home, millor maquillatge i millor actriu per a Joise Ho

- Fase 7, millor guió.

- Monsters, millors efectes especials.

- We are the night, premi especial del Jurat.

·

Els Encerts de Sitges'10 :

- Catfish (Hanry Joost & Ariel Schulman)

- Secuestrados (Miguel Ángel Vivas) amb Manuela Vellés. Una història d'assetjament domèstic en 12 únics plans-seqüència. En el Fantastic Fest d'Austin s'emportà els premis a millor pel·lícula i millor director.

- La Casa Muda (Gustavo Hernández).

- Rare Exports: A Christmas Tale (Jalmari Helander)

- My Joy (Serguei Loznitsa).

- A Serbian Film (Srdjan Spasojevic)

- The Housemaid (Im Sang-soo)

- Let me in (Matt Reeves), el remake de 'Dejame entrar'

·

Les Decepcions de Sitges'10:

- Los ojos de Julia (Guillem Morales)

- Fase 7 (Nicolas Goldbart)

- The Ward (John Carpenter), el mestre no està en bona forma... :(

·

TATOOINE, STAR WARS EN VERSIO COUSIÑAS

Tatooine... una molt original versió d'Star Wars, feta per Eric Power & Jeremy Messersmith...

·

dedicat a la Polita i les seves 'cousiñas' (a veure quan s'anima i fa un curt!).

·

SRA. SALLY MENKE

(1953-2010)

··

A finals de setembre moria una de les col·laboradores habituals del sr. Quentin Tarantino i, no és agossarat afirmar, que una part responable de l''estil Tarantino'. La sra. Sally Menke fou la muntadora/editora 'oficial' de tots els films del director de Pulp Fiction (peli en la que fou nominada a l'Oscar juntament amb Inglourious Basterds).

·

La sra. Menke va estudiar arts cinematogràfiques i va començar la seva carrera com a muntadora de documentals de la CBS. El 1990 va editar la seva primera peli de ficció: La Tortugas Ninja. Ella, però, tenia una visió de la seva especialitat rupturista i trencadora i això la fèu escoltar a un jove cinèfil de 28 anys que volia aixecar una peli amb '4 duros' ... la peli fou la sorpresa de 1992: Reservoir Dogs, i convertí al seu director en un director de culte. A partir d'aquesta, la sra. Menke es convertí en LA muntador oficial del sr. Tarantino: Pulp Fiction, Four Rooms, Jackie Brown, Kill Bill 1 i 2, Death Proof, Inglourious Basterds.... tenint en compte els films en els que ha treballat, la seva feina com a muntadora no passa desapercebuda: ella és la responsable de les estructures de les pelis de Tarantino, dels talls, canvis d'escena, flashbacks, ordre... per a molta gent era la mà dreta del director i, segons ell mateix, part de la seva família.

·

Precisament, la forma en que va morir podria formar part d'alguna de les pelis del Quentin: Va sortir a passejar el seu gos massa abrigada per l'onada de calor que estava patint Los Angeles (la més alta des de 1877). L'acompanyava una amiga però aquesta tornà a casa per la calor. Passades les hores els amics/gues alertaren a la polícia... la van trobar morta al fons d'un barranc... sembla ben bé un capítol de CSI (ah! el gos estava bé, Nur!)

·

La sra. Sally Menke, tenia 56 anys, estava casada amb el director de cinema i televisió Dean Parisot i tenia 2 fills.

·

Ens deixa una bona professional!!

··
Com

SITGES'10 (3): FESTIVAL DE CINEFAGIA

·

UNCLE BOONMEE WHO CAN RECALL HIS LIVES (2010)
Aquesta peli l'esperàvem amb moltes ganes després d'haver vist un film d'aquest director tailandès: Apichatpong Weerasethakul. El film era Tropical Malady, una meravella de film on detectàvem els trets de l'estil d'Apichatpong: lentitud, la naturalesa com un personatge més, lentitud, film en forma de díptic i bellesa en les imatges... Sí, era un film lent, però t'enganxava del principi fins al final. Malaurdament, el film que ens ocupa, tot i el premi gros del Festival de Cannes'10 (sembla ser que al director del jurat -Tim Burton- el va fascinar) i el premi del Jurat d'aques Sitges'10 no està a l'alçada d'aquell màgic film anterior. L'Uncle Boonmee es fa tedós, avorrit, no 'entres' en la història. Els fantasmes que visiten el protagonistes -una mena de mono pelut, estil Chewbacca- són força risibles. Es creuen diferents històries que no sabem d'on venen ni a on van aconseguint un film erràtic i dispers. Una llàstima!
Valoració: Suficient
·

WE ARE THE NIGHT (2010)

Ens la van vendre com una història de vampires al Berlin actual més marxós. I és el que ens vam trobar: visitem la nit berlinesa acompanyant un grup de vampires, elles són les úniques que queden d'aquesta 'raça noctuna' (bàsicament, perquè s'han carregat als vampirs homes per violents i poc discrets). Altes dosis d'androfòbia, tocs de lesbianisme i molt de glamour per a un film que té molt mérit venint 100% d'Alemanya. El seu director, Denis Gansel, fou el responsable de La Ola (2008) que tingué força ressó per diferentes festival de cinema europeus. En alguns moments l'estil de We are the night és massa videocliper, en d'altres és un 'quiero y no puedo'; però la seves aportacions són: uns vampirs 100% femenins, atormentades i que ens retornem a uns 'xupa-sangs' que no poden veure la llum del sol (farts estem dels vampirs que brillen de la saga Crepúsculo). No és una gran peli però és entretinguda i es nota que se li ha posat carinyo per a fer un producte digne.

Valoració: Bé alt

·

I SAW THE DEVIL (2010)
Els coreans tenen un gràcia especial per a tractar en els seus films la violència i la venjança d'una forma dura, directa, seca, però també, estèticista, emotiva... especial. El que fou director de la molt interessant Dos Hermanas (2003), Ji-woon Kim, un film de terror amb força sang... ara ens presenta un film que s'enllaça amb altres directors coreans com: Joon-ho Bong (a Memories of Murder, 2003) o Kim Ki-Duk (a Bad Guy, 2001); però, sobretot, amb Chan-wook Park i la seva trilogia de la venjança, en la que s'inclou la seva obra mestra Old Boy (2003); precisament, I Saw the Devil, comparteix protagonista: Min-Sik Choi, que aconsegueix interpretar un psicòpata amb una energia esfereïdora. La història és una història de venjança després que a un policia un 'serial killer' li mati la dona... la part original és que el poli el persegueix, el caça, l'agafa, el tortura i el deixa anar per a tornar-lo a caçar... és el plaer d'una venjança lenta, agobiant, cruel, sàdica. Amb ressons de El Cabo del Miedo o El Silencio de los Corderos. Una fotografia i un música excel·lent fan d'ella la millor peli vista pel Ciutadà K en aquest Sitges'10. Altament recomanable! (tot i els litres de sang ... :S )

Valoració: Excel·lent

·

THE PERFECT HOST (2010)

Aquest film fou l'alegria de les vistes en aquest Sitges'10. Després de tant psicòpata, tortura i litres de sang, s'agraeix una història -dura- però explicada amb molt d'humor negre. Una història aparentment senzilla -un fugitiu de la llei es refugia en una residència de classe alta amb un únic habitant que li fa d'amfitrió- que es va complicant, enredant i atraient a mida que avança el metratge. Res és el que sembla... però res, eh?? Un guió genial, un ritme àgil i un David Hyde-Pierce (el Dr. Niles Crane de la Frasier) en estat de gràcia per a una pel·lícula, un pèl tramposa, però que es capaç de captar-te l'atenció fins al final.

Valoració: Notable

·
THE MOTHER'S DAY (2010)

Aquesta és el remake d'un film de l'any 1980 de la productora Troma i dirigida per Charles Kaufman; es tractava d'un film molt caspós i molt gore però que tingué cert ressó en aquella època. Ara, el que fou director de les sàdiques Saw II, III i IV -Darren Lynn Bousman- ens presenta una nova versió amb més pressupost que l'anterior, amb més càrrega emotiva i una espectacular Rebecca De Mornay com a a la 'mare' del títol. La que interpretà a la psicòpata mainadera de La Mano que mece la cuna, ens torna a fer de 'tarada' proteccionista de la quitxalla, en aquests cas, dels seus fills/a; capaç de fer qualsevol cosa, per a salvar la família, i quan diem 'qualsevol' vol dir 'qualsevol': torturar a un grup de joves de la forma més salvatge i gratuïta possible per aconseguir els seus objectius. Es nota el toc 'Saw' en alguna de les situacions plantejades i una atmòsfera malsana, opressiva. Falla en un final massa comercial i alguns plantejament de 'deja vu'. Per només per la Rebecca ja paga la pena!
Valoració: Bé alt
·

A SERBIAN FILM (2010)
Es tractava del film polèmic de Sitges'10, com ja ho fou del Cannes'10. I la polèmica era justificada, un film pervers i sàdic com pocs per a explicar-nos una història que és una devallada als inferns d'un actor porno en hores baixes que reb una gens rebutjable oferta de feina: fer servir -com només ella ho sap fer- la magistral eina de treball que la naturalesa li ha donat: un membre desmesurat i incansable. El film és un catàleg de perversions: pedofília, necrofília, violacions, tortura, sadisme... mostrat d'una forma bruta, lletja. Pornografia i snuff movie per a un film no recomanable per a estòmacs delicats. Tot i això, no es tracta d'un film buit i manca de contingut, ans al contrari!, en ella hi podem veure una encertada reflexió del passat immediat de la història serbia, de la violència latent que resideix en una aparent normalitat, de la naixent indústria cinematogràfica sèrbia amb la creació (en el film) d'un nou gènere: 'newborn porn'! Dura, extrema, desagradable, però molt recomanable!
Valoració: Notable alt

·

DE VIDA (24): AQUELL SITGES'04 ...

·

*(John Landis, director de The Blues Brothers, del videoclip Thriller i Black or White de Michael Jakcson, Sangre Fresca o La Familia Stupid).

·

SR. TONY CURTIS

(1925-2010)

·
Fa un parell de setmanes moria un dels darrers supervivents del 'Hollywood daurat': el sr. Tony Curtis.

·
Va nèixer el 1925 amb el nom de Bernard Schwartz, en el barri del Bronx, en una família jueva provinent d’Hongria i que era molt, molt humil. La seva situació econòmica de la família era tan precària que al petit Bernard/Tony el varen deixar en un orfanat per no poder-lo mantenir. Va fer el servei militar en un submarí durant la II Guerra Mundial i en tornar s’apuntà a classes d’interpretació. En els seus inicis tingué de company a un jove Rock Hudson.

·

Després de diversos papers menors, l’hora del sr. Curtis arribà a principis dels anys ’50 amb Su alteza el ladrón (1952) i El gran Houdini (1953). Es va casar amb la guapa –i apunyalada a Psicosi- Janet Leigh amb la que tingué a Jamie Lee Curtis. A finals dels ’50 aconseguí papers de més pes: a Chantaje en Broadway (1957) i Trapecio (1958).

·
Amb Kirk Douglas munten una productora i aixequen Los Vikingos (1958) i reb la única nominació a l’Oscar per Fugitivos (1958). Durant tota la seva carrera es va lamentar de no haver aconseguit mai cap Oscar, ni tan sols l’honorífic.

·

Un any després arribaria el film amb el que es faria mundialment conegut, Con faldas y a lo loco (1959) interpretant el paper de Joe/Josephine, el saxofonista travesti, seductor, ambiciós, divertit... capficat en aconseguir a la Monroe. Aquell mateix any protagonitzà amb Cary Grant Operación Pacífico una divertida comèdia del mestre Blake Edwards sobre un submarí de color rosa.
·
L’any de la consagració del sr. Curtis fou el 1960 amb Espartaco del sr. Kubrick i la seva famosa i censurada escena homoeròtica amb Laurence Olivier.

·
A partir d’aquí vindria el declivi, el sr. Curtis no trobà un lloc al Hollywood de la dècada dels ’60 i posteriors; i poc a poc, fou oblidat i s’oblidà entre nits d’alcohol, sexe i cocaïna... optà per escriure vàries memòries on explicava els seus afers sexuals com a única possibilitat de mantenir-se en la popularitat. Ell reconeix que “la fama acabó transtornándome y haciendo de mí un ser petulante y presumido” (això és sinceritat, sí senyor!).

·
Els/les que van treballar amb ell destaquen la felicitat que sempre l’acompanyava, sempre estava alegre. La seva vida es pot resumir en 140 pel·lícules, 6 matrimonis i 6 fills/es.

·
L’octubre del 2000 el Festival de Cinema de Sitges li otorgà el premi The General per tota la seva carrera.
·

En els darrers temps, retirat de la interpretació, residia a Hawai i estava engrescat en la pintura, el seu funeral estigué presidit per 7 quadres d’ell. Fou enterrat amb: els guants de conduir, el seu llibre preferit –El Caballero Adverse de Harvey Allen-, una bufanda d’Armani, un barret Stetson i el seu iPhone.
·
Sempre estigué acompanyat d’un aire de seductor nat, jo no me’l vaig creure massa aquest paper, sempre he pensat que vivia refugiat dins l’armari ... ‘dime de que presumes’... He de confessar que no es tracta d’un dels actors del meu altar mitòman però sí he reconèixer que el triangle de Con faldas y a lo loco és memorable!!!

COPYRIGHT

·

Es improbable que exista en toda España una sola persona en sus cabales que haya alcanzado la mayoría de edad sin saber qué significa este anglicismo. Aunque su traducción literal sea derecho de copia, todo el mundo sabe que se trata de los derechos de autor (también conocidos como royalties, voz inglesa parecidas a regalías), o el derecho de propiedad intelectual. En la mayoría de los países que componen la Unión Europea, una obra pasa al dominio público a los setenta años de la muerte del autor.

·

Ahora bien, la revolución digital ha puesto en entredicho la eficacia, por no decir la existencia, del copyright. De ahí la proliferación de momias de la canción popular de los años sesenta que ahora se arrastran por los escenarios de medio mundo. Es que, hallándose de repente privados de los ingresos a los que estaban (mal)acostumbrados -en muchos casos, a cambio de los derechos percibidos, año tras año, por una cancioncita ñoña-, se ven obligados a agarrar el micrófono de nuevo y entonar con un hilo de voz el hit que les ha permitido vivir del cuento durante tantos años.

·

Siendo así, máxime en estos tiempos de top manta y piratería a saco, no es de extrañar que la Sociedad General de Autores y Editors (SGAE) pretenda cobrar los derechos de la música que suena en las bodas y las peluquerías. Faltaría más. Pero que les quede clara una cosa a los artistas emergentes: la era del copyright tiene fecha de caducidad; las momias, no.

·

John W. Wilkinson

Globish del Magazine

de La Vanguardia del 03/10/10

(il·lustració de Myke Ashley-Cooper)
·

·

'TODO O NADA' DEL SR. MARIO TESTINO

·

Si hi ha algun fotògraf estilòs i admirat en els diferents rostres del món de la moda, aquest és Mario Testino. Ell és el responsable de les millors portades de Vanity Fair, Vogue o Elle. Per la seva càmara han passat personalitats de Hollywood i -sobretot- de la passarel·la: Gwyneth Paltrow, Claudia Schiffer, Cameron Diaz, Demi Moore, Jennifer Aniston, Cindy Crawford, Madonna, Kristen Dunst, Kate Moss, Kate Winslet... i lady Di.

·

El Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid exposa 'Mario Testino. Todo o Nada', en la que es podrà veure -per primer cop- una retrospectiva amb 54 fotografies fetes des de 1995 fins a l'actualitat.

·

El sr. Testino -nascut a Lima, Perú, l'any 1954-, va estudiar Economia, Dret i Relacions Internacionals abans de que -el 1976- marxés a Londres a interessar-se -cada cop més- per la fotografia. Allà, fèu books per a models desconegudes per 'quatre duros' en els inicis fins arribar al reconeixement internacional del que gaudeix en l'actualitat. És un mestre en treure la bellesa de qualsevol persona que passa per davant del seu objectiu, el seu és un estil etiquetat com a 'realisme de luxe', dones mirant a la càmara, seductores, tremendament belles, exultants, femenines, segures... Diuen que ell té el mèrit d'haver fet riure i sense protocol a lady Di; sembla ser que les seves sessions fotogràfiques estan carregades d'humor i bon rotllo, fet que provoca que moltes de les fotografiades idolatrin al sr. Testino. Precisament, en poques fotografies on hi surt el sr. Testino està seriós...

·

L'exposició Mario Testino. Todo o Nada es podrà gaudir del 21/09/10 al 09/01/11.

A LA SRA. ICIAR BOLLAIN L'ENVIEN ALS OSCAR

El dimecres passat es va fer públic -per part de l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematrogràfiques d'Espanya- la pel·lícula que serà enviada als Oscar per a optar a candidata a millor film de parla no anglesa.

Es tracta de la darrera peli de la sr. Iciar Bollaín (que és vicepresidenta de l'Acadèmia, per cert): También la lluvia, que s'estrenarà al gener. Encara que pugueu al·lucinar amb el que us diré: és el primer cop que hi envien una directora 'dona' (buf! flipant!). Ha superat a les altres 2 possibles: Lope i Celda 211.

·

También la lluvia està escrita per Paul Laverty (guionista habitual de Ken Loach i parella de la sra. Bollaín) i ens parla de la relació entre els colonitzadors i colonizats a Sudamèrica, rodada a Bolívia. L'excusa per a tractar el tema és la història del rodatge en el que un director (Gael Garcia Bernal) i un productor (Luis Tosar) volen posar en imatges la Guerra de l'Aigua de Cochabamba en el 2000. Aquest film serà l'encarregat d'inaugurar la Semana Internacional de Cine de Valladolid (Seminci) el proper 23 d'octubre.

·

La sra. Bollaín va aparcar la seva carrera com a actriu i va iniciar una trajectòria molt interessant com a directora amb: Hola, ¿estás sola? (1995), Flores de otro mundo (1999), Te doy mis ojos (2003) i Mataharis (2007); films destacables en els que es combina comercialitat i contingut compromés. Ens cau bé la Iciar !!

·

Els Oscar s'entregaran el 27/02/11 i -si l'accepten com a candidata- podria competir amb l'esperada Biutiful de l'Alejandro González Iñárritu.

·
Bona sort, sra. Bollaín!!

SR. GEOFFREY ALAN BURGON

(1941-2010)

·

El sr. Burgon no és un nom massa conegut, però és un compositor anglès de música per a cinema amb obres de certa repercussió; sobretot, sobretot, per a la que -per a mi- és una de les millors -per evocadora- peces d'una serie de TV: Retorno a Brideshead. D'aquesta BSO van vendre 100.000 còpies, tota una fita tractant-se d'una serie com la que era ... una meravella, però no per a grans públics.

·

El sr. Burgon va entrar en el món de la música per la seva passió pel jazz i la trompeta, això el fèu estudiar composició i interpretació. Quan va fer 30 anys, però, va vendre tots els seus instruments i va declarar que només es dedicaria a treballar com a compositor. La seva peça més rellevant fou: Requiem (1976) amb la que aconseguí diversos premis. Després vindrien: la serie de TV Tinker, Tailor, Soldier, Spy (1979); la BSO per a La Vida de Brian (ja que fou company de 'cole' de Nigel Jones, germà de Terry -Monty Phyton- Jones); i, en el 1981, la seva obra culminant i popular: Brideshead Revisited.

·

Des de llavors les seves composicions estigueren molt lligades a la TV: Las Crónicas de Narnia (versió TV), Doctor Who, The Forsyte Saga ... Dins del seu repertori, però, també podem trobar música per a iglèsia, concerts per a piano i una òpera.

·

Ha mort amb només 69 anys.

·

Aquí us deixo amb la meravellosa Retorno a Brideshead:

·

I AQUESTA NIT .... FRINGE !!!

·

Sí, amic i amigues, la 'teletres', la Nostra s'ha guanyat 10 punts (o més) aconseguint l'emissió de Fringe, l'última creació del mestre J.J. Abrams (bueno, al ritme que va ja és la penúltima, aquest senyor no para): sí, Ell és el papa i l'ànima de l'inigualable LOST. I, òbviament, des de que s'ha estrenat les comparacions amb la mítica serie dels 'perduts' ha estat inevitable... però deixem que Fringe vagi creixent i temps al temps!

·

Avui, 07/10/10, a les 22:25, TV3 estrena la serie. Primer Capítol. Primera Temporada. Esperem que no ens passi com la malaguanyada Herois, que en aquesta cadena va fer arrencada de cavall i parada de burro.

·

Per a aquells i aquelles que no sapigueu de què va aquest invent del sr. Abrams, donar-vos quatre pistes (literals!):

- Es tracta d'una serie de ciència-ficció. Com a referent és una barreja d'Expedient X, CSI i la Dimensió Desoneguda.

- Els personatges principals amb els que arrenca la sèrie són un triangle: Walter Bishop (investigador 'boig'), Peter Bishop (fill del primer i que fa 17 anys que no es veuen) i Olivia Dunham (agent de l'FBI que provoca el reencontre familiar).
- Per tot el món s'estan produint fets estranys i inexplicables, coneguts com el Patró, que mereixen una investigació....

- Hi ha una empresa misteriosa pel mig: Massive Dynamics.

A EEUU ja van per la Tercera Temporada. La música -com en Lost i majoria de productes del sr. Abrams- és de Michael Giacchino, però el tema principal que us deixo tot seguit és del mateix J.J. Abrams (és un autèntic home-orquestra).

·

Apa, doncs, a gaudir-la !!!

··

·

SR. TIM ROBBINS... MUSIC

·

El sr. Tim Robbins ens cau bé, és una 'rara avis' dins del món de Hollywood, transmet autenticitat i és una persona molt polivalent: actua (té un Oscar per Mystic River), dirigeix (fou nominat com a millor director per Pena de Muerte), té una companyia teatral des de fa 30 anys (la Actor's Gang, que l'any passat portaren 1984 de George Orwell al Poliorama de BCN) ... i ara, també és músic.

·

Als seus 51 anys el sr. Robbins ha tret un disc amb cançons escrites i interpretades per ell: Tim Robbins and The Rogues Gallery Band. Tot i l'edat de l'artista, ell ha declarat que tota la seva infantesa ha estat envoltat de música, el petit Timothy Francis Robbins -fill d'una actriu (Mary Robbins) i un cantant de folk (Gil Robbins)- porta molts anys escrivint cançons i ara s'ha animat a editar-les i cantar-les en públic.

·

Tim Robbins and The Rogues Gallery Band, té un aire marcadament folk, amb algun apunt rock: guitarres, bateries, acordions i algun violí, tocs de Johnny Cash, Bob Dylan i Bruce Springsteen.

Alguns mitjans malintencionats han escrit que tot plegat és un efecte de la crisi dels 50 del sr. Robbins, fruit de la recent separació de la que fou la seva parella des de 1988 i amb la que ha tingut 2 fills: Susan Sarandon ... Ell, òbviament, ho nega, però en la cançó You are my dare, que tracta d'una molt bona amiga amb nens pel mig, s'insinua l'esperit de la Sarandon.

Sorprenentment, poques cançons de l'àlbum tenen un to marcadament reivindicatiu, quan el sr. Robbins ha estat un activista i gran manifestant de moltes causes... ell diu que les seves cançons només parlen d'ésser humans i de les seves històries. Tot i això, n'hi ha una -Time to kill- que ens parla del retorn d'un soldat d'Irak a casa seva i el contrast entre ser tractat com un heroi pels seus veïns i el fet d'haver matat nens a la guerra ... :S ; i la darrera peça de l'àlbum està dedicada al sr. Nelson Mandela.... per tant, algun toc polític, malgrat el que ell ens digui, sí que el podem trobar.

·

El mites de la música i referents per al sr. Robbins són: Nina Simone, Tom Waits, Billie Hollyday i Leonard Cohen.

Aquesta nit, a Madrid, el podreu veure en concert a la Sala Caracol i demà divendres en el FIZ Festival de Saragossa.

·

Aquí teniu el Tim amb el seu germà Dave interpretant Time To Kill ...

·

HISTORIA D'UNA FOTO: 'EL CHE'

·

Sense cap mena de dubte aquesta fotografia és una icona del segle XX. El líder amb una boina negra i mirant a l'infinit fou feta per Alberto Díaz -conegut per Korda- el 1960. Posteriorment, l'artista irlandès Jim Fitzpatrick, tot imitant la Marilyn Monroe del sr. Warhol, modificà la imatge ressaltant el rostre del Che en blanc i negre. Aquesta imatge ha estat estampada en samarretes, xapes, pòsters, banderoles, tasses ... fins a l'infinit i més enllà!.

·

Un 5 de març de 1960, quan Che Guevara tenia 31 anys, en un enterrament per les víctimes d'una explosió en el vaixell Le Coubre provocat per la CIA, el sr. Korda li fèu la fotografia i li posà el títol de 'El Guerrillero Heroico'. La imatge, però, no es va fer famosa fins a 7 anys després, quan va morir el revolucionari a mans de l'exèrcit bolivià amb col·laboració de la CIA. Aquell 1967 l'editor Giangiacomo Feltrinelli aconseguí algunes fotos de Korda i començà la reproducció imparable del seu rostre ... val a dir que el sr. Korda no va exigir mai drets d'autor, compartia els ideal del Che i estava orgullós que la seva fotografia fos un símbol de la revolució i la justícia social (només un cop s'oposà a l'ús de la seva fotografia del Che quan una marca de vodka la volia utilitzar com a reclam publicitari).

·

El sr. Alberto Díaz Gutiérrez (1928-2001) -més conegut com a Alberto Korda- va nèixer a Cuba i després d'estudiar comerç va crear un estudi de fotografia amb Luis Pierce (Luis Korda), els estudis Korda, en el que treballà entre 1953 i 1968. La formació com a fotògraf del sr. Korda era totalment autodidacta i quan tingué lloc la Revolució Cubana (1959) acompanyà a Fidel Castro en els seus viatges tot immortalitzant la seva vida política. Fou fundador de la fotografia submarina a Cuba.·

·

Al llarg de la seva trajectòria ha editat diversos llibres, ha exposat en sales de tot el món i ha rebut molts premis; podem gaudir de les seves obres a Cuba, Mèxic, Itàlia, Milà, Florida, Parma...

·

El seu principal llegat és la icona d'un revolucionari idolatrat, estimat, seguit ... i massa oblidat ...

·

EL COLOR DEL CABALLO BLANCO DE SANTIAGO

·

Explica la BBC que Anne Milton, subsecretaria de Estado para Salud del Gobierno del Reino Unido, pide que, para describir a alguien con más peso o más volumen corporal del que sería conveniente, los trabajadores de la sanidad utilicen gordo en vez de obeso.

·

¿Por qué? Pues porque si a un gordo lo llamas gordo, deviene más consciente de su situación, y quizá eso haga que asuma su parte de responsabilidad en el asunto. Por eso Anne Milton pide a los médicos y al resto de los profesionales de la salud que, cuando tengan delante a alguien cuyo problema sea la gordura, pues que se lo digan tal cual, sin buscar subterfugios o eufemismos que lo único que hacen es distanciarlos del problema. Si un médico le dice a alguien 'usted está gordo' es más probable que intente poner remedio a la situación que se le dice 'tiene usted sobrepeso'. Puso un ejemplo: 'Si me miro al espejo y pienso que estoy obesa, me preocupo menos que si pienso que estoy gorda'.

·

Muchas personas de buena fe han puesto el grito en el cielo, porque creen que el uso de la palabra gordo estigmatiza y es peyorativo. Y es precisamente por eso -para ser buenos y no estigmatizar- que se crearon todos esos eufemismos que a la larga se han demostrado piruetads sin mucho sentido. Un día los ciegos dejaron de ser ciegos, pero no porque hubiesen conseguido ver sino porque pasaron a ser invidentes. Los paralíticos dejaron de serlo para convertirse en inválidos y, luego, en minusválidos. Pero, como minusválidos tampoco acaba de ser correcto (ningún calificativo lo es, en cuanto pasa a identificar con claridad aquello que define), ahora son discapacitados físicos, persona con movilidad reducida o personas con diversidad funcional, a escoger. Gordos, altos, cojos, bajos, delgados, mudos, calvos, sordos, cuatrojos... No hay grupo social que no considere ofensivo el término con el que, en principio, la lengua lo define. ¿Y la vejez, con sus ridículas personas de edad, segunda juventud, edad de oro...? Por no hablar del pútrido séniors, que es el colmo de la ridiculez.

·

Durante un curto de siglo Anne Milton trabajó como enfermera en el Servicio Nacional de Salud Británico. Por eso sabe que sus antiguos compañeros prefieren los eufemismos. Es más fácil continuar usándolos y no buscarse problemas que afrontar la realidad y volver a los tiempos clásicos, en los que a un gordo se le llamaba gordo y punto. Nada de grueso, ni de persona con sobrepeso. El Gordito Relleno, de José Peñarroya, era el Gordito Relleno y no el Obesito Relleno, ni la Personita con Sobrepeso Rellena. Pero, claro, luego llegó el catecismo progre, a partir del cual te caía una reprimenda por llamar gordinflón a alguien. No podías llamarle gordinflón ni orondo, ni rolllizo. Ni fati. Ni rechoncho. Ni fondón. Era incorrecto.

·

Y aún lo es, excepto en el Reino Unido, donde, gracias a Anne Milton, llamar gordos a los gordos no sólo es admisible sino también lo más indicado, para su salud.

·

Quim Monzó,

a Sere Breve del Magazine

de La Vanguardia, 28/09/10

·

DONOSTIA ZINEMALDIA 2010

·

A 3 dies d'inaugurar-se el Festival de Cinema de Sitges cal fer revisió del que ens ha portat l'altre gran festival de cinema de la península: el de Donostia. Els festivals de cinema serveixen per a això: per a destacar-nos, alertar-nos de les pelis que ens arribaran en els propers mesos.

·

El primer fet resaltable de la programació del festival número 58 és la presència de films catalans, fins a 20 pel·lícules hi han participat, alguns periodistes feien broma tot dient que el Festival de Donostia d'aquest any era com la Quinzena del Cinema Català.

·

El que molts mitjans han destacat és que la d'aquest any ha estat una edició poc carregada de films 'estrellla', una mica sosa i poc lluïda; això feia difícil que hagués una única gran guanyadora.

·

El Festival arrencava amb una retrospectiva de Don Siegel i un premi de reconeixement a Roman Polanski.

·

Alguns films tingueren la memòria o l'oblit com a punt de connexió entre elles: aquest és el cas de Poetry del coreà Lee Changdong i Bicicleta, cullera, poma de Carles Bosch amb Pasqual Maragall com a principal 'actor': ambdós films sobre la malaltia de l'Alzheimer. Addicted to love de Liu Hao, peli xina que enllaça la micro i la macro Història de Xina i Elisa K de Jordi Cadena i Judith Colell, la història d'una nena violada i com sorgeix el record al cap d'uns anys... ambdós films tractant la qüestió de recordar/oblidar.

·

Altres films destacables del Festival foren: Pa negre del poc prolífic però sempre fascinant i dur Agustí Villaronga; Abel de Diego Luna, una peli honesta i senzilla d'un actor que li agrada molt més ser director, aquesta és la seva segona peli; Buried de Rodrigo Cortés i la seva pirueta tècnica sobre la història d'un segrestat dins d'una caixa de fusta; finalment, una altra destacada fou Cerro Bayo, peli argentina dirigida per Victoria Galardi, un film sobre les relacions familiars.

·

Les premiades del Festival foren algunes d'aquestes destacades, però la gran guanyadora -la Conxa d'Or- fou per a Neds de Peter Mullan reconegut actor anglès, i premiat a, per exemple, Mi nombre es Joe (1998) que ha dirigit el seu segon film (el primer fou: Las Hermanas de la Magdalena, 2002), una història sobre bandes juvenils angleses amb aires de Ken Loach o Danny Boyle.

·
La Conxa de Plata al millor director fou per a Raul Ruiz i Misterios de Lisboa; el Premi Especial del Jurat per a Elisa K (Jordi Cadena i Judith Colell); Millor Actor per a Conor McCarron a Neds; Millor Actriu per a Nora Navas a Pa Negre; Millor Fotografia per a Jimmy Gimferrer a Aita; Premi Especial del Jurat per a La Mezquita de Dadoud Aoulad-syad; i, finalment, Diego Luna s'emportà el Premio Horizontes Latinos i el premi de la joventut.

·

De tot plegat, doncs, espero amb ganes: Elisa K, Pa Negre i Bicicleta, cullera, poma ... curiosament, les 3 catalanes!!!.

·