FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XXIX )

SIN IDENTIDAD (2011)
Com ja dèiem fa un temps, aquest era el film de confirmació del seu director, el sr. Jaume Collet-Serra, el director català que s’està obrint pas a Hollywood. Va cridar l’atenció amb el seu bateig a La Casa de Cera (2005), amb la comunió de la Huérfana (2009); i amb el film que ens ocupa va aconseguir està en el primer lloc dels films més vistos als EEUU. Es tracta d’un film en el que s’identifica l’ombra del mestre Hitchcock: una persona ordinària i feliçment casada té un accident i a l’hospital, en despertar-se, insisteixen en dir-li que ell no és el que diu que és... ni la seva dona el reconeix! El misteri està servit. Un Berlin fred i gris serveix d'entorn més que adequat per a la recerca d’una identitat en el que res és el que sembla... Un Liam Neeson perdut i desorientat per a un film amb bon ritme però que et deixa amb la sensació d’història allargada. No està mal, però ens caldrà un tercer film per a valorar, com toca, al sr. Collet-Serra.
Valoració: Notable

MIDNIGHT IN PARIS (2011)

No tornarem a parlar de si la freqüència de produccions del sr. Woody Allen és excessiva per a poder garantir un mínim de qualitat o no (vaja, ja n’hem tornat a parlar! :P )... ja que es tracta d’una discussió cansina: Allen agrada o no, algunes més, d’altres menys, però si t’agrada, t’agrada. Jo reconec que sóc dels que tenen poc criteri amb el sr. Allen i generalment m’agrada tot (excepte Vicki Cristina Barcelona que no li perdono ni a ell!). Midnight in Paris no és una obra mestra, però és un ‘bon Allen’ i ens porta a l’aire màgic que va saber ‘tocar’ a La Rosa púrpura del Cairo, allà era ficció cinematogràfica versus realitat, aquí passat versus present. Qui ens havia de dir que els sr. Allen, a la vellesa, ens parlaria de viatges en el temps! Doncs sí, a la seva edat és valent i ens ofereix un història nostàlgica per a demostrar-nos que qualsevol temps passat NO és millor. Un cant al carpe diem! Genial el sr. Owen Wilson fent d’Allen, brutal l’Adrien Brody fent de Dalí. S’ha de veure! (creieu que al parisencs els haurà agradat tan poc com a nosaltres Vicky Cristina Barcelona? coneixeu algú/na que visqui a Parí per a preguntar-li?).
Valoració: Excel•lent

ARCADIA (2005)

Aquest film planteja una solució enginyosa a la dificultat de buscar un lloc de feina: detectar el teus possibles oponents i ... eliminar-los, així de fàcil. El sr. Costa-Gavras, el veterà director encarregat de destapar qüestions poc ‘clares’ del nostre món contemporari (a Z, Estado de sitio o Desaparecido), ara assenyala la situació econòmica crítica en la que ens trobem immersos i, de retruc, les dificultats específiques que té el món laboral. Un film amb un sr. Jose Garcia omnipresent que és capaç de mostrar-nos la indefensió d’un burgés a l'atur amb una família modèlica però, també, la part psicòpata i fosca que tots/es portem a dins. El millor és l’originalitat de l’argument i l’interpretació de l’actor principal. Irònica, grotesca, ben explicada. Potser, en alguns moments, resulta massa in-creïble i guinyolesca, però val la pena!.
Valoració: Notable alt.

NO TENGAS MIEDO (2011)

Tema delicat el que tracta el sr. Armendáriz (penso que un dels autors de la penínsul•la no prou reconegut), mostrar l’abús sexual infantil no és feina fàcil perquè sovint s’ha mostrat de forma superficial, televisiva i poc seriosa. Se'ns proposa ser testimonis de com et pot marcar i desfer psicològicament una violència d'aquest tipus, el punt de vista és de la víctima (una fràgil i desorientada Micheller Jenner), sense escenes escabroses, sense ensenyar-nos res, només el patiment i la mirada subjectiva de la protagonista. Terribles els papers del patètic abusador-pare (Lluís Homar) i de la 'cega' mare (Belen Rueda) que no vol acceptar el que passa i, per tant, no ofereix l'ajuda que la seva filla tant necessita. Un tema massa silenciat que en aquest film se li dóna veu, però es queda curt... es troba a faltar un tancament adequat, una justícia poètica, una venjança davant tant dolor; s'abusa, també, dels plans de la protagonista perduda per la ciutat, anant, venint... tens ganes de que passin més coses i, sobretot, que a l'abusador el parteixi un llamp (literalment!).

Valoració: Bé

ARTHUR Y LOS MINIMOYS 3: LA GUERRA DE LOS MUNDOS (2010)Quan va estrenar la primera part, el sr. Luc Besson (autor de la història), va amenaçar en que això seria una trilogia ... i ho ha complert! Buf! On està el poètic de El Gran Azul?, el grandiloqüent de Juana de Arco?, el barroc de El Quinto Elemento?... doncs no està, ha desaparegut! Ha volgut fer una trilogia infantil sobre un món màgic diminut amb aires de Rei Artur i tocs ecològics. La primera, al ser la novetat, tenia cert atractiu... però la segona fou de badall i la tercera in-su-por-ta-ble! Film previsible, risible (però no per còmic sinó per ridícul), ni ritme, ni emoció.... una pèrdua de temps! Si us plau, recuperarem algun dia al sr. Besson de Subway, per exemple??? Si us plau, torna !!
Valoració: Insuficient

X-MEN. PRIMERA GENERACION (2011) Era difícil aixecar el llistó d’una saga que estava arrossegant-se pel terra... la primera fou digna però les següents parts van anar desgastant uns personatges fins a nivell mínims. Sembla ser que el director encarregat inicialment de ‘tancar’ la saga X-Men és el que ha dirigit la que ens ocupa, però tenia altres compromisos i no ho va poder dirigir aquella, assumint-ho el sr. Brett Ratner, que no estigué a l’alçada. El sr. Bryan Singer responsable de la primera part es va anar relaxant a cada part següent... Aquest X-Men és un reset (o més conegut com a reboot) per a intentar reactivar l’encant de la primera part: el sr. Bryan Singer s’ha posat les piles i el director -Matthew Vaughn, director de la interessant Kick-Ass, ha estat una bona elecció. Aquest nou X-Men ens parla del naixement dels personatges de Xavier i Magneto (sabrem perquè són eterns enfrontats); l’estètica és com un film de James Bond, tope anys ’60: popera, àgil, amena, divertida,... però èpica i intensa quan cal. Crispetaire però molt recomanable!!!
Valoració: Notable Alt

INSIDIOUS (2011)Aquest film és un còctel de mútiples referències cinematogràfiques: comença en un Poltergeist, continua amb un El Exorcista, unes gotes de Pesadilla en Elm Street, un aire al Bitelchús del sr. Burton, un record del primer Raimi i una estètica grotesca molt pròxima al deliri de l’obra de culte nipona House (Hausu)(del sr. Obayashi). Aquest còctel és una arma de doble fil: aporta novetat el salt d’un referència a l’altra a llarg del metratge però et deixa amb la sensació de no saber detectar quin to li volien donar al film: és seriós? és broma? és ironia?... El jove director –James Wan- fou el responsable de la primera Saw i alguna cosa queda d’aquella, per exemple l'estètica del ninot grotesc... però en aquest cas no es tracta d’entrar en terrenys gore sinó de fer-nos por amb cases encantades, possessions, exorcismes i viatges al més enllà... algun ensurt t’emportes, però, l’aire constant d’ironia (o fotesa, directament) trenca qualsevol tensió. No, el sr. Wan no és el sr. Raimi... de moment.
Valoració: Suficient

THERE WILL BE BLOOD (2007)

Amb aquest film el sr. Daniel Day-Lewis es va emportar tots els premis d’interpretació del món mundial, incloent Oscar, Bafta i Globus d’Or. És un film fet a major glòria d’aquest –immens- actor irlandès... el sr. Day-Lewis no actua: ÉS el personatge que interpreta i ho ha demostrat en cada nou film en el que ha participat. El director –Paul Thomas Anderson- va començar la seva carrera sent erigit com a la gran esperança del cinema independent dels EEUU amb el film Boogie Nights (1997), continuat amb Magnolia (1999) i (sobretot sobretot) la –malauradament- infravalorada: Embriagado de amor (2002). Aquest és un film gran, èpic, amb una fotografia preciosa i amb molt punts de contacte amb El Ciudadano Kane. Un film que ens explica que si Nova York es va ‘construir’ als carrers (com va ensenyar-nos Scorsese, també amb el sr. Day-Lewis), Texas es va ‘construir’ amb el petroli i l’obcecació dels que cercaven l’or negre a qualsevol preu... Aquest film ho tenia tot, però, una excessiva durada innecessària i –sobretot- una música estrident (del guitarrista dels Radiohead: Jonny Greenwood) no arriba a emocionar-nos, ens distanciem i perd força, acompanyat d’una lleugera sobreactuació ,en alguns moments, del genial Daniel... provoca que no sigui l’obra mestra que podria haver estat. Llàstima!
Valoració: Notable

KUNG FU PANDA 2 (2011) Amics i amigues, la productora Dreamworks (del sr. Spielberg) està resultant una proposta de cinema d’animació molt digna, pelis com: Spirit, Madagascar, Shrek (bàsicament, la primera part), Ratónpolis, Kung Fu Panda i, sobtetot, Monstruos vs. Alienígenas i Como entrenar a tu dragón certifiquen això que us deia. Cert que en la saga Shrek se’ls va anar la mà i aquella ironia inicial es va tornar avorriment i previsibilitat, però les sagues de Madagascar i Kung Fu Panda ens fa pensar que segones parts poden ser tan atractives com la primera. Kung Fu Panda 2 és tècnicament impecable, és una delícia per a la vista: la recreació de l’estil xinés, dels paisatges, dels pobles, l’arquitectura i la combinació de diferents formats d’animació (tots digitals, és clar): sombres xines, traç clàssic... és un gran encert!. Film trepidant, àgil, divertit i un argument madur que ens parla de la recerca del orígens, de saber qui som, cap a on anem (ja present el primer film) i l’afany de superació. Genial!
Valoració: Notable alt (quasibé excel·lent).

PAZ Y AMOR PARA TODOS

Hace unas semanas los medios de comunicación explicaron que una holandesa se había tatuado en un brazo las fotos de los perfiles de sus 152 amigos de Facebook. Afortunadamente sólo tiene 152, pensé cuando leí la noticia, y en un brazo le han cabido todos. Mis dudas eran: a medida que gane nuevos amigos, ¿se los irá tatuando en el otro, en la espalda...?. Y, cada vez que un amigo deje de serlo ¿borrará su perfil con papel de lija? Es más: sabiendo que este mundo es muy frivolón, calibre que muchos de sus amigos habrían empezado ya a cambiar las fotos de sus perfiles, para que, por coherencia, tuviese que volver cada dos por tres al salón de tatuaje y pedir que, tras borrarle los perfiles modificados, le tatuasen los nuevos.

Pues tantos cálculos eran inútiles porque el tatuaje en cuestión -los 152 perfiles en el brazo de la chica- era falso. Fue un montaje de una empresa que vende productos personalizados con las fotos de los perfiles de tus amigos de Facebook. Que en las redes sociales las mentiras cuelan fácilmente es algo que se comprueba cada día quien se mueve por ellas. Y el mundo del tatuaje es tan desatinado que hasta de las noticias ciertas dudas. De la de la prohibición tailandesa de tatuar imágenes budistas, por ejemplo. Afortunadamente, la noticia la firma la agencia Efe y no uno de los mil Guerreros del Antifaz que hay en Facebook y eso hace que sea fácil contrastarla en otros medios de comunicación: "Tailandia quiere poner fin a la costumbre de algunos turistas de tatuarse imágenes santas del budismo cuando visitan el país, anunció el ministro de Cultura, Nipit Intarasombat. El ministro declaró que llevar sobre la piel efigies como la de Buda ofende a los tailandeses y no debe ser tolerado. Indicó que ha ordenado a las autoridades -sobre todo, de las zonas turísticas- inspecccionar los salones de tatuajes y pedirles que se abstengan de utilizar esos símbolos en sus diseños. De no funcionar esa iniciativa, Intarasombat promoverá una ley que prohíba expresamente esa costumbre".

Se comprende su actitud. A imitación de los famosillos, hoy son legión los que, por gregarismo, se tatúan imágenes budistas, frases en sánscrito, en chino o en japonés. Es evidente que el ministro tailandés debe mantener las formas, en vez de enviarlos a todos al carajo, que es lo que probablemente haría si no tuviese que ir con tantos remilgos. Pero, si pidiéndolo por las buenas no le funciona, lo que yo harñia sería ordenar a los tatuadores tailandeses que siguiesen el ejemplo de aquel tatuador chinoamericano, de California, que hace años sentó un precedente digno de tener en cuenta. Harto de jovencitos enrollados que le pedían que les tatuase ideogramas chinos, él les preguntaba: "¿Qué quieres que ponga?". El enrollado le contestaba: "Pues o sea 'paz', o 'amor', algo así o sea...". El tatuador que se ponía manos a la obra y, cuando acababa, el enrollado se iba la mar de contento, con su tatuaje perpetuo. El problema era cuando algún día se encontraba con alguien que sabía chino y este le explicaba que ahí no ponía ni 'paz' ni 'amor', sino "soy idiota".

Quim Monzó

a Seré breve del Magazine

de La Vanguardia de 19/06/11

SRA. ELISABETH EIDENBENZ I LA MATERNITAT D’ELNA

(1913-2011)

Fa un dies la sr. Elisabeth Eidenbenz moria... ella fou l’infermera suïssa que, amb només 24 anys, de 1939 a 1944, va dirigir desinteressadament una maternitat a la població d’Elna.... allà es van salvar (d’una mort segura) uns 597 nadons d’exiliades republicanes de la guerra espanyola i de mares jueves fugides de la persecució nazi.
L’any 2002 se li va atorgar la medalla dels Justos entre les Nacions i en el 2006 la Creu de Sant Jordi per la seva tasca humanitària. La historiadora Assumpta Montellà ens va recuperar aquesta història de valentia, bondat i amor en el llibre La Maternitat d’Elna, aquell treball històric fou el punt de sortida a tot un seguit de reconeixements: obres de teatre, exposicions... fins arribar al cinema, s’està preparant un film sobre la maternitat d’Elna, primer havia de ser el sr.. Manuel Huerga (director de Salvador), però, finalment, sembla ser que Isabel Coixet podria ser l’escollida.
Malgrat això, aquesta bona dona de 97 anys, resident a Àustria, sempre s’ha mostrat humil davant de tants elogis i reconeixements, afirmant que “vaig fer el havia de fer”, la seva fou una tasca d’un valor sense preu, un acte sublim de generositat i valentia. Un autèntic acte d’Amor que ens recupera la fe en la humanitat.

Gràcies, sra Eidenbenz !!!!

ENS VAM ATURAR

Ens vam aturar. Discutir requereix estar quiet. No et pots barallar mentre camines, perquè necessites enfocar. A les pel·lícules es veu gent que discuteix caminant, però és fals. Com a molts pots fer un parell de passes mentre et parlen, però a l'hora d'argumentar no hi ha d'haver cap desplaçament. Ho tinc empíricament demostrat.

Marc Pastor (2010:110)

L'any de la plaga

EL SR. ROBERT SMITH CANTA AMB JAPANESE POPSTARS

El sr. Robert Smith, com un avi reverenciat, va cedint la seva gràcia i talent a les noves generacions d'artistes musicals; si a finals de l'any passat posava veu a Not in love dels Crystal Castles (també ho havia fet amb Blank and Jones, Junkie XL o Junior Jack). Curiosament, tots ells representants del 'dance' i la música electrònica.

Al sr. Smith, a la vellesa, l'estimulen les pistes de ball. Ara interpreta -amb el seu estil característic- TAKE FOREVER dels The Japanese Popstars, primer single del nou treball del grup: Controlling your Allegiance. La col·laboració del sr. Smith no es limita a posar-hi la veu, sinó que toca el baix (instrument preferit de l'ànima dels The Cure).

Que passeu una bona revetlla de Sant Joan !!!

Yeah you know, tonight will end, it always does
And the end is gone forever, when the sun comes up
And yeah you said, our sun will come, but there’s always time
Burning up inside for nothing, save the kiss goodbye
Save the kiss goodbye

Yeah you know, tonight will end, it always does
And the end is gone forever, when the sun comes up
And yeah you say, the sun will come, it’s always time
Burning up inside for nothing, save a kiss goodbye

Yeah I said, the sun will come, it’s always time
But this burning up inside, is how I know you’re mine
And yeah I know, tonight will end, it always does
But the end will take forever, if we falllllllllllllllllllll

Yeah I say, the sun will come, it’s always time
But this burning up inside, is how I know you’re mine
And yeah I know, tonight will end, it always does
But the end will take forever, if we fall in love

Tonight will end, it always does
But the end will take forever, if we fall in love
And yeah I know, tonight will end, it always does
But the end will take forever, if we fall in love

LA SRA. ISABEL COIXET I LES SEVES POLAROIDS SOLIDARIES

La sra. Isabel Coixet el dijous passat, a la galeria Raíña Lupa Ediciones, va assistir per a vendre fotografies polaroid a fi de recaptar fons a favor de les víctimes del tsunami que va tenir lloc al Japó.

Les imatges són un recull del que ha anat capturant la sra. Coixet durant els viatges que ha fet al Japó. La col·lecció constava de 60 fotografies i 20 collages, que estaven a la venda a partir de 140€; uns dies abans, les fotografies van estar exposades i s'acompanyaven de diverses projeccions de pel·lícules japoneses de la col·lecció privada d’aquesta directora.

La venda d’aquestes fotografies contribuiran a la rehabilitació d’una escola a Sendai, una de les ciutats més afectades per la catàstrofe. Només el primer dia, es van vendre 64 fotografies i van recollir 8.000€.... la sra. Coixet és solidària!

6.000 MILLONES DE OTROS, DEL SR. ARTHUS-BERTRAND

El sr. Yann Arthus-Bertrand (1946) és un fotògraf francès que va obtenir força reconeixement amb el llibre La Tierra desde el cielo (2006) on ens mostrava el planeta en unes impressionants fotografies de paisatges i el film Home (2009), amb el mateix objectiu de mostrar-nos un Planeta Terra espectacular, bell i fer-nos conscients de la seva progressiva destrucció.

L'especialitat del sr. Arthus-Bertrand era la fotografia d'animals després d'haver estat a la reserva Masai Mara de Kènia, però més tard la va canviar per la fotografia àeria de paisatges... ha publicat més de 60 llibres de fotografies fetes des d'helicòpters, globus... ...

El sr. Arthus-Bertrand (juntament amb Baptiste Rouget-Luchaire i Sibylle d'Orgeval) porten des del 2003 recorreguts 80 països recollint milers de testimonis d’homes i dones que dóna forma a l’exposició de vídeos: 6.000 millones de otros, una meravella de títol per a parlar del respecte envers l’Altre, tan és que tingui un altre color o una altra religió... Mitjançant un mateix qüestionari han respost els/les entrevistats/des al voltant de les seves vides quotidianes, les seves ports, il·lusions i esperances, amb preguntes com: què és la felicitat? què és l'amor? què és la guerra?... en total. 5.000 entrvesites. Tot un autèntic tractat de geografia humana. De moment, aquesta exposició la podeu veure fins al 21 d’agost en el Museo San Telmo de Donostia ... si no podem anar, podem esperar a que ens la portin més prop o navegar per la seva cuidada web.

SR. TERRENCE MALICK, TOT UN MISTERI

El darrer director en guanyar el premi a la millor pel•lícula del Festival de Cannes és un d’aquells bitxos raros que, de tant en tant, decoren el món del cinema. D’estil de vida semblant al sr. Kubrick, el sr. Malick rebutja qualsevol aparició pública, qualsevol fotografia, qualsevol entrevista; es tracta de la versió en cinema del sr. Salinger (esquerp i allunyat dels ulls del públic fins al dia de la seva mort). Sembla mentida que en els dies que corren, saturats d’informació, amb una eina tan potent com Internet... encara pugui existir algú que dedicant-se al món artístic es pugui mantenir (de forma voluntària) a l’ombra.
El sr. Malick va dirigir dues pel•lícules importants en el que s’anomenà nou cinema nord-americà: Malas Tierras (1973) i Días de Cielo (1978), els seus dos primers films. Després d’això ... el silenci; intencionadament va desaparèixer i va trigar 20 anys en presentar un nou film: La delgada línia roja (1998), una preciosa i poètica revisió del cinema bèl•lic. El ‘mite Malick’ havia crescut com l’escuma i el següent film (7 anys després) El nuevo mundo, una èpica visió del descobriment d’Amèrica i una actualització de Pocahontas, confirmà al sr. Malick com un dels directors imprescindibles per a poder entendre els darrers anys de la Història del Cinema fet als EEUU.
Aquells/es que han participat en algun dels seus (pocs rodatges) parlen d’una persona que pateix d’una timidesa patològica, de personalitat complicada, contradictòria... però d’una mirada infantil i jovial quan dirigeix, el mateix Malick ha afirmat que ell és com un nen que intenta capturar cuques de llum un vespre d’estiu ... i això el fa prescindir, sovint, del guió o de l’estructura narrativa; a ell el mouen les emocions...
Envoltat de col•laboradors habituals, com també fèu el sr. Kubrick, el misteri Malick continua viu quan està a punt d’estrenar el seu nou film: El arbol de la vida ... un misteri que es reforça cada cop que obre la boca (el poc que la obri, és clar!) com quan va declarar que una de les seves pelis preferides de tots els temps és Zoolander (2001), aquella -valuosa- tonteria filmada i protagonitzada pel sr. Ben Stiller.... és o no és un enigma aquest senyor??

El preciós trailer del nou film desperta moltes ganes de veure-la ...

ELS QUI NO TENEN ESPERIT CRITIC...

"Els qui no tenen esperi crític no dubten;

no saben que el dubte és el motor de la veritat,

ni que l'absència de dubte ens condueix al sectarisme"

(Jorge Semprún, 1923-2011)

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XXVIII )

PIRANHA 3D (2011)

Aquest film és una remake del que fèu el sr. Joe Dante l’any 1978. Bé, més que un simple remake es tracta d’un reactualització (tan de moda actualment) i l’encarregat de dirigir-lo és l’especialista en reactualitzacions cinematogràfiques, el sr. Alexandre Aja (fèu una digna re-visió de Las colines tienen ojos del sr. Wes Craven). En aquests cas, la visita a les Piranyes (les germanes petites de l’èxit Tiburon dels ’80) passa per posar-hi més dosis d’insinuacions sexuals, més sang i amputacions, més música estrident i l’inevitable 3D (¡!), més de tot!. No ens ve a dir res a nivell d’autor (com sí fèu el sr. Aja a Alta Tensión), és força casposa però és una peli potent a nivell visual, de ritme trepidant i que es recrea força en les maleses que aquests petits peixets famolencs fan als/les banyistes inconscients... com ha de ser una bona peli de sèrie B! Entrentinguda!
Valoració: Bé.

EN TIERRA HOSTIL (2008)

El morbo estava servit: l’ex muller del sr. James Cameron –la sra. Bigelow- s’enfrontava al seu ex en la gala dels Oscar de fa 2 anys. Ell, amb Avatar; ella, amb aquest film de tall realista sobre un equip de desactivadors de bombes a l’Iraq. Certament, són films de difícil comparació, l’un és un frenesí de fantasia i barroquisme visual, l’altre és un tall naturalista en la vida diària del conflicte iraquià ... tenint en compte que la peli dels marcians ecologistes gegants i blaus la considero sobrevalorada superficial i simplona, amb això ja ho he dit tot. El film de la sra. Bieglow –tot i que el gènere bèl•lic no és dels meus preferits- destil•la naturalitat i realisme però amb una intensitat de thriller. El problema –esperable- és que només els ianquis són 'persona', la resta –població iraquiana- són ombres diabòliques i irracionals. Si deixem de banda consideracions polítiques és un film amb una força innegable.
Valoració: Notable Alt

SIN LIMITES (2011)

Aquesta podria ser una versió crispetaire de El almuerzo desnudo (llibre escrit pel sr- Borroughs i portat a la pantalla pel sr. Lynch): un autor en un greu bloqueig creatiu (i de retruc personal, sentimental, social, etc.) descobreix, per casualitat, que prenent una poderosa droga la seva ment s’expandeix de forma exagerada i pot utilitzar aquell elevadíssim % del cervell que no fem servir (segons les llegendes urbanes para-psicològiques). La veritat és que el plantejament no està gens malament i compta amb l’actor de moda: el sr. Bradley Cooper... però fa una ‘arrencada de cavall i parada de burro’; és a dir, comença bé però és va liant, liant fins que se’ns perd. Òbviament, no són ni Borroughs ni Lynch i a més, hem de suportar al sr. De Niro en un d’aquells papers en el que en el moment de proposar-li podria dir, senzillament, 'pasalabra'. Visible, suportable... però fallida...
Valoració: Bé

MOON (2009)

Impressionant debut en el cinema del fill del sr. David Bowie: el sr. Duncan Jones (que com el sr. Bowie no es diu Bowie, doncs aquest cognom ha caigut del nom del seu fill). El petit Duncan es va emportar –el merescudíssim- premi a la millor pel•lícula en el Festival de Sitges 2009 per aquest film, gràcies a la forma com combina l’atmòsfera pausada, relaxada i lenta –pròpia dels films espacials post-Kubrick- i el ritme trepidant d’un argument cada cop més fosc, més tenebrós, fins arribar a la sorpresa final... i quin final! El film funciona gràcies a l’impressionant paper del sr. Sam Rockwell (aquest actor mai estarà prou reivindicat!), intepretant a un astronauta apallissat per la vida i els seus fantasmes... literalment. Imprescindible!
Valoració: Excel•lent

CODIGO FUENTE (2011)

Com si es tractés d’una sessió doble de cinema de barri, Código Fuente és el segon film del sr. Jones; com us podeu imaginar l’expectativa era molt i molt gran. Certament, tot i que es nota que els grans estudis hi han posat ‘pasta’ i per tant, s’ha hagut de domesticar –una mica-, aquest director destil•la altes dosis d’originalitat en la seva història i una bona forma de mostrar-ho. Es fa inevitable el lligam amb el seu film debut i les dobles (o múltiples) realitats, la identitat i la tecnologia que tot ho emplena, són variables que comparteixen ambdós films. Amb un convincent Jake Gyllenhaal i una –cada cop més interessant- Vera Farmiga. N’esperem molt del sr. Duncan Jones.!!
Valoració: Notable alt .

RIO (2011)

Ja ho hem dit prou vegades, però ara ho hem de repetir: en el món de l’animació els reis indiscutibles són Pixar, és així! Però la resta de ‘competidors’ (és una forma de dir-ho) també són capaços d’oferir productes dignes. Darrera de Rio està Blue Sky Studios, els responsables de la saga de Ice Age i un director (que va participar en aquella): Carlos Saldanha. Aquest senyor és carioca i se li nota, perquè el que ha fet en aquest film no és només explicar-nos el contrast entre dos lloros (que també) i les situacions que es desencadenen fruit de les inevitables –i còmiques- dicotomies: llibertat/gàbia, ordre/caos, comoditat/aventura, previsió/disbauxa... sinó que Rio (d’aquí el nom) és un autèntic cant d’amor cap a la ciutat (o quaisibé hauríem de dir organisme) de Rio de Janeiro... color, humor, alegria, bon rotllo ... una delícia per a la vista, el cap i el cor. Si no s’emporta l’excel•lent és perquè quan penses en Pixar has de baixar el llistó obligatòriament.
Valoració: Notable

THOR (2011)

Ens preguntàvem en aquesta casa què faria el sr. Kenneth Branagh amb un producte com Thor. Suposo que com estàvem preparats per al pitjor, no va ser tan terrible. Però no pot arribar al notable de cap manera: Un Anthony Hopkins cada cop més caricaturesc (per sort, no fa tanta pena com a El Rito), una Natalie Portman que ‘pasava por aquí’, un germà ambiciós amb un look que sembla sortit de Lazy Town i un protagonista (que està molt bo i té molt múscul però...) amb poc carisma... amb aquest panorama podríem esperar que la valoració fos un molt deficient, però en podem salvar els ressons shakeasperians, la força visual i l’encant que tenen els super-herois; a més de la recreació del planeta dels Dèus nòrdics: un impressionant treball de disseny arquitectònic... Entretinguda! (però, ai, què poc en queda del geni del sr. Branagh! :_( ).
Valoració: Bé alt

EL ULTIMO EXORCISMO (2011)

Un pastor d’una comunitat evangelista s’ha dedicat durant molt anys a donar esperances als seus feligresos tot simulant trucs d’exorcisme, que alleugerava les seves càrregues i els alliberava dels seus problemes. Aquest pastor, però, ha decidit mostrar la veritat en un documental i es deixa acompanyar per un equip de televisió que capti com posa en pràctica la seva ‘gràcia’ exorcista en un darrer exorcisme escollit a l’atzar... com ja us podeu imaginar els plans es torcen un cop arriben a la granja on viu la família amb una filla posseïda. Sembla un film convencional d’exorcismes però el seu vincle amb la Semilla del diablo i, sobretot, la tensió de la càmera en mà (tècnica encara no prou espremuda) et deixa un bon gust de boca.
Valoració: Notable

DESCOBRINT A MAZONI

Hem descobert a Mazoni o al sr. Jaume Pla, que ve a ser el mateix. Cantautor, músic i productor musical de la Bisbal d'Empordà i nascut fa 34 anys. Jo m'he submergit seriosament en la seva feina ara...

El sr. Jaume Pla porta molts anys en el món de la música; amb només 13 anys va formar un grup musical amb Carles Sanjosé (Sanjosex, algun dia parlarem d'aquest senyor, també) i més tard fou el cantant del grup Holland Park amb els que va editar 2 discos: Welcome to Holland Park (2002) i Thing were easier when we played music (2004)... el sr. Pla es va frustrar perquè la indústria discogràfica no els feien cas, així que va emigrar a Amsterdam amb la intenció d'abandonar la Música, però allà va nèixer: Mazoni, un nou projecte en solitari.

Amb Mazoni va continuar cantant en anglès en el seu primer disc: 7 songs for a sleepless night (2004). En el 2006 presenta Esgarrapada, cantat tot en català i amb un senzill d'èxit No tinc temps. Amb el següent treball -Si els dits fossin xilòfons (2007)- va ocupar les portades de Benzina i Enderrock. Dos anys després vindria: Eufòria 5-Esperança 0 (2009).

Mentrestant, el sr. Pla va fer diverses col·laboracions, per exemple amb el sr. Pau Riba a la Banda dels Lladres (2006); amb Helena Miquel (de Facto Delafé y las Flores Azules), Bikimel i Gemma Solés a l'espectacle Mazoni i les Mazoni; i el convidaren a múltiples festivals de música com Primavera Sound, BAM, Altaveu, Cap Roig, Senglar Rock... fins i tot a festivals dels EEUU.

L'any passat va protagonitzar una marató de concerts en 31 dies consecutius per tota Catalunya, recollit en el disc 13.31.

El sr. Mazoni porta des del 2006 fent 50 concerts l'any !! Aquest any ha estat l'encarregat de tancar el Festival de Guitarra de Barcelona en el Palau de la Música Catalana per presentar el cinquè treball: Fins que la mort ens separi (2011). Un títol que recull les temàtiques de les cançons: mort, suïcidi, dubtes i por... En el seu primer Palau, Mazoni es va deixar acompanyar dels amics Sansojex i David Carabén (dels Mishima).

El sr. Jaume Pla ha deixat 'coses' pel camí des de que publicar les seves cançons: ha deixat un grup per cantar en solitari, ha deixat l'anglès per expressar-se en català i ha deixat l'estil més guitarrer dels primers treballs per a mostrar-se més espiritual, fins i tot, oníric.

Aquí teniu el seu darrer clip: Tots Sants.

(si algú/na vol quelcom del sr. Mazoni, només ho ha de dir...)

SR. WALTER BREUNING

(1896-2011)

Fa uns dies moria el sr. Breuning, un ciutadà anònim de Montana. Tenia 114 anys i –suposadament- era l’home més vell del món (potser no era tan anònim, doncs). Va néixer l’any 1896 a Melrose (Minnesota), en un entorn sense llum ni electricitat ... i ha mort aquest any, en una vida plena de televisors, telèfons mòbils, Ipads i e-books. Ha pogut veure 3 segles: el XIX, el XX i el XXI.

El sr. Breuning va treballar 50 anys en la companyia de ferrocarrils, als 66 anys es va jubilar i encara va viure 48 anys més... gairebé el mateixos que la seva vida laboral !.

Com és lògic, diferents gerontòlegs, van contactar amb el sr. Breuning per a recollir aquelles variables que poden donar la fórmula de longetivitat... les seves declaracions parlen de tenir la ment i el cos actiu, sempre, mantenir el contacte amb amics i familiars... i menjar dos cops al dia, prendre aspirina i acceptar els canvis com venen, sense sobresalts innecessaris.

El estudiosos afirmen que només un 20% d’allò que influeix en l’esperança de vida es refereix a factors biomèdics... sembla que la genètica pesa menys del que ens pensàvem ...

EL CONCURS DE BAGUETS DE PARIS

Fa molt temps que escoltem que ja "no es fa el pa com abans", "que no té el mateix gust", "que ja no hi ha pa pa"... fins i tot, hi ha persones que passen a l'acció i busquen i descobreixen aquella fleca que fan el pa més artesanal de la comarca ... no sé si motivats per aquesta pèrdua de la bona imatge que té el pa, a la capital mundial de la baguet: París, fa 17 anys (des de 1994) que organitzen el concurs per a triar la millor baguet i, de retruc, al millor forner que l'ha fabricat. En l'edició d'enguany, 15 persones que formaven part del jurat van haver de triar entre 174 baguets per a escollir-ne la millor de l'any.

Diuen que la forma allargada de les barres de pa foren inventades durant les campanyes bèliques napoleòniques, per a que els soldats les poguessin transportar millor, tot i que la forma rodona garantia una millor conservació; tot i aquest detall històric la baguet va nèixer al voltant del 1920, amb l'objectiu de ser consumida fresca cada dia, amb un intens gust de llevat al princpi per anar passant, amb els anys, a l'intesificació del gust del blat.

El guanyador del concurs d'aquest any fou Pascal Barillon de la panaderia Au Levain d’Antan (a Rue des Abbesses, 6, en el districte 18 de París, en el romàntic Montmartre). El forner reb dos premis: ser el proveïdor oficial de pa del president de la República durant un any i triplicar el seu volum de vendes (segons han comprovat els organitzadors del concurs).

Els 5 criteris que valoren els membres del jurat són: aspecte, cocció, molla, olor i gust; interessant destacar que en l'aspecte, la barra ha de tenir 5 talls transversals, regulars i amb una profunditat determinada (i només 5!)... fer una bona baguet no és qualsevol cosa, eh?.

Sabeu, què? vaig a esmorzar! :P

LES POSTES DE SOL DE LA SRA. PENELOPE UMBRICO

Aquest fotografia de postes de sol que és com un patchwork ben colorista forma part de l'obra de l'artista Penelope Umbrico Suns (From Sunsets) from Flickr, una obra en el que l'artista ha reciclat i reutilitzat tots els sols que ha trobat per Flickr des del 2006 fins a l'actualitat (l'obra encara no està finalitzada). La història de com li va sorgir la idea a l'artista és ben curiosa: un dia va voler fer una fotografia d'una posta de sol romàntica i se li va ocòrrer consultar al Flickr quantes fotos havien sota el tag: sunset i va descobrir la xifra de 541.795 postes de sol, en el 2006; el setembre de 2007 ja n'eren 2.303.057... i al febrer d'aquest 2011: 8.700.317 !!!. Això són moltes postes de sol, eh? I la sra. Umbrico es va preguntar: cal retratar-ne una altra de nova havent la quantitat que n'hi ha? es tracta d'un brot d'ecologisme o conservadorisme fotogràfic? de limitar l'emmagatzematge -suposadament- il·limitat de continguts a la xarxa? Sí, la intenció és aquesta, despertar una mena d''actitud de reciclatge digital' . La sra. Penélope Umbrico s'ha proposta arribar a les 10.000 postes de ols i fer-ne un super-mega mural amb tots ells.... com si d'un nirvana o èxtasis fotogràfic es tractés, serà la posta de sol definitiva, la posta de les postes....

SPIDERMAN I BATMAN PUGEN A L'ESCENARI

Ja és una teoria confirmada que en temps de crisis es popularitzen els super-herois... i en aquests moments estan de moda més que mai: en el cinema, en els còmics, en la TV, ens les novel·les gràfiques... i, fins i tot, en els escenaris. Qui ens havia de dir fa uns anys que personatges com Spiderman o Batman podrien convertir-se en protagonistes d'un musical o d'un espectacle teatral...

Fa uns mesos van voler fer el debut dels superherois als escenaris per la porta gran: amb una directora de renom, la sra. Julie Taymor (directora de l'interessant film Titus, per exemple) i amb uns músics mítics com Bono i The Edge per a la banda sonora van presentar Spider-man, Turn off the Dark, el musical més car que s'ha muntat en un teatre de Nova York. Però l'espectacle no va tenir la repercussió positiva esperable per part de la crítica (que no de públic, ja que es tracta de l'espectacle que més diners va aconseguir en el mes d'abril), la van linxar en bona part dels mitjans... el fracàs prou estrepitós, fins al punt de plantejar-se la seva estrena a Broadway (que era el següent pas) després de 6 mesos en funcionament. Llavors van optar per re-inventar l'espectacle: van canviar la directora (sembla ser que la sra. Taymor li va donar a l'obra un caire massa wagnerià i mitològic, amb massa nivell cultural, vaja!), van canviar el guionista i van rebaixar el protagonisme de la dolenta de la funció, entre molts altres canvis.

Després de tot això, sembla ser que han polit prou l'espectacle per a que el proper 14 de juny s'estreni a Broadway...

Aquí us deixo la cançó de Bono i The Edge que forma part del musical, Rise Above 1, interpretada per Reeve Carney (Spider-man)

Sembla ser que l'odissea de l'Home-aranya en els escenaris no ha tirat enrera als productors de Batman Live, el nou espectacle que aquest juliol s'estrenarà a Manchester, després a Londres, i que es passejarà per bona part d'Europa i EEUU... 40 camions transportaran l'escenari gegant i la pantalla de 30 metres en forma de rat-penat, aparells d'efectes especials, gratacels de cartró pedra, un batmòbil... no és una obra de teatre, ni de circ, ni un musical... és una barreja de tot plegat. En aquest Batman Live està Robin i el Joker però no hi ha cançons (insisteixen suposo que per a desmarcar-se del 'cas Spider-man'), hi ha globus, efectes priotècnics i un pila d'extres. Envoltat d'un secretisme absolut els productors comenten que aquest espectacle explicarà la Història de Batman des dels seus orígens.

Aquí teniu un atractiu trailer ...

DE VIDA (35): UN DIA A PORT AVENTURA !!!!

ENYOR DEL SR. KIM KI DUK ...

Es tractava d'un dels directors asiàtics -coreà- més interessants de principis del segle XXI. Després de viure un anys a París va entrar en el món del cinema ja gran (36 anys) i sense cap experiència prèvia va dirigir films com Bud Guy (2001), La Isla (2000), Primavera, Verano, otoño, invierno ... y primavera (2003), Hierro 3 (2004)(la seva millor obra), Samaritan Girl (2004), Time (2006), The bow (2006), Breath (2007), Dream (2008)... films que ens parlaven d’un autor amb veu pròpia, amb obres amb unes gotes de violència però plenes de poesia, personatges al límit i un ritme i una màgia a la que no estàvem acostumats/des... Als/les amants ‘del Cinema Verdi’, el sr. Kim Ki Duk ens va enamorar i 'pillar' des del primer fotograma. Va ser aclamat per la crítica i premiat en molts festivals. Va anar presentant, més o menys, un film per any (algun cop, 2 per any!) però llavors, el 2008, després de presentar Dream, una actriu té un accident de cotxe que gairebé acaba amb la seva vida. Aquest fet impactà al sr. Ki Duk de tal manera que marxà de la ‘civilització’ i es va recloure en una cabana al ben mig del bosc, vivint com un ermità, sense aigua corrent ni electricitat. El que no pogué deixar fora de la cabana fou la vocació artística i audiovisual, així que a una petita càmera, en forma de diari, li va anar parlant de la seva vida aïllada, sense amics, evadint-se en l’alcohol de la traïció d’un amic (¿?) ... el sr. Kim Ki Duk, sol, obre la seva ànima en el film-documental Arirang, que va presentar en el passat Festival de Cannes.

L’autor com no s’havia mostrar mai davant de la càmera. Kim Ki Duk parlant de Kim Ki Duk ... ha tornat... esperem que per a quedar-se ... l’enyoràvem, a que sí, Angelet?

FA MOOOOLTS ANYS ....

Foto: Pau Bertomeu Fotògraf

LA COLLITA DE CANNES 2011

El Festival de Cannes ja ha acabat i, com ja us avançava, la collita ha estat bona, profitosa i abundant. Aquells autors/directors que van anar a presentar les seves obres, en el major aparador de cinema del món, no van decepcionar.

Va convèncer el sr. Woody Allen (que va inaugurar el Festival fora de concurs) amb Midnight in Paris: el seu homenatge a París, una història plena de nostàlgia i que carrega contra el tòpic de que qualsevol temps passat fou millor (i també carrega contra els curts de mira del seu propi país). Aquest és l'Allen màgic de la Rosa púrpura del Cairo.

Va convèncer el sr. Gus van Sant i el seu Restless, tot i que formarà part del grup de les pelis més comercials del director.

Va convèncer (tot i que no de forma unànim) The Tree of Life del sr. Terrence Malick, la cinquena peli que fa aquest director en 40 anys... film que pretén ser tan gran com la Vida mateixa, alguns la van titllar de pretenciosa i frustrant.

Van convèncer (i molt!) els germans Dardenne amb Le gamin au velo (El Chico con la bicicleta), una altra peça més d'aquest mosaic humanista-neorrealista que estan construint amb seus films... només en porten 6 i ja tenien 2 Palmes d'Or abans d'arribar aquest any a Cannes (Palmes d'Or per Rosetta -de 1999- i El niño -de 2005-.

Va convèncer el nou film desesperançat del sr. Lars von Trier (malgrat les seves provocadores i desafortunades declaracions): Melancholia, sobre un planeta que porta aquest mateix nom i que està a punt de xocar amb la terra... com ens enfrontaríem a aquest apocalíptic fet? El sr. Trier ens mostra 2 possibles actituds, mitjançant l'actuació de dues grans actrius: Acceptació alleujada d’una (Kristen Dunst, en un paper que va descartar la Penélope Cruz) o el terror de l’altra (Charlotte Gainsbourg).

Va convèncer La piel que habito el gir cap al terror del sr. Almodóvar, acompanyat del sr. Banderas i la sra. Anaya, film arriscat però que va rebre l'aplaudiment del públic i de la crítica.

Va agradar la sra. Tilda Swinton (ens encanta la Tilda!) i el seu paper de 'mare coratge' a Tenemos que hablar de Kevin, un film sobre el drama familiar d’una mare per ‘controlar’ un fill asocial.

Va sorprendre The Artist (de Michel Hazanavicius), una pel·lícula en blanc i negre i muda, tot un homenatge al naixement del cinema.

Però, com sempre, també van haver decepcions, com l'Habemus Papa del sr. Nanni Moretti, This must be the place (de Paolo Sorrentino) amb un histriònic sr. Sean Penn com a rocker en hores baixes caricaturitzat com el Robert Smith de Muchachada Nui. I, també van haver desastres com Piratas del Caribe 4 (buf!) i el Castor (de Jodie Foster), un intent per a netejar la imatge de persona impresentable (que s'ha currat ell solet) de Mel Gibson (re-buf!).

I pel que respecta als premis... en la línia del que us he dit més amunt:
Palma d’or: El arbol de la vida (de Terrence Malick)
Gran premi: ex aequo Once upon a time in Anatolia (Nuri Bilge Ceylan, Turquia); Le Gamin au velo (Jean-Pierre y Jean-Luc Dardenne)
Millor Direcció: Nicolas Winding Refn, per Drive (un adrenalínic film d'acció)
Millor Actriu: Kristen Dunst , per Melancolia.
Millor Actor: Jean Dujardin, El Artista.
Millor Guió: Joseph Cedar, per Footnote.
Premi jurat: Polisse, per Maïwenn

LOSTMANIA (13): L'ERA POST-LOST

Ai, amics i amigues, Lost fa mooooolt temps que va acabar. Com ens temíem, res ha pogut emplenar el buit que ens va deixar... i l'enyorem, i tant que l'enyorem!!!!
La causa d'aquest enyor -com ja sabeu, benvolguts/des lostians/nes- és que Lost és més que una serie, Lost és un univers propi de significats... significats diversos, múltiples, polièdrics i infinits. Després del cop rebut en veure el final (i quin final!), després de veure com Jack tancava els ulls... s'obrien les portes de l'eternitat per a Lost. I és que per molt que en parlem, mai ens acabarem del tot aquesta série i sempre hi haurà coses per a dir... el blog de referència de la serie 'lostph' (en espanyol) no ha parat de publicar, a data d'avui, notícies al voltant de Lost: de la vida dels actors/actrius després d'acabar-se la série, de llibres, de música, d'actes lostians, de trobades, d'imatges, de teories ... Així que avui us proposo un repàs (impossible que sigui exhaustiu!) de les conseqüències de Lost. Us proposo obrir algunes d’aquelles múltiples portes que Lost ha obert, portes que només els autèntics ‘pillats’ de Lost som capaços de creuar i valorar...

Sobre els actors i les actrius. És evident que per als actors i actrius de Lost aquest projecte significarà un punt d’inflexió en les seves carreres professionals.
- Matthew Foc (Jack): quan va acabar la serie va declarar que es volia dedicar al teatre i al cinema... es troba a Londres interpretant In a forest dark an deep (de Neil LaBute) i participà en el film I, Alex Cross. De TV, res de res.
- Evangeline Lilly (Kate): Es va casar, embarassar i viu a Hawai. Ha participat en el film Reel Steel al costat dev Hugh Jackman.
-Terry O'Quinn (John Locke): Protagonista de la serie Hallelujah (del creador de Mujeres Desesperadas, Marc Cherry). Abans estigué relacionat, juntament amb Michael Emerson (Benjamin Linus), en el projecte Odd Jobs, produit per J.J. Abrams que no va despegar.
- Michael Emerson (Benjamin Linus): Finalment, el sr. Emerson estarà a Person of Interest, també amb la producció del sr. Abrams que sí podrem veure en la petita pantalla.
- Nestor Carbonell (Richard Alpert): estarà en el pilot de Ringer al costat de Sarah Michelle Gellar.
- Jorge Garcia (Hurley): després de queixar-se per diferents mitjans que no el contracten enlloc pel seu físic... estarà en el projecte confirmat (ja hi ha contracte per als primers 12 capítols) de Alcatraz, el nou producte de J.J.Abrams, serie en la que es barrejarà presons i ciència-ficció.
Sobre la Música. Una web meticulosa, extensa i exhaustiva sobre TOTA la música que ha aparegut en la serie... però 'tota' vol dir 'tota', eh? Entrant a Lost [music] podeu trobar totes les BSO de les 6 temporades i el CD especial de l'últim capítol, aquí. El treball del Michael Giacchino s’ha revaloritzat gràcies a l’embolcall musical que ha creat per a Lost... tan encertat que és un dels causants de l’èxit de la sèrie.
Sobre les Preguntes sense Resposta. El blog SeriesTV es va dedicar, mentres emetien la darrera temporada de Lost, a destripar cada capítol i fer evident totes les preguntes sense resposta i aquelles que anaven contestant... una feina titànica i garratibant, podeu entrar i comprovar-ho.En un altre web han estat capaços de numerar (sí, ho heu llegit bé, numerar!!) tots els misteris que ens ha plantejat la serie i aquells que han estat capaços de resoldre; com a resum, són capaços d'afrmar que "Lost té 663 misteris en total i resol 536, per tant, n'han quedat 127 per a solucionar", entreu i flipeu!.
Sobre Lost en 3D. Un blogero molt voluntariós -El Videoclub de Sydo- s'ha obcecat en passar a 3D les còpies de pel·lícules digitals i també s'ha atrevit a fer-ho amb Lost... encara que no us ho creieu, el senyor està agafant capítol per capítol i els està passant a 3D, i ho vol fer amb les 6 temporades des del capítol pilot fins a l'últim capítol. El Ciutadà K es va descarregar les dues parts del capítol pilot en 3D, per a provar-ho, i-tenint en compte que la serie no està filmada per a ser vista en 3D- l'efecte que provoca és prou interessant (aquí ho podeu comprovar en la part 1 i la part 2. Un aplaudiment per al sr. Sydo!!!.
Sobre The Island, l'spin of de Lost. Un altre projecte garratibant és el de The Island, un ‘spin of’ –és a dir una sèrie-esquella- de Lost. Han agafat el material de les 6 temporades de Lost i l’han ordenat cronològicament, essent, doncs, l’Illa la protagonista; des de que la descobrim amb els germans enfrontats Jacob i anti-Jacob ... fins als dies actuals.... tot aquell caos de salts temporals els han eliminat per a posar en línia tots els fets de la sèrie. Una feina impressionant i que ha de tenir com a resultat una altra forma d’entendre i veure la sèrie...
Sobre ‘fer un Perdidos’ en el negoci de la televisió. Aquesta és l’expressió que utilitzen alguns directius en la indústria televisiva per a referir-se a un final decepcionant per a una sèrie... i és que després de 6 temporades i molts neguits molta gent quedà decepcionada amb les mútiples preguntes finalment sense resposta un cop arribats al final de la sèrie, i sembla ser que l’audiència està negativament expectant davant de productes que plantegen molts misteris... “a veure si ens enganxem i ens passa com a Lost”, pensen; i molts crítics creuen que per això no han funcionat: Flashforward, The Event, Outcasts o Fringe. Es curiós com, encara que sigui amb un caire negatiu, la sèrie pot convertir-se en part de l’argot del sector televisiu.

Com us deia al principi, els camins oberts dins l’univers de Perdidos, són inescrutables, i el buit deixat difícil d’emplenar ... el dol se’ns està fent molt llarg ...

Un vídeo de 7 minuts i 7 segons per a resumir una serie de 6 temporades ...