AL SR. JESUS FERRE, UN MOTOR D'IDEES

No diré res nou. Tots i totes sabem que estem passant per un dels moments econòmicament més complicats del que portem de vida. Qualsevol gira al seu voltant i veu els estralls que provoca l'avarícia dels diners pels diners, del poder pel poder. Aquest és el sistema que ens ha fet estar on estem, el que vol aconseguir el màxim per a uns pocs -sense mirar les conseqüències, i les desfetes que van deixant pel camí-, sense pensar que sempre és més satisfactori aconseguir el màxim per a molts.

Avui li ha tocat a l'amic Jesús Ferré, un motor d'idees, una persona de creativitat desaforada -desbocada a voltes- però sempre tocat pel geni. Una persona que és capaç d'actes valents -com el de la foto- perquè sap -com Neo- que la victòria només serà per als valents que desperten!

Comença una nova etapa per a ell: els fils polítics, els interessos no sempre transparents han fet que Jesús -com diu ell- desperti... Aparcats queden els dies i dies d'assessorament TIC a ajuntaments, a empreses, a particulars, a companys. Ell és un professional que ha sabut fer bé la seva feina i molts així li han expressat ... però ara, no té lloc. El seu lloc no és menester.

Però el que Ells no saben és que Jesús és irreductible, imparable... i ni el sistema aconseguirà esmorteïr el soroll d'un motor que ressona en tot el ciberespai. El que no s'imaginen és que -com Neo- un cop despert és més fort i el seu cap ja n'està pensant una altra i una altra i una altra ... la seva creativitat, empenta i valentia no té fi !!

I aquells/es que hem tingut la sort de ser esperonats pel seu incasable motor d'idees li hem de donar les gràcies... i esperar, entusiasmats/des, a veure quin nova en farà ara!

Molta sort, amic !!!

AKIRA BY JAUME COLLET-SERRA

Al sr. Jaume Collet- Serra les coses li van bé!

Després d'haver sorprés a crítica i públic als EEUU amb Sin Identidad (el seu quart film, si comptem Goool 2: Viviendo el sueño, glups!) la Warner Bros. li ha encarregat un obra ambiciosa, molt ambiciosa!: fer un remake de 'carn i ossos' d'Akira, l'obra de culte de Katsuhiro Otomo.

L'any 1988, aquest film japonés ens van obrir les portes del manga en general i l'animé en particular; aquesta obra fou la porta d'entrada a un tipus de cinema/còmic desconegut fins llavors. Cinema d'animació però adult, amb una estètica molt elaborada, d'un ciberpunk pujat que es va convertir en punt de referència.

Òbviament, el film no pretendrà segui el còmic fil per randa; d'entrada, situaran la història a Nova York però mantindràn el fil argumental i el context post-tercera guerra mundial que ha malmés el nostre món.

Ai, esperem en candeletes !!!

LA SRA. PORTMAN ES MISS CHERIE DIOR DE LA SRA. COPPOLA

Ai, ja fa temps que ho diem, la petita Natalie se'ns fa gran ... ens ho va demostrar a al pantalla gran amb papers com Closer i fent de mare dels bessons més famosos de la saga Star Wars. Però el 2010-11 ha significat la maduresa definitiva de la sra. Portman: un paper inquietant i madur a Cisne Negro, un Oscar, un fill (Aleph) ... i, per a rematar-ho, ser la 'cara' de Dior; com han fet, abans, moltes altres actrius veteranes, madures i respectables.

Ella és encantadora, faci el que faci, però si la filma la sra. Coppola, amb una fotografia elegant i acompanyada del Je t'aime moi non plus ... la Portman es transforma en Miss Cherie Dior... i, llavors se'ns fa, senzillament, IRRESSISTIBLE !!!

EL REINO ANIMAL

Sin duda alguna, Washoe fue un ser muy especial: el primer animal no humano capaz de aprender a comunicarse con los humanos mediante el lenguaje de signos que utilizan las persones sordas en Estados Unidos. Washoe, que murió en el 2007, era una hembra de chimpancé objeto de un largo y extraordinario experimento en el Instituto para la Comunicación entre Chimpancés y Humanos de la Universidad de Washington. Los dos codirectores de ese centro, los primatólogos Roger y Deborah Fouts –cuidadores de Washoe durante dècadas- estuvieron hace tan solo unes semanas en Barcelona hablando de esos hermanos nuestros tan cercanos, con los que compartimos el 98,4% del ADN.

Los primatólogos suelen contar cosas asombrosas sobre los grandes simios. Los Fouts hacen honor a ese principio y recuerdan con tanto rigor científico como nostalgia sus años junto a Washoe. Ningún animal puede llegar a utilizar un lenguaje hablado semejante al nuestro, pues carecen de nuestro complejo sistema sonador. Pero la chimpancé y sus descendientes han sido capaces de aprender centenares de palabras y utilizarlas con sus manos. Así logran no solo nombrar las cosas o pedirlas, sino incluso comunicar conceptos y sentimientos. Uno de los recuerdos más emocionantes que cuentan los Fouts es lo que sucedió cuando una científica del instituto sufrió un aborto. Washoe quiso saber qué le había ocurrido, y al explicarle su amiga que había perdido a su bebé, la chimpancé hizo con sus manos el signo de llorar y la abrazó largamente.

Esta historia tan pequeña y a la vez tan enorme, me hace pensar en el comportamiento de algunos de los perros que conozco. He visto a Deva aullando cuando mi hija lloraba y tratando de lamerme las làgrimas. A mis mastines Beethoven y Tosca formando una muralla que me impedía despeñarme en el abismo cuando subíamos juntos al monte. Y a Laia, la antipática chihuahua de mi prima Isabel –que mordía a todo el que se le acercase-, echarse durante horas en la cama junto a nuestra tía Nieves, enferma de gravedad, lamiéndole las manos y apretándose contra su cuerpo. Magníficos seres capaces de compasión, ese don que solemos considerar tan exclusivo de nuestra especie y que, sin embargo, tantos humanos desconocen y tantos animales muestran.

Leo en la prensa las declaracions de los Fouts y veo en internet algunos vídeos sobre la maravillos Washoe. Ha entrado de pleno el verano, y en nuestro país están a punto de celebrarse todas esas atrocidades que tienen por víctimes a decenas de miles de animales no humanos supuestamente irracionales e incapaces de sentir, y por verdugos, a millones de animales humanos, supuestamente racionales, inteligentes, sensibles y compasivos. Las fiestas patronales de buena parte de España. Las corridas de toros, los encierros, los bous embolats o capçallats, el toro de Coria y el de Tordesillas, y también los burros, los cerdos, los patos, las cabras, los gallos o los pavos, toda una multitud de seres vivos torturados y ejecutados mientras el gentío ríe y aplaude. Sin la menor compasión. Y no puedo evitar recordar estas palabras de la gran primatòloga Jane Goodall, que ha vivido durante dècades con los chimpancés en las selvas de África: “No existe una linea divisòria que nos separe del resto del reino animal”.

Angeles Caso

a Un Cierto Silencio del Magazine

de La Vanguardia del 24/07

CRYSTALLINE I COSMOGONY, NOVES CANÇONS DE BJORK

Fa uns dies us parlava del nou treball de l'islandesa més famosa del món mundial i avui ja podem explicar-vos millor de què vela BIOPHILIA i, sobretot, escoltar els 2 primers singles ...

En paraules de la productora discogràfica: Biophilia és un projecte multimedia que inclou: un àlbum d'estudi (s'estrenarà el 26 de setembre, amb 10 cançons), aplicacions (es crearà una aplicació per a cada cançó del disc, que partiran de l'aplicació principal: Cosmogony, envoltant-la com si es tractés d'una constel·lació sideral), nou espai web (Biophilia, punt neuràlgic de tot el projecte), espectacles en viu (el va estrenar fent 7 concerts en el MIF Festival de Manchester i voltarà pel món durant 3 anys actuant 2 cops per setmana en la ciutat que pertoqui acompanyada d'un seguit d'instrument musicals fets a mida que simularan l'atmòsfera de les aplicacions), documental (la productora Pulse Films està elaborant un film on es recollirà tot el procés creatiu del projecte) i tallers educatius (on els nens podran submergir-se en l'univers de biophilia i experimentar la combinació de la naturalesa i tecnologia).

Així doncs, aquí us deixo el primer i segon single del nou disc, que es presenta com l'aconteixement musical/creatiu d'aquest final d'any: Crystalline i Cosmogony.

El sr. Michel Gondry (col·laborador habitual de Björk) ha dirgit el clip de Crystalline que es presentàra la setmana vinent... de moment, només podem escoltar la música.

(si algú/na té ganes de tenir el concert ofert al MIF Manchester només cal que ho digui)

DALI BY HALSMAN AL CASTELL GALA-DALI (PUBOL)

Aquesta fotografia del sr. Halsman és magnètica! I la podem veure al Castell Gala Dalí de Púbol que ofereix aquest any (com cada any) una nova exposició al voltant de la figura del sr. Salvador Dalí.

A Dali by Halsman se’ns mostra la relació artística i conceptual que els artistes Philippe Halsman i Salvador Dalí van mantenir durant més de trenta any, de 1941 a 1978.

L’exposició ens ofereix 88 fotografies que el sr. Halsman va fer al sr. Dalí en diferents èpoques. Aquestes fotografies estan ordenades en 4 bloc temàtics: Retrats, 1941-1965; Dali Atomicus, 1948; Escultura de llum, 1950; la Calavera, 1951. Sembla ser que l’artista més universal de Catalunya va estar molt satisfet de la col·laboració artística que va mantenir amb aquest fotògraf i de la seva llarga amistat, tota la seva vida. Junts van arribar a punts d’experimentació i innovació artística mai vistos fins llavors i aquesta vessant és la que reforça precisament l’exposició.

La fotografia que veieu aquí és el retrat més famós que realitzà el sr. Halsman del diví pintor: Dali Atomicus, un Dalí en suspensió, amb un entorn ple d’objectes que traeixen la llei de la gravetat... la idea del salt fou una constant en l’obra del fotògraf que després es dedicà a immortalitzar personatges del món de l’espectacle en el moment d’estar a l’aire en ple salt. Si les poseu en un powerpoint afegint el Gran Salt de Manel teniu un resultat bonic, bonic!

(Podeu veure l’exposició fins al 31 de desembre.)

BENVOLGUT, EL (CRIPTIC) NOU CLIP DE MANEL

Promocionat per la seva pàgina oficial, ahir va envair la xarxa el nou clip de Manel posant imatges a una de les millors cançons del seu darrer (i aplaudit i valorat i reconegut) treball: Benvolgut.

Ja ha passat prou temps i ja hem escoltat les suficients tres-cents vegades les 10 milles per veure una bona armadura, com per a fer-ne valoracions més sosegades i analítiques després de l'emoció desbordant (i un punt histèrica) de saber que aquests xicots presentaven un nou treball. Els gendres que tota bona mare voldria per a la seva filla, els de la correcció lingüística, els de les bones maneres, els de l'aspecte tradicional, els del directe calmat, soso i educat confirmaven que són un grup de referència musical a Catalunya.

Doncs bé, amics i amigues, ho hem de dir, aquests nois s'han deixat d'aires lúdico-festius per a llençar-se directament a la literatura, i a la literatura de la críptica. És cert, el seu nou disc és musicalment superior a l'anterior: amb una línia rítmica original, en moltes peces; amb una participació d'instruments contundent i apoteòsica, en d'altres... però les lletres ens sonen a madures, a difícils, a rebuscades. "Millor!" diran alguns, un repte per als/les oients encantats/des de descobrir tot allò que s'amaga en les seves històries de pocs minuts... dieu-me simple, però m'agrada identificar allò que intenten explicar-me i en aquest darrer disc dels Manel en tinc una feinada! i el cas de Benvolgut, n'és un clar exemple.

El primer cop que la vaig escoltar vaig començar a divagar amb la possibilitat de que ens estigués parlant d'un xicot que, tot sortint de l'armari, ens mostra els seus sentiments envers l'objecte del seu desig: el seu amic... tot repassant-nos les seves relacions i les relacions de l'altre ens obria l'ànima per a explicar-nos la pena de no haver-se atrevit a donar mai el pas de l'aproximació... sí, sí, estic fatal -pensareu- però és el que vaig pensar en escoltar-la, què voleu! I, estic convençut, que aquestes empanades mentals me les podria fer en cada una de les cançons (perquè El Gran Salt, ¡otra que tal!) ... i ara van i ens presenten el vídeo Benvolgut i ... Oh! què significa això? vídeo molt ben editat, molt ben muntat, espectacularment fotografiat i, fins i tot, ben interpretat... però, de què ens parlen? algú o alguna m'ho pot explicar?... no em direu que això no és ser críptic! què pinta el nen que els acompanya? fan ironia sobre possibles discussions dins del grup? i l'indumentària lleugerament Kill Bill de Guillem?... ho sento, no entenc res !!

JOSE Y PILAR

Amb aquest títol tan clar i senzill és com s’anomena un documental dedicat a José Saramago i Pilar del Río, dirigit pel jove Miguel Gonçalves Mendes i coproduïda per la productora El Deseo dels germans Almodóvar.

Es va presentar en el darrer festival de Cannes i aquest documental no és res més que una història d’amor de 128 minuts resultat de 4 anys de rodatge d’escenes quotidianes acompanyant a la parella. Perquè fugint de la celebritat del sr. Saramago (que, òbviament, la té) el film vol ser, sobretot, un cant al romanticisme. Amb una atmosfera poètica i una banda sonora que hi ajuda, la parella d’enamorats és seguida per tot el món: Andalusia, Lisboa, Lanzarote i tots aquells països que rebien al premi Nobel en les presentacions dels seus treballs. Aquest film reforça les persones anònimes i deixa en ombres els polítics famosos.

Aquesta és la història d’un home i una dona. Ella s’enamorà de la seva literatura abans que l’escriptor que la construí. Ella és la muller i traductora de l’escriptor i ella vol que li diguin la ‘núvia de José’, res de vídua! Ella és la seva núvia, per sempre, i per sempre estaran junts ... el mateix José, pocs dies abans de morir, li preguntà: “¿Somos felices, verdad, somos felices?”.

Ara ella queda al capdavant de la fundació Saramago, de la seva casa, del seu museu, de la seva immensa biblioteca ... i del seu record, el record d’un home al que va estar tota una vida.

Jose y Pilar és una pel•lícula per a romàntics ...

75 ANIVERSARI D'UN COP D'ESTAT

18 de juliol de 1936

75 aniversari d'un cop d'estat que va destruir el govern democràtic republicà

75 aniversari d'un alçament sagnant i salvatge que trepitjà la llibertat i ho emplenà tot de foscor

75 aniversari d'una ferida encara oberta

FAENA DE MULETA DEL SR. BARCELO

Aquest quadre que veieu aquí -de 1990- és una obra del sr. Miquel Barceló, porta per títol 'Faena de Muleta' (si ampliéssiu la imatge veuríeu que la taca que hi ha en un extremdel cercle de color més clar -que representa una plaça de braus- és un torero amb la seva muleta i tot). Va ser subhastat per 4,4 milions d'euros a Christie's, a finals de juny. Amb aquesta xifra el sr. Barceló s'ha convertit en l'artista viu de la penínsul·la més cotitzat. Aquest reconeixement, fins ara, el tenia el sr. Antonio López que van arribar a pagar per la seva obra Madrid desde Torres Blancas, 1,74 milions d'euros. Com ja vam comentar aquí mateix, amb aquella obra el sr. López havia superat els 962.362€ de La Rosa Blanca del sr. Barceló.... sense cap mena de dubte la cotització dels artistes actuals (i vius) està en mans d'aquests dos mestres.

En la mateixa sessió de Christie's en la que el sr. Barceló va tornar a superar al sr. López, un col·leccionista d'art va pagar 3,78 milions d'euros per una escultura de 1992 del sr. Juan Muñoz (mort l'any 2001), superant el seu propi récord (que estava en 3,4 milions).

En els temps que corren, llegir (perquè imaginar ja és més difícil) aquestes xifres provoquen -entre altres coses- com un vertigen, no?.

DE VIDA (36): TOT ESPERANT ABRIL...

LIPDUB SANTA BARBARA I LA SEVA GENT DE CREA

Aquí teniu el primer Lipdub de CREA, com us vam avançar aquí mateix (amb un making of i tot!) el Grup Joventut amb la Regidoria de Joventut de l'Ajuntament de Santa Bàrbara ens van encarregar filmar el lipdub que aquesta entitat amb la col·laboració de tot el poble volien realitzar per a la festa de Sant Gregori (15/05/11). Un lipdub amb la participació de tot un poble, 30 associacions de la vila, molt d'entusiasme i la música del grup: Albert i la banda dels 13.

Estem contents del resultat! ...

SR. JACK KEVORKIAN

(1928-2011)

Avui toca post tètric. Bé, depén de quina actitud tingueu davant de la Mort. Fa unes setmanes moria el sr. Kevorkian, metge i defensor aferrissat de la mort digna. Fa uns anys estava fascinant amb la figura d'aquest home, per l'aspecte de Christopher Lee, pel cognom propi d'un vampir de Transilvània, pel sobrenom de Dr. Mort; però, sobretot, per la seva lluita valenta, constant i compromesa.

Es curiós parlar de la mort d'una persona que va ajudar morir tanta gent. Va participar en el suïcidi de 130 persones i, per això, va estar a la presó durant 8 anys.

El sr. Kevorkian es va graduar l'any 1952 a la Universitat de Michigan, ben aviat va fer la seva primera aportació: no injectar verí als comdemnats a mort ja que feia malbé els cossos i aquests podien ser utilitzats per a transplantaments o ensenyament mèdic. No li van fer cas.

Va exercir com a patòleg però l'any 1976 cansat i frustrat de la medicina es va refugir en el seu domicili de Long Beach (Califòrnia) amb la idea de portar a la pantalla El Messies de Händel; també pintava, escrivia... la figura del sr. Kevorkian és complexa, polièdrica. L'any 1984 va tornar al camp de la medicia per a insistir en la seva proposta inicial sobre els comdemnats a mort i aquest cop alguns parlamentaris el van escoltar... en aquella època al sr. Kevorkian li començava a interessar el dret a una mort digna. El 1990 va ajudar en el primer suïcidi, el de la sra. Janet Adkins malalta d'Alzheimer. Va morir al llit, dins la seva furgoneta Wolkswagen. Aquest fou el primer cas, a partir d'aquí els seus 'contactes' amb les institucions judicials i policials foren més freqüents fins que l'any 1999 va ser comdemnat a entre 10 i 25 anys de presó. Mentrestant va construir les seves màquines d'assistència al suïcidi: Mercitron i Thanatron (amb noms prou eloqüents). Malgrat les crítiques, la tasca del sr. Kevorkian va ajudar a que institucions sanitàres prenguessin mesures al voltant del dolor, de l'ús de mesures pal·liatives i de veure la mort de forma diferent.

El sr. Pacino (en té una retirada) el va interpretar a la serie de l'HBO de l'any passat sobre la feina d'aquest metge: You don't know Jack, amb la que va guanyar diversos premis, entre ells un Emmy.

Criticats per molts pel seu afany d'aconseguir notorietat, aplaudits per molts altres per ajudar a trencar els tabús que envolten el tema de la Mort ... el dr. Mort s'ha mort.

LINGUA FRANCA

Una lingua franca, a decir de Babylon, es "el idioma adoptado para un entendimiento común entre personas que no tienen las misma lengua materna". Este término tuvo su origen en el Oriente Próximo en el periodo anterior a las cruzadas. Para los árabes, todos los europeos eran francos; pero propiamente dicho, estos sólo eran los pueblos germanos de la Franconía que conquistaron Francia y le dieron su nombre. Los francos se jactaban de ser hombres libres, dadivosos, de trato abierto, y con estos significados llegó al español el adjetivo franco.

Siempre ha habido lenguas francas, y aunque hace mucho que los levantinos dejaron de chapurrear la suya, la globalización actual sería impensable sin ellas. Ahora bien, casi todo el mundo concuerda en que la que ahora domina es el inglés. Pero ¿hasta cuándo? El distinguido lingüista David Crystal afirma categórico que el inglés, de una u otra forma, "estará al servicio de la comunidad mundial por siempre jamás". Hace cien años, un francés hubiera dicho lo mismo de su idioma. Y es que cuando una lengua franca crece desmedidamente, corre el riesgo dde fragmentarse, como ocurrió con el latín. Por otra parte, según Nicholas Ostler, la necesidad de una lengua franca desaparece cuando la tecnología digital es barat y ubicua. Es más: los enormes adelantos en la tecnología de la traducción facilitarán la comunicación interlingual. O tal vez sea el chino la próxima lengua franca global.

John W. Wilkinson

A Globish del Magazine

de La Vanguardia, 19/06/11

TOT TORNA, FINS I TOT ELS OMD

Ai, sí! jo em vaig pillar molt, musicalment parlant, dels OMD (Orchestral Manoeuvres in the Dark); els meus gustos musicals es van construir al voltant del sintetitzador, així, en general... sempre he pensat que la meva és la generació dels synth i en generacions anteriors quedaven les músiques massa rockeres, interpretades únicament amb bateria, guitarra i baix... no, a mi em flipaven més aquells sons diferents, estrambòtics, atmosfèrics i extraterrestres que podien arribar a crear els sintetitzadors. Malauradament, això implicava carregar amb una estètica hortera tan pròpia dels ’80 del segle passat, com: Jean-Michel Jarre, Depeche Mode, Mecano, Azul i Negro, Soft Cell, Ultravox... i OMD, la seva melodia d’Enola Gay és d’aquelles que un cop entren... ja no surten.

Doncs bé, si són capaços d’unir-se de nou els Duran Duran perquè no ho havien de fer els OMD?... Andy McCluskey i Paul Humphreys (la parella que formen OMD) es van separar a mitjans dels ’90, l’any 2005 es van tornar a reunir i l’any passat van treure disc nou: History of Modern. El mes passat el van presentar a la Sala Apolo de Barcelona. Queda molt luny aquest nou treball dels hits que van composar i interpretar anys anteriors... es pot continuar construint les mateixes cançons ara com als '80?, doncs ells ho fan!! les noves composicions tenen el mateix aire ... dubto que aquest disc llenci cap single realment memorable.

Així doncs, ens hem de quedar amb el record d'aquelles velles cançons i gaudir de les reinterpretacions que en fan OMD en els seus directes actuals. En el cap ens ressonen tots els seus èxits antics, com: Electricity, Souvenir, Messages, Joan of Arc, Tesla Girls ... però sobretot, Enola Gay, inclosa en el seu segon disc Organisation (1980), i que feia referència al nom de l’avió que llençà la bomba atòmica sobre Hiroshima... la recordem?

(si algú/na té ganes d'escoltar el nou disc d'OMD només ho ha de dir... )

PER MOLTS ANYS, PAPA !!!

Jo sóc gràcies a tu ...

i als teus consells,

i al teu afecte.

A la teva escolta

i a la teva guia,

als teus principis

i als teus ànims,

als teus valors

i als teus petons.

Jo sóc qui sóc,

perquè tu m'has ajudat a ser fort,

clar, sincer, entusiasta i jovial.

Jo sóc gràcies a tu...

i tu ets el millor pare del món!

Feliços 70, papa !!

SR. PETER FALK

(1927-2011)

Pocs cops un personatge de ficció ha estat tan estretament lligat a un actor/riu com el cas que ens ocupa, el sr. Falk fou, per sempre, l’investigador Colombo.... fa un parell de setmanes -Colombo/Fall- moria.

Curiositats del destí, l’actor que interpretava un astut i ben informat investigador va fer públic, l’any 2008, que patia Alzheimer.

De pare jueu i rus i mare polonesa el sr. Falk va néixer a Nova York, els seus pares portaven una botiga de roba infantil... quan només tenia 3 anys un tumor li va fer perdre l’ull i en portava un de vidre, com el personatge que el faria mundialment famós. Va treballar com a cuiner a la Marina durant la Segona Guerra Mundial abans de dedicar-se a la interpretació. Va estudiar art dramàtic i l’any 1957 va començar a participar en obres de teatre, que no va abandonar durant la seva carrera, i l’any següent debuta en el cinema a Muerte en los pantanos (de Nicholas Ray). El sr. Falk havia arribat a estar nominat a l’Oscar com a actor secundari en dues ocasions: El sindicato del crimen (1960) i Un gàngster para un milagro (1961). Ben aviat va entrar en el món de la televisió i va ser guanyador d’un premi Emmy per Dick Powell Show. Va participar a Alfred Hitchcock presenta o Doctor Kildare... però aquella sèrie que el va catapultar a la popularitat fou: Colombo, una irònica sèrie protagonitzada per un investigador de maneres curioses i amb un ull de vidre, gavardina, un pur sempre a la boca i sempre demanant foc per a encendre’l.... el seu paper estigué enganxat a ell tota la seva vida i, el veiéssim on el veiéssim, no ens podíem desfer del personatge; per exemple, a El cielo sobre Berlín (de Wim Wenders).... el pobre sr. Falk va morir sense recordar el paper que el fèu entrar en la Història de la Televisió...

ECHO, DEL SR. JAUME PLENSA, A MANHATTAN

El sr. Plensa ens agrada, l’enormitat de les seves obres és fascinant, però sempre tocades per la humanitat d’allò que representen que les fa accessibles i pròximes. L’obra de les fonts a Xicago (The Crown Fountain), per exemple, que en vam parlar aquí ens monstra aquesta grandiositat i calidesa simultània de que parlava.

Aquest cop és Manhattan la que obre els braços a un dels artistes catalans més internacionals. L’obra Echo, situada al parc Madison Square Park, medeix 13 metres i està plantada al mig de la gespa, blanca, brillant, amb un punt fantasmal... Al sr. Plensa li encanta que el públic toqui les seves obres i sovint s’asseu a prop d’alguna de les múltiples instal•lacions que té escampades pel món per a observar la reacció de les persones que s’hi aproximen; l’artista li agrada recollir, de primera mà, quina és la impressió que les obres provoca. En el cas concret d’Echo el sr. Plensa explica: “aquesta peça provoca una reacció de sorpresa, desconcerta, com si hagués caigut del cel i s’hagués quedat clavada. És com quan coneixes algú que és diferent i vols saber més coses sobre ell”.

Aquesta enorme escultura –que estarà exposada del 05 de maig al 14 d’agost- representa una nena, la Núria, de 9 anys, filla d’una amiga que té un restaurant xinès al costat del taller de l’artista a Sant Feliu de Llobregat... va trigar 9 mesos en construir-la i li posà el nom d’Echo, fent referència a la nimfa de la mitologia grega que s’enamorà de Narcí i Zeus, gelós d’aquest amor, la va condemnar a viure en una cova i a no poder pronunciar mai les seves pròpies paraules, sempre hauria de repetir les dels altres... “M’agrada molt aquesta imatge en un moment en què es produeix aquest soroll d’idees, aquest encreuament. Crec que al final ningú no sap si el que diu o diu ell o repeteix el que diuen els altres”, explica el sr. Plensa... tot un cant a l’intertextualitat!!!.

Definitivament, les obres del sr. Jaume Plensa, són magnètiques i fascinants... no trobeu?

SI ALGUNA VEGADA EL TEATRE MORÍS...

“Si alguna vegada el Teatre morís,

tornaria a néixer al dia següent quan un nen,

en unes golfes, davant d'un mirall,

es disfressés amb vells vestits sentint que canviava de personatge.”

Joan Brossa