dimecres, 31 d’agost del 2011

CONTINUEM DE VACANCES...


... fins al 06 de setembre



(Foto: Vacances a Elx'02)

dimarts, 30 d’agost del 2011

PER MOLTS ANYS, NURIA, GUAPISSIMA !!

... el plaer indescriptible que és estar amb tu
avui que et fas gran ...


divendres, 19 d’agost del 2011

MARXEM DE VACANCES...

...ens retrobem el proper
06 de setembre !!!

(foto: Vacances a Portugal'01)

UNA MARILYN MONROE GEGANT A XICAGO


Com si es tractés d'un remake del film El ataque de la mujer de 50 pies (1958), al mig de Xicago han plantat una estàtua de 8 metres de la sra. Marilyn Monroe simulant una de les seves escenes més mítiques, aquella que en la que se li aixecaven les faldilles de La tentación vive arriba (1955). Aquell vestit blanc que portava l'actriu, fa pocs dies va ser subhastat per 4 milions d'euros, ara es pot gaudir 'big size' en aquesta obra de l'artista J. Seward Johnson (de 80 anys!) anomenada Forever Marilyn. Com era d'esperar, les faccions més conservadores de la ciutat s'han queixat de que turistes i públic en general es dediquin a mirar i fotografiar la roba íntima de l'actriu (l'artista ha tingut el detall de posar-li -de roba interior- ja que en el film la Monroe la posava a la nevea per a que estigués fresqueta)... però des del 14 de juliol l'estàtua continua allà i hi continuarà fins a la primavera de l'any vinent.

Un GRAN homenatge per a l'eterna Marilyn...

dijous, 18 d’agost del 2011

EL PC HA FET, NOMES, 30 ANYS !!!

Divendres passat, 12 d'agost, es compliren 30 anys de la presentació, per part d'IBM, d'una computadora promocionada com el primer Personal Computer.
Només han passat 30 anys i mai un producte ha calat tan profundament en el comportament de la Humanitat (vale, va, potser el foc!).
Es tractava de l'IBM 5150, òbviament, un aparell molt senzill (només comparable a un mòbil, dels 'cutres'): si actualment un ordinador pot processar 3.000 milions d'instruccions per segon, aquella màquina només en podia copsar 4,77 milions. Com en tantes i tantes 'coses', uns anys abans Apple ja havia llençat al mercat el seu model, però ho fèu de formar minoritària... fou IBM la que ho presentà de forma planetària i, sobretot, com a producte adequat per a la llar sortint de les oficines i la indústria (que era on estava fins aquell moment). Aquest fou el gran pas, ja que en els anys '70 les enooormes i pesades computadores de les grans empreses no feien pensar que algú en pogués tenir una a casa. Aquells primers ordinadors (amb pantalla i impressora) podien arribar a costar mig milió de pessetes o més.

Aquí teniu un dels primers anuncis del PC amb visió comercial, és de 1986 ... fa 4 dies...

dimecres, 17 d’agost del 2011

dimarts, 16 d’agost del 2011

EN EL 2012 ... NOU BATMAN !!!



En comptagotes ens van arribar informacions sobre el proper Batman que està preparant el sr. Christopher Nolan, encarregat de fer renèixer (i de forma digna) el super-heroi ratpenat. El nou Batman portarà per títol: The Dark Knight Rises (o El Caballero Oscuro. La Leyenda Renace...que dic jo que molt molt no s'ho han currat, la veritat). Pel que sembla, aquest nou film tancarà la trilogia que s'havia plantejat el director.



A banda dels ja esperables Christian Bale, Michael Caine o Gary Oldman, en aquesta nova peli podrem gaudir de l'Anne Hathway en el paper de Selina Kyle o també anomenada Catwoman (en la fotografia), com anteriorment també interpretaren Halle Berry o Michelle Pfeiffer.

anne-hathaway-catwoman





divendres, 12 d’agost del 2011

THE SUN THE TREES... UNA CANÇÓ DEDICADA

Perquè ja és divendres,

perquè arriba un cap de setmana llarg,

perquè Russian Red és una meravella...

Per als i les que tampoc

no heu començat vacances encara,

per als i les que les esteu fent

de forma 'obligada'...

Però, especialment,

per al nostre amic PAU,

que avui és el seu aniversari ...

PER MOLT ANYS, TARAT !!!

dijous, 11 d’agost del 2011

SR. ANDREU DAMESON, EL CARICATURISTA OBLIDAT

S'acaba de publicar el llibre Andreu Dameson. Geni de la caricatura escrit per Jaume Capdevila -Kap- i Lluís Solà i Dachs, un llibre en el que ens descobreix i es reivindica al sr. Andreu Dameson (1897-1968) caricaturista català tocat per la genialitat.
La vida d'aquest artista és un exemple clar de com segons el temps i l'espai en el que et toca viure pauta el teu camí vital. La guerra, l'exili i un vida gens fàcil va provocar que el sr. Dameson no fos reconegut com l'artista universal que hagués pogut ser.


La seva fou una vida de pel·lícula: Va debutar a la publicació anticlerical i d'esquerres El Xàfec tot satiritzant personatges i situacions de la vida local de la Garriga. Va estudiar a Barcelona i París (allà conegué a Picasso). Va marxar cap a l'Argentina de polissó en un vaixell tot deixant a una núvia plantada a l'altar... a la Garriga era conegut com a el guapo. Allà va col·laborar en publicacions com La Acción, Diario del Plata, Le Sourire o Le Miroir. L'any 1932 es presentà a un concurs de caricatures a Nova York i va quedar en primera posició amb Francesc Macià, President de la Generalitat de Catalunya (que veieu més amunt).


Al cap de poc temps va tornar a Catalunya i l'any 1939 va donar suport a la República ... en veure els efectes de la Guerra Espanyola i la 'bogeria' imperant va exiliar-se primer a França i després a Buenos Aires, tot fugint d'un camp de concentració francés. A la capital argentina viuria fins a la seva mort. L'any 1940, la portada del número de novembre de la revista Catalunya amb la caricatura de Lluís Companys (la teniu aquí dalt) -com a homenatge-resposta al seu assassinat- va donar la volta al món.


Segons els autors del llibre, si hagués nascut a Nova York, a hores d'ara, seria una celebritat. Els seus dibuixos estaven per davant dels de l'època, els seus 'volums' li donaven una personalitat especial als seus treballs. La seva caricatura no era 'burleta' sinó que ressaltava allò més definitori del personatges objectiu.


Maluradament, aquests reconeixements -massa vegades- arriben tard ...






dimecres, 10 d’agost del 2011

DESCOBRINT CATALOGNE DE CHRISTIAN ESCOUDE


No ens considerem entesos del jazz, ni molt menys! el món del jazz és un món paral·lel de no massa fàcil accés... de llenguatge i lleis pròpies que calen anys de submarinisme auditiu per a copsar-les. Aquí, senzillament, fruit de la culturofàgia que patim, anem picant d'aquí i d'allà i hi ha mestres del jazz que -tot i ser neòfit en la matèria- t'arriben a l'ànima.

El sr. Christian Escoudé no forma part del 'nucli dur' del jazz (si és que això existeix!), sinó d'una de les múltiples branques d'aquest estil musical: el jazz gitano o manouche...

El sr. Escoudé va nèixer el 1947 a Angoulême (a l'oest francés). De pare gitano, guitarrista i molt influenciat per Django Reinhardt... el seu fill Christian continuà la tradició del pare agafant als 10 anys la guitarra i als 15 convertir-se en músic. Als 25 estava en un trio musical amb Aldo Romano, després un quartet amb John Lewis i més tard amb Philip Catherine. Ha passat per diferents formacions musicals però sempre donant un toc propi a les interpretacions o compsicions. El toc del sr. Escoudé és donar uns aires gypsies (gitanos) en allò que fa... Compromés amb la tradició ètnica familiar, el 1998 va compondre A Suite for Gypsies a la memòria dels nens/es gitanos/es assassinats/des en els camps nazis... ha participat en més de 50 LPs.

El sr. Escoudé és doncs un ferm hereu de l'herència musical del gran Django Reinhardt: el principal precursor de la guitarra 'manouche' (o jazz gitano), una barreja de swing i tradició musical gitana.

L'any passat es va celebrar el centenari del naixement del sr. Reinhardt i aquest darrer treball del sr. Escoudé n'és tot un homenatge: Catalogne ens ofereix 2 temes del mestre (Choti i Quelquefois, pour que ma vie demeure, amb la participació del nét del mateix Django: David Reinhardt), però també el Moonlight Serenade de Glenn Miller, l'estàndard de The Mooche d'Ellington o clàssics com Beguin the Beguine o Smoke Gets in Your Eyes. Però el sr. Escoudé ens aporta, també, temes propis com són Moulin Rouge, Gipsy Talk o Catalogne.... un homenatge al nostre petit país i que dóna nom al disc.

Si el jazz se us resisteix però voleu entrar-hi per la porta més lúdica i distesa... escolteu el disc, us agradarà!

Aquí us deixo un vídeo amb Moulin Rouge i la cançó Catalogne.



CATALOGNE (CHRISTIAN ESCOUDE)

(com sempre, si algú/na té interés en tenir-lo, només ho ha de demanar)


dimarts, 9 d’agost del 2011

INTO ETERNITY, UN DOCUMENTAL SOBRE EL TEMPS


En el passat Festival de Sitges es va presentar aquest documental: Into eternity, un premiat film realitzat a Finlandia en el que el gran i únic protagonista és un cementiri nuclear.

Onkalo és una dipòsit de residus nuclears dissenyat en la década dels '70 del segle passat i que no estarà enllestit fins al 2120. Onkalo, en finlandés, significa amagatall... no podien trobar millor nom per a un cementiri nuclear: construcció excavada a 500 metres sota la terra i construida per a no ser trobada ni oberta en 100.000 d'anys .... no me passat de zeros, no, són 100.000 !!!.
Into eternity, però, en contra del que es podria pensar, no té l'objectiu de fer-nos conscients de les conseqüències positives o negatives de l'energia nuclear, no vol destapar o denunciar algun fet obscur i malintencionat del govern finlandés, tampoc. Com el seu nom indica el què vol és parlar-nos i fer-nos pensar en el Temps i amb les poques xifres que us he donat fins ara, inevitablement ho acabem fent...
Segons la UE els residus nuclears deixen de ser altament nocius passats 100.000 anys, als EEUU diuen que ho són fins a un milió d'anys... tenint en compte que la Humanitat 'cristiana' només en té 2.000, que només fa 115 anys que sabem què és la radioactivitat, 600 que existeix el concepte modern d'Europa, 5.000 de les piràmides, 30.000 de les primeres pintures rupestres o 80.000 de l'Homo sapiens.
Així doncs, el documental pretén ser un viatge al futur... serà capaç la Humanitat, abans de 100.000 anys, de no 'obrir' aquesta construcció?, perdurarà memòria històrica d'aquest magatzem per a alertar-los de la no obertura? vam ser capaços de reprimir-nos -tot i els jeroglífics alertadors- de profanar les tombes dels antics faraons?... Com si d'una futurista Caixa de Pandora es tractés, haurem d'esperar a l'eternitat per a saber-ho.







dilluns, 8 d’agost del 2011

CRYSTALLINE, NOU CLIP DEL SR. GONDRY PER A LA SRA. BJORK

Ja fa un mes que anem parlant del nou treball de l'islandesa més universal. Biophilia ja és una realitat i estem escoltant els singles que ens van arribant. Com us anunciàvem en algun d'aquests posts anteriors, el sr. Michel Gondry (el rei de la creativitat que ha posat imatges a èxits de The Chemical Brothers, Radiohead, Massive Attack, Sinead O'Connor i, sobretot, Björk) estava preparant el clip de Cristalline.... doncs aquí el teniu. Un stop motion sideral al servei de Björk...




EL PRIMER PAS D'UN NOU PROJECTE



Fa unes setmanes parlàvem en el blog de CREA del nou projecte en el que estem treballant: un curt amb aires de cinema negre per a promocionar la Taula de Novel·la Negra dins de les pròximes Jornades de Lletres Ebrenques.

Doncs bé, el primer pas -sovint el més difícil- ja està fet: tenim guió, tenim equip, tenim repartiment, tenim storyboard, tenim localitzacions, tenim vestuari, tenim atrezzo, tenim dates de rodatge i, fins i tot, tenim músic per a la BSO … tot està a punt per al moment més important de qualsevol producte audiovisual: el rodatge.


I ja el tenim aquí! la setmana vinent és el primer dia de rodatge dels 3 més que vindran … tot allò que hem dissenyat, parlat, discutit i dibuixat ha de prendre forma en imatges … i hem de ser capaços de que prengui forma en imatges.

Ens en sortirem? I tant que sí!

(fotos del fum del muntatge: Pau Bertomeu)

divendres, 5 d’agost del 2011

EXCURSIO A UN LLOGARET INTERIOR, CALIG.


13. Excursió a un llogaret interior, Càlig. Havent dinat, passegem fins a l'ermita de la Mare de Dé dels Socors, mentre comença a declinar la tarda escurada. En passar per davant la porta trenada en teranyina de ferro del cementiri posat a poques passes de l'ermita, veig un àngel de faccions andrògines, esculpit en marbre, que deu ser palplantat sobre un panteó.

En passar per davant el mur emblanquinat, la colla ben dinada, efervescent, més aviat cridanera, ha guardat, sense acordar-ho, un castíssim silenci que ha posat en relleu dens la piuladissa de l'ocellam i algun motot llunyà. La inèrcia de dos mil anys de cristianisme pesen en qualsevol, per descreguts que siguem.

Josep Igual (2009:11)
Quaderns Deltaics

(foto de: Ristardi-Dino Starcevic)

dijous, 4 d’agost del 2011

LA BLANCANEU ESTA DE MODA EN EL CINEMA

Si és que les modes en el cinema van així, de cop, algú té una idea i es troba amb 40 més que també la volen tirar endavant. Anteriorment, va passar amb Critóbal Colón o Robin Hood ... doncs aquest cop és el torn de la Blancaneu (sí, sí, el clàssic conte dels germans Grimm): 3 projectes cinematogràfics s'estan coent sobre aquesta història.

LA BLANCANEU DEL SR. RUPERT SANDERS: En aquest cas, portarà per títol Blancaneu i el Caçador. Kristen Stewart serà Blancaneu; Charlize Theron la madrastra i Chris Hemsworth (el ti bueno de Thor) el caçador.


LA BLANCANEU DEL SR. TARSEM SINGH: La Julia Roberts farà de madrastra, Lily Collins de Blancaneu i Sean Bean com a rei. Film produit per Brett Ratner. A veure què n'és capaç de fer el super-mega-visual sr. Singh amb aquest material...


LA BLANCANEU DEL SR. PABLO BERGER: Se'ns dubte es tracta de la versió més original... Ja fa 5 anys que el sr. Pablo Berger va debutar com a director amb la (molt reivindicable) Torremolinos 73. Després de 8 anys d'aquell film ara s'atreveix amb aquest conte. La bruixa serà la sra. Maribel Verdú i, segons les seves pròpies paraules, està encantada de fer de dolenta: ""n'estic farta, de patir, en el cinema".
Blancanieves serà la versió muda, en blanc i negre i aires gòtics del clàssic conte dels germans Grimm que el sr. Berger ha ambientat en el sud d'Espanya dels anys '20 del segle passat.

En el repartiment -a més de la Verdú fent d'Encarna, la madrastra perversa- trobem al sr.Pere Ponce (desaparegut de l'escena!) com a caçador i alhora amant de la madrastra; al sr. Daniel Giménez Cacho, com a pare de Blancaneus; i la sra. Ángela Molina, que farà de l'àvia de la protagonista. Pel que respecta al paper de Blancaneu s'ha triat 2 actrius poc reconegudes: la Blancaneus nena serà Sofía Oria (de 9 anys i debutant) i l'adolescent serà Macarena García (que participa a Amar en tiempos revueltos). En el film també apareixeran: Josep Maria Pou, Emilio Gaviria o Ramón Barea.

dimecres, 3 d’agost del 2011

EL AÑO NUEVO EN SAMOA

Santa Teresa de Ávila murió el 4 de octubre de 1582 y fue enterrada al día siguiente, once días después. Ocurrió así porque ese día en España el calendario juliano fue sustituido por el gregoriano. Lo que demuestra que los inventos del hombre distan mucho de ser perfectos, empezando por los años bisiestos.

Que los husos horarios se definen en relación con el meridiano de Greenwich no es más que una convención. Además, salvo Canarias, España siempre lleva una hora de ventaja respecto a la hora de Greenwich, y no pasa nada. La situación, empero, es algo más compleja al otro lado del mundo. El meridiano de 180º, conocido como la línea internacional de cambio de fecha (international date line), no es más que una zigzagueante raya imaginaria terrestre trazada sobre el oceano Pacífico. Pero puesto que Tierra gira de oeste a este, pasar de un lado al otro de la línea implica cambiar de fecha, exactamente un día, como bien sabía Jules Verne.

El primer ministro de Samoa, Tuilaepa Sailele, ha decidido que el próximo 30 de diciembre no existirá en su país. A las doce de la noche del jueves 29, los samoanos se colocarán, en un instante, en el día 31. Lo harán para estrechar sus lazos comerciales con Australia y Nueva Zelanda. Esta medida les dejará sin el reclamo turístico que asegura que Samoa es el último lugar de la Tierra donde se pone el sol. ¿Qué pasaría si alguien aprovecha ese día inexistente para cometer un crimen?

John W. Wilkinson
a Globish del Magazine
de La Vanguardia, del 31/07/11

dimarts, 2 d’agost del 2011

UNA RAONABLE INDIGNACIO

L'última vegada que vaig treure el cap, la Comuna de Barcelona encara no s'havia instaurat. No han brotat cadafals a les places de Gràcia, i encara no he vist passar monges flamejants perseguides per milicians. Per molt que li pesi a més d'un columnista, el 15-M ha nascut com un multitudinari moviment popular de revolta raonable, i les seves propostes són més a prop de la socialdemocràcia sueca (o d'un vigorós New Deal) que de l'alçament khmer agrari contra el qual n'hi ha que ens adverteixen. L'intent de convertir el 15-M en el nou pànic social espanyol ("Primer va ser ETA. Després els okupes. Ara arriben... els indignats!") pot analitzar-se com a símptoma inequívoc de la desesperació en què es troba el búnquer ultra. Perquè, al cap i a la fi, el 15-M no és més que un crit a favor de l'estat del benestar i la sanitat i educació públiques, una resposta pacífica (encara que enérgica, i socialment desobedient) a la corrupció galopant, a una democràcia segrestada per les corporacions, un bipartidisme paralitzant i un país que s'ha d'estrényer el cinturó mentre les grans corporacions no deixen d'obtenir beneficis bilionaris i la bretxa salarial es torna obscena.

Davant d'aquest abisme neocon, el 15-M ha presentat una bateria de propostes pràctiques que se centren a exigir una democràcia participativa amb llistes obertes, el dret a un habitatge digne i l'abolició de la llei Sinde i el Pla Bolonya, a frenar la llei òmnibus, establir una reforma fiscal favorable a les rendes baixes, reformar l'impost de patrimoni i successions, aplicar la Taxa Tobin per eradicar els paradisos fiscals, regular les condicions laborals i recuperar les empreses públiques privatitzades; entre d'altres, totes tan correctes com aquestes. En cap moment no s'ha suggerit que els canvis esmentats s'haguessin de dur a terme en un marc diferent del de la socialdemocràcia, ni es preveu el final de la propietat privada, ni es llançarà una Orsini al pas de cap monarca. El més radical d'aquest 15-M és que es nega a estendre un altre xec en blanc als nostres dehonestos polítics, i per tant exposa les seves demandes des del carrer i les assemblees. És això tan perillós con ens volen fer suposar? A qualsevol altre país europeu, les propostes del 15-M a favor de la despesa social es veurien com una lloable manera de renovar una democràcia que va nèixer esguerrada durant la Transició. Aquí haurem de continuar sentint com anem de dret cap a Stalin, Pol Pot, els gulags i Paracuellos del Jarama. Estan de broma o què?

Kiko Amat,
al Cultura|s de
La Vanguardia del 13/07/11

dilluns, 1 d’agost del 2011

SR. LUCIAN FREUD

(1922-2011)

Partint d'un posicionament com a pintor tradicionalista i realista, va arribar a ser -sorprenentment- el pintor més cotitzat del planeta. Quan semblava que el realisme estava desterrat de l'art contemporani, ell (acompanyat d'Antonio López o Balthus, per exemple) van demostrar que aquest corrent tenia plena vigència a finals del segle XX i principis del XXI.

Ser el nét de Sigmund Freud fou la 'marca/benefici' que acompanyà el debut d'aquest pintor. El sr. Freud va nèixer a Berlín però la seva família va emigrar a Londres fugint del nazisme, l'any 1933. De ben petit era bo dibuixant així que el inscriure a diferents escoles d'art, en una d'elles l'edifici es va cremar i es va atribuir als hàbits fumadors del jove Freud. L'any 1939, aconseguí la ciutadania britànica.

Els seus inicis foren surrealistes, com tocava per l'època en la que va nèixer, fou un període que durà des de 1939 a 1945. Els quadres d'aquest senyor sempre els he trobat pròxims a l'obra d'un altre estrany realista: Francis Bacon. De fet, des de 1949 van tenir una estreta amistat que els fèu pintar-se mútuament en diverses ocassions... tot i que el sr. Bacon ha tingut una clara tendència en distorssionar allò que veia i pintava, comparteixen aquest sensació de pintura 'bruta', intencionalment 'feista' i tocs de pervesitat.

El sr. Freud es va casar dos cops amb senyores molt ben posicionades que li permetien garantir un entorn econòmicament còmode per a dedicar-se a la seva passió artística sense interrupcions mundanes. De fet, gràcies a diferents mecenes el sr. Freud va 'desaparèixer' de la vida pública de 1956 a 1974, abocat a la pintura. A partir del 1960 concentra la seva obra en els retrats, especialment nus, voluminosos, plens de carn, amb aires grotescos. Aquests foren els trets característics que el convertiren en mestre d'altres pintors i en artista mundialment reconegut. "Em fascina la carn, per la seva ductilitat i la seva energia viva, però sobretot per la viscosa consistència de la seva presència", afirmà l'artista.
L'any 2008, aquest quadre (Benefits Supervisor Sleeping, 1995) el convertí en el pintor més cotitzat, subhastat per 28 milions d'euros.