BON NADAL!!!

Tornem el 9 de gener !!

SRA. CESARIA EVORA

La cantant més coneguda de Cabo Verde va morir fa pocs dies als 70 anys. La diva dels peus descalços (perquè sempre cantava sense sabates) era i és tot un mite de la música popular. Va néixer i va morir a la seva estimada illa de Sao Vicente a Cabo Verde. El seu gran èxit l’aconseguí amb la ‘morna’, un gènere musical malenconiós similar als fados portuguès o el blues afroamericà.

La sra. Cesària Évora va néixer en una família pobra i un entorn poc facilitador per a engegar una carrera musical, la jove Cesària cantava per les tavernes i no va ser fins als 47 anys que un caçatalent francès la va posar en el mapa musical. El seu primer disc, gravat a París, fou La diva aux pieds nus (1988), el segon Distino di velita (1990); uns treballs massa marcats per la música moderna i arranjaments sintetitzats... afortunadament, algú se n’adonà que la sra. Evora lluïa millor en un format acústic i la prova fou que Mar azul (1991) fèu despegar la seva carrera. El punt culminant de reconeixement de la crítica arriba amb Miss Perfumado (1992), en el que se la va comparar amb la mateixa Billie Holiday.

L’any 1993 signifià el debut al teatre Olympia de París i l’inici de la seva primera gira mundial... el seus peus descalços són la marca de la sra. Evora. A partir d’aquí, la sra. Evora veu com creix el reconeixement, les lloances i les admiracions d’altres companys/es de professió (com Caetano Veloso, Chucho Valdés, Bonnie Raitt, ...) fins arribar a guanyar un premi Grammy per Voz d’amor (2003). La sra. Evora ha fet gires maratonianes i ha recorregut tot el món amb la seva veu, la seva presència, el conyac i el tabac (el seus grans acompanyants).

A partir del 2005 la seva trajectòria es ve afectada per problemes de salut fins al punt d’haver de cancel·lar concerts l’any 2007, uns problemes que no la deixaren mantenir el ritme de concerts que a ella li hagués agradat. L’any 2009 arriba el seu darrer disc Nha sentimento (2009) o el darrer concert el 08 de maig d’any passat a Lisboa.

Diuen que la sra. Evora sempre tenia les portes de casa seva obertes i que els turistes podien aproximar-se i saludar-la sense problemes (sempre que ella no estigués de gira, és clar).

L’endemà de morir la seva música va emplenar literalment Mindelo (el seu poble), la gent va treure els equips de música al carrer perquè la veu de la seva Cesária ressonés pels tots els racons, el govern va decretar dos dies de dol i es fèu un funeral d’estat... i és que per a molts i moltes veïnes de la sra. Evora ella era més important que la seva bandera. Mor l’artista i neix el mite!

La dolçor i la màgia de la seva Saudade no ens deixarà mai. Obrigado, sra. Evora!

RECUERDOS DE UNA MAÑANA DEL SR. GUERIN

Us proposo un exercici: Imagineu-vos que viviu en una ciutat més o menys gran, en un edifici amb veïns i envoltat amb altres edificis amb més veïns, exercici fàcil, en aquest supòsit ens trobem la majoria de nosaltres. Ara imagineu-vos que en un balcó amb les portes obertes de l’edifici que teniu davant, de tant en tant, veieu una persona tocant el violí... òbviament, el fet us crida l’atenció i aquest músic desconegut i solitari us acompanya en els vostres moments de solitud. Trobar-nos en aquest altres supòsits ja és més difícil. Doncs imagineu-vos que un bon dia, el violinista solitari decideix acaba amb la seva vida abocant-se pel balcó....  millor no trobar-s’hi, veritat?

Això és el que li va passar al director de cinema Jose Luís Guerín ho va voler plasmar en el seu darrer projecte. Un docuficció, com ja és habitual en ell, anomenat Recuerdos de una mañana, que es centra en la reacció dels veïns del carrer de Casp de Barcelona davant del suïcidi d’un d’ells, un veí que un dia, fa quatre anys, va decidir llançar-se daltabaix del balcó. Es tracta d’un migmetratge (40 minuts) i forma part d’un tríptic que acompanya als films de Jean Marie Straub i Claire Dennis. Aquest veí -fins ara- desconegut es deia Manel Pla, treballava com al lingüista a Catalunya Ràdio i fou traductor de Goethe i de Proust. El sr. Guerin insisteix que el tema del film és parlar del seu barri, del seu entorn més propi, dels seus veïns, i el ‘violinista’ n’és l’excusa. Tot i aquesta declaració d’intencions els familiars del sr. Pla han plantejat una querella al director, per mostrar imatges del difunt i fer-ne safareig en el veïnat. El sr. Guerin, per respecte a la família, ha decidit no estrenar el film a Catalunya ni Espanya però sí s'ha vist en diferents festivals del món.

Així doncs, haurem d’esperar l’estrena del film en DVD per a poder gaudir del nou –i segur que interessant- treball del sr. Guerin.

CRAZY CLOWN TIME, EL DISC DEL SR. LYNCH

:

Que el sr. David Lynch és un artista total ja ho sabíem, a més de ser un director de cinema amb molta personalitat, ha fet exposicions amb els seus dibuixos, fotografies i ha posat el nas en d'altres disciplines artístiques... ara, el sr. Lynch ha editat un disc, en un brot de creativitat. Ell mateix dubta que tingui cap continuïtat, senzillament, li ha vingut de gust i ho ha fet!  Escoltant aquest treball de debut ens adonem de fins a quin punt la supervisió musical del sr. Lynch en els seus films és absoluta, ja que està ben ple de les atmosferes sonores que envolten les seves pel·lícules. Anteriorment, David Lynch ja havia col·laborat en altres projectes musicals però aquest és íntegrament seu, amb la col·laboració de Karen O (cantant del grup yeah yeah yeah) en algunes peces, el sr. Lynch canta en la majoria de cançons: amb la veu distorsionada i robòtica, fins i tot, però canta!. El dics té peces que van del trip-hop, a aires de blues i, fins i tot, tecno-pop (Good day today) amb lletres de tons ombrívols, desassossegants, aires de malson i atmosferes carregades...típicament lynchiana. És l'hora del pallasso boig, una raresa que val la pena descobrir! Us atreviu?

Aquí teniu el vídeo de Good day today:

MAKING OF UN COS A LA BIBLIOTECA

Sí, el projecte Un Cos a la Biblioteca s’ha acabat. Vam rebre l’encàrrec, vam escriure el guió, vam triar un repartiment de luxe, vam tenir un rodatge ‘accidentat’, vam enllestir un curtmetratge digne i vam resoldre el misteri d’Un Cos a la Biblioteca amb un desenllaç teatral en directe aplaudit i valorat… però ja sabem que els projectes audiovisuals no estan ben acabats sinó descobrim el procés de creació, sinó treiem el nas en el rodatge… sinó veiem el ‘making of‘. Pau Bertomeu ens ha editat una meravella de ’making of‘ que volem compartir amb vosaltres.

SR. KEN RUSSELL

(1927-2011)

Fa un parell de setmanes moria un d'aquells directors punters fa unes dècades (sobretot als '70 del segle passat) però que actualment poca gent el tenia present. El sr. Henry Kenneth Alfred Russell -més conegut com a Ken Russell- fou un director de cinema polèmic i extravagant com pocs i, per això, es va guanyar un lloc en la Història del Cinema.

Nascut a Hampshire (Anglaterra) el 1927 va ser educat en diferents 'college' anglesos. Va servir en al Royal Air Force, va treballar en transport marítim i va ser fotògraf fins que va entrar en la televisió. La seva fotografia eren, bàsicament, documentals i foren publicades en diversos mitjans en els anys '50. Va començar a dirigir diverses pelis d'aficionat i curtmetratges fins que va aconseguir un lloc a la BBC, en la que des de 1959 fins a 1970 va realitzar documentals sobre art. Films dedicats a Debussy o Strauss, per exemple, però mostrats com mai s'havia fet fins llavors: barrejant realitat i ficció, exposant situacions extravagants o muntant potents escenes visuaks. Aquests primers films estaven carregats de polèmica, com a exemple, la família de Richard Strauss va prohibir l'emissió el film dedicat al músic. El sr. Russell perseguia posar-nos en la ment de l'artista recreant escenes sovint grotesques però il·lustratives. El seu primer film per al cinema fou French Dressing (1963) una comedia de Roger Vadim que fou un fracàs estrepitós de crítica i públic... esperà 4 anys per a dirigir la segona: Billion Dollar Brain (1967), amb un potent força visual.

Fou el 1969 que presentà el seu film més recordat Mujeres enamoradas premiada amb un Oscar per a Glenda Jackson i amb el que va trencar el tabú de veure un nuesa frontal masculina. A partir d'aquí, enllaçà èxit rera èxit amb The Music Lovers (1970), The Devils (1971) ... fins arribar l'any 1975 amb el hit Tommy (la versió cinematogràfica de l'òpera-rock dels The Who).

A partir dels '80, però, es va començar a apagar l'estel del sr. Russell i les seves obres no tingueren el ressó de temps passats i els seus films adoptaren un aire entre tenebrós i gòtic amb film com Gothic (1986) o una paròdia dels films de la Hammer a The Lair of the White Worm (1988). La dècada dels '90 va començar molt 'tranquil·la i relaxada' per al sr. Russell, molt enrera quedaven els films controvertits i polèmics, bona prova d'això és La Casa Rusia (amb Sean Connery i Michelle Pfeiffer)... els seus darrers films van tenir escassa repercussió tan de públic com de crítica ... i va arribar a estar tant en hores baixes que al gener de 2007 va entrar al Gran Hermano VIP britànic ... una setmana després abandonava el concurs!

DESCOBRINT LA SRA. MADELEINE PEYROUX

Aquesta senyora ha estat definida com a la nova Billie Holiday (¡ahí es nada!) i ha estat reconeguda, sobretot, per les versions que ha fet de clàssics i estàndards del jazz i del blues. La seva forma de cantar però, entre poc apassionada i desencantada, la desmarca del geni de la Holiday, per exemple. La sra. Peyroux és guitarrista, cantant i compositora

Va nèixer l'any 1973 a Georgia però es va criar a Brooklyn, Califòrnia del Sud i París... i en aquesta darrera ciutat (no podia ser altra!) va començar a cantar afegint-se a grups de carrer que actuaven en el barri llatí de la capital francesa. Va afegir-se a la Lost Wandering Blues & Jazz Band i va estar de gira per Europa durant anys. De tornada als EEUU, edita el seu primer disc en solitari l'any 1996: DREAMLAND, en va vendre 200.000 còpies i va assolir popularitat. I llavors va desparèixer durant 8 anys fins a editar el segon treball CARELESS LOVE (2004) i aquest cop va aconseguit l'apludiment de la crítica. Dos anys després llença HALF THE PERFECT WORLD (2006) i després BARE BONES (2009)....aquest disc fou un punt d'inflexió en la seva carrera ja que la sra. Peyroux s'atrevia a escriure i composar temes propis, alternat amb les versions 'marca de la casa'. La seva carrera continuava en un bon nivell d'acceptació de pùblic i crítica. Nosatres l'hem descobert amb el seu cinquè treball editat aquest any: STANDING ON THE ROOFTOP. En aquest disc continua alternant temes seus amb d'altres (peces de Lennon/McCartney, Robert Johnson o Bob Dylan) i amplia els seus terrenys musicals (blues i jazz) afegint pop, rock i conutry; un disc amb les fronteres musicals ben diluïdes. Cançons càlides, veu encissadora, ideal per a escoltar en un dia de pluja.

El 17 de novembre va actuar al Palau de la Música dins del Festival de Jazz de Barcelona.

Aquí us deixo 'The Things I've Seen Today' cantada en directe ... no em dieu que no mola?

MAI HAS ATURAT EL MÓN?

- Mai has aturat el món?
- Què és aturar el món?
- Aturar el món és decidir conscientment que sortiràs d’ell per millorar tu i millorar-lo. Per poder moure’t i moure’l millor.
En aquest temps has d’intentar que res ni ningú et causi problemes.
Alimentar-te de bona literatura, de bon cinema i, sobretot, de la conversa d’una única persona que t’inspiri en aquest món. I, saps què...?
- Què? –vaig repetir ple d’emoció i fascinació.
- Després el món et premia. L’univers conspira a favor d’aquells que del mouen. I aquests són el que l’aturen. Tu vols moure el món o que ell et mogui a tu?
- Moure’l –vaig respondre amb seguretat-. Moure’l!
La seva veu es va unir a la meva i junts vam cridar: “Moure’l, moure’l!”.
I tot el que el mouríem... Aturant-lo.

Albert Espinosa (2011)

Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue’m vine.

DESENLLAÇ TEATRAL D’UN COS A LA BIBLIOTECA

Qui va matar al sr. Mascarell? Aquesta era la pregunta que tancava el curtmetratge Un Cos a la Biblioteca de CREA. Un assassinat i tres sospitosos: La Muller, la Secretària i l’Escriptor.
Com ja us vam anunciar el misteri es va resoldre mitjançant una representació teatral el passat 22 d’octubre. Si, malauradament, sou dels que no vau gaudir-la en directe aquí us oferim l’enregistrament de la mateixa. En el vídeo podreu recordar el curt i, després, veure el desenllaç… Com podreu comprovar, hem gaudit d’uns actors i actrius ESPECTACULARS !!!

NOVEMBRE

Novembre avui ens deixa i Myriam Negre

li dedica aquest muntatge en el seu blog:Mentes Uterinas

UKELELE

Esta extraña palabra seguramente suscita una imagen distinat en cada persona que la lea u oiga; entre otras cosas, por razones de edad. Habrá quien piense en Eddie Vedder, el cantante de Pearl Jam, o la fotógrafa madrileña Ouka Lele, el freaky de los 60 Tiny Tim o tal vez el mismísimo Elvis Presley de Blue Hawai. Entre la gente de mediana edad para arriba, resulta ineludiblela escena de Marilyn Monroe tocando este instrumento en Con faldas y a lo loco; aunque, bien mirado, acaso son más poderosas las del exotismo de Ava Gardner, Betty Grable o Gene Tierney en las películas rodadas en los mares del Sur. Por no hablar de Marlon Brando rodeado de hermosas muchachas polinesias en Rebelión a bordo. Será porque el ukelele es, precisamente, un instrumento musical de las islas del Pacífico. Bueno, casi.

Uke (pulga) y lele (saltarina) es el nombre con el que bautizaron los lugareños el cavaquinho -instrumento que llevaron unos inmigrantes portugueses a Hawai, allá por 1880-, por la manera que tenían de puntear las cuerdas. Con las debidas modificaciones, los hawaianoslo hicieron suyo, y su popularidad no tardó en extenderse a Tahití y la isla de Pascua.

En la actualidad, el ukelele forma parte de la música popular de cualquier rincón del Pacífico, desde Japón pasando por Nueva Zelanda (tierra de grandes luthiers). Bajo otros nombres o formas, también triunfa en el Caribe y Brasil. Hasta Warren Buffet puntea la pulga saltarina.

John W. Wilkinson

A Globish del Magazine de La Vanguardia

SRA. AUNG SAN SUU KYI I EL FILM THE LADY

Es tracta de la Mandela d’Àsia, un símbol mundial de la lluita pels drets humans i la democràcia. La sra. Suu Kyi és filla del comandant Aung San, heroi nacional que va negociar el tractat d’independència del seu país –Birmània- de Gran Bretanya poc abans de ser assassinat el 1947. Dos anys abans, naixia a Rangún la seva filla Aung San Suu Kyi, aquesta va viure a la Índia, va estudiar a Oxford i va treballar a la secretaria de Nacions Unides a Nova York.. la seva mare malalta fou el motiu per tornar al seu país, coincidint amb les protestes populars d’una població farta del partit únic que governava Birmània (porten des de 1962 governats per juntes militars) i l’alçament del 08/08/88 fou una bona mostra. La sra. Suu Kyi es va erigir com una líder per a la seva gent, fou capaç de reunir 500.000 persones en un míting a Rangun a favor de la democràcia. Amb el seu partit -Lliga Nacional per a la Democràcia (LND)- va guanyar les eleccions de 1989 però els militars anul•laren els resultats, imposaren un règim dictatorial (encapçalat pel general Than Shwe), canviaren el nom del país a Myanmar i empressonaren a la sra. Suu Kyi en arrest domiciliari fins al 1995... aquest intent opressor per silenciar la seva veu van ajudar a crear un aura mítica al voltant d’aquesta senyora d’aspecte fràgil i calmat, tenaç i valenta. Per a reforçar encara més aquest suport de la resta del món se li concedeix el premi Nobel de la pau el 1991. Des de 1989 fins al novembre de l’any passat ha estat mancada de llibertat: tancada a la presó o en el seu domicili ... fa 10 anys que no veu als seus fills que viuen fora del país. La persecució contra la sra Suu Kyi ha estat implacable i incansable qualsevol motiu era una raó per declarar-la de nou culpable i empresonar-la. Than Shwe no pot suportar ni escoltar el seu nom ... per aquest motiu, els/les birmans/es la van començar a anomenar la Dama (the Lady).
L’agost del 2009 la comunitat europea va endurir les sancions econòmiques, comercials i diplomàtiques al país birmà un cop coneguda una nova sentència contra la Nobel de la pau... Per fi, el 13 de novembre de l’any passat la Dama fou alliberada, 3.000 persones l'esperaven a la porta de casa seva per a donar-li suport i celebrar el dia somniat del seu alliberament. Sembla ser que el règim busca la complicitat de la comunitat internacional i ha permès un visat per a que el fill de la líder pogués entrar al país i estar amb la seva mare, que ja té 64 anys i de salut debilitada... per tant, cada cop menys perillosa per al règim. Tot i això, molts birmans esperen que qualsevol excusa sigui motiu d’un nou empressonament. A meitat del mes passat el règim va alliberar diversos presos polítics, va rebaixar la censura en els mitjans de comunicació i sembla ser que no impedirà la participació del partit de la sra. Suu Kyi en les properes eleccions...
Els fets de l’alçament del 08/08/88 foren protagonistes del film Más allà de Rangún (dirigida per John Boorman), un destacable film protagonitzat per Patricia Arquette en el que ens mostrava de forma crua i clara la situació dictatorial que vivia el país i s’enaltava la figura de Suu kyin. Es tractava però d’un presència secundària, ara ens arriba la biografia d’aquesta líder birmana: The lady, dirigida pel sr. Luc Besson. Michelle Yeoh (vista a Tigre i Dragón, per exemple) interpreta a la premi Nobel... tot i la fama que s’ha guanyat el director d’exagerat, desproporcionat i artificiós al llarg de la seva carrera cinematogràfica, en aquest projecte, s’ha proposat com a objectiu l’autenticitat, amb detalls com intentar filmar el més pròxim als llocs reals dels fets, fent aprendre birmà a la sra. Yeoh, que els 3.000 extres que hi participen fossin birmans o reconstruir fil per randa la casa on va estar en arrest domiciliari l’activista durant 15 anys.... s’ha de dir que, estrenada en diversos festivals, no ha rebut l’aplaudiment de la crítica però serà una bona oportunitat de donar a conèixer al món la força d’una líder infatigable, una veritable icona de la llibertat. Aquí teniu el tràiler

27. ALGU QUE VOL FER COSES...

Algú que vol fer coses professionalment amb mi em cita al matí. Però no acudeix a la reunió. Caom deia Hemingway, un paio no falla a una cita si no és que sigui mort. La informalitat és un signe diàfan del veritable interès. Fer perdre el temps als altra és d'una mala educació determinant.

Josep Igual (2009)

Quaderns Deltaics.

EL RECELO UNIVERSAL

Han pasado unas semanas, pero en nuestras retinas persisten y persistirán las imágenes de la niña china que fue atropellada dos veces -primero por una furgoneta y luego por un camión- y que quedó en el asfalto sin que los que pasaban por su lado hiciesen nada por ayudarla. Hasta que una mujer -esa sí- la recogió. Es tal el revuelo que la pasividad de los transeúntes ha despertado, en China y en lo que no es China, que el gobierno de Foshan, el lugar donde sucedieron los hechos, ha decidido premiarla. El premio consisten en 20.000 yuanes (unos 2.300 euros) que la mujer dividirá con la familia de la niña, que finalmente murió. Amargos 10.000 yuanes. Los medios de comunicación chinos achacan la pasividad de los transeúntes a la falta de éticay de valores morales. Y a una leyenda urbana. Según explican, existe en China la creencia de que si uno ayuda a una persona herida y la lleva al hospital, esa persona le acusará luego de lo que sea que la haya sucedido para que, de esa forma, tenga que correr con todos los gastos de su ingreso hospitalario. Esa convicción permite deducir, una vez más, que hay tanta mala fe como burricie, aquí y en la China popular.

La creencia de que ayudar a los demás acarrea consecuencias desagradables no es exclusivo de Extremo Oriente. Hace unas semanas, una amiga ucraniana me explicó un chiste que hay que situar en el contexto de Ucrania, un país sin el fervor adoptivo que hay en otros lugares del planeta. Un hombre va en coche por la carretera. Ve a lo lejos a una mujer que hace autostop. Se detiene a recogerla. La mujer sube al coche, da las gracias al hombre y este reprende la marcha. Al cabo de un rato la mujer se desmaya. El hombre calcula que, si la lleva al hospital, llegará tarde a su casa, donde le esperan su mujer y sus tres hijos. Pero finalmente decide que no puede dejarla abandonada en medio de la carretera. Se desvía de su ruta y va al hospital más cercano. Allí la mujer ingresa en urgencias y la atienden mientras el hombre va mirando el reloj con nerviosismo. Al cabo sale el médico, sonriente, y le felicita: "Enhorabuena. Su esposa está embarazada". El hombre le contesta que ni esposa ni nada, que no conoce a esa mujer, que simplemente acaba de recogerla en la carretera y que de repente se ha desmayado. Desconcertado, el médico vuelve adentro. La mujer insisten en señalar al hombre como responsable de su embarazo y explica que mantienen una relación desde hace tiempo. El médico decide entonces hacerle pruebas de paternidad. Se las hace y, al cabo de mucho, el médico vuelve a salir, se acerca al hombre, que cada vez está más nervioso, y le dice: "Ya tenemos el resultado. He de darle dos noticias. Primero la buena: no es usted el padre del bebé que espera esa mujer". El hombre respira aliviado. "¿Y la mala?", pregunta. "La mala es que no lo es porque usted es estéril". Chocado, el hombre sale del hospital, entra en su coche y, mientras lo pone en marcha, le viene a la cabeza la imagen de su mujer y sus tres ¿hijos? Fin del chiste. Es ucraniano, pero seguro que todos los que pasaron junto al cuerpo de la niña china lo suscribirían de inmediato.

Quim Monzó a Seré Breve de

el Magazine de La Vanguardia (13/11/11)

1395 DAYS WITHOUT RED

Aquest és el títol d'un interessant projecte de videoart que sorgeix de la col·laboració de Sejla Kameric (Sarajevo, 1976) i Anri Sala (Tirana, 1974). El resultat és un film de 60 min. de durada de la fussió de la feina d'ambdós artistes. 1.395 són els dies que Sarajevo va estar assetjada entre el 1992 i 1996. En el migmetratje, dues accions s'entrecreuen i dialoguen: l'intent de creuar el carrer sense ser abatuda per un franctirador de la protagonista (Maribel Verdú) i els assajos de la 6a Simfonia de Txaikovski de l'Orquestra Filharmònica de Sarajevo, formació musical que va continuar treballant i assajant ininterrumpudament durant tots els dies que va durar l'assetjament... de la combinació d'ambudes accions en surt un diàleg molt interessant de sincronització d'imatge i música. Filmada en el Sarajevo actual, fent evident que estem en el present però ressonant, inevitablement, aquells actes terribles del passat. Passat i present per a que no torni a passar en el futur...

Durant aquells 1.395 dies milers de ciutadans de Sarajevo van haver de creuar els carrers per anar a la feina, comprar menjar o visitar la família... una acció senzilla i quotidiana -la de creuar el carrer- que en aquell entorn es transforma en un autèntic acte de supervivència. I això recull el vídeo: mirades de por, alenades d'aire, respiracions entretallades, silencis que són un crit ... el recorregut de la protagonista del vídeo acaba just en el punt on fou assassinat el pare d'una de les co-directores, la sra. Kameric... no pot ser més colpidor.

Aquí podeu veure un fragment del vídeo...

Ho podeu veure en el Macba fins al 09 de gener.

PARROT MUSICA CHOMON

Ens agrada el sr. Parrot! És tracta d’un dels artistes més versàtils que tenim; adaptable però amb personalitat. Ell és capaç de crear les cançons del Club Súper 3, d’arribar a top ten dels més venuts amb el seu personatge de El Chaval de la Peca o conduir un programa per a mostrar el talent de la gent gran a Casal Rock ... ¡el Marc puede con todo!.

Els seus darrers treballs discogràfics foren Avions (2009) i el disc d’homenatge a la Nova Cançó tot fent-ne versions (50 anys de la Nova Cançó, 2009).

Sempre inquiet, sempre creatiu, el Marc Parrot i l’Orquestra Impossible han creat l’espectacle multimèdia OMBRES DE PLATA, en el que, en directe, interpreten música original mentres es projecten films muts del sr. Segundo de Chomon. Produint-se un contrast estimulant de la poesia d’ambdós creadors. Imatges de principis del cinema, dels inicis del segle XX amb música del segle XXI. El cinema mut, en blanc i negre, sense els retocs i esteticisme del cinema actual provoca una estranya fascinació, i és per la que s’ha deixat emportar Marc Parrot a l’hora de compondre música que la il·lustri. Gràcies a la col·laboració de la Filmoteca de Catalunya, el músic –desconeixedor de l’obra de Chomón- s’hi va capbussar i navegar en les imatges per a trobar inspiració musical. En paraules del músic les cançons expliquen històries “que s’amaguen entre els decorats pintats de les pel·lícules de Chomón”.

Aquest espectacle –en el que el sr. Parrot adopta el personatge del trobador de Sant Quirze Safaja- es va poder gaudir en directe a l’Auditori el passat 10/11, després de passejar-se per mitja Catalunya; i s’ha convertit en el nou disc del sr. Parrot: COMENÇAR PEL FINAL.

Marc és gran !!

DE VIDA (38): L'INCENDI

PRIMERA RESPOSTA AL 20N...

NEI, NON, LIÉ, EZ, NO, LE, NEJ, NEE, NE, NIE, NEM, YOK, KHÔNG, NANN, NÍL, TIDAK, NEE, HAPANA, NYET, HINDI, MAI, CHA, AHÁNIRI, EI, NON, NEIN, OCHI, BÙ, JO, NU, VOCH, PEPE, KEE, NAGE, 'A'OLE, LO, AHMO, NÃO, JANI, INA, KARE, NEI, NON, LIÉ, EZ, NO, LE, NEJ, NEE, NE, NIE, NEM, YOK, KHÔNG, NANN, NÍL, TIDAK, NEE, HAPANA, NYET, HINDI, MAI, CHA, AHÁNIRI, EI, NON, NEIN, OCHI, BÙ, JO, NU... NO !!!

APOCALIPSI A BARCELONA DELS GERMANS PASTOR

Després de debutar amb èxit a Hollywood amb Infectados, els germans Pastor (Álex i David) van presentar en el darrer Festival de Sitges el seu nou projecte: The last days; títol prou suggerent i indicatiu de per quins terrenys ens volen portar els germanets. Es tracta de continuar aquell aire apocalíptic ja descrit en el seu primer film però situar-lo en entorns coneguts del lloc on van néixer: Barcelona. Les imatges-avançament del projecte que es van poder veure a Sitges’11 mostraven un cérvol corrent pel passeig Lluís Companys, ple de cotxes desballestats; un passeig de Sant Joan atapeït de fum, foc i destrucció. En paraules dels seus creadors: “La pel·lícula parteix d’un brot d’agorafòbia que impedeix a la gent sortir de casa. Serà la peripècia d’un oficinista que ha d’anar a buscar la seva nòvia superant obstacles. El que en metro seria un recorregut de 10 minuts, aquí serà una autèntica odissea”. L'acció es situa l'any 2013, unes setmanes després de que una epidèmia s'apoderi del món: un brot d'agorafòbia agut impedeix a la població sortir de les seves cases, enmig d'aquest panorama un jove ha d'anar a buscar a la seva núvia ... i aquí comená l'odissea. Començaran a filmar la primavera vinent

El germans Pastor que triomfen ‘allà’ tornen a filmar ‘aquí’ per a ensenyar-nos una Barcelona com no hem vist mai ...aquí va un avançament en forma de teaser!

RHEIN II DEL SR. GURSKY, LA FOTOGRAFIA MES CARA

Aquesta fotografia que veieu, amb el títol de Rhein II -del fotògraf Andreas Gursky-, s'ha convertit en la fotografia més ben pagada després de vendre's per 4,3 milions de dòlars (3,1 milions d'euros) en una subhasta de Christie's a Nova York la setmana passada.

Aquesta fotografia del sr. Gursky és del 1999 i forma part d'una sèrie de sis, que estan repartides pel món: MoMA, Tate Modern o el Museu d'Art Modern de Munic.

Certament, la qüestió del 'valor de l'art' és un tema molt curiós, i de ben segur que hi ha variables que als neòfits se'ns escapen, però ... vosaltres pagaríeu aquesta quantitat per aquesta foto? (jo, abans ho faria amb alguna de la sra. Laura Medrano, sense dubtar-ho!).

PESCANT SERIES DE TV (1): VIGILADOS. PERSON OF INTEREST

Que les series de TV estan passant per un moment daurat ja fa temps que ho anem comentant, que alguns treballs arriben a la categoria d'obra mestra és una veritat com un temple i que molts directors/autors estan deixant el seu segell en aquest mitjà televisiu ja és un fet.

Com que tinc poca feina (ja ho tenim això els/les que fem un blog) he decidit obrir una secció de 'pesca' de series, és a dir, detectar, comentar i visionar aquelles que poden valdre la pena.
Vigilados. Person of interest és un dels nous productes del sr. J.J. Abrams (el geni de Lost). Avui a la Sexta a les 22:25 podem veure el primer capítol. Acompanya al sr. Abrams el sr. Jonah Nolan (germà del sr. Christopher Nolan) que va signar el guió de Caballero Oscuro... de fet, Person of interest té molt de l'esquema Batman: milionari que ha invetat una aplicació informàtica de vigilància per a detectar crims abans de ser comesos s'alia amb un ex-agent de la CIA per a netejar els carrers de criminals. El símil Batman/Alfred és evident. En el paper de milionari -mr. Finch- trobem a Michael Emerson (guanyador de 2 premis Emi pel fascinant treball donant vida a Benjamin Linus) en el d'ex-agent -Reese- a Jim Caviezel (el Jesucrist a Passion de Mel Gibson). Junts s'uniran per a preveure els crims, tema molt present en una societat marcada per la paranoia post-11-S ... aquesta previsió és l'arma més adequada, ressons evidents del Minority Report (del sr. Spielberg).

La serie que barreja acció i misteri ha estat un èxit d'audiència a la CBS nord-americana (sort que no va tenir el sr. Abrams amb el seu darrer producte: Undercovers). Avui, tothom davant de la Sexta, el sr. Abrams contraataca !!!

LA JUBILACIO DE LA COMPANYIA ELECTRICA DHARMA ?

La Companyia Elèctrica Dharma (o, senzillament ‘la Dharma’) fou un grup de referència en els meus primers anys d’adolescència: les seves músiques inquietes, barreja de folk i rock, les seves lletres combatives que ens parlaven de la nostra identitat i del futur que volíem per al nostre petit país i, sobretot, el seu directe vibrant, incansable i elèctric ... es convertiren en la BSO de molts moments de la meva vida, la peça La presó del rei de França –per exemple- continua tan arrelada en la meva ànima com el primer dia. Passats els anys, aquell enamorament inicial es va anar refredant, però de tant en tant, m’he anat aproximant al seus nous treballs, a les seves noves inquietuds i propostes musicals. I és que, tot i alguna petita aturada, els germans Fortuny han estat sempre al peu del canó fins arribar a ocupar un lloc rellevant en l’anomenada ‘world music’, com a representants dels sons del nostre país.

La Dharma va néixer i créixer amb a marca d’una mort sobtada i transcendent: la d’Esteve Fortuny, membre cofundador i compositor principal del grup fins llavors. L’any 1986, durant un concert, un atac cerebral s’emportà l’ànima del grup amb una llarga trajectòria a les seves espatlles caracteritzada, principalment, pel rock i lleugeres notes folk. Aquella mort, va marcar per sempre el desenvolupament de la Dharma ja que van haver de trobar algú que assumís el paper del compositor del grup; li van retre homenatge en un disc emotiu i bell -Homenatge a Esteve Fortuny (1987)- ... i fa unes setmanes, quan es complien 25 anys d’aquell tràgic succés, el grup va decidir organitzar un concert amb un doble objectiu: retre homenatge al germà mort i anunciar el comiat d’aquest emblemàtic grup. Presentar un comiat tot recordant la memòria del germà evidencia fins a quin punt fou transcendent per la grup aquella desgràcia. Amb el nom de Nit col·lectiva: en memòria d’Esteve Fortuny, al Palau de la Música, el passat 24 d’octubre, grups com Obrint Pas, El Petit de Cal Eril, Raydubaum, Mesclat, Rosa Luxemburg o Roger Mas... van interpretar cançons dels Fortuny i els van acompanyar dalt de l’escenari. La Dharma no diu un adéu per sempre sinó que es tracta d’una aturada en el camí per a retrobar-se, redefinir-se... per a enfortir-se? Això esperem... Força Dharma !!!

EL TEATRE EM FASCINAVA...

El teatre em fascinava i se m’enduia el cap. El cinema era una altra cosa. Feien dues pel•lícules, la primera era la dolenta, la segona la bona. Les que m’agradaven, m’agradaven tant que a la nit les tornava a veure completes, amb els rètols inicials inclosos, en somnis. Algunes vegades havia sortit del cinema com un somnàmbul, sense saber ben bé què em feia, caminant de nord cap a casa, però amb el cap encara al llençol blanc de la pantalla. Hollywood era una paraula màgica, el llatí i la litúrgia que podia transformar les nostres vides. Admirava amb delectació els rètols clavats a la paret del vestíbul de la sala amb els noms anglesos impronunciables –Norma Shearer, Leslie Howard, Ronald Colman, Myrna Loy, Ginger Rogers, Mickey Rooney, Spender Tracy... ¿Qui, si no era el predilecte dels déus, podia dir-se així, amb aquells noms fabulosos d’un altre planeta?- i amb escenes i fotogrames –els cartons, en dèiem- de les obres anunciades per a la propera setmana, més suggestives que les pel•lícules. Gairebé tots els nois feien col•lecció de cromos de futbolistes; només dos o tres guardàvem i ens canviàvem programes de mà de propaganda de les pel•lícules. En sortien de nous cada setmana. Al mas, l’àvia es feia portar cada dia La Vanguardia del poble i així que la tenia, si feia bon temps, es retirava amb un cadirot prat enllà perquè ningú no la destorbés, seia sota el cirerer o sota un roure i es passava mig matí o mitja tarda llegint les notícies. Quan tornava a casa i abandonava el diari, jo l’agafava i obria les pàgines de cinema per veure els anuncis de les pel•lícules que estrenaven a Barcelona, i la gran ciutat em semblava el melic del món simplement perquè sempre hi havia pel•lícules noves per veure”

Emili Teixidor (2003:136-137) Pa negre

MAIOL FA 5 ANYS !!!

El nostre petit Mickey particular

avui fa 5 anys ...

PER MOLTS ANYS, GUAPÍSSIM !!!

DISFRESSA DE SOLDAT IMPERIAL

Sí, sí, això que us presento avui és una autèntica frikada, però frikada, frikada! , que només els i les fans de la saga Star Wars poden entendre: Es tracta d'una disfressa de soldat imperial, però autèntica, eh? res d'imitacions!.

L'any 1977, George Lucas va encarregar al dissenyador Andrew Ainsworth les armadures dels soldats imperials (o stormtroopers) que estaven al servei de l'emperador Palpatine i el seu sequaç Darth Vader....

Han passat 30 anys i el sr. Ainsworth (que no és tonto!) continua venent rèpliques d'aquestes armadures per internet. Aquestes armadures es fan a mà seguint els motllos originals de la saga cinematogràfica. La productora Lucasfilm no li va posar fàcil al sr. Ainsworth per a que fes negoci de la seva creació (tot i ser seva!) i van arribar, fins i tot, als tribunals; la justícia va donar la raó al dissenyador per considerar que es tracten de peces de disseny industrial i no obres d'art.

El casc i la pistola es venen per separat. Si volem comprar tot el pack només costa 1.600€ ... ai, quants col·lecionistes malalts pagarien molt més per aconseguir aquest tratge !!!???

La poso a la carta als Reis o què?

ACTUMOBIL, ACTUALITAT AMB CLICKS DEL SR. NAVARRA

Per als i les que hem jugat molt amb els clicks de playmobil durant la nostra infantesa ja coneixem l'enorme força evocadora que tenen; tot i la seva inexpressivitat, la gran varietat de detalls i complements mil aquests ninots de 7,2 centímetres permeten escenificar-nos infinitat de situacions màgiques, inventades ... o no.

Un fotògraf belga, el sr. Grégory Navarra, ha creat una revolucionària i molt visitada pàgina en el Facebook anomenada Actumobil. Com el seu nom indica, el fotògraf escenifica en una foto alguna notícia d'actualitat amb els clicks adequadament tunejats i la pàgina està narrada per Papamobil, un click amb botes i jaqueta de serrells. Les seves fotografies han representat a Michael Jackson i el seu metge, els polítics socialistes de les primàries franceses, al mort d'Steve Jobs (aquestes dues en la fotografia) o la família Sarkozy-Bruni.

Com us podeu imaginar, es tracta d'una creativa proposta feta amb molta ironia i sentit de l'humor. La primera fotografia fou del Nadal del 2009 i davant l'enorme èxit va augmentar el ritme de producció, va creacr la pàgina del Facebook i,fins i tot, en faran una serie de televisió.

Creatius al poder !!!

OPENINGS, PETITES OBRES MESTRES DE LA TV

Amb el nom d’openings es coneixen el títols de crèdits inicials de les series de televisió. Des dels inicis de la Història de la Televisió que els seus productes han intentat capta l’atenció de l’espectador o imprimir l’estètica de la sèrie des del primer segon de la mateixa; aquesta feina, però, en els darrers temps ha assolit el nivell d’autèntiques obres mestres.
Si hi ha una productora que s’ha encarregat de revitalitzar el món de les series televisives encallades i vistes com a productes audiovisuals de segona categoria fins llavors, ha estat, sense cap mena de dubte, HBO. Amb Los Soprano o A dos metros bajo tierra van demostrar que es podien fer obres de qualitat i ‘enganxar’ al gran públic que mira la televisió: amb històries originals, bons personatges, produccions cares i una cuidada estètica.
Pel que respecta a openings especials, la productora HBO també fou el que va donar el tret de sortida en aquest renaixement de la televisió i A dos metros bajo tierra ens va oferir un crèdits incials preciosos. També ho foren Carnival, de la mateixa productora.

De fet, des dels anys ’90, els premis Emy destina un guardó per la capçalera de sèrie més atractiva. En aquests moments, dos dels opening més impactants tenen a veure amb la sang: True Blood i Dexter.

Actualment, HBO continua apostant per uns bons opnenings, com és el cas de Broadwalk Empire que disposa d’uns crèdits inicials potents i elegants.
L’impacte d’un bon opening està en un aspecte molt cuidat a nivell visual, un bon acompanyament musical i, sobretot, en ser capaç d’introduir-nos en pocs segons en l’univers de la sèrie. Altres openings ben aconseguits són: Game of Thrones, The Pacific, Rubicon, Mad Men, The Walking Dead, Weeds, Downton Abbey, Luther o Misfits.

El següent pas és superar els openings i veure les series senceres... quina feina se'ns gira, no???

340. UNA MITJA VERITAT...

Una mitja veritat pot donar per fer una novel·la. Una mentida completa pot donar per bastir un sistema polític

Josep Igual (2009)

Quaderns deltaics

TANCAT PER PATERNITAT

SITGES 2011 !!!

El Festival de Sitges ha tancat les portes fins l’any vinent... aquest cop sense la nostra ‘encantadora’ presència però tot i no haver-hi anat hem estat alerta del què passava i ens hem adonat d’allò que ens hem perdut i haurem de perseguir per a poder-ho gaudir.

Detalls d’aquest Festival:

- Eva: Va passar pel Festival de Venèzia, ha aconseguit distribució als EEUU i va ser l’encarregada d’obrir el Festival de Sitges 2011: Eva de Kike Maíllo, film de ciència-ficció, però també thriller, melodrama, carregat d’efectes especials i amb la robòtica com a punt central de la història va convèncer.

- El nou film de Coppola: Twixt, un film petit (en la línia dels seus darrers treballs), un conte gòtic amb la veu en off de Tom Waits i protagonitzat per Val Kilmer, Bruce Dern i el fantasma d’Edgar Allan Poe, una mena de film exorcisme sobre la mort del seu fill.

- Emergo un interessant film barreja de casa encantada i refregit d’altres títols de gènere però ben filmada i que ens parla d’un bon director en potència.

-The Yellow Sea del coreà Na Hong-jin (que triomfà a Sitges amb The Chaser), una història cosina germana del Collateral de Michael Mann, la d’un taxista corà emigrat a Xina que accepta l’encàrrec de matar a algú, un thriller brillant!.

- Sobre premis: Mélies d’Or (premi de la Federació Europera de Festivals de Cinema Fantàstic) per a Alex de la Iglesia. Premi honorífic per al sr. Gonzalo Suárez. Premi d’honor a Jaume Balagueró, espectador fervorós del festival quan era jove, en el lloc que va presentar el seu debut (Los Sin Nombre), un premi precipitat però una bona forma de promocionar el seu nou film i de deixar clar que el Festival de Sitges estima al director lleidatà. No ha dirigit REC 3 (ho ha fet Paco Plaza sol) però sí dirigirà REC 4.

- Nacho Cerdá va portar el seu invent: Phenomena a Sitges, amb Phenomena Grindhouse tot projectant La Matanza de Texas 2 (de Tobe Hopper) i El más allà (de Lucio Fulci).

- Els premis: el Jurat format per Lisa Marie (presidenta), Kim CasaS i J.A. Bayona, entre d’altres, va decidir que la Millor pel·lícula del Sitges 2011 fos Red State de Kevin Smith, un film meitat film de terror i meitat thriller polític molt crític amb la societat nordamericana; i que el millor actor sigui per aquest film d’Smith per a Michael Parks. Millor director per Na Hong-jin (per The yellow sea) i premi del Jurat per Attack the Block (de Joe Cornish). Millor actriu per a Brit Marling d’Another Earth i millor efectes especials per a Eva.

Films destacables que haurem de veure ... preparats, llestos, ja !!

Aquí teniu al sr. Smith agraïnt el premi ...

DE VIDA (37): EL FRANKENSTEIN DE MAIOL

(Maiol, 4 anys)

UN COS A LA BIBLIOTECA, DE CREA

Com ja sabeu, el Ciutadà K és membre de l'equip CREA, aquí us hem parlat dels diferents productes audiovisuals que hem realitzat fins ara: els Videoglífics i el Lipdub de Santa Bàrbara.

Fa uns dies us presentava el nou encàrrec, el nou projecte de CREA: realitzar un curtmetratge per a promocionar la taula de novel·la negra que es farà dins de les VI Jornades de Llestre Ebrenques.

La primera part del projecte és el curtmetratge que us presentem avui, la segona és una representació teatral per a resoldre el cas.

Un Cos a la Biblioteca, és el misteri d’un assassinat que ha de ser resolt. 3 sospitosos i un investigador en acció: Qui va matar el sr. Mascarell? Si voleu viure la resolució del cas, en directe, veniu el proper dissabte, 22 d’octubre a les 17:30 a la Biblioteca Comarcal Sebastià Juan Arbó (Amposta)… només allà podreu saber qui és l’assasí o assassina … .
Us hi esperem !!!

(entreu al Facebook de CREA i dieu la vostra, qui creieu que va matar al sr. Mascarell?)

SR. JOSEP MARIA DE SEGARRA

LA IMATGE D'UNA VEU, LA VEU D'UN POBLE

Realitzar un homenatge -o potser no cal tant!-, un modest reconeixement, sempre implica dipositar en ell unes dosis d'emotivitat per tots aquells moments històrics, personals, etc. d'allò o aquell que rep l'homenatge i pel qui sentim un especial interés.

Realitzar un homenatge -per modest que sigui!- implica l'obligació de fer viu un record que semblava mort o que no estava tan viu com es mereixia, de fer justícia d'un fet o personatge que per la seva importància cal ser tingut en compte i, com sempre, aprendre i fruir-ne d'ell.

Realitzar un homenatge -i encara més!- celebrar un centenari, ens fa obrir els ulls a la idea de que el pas del temps no és la raó de l'oblit sinó la porta del record,

aquesta és La Història d'una llavor teatral...

Un nadó obria els ulls un 5 de març de 1894, però ara del trobem dalt d'un tren, uns quants anys després, sortint de Madrid i dirigint-se a Barcelona. Ell mateix és té per un poeta (o si més no, per una persona activament inquieta per tot el que l'envolta, i que necessita expressar-ho i explicar-ho d'alguna manera) i que carrega damunt les seves espatlles dos llibres de poemes.

Estem a les portes de l'entrada a l'any 20 del segle XX i un viatger de tren encara desconegut llavors desconeix que en breus instants la seva visió artística serà ampliada sobtadament i serà (en bona part) aquest canvi el que provocarà l'entrada del nostre personatge dins del firmament 'd'èlit' de la literatura catalana. Molts l'han definit com una persona senzilla, divertida, tendra, generosa, elegant, de simpatia incansable; un tertuliador consumat: infatigable, mai avorrit, sempre amb un to irònic, "sempre amb una mica de pebre però mai de vinagre". Sorprenia, en ell, aquella curiositat universal que el caracteritzava i que li permetia parlar en propietat de no importava què i que ho feia sense cap mena de pressumptuositat o egocentrisme, ans al contari, amb la veu de ser un explicador per naturalesa.

Aquest tren, aquest recorregut vital, va passant per les diferents estacions i el tren s'atura a Reus, és en aquesta ciutat on dos bons amics del nostre personatge -Pere Corominas i Ignasi Iglesias- pugen al tren -també van a Barcelona- i es troben amb ell. La conversa entre ells resulta interessant, aquesta arriba al punt de parlar sobre la dedicació del nostre personatge: la Poesia i, amb ella, va venir una recomanació:

- Què en penses d'introduir la teva capacitat poètica en el món teatrel, Josep Maria?

La llavor havia estat plantada i la germinació no tardà en produir-se...

Sembla increïble com un autor com Josep Maria de Segarra, va poder arribar a dir en alguna ocassió: "Jo ja ho sé, quedaré per només tres o quatre poemes", és cert, tenia raó, però Sagarra ha quedat per molts més de tres o quatre poemes: per la novel·la, pel periodisme, per les traduccions de Dante i Shakespeare (entre d'altres), per la seva poesia... i pel seu teatre, un teatre encetat quasibé de forma atzarosa, fruit d'una recomanació dalt d'un tren i que donà peces com 'L'hostal de la Glòria', 'La corona d'espines', 'El cafè de la Marina', 'La rambla de les floristes', 'Galatea', 'La ferida lluminosa'...que no són gens atzaroses, sinó conseqüència d'una tasca ferma, de gran embranzida, un teatre que significava tot un ritual (l'autor llegia en veu alta cada nova obra a la companyia teatral abans de representar-la); un teatre que el va fer arribar a dir: "Poques coses hi haurà en aquest món més suggestives, més diabòlicament fascinadores que el teatre". Un teatre que sorgeix de la mà d'un autor amb una vida tan intensa, que se'm fa impossible incloure en aquesta limitades i modestes línies.

Hem de veure a Sagarra com l'últim poeta popular de Catalunya, en paraules de Vidal Alcover: "Fou l'últim dels grans poetes aristocràtics que arribà al poble"; perquè Sagarra no fou mai un escriptor tancat en el seu propi món, Sagarra va viure amb intensitat el món que li va tocar viure, i la seva curiositat voraç, el fèu participar en tota mena de manifestacions, ja fossin polítiques o culturals.

Sagarra estigué tan compromés amb el poble (la temàtica, el llenguatge dels seus escrits sortien de les entranyes d'aquest) que sentia un immens neguit a l'estar lluny d'ell, és per aques motiu que davant la dsfeta que ens vingué amb el franquisme, el nostre autor es veié amb l'obligació de renunciar, s'hagué de separar a la forçac del caliu del seu Poble. Fou llavors quan emprengué una tasca revitalitzadora de la identitat d'aquest Poble seu a petita escala: en els seus versos, en els seus poemes, en el seu teatre... ell fou un dels gran revitalitzadors del teatre català de posguerra (encara que fos amb aficionats) a partir de 1946, sempre estigué al costat del seu poble i fou la seva veu...

...i la feina fou molt gran i necessària...

div align="justify">Malauradament, com molts altres personatges als que la Història obliga a estar entre bambalines, Sagarra no ha estat reconegut com s'hauria de merèixer, cal arribar als cent anys del seu naixement per a fer-ho?

... mai hem de tancar la porta del record!.

Ciutadà K, 1994

(això fou escrit fa 17 anys en honor al naixement de Josep Maria de Segarra, ara es compleixen 50 anys de la seva mort)

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XXXI )

EL CAPITAN AMÉRICA (2011)
Els super-herois en el cinema estan vivint una nova època daurada i a l’espera de veure’ls ben aviats a gairebé tots junts a The Avengers, ens arriba un altre: El capitán Amèrica. Aquest super-heroi, però, és un dels primers que es va crear i la seva història arrenca en plena II Guerra Mundial quan un jove ‘poqueta cosa’ vol servir al seu país (els EEUU) però físicament no dóna la talla, així que accepta participar en un experiment que el transformarà en un valent inflat de músculs.... Tot i els efectes especials i la recreació visual d’estampes bèl•liques de la segona Gran Guerra la peli punxa per tots els cantons, principalment en l’actor protagonista: un Chris Evans que encertat com a secundari, per exemple, dels 4 Fantásticos, té molt poc carisma com a protagonista... catxes i guapo, ell, resulta molt poc creïble en les escenes de jove nyiquis i mancat de múscul. Olvidable!
Valoració: Insuficient

EN MUNDO MEJOR MEJOR (2010)
Aquest film guanyà el premi a la millor pel•lícula de parla no anglesa en els Oscar de l’any passat. Interessant per mútiples raons però la principal és el contrast entre els d’aquí i d’allà, és a dir, entre aquells que vivim de forma confortable i els que intenten sobreviure en camps de refugiats al mig de l’Àfrica, encarnat en la figura d’un metge que va d’un ‘món’ a l’altre i ens proporciona aquell contrast del què us parlava. Film similar al que ens va proposar González Iñárritu en la seva Babel però aquesta que ens ocupa te més consistència argumental. Una altra raó que la fa interessant és quan ens planteja el dilema de quan i en quins casos s’ha d’utilitzar la violència: des de la patida entre els infants d’un col•legi a la que enfronta dos pares... o la que infringeix els senyors de la guerra en alguns països africans. Té sentit la venjança? Impactant en alguns passatges i de visionat necessari.
Valoració: Notable alt

LA CASA MUDA (2010)
Ens la van presentar en el passat Festival de Sitges com la primera pel•lícula que s’havia filmat en un únic pla seqüència i amb càmera de fotos. Només aquest fet ja és una gran motivació per a visionar-la. Film sobre casa encantada en la tradició de La Bruja de Blair, Fenomeno paranormal, tocs de la saga REC i, sobretot, el debut en el llargmetratge de Nachó Cerdà a Los Abadonados. Com veieu, massa referències per a un film ‘massa vist’, fins i tot en el gir final suposadament sorpresiu. Aplaudible, però, és la feina titànica a nivell tècnic i d’interpretació de filmar en un únic pla seqüència dins d’una casa. Prescindible!
Valoració: Bé

SUPER 8 (2011)
Aquesta és un projecte d’homenatges, diuen que el mestre Spielberg fa anys va encarregar a un –llavors- jove J.J. Abrams que ‘netegés i reparés’ antigues pelis del primer filmades en Super 8. Passats els anys, l’alumne és un nom de referència en el món audiovisual (en general) i televisiu (en particular) gràcies amb obres com Perdidos o Alias. La peli és, doncs, un homenatge al cinema que ens fèu somiar de petits, per tant, el dels ’80; un homenatge a l’escola encetada pel sr. Spielberg; un homenatge als que hem somiat algun cop en dedicar-nos al món del cinema i ho hem fet de forma amateur. Era un dels films més esperats de l’any... i també la més gran decepció. Super 8 és un refregit d’històries, moralines i tarannà del cinema dels ’80, en general; i de l’òrbita Spielberg, en particular; al meu gust, del pitjor ‘Spielberg’. El millor Spielberg ens va arribar quan fèu el salt cap a la maduresa artística amb La Lista de Schindler... les pelis anteriors són d’un cant al american way of life i moralines diverses que resulten empatxants i embafoses... començant per la sobrevalorada ET. El sr. Abrams deu haver babejat compartint crèdits i projecte amb el seu mestre ... però nosaltres ens hem avorrit amb un film previsible i frustrant.
Valoració: Suficient

THE KILLER INSIDE ME (2010)
El sr. Michael Winterbottom, el director d’aquest film, és un dels autors més eclèctics i prolífics d’Europa. Ens pot oferir una colpidora visió del fenomen migratori a In this world i passà al film soft-porn de 9 sogns, cada nova proposta acostuma a ser un nou repte, un nou gènere i un nou aplaudiment de la crítica i dels diferents festivals del món. En aquest cas, el títol ens dóna pistes d’un film fred, sec i contundent sobre la història d’un agent de policia de la profunda USA que amaga un psicòpata en el seu interior. La seva vida és respectable però quelcom està a punt de delatar-lo ... film intens, de bon ritme, amb múscul. Val la pena!
Valoració: Notable alt.

CANINO (2010)
Fou una de les pelis-impacte del Sitges de l’any passat, no tan pels seus litres d’hemoglobina i crueltat que són les que més impacten a Sitges, sinó per tot el contrari pel seu minimalisme en quant a personatges, escenaris i història. Aplaudida en molts festivals han posat en el mapa el cinema grec i al seu director. Lantimos. Canino ens explica, de forma natural, la reclusió que infringeixen un matrimoni als seus fills amb l’excusa que és molt perillós sortir de casa, no han sortit mai, no coneixen res de fora. Similar a la premissa de El Bosque –de Shyamalan- però explicada d’una forma tan realista que colpeix i amb un nivells de crueltat que incomoda. Sí, Canino és un film incòmode i quan acaba és el l’única sensació que et queda: un film provocador però de poca consistència. Interessant per diferent.
Valoració: Bé alt.
SACRIFICIO (1986)
El sr. Andrei Tarkovsky és un dels directors russos més referenciats i admirats. Malauradament morí jove i ens va deixar poques obres però la gran majoria estan considerades Obres Mestres. Aquesta és una de les més admirades. A Sacrifici el món s’acaba i l’impacte d’aquesta terrible notícia damunt de pocs personatges en una casa de camp és el que ens explica i, sobretot, l’intent d’un home en pensar que el seu sacrifici pot salvar la humanitat. Film amb aire teatral però filmat amb un bellesa fotogràfica impecable. Elegant, lenta, profunda, intensa. El sr. Taskovsky és famós pel seus travellings impossibles. Mestre de referència d’autors com Lars von Trier, l’obra del sr. Taskovsky és d’aquelles que t’arriba a l’ànima i Sacrificio és el seu film cabdal. Imprescindible!
Valoració: Obra Mestra

PHINEAS & FERB (2011)
El que no teniu nens/es a casa possiblement no sabeu ni qui són Phineas & Ferb; però els que ho ‘patim’ amb alegria n’hem vist molt capítols i, al final, t’acaben agradant. La sèrie de TV de Disney Channel és una proposta original, surrela, a voltes; fresca i divertida, sempre. Dos germans que s’entreten durant les vacances de l’estiu inventant i construint els aparells i invents més inverossímils en el jardí de casa seva: muntanyes russes, pistes d’esquí, parcs aquàtics... i una germana que els vol delatar als seus pares i que no ho aconsegueix mai. Tot això, afegit a una mascota ornitorronco que és un espia secret enfrontat a un dolent divertit de tan patètic; tot plegat adornat amb cançons amb xispa. Tot això s’ha traslladat en el seu primer film on ens parlen de realitat i dimensions paral•leles. Divertida i correcta però com un capítol dels de la tele allargat, ni més i menys.
Valoració: Bé
LA PIEL QUE HABITO (2011)
Ens l’havien venut com un trencament en la trajectòria del director de la Manxa, Almodóvar s’atrevia a entrar en terrenys que no havia entrat mai. Pedrooooo feia temps que volia tantejar amb el ‘terror’, i, no tenia un punt d’això l’aparició de la Maura a Volver? Un dels projectes que ha aparcat molts cops és la Abuela Fantasma de la que veiem un fictici cartell a l’estudi del director/Gael GarciaBernal a La Mala Educació... Sí, el sr. Almódovar dóna un pas cap al terror psicològic i se’n surt força bé un pas cap endavant però que també es lliga amb el seu passat com a autor: amb Átame, amb l’ambigüitat sexual, amb les interpretacions femenines fortes. No és però un film rodó hi ha moltes coses que grinyolen: una Marisa Paredes desaprofitada i massa vulgar, unes frases de vergonya aliena (“llevo la locura en mis entrañas”), una conversa a la vora del foc risible i poc creïble ...Tot i això, la gran capacitat que té Almodóvar és la d’agafar-nos la contemporaneïtat i filtrar-la pel seu cervell creatiu, notem ressons de la 'tragèdia Kampusch'. Interessantíssim el plantejament de què és ser home? Què és ser dona? Tema almodovarià recurrent que aquí arriba a tesis. D’imprescindible visionat! Anaya GRAN, molt gran!
Valoració: Notable

LOS GIRASOLES CIEGOS (2008)
El llibre en el que es basa ja ens mostrava l’ambient claustrofòbic d’un pare obligat a estar tancat a casa seva per a no ser repressaliat pel règim franquista. Una història amb molt de teatral i un triangle explosiu: el pare / la mare i un capellà amb lascius dubtes de fe. I enmig un infant que intenta entendre els comportament dels adults sense aconseguir-ho. Història perfecta per al director Jose Luis Cuerda entestat en explicar-nos històries senzilles i petites però de ressons Històrics per a evidenciar el salvatgisme d’uns guanyadors que es dedicaren 40 anys a humiliar i menysprear als perdedors. Film rera film el sr. Cuerda ens està lligant diferents estampes en forma de pel•lícules d’un període que, encara que vell, cal revisar, aclarir i reivindicar.
Valoració: Bé