AQUELL ESTIU...

111

Aquell estiu, al zoo de Kiev, un home va entrar al fossat del lleó. Mentre saltava la barrera, va dir a un visitant que el volia retenir: "Déu em salvarà". I es va deixar devorar viu. Si jo hi hagués estat, li hauria dir: "No s'ha de creure tot el que es diu".

A la gent que va morir a Babi Yar, Déu no els va servir per a res.

En rus, yar vol dir barranc. Babi Yar, "el barranc de l'àvia", era un immens desnivell natural situata la perifèria de Kíev. Avui només en queda una fossa coberta de gespa, no gaire profunda, que envolta una escultura impressionant erigida amb un estil molt socialista en memòria dels morts que van caure en aquell lloc. Però quan hi vaig voler anar, el taxista que m'hi portava va insistir a ensenyar-me fins on arribava Babi Yar en aquella època. Em va dur fins a una mena de fossa amb arbres on, segons em va explicar, a través d'una jove ucraïnesa que m'acompanyava i em feia de traductora, tiraven els cossos que rodolaven el marge. Tot seguit, vam tornar a pujar al cotxe i em va deixar al lloc del memorial, situat a més d'un quilòmetre.

Entre el 1941 i el 1943, els nazis van convertir el 'barranc de l'àvia' en el que probablement és el carner més gran de tota la història de la humanitat: com indica la placa commemorativa, traduïda en tres llengües (ucraïnés, rus i hebreu), allà van morir més de cent mil persones, víctimes del feixisme.

Més d'una tercera part van ser executades en encara no quaranta-vuit hores.

Aquell matí de setembre del 1941, els jueus de Kíev van acudir a milers al punt de trobada on els havien convocat, amb les seves modestes pertinences, resignats que els deportessin, sense sospitar el destí que l'alemany els reservava.

Tots ho van entendre massa tard, alguns tan bon punt van arribar, d'altre només vora la fossa. Entre aquests dos moments, els tràmits eren expeditius: els jueus entregaven les seves maletes, els objectes de valor i els seus documents d'identitat, que els esquinçaven davant els nassos. A continuació, havien de passar entre dues fileres de SS aguantant una pluja de cops. Els Einsatzgruppen els colpejaven fort amb porres o amb garrots, demostrant una violència extrema. Si un jueu queia, li enviaven els gossos, o bé era trepitjat per la gentada embogida. Al final d'aquell passadís infernal, que anava a parar en un descampat, comminaven els jueus esbalaïts a despullar-se del tot, i tot seguit els portaven totalment nus ran d'una fossa gegantina. Allà, els més lloscos i els més optimistes havien de renunciar a qualsevol esperança. El terror abassegador que els envaïa en aquell instant precís els feia xisclar. Al fons de la fossa s'amuntegaven els cadàvers.

Però la història d'aquells homes, d'aquelles dones i d'aquells infants no s'atura pas del tot vora aquell abisme. En efecte, amb un afany d'eficàcia molt alemany, els SS, abans de matar-los, primer feien baixar les seves víctimes al fons de la fossa, on els esperava una 'amuntegador'. La feina de l'amuntegador s'assemblava gairebé exactament a la que fan les hostesses que us indiquen el seient al teatre. Portava cada jueu sobre una pila de cadàvers, i quan li havia trobat un lloc, el feia ajeure de bocaterrosa, un viu despullat estirat sobre cadàvers  despullats. Després, un tirador que caminava sobre els morts matava els vius amb una bala a la nuca. Una extraordinària taylorització de la mort en massa. El 2 d'octubre del 1941, l'Einsatzgruppe destacada a Babi Yar podia fer constar en el seu informe: "El Sonderkommando 4a, amb la col·laboració de l'estat major del grup i de dos comandos del regiment Sud de policia, ha executat 33.771 jueus a Kíev, els dies 29 i 30 de setembre de 1941".

Laurent Binet (2009:138-140). HHhH