El disc que firma Manel és una obra que, d'entrada, mereix la lloança de ser producte d'una decisió arriscada. Se'n van anar als Estats Units a posar-se en mans d'un productor de qui els agradaven algunes referències amb les quals havia treballat, però desconeixien la seva manera de fer i el seu hàbitat musical. Pel resultat sonor de la trobada amb Jake Aron, la simbiosi musical va ser notable.
I ho va ser tant per l'esperit que impregna els quatre cantons del disc, com per l'ús del atrezzo per elaborar columnes i detalls. L'aroma que supura Jo competeixo és d'una llibertat bastant folgada, amb ampli marge per a l'elaboració i, per als paràmetres de Manel, l'experimentació. Hi ha referència que serveixen de pauta com LCD Soundsystem, que no pot agradar tothom. I també parlem de cançons de prolongada durada com la concloent Jo competeixo, amb un rap inclòs i construït només amb dues notes. També es pot fer menció d'aquesta homenatge a la La bilirrubina de Juan Luis Guerra en forma de La serotonina, que més que emular els permet d'entrar en terrenys sonors fins aleshores ignots, com el llatí, ja que tot i que no opten per reelaborar el merengue original els permet xipollejar en ecos cumbiers i de reggaeton. D'altra banda, l'ús d'aquestes instrumentacions innovadores, no són sempre inèdites -com els sintetitzadors- però sí més preeminents. En fi, el que sí que ha canviat són les estructures folk que els van fer grans al seu dia i que estan buscant substituir-les. En això treballen.
Esteban Linés a La Vanguardia
del 10/04/2016
