dimecres, 25 de novembre del 2020

FEMME IN ARTS 2020

 Avui dimecres comença una nova edició del FemmeInArts, visibles a escena que -com no podria ser d'una altra manera- s'ha hagut de reajustar per a adaptar-se a les condicions que estem patint. El FemmeInArts 2020 serà totalment on line però sense reduir, gens ni mica, el seu esperit crític i el seu objectiu de posar a escena l'expressió de la Dona des de diferents perspectives artístiques per a contribuir al debat sobre el silenci, la violència i també la capacitat de resiliència i la potència creadora de les dones. 

L'amiga Anna Zaera n'és la comissària i, aquest any, del 25 al 29 de novembre, ens proposa la sexualitat femenina com a leitmotiv del festival. La sexualitat com a motiu de repressió, de cossificació, de desig, de control... damunt el cos de les Dones però també de la sexualitat com a potència de creació. Les diferents peces artístiques programades ens faran abordar la qüestió des de diferents vessants. 

Com cada any, FemmeInArts ens arriba carregat de: Cinema (4 propostes), Dansa-performance, Col·loquis, Música, Llibres (una bibliografia seleccionada per la llibreria Guaix).

CINEMA: Placer Femenino (Documental sobre 5 dones de diferents països que lluiten per l'alliberament sexual de les dones) /// Agua sagrada (Documental sobre el plaer i el cos femení a la Ruanda actual) /// Touch me not (film de ficció amb aires de documental sobre la sexualitat) /// Las muertes chiquitas (contundent projecte documental realitzat entre el 2006 i el 2015 recull d'entrevistes a més de 30 dones de diferents punts de Mèxic on es tracta la multidimensió del concepte de plaer femení, des de la prostitució i la política a la identitat, per exemple). Les 4 pel·lícules les podeu trobar, mitjançant vimeo i de forma gratuïta, a l'enllaç de Lo Pati següent.

DANSA-PERFORMANCE: Catalina (iniciativa sexual femenina). El col·lectiu Iniciativa Sexual Femenina utilitza la dansa contemporània des d'una perspectiva feminista, libertària i antiacademicista. Catalina ens parla d'una sexualitat plena de violències i control patriarcal. Amb col·loqui posterior.

COL·LOQUI: Mireai Sallarés i FemLab. A partir del documental Las muertes chiquitas, es partirà de la sexualitat per tractar temes socials i polítics.

MÚSICA: Una llum tímida. El col·lectiu La Cicatriz proposa la producció cultural des d'una vessant feminista i col·laborativa. La proposta que ens ocupa ens parla d'una relació lesbiana en temps franquistes. Amb col·loqui posterior.

Podeu trobar el programa en aquest enllaç.


dimarts, 24 de novembre del 2020

EL SR. XAVI BOU CAPTA EL RECORREGUT DEL VOL DELS OCELLS

Les imatges són realment fascinants. Es tracta del treball del fotògraf Xavi Bou, especialitzat en cronofotografia, tècnica creada a finals del segle XIX que consisteix en fer una gran quantitat de fotografies seguides i després combinar-les en una sola. Després d'estudiar Geologia a la Universitat de Barcelona es va llicenciar en fotografia a la Grisart Escola Internacional de Fotografia

Les fotografies que us mostro estan incloses en el projecte Ornitopraphies del sr. Bou. En elles, les imatges capten els patrons de moviment de les aus mentres volen. El sr- Bou s'havia especialitzat en fotografiar les petjades que deixen al terra els animals i un bon dia es va preguntar si els ocells també devien fer el mateix al cel, va imaginar quines línies dibuixarien en el cel amb el seu vol i va buscar la forma de fer-les visibles.


En la base d'aquesta tècnica es troba el naixement del cinema però a l'inversa: aquell és fotos juntes que desperten moviment i aquí és moviment que es materialitza en una fotografia fixa. "M'he basat en les cronofotografies del cavall que van donar origen a la imatge animada, fetes per Eadweard Muybridge", diu el sr. Bou. Per aconseguir aquest efecte impressionant el fotògraf utilitzar càmeres cinematogràfiques professionals que permet fer entre 60 a 90 fotografies per segon en una gran resolució. 


Els seus llocs preferits són aquells espais on la densitat d'aus és més elevada: com Delta Llobregat, el Delt de l'Ebre, els aiguamolls de l'Empordà, l'estret de Gibraltar... però també ha anat a Uganda, EUA, Sud-africà o Islàndia per a captar les seves fotografies. Obviament, després hi ha una laboriosa tasca de postproducció, cada fotografia pot contenir entre 200 i 600 fotografies prèvies

El resultats és ben bé hipnòtic, gairebé màgic.

dijous, 19 de novembre del 2020

THE THIRD CHIMPANZEE, NOU DISC DE MR. MARTIN L. GORE

 

Si segueixo l'activitat de Depeche Mode com el primer dia -a principis dels '80- (fins i tot, assistint al seu directe en la darrera visita que van fer a BCN), si em continuen emocionant molts dels seus temes és -molt probablement- gràcies a aquest home: Martin L. Gore, una meravella d'home i principal compositor de Depeche Mode.

La gran majoria dels temes de DM són d'ell i aquells més íntims els acostuma a cantar fins i tot ell... amb una veu que eclipsa al voluntariós mr. Gahan, cantant del grup. Com no us pot posar la pell de gallina en escoltar el 'Somebody' cantat per ell ... I love this man!

No ha tingut gaire trajectòria en solitari, però de tant en tant, edita treballs ell sol. Fa 30 anys que debutà amb Counterfeit (1989), un EP de versions -de fet, la traducció del títol seria 'Imitació'- amb versions de Joe Crowe, Tuxedomoon, Durutti Column, The Comsat Angels o Sparks. 14 anys després trauria el Counterfeit 2 (2003) amb més de versions, en aquest cas, de Nick Cave, Bob Dylan, David Essex, David Bowie o Lou Reed. Trigaria 12 anys més en editar el següent treball: MG (2015), un treball instrumental, bàsicament electrònic; 16 temes que bé podrien ser considerats com un recull de  'samples'.

La notícia ens arriba aquesta setmana: a principis de 2021 arriba el nou treball de Mr. Lee Gore: The Third Chimpanzee (curiós nom). Es tracta d'un EP de 5 cançons:

1. Howler
2. Mandrill
3. Capuchin
4. Vervet
5. Howler's End

Aquests dies a les xarxes socials del músic ha avançat el primer single: Mandrill, una peça fosca... aquí la teniu.


Esperant, amb ganes, la nova perla del mestre Lee Gore.

dimarts, 17 de novembre del 2020

SR. LEOPOLDO POMES

(1931-2019)

Fa 11 anys, feia un post descobrint al sr. Pomés i ara en fem un altre per a acomiadar-lo. El sr. Leopoldo Pomés va morir a l'agost de l'any passat i avui haguès fet 89 anys. Podem dir que es tracta dels millors publicistes que hem tingut en aquest país, a més de bon fotògraf.

El Pomès va nèixer a Barcelona l'any 1931 i de ben jove va entrar en contacte amb la fotografia i en quedà enamorat comprant-se la seva primera càmera quan tenia 16 anys. De formació autodidacta, ja en les seves primeres exposicions, en els seus primers treballs fotogràfics destacaven plantejaments d'avantguarda i innovadors. La seva primera exposició fotogràfica fou l'any 1955.

El sr. Pomès trencà amb la imatge convencional de fer retrats i, sobretot, li donà protagonisme a la dona dins de la publicitat, un dona independent, moderna i treballadora... trencador tenint en compte l'època.

Els seus inicis foren la fotografia però li donava pocs ingressos, així que s'anà decantant cap a la producció audiovisual en publicitat, terreny en el que assolí el reconeixement, rebent premis a la Biennal de Venècia i en el Festival de Cannes pels seus treballs. L'any 1961 va fundar Studio Pomés i l'agència de publicitat Tiempo, on creà treballs rellevants i populars com la bombolla Freixenet, marca a la que estigué durant molt temps vinculat. Va codrigir l'espectacle d'inauguració de la Copa del Món de Futbol 1982 a Barcelona i fou l'escollit per a crear la campanya d'imatge de la candidatura per als Jocs Olímpics d'estiu 1992 a Barcelona. Seva és la imatge de la noia rossa muntant a cavall en l'anunci de conyac Terry, o els anuncis de Gallina Blanca.

Al llarg de la seva vida va rebre força reconeixements: Medalla d'Or al Mèrit Artístic de l'Ajuntament de Barcelona, Premi Naciona d'Arts Plàstiques, la Creu de Sant Jordi, membre d'honor de l'Acadèmia del Cinema Català, fins al Premi Nacional de Fotografia d'Espanya un any abans de la seva mort.



El sr. Pomés va captar -com pocs- la Barcelona dels anys '50 i va proporcionar més de 3.000 rodatges publicitaris. Un home imprescindible per entendre la fotografia i la publicitat del nostre país.


dijous, 12 de novembre del 2020

'MALLORCA' DE MARIA FORTEZA, EL PRIMER FILM SONOR D'ESPANYA

Dels arxius de la Filmoteca Espanyola s'ha rescatat aquesta peça. 'Mallorca', del 1934, un curtmetratge documental de 7:40 minuts de durada on es veuen diverses localitzacions de les Illes Balears: Passeig del Born, la Llonja, el Consolat de Mar, la Seu... i diverses localitzacions més com eren fa 88 anys mentres escoltem la música d'Isaac Albéniz. Fou filmat entre 1932 i 1934 i es tracta de la primera pel·lícula sonora d'Espanya que, per no perdre la costum, estigué atribuïda a un home: Josetxo Cerdán. Les investigacions han confirmat que la direcció estigué a càrrec d'una dona: Maria Forteza de la que, per no perdre la costum, no es té cap informació, 'ningunejada' dels registres i els arxius...

Així doncs, aquesta descobert fa canviar llibres d'Història i tesis doctoral del camp de la comunicació audiovisual: el primer film sonor d'Espanya fou Mallorca i el va dirigir Maria Forteza. Poc a poc refem la Història per a donar veu a les persones que l'han de tenir i rebre els mèrits 


dimarts, 10 de novembre del 2020

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XLVIII ): SITGES 2020 (SEGONA PART)


L'ULTIMO UOMO CHE DIPINSE IL CINEMA (2020, Walter Bencini)

Documental sobre la trajectòria professional de Renato Casaro, l'il·lustrador més important del cartellisme per al cinema. Una d'aquelles professions que, en època de photoshop, ha caigut en l'oblit. El sr. Casaro, encara en actiu, visqué la seva època daurada a la dècada dels '70 i '80, seus són els preciosos castells pintats a mà de La Historia interminable, Rambo, la saga Phantasma, Cotton Club, El último emperador, El cielo protector o la saga Pesadilla en Elm Street... un documental imprescindible per a interessats en la Història del Cinema i, sobretot, per a qualsevol membre del gremi de la il·lustració. El film ens ofereix un repàs per les darreres 4 dècades de Cinema, sobretot a Itàlia.  Puntuació: 8


THE QUIET REVOLUTION: STATE, SOCIETY AND THE CANADIAN HORROR FILMS (2020, Philipp Escott & Xavier Mendik)
Interessant documental l'impacte del cinema canadenc en el gènere de terror. Repàs dels darrers 40 anys de la Història del cinema d'aquest país. Que si la sexplotation i el cinema del Quebec dels '60 i '70, fent èmfasi en mr. Cronenberg, el pas del cinema sobre sexe al cinema de terror, que si les ajudes del govern, que si la creació del Centre de Cinema Canadenc (amb Norman Jewison al capdavant), i l'arribada dels  contemporanis com Vincenzo Natali o Mary Harron i les recentes Gigi Saul Guerrero i Nyla Innuksuk... que han utilitzat el cinema de gènere per a tractar temes socials i fer-ne denúncia. Tot per a dir-nos que, silenciosament, el cinema de terror canadenc s'ha guanyat un lloc imprescindible en la Història del Cinema de Terror; de fet, en la programació d'enguany, molts dels films provenen d'aquest país. Interessant documental!. Puntuació: 8,5


LA COSMETICA DEL ENEMIGO (2020, Kike Maíllo)
Després de 'Eva' i 'Toro' arriba el tercer llargmetratge de Kike Maíllo i la seva primera produccció internacional. Adaptant la reconeguda novel·la d’Amélie Nothomb, 'Cosmétique de l’ennemi'. Un arquitecte per un avió per culpa d'una jove desconeguda; el que comença com una conversa intrascendent entre dos desconeguts anirà derivant cap una relació cada cop més negativa, fosca, agressiva... potser no són tan desconeguts? Film àgil, ràpid, que va augmentant el ritme a mida que avança el metratge fins a una resolució a l'alçada. Film que ens parla del que som, del què volem ser i d'allò que volem amagar que som. M'ha fet pensar en 'El nostre pitjor enemic' de l'amic Jesús M.Tibau. Recomanable!  Puntuació: 8


COSMOGONIE (2020, Vincent Paronnaud)
Actualització del conte de la Caputxeta vermella dirigit per un col.laborador habitual de la Satrapi, Vinvent Paronnaud. Comença com un survival en tota regla, amb un psicòpata perseguidor, peró te tocs de rape&revenge...amb toc filosòfic per explicar el món (d'aquí el títol i que ella es digii Eve) però aquest missatge desapareix ràpidament entre persecucions, talls, cops i sang. Tot amb un bon ritme que desemboca caps un nivell intens de salvatgisme. Entrentinguda peró reiterativa i passada de voltes.
No m'ha convençut... Puntuació: 6


IMPETIGORE (2019, Joko Anwar)
Entrem en la cinematografia indonesia amb una història d'esperits, fantasmes i malediccions. Una jove torna a l'aldea dels seus avantpassats i descobreix que está afectada per una maledicció molt xunga. Els ensurts, la sang i les persecucions es posen en marxa. Atmosfera inquietant i molt cuidada fotografia. Un pél retòrica (ens van explicant tot el que passa, com si no ho estiguéssim veient), algunes interpretacions fluixegen peró té el valor etnográfic de descobrir realitats diferents a la nostra. 
Puntuació: 7



KANDISHA (2020, Julien Maury & Alexandre Bustillo)
Nova proposta de gènere del tremendo tàndem Maury & Bustillo que tant patiment ens han donat en films com "A l'interieur' o 'Livide'. Aquí emprenen un personatge de la cultura popular marroquina: Aicha Kandisha, meitat dona-meitat dimoni que es dedica a matar homes si se la invoca. Una mena de Candyman o Bitelchús en versió árab. Una jove la invoca i comença el festival de morts masculines, a quina més sanguinolenta i salvatge. Més convencional que altres propostes d'aquests directors i amb molta menys mala baba, té mèrit com ens mostra l'actual cultura juvenil de l'extrarradi de gran ciutat: a ritme de trap i entorn graffitero, hi ressalta el 'power woman'. Si no fos d'aquests directors li posaria més bona nota... Puntuació: 7

SAINT-NARCISSE (2020, Bruce LaBruce)
Deconstrucció del mite de Narciso del rei del cinema queer canadenc: Bruce LaBruce. Estètica homoeròtica i truculent argument de dos bessons separats al nèixer i que es retroben després. Joc de miralls i autoatraccions, história de venjances i redempcions en un acurada recreació dels anys '70. El director manté el mateix estil de serie B que el caracteritza peró estem davant d'un film més subtil. Sensual, intens i divertit. Puntuació: 7,5

12 HOUR SHIFT (2020, Brea Grant)
Divertíssima comèdia negra amb lleugers tocs de musical que succeeix en un torn d'infermeres d'un hospital. Una infermera ben misàntropa té muntat un servei d'entrega d'òrgans il.legal aprofiant el lloc on treballa. Ronyons, fetges, sang i molta diversió a base de negligències i morts equivocades. Ha estat un film sopresa d'aquest festival. 
Puntuació: 8,5



TIN CAN (2020, Seth A. Smith)
Distopia amb un virus que está aniquilant la població (us sona?) i un equip d'investigadors/es que treballen per trobar la cura. En el Festival de Sitges sempre hi ha una peli que provoca cert neguit i malestar físic... aquest any ha estat aquesta. Peli de sondes, viscositats, mucositats, intubacions i claustrofòbia. Un ben facturat film amb idees formals i artístiques arriscades. Ressons de 'Cube' i, fins i tot, 'El Hoyo' peró amb més carnalitat. Interessant la història personal paral.lela a base de flashbacks. 
Seth A. Smith és un senyor a tenir en compte, ja ens va sorprendre fa 2 anys a Sitges amb 'The Crescent'. A 'Tin Can' no només dirigeix, sinó que també edita, posa BSO i els efectes: un noi polivalent! Puntuació: 8,5

BOYS FROM COUNTY HELL (2020, Chris Baugh)
Film que ens arriba d'Irlanda, on diuen que Bram Stoker va idear Drácula. El director Chris Baugh, al 2013, va fer un curtmetratge d'aquesta mateixa història i aquest any l'ha traslladat al llarg. Sembla ser que el sr. Stoker es va basar amb una història local irlandesa per a elaborar el mite de Drácula... la llegenda original parla d"un ésser diabòlic que s'alimenta de sang, menys senyorito que el d'Stoker i que viu enterrat...si no el despertes... i com us podia imaginar: el desperten. Una mena de 'Café irlandés' vampíric. Agil, divertida, de bon ritme. 
No està mal !! . Puntuació: 7


76 HORROR BOOKSTORE (2020, VVAA)
Mini-serie de 4 capítols o llargmetratge antològic amb 4 
històries independents realitzat a Taiwan. Un edifici amb monstre afamat de sang, un món on no hi ha menjar, una acampada de joves amb visita de fantasma i una jove que no vol tenir fills traumatitzada pel suïcidi de son pare. 4 históries de terror que no aporten res innovador peró ens ofereixen una bona ració de la por tal i com l'entenen pel món asiátic. Puntuació: 7


PENINSULA (2020, Yeon Sang-ho)
Continuació de l'espectacular 'Train to Busan', mantenint director: Yeon Sang-ho, de Corea del Sud.  La història ens situa 4 anys després dels fets de la primerai el seu esqueix 'Seoul Station' (d'animació).L'infecció està concentrada a Corea i els pocs supervivents han après a sobreviure com poden. Es tracta d'unfilm d'acció, amb una arrencada sòlida que no decau. Ben facturada amb una recreació de Busan apocalípticament zombie brillant. Tot i que inferior a la primera no n'hi ha com per linxar-la com ho han fet, la història l'han portat cap un terreny 'Mad Max' i els zombies són un context amenzant constant. Continua impressionant la velocitat espasmòdica i convulsionant, el salvatgisme d'aquests zombies allunyats dels zombies romerians occidentals. He disfrutat i m'he emocionat. Puntació: 8


HONEYDEW (2020, Deveraux Milburn)
Pensava que la pitjor pel·lícula del Sitges'20 ja l'havia passat amb 'Fried Barry', però no, encara havia d'arribar 'Honeydew'. Una parella de campistes que arriben a un entorn rural i acampen en el lloc inadequat. Claaaaaro, se'ls trenca el cotxe i una vella els acull... i la xifladura es posa en marxa!! canibalismes, tortures i personatges bizarros. El problema no és la història que l'hem vist molts cops, el problema és la 'forma': sense ritme, pantalla partida en diagonal perquè sí  (?!) i BSO matxacona i sense cap vincle amb la història. Un sinsentido! . 
Puntuació: 3


POSSESSOR (2020, Bradon Cronenberg)
Peli número 30 i la penúltima del 'meu Sitges2020' per a la guanyador del festival d'enguany. En el segon film del director Brandon Cronenberg, l'ha encertat. La comparació amb son pare és inevitable: la mateixa passió per la violència intensa i l'amor per la hi-tech. Com un mena d' 'ExistenZ', el fill del mestre Cronenberg ens planteja una història d'intercanvi de cossos/identitats per aconseguir eliminar determinats objectius (o sigui, persones). Una agent especialment capacitada té problemes en la seva darrera missió... violència intensa, càrrega sexual, confussió d'identitats i més violència. Un film punyent, incòmode, visceral i lúcid. Uns premis a Millor Pel·lícula i Millor Direcció més que merescuts. Bravo, Cronenberg junior! N'esperem grans coses de tu... 
Puntuació: 9

THE ELEPHANT MAN (1980, David Lynch)
Perfecta manera d'acabar el Sitges'20, amb una clàssic contemporani aprofitant que fa 40 anys que es va estrenar i detectar que ha sabut envellir fenomenalment bé. Era el segon llargmetratge del mestre Lynch (només havia estrenat 'Eraserhead') i ja véiem alguns dels seus elements característics, com per exemple: tractament especial del so, aspectes onírics (surrealistes) i elements industrials. Tenint el Festival de Sitges 2020 al Dr. Caligari com a leitmotiv, projectar com a cloenda la peli més expressionista del sr. Lynch ha estat un encert. Blanc i negre impecable i interpretacions memorables d'Anthony Hopkins i John Hurt. Peli amb un missatge encara vigent: respectar la diferència, acceptar la diversitat i onejar la bandera de la Humanitat.  
Puntuació: 9


divendres, 6 de novembre del 2020

MIGUEL DE CERVANTES per SEBASTIÀ JUAN ARBÓ

Projecte 'Els 4 d'Arbó' de CREA: un tastet -en format de micro-curts- de les 4 biografies que va escriure Sebastià Juan Arbó: Pío Baroja, Jacint Verdaguer, Miguel de Cervantes i Oscar Wilde, amb la veu de Raael Haro, realitzat per a les XV Jornades de les Lletres Ebrenques de la Biblioteca Comarcal Sebastià Juan Arbó.

dimecres, 4 de novembre del 2020

LA CENSURA DE LES BONES INTENCIONS


El debat no és nou, ja fa temps que s'alcen veus tractant la qüestió: els constructius, analitzen quin tractament li hem de donar a les produccions artístiques que mostren valors contraris als que voldríem en l'actualitat (racisme, classisme, sexisme, ...); els destructius, plantegen 'extracció de l'espai públic d'aquestes produccions i, fins tot, l'eliminació de les mateixes. 

Tot i que el debat no és nou, la qüestió torna a ser actualitat perquè es comencen a prendre mesures; és a dir, es deixa el debat i la reflexió per a passar a l'acció: HBO anuncia que retira Lo que el viento se llevó (1939) del seu catàleg de VOD pel tractament racista que es dóna als personatges negres; Netflix ho va fer amb la sèrie Little Britain (2003); Disney ha fet el mateix amb Canción del Sur (1946).

Òbviament, això no és exclusió del cinema, és present en qualsevol disciplina artística: en la literatura, ens hem de plantejar què fem amb El Cantor del mío Cid (1200), amb les obres de Ramon Llull, per posar una exemple d'escrits que parlen de la supremacia cristiana i es mostra en contra de la musulmana. S'ha qüestionat Tolkien perquè en la creació dels 'seus mons' no hi apareixen negres (El señor de los anillos és de 1954); a Laura Ingals (La casa de la pradera, 1935) perquè les seves obres tenen tocs racistes; a Enid Blyton (Los Cinco, a partir 1942) perquè el seus llibres estan plens de postulats racistes, sexistes i homòfobs; el llibre 'Los diez negritos' d'Agatha Christie s'ha rebatejat com "Y no quedó ninguno"; en l'art, què fem amb obres com La violació de la negra (1632), Nimfa i sàtir (1873), La violación de Lucrecia (1571); en els còmics, Tintín en el Congo (1931) fou motiu de litigi legal acusant al reporter de racista, o Los Pitufos negros (1963), o Spirit  (1940) de Will Eisner; en la música, cançons com Brown Sugar (1969) o Some girls (1978) dels Rolling Stones; Island girl (1975) d'Elton John i Bernie Taupin; Ebony and Ivory (1982) de Paul McCartney i Stevie Wonder; a l'òpera, exemples del mateix els podríem trobar a La flauta màgica (1791) de Mozart o l'Otelo (1887) de Verdi;  en el cinema, a banda de les anomenades a l'inici, hi podem ressaltar El nacimiento de una nación (1915), Mandingo (1975) i una llista interminable de films que no estan gens en la línia dels valors desitjables en l'actualitat: Desayuno con diamantes (1961), Indiana Jones y el templo maldito (1984), Metrópolis (1927), Los Goonies (1985), Alien (1979), Dumbo (1941), Pretty woman (1990), El Club de la lucha (2000), La milla Verde (1990),...

Hi ha institucions que han passat a l'acció, centres d'art com la Tate de Londres han retirat de circulació obres que han considerat 'ofensives' o el Rijksmuseum d'Amsterdam va canviar títols d'obres que poguessin ofendre....

El quid de la qüestió no és si estem d'acord o no en que Lo que el viento se llevó és racista (obvi que ho és), allò preocupant és què en fem d'aquestes obres que estem detectant i assenyalant com a racistes, homòfobes, supremacistes, classistes, masclistes? les fem desaparèixer? com sabrem quins eren els valors d'aquella època si fem desaparèixer totes les manifestacions culturals que els incloïen? menystenint, així, el gran potencial pedagògic que poden tenir, precisament, el veure-les per no 'repetir els errors del passat'. 

L'artista interpreta la seva realitat, el seu món i ens l'ensenya. Si estava en el passat mostrarà un món amb els valors de l'època i si està en el present hauria de mostrar els valors del present. No es tracta d'amagar els errors històrics sota l'estora; negar-los o no veure'ls més, no els fa desaparèixer. Hi són i n'hem de parlar. 

La solució podria ser posar una nota aclaridora abans d'iniciar un film, per exemple, deixant clar que allò que veurem és fruit d'una època passada i que no tenim perquè compartir, des de l'actualitat, allò que s'hi expressa.

Tot i que exposi el tema com si estigués resolt, no ho està, gens. És obvi que optar per la censura no va en la línia d'aquests valors que volem defensar però com en podem fer front?. Optem per la via que optem correm els nostres riscos: si no critiquem i ataquem aquells valors que considerem 'perjudicials' per a la convivència en produccions artístiques passades i presents, en som còmplices; síi les ataquem, censurem o, fins i tot, destruïm de forma contundent correm el risc d'utilitzar les mateixes eines que utilitzen aquelles persones que escampen aquells valors 'perjudicials'. 

Tot i que som força les persones que volem que els valors que regeixen la nostra societat no siguin els de la desigualtat, el domini de poder, el mercantilisme salvatge, el racisme o el sexisme -per llistar-ne uns quants- hem de ser conscients que la censura i el negacionisme no ens ajudaran en res, sí que ho poden fer el debat, l'anàlisi i la reflexió, podent  arribar a una palanca de conscienciació i de canvi.

Xavier Miró
Activista cultural

(publicat a SurtDeCasa 26/10/20)

dimarts, 3 de novembre del 2020

IX FESTIVAL CINE ECUATORIANO KUNTURÑAWI ON LINE


Des de que fa 2 anys el Festival de Cine Ecuatoriano Kunturñawi fou el convidat de mónFILMAT, Festival Internacional de Cinema i Paisatge, aquest s'ha convertit en un festival 'amic', al que li seguim la pista en cada nova edició.

Nascut l'any 2006, aquest festival té l'objectiu de promocionar la producció cinematogràfica equatoriana fent arribar el seu cinema a llocs en els que no tenen accès al visionat de cinema; molt sensibilitzats en la causa indígena adopten el cinema com una eina potent per revitalitzar la memòria social i la identitat.

El Kunturñawi 2020 tindrà lloc del 04 al 27 de novembre. Enguany, com no pot ser d'una altra manera, la seva edició serà on line i -malgrat tot- és una bona notícia per a les persones que el seguim des de l'altra banda de l'Atlàntic. Es podran veure totes les pel·lícules de forma gratuïta des de l'espai web del festival: www.kunturnawi.com.

Les seccions del festival són: Llargmetratges de Ficció, llargmetratges Documentals, Curtmetratges de Ficció, Curtmetratges Documentals, Curtmetratges d'Animació i Curtmetratges Universitaris. Llargmetratges com: Panamá, La chica del lago o La muerte del maestro; Documentals com: Criszamver, Madre luna, Quebrada o Hasta el fin de Delfín...

Kunturñawi 2020 també ofereix diferents tallers que podran ser seguits en streaming: Tallers sobre interpretació, producció audiovisual o finestres de distribució, en streaming i obertes al públic en general. 

46 produccions (entre curts i llargs), 13 foros/tallers, 63 activitats en 25 dies de festival.

Anar al Festival de cinema d'Equador mai havia estat tan fàcil... a Kunturñawi ens hi esperen!