LES 9 DEL 2020. FELIÇ 2021 !!

 

EL SR. JEAN-MICHEL JARRE PER CAP D'ANY

La capital de França, per a la nit de Cap d'Any, oferia un espectacle de focs artificials espectacular i tradicional. Aquest any, però, donades les circumstàncies han decidit aparcar els focs i deixar pas a una idea innovadora protagonitzat per un dels seus francesos més il·lustres: el sr. Jean-Michel Jarre. Les persones que fa temps que seguim al compositor de Lió sabem que les seves actuacions poden ser moltes coses, però discretes i senzilles, mai. Els seus shows en diferents parts del món, des de Mèxic fins a Egipte, donen compte d'un sentit de l'espectacularitat i barroquisme pocs cops vistos dalt d'un escenari... de fet, el concepte 'escenari' -quan es parla del sr. Jarre- és quedar-se curt, tenint en compte que va ser capaç d'incloure tota la ciutat de Houston en un dels seus concerts més emblemàtics. Les seves propostes són una autèntica experiència visual i sonora. 

En paraules del mateix artista, amb aquesta actuació vol enviar un missatge d'esperança per al 2021 i celebrar el canvi d'any d'una manera 'futurista i festiva'. Es tractarà d'un concert de 45 minuts de durada que tindrà lloc en una Catedral de Notre Dame virtual -ja que l'original està en procès de restauració després de cremar-se l'abril de l'any passat. Tot i això, han volgut escollir Notre Dame com a símbol de força, patrimoni mundial com a espai rellevant dins l'imaginari col·lectiu. L'espectacle l'organitza l'Ajuntament de París amb la col·laboració d'UNESCO.

El concert començarà a les 23:25 el 31 de desembre i acabarà a les 00:05 de l'01 de gener. Es podrà seguir de forma gratuïta a les plataformes de Youtube, Facebook o VRChat. Porta per títol 'Welcome to the other side' amb l'intenció de que qualsevol persona per aïllada que estigui (per la pandèmia o per geografia) hi pugui accedir. La forma de gaudir-lo no pot ser més diversa: innovadora mitjançant la realitat virtual, poder-lo gaudir com un concert live des de qualsevol dispositiu, emissió d'audio en directe per France Inter (ràdio pública francesa) i transmissió en directe pel canal de notícies BFM París. Un cop finalitzat, a les 0:15 serà publicat en les principals plataformes  d'streaming.

Com no pot ser d'una altra manera, l'experiència serà un viatge virtual cap a les atmosferes de fantasia que és capaç de generar el sr. Jarre, amb clàssics com Oxygene o Equinoxe. De fet, el que es veurà és una recreació virtual: el sr. Jarre estarà en un estudi pròxim a Notre Dame i veurem el seu avatar actuant dins de la Notre-Dame virtual. El sr. Jarre no ha creat música específica i nova per a l'espectacle sinó que escoltarem clàssics de la seva discografia.

Donem la benvinguda al 2021 acompanyat del mestre Jarre !!

Y TODOS LOS QUE MURIERON

 

Y todos los que murieron los cinco millones o los siete millones o los diez millones que fueron y murieron para hacer el mundo más seguro en nombre de la democracia para hacer el mundo más seguro en nombre de palabras sin sentido ¿cómo se sentían al respecto poso antes de morir? ¿Cómo se sentían al ver su sangre derramándose sobre el barro? ¿Cómo se sentían cuando el gas golpeó sus pulmones y empezó a devorarlos? ¿Cómo se sentían mientras yacían enloquecidos en los hospitales y miraban a la muerte directamente a la cara  y la veían venir a por ellos? Si aquello por lo que luchaban era lo bastante importante como para morir entonces también sería lo bastante importante como para pensar en ello en los últimos momentos de sus vidas. Eso es razonable. La vida es terriblemente importante así que si la entregas deberías pensar con toda tu alma en los últimos momentos de tu vida acerca de aquello por la cual la entregas. ¿Así que todos esos tipos murieron pensando en la democracia y en la libertad y en el honor y en la seguridad de la patria y en las barras y estrellas?.

Puedes apostar a que no lo hicieron.

Murieron chillando como niños pequeños. Olvidaron aquello por lo que luchaban aquello por lo que morían. Pensaron en cosas que un hombre puede entender. Murieron deseando ver el rostro de un amigo. Murieron gimiendo por escuchar la voz de una madre de un padre de una esposa de un hijo. Murieron con el corazón enfermo del ansia de ver una vez más el lugar en el que nacieron por favor Dios mío solo una vez más. Murieron lamentándose y suspirando por la vida. Sabían lo que era importante. Sabían que la vida lo era todo y murieron gritando y llorando. Murieron con un único pensamiento en la mente y ese pensamiento era quiero vivir quiero vivir quiero vivir. 

Él tenía que saberlo. 

Era lo más parecido a un muerto que había en el mundo. 

Era un muerto con una mente que aún podía pensar. Conocía todas las respuestas que conocían los muertos pero en las que estos no podían pensar. Podía hablar en nombre de los muertos porque era uno de ellos. Era el primero de todos los soldados que habían muerto desde el principio de los tiempos que aún conservaba un cerebro para pensar. Nadie podía discutírselo. Nadie podía rebatírselo. Porque nadie lo sabía mejor que él.

Podía decirles a todos esos charlatanes asesinos hijos de puta que clamaban por sangre lo equivocados que estaban. Podría decirles señores no hay nada por lo que valga la pena morir y yo lo sé porque estoy muerto. Ninguna palabra vale una vida. Preferiría trabajar en una mina de carbón bajo tierra y no ver nunca la luz del sol y comer pan y agua y trabajar veinte horas al día. Preferiría esto antes que estar muerto. Cambiaría la democracia por la vida. Cambiaría la independencia y el honor y la libertad y la decencia por la vida. Yo os daría todas esas cosas a cambio de poder caminar y ver y oír y respirar el aire y probar mi comida. Llevaos las palabras. Devolvedme mi vida. Ya no pido una vida feliz. Ya no pido una vida decente o una vida honorable o una vida libre. Estoy por encima de todo eso. Estoy muerto así que simplemente pido la vida. Vivir. Sentir. Ser algo que se mueve sobre el suelo y no está muerto. Sé lo que es la muerte y todos los que habláis de morir por palabras ni siquiera sabéis lo que es la vida.

No hay nada noble en morir. Ni siquiera cuando mueres por honor. Ni siquiera cuando te conviertes en el mayor héroe que haya contemplado el mundo. Ni siquiera cuando eres tan grande que tu nombre nunca será olvidado ¿y quién es así de grande? Lo más importante es vuestra vida muchachos. Muertos no valéis más que para discursos. No dejéis que os engañen nunca más. No hagáis caso cuando os den una palmadita en el hombro y os digan vamos tenemos que luchar por la libertad o la palabra que sea siempre hay una palabra. 

Simplemente decid amigo lo siento no tengo tiempo para morir estoy demasiado ocupado y luego da media vuelta y sal corriendo como un demonio. Si gritan cobarde bueno no prestes la menor atención porque tu tarea es vivir no morir. Si te hablan de morir por principios que son más grandes que la vida di amigo es usted un embustero. Nada es más grande que la vida. No hay nada noble en la muerte. ¿Qué tiene de noble caer al suelo y pudrirte? ¿Qué tiene de noble no volver a ver la luz del sol nunca más? ¿Qué tiene de noble que te arranquen los brazos y las piernas? ¿Qué tiene de noble volverse idiota? ¿Qué tiene de noble quedarse ciego y sordo y mudo? ¿Qué tiene de noble estar muerto? Porque cuando estás muerto amigo se ha acabado todo. Es el fin. Eres menos que un perro menos que una rata menos que una abeja o que una hormiga menos que un pequeño gusano blanco arrastrándose por el estiércol. Estás muerto amigo y has muerto por nada. 

Estás muerto amigo.

Dalton Trumbo (1939:116-118). 

Johnny cogió su fusil

PER UN MILLOR 2021 ...

 

SR. ED BENGUIAT I 'STRANGER THINGS'

 

(1927-2020)

Fa uns mesos moria el sr. Ephram Edward Benguiat, segur que el seu nom no us diu massa, és d'aquells casos que la seva feina és allò realment reconegut i reconeixible i l'autor queda a l'ombra. En el cas de la feina del sr. Benguiat aquesta visibilitat és més evident: va dissenyar més de 600 tipus de lletra. El sr. Benguiat fou tipògraf i 'artista de lletres' i responsable de les lletres de la sèrie 'Strangers Things', per exemple, un dels trets més identificables d'aquest èxit televisiu.

El sr. Benguiat va nèixer a Brooklyn fill d'una mare conductora de la Creu Roja i d'un pare director d'exposició de la cadena de grans magatzems Bloomingdale's. De ben petit, doncs, el petit Ed estigué en contacte amb eines de disseny del seu pare. Va voler allistar-se a les forces armades durant la II GM tot i no tenir l'edat, així que va falsificar el seu certificat de naixement per a 'ser' més gran del què era, servint en el cos aeri i sent destinat a Itàlia per a treballar com a operador de ràdio i fent reconeixements fotogràfics... des d'aquella època no deixà mai de pilotar. 

El sr. Benguiat, en la seva joventut, també va ser músic de jazz (en el seu funeral va demanar que es toqués un solo de bateria).

Però pel que és i serà reconegut el sr. Benguiat és per la seva feina com a tipògraf. Els seus projectes tipogràfics foren publicat mitjançant l'International Typeface Corporation en fèu un bon grapat i algunes porten el seu nom (podeu clicar a l'enllaç per veure com són): ITC Barcelona, ITC Benguiat, ITC Benguiat Gothic, ITC Bookman o ITC Tiffany, per exemple. Autor dels logotips d'Esquire, The New York Times, Playboy, Reader's Digest, Sports Illustrated, Coke, Estée Lauder, Ford i moltes altres. Vinculat al cinema fou el dissenyador del logotip de Planeta dels simis original de 1968 o Los cañones de Navarone (1961) a més del ja comentat Strangers things. El mateix Tarantino ha escollit la font Benguiat per a posar el seu "Escrita i dirigida per Quentin Tarantino" en totes i cadascuna de les seves pel·lícules.

El sr. Benguiat va ser capaç de sintetitzar l'esperit d'una època en el format de les tipografies que creà... la dels '70 en la lletra Tiffany i la dels '80 amb ITC Benguiat molt vinculada al gènere fantàstic: creada l'any 1977 i que utilitzà el sr. Stephen King en el seus llibres i en la col·lecció 'Elige tu propia aventura' (que si no teniu una edat no sabreu ni què són).

La tipografia ... esa gran desconocida.

'PETER RABBIT' AL CINECLUB LA RAPITA

Aprofitant les vacances de Nadal, el CineClub la Ràpita us ofereix una sessió especialment adreçada als més menuts i menudes de la casa.

'Peter Rabbit' és una divertida pel·lícula en la que es combina imatge real i animació per a l'adaptació dels personatges de l'escriptora Beatrix Potter. És la història d'un conill rebel i entremaliat que persegueix controlar l'hort d'una granjer. L'equip del film, amb el director Will Gluck al capdavant, han aconseguit una film d'un acabat impecable en la que s'ho poden passar bé les persones adultes i, lògicament, les més petites. L'any que ve ens arribarà la segona part d'aquest conill 'tremendo' i els seus amics i amigues.

Així doncs, us esperem demà a les 18:00, a l'Auditori Sixto Mir per a passar una bona estona.

FEU-VOS SOCIS I SOCIES DEL CINECLUB LA RAPITA !!!

Amics i amigues, la clau per a que un CineClub -en forma d'associació- funcione es comptar amb un bon número de persones associades que li donin suport, que li facin confiança.

El proper gener iniciem la 4a. temporada al CineClub La Ràpita, i si continuem portant-vos bon cinema a l'Auditori Sixto Mir -en versió original subtitulada- serà perquè persones com tu s'hauran fet sòcies i perquè empreses continuaran col·laborant amb nosaltres fent-se patrocinadors.

Aquesta nova temporada el carnet de soci/òcia (amb el què gaudiràs d'un 50% de descompte en l'entrada de cada sessió) ve acompanyat de samarretes super-molones del CineClub. A uns preus estupendos! :

- Abonament per a tot l'any 2021: 20€

- Samarreta: 10€

- Abonament 2021 + samarreta : 25€

Podeu fer-vos socis/òcies a la taquilla el dia de les projeccions o enviant correu electrònic a cineclublarapita@gmail.com.

Ja tardeu !!

EN CONSTRUCCIO D'AMPOSTA RADIO -#PROGRAMA75

'COHERENCE' AL CINECLUB LA RAPITA

Aquesta pandèmia no li està posant les coses fàcils a la Cultura, ni al Cinema, ni a nosaltres... ni a ningú. Però tot i això, el CineClub La Ràpita no defalleix! i demà tindrem una nova sessió de cinema a l'Auditori Sixto Mir de La Ràpita. Una sessió amb una de les pelis de ciència-ficció més especials dels darrers anys.

'Coherence' és el debut en el llargmetratge del seu director, el sr. James Ward Byrkit. Després d'haver dirigit diversos curts i d'haver participat en algun guió (com en el de Rango del director Gore Verbinsky).

El sr. Byrkit va voler fer el salt al llarg amb un film del que no hi havia guió, hi havia l'argument i un gran marge als actors i actrius per a que improvitzessin seguint l'ordre cronològic de la història que ens expliquen; a més van disposar de molts pocs recursos (està filmada a la sala d'estar de la casa del director). Aquesta forma de rodar -arriscada i precària- li dóna al film un aire de caos, descontrol i naturalitat que li va molt bé a l'atmosfera que ens ofereix el film. La història és aparentment simple: un grup d'amics i amigues es reuneixen per sopar just el dia que passa un cometa, del que s'explica que en 'visites' anteriors havia provocat fenòmens estranys... a partir d'aquí, la 'cosa' deixa de ser simple: paradoxes temporals, universos paral·lels, aires apocalíptics i situacions que als protagonistes del films i, sobretot, al públic espectador els farà ballar el cap quan l'únic que hem de fer és deixar-nos portar pel títol: deixar d'intentar entendre-la i gaudir-la.

Del film se n'ha aplaudit molt el treball del repartiment, impecable davant de la trama delirant i complexa en la que es veuen immersos. 

Ha recollit premis en diversos festivals: en el Festival de Sitges i en el Fantastic Fest d'Austin, el millor guió, per exemple i en el Festival de Cinema Fantàstic de Bilbao i el d'Imagine Film Festival, el de millor pel·lícula i millor direcció novell, respectivament.

Així dons, si voleu viure una intensa experiència cinematogràfica, us esperem demà DIJOUS a les 20:00, a l'Auditori Sixto Mir de La Ràpita.

ERA COMO UN HOMBRE ADULTO...

 

Era como un hombre adulto al que hubieran embutido de nuevo en el vientre de su madre. Yacía en medio del silencio. Estaba completamente indefenso. En algún lugar del estómago tenía clavado un tubo con el que le alimentaban. Era exactamente como un útero salvo que un niño en el vientre de su madre puede esperar estar vivo algún día.

Él se quedaría en este útero para siempre. Debía recordar eso. No debía esperar ni confiar en algo diferente. Esta sería su vida desde hora y cada día y cada hora y cada minuto. Ya nunca podría decir hola cómo estás te amo. Nunca podría volver a oír música o el susurro del viento a través de los árboles  o el arrullo del agua corriendo. Nunca volvería oler el aroma de un filete friéndose en la cocina de su madre o la humedad de la primavera en el aire o la maravillosa fragancia de la artemisa arrastrada por el viento a través de una ancha pradera. Nunca podría volver a ver las caras de personas que le hacían sentir feliz con solo mirarlas como Kareen. Nunca podría volver a ver la luz del sol  o las estrellas o la hierba fresca que crece en una ladera de Colorado.

Nunca volvería  a caminar con sus piernas sobre el suelo. Nunca volvería a correr ni a saltar ni a estirarse cuando estaba cansado. Nunca volvería a estar cansado. 

Si el lugar en el que yacía se incendiase  él simplemente se quedaría allí y se quemaría. Ardería con él y no podría hacer el menor movimiento. Si sintiera un insecto paseándose por el muñón que era su cuerpo no podría hacer nada para aliviar el escozor que salvo quizá retorcerse un poco contra las sábanas. Y esa vida no solo duraría hoy o mañana o hasta la semana que viene. Estaba en aquel útero para siempre. No era ningún sueño. Era real.

Se preguntaba cómo habría logrado sobrevivir a aquello. Oyes hablar a alguien que se rasca el pulgar y al minuto siguiente ha muerto. El alpinista que se caía de un escalón de su casa y se fracturaba el cráneo y moría el jueves. Tu mejor amigo que iba al hospital a que le extirparan el apéndice y cuatro o cinco días después estaba ante su tumba. Un pequeño germen como la gripe que se llevaba por delante a quizá diez millones de personas en un solo invierno. Entonces ¿cómo podía un tipo perder los brazos y las piernas y las orejas y los ojos y la nariz y la boca y seguir vivo? ¿Qué sentido tiene algo como eso?.

Aun así había mucha gente que había perdido solo las piernas o solo los brazos y seguía viviendo. Así que tal vez era razonable pensar que un hombre pudiera vivir perfectamente tras perder tanto las piernas como los brazos. Si una cosa era posible probablemente ambas eran posibles. Los médicos se estaban volviendo  muy inteligentes especialmente ahora que había pasado tres o cuatro años en el ejército con cantidad de material en bruto con el que experimentar. Si te cogían a tiempo de que no te desangraras hasta morir podían salvarte de casi cualquier  tipo de herida. Evidentemente le habían cogido a tiempo.

Dalton Trumbo (1939:84-86). Johnny cogió su fusil

LA CIUTAT DE YIWU, LA GRAN FABRICA MUNDIAL DELS ORNAMENTS NADALENCS

 

Aquest any tinc la sensació que, donades les circumstàncies, la gent ens hem accelerat en treure la decoració nadalenca i compartir imatges de com les llars es van emplenant d'arbres, pessebres i boles de colors. Tants confinaments, quarantenes i limitacions ens aboca a abraçar qualsevol cosa extraordinària (fins i tot si aquesta 'cosa' és Nadal) amb l'esperança que ens aporti una mica d'alegria i màgia o, senzillament, evasió. 

Doncs heu de saber que, molt probablement, bona part dels elements decoratius que fareu servir estan fabricats en una mateixa ciutat xinesa: Yiwu. Aquesta ciutat de l'est de la Xina és el major mercat a l'engròs del món i la que fabrica el 60% d'ornaments nadalencs de tot el món.

Com ja us podia anar imaginant, no estem parlant de casetes mones de fusta amb elfs vestits de verd i barrets vermelles, contents i feliços de preparar tot allò que el món necessita per Nadal a les ordres de la mirada carinyosa del sr. Noel... es tracta de treballadors i treballadores de més de 600 fàbriques, fent torns de feina intensos de 12 hores i treball incansable; moltes d'aquestes persones treballadores viuen a la mateix fàbrica, així podran produir més. No us imagineu grans estructures, enormes cadenes de muntatge o treballs en línia ... la gran majoria de productes estan fets a mà, per milers i milers de persones que enganxen, pinten i munten un a un els ornaments que posarem a casa (després de passar per la botiga xinesa a comprar-los). Persones treballadores que cobren ben just 1 dòlar per cada hora treballada, que poden arribar a uns 400 dòlars mensuals i estan obligats a fer una quota diària de 5000 ornaments...

Aix, Bon Nadal!

EN CONSTRUCCIO D'AMPOSTA RADIO -#PROGRAMA74

FEMME IN ARTS 2020

 Avui dimecres comença una nova edició del FemmeInArts, visibles a escena que -com no podria ser d'una altra manera- s'ha hagut de reajustar per a adaptar-se a les condicions que estem patint. El FemmeInArts 2020 serà totalment on line però sense reduir, gens ni mica, el seu esperit crític i el seu objectiu de posar a escena l'expressió de la Dona des de diferents perspectives artístiques per a contribuir al debat sobre el silenci, la violència i també la capacitat de resiliència i la potència creadora de les dones. 

L'amiga Anna Zaera n'és la comissària i, aquest any, del 25 al 29 de novembre, ens proposa la sexualitat femenina com a leitmotiv del festival. La sexualitat com a motiu de repressió, de cossificació, de desig, de control... damunt el cos de les Dones però també de la sexualitat com a potència de creació. Les diferents peces artístiques programades ens faran abordar la qüestió des de diferents vessants. 

Com cada any, FemmeInArts ens arriba carregat de: Cinema (4 propostes), Dansa-performance, Col·loquis, Música, Llibres (una bibliografia seleccionada per la llibreria Guaix).

CINEMA: Placer Femenino (Documental sobre 5 dones de diferents països que lluiten per l'alliberament sexual de les dones) /// Agua sagrada (Documental sobre el plaer i el cos femení a la Ruanda actual) /// Touch me not (film de ficció amb aires de documental sobre la sexualitat) /// Las muertes chiquitas (contundent projecte documental realitzat entre el 2006 i el 2015 recull d'entrevistes a més de 30 dones de diferents punts de Mèxic on es tracta la multidimensió del concepte de plaer femení, des de la prostitució i la política a la identitat, per exemple). Les 4 pel·lícules les podeu trobar, mitjançant vimeo i de forma gratuïta, a l'enllaç de Lo Pati següent.

DANSA-PERFORMANCE: Catalina (iniciativa sexual femenina). El col·lectiu Iniciativa Sexual Femenina utilitza la dansa contemporània des d'una perspectiva feminista, libertària i antiacademicista. Catalina ens parla d'una sexualitat plena de violències i control patriarcal. Amb col·loqui posterior.

COL·LOQUI: Mireai Sallarés i FemLab. A partir del documental Las muertes chiquitas, es partirà de la sexualitat per tractar temes socials i polítics.

MÚSICA: Una llum tímida. El col·lectiu La Cicatriz proposa la producció cultural des d'una vessant feminista i col·laborativa. La proposta que ens ocupa ens parla d'una relació lesbiana en temps franquistes. Amb col·loqui posterior.

Podeu trobar el programa en aquest enllaç.

EL SR. XAVI BOU CAPTA EL RECORREGUT DEL VOL DELS OCELLS

Les imatges són realment fascinants. Es tracta del treball del fotògraf Xavi Bou, especialitzat en cronofotografia, tècnica creada a finals del segle XIX que consisteix en fer una gran quantitat de fotografies seguides i després combinar-les en una sola. Després d'estudiar Geologia a la Universitat de Barcelona es va llicenciar en fotografia a la Grisart Escola Internacional de Fotografia. 

Les fotografies que us mostro estan incloses en el projecte Ornitopraphies del sr. Bou. En elles, les imatges capten els patrons de moviment de les aus mentres volen. El sr- Bou s'havia especialitzat en fotografiar les petjades que deixen al terra els animals i un bon dia es va preguntar si els ocells també devien fer el mateix al cel, va imaginar quines línies dibuixarien en el cel amb el seu vol i va buscar la forma de fer-les visibles.

En la base d'aquesta tècnica es troba el naixement del cinema però a l'inversa: aquell és fotos juntes que desperten moviment i aquí és moviment que es materialitza en una fotografia fixa. "M'he basat en les cronofotografies del cavall que van donar origen a la imatge animada, fetes per Eadweard Muybridge", diu el sr. Bou. Per aconseguir aquest efecte impressionant el fotògraf utilitzar càmeres cinematogràfiques professionals que permet fer entre 60 a 90 fotografies per segon en una gran resolució. 

Els seus llocs preferits són aquells espais on la densitat d'aus és més elevada: com Delta Llobregat, el Delt de l'Ebre, els aiguamolls de l'Empordà, l'estret de Gibraltar... però també ha anat a Uganda, EUA, Sud-africà o Islàndia per a captar les seves fotografies. Obviament, després hi ha una laboriosa tasca de postproducció, cada fotografia pot contenir entre 200 i 600 fotografies prèvies

El resultats és ben bé hipnòtic, gairebé màgic.

THE THIRD CHIMPANZEE, NOU DISC DE MR. MARTIN L. GORE

 

Si segueixo l'activitat de Depeche Mode com el primer dia -a principis dels '80- (fins i tot, assistint al seu directe en la darrera visita que van fer a BCN), si em continuen emocionant molts dels seus temes és -molt probablement- gràcies a aquest home: Martin L. Gore, una meravella d'home i principal compositor de Depeche Mode.

La gran majoria dels temes de DM són d'ell i aquells més íntims els acostuma a cantar fins i tot ell... amb una veu que eclipsa al voluntariós mr. Gahan, cantant del grup. Com no us pot posar la pell de gallina en escoltar el 'Somebody' cantat per ell ... I love this man!

No ha tingut gaire trajectòria en solitari, però de tant en tant, edita treballs ell sol. Fa 30 anys que debutà amb Counterfeit (1989), un EP de versions -de fet, la traducció del títol seria 'Imitació'- amb versions de Joe Crowe, Tuxedomoon, Durutti Column, The Comsat Angels o Sparks. 14 anys després trauria el Counterfeit 2 (2003) amb més de versions, en aquest cas, de Nick Cave, Bob Dylan, David Essex, David Bowie o Lou Reed. Trigaria 12 anys més en editar el següent treball: MG (2015), un treball instrumental, bàsicament electrònic; 16 temes que bé podrien ser considerats com un recull de  'samples'.

La notícia ens arriba aquesta setmana: a principis de 2021 arriba el nou treball de Mr. Lee Gore: The Third Chimpanzee (curiós nom). Es tracta d'un EP de 5 cançons:

1. Howler
2. Mandrill
3. Capuchin
4. Vervet
5. Howler's End

Aquests dies a les xarxes socials del músic ha avançat el primer single: Mandrill, una peça fosca... aquí la teniu.

Esperant, amb ganes, la nova perla del mestre Lee Gore.

SR. LEOPOLDO POMES

(1931-2019)

Fa 11 anys, feia un post descobrint al sr. Pomés i ara en fem un altre per a acomiadar-lo. El sr. Leopoldo Pomés va morir a l'agost de l'any passat i avui haguès fet 89 anys. Podem dir que es tracta dels millors publicistes que hem tingut en aquest país, a més de bon fotògraf.

El Pomès va nèixer a Barcelona l'any 1931 i de ben jove va entrar en contacte amb la fotografia i en quedà enamorat comprant-se la seva primera càmera quan tenia 16 anys. De formació autodidacta, ja en les seves primeres exposicions, en els seus primers treballs fotogràfics destacaven plantejaments d'avantguarda i innovadors. La seva primera exposició fotogràfica fou l'any 1955.

El sr. Pomès trencà amb la imatge convencional de fer retrats i, sobretot, li donà protagonisme a la dona dins de la publicitat, un dona independent, moderna i treballadora... trencador tenint en compte l'època.

Els seus inicis foren la fotografia però li donava pocs ingressos, així que s'anà decantant cap a la producció audiovisual en publicitat, terreny en el que assolí el reconeixement, rebent premis a la Biennal de Venècia i en el Festival de Cannes pels seus treballs. L'any 1961 va fundar Studio Pomés i l'agència de publicitat Tiempo, on creà treballs rellevants i populars com la bombolla Freixenet, marca a la que estigué durant molt temps vinculat. Va codrigir l'espectacle d'inauguració de la Copa del Món de Futbol 1982 a Barcelona i fou l'escollit per a crear la campanya d'imatge de la candidatura per als Jocs Olímpics d'estiu 1992 a Barcelona. Seva és la imatge de la noia rossa muntant a cavall en l'anunci de conyac Terry, o els anuncis de Gallina Blanca.

Al llarg de la seva vida va rebre força reconeixements: Medalla d'Or al Mèrit Artístic de l'Ajuntament de Barcelona, Premi Naciona d'Arts Plàstiques, la Creu de Sant Jordi, membre d'honor de l'Acadèmia del Cinema Català, fins al Premi Nacional de Fotografia d'Espanya un any abans de la seva mort.

El sr. Pomés va captar -com pocs- la Barcelona dels anys '50 i va proporcionar més de 3.000 rodatges publicitaris. Un home imprescindible per entendre la fotografia i la publicitat del nostre país.

EN CONSTRUCCIO D'AMPOSTA RADIO -#PROGRAMA73

'MALLORCA' DE MARIA FORTEZA, EL PRIMER FILM SONOR D'ESPANYA

Dels arxius de la Filmoteca Espanyola s'ha rescatat aquesta peça. 'Mallorca', del 1934, un curtmetratge documental de 7:40 minuts de durada on es veuen diverses localitzacions de les Illes Balears: Passeig del Born, la Llonja, el Consolat de Mar, la Seu... i diverses localitzacions més com eren fa 88 anys mentres escoltem la música d'Isaac Albéniz. Fou filmat entre 1932 i 1934 i es tracta de la primera pel·lícula sonora d'Espanya que, per no perdre la costum, estigué atribuïda a un home: Josetxo Cerdán. Les investigacions han confirmat que la direcció estigué a càrrec d'una dona: Maria Forteza de la que, per no perdre la costum, no es té cap informació, 'ningunejada' dels registres i els arxius...

Així doncs, aquesta descobert fa canviar llibres d'Història i tesis doctoral del camp de la comunicació audiovisual: el primer film sonor d'Espanya fou Mallorca i el va dirigir Maria Forteza. Poc a poc refem la Història per a donar veu a les persones que l'han de tenir i rebre els mèrits 

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XLVIII ): SITGES 2020 (SEGONA PART)

L'ULTIMO UOMO CHE DIPINSE IL CINEMA (2020, Walter Bencini)

Documental sobre la trajectòria professional de Renato Casaro, l'il·lustrador més important del cartellisme per al cinema. Una d'aquelles professions que, en època de photoshop, ha caigut en l'oblit. El sr. Casaro, encara en actiu, visqué la seva època daurada a la dècada dels '70 i '80, seus són els preciosos castells pintats a mà de La Historia interminable, Rambo, la saga Phantasma, Cotton Club, El último emperador, El cielo protector o la saga Pesadilla en Elm Street... un documental imprescindible per a interessats en la Història del Cinema i, sobretot, per a qualsevol membre del gremi de la il·lustració. El film ens ofereix un repàs per les darreres 4 dècades de Cinema, sobretot a Itàlia.  Puntuació: 8

THE QUIET REVOLUTION: STATE, SOCIETY AND THE CANADIAN HORROR FILMS (2020, Philipp Escott & Xavier Mendik)

Interessant documental l'impacte del cinema canadenc en el gènere de terror. Repàs dels darrers 40 anys de la Història del cinema d'aquest país. Que si la sexplotation i el cinema del Quebec dels '60 i '70, fent èmfasi en mr. Cronenberg, el pas del cinema sobre sexe al cinema de terror, que si les ajudes del govern, que si la creació del Centre de Cinema Canadenc (amb Norman Jewison al capdavant), i l'arribada dels  contemporanis com Vincenzo Natali o Mary Harron i les recentes Gigi Saul Guerrero i Nyla Innuksuk... que han utilitzat el cinema de gènere per a tractar temes socials i fer-ne denúncia. Tot per a dir-nos que, silenciosament, el cinema de terror canadenc s'ha guanyat un lloc imprescindible en la Història del Cinema de Terror; de fet, en la programació d'enguany, molts dels films provenen d'aquest país. Interessant documental!. Puntuació: 8,5

LA COSMETICA DEL ENEMIGO (2020, Kike Maíllo)

Després de 'Eva' i 'Toro' arriba el tercer llargmetratge de Kike Maíllo i la seva primera produccció internacional. Adaptant la reconeguda novel·la d’Amélie Nothomb, 'Cosmétique de l’ennemi'. Un arquitecte per un avió per culpa d'una jove desconeguda; el que comença com una conversa intrascendent entre dos desconeguts anirà derivant cap una relació cada cop més negativa, fosca, agressiva... potser no són tan desconeguts? Film àgil, ràpid, que va augmentant el ritme a mida que avança el metratge fins a una resolució a l'alçada. Film que ens parla del que som, del què volem ser i d'allò que volem amagar que som. M'ha fet pensar en 'El nostre pitjor enemic' de l'amic Jesús M.Tibau. Recomanable!  Puntuació: 8

COSMOGONIE (2020, Vincent Paronnaud)

Actualització del conte de la Caputxeta vermella dirigit per un col.laborador habitual de la Satrapi, Vinvent Paronnaud. Comença com un survival en tota regla, amb un psicòpata perseguidor, peró te tocs de rape&revenge...amb toc filosòfic per explicar el món (d'aquí el títol i que ella es digii Eve) però aquest missatge desapareix ràpidament entre persecucions, talls, cops i sang. Tot amb un bon ritme que desemboca caps un nivell intens de salvatgisme. Entrentinguda peró reiterativa i passada de voltes.

No m'ha convençut... Puntuació: 6

IMPETIGORE (2019, Joko Anwar)

Entrem en la cinematografia indonesia amb una història d'esperits, fantasmes i malediccions. Una jove torna a l'aldea dels seus avantpassats i descobreix que está afectada per una maledicció molt xunga. Els ensurts, la sang i les persecucions es posen en marxa. Atmosfera inquietant i molt cuidada fotografia. Un pél retòrica (ens van explicant tot el que passa, com si no ho estiguéssim veient), algunes interpretacions fluixegen peró té el valor etnográfic de descobrir realitats diferents a la nostra. Puntuació: 7

KANDISHA (2020, Julien Maury & Alexandre Bustillo)

Nova proposta de gènere del tremendo tàndem Maury & Bustillo que tant patiment ens han donat en films com "A l'interieur' o 'Livide'. Aquí emprenen un personatge de la cultura popular marroquina: Aicha Kandisha, meitat dona-meitat dimoni que es dedica a matar homes si se la invoca. Una mena de Candyman o Bitelchús en versió árab. Una jove la invoca i comença el festival de morts masculines, a quina més sanguinolenta i salvatge. Més convencional que altres propostes d'aquests directors i amb molta menys mala baba, té mèrit com ens mostra l'actual cultura juvenil de l'extrarradi de gran ciutat: a ritme de trap i entorn graffitero, hi ressalta el 'power woman'. Si no fos d'aquests directors li posaria més bona nota... Puntuació: 7

SAINT-NARCISSE (2020, Bruce LaBruce)

Deconstrucció del mite de Narciso del rei del cinema queer canadenc: Bruce LaBruce. Estètica homoeròtica i truculent argument de dos bessons separats al nèixer i que es retroben després. Joc de miralls i autoatraccions, história de venjances i redempcions en un acurada recreació dels anys '70. El director manté el mateix estil de serie B que el caracteritza peró estem davant d'un film més subtil. Sensual, intens i divertit. Puntuació: 7,5

12 HOUR SHIFT (2020, Brea Grant)

Divertíssima comèdia negra amb lleugers tocs de musical que succeeix en un torn d'infermeres d'un hospital. Una infermera ben misàntropa té muntat un servei d'entrega d'òrgans il.legal aprofiant el lloc on treballa. Ronyons, fetges, sang i molta diversió a base de negligències i morts equivocades. Ha estat un film sopresa d'aquest festival. Puntuació: 8,5

TIN CAN (2020, Seth A. Smith)

Distopia amb un virus que está aniquilant la població (us sona?) i un equip d'investigadors/es que treballen per trobar la cura. En el Festival de Sitges sempre hi ha una peli que provoca cert neguit i malestar físic... aquest any ha estat aquesta. Peli de sondes, viscositats, mucositats, intubacions i claustrofòbia. Un ben facturat film amb idees formals i artístiques arriscades. Ressons de 'Cube' i, fins i tot, 'El Hoyo' peró amb més carnalitat. Interessant la història personal paral.lela a base de flashbacks. Seth A. Smith és un senyor a tenir en compte, ja ens va sorprendre fa 2 anys a Sitges amb 'The Crescent'. A 'Tin Can' no només dirigeix, sinó que també edita, posa BSO i els efectes: un noi polivalent! Puntuació: 8,5

BOYS FROM COUNTY HELL (2020, Chris Baugh)

Film que ens arriba d'Irlanda, on diuen que Bram Stoker va idear Drácula. El director Chris Baugh, al 2013, va fer un curtmetratge d'aquesta mateixa història i aquest any l'ha traslladat al llarg. Sembla ser que el sr. Stoker es va basar amb una història local irlandesa per a elaborar el mite de Drácula... la llegenda original parla d"un ésser diabòlic que s'alimenta de sang, menys senyorito que el d'Stoker i que viu enterrat...si no el despertes... i com us podia imaginar: el desperten. Una mena de 'Café irlandés' vampíric. Agil, divertida, de bon ritme. No està mal !! . Puntuació: 7

76 HORROR BOOKSTORE (2020, VVAA)

Mini-serie de 4 capítols o llargmetratge antològic amb 4 històries independents realitzat a Taiwan. Un edifici amb monstre afamat de sang, un món on no hi ha menjar, una acampada de joves amb visita de fantasma i una jove que no vol tenir fills traumatitzada pel suïcidi de son pare. 4 históries de terror que no aporten res innovador peró ens ofereixen una bona ració de la por tal i com l'entenen pel món asiátic. Puntuació: 7

PENINSULA (2020, Yeon Sang-ho)

Continuació de l'espectacular 'Train to Busan', mantenint director: Yeon Sang-ho, de Corea del Sud.  La història ens situa 4 anys després dels fets de la primerai el seu esqueix 'Seoul Station' (d'animació).L'infecció està concentrada a Corea i els pocs supervivents han après a sobreviure com poden. Es tracta d'unfilm d'acció, amb una arrencada sòlida que no decau. Ben facturada amb una recreació de Busan apocalípticament zombie brillant. Tot i que inferior a la primera no n'hi ha com per linxar-la com ho han fet, la història l'han portat cap un terreny 'Mad Max' i els zombies són un context amenzant constant. Continua impressionant la velocitat espasmòdica i convulsionant, el salvatgisme d'aquests zombies allunyats dels zombies romerians occidentals. He disfrutat i m'he emocionat. Puntació: 8

HONEYDEW (2020, Deveraux Milburn)

Pensava que la pitjor pel·lícula del Sitges'20 ja l'havia passat amb 'Fried Barry', però no, encara havia d'arribar 'Honeydew'. Una parella de campistes que arriben a un entorn rural i acampen en el lloc inadequat. Claaaaaro, se'ls trenca el cotxe i una vella els acull... i la xifladura es posa en marxa!! canibalismes, tortures i personatges bizarros. El problema no és la història que l'hem vist molts cops, el problema és la 'forma': sense ritme, pantalla partida en diagonal perquè sí  (?!) i BSO matxacona i sense cap vincle amb la història. Un sinsentido! . Puntuació: 3

POSSESSOR (2020, Bradon Cronenberg)

Peli número 30 i la penúltima del 'meu Sitges2020' per a la guanyador del festival d'enguany. En el segon film del director Brandon Cronenberg, l'ha encertat. La comparació amb son pare és inevitable: la mateixa passió per la violència intensa i l'amor per la hi-tech. Com un mena d' 'ExistenZ', el fill del mestre Cronenberg ens planteja una història d'intercanvi de cossos/identitats per aconseguir eliminar determinats objectius (o sigui, persones). Una agent especialment capacitada té problemes en la seva darrera missió... violència intensa, càrrega sexual, confussió d'identitats i més violència. Un film punyent, incòmode, visceral i lúcid. Uns premis a Millor Pel·lícula i Millor Direcció més que merescuts. Bravo, Cronenberg junior! N'esperem grans coses de tu... Puntuació: 9

THE ELEPHANT MAN (1980, David Lynch)

Perfecta manera d'acabar el Sitges'20, amb una clàssic contemporani aprofitant que fa 40 anys que es va estrenar i detectar que ha sabut envellir fenomenalment bé. Era el segon llargmetratge del mestre Lynch (només havia estrenat 'Eraserhead') i ja véiem alguns dels seus elements característics, com per exemple: tractament especial del so, aspectes onírics (surrealistes) i elements industrials. Tenint el Festival de Sitges 2020 al Dr. Caligari com a leitmotiv, projectar com a cloenda la peli més expressionista del sr. Lynch ha estat un encert. Blanc i negre impecable i interpretacions memorables d'Anthony Hopkins i John Hurt. Peli amb un missatge encara vigent: respectar la diferència, acceptar la diversitat i onejar la bandera de la Humanitat.  Puntuació: 9

MIGUEL DE CERVANTES per SEBASTIÀ JUAN ARBÓ

Projecte 'Els 4 d'Arbó' de CREA: un tastet -en format de micro-curts- de les 4 biografies que va escriure Sebastià Juan Arbó: Pío Baroja, Jacint Verdaguer, Miguel de Cervantes i Oscar Wilde, amb la veu de Raael Haro, realitzat per a les XV Jornades de les Lletres Ebrenques de la Biblioteca Comarcal Sebastià Juan Arbó.

LA CENSURA DE LES BONES INTENCIONS

El debat no és nou, ja fa temps que s'alcen veus tractant la qüestió: els constructius, analitzen quin tractament li hem de donar a les produccions artístiques que mostren valors contraris als que voldríem en l'actualitat (racisme, classisme, sexisme, ...); els destructius, plantegen 'extracció de l'espai públic d'aquestes produccions i, fins tot, l'eliminació de les mateixes. 

Tot i que el debat no és nou, la qüestió torna a ser actualitat perquè es comencen a prendre mesures; és a dir, es deixa el debat i la reflexió per a passar a l'acció: HBO anuncia que retira Lo que el viento se llevó (1939) del seu catàleg de VOD pel tractament racista que es dóna als personatges negres; Netflix ho va fer amb la sèrie Little Britain (2003); Disney ha fet el mateix amb Canción del Sur (1946).

Òbviament, això no és exclusió del cinema, és present en qualsevol disciplina artística: en la literatura, ens hem de plantejar què fem amb El Cantor del mío Cid (1200), amb les obres de Ramon Llull, per posar una exemple d'escrits que parlen de la supremacia cristiana i es mostra en contra de la musulmana. S'ha qüestionat Tolkien perquè en la creació dels 'seus mons' no hi apareixen negres (El señor de los anillos és de 1954); a Laura Ingals (La casa de la pradera, 1935) perquè les seves obres tenen tocs racistes; a Enid Blyton (Los Cinco, a partir 1942) perquè el seus llibres estan plens de postulats racistes, sexistes i homòfobs; el llibre 'Los diez negritos' d'Agatha Christie s'ha rebatejat com "Y no quedó ninguno"; en l'art, què fem amb obres com La violació de la negra (1632), Nimfa i sàtir (1873), La violación de Lucrecia (1571); en els còmics, Tintín en el Congo (1931) fou motiu de litigi legal acusant al reporter de racista, o Los Pitufos negros (1963), o Spirit  (1940) de Will Eisner; en la música, cançons com Brown Sugar (1969) o Some girls (1978) dels Rolling Stones; Island girl (1975) d'Elton John i Bernie Taupin; Ebony and Ivory (1982) de Paul McCartney i Stevie Wonder; a l'òpera, exemples del mateix els podríem trobar a La flauta màgica (1791) de Mozart o l'Otelo (1887) de Verdi;  en el cinema, a banda de les anomenades a l'inici, hi podem ressaltar El nacimiento de una nación (1915), Mandingo (1975) i una llista interminable de films que no estan gens en la línia dels valors desitjables en l'actualitat: Desayuno con diamantes (1961), Indiana Jones y el templo maldito (1984), Metrópolis (1927), Los Goonies (1985), Alien (1979), Dumbo (1941), Pretty woman (1990), El Club de la lucha (2000), La milla Verde (1990),...

Hi ha institucions que han passat a l'acció, centres d'art com la Tate de Londres han retirat de circulació obres que han considerat 'ofensives' o el Rijksmuseum d'Amsterdam va canviar títols d'obres que poguessin ofendre....

El quid de la qüestió no és si estem d'acord o no en que Lo que el viento se llevó és racista (obvi que ho és), allò preocupant és què en fem d'aquestes obres que estem detectant i assenyalant com a racistes, homòfobes, supremacistes, classistes, masclistes? les fem desaparèixer? com sabrem quins eren els valors d'aquella època si fem desaparèixer totes les manifestacions culturals que els incloïen? menystenint, així, el gran potencial pedagògic que poden tenir, precisament, el veure-les per no 'repetir els errors del passat'. 

L'artista interpreta la seva realitat, el seu món i ens l'ensenya. Si estava en el passat mostrarà un món amb els valors de l'època i si està en el present hauria de mostrar els valors del present. No es tracta d'amagar els errors històrics sota l'estora; negar-los o no veure'ls més, no els fa desaparèixer. Hi són i n'hem de parlar. 

La solució podria ser posar una nota aclaridora abans d'iniciar un film, per exemple, deixant clar que allò que veurem és fruit d'una època passada i que no tenim perquè compartir, des de l'actualitat, allò que s'hi expressa.

Tot i que exposi el tema com si estigués resolt, no ho està, gens. És obvi que optar per la censura no va en la línia d'aquests valors que volem defensar però com en podem fer front?. Optem per la via que optem correm els nostres riscos: si no critiquem i ataquem aquells valors que considerem 'perjudicials' per a la convivència en produccions artístiques passades i presents, en som còmplices; síi les ataquem, censurem o, fins i tot, destruïm de forma contundent correm el risc d'utilitzar les mateixes eines que utilitzen aquelles persones que escampen aquells valors 'perjudicials'. 

Tot i que som força les persones que volem que els valors que regeixen la nostra societat no siguin els de la desigualtat, el domini de poder, el mercantilisme salvatge, el racisme o el sexisme -per llistar-ne uns quants- hem de ser conscients que la censura i el negacionisme no ens ajudaran en res, sí que ho poden fer el debat, l'anàlisi i la reflexió, podent  arribar a una palanca de conscienciació i de canvi.

Xavier Miró

Activista cultural

(publicat a SurtDeCasa 26/10/20)