EL SR. JAVIER ALVAREZ SUBASTA 'LA EDAD DEL PORVENIR'

 

Des de que el 1994 publicava el seu primer treball discogràfic  -Javier Álvarez- i, sobretot, el seu himne generacional La edad del porvenir, no hem deixat de seguir-lo. Des del moment que es convertí -sense ell voler-ho- en una ràdio-fòrmula, passant per la seva desaparició del món públic i els seus ressorgiments periòdics. El projectes del sr. Alvarez sempre han estat interessants. No ha tingut un vida fàcil, ni tampoc el reconeixement que el seu valor artístic mereixeria. Al sr. Álvarez l'etiqueta d'autèntic és la que més se li escau, passant de modes, passant de tendències, arribant a fer concerts privats a casa seva, autoeditant els seus treballs discogràfics. Fa un temps ja us vaig parlar d'ell i en vam repassar la seva trajectòria fins ara.

Un bon exemple d'aquesta actitud d'anar a contracorrent i d'integritat és en la situació de 'limbo' en el que es troba: les generacions més grans potser el tenen oblidat i les noves generacions no saben qui és.

Tot i que ara mateix, comparat en altres temps passats, el sr. Alvarez té un cert reconeixement i actualitat: està gravant un tema amb Roseving per a l'esperada nova sèrie de Bob Pop i està treballant amb un productor per treure disc nou.... tot i això, el cantautor madrileny s'ha vist obligat a subastar la seva primera cançó, per la que es fèu conegut: 'La edad del porvenir'. 

Amb els diners que obtingui de desfer-se dels drets de la seva cançó li permetrà pagar les despeses del seu disc número 11.

Si en aquests moments no teniu la cançó present o no la coneixeu, aquí teniu la versió acústica, com us deia: un autèntic himne... sort, mestre!

SOM FANS DE LIA SAMPAI I ADRIA PAGES

L'Abril i jo som fans de Lia Sampai i Adrià Pagés. Ens agraden les seves cançons, les seves lletres i ens agraden ella i ell. Tenim els seus dos treballs discogràfics dedicats i signats, intentem gaudir-los en directe allà on van i, com veieu, intentem fotografiar-nos al seu costat, sempre que tenim ocasió.

Només tenen 4 anys de trajectòria, però n'estem convençuts que arribaran molt juny. Lia Sampai té ascendents planers (Santa Bàrbara) però va nèixer a Cerdanyola del Vallés el mateix any que jo acabava la carrera i, com ella, també vivia a Cerdanyola; compartim, també, una disglòsia galopant de català oriental/occidental que ella plasma en les seves composicions i interpretacions. Va pujar a l'escenari a Tortosa el juny 2017 i va rebre un seguit de premis en diversos concursos de cantautors/es que la van encoratjar a tirar endavant el seu projecte musical. En el ben conegut i encantador espai de l'Antiga Estació de Benifallet fa el primer concert l'estiu de 2018. Aquell mateix any guanyà el 1er. premi del Concurs de Cantautors d'Andorra que li permet editar l'EP 'La Fada Ignorant' acompanyat del guitarrista i compositor Adrià Pagès, amb el que fa un bon tandem en el segon treball discogràfic -Amagatalls del llum (2021)- i actuen junts en els directes.  No han deixat d'acumular premis en diferents indrets de la geografia dels Països Catalans.

Al febrer de 2019 publicaven La Fada Ignorant i l'agost d'aquell any vaig tenir la sort de gaudir-los per primer cop al Forn de la Canonja, en les estupendes trobades de diLLUMS d'Arts al Forn. Aquí teniu una petita mostra d'aquella actuació.

La veu personal, dolça i potent d'ella i el virtuosisme a la guitarra d'ell em van captivar en el primer acord. Em vaig convertir en fan d'ells al primer segon. 

Al setembre de 2019 els gaudim en directe en un espai privilegiat: Lo Sirgador, en el que mentre naveguem per l'Ebre ells interpreten temes del seu primer treball ... Abril els gaudeix per primer cop, enamorada de les lletres de La Fada Ignorant i després de cantar les seves cançons durant tot l'estiu. La veu, la guitarra i l'entorn en feren una experiència inoblidable. Aquí en teniu una petita mostra.

El març d'enguany, sortejant els impactes que la pandèmia ha tingut en el món de la Cultura publiquen el seu segon treball discogràfic: 'Amagatalls de llum', en el que la veu personalíssima de Lia torna a enlluernar-nos embolcallada del virtuosisme de la guitarra i els arranjaments d'Adrià. 10 temes preciosos, amb els que com ja feren en el seu primer treball la sensibilitat i l'emoció ens acaronen l'ànima.

Fa pocs dies, vam tornar a gaudir-los en directe, a Santa Bàrbara, ben a prop de casa. Tenen una agenda ben plena, així que no els deixeu escapar si toquen prop d'on sou. La propera parada és l'01 de maig al Centre Artesà Tradicionarius, cliqueu aquí si voleu comprar la vostra entrada. Jo ja tinc comprada l'entrada per gaudir-los de nou a l'EnCanta Festival de Roda de Ter el 15 de maig.

Si no els coneixeu, ja esteu trigant. Entreu a l'spotify, pesqueu alguna actuació seva i, ben segur, que els gaudireu tan com nosaltres. Us acompanyem, Lia i Adrià!

L'ESCAPADA

 

Espantaren un pit-roig que es gronxava en les canyes resseques. Un parell de granotes deixaren de raucar i van entaforar el cap sota la molsa. L'enjogassada persecució era sorollosa, salpebrada de rialles xisclants. El sol de maig escalfava la pinassa esparsa. Els jerseis havien quedats tirats sobre un rugós roc blanc.

El Quim havia sabut trobar el caminoi que portava a la bassa natural, un sot ondulat on confluïen diverses artèries d'aigua subterrània. Pel camí s'havia anat excitant amb la promesa de la Maria. Un  llaurador els va veure passar recolzat en l'aixada i fent visera amb la mà sobre els ulls. Ho va trobar una mica estrany que aquells marrecs passessin pel caminoi al matí, en dia feiner, però no en va fer gaire calendari.

Que hagués volgut acompanyar-lo en l'excursió improvisada, tot fent campana a l'escola, li donava esperances. Un desfici, diferent als altres desficis, li feia venir ganes de riure per res. Cada paraula o gest de la Maria li feia mostrar la boca esdentegada (un parell de peces li havien caigut aquell mateix hivern).

Des del turonet que acollia la bassa es veia al llunyedarla fumosa silueta del poble. Van endevinar, entre els vapors de cel·lofana trèmula, la teulada rogenca de l'escola.

- Ens hem estalviat la doctrina de mossèn Llopis.

La Maria va riure. Un filet de saliva li feia brilla més les dents irregulars. De feia dies que la mare li anunciava visita a cal metge, i que potser caldria posar-li aquells filferros correctors, com els que portava l'Antònia. No li feia gens ni mica de gràcia la idea, però confiava que no caldria, que el senyor doctor trobaria una altra manera de posar-li rectes les dents.

Quan es van acostumar a les corredisses i el soroll d'arrels asclant-se, les granotes van tornar a raucar amb el seu cant monocord i el pit-roig va tornar a gronxar-se entre les canyes vincladisses. 

Panteixant, la xiqueta va aturar-se finalment i va recolzar-se contra el roc blanc on havien deixate els jerseis. 

El Quim també respirava acceleradament. En recuperar-se, va anar directe a l'obsessió que l'havia ocupat sencerament des que la Maria va accedir a acompanyar-lo a la bassa i complir la seua part de la promesa.

- Ho fem? -digué el xiquet pèl-roig nerviosament.
- Tu primer -exigí la xiqueta de cabellera castanya amb serrell desordenat i entresuat per les corredisses i la caminada.

El Quim va bandejar una glopada de vergonya que va estar a punt de paralitzar-lo. Va descordar-se de pressa la corretja i va deixar caure els pantalons grisos sobre els canells. Els genolls estaven ferits dels partits de pilota del pati i del carrer. Els calçotets eren blancs. La Maria va riure amb mitja boca, nerviosament. 

A una certa distància se sentia el motor ronc d'un tractor. L'ocellassa amagada i el pit-roig, confiats amb la nova companyia, tornaven a xisclar salpebrant el relatiu silenci. El cel escurat es reflectia al bassal verdós. Un estol de canyes altes emergia al bell mig del petit estany. El bassal, en les èpoques seques quedava en un doll fangós, i ben sovint s'assecava del tot. Anys enrere molts llauradors abeuraven les cavalleries a l'indret, però ara el camp s'havia mecanitzat molt i els matxos i les mules anaven desapareixent irremissiblement.

A mig matí d'un dia feiner, era lògic que l'anell de vegetació que envoltava l'aigua estantissa restés completament solitari.

La Maria va fitar-se encuriosida el bony de tela dels calçotets del Quim. Component un gest entremaliat i rarament madur, va exigir-li al company d'aventura que pagués la darrera penyora. Sense aturar-se en consideracions molestes que el poguessin paralitzar, el xiquet va estirar la goma subjectadora amb un gest abrupte amb les dues mans.

La Maria va estudiar la pelleringa inflamada. Es va portar un dit a la boca mecànicament. Va riure.

- Va, és com la de mon germà.

La cara del Quim va enrojolar-se sense demanar-li permís, però encara va encertar a tirar-se amunt els calçotets i mal cordar-se els pantalons grisos amb retalls de cuiro cosits a l'altura dels genolls. Sense més compliments va demanar la seua part.

La xiqueta va dir que ja no en tenia ganes, d'apujar-se la falda prisada i abaixar-se les calcetes.

- Com?
- Que no ho faré... Tornem al poble.

El xiquet se li va abalançar, la va subjectar pels braços i va intentar arremangar-li la falda blau fosc. La xiqueta es va regirar com va poder. Les sabates de cordons van relliscar en la terra humida i va caure d'esquena. Es va sentir un cop sec, i se li va quedar la mirada fixa, esbatanada, fitant immòbil el cel escurat. La boca dibuixava una ganyota lletja. 

Les granotes van tornar a capbussar-se entre la molsa groguenca. El pit-roig i la resta d'ocellassa invisible van callar un instant.

Josep Igual (2013:64-66). Amors gairebé eterns

'AMERICA' AL CINECLUB LA RAPITA

Avui al CineClub La Ràpita us portem d'una d'aquelles pelis que no s'han pogut veure per les pantalles comercials. Gràcies a la proposta FilmoXarxa, la Filmoteca de Catalunya proporciona a la Federació Catalana de CineClubs la possibilitat de poder veure films interessants que no han tingut distribució al nostre país i que només s'han pogut gaudir en festivals.  

                                            

Aquest és el cas d' "America" d'Erick Stoll i Chase Whiteside de 2018. Amèrica és una àvia de 93 anys a la que 3 germans, els seus néts, que no són massa compatibles entre ells han de cuidar. Es tracta d'un documental rodat durant 3 anys que posa en imatges un retrat de família emotiu i sensible.

El directors, que es van conèixer a la universitat, havien dirigit un anterior documental -Lifelike- i la publicació Filmmaker Magazine els va distingir entre els 25 Nous Rostres del Cinema Independent de 2017.

Realitat social, relacions de família i emoció avui a l'Auditori Sixto Mir de La Ràpita.

 

NOMINACIONS I QUINIELA OSCAR 2021

 

La matinada del proper 25/04 tindrà lloc la gala dels 93 Premis Oscar. Com ja van fer amb els Globus d'Or no hi haurà un/a presentador/a, sinó que mitjançant una format mixte hi haurà presències al Dolby Theatre de Los Angeles i connexions amb videotrucades.

Pel que respecta a les nominacions, el film més nominat (i amb diferència) és Mank, la peli-homenatge alguió de Ciudadano Kane de David Fincher; gairebé li han nominat tot: Millor Film, Millor Direcció, Millor Actor, Millor Actriu Secundària, Millor Fotografia, Millor Vestuari, Millor Maquillatge/Perruqueria, Millor BSO, Millor Disseny de Producció, Millor So.... moltes nominacions, però no el de Millor Guió i hi ha una teoria que diu que només els films amb la nominació en aquesta categoria aconsegueixen el premi a la Millor Pel·lícula.

Les següents pel·lícules amb més nominacions, amb 6, estan: Nomadland, Minari: Historia de mi familia, El Padre, El juicio de los 7 de Chicago, Judas y el Mesías Negro i Sound of Metal.

Aquest any, la plataforma amb més nominacions és Netflix, amb la impressionant xifra de 35 nominacions. 

Per primer cop en la Història dels Oscar 2 dones estan nominades a Millor Direcció: Chloe Zhao (per Nomadland) i Emerald Fennell (per Una joven prometedora). L'actor Steven Yeun és el primer actor d'EEUU d'origen asiàtic que opta al premi de Millor Actor.

Aquest any, la sra. Glen Close torna a estar nominada, ja en suma 8 sense haver rebut mai el premi. És l'actriu amb més nominacions sense haver estat premiada... aquest any serà el seu, per fi?

Malauradament, el sr. Almodóvar va arribar a la nominació pel seu curt 'La voz humana' i l'única representació ibèrica de les nominacions és per a la producció a El agente Topo, peli xilena nominada a millor documental. Films com Tenet ha estat un dels grans oblidats en categories importants.

Tot seguit les nominacions i la meva aposta ....

       Milllor Pel·lícula

     "El Padre"
"Judas And The Black Messiah"
"Mank"
"Minari"
"Nomadland"   (X)
"Una joven prometedora"
"Sound Of Metal"
"El juicio de los 7 de Chicago"
 
Millor Actor Protagonista

      Riz Ahmed por "Sound of Metal"
Anthony Hopkins por "El padre"   (X)
Chadwick Boseman por "La madre del blues"
Gary Oldman por "Mank"
Steven Yeun por "Minari"
 
Millor Actriu Protagonista

     Viola Davis por "La madre del blues"
Andra Day por "Los EE UU contra Billie Holiday"
Vanessa Kirby por "Fragmentos de una mujer"
Frances McDormand por "Nomadland"    (X)
Carey Mulligan por "Una joven prometedora"
 
Millor Direcció.

     Thomas Vinterberg por “Another Round”
David Fincher por “Mank”
Lee Isaac Chung por “Minari”
Chloe Zhao por “Nomadland”   (X)
Emerald Fennell por “Una joven prometedora”
 
Millor Actor Secundari

     Sacha Baron Cohen por “El juicio de los 7 de Chicao”
Daniel Kaluuya por “Judas and the Black Messiah”   (X)
Leslie Odom Jr. por “Una noche en Miami”
Paul Raci por “Sound of Metal”
Lakeith Stanfield por “Judas and the Black Messiah”
 
Millor Actriu Secundària

     Maria Bakalova por “Borat Subsequent Moviefilm”
Glenn Close por “Hillbilly: Una elegía rural”   (X)
Olivia Colman por “El padre”
Amanda Seyfried por “Mank”
Youn Yuh-jung por “Minari”

Millor Guió Adaptat

     Sacha Baron Cohen and Co-Writers por “Borat Subsequent Moviefilm”
Florian Zeller and Christopher Hampton “El padre”
Chloe Zhao por “Nomadland”   (X)
Kemp Powers por “Una noche en Miami”
Ramin Bahrani “Tigre Blanco”
 
Millor Guió Original

    Will Berson, Shaka King, Keith Lucas, and Kenny Lucas por “Judas and the Black Messiah”
Lee Isaac Chung por “Minari”
Emerald Fennell por “Una joven prometedora”
Derek Cianfrance, Abraham Marder, Darius Marder por “Sound of Metal”
Aaron Sorkin por “El juicio de los 7 de Chicago”   (X)
 
Millor Pel·lícula d'Animació
“Onward”
“Over the Moon”
“Shaun the Sheep Movie: Farmageddon”
“Soul”    (X)
“Wolfwalkers”
 
Millor Pel·lícula Internacional
“Otra ronda”   (X)
“Better Days”
“Collective”
“The Man Who Sold His Skin”
“Quo Vadis, Aida?”
 
Millor Documental
“Collective”
“Crip Camp”
“El agente topo”
“My Octopus Teacher”
“Time”   (X)
 
Millor Fotografia
Sean Bobbitt por “Judas and the Black Messiah”
Erik Messerschmidt por “Mank”
Dariusz Wolski por “Noticias del nuevo mundo”
Joshua James Richards por “Nomadland”     (X)
Phedon Papamichael por “El juicio de los 7 de Chicago”
 
Millor Disseny de Vestuari
“Emma”
“Ma Rainey’s Black Bottom”
“Mank”     (X)
“Mulan”
“Pinocchio”
 
Millor Muntatge
“El padre”
“Nomadland”   (X)
“Una joven prometedora”
“Sound of Metal”    
“El juicio de los 7 de Chicago”  
 
Millor Maquillatge i Perrqueria
“Emma”
“Hillbilly: Una elegía rural”
“Ma Rainey’s Black Bottom”
“Mank”   (X)
“Pinocchio”
 
Millor Banda Sonora Original
“Da 5 Bloods”
“Mank”
“Minari”
“Noticias del gran mundo”
“Soul”  (X)
 
Millor Cançó Original
“Fight For You” de “Judas and the Black Messiah”(X)
“Hear My Voice” de “El juicio de los 7 de Chicago”
“Husavik” de “Festival de la Canción de Eurovisión: La historia de Fire Saga”
“lo Sì (Seen)” de “La vida por delante”
“Speak Now” de “Una noche en Miami”
 
Millor Disseny de Producció
“El padre”
“Ma Rainey’s Black Bottom”
“Mank”
“Noticias del gran mundo”
“Tenet”    (X)
 
Millor So
“Greyhound”
“Mank”
“Noticias del gran mundo”
“Soul”
“Sound of Metal”   (X)
 
Millor Efectes Visuals
“Love and Monsters”
“Cielo de Medianoche”
“Mulan”
“The One and Only Ivan”
“Tenet”    (X)
 
Millor Curtmetratge
“Feeling Through”
“The Letter Room”    (X)
“The Present”
“Two Distant Strangers”
“White Eye”
 
Millor Curtmetratge d'Animació
“Burrow”
“Genius Loci”
“If Anything Happens I Love You”  (X)
“Opera”
“Yes-People”
 
Millor Curtmetratge Documental
“Colette”
“A Concerto Is a Conversation”   (X)
“Do Not Split”
“Hunger Ward”
“A Love Song for Latasha”

EN CONSTRUCCIO D'AMPOSTA RADIO -#PROGRAMA81

 

LA FICCION ESPECULATIVA DE MARIA ARNAL

 

En Seguir con el problema (Consonni), libro que no deja de influir en todos los tentáculos de la cultura de estos años, la filósofa y ensayista Donna Haraway propone la metáfora dde la figura de cuerdas para trenzar un discurso entre el feminismo, la ecología y la ciencia ficción: "son como historias, proponen y ponen en práctica patrones para que quienes participen habiten, de alguna manera, una tierra herida y vulnerable". Las once canciones del segundo disco de Maria Arnal y Marcel Bagés -con la complicidad del productor David Soler- se pueden leer como una figura de cuerdas y como una novela: historias de diálogo y solidaridad ante un horizonte de extinción.

Clamor (Fina Estampa, 2021) tiene una ambición literalmente cósmica. En Meteorit ferit, el yo lírico se convierte en un meteorito que cae desde el cielo dejando una estela de luz. La canción El gran silencio habla de un radiotelescopio; y en muchas otras encontramos planetas, firmamentos, años luz. Lo enorme dialoga con lo minúsculo, lo universal con lo íntimo, el futuro con lo remoto, la inteligencia artificial con la biofonías, los amores interespecies con el erotismo clásico, lo universal con lo ultralocal, mientras las campanas llaman a muertos (uno de los sentidos de la palabra clamor). 

La clave posible para interpretar el conjunto la encontramos en Tras de ti: "Yo le cantaré a este final / Sin melancolía / Porque en cada átomo / Temblará una utopía". 

Entre los títulos de crédito sorprendre el de la dirección artística: José Luis de Vicente. Le pregunto a Maria Arnal, en la terraza de un café del barrio del Raval de Barcelona, por qué lo llamó: "Me encontraba en un momento de transición, entre mi primer disco y el siguiente proyecto, buscando nuevas letras y nuevas músicas, e influida por mi amigo Paco, El Niño de Elche, cuyo trabajo con el artista Pedro G. Romeo me parece muy interesante, tras ver la exposición Después del fin del mundo en el CCCB, decidí contactar con su comisario, José Luis".

Eso causó un intenso diálogo intelectual entre ella y el investigador cultural y responsable del Sònar+D: "Empezamos construyendo un imaginario de referencias comunes, a través de Whatsapp, María partía de su experiencia personal, de una separación, de la idea de limbo y de la voluntad de abordar la crisis climática, yo le daba distancia, perspectiva, para que buscáramos juntos lo universal". Añade ella:"Tú lo das todo, tienes que confiar en la persona con quien estás construyendo algo". A través de lecturas comunes, de Lynn Margullis a Patti Smith, de Ursula K. Le Guin a Paul B. Preciado, de Ted Chiang a Timothy Morton -cuya voz aparece en uno de los temas-, encontraron juntos una potente narrativa.

Si 45 cerebros y 1 corazón (Fina Estampa, 2017), un disco que habla dde la memoria, la desmemoria y las fosas de Franco, puede ser leído como una suerte de documental, Clamor -en cambio- es un álbum de ficción especulativa. En él Arnal y Bagés son el eje de rotación de un sistema de complicidades y colaboraciones. A los autores ya mencionados se añaden Kronos Quartet, que en Jaque participa en la adaptación de un poema de Haraway traducido por Helen Torres; o Holly Herndon, que interviene en la adaptación, a través de grabaciones biológicas e inteligencia artificial, del canto litúrgico Cant de la sibil·la.

La pareja de Arnal vive en Atenas y fue alí donde ella pasó el confinamiento y escribió, precisamente, Meteorit y Jaque: "el resto de las canciones ya estaban escritas". Esa vivencia entre dos países, entre dos mundos, en plena pandemia, acentuó la naturaleza global de Clamor y también su interés en investigar nuestra condición vulnerable, nuestra necesidad de empatía y de cuidados. Dice De Vicente: "La ambición era internacional, el proyecto se había nutrido de referentes internacionales, de modo que nos preguntamos: ¿Por qué no intentamos incorporarlos?". Y lo consiguieron.

El videoclip de Fiera de mí, creado por el artista Joan Galo e inspirado en la película Freaks, añade la mujer barbuda y lo queer al imaginario de Clamor. Le pregunto a Arnal cuál es su relación con el feminismo: "Muy rica y apasionada, estoy muy agradecida de vivir en este momento, me ha ayudado a valorar a esas compañeras que me inspiran Sílvia Pérez Cruz, Rosalía, Joana Gomila, Cristina Rosenvinge, aunque nuestros intereses y nuestros resultados sean distintos".

El disco de vinilo o el CD, la lista de reproducción digital o la interpretación en directo son solo tres de las dimensiones de un discurso que va más allá de las letras de las canciones y de la música de capas múltiples. Los textos que han escrito De Vicente y Arnal, que explican conceptualmente cada una de las composiciones, no se han hecho públicos -a excepción de uno, que aparece a modo de prólogo impreso en el vinilo-, pero van a ir apareciendo en diversos formatos, como el programa de mano o la conferencia performativa. Y no me sorprendería que lleguen otras mutaciones. O cuerdas.

Jorge Carrión al Cultura|s 

de La Vanguardia del 10/04/21

VOLS D'ESTORNELLS EN LES FOTOGRAFIES MELANCOLIQUES DEL SR. SOREN SOLKAER

 

Imatges nostàlgiques i inspiradores les que ens proporciona el fotògraf Soren Solkaer en la seva sèrie Black Sun  fotografiant el vol dels ocells i les seves formes atzaroses i virtuoses.

Aquest fotògraf danès capta la màgia del moviment dels ocells en fotografies fetes en aiguamolls del sud de Dinamarca en les que a la primavera i la tardor es congreguen gairebé un milió d'estornells.

Aquests vols semblen formes dibuixades amb tinta en el cel. Una meravella...

DUES AMIGUES PORTEN 20 ANYS ENVIANT-SE CARTES CADA DIA

 

Els meus fills i filla, a l'escola, una de les activitats que han hagut de fer en algun moment de l'escola primària ha estat enviar una carta de forma manual; és a dir, d'aquelles que es posaven en un sobre i es posaven segells. Actualment, encara ens arriben moltes factures i notificacions per correu postal, sinó fos per això, molts joves no sabrien que aquesta opció de comunicació existeix.

Els mitjans de comunicació fan ressó de la història de dues amigues: una a Rotterdam i l'altra a Sant Fruitós de Bages que porten 20 anys escrivint-se cada dia; sí, sí, ho heu llegit bé: CADA DIA. La Laia Fàbregas i la Margot Annuschek es van conèixer a Holanda i en despedir-se van prendre el compromís d'esciure's cada dia. I des del 02 d'abril de 2001 que no han parat.

Les dues es porten 18 anys i la idea sorgí de la Margot (que era parella d'un amic de la Laia): li va proposar participar en un projecte propi: enviar-li una carta que no hauria d'obrir mai de la vida ... l'altra li va proposar una altra idea millor: enviar-se una carta cada dia, que sí podien obrir. I, des de llavors, no han parat.

Durant 20 anys ja han acumulat 14.610 cartes entre les dues. Les protagonistes expliquen que no sempre són cartes llargues, pot ser una nota, un dibuix, un comentari. Ho viuen com un diari personal inexcusable. L'únic cop que ha 'fallat' alguna de les dues fou la Laia el dia que se li va morir el seu avi.

Ai, el romanticisme encara existeix....

TOQUEN LES SET

 

Una poma mossegada. dabans que una poma mossegada fora una marca de màquines universals o el cartipàs registrat de Lennon i McArtney.

Una careta veneciana que tapa le borrissol del trinagle a la foto que el  marit li ha fet per compartir per les sales d'espills bifurcats.

Un si bemoll fugit de la gàbia del pentagrama s'amaga entre les sandàlies de la desconeguda que espera l'autobús, somrient sola a les pampallugues del portàtil.

Pensa en els relleus de Karnac i després s'escapa al barri d'Alfama. Toquen les set, però sap que una altra part del món no ho són. Qualsevol carícia que troba el moment just destarota espai i temps i ens canvia de llinatges. Però no s'hi capfica. Torna a Karnac a mirar els baixos relleus de les columnes, i també veu la roba estesa d'un carreró d'Alfama, on una nit va ser feliç.

Josep Igual (2019:75-76). Circ de puces

'PERVERSIDAD' AL CINECLUB LA RÀPITA

 

La propera sessió del CineClub La Ràpita és una d'aquelles projeccions que justifiquen l'existència d'un CineClub. Ja està clar que totes les sessions són rellevants: el fet de poder veure el cinema en pantalla gran i en VOS ja és una gran valor afegit i una alegria per a les persones cinèfagues... però quan això ho fa amb cinema clàssic, el valor augmenta uns enters;  i si a sobre està dirigida per un mestre com el sr. Fritz Lang... hem fet bingo!

És el primer cop que al CineClub La Ràpita programem un film del mateix director, per a celebrar el segon aniversari de l'associació vam poder gaudir (amb música en directe de Neuromanter) de Metròpolis, possiblement el film més reconegut del sr. Lang; un dels films cabdals de la seva 'etapa alemana'. El film que podrem veure aquest diumenge a l'Auditori Sixto Mir de La Ràpita és una dels més rellevants de l''etapa americana' del sr. Fritz Lang. Recordem que ell, juntament amb molts creadors i creadores, van marxar de l'Alemanya i l'Europa nazi cap als EEUU, patint per la seva integritat, al ser jueus bona part d'ells i elles. En el cas del sr. Lang, la situació encara fou més complicada ja que el mateix Goebbels li va proposar -al principi dels anys '30 del segle XX-  que dirigís l'estudi alemany UFA...aquella mateixa nit, va deixar-ho tot, per a marxar cap a França i després als EEUU. 

Tot i que la seva estada a Nord-Amèrica fou molt rellevant, dirigint films de diversos gèneres (western, thrillers, aventures...) la seva producció no fou tant elevada com el seu geni podria fer pensar. I és que el sr. Lang, era un director-autor, i això, a Hollywood era signe de 'problemes i exigències'. El sr. Lang va acabar la seva trajectòria a Alemanya, de nou, recuperant personatges de la seva primera etapa, com el sr. Mabuse.

Aquest diumenge podrem gaudir de 'Perversidad' (1945, Scarlet Street en el seu títol original), un bon exemple de 'cinema negre' amb tots els ingredients: home inocent, femme fatale i actes de moralitat dubtosa. El film és un remake de La Chienne (1931) dirigida per Jean Renoir; si aquell tenia un nivell de melodrama més marcat, el sr. Lang el fèu desembocar cap un estil més noir carregat de castigadors, humiliacions i perversitat (mai millor dit). Amb un Edward G. Robinson en un paper allunyat de la duresa d'altres intepretacions i una Joan Bennett fent de senyoreta aprofitada.

El cinema carregat de psicologia, introspecció i de l'expressionisme visual i narratiu del mestre Fritz Lang el trobareu  aquest diumenge a l'Auditori Sixto Mir.

Us hi esperem!

TOT PASSANT PEL PARC

L'estàtua de bronze, amb el groguenc borrim que neva  de l'arbrat del parc, assenyala un bony d'una erecció significativa a l'engonal, la claror del dia primaveral posa lluor als aplecs del paquet, i una senyora que passa, amb un cistell ple de verdura, dubta si la visió és fruit del rosari de boles argentades que ha decidit provar de portar enfornades, com li recomanà la seua amiga Sofia, o si pot ser que un esperit ha ocupat la immobilitat del prohom homenatjat. Una cosa sí que sembla comprovada, amb un mica més de taló en la tria del calcer el plaer és més intens. S'ha d'asseure en un dels bancs deixant el cistell al terra. L'estàtua li fa l'efecte que cada vegada està més trempada.

Josep Igual (2013: 137). Amors gairebé eterns.

SR. JOSEP IGUAL

 (1966-2021)

Fins ara, sempre que he escrit sobre persones que ens han deixat, han estat persones que no coneixia personalment; per a mi és un exercici conèixer i valorar allò què aquella persona ens ha aportat, una forma d'homenatjar i agraïr.

Avui, escriure sobre un amic se'm fa difícil. El passat 25/03, amb només 55 anys moria un dels escriptors més lúcids, el millor dietarista de les Terres de l'Ebre i responsable de tenir les millors tertúlies de cafè que he tingut mai...

El sr. Josep Igual va nèixer un 19 de febrer de 1966 a Benicarló però des de la década del '90 del segle passat residia a les Terres de l'Ebre, primera La Ràpita i, els darrers anys, a Amposta.

L'amic Josep fèu de la paraula la seva Vida: com a periodista, escriptor de poesia, de narrativa i de dietaris. Persona versàtil i polifacètica. El sr. Igual no només escrivia, també cantava i ho feia d'allò més bé; adaptant textos d'altres o escrivint les seves pròpies caçons. Va començar a escriure sent adolescent, amb 21 anys publicà el seu primer llibre i als 23 ja va guanyar algun premi. Des de llavors no va parar tot i saber que d'escriptor ningú es fa ric, com afirmà el sr. Josep Pla, admirat pel sr. Igual. També admirava al sr. Jesús Moncada i el nostrat Sebastià Juan Arbó. Però també al sr. Joan Fuster, al sr. Leopardi, al sr. Pessoa ... i tants d'altres!, l'amic Josep era una intel·lectual inquiet. Llegir i escriure. Llegir i escriure. Constant, perseverant i volgudament 'fora del mercat' editorial, sent conscient i escollint amb qui publicava. Això li va donar un aire d'outsider i, massa sovint, rebent menys atenció i reconeixements del què el seu treball mereixeria.

Jo li feia broma dient-li que la seva escriptura era críptica, ell es sorprenia i m'insistia en que 'no', 'ni de conya' ... era una forma d'autopujar-me l'autoestima davant la seva erudició i domini de les idees i les paraules.

Com us deia, potser l'obra d'Igual no era popular, no acaparava portades o emplenava els aparadors de les llibreries... però els del seu gremi, sí van reconèixer el seu treball, amb premi diversos: Ciutat de València de poesia (1988), el Sebastià Juan Arbó de narrativa (1997), el Cristòfol Despuig de narrativa (1999), el J.M. Ribelles de poeasi (2000), el Vila de l'Ametlla de Mar de narrativa (2005), el Ciutat d'Amposta (2015), el 25 d'abril de narrativa de Benissa (2018), el Ciutatr de Carlet de poesia (2019), el Joan Fuster d'assaig dels Premis d'Octubre (2019)...

Afortunadament, les persones creadores tenen la sort de poder deixar-nos llegat i de no acabar de 'marxar' mai. Mentre els llegim, seguiran entre nosaltres... i continuarem llegint a Igual i continuarem gaudint amb la seves reflexions lúcides, iròniques i crítices... tot i això, jo voldria poder continuar tenir-lo assegut davant meu amb una tassa de cafè, amb una cigarreta a la mà i xerrar i xerrar de cinema, de literatura, de política ... com tants cops havíem fet. L'amic Josep marxa sense haver-me explicat una anècdota (sucosa) que va tenir amb una jove Maribel Verdú -al principi de la seva carrera- i que, per prudència, mai em va arribar a explicar. D'aquestes trobades guardo agraït la darrera trobada cafetera, en la que em regalà el seu darrer llibre de poemes: Oliverar de l'aire, en el que hi tinc un poema dedicat, El cel sobre Berlin, homenatge al nostre admirat Wim Wenders... 

Gràcies, Josep!

Bibliografia:

POESIA:

- Treva d'hivern (1987)

- 35 poemes (1988)

- Lector d'esperes (1990)

- Closed ford Sale (1994)

- Refugi contra la tempesta (1995)

- Tríptic (1997)

- Rebotiga del brocanter (2000)

- Ditades al vidre (2008)

- Uomo qualque (2010)

- Oliverar de l'aire (2019)

PROSA I NARRATIVA:

- El cor cansat (1997)

- Cabotatge (1997)

- L'any de la fi del món (2001)

- El rastre dels dies (2003)

- Prosas meridionales (2004)

- Torn de nit (2005)

- Retrats de butxaca (2006)

- Faules mamíferes (2007)

- Quaderns deltaics (2009)

- Fugida en cercles (2010)

- No és el que sembla (2010)

- Plàncton (2012)

- Amors gairebé eterns (2013)

- Música secundària (2016)

- L'incert alberg (2016)

- Circ de puces (2019)

- L'eternitat enamorada (2020)

MÚSICA

- Sort de tu (1998)