SITGES'10 (2): PROGRAMACIÓ I ENTRADES !!

Sitges, que venim!

·

Ja estàvem una mica preparats: Hotel reservat per a les nits del 15 i 16 d'octubre i la llista de pelis més destacades del Festival de Sitges 2010.... però ens mancava el més important: la programació (dates i horaris) i la venda d'entrades!

Avui, per fi, arribant a un nou récord de mala organització, a només 6 dies que comenci el Festival es posen a la venda les entrades... es possible que avui al Telentrada hi hagi cops i sang!.

Aquest any Sitges també ha aconseguit un nou récord: el de seccions (9!) i pelis (168!) ... quelcom totalment inassumible.

Òbviament, només visitant el Festival 3 dies, l'àmplia oferta queda molt reduïda. Podem triar entre:

·
- El remake americà de la danesa i vampírica Let Me In (Déjame entrar), feta pel director de Monstruoso: Matt Reeves.

- La duríssima A Serbian Film.

- Hybrid en 3D, sobre un cotxe assassí en 3D... quelcom delirant.

- la versió restaurada i ampliada de l'obra mestra Metrópolis de Fritz Lang i recordar aquesta meravella de 1927.

- la coreana i super-violenta Bedevilled (Jang Cheol-soo).

- l'interessant thriller The Perfect Host (Nick Tommay).

- la sensual We are the Night (Dennis Gansel) de vampirs berlinesos.

- la mexico-espanyola Atrocious (Fernando Barreda Luna) sobre com una família és assassinada a la seva llar i una càmara domèstica que ho va enregistrar.

- Red Hill (Patrick Hughes) sobre la persecució del psico-killer.

- After Life (Agnieszka Wojtowicz-Vosloo) una de vampirs amb Christina Ricci (aquesta noia la tenim desapareguda, eh?) i aires de True Blood.

- la venjativa i coreana I Saw The Devil (Kim Jee-woon) sobre un polícia que vol venjar l'assassinat de la seva dona. Amb aires d'Old Boy.

- la nova del mestre Tsui Hark (xinés), d'intriga Detective Dee and The Mystery of Phantom Flame.

- Tony (Gerard Johnson) una nova peli de psicòpata en serie.

·

... i moltes altres! buf! quina feinada.

·

De moment, hem comprat -abans que volin- les entrades per a la Cloenda (16/10/10-19:30) -com cada any!- per a veure l'entrega de premis i l'estrena del re-make de la sanguinolenta Mother's Day, amb Rebecca de Mornay com a protagonista i Uncle Boonmee who can recall his lives (15/10/10-20:00), la peli tailandesa que guanyà el passat Festival de Cannes, dirigida per l'interessantíssim -i de nom impronunciable-: Apichatpong Weerasethakul (sens dubte, es tracta d'una de les millors pelis de Sitges'10). ... anem a continuar remenant i comprant!

·

Així doncs, amics i amigues, ens veiem al Festival de Sitges aquest any????

·

DE VIDA (23): EXCURSIO PER LA BAHIA DELS ALFACS

·

i Felicitats al Biel -capità de vaixell- més guapo del món

... avui és el seu Sant !!!

·

EL CRIT WILHELM

·

Avui us presento un fenomen curiós del món del cinema: El Crit Wilhelm, potser el coneixeu però jo no en tenia ni idea ...

·

El Crit Wilhelm és un recurs sonor utilitzat en el món del cinema, com un sampler, sobre un crit en concret. El fet curiós és que aquest crit es va fer en un film de 1951 -Tambores lejanos, moment que veieu a la foto- i, des de llavors, s'ha estat utilitzant en infinitats de pel·lícules. El mateix crit ha estat a: totes les parts d'Indiana Jones, totes les parts d'Star Wars, totes les parts de El Señor de los Anillos, totes les parts de Piratas del Caribe; però també a Helena de Troya (1955), Ha nacido una estrella (1955), Grupo Salvaje (1969), American Graffiti (1979), Poltergeist (1982), Willow (1988), Aladdin (1992), Batman Returns (1992), Reservoir Dogs (1992), Toy Story (1995), El quinto elemento (1997), El planeta de los simios (2001), Kill Bill (2003), Saw (2004), Hellboy (2004), Troya (2004), King Kong (2005), Madagascar (2005), La niebla (2007), Tropic Thunder (2008), Malditos bastardos (2009)... i infinitat de pelis (216), series de TV (23)i videojocs (29)!!!

·

Aquí teniu el crit Wilhelm: ...

·

·

La identitat de la persona que fèu el crit no està clara, alguns anomenen al cantant Sheb Wooley, un dels actors de Tambores Lejanos. Aquest crit estava guardat a l'arxiu sonor de la Warner Bros. i el dissenyador de so Ben Burtt el va recuperar per a utilitzar-lo a la saga Star Wars, també el batejà amb el nom de 'Pvt. Wilhelm' que era el nom d'un personatge secundari que va cridar el mateix crit a La carga de los jinetes indios (1953).

·

Aquí podeu veure un selecció de diferents escenes de films amb el crit més famós de la Història del Cinema.

·

AL ENTRAR EN LA HABITACION...

·

Al entrar en la habitación, me había quedado de pie en el umbral sin atreverme a hacer ruido y no oía otro que el de su aliento que iba a expirar en sus labios, a intervalos intermitentes y regulares, como un reflujo, pero más adormecido y más dulce y, en el momento en que mi oído recogía ese sonido divino, me parecía que era -condensada en él- tota la persona, toda la vida de la encantador cautiva, extendida ahí ante mis ojos. Por la calle pasaban coches ruidosos, pero su rostro permanecía tan inmóvil, tan puro, y su aliento tan ligero, reducido a la simple expiración del aire necesaria. Después, al ver que no resultaría turbado su sueño, avanzaba prudente, me sentaba en la silla que estaba junto a la cama y después en la propia cama. Pasé veladas encantadoras hablando, jugando, con Albertine, pero nunca tan dulces como cuando la miraba dormir. De nada sevía que tuviera, al charlar, al jugar a las cartas, esa naturalidad que una actriz no habría podido imitar: la que me ofrecía el sueño era una naturalidad más profunda, una naturalidad de segundo grado. Su melena, que bajaba a lo largo de su rosado rostro, estaba situada junto a ella en la cama y a veces un mechón aislado y derecho hacía el mismo efecto de perspectiva que esos árboles lunares, menudo y pálidos, que vemos, muy derechos, en el fondo de los cuadros rafaelescos de Elstir. En cambio, si los labios de Albertine estaban cerrados, por el modo como estaba yo situado, sus párpados parecían tan poco ajustados, que casi habría podido preguntarme si de verdad estaba dormida. Aun así, aquellos párpados bajados infundían a su rostro esa continuidad perefecta que no interrumpen los ojos. Hay personas cuya cara adquiere una belleza y una majestad desacostumbradas a poco que dejen de tener mirada. Yo medía con los ojos a Albertine tendida a mis pies. A veces, la recorría una agitación ligera e inexplicable como los follajes que una brisa inesperada convulsiona por unos instantes. Se tocaba el pelo y después, al no haberlo hecho como quería, volvía a llevarse la mano hasta él con movimientos tan seguidos, tan voluntarios, que me convencían de que iba a despertarse. En modo alguno: recobraba la calma en el sueño que no había perdido. En adelante seguí inmóvil. Se había puesto la mano sobre el pecho con un abandono de brazo tan ingenuamente pueril, que, al contemplarla, me veía obligado a reprimir la sonrisa que con su seriedad, su inocencia y su gracia, nos inspiran los niños. A mí, que conocía a varias Albertine en una sola, me parecía ver muchas otras descansar junto a mí. Sus cejas arqueadas, como no las había visto nunca, rodeabans los globos de sus párpados como un dulce nido de alción. Razas, atavismos, vicios descansaban en su rostro. Siempre que desplazaba la cabeza, creaba una mujer nueva, con frecuencia inospechada para mí. Me parecía que no poseía a una, sino a innumerables muchachas.

Marcel Proust (1931)

En busca del tiempo perdido. 5. La prisionera

·

POSITIVAR LA CRISI?

·

Fa uns mesos llegia en -el més que interessant- suplement Culturas de La Vanguardia un monogràfic sobre les conseqüècies de la crisi, concretament, sobre la possibilitat de positivar el que n'està resultant de la crisi.

·

No voldria resultar cínic ni pervers plantejant que la -terrible- situació econòmica per la que estem passant sigui una cosa bona o beneficiosa... voldria que fos entés en el sentit que: hi ha que la tenim, anem a intentar veure què en podem treure de positiu; intentar veure-ho amb un uns ulls optimistes, potser massa teòrics, no us ho negaré.

.

El que en aquells escrits es plantejava és que aquesta crisi econòmica és molt més que 'Economia' i que pot comportar un punt i apart, un rite de pas, un canvi de rumb, un replantejament dels valors, sabers i creences que han imperat fins ara i ens hem cregut amb els ulls tancats, per exemple: que allò desitjable i respectable és acumular com més diners millor, que els recursos del planeta són il·limitats o que l'acció individualista és la que realment triomfa... Aquesta crisi ens ha portat una autèntica esquerda a nivell epistemològic: allò en el que creïem, sabíem i defensàvem s'ha esquinçat. La crisi ens ha demostrat que sols i donant l'esquena al que ens envolta no podem arribar enlloc.

·

La paraula crisi, de fet, prové del grec krinen (decidir, distingir, escollir), arrel també de crítica i criteri. Un dels significats de krisis en grec és aquell punt en el que durant una malaltia el pacient empitjora o millora, un punt d'inflexió no necessàriament cap a quelcom negatiu. Joan Coromines recull l'expressió del segle XVII: 'Lo malalt ha tingut una bona crisis'.

·

La crisi, doncs, és una oportunitat, una opció de millora. La Humanitat ha acabat aquell procés anomenat Modernitat, caracteritzat per l'acumulació, la rapidesa, el fi que justifica qualsevol mitjà, el consum, la competició, l'avarícia, el narcicisme ... "Todas las dimensiones de lo que supone ser un ser humano, y el ser tratado como tal, no han sido incorporadas al cálculo económico del capitalismo" (Peter Drucker, 2002, Managing in the next society).

·

Així doncs, una 'bona crisis' ens ha de fer anar cap a valors com el compartir, el crear, el celebrar, el vetllar per les persones, la societat i l'ecosistema. Com afirma Ignacio Ramonet (2009) a La Catástrofe Perfecta (llibre molt recomanable per a entendre la crisi d'una forma ràpida, amena i clara): "La crisis es una gran desgracia, pero, como por efecto de apalancamiento, puede proveer también una ocasión histórica de hacer que nazca un mundo nuevo, un planeta definitivamente prevenido contra otros crac bursátiles y sus consecuencias sociales"

·

... You may say I'm a dreamer,

... but I'm not the only one ...

·

LA CASA MUDA ... POR EN TEMPS REAL

·

En cinema digital ha provocat una autèntica revolució en la indústria cinematogràfica, similar a la que es produí amb l'entrada del so o el pas al color; no tant amb la qüestió 3D ja que, ara per ara, està resultant més una tàctica comercial per a portar públic a les sales que un revulsió en la producció audiovisual.

·

El cinema digital ha permés democratitzar la producció audiovisual i aconseguir que gent amateur comenci a fer 'coses', com és el nostre cas: Espantant Gavines o Videoglífics.

·

Aquest nou sistema -més barat- ha motivat als artistes audiovisuals a buscar nous reptes, a fer el 'más difícil todavía' i aquest és el cas de la peli que us presento i que es podrà veure al Festival de Sitges (que ja tenen la programació, per cert, però d'això en parlarem un altre dia): LA CASA MUDA.

·

Aquest film -que ha costat uns modestos 6.000 dòlars- està cridada a ser la sorpresa més rendible de la temporada en cinema de por. Es tracta d'un film d'Uruguai, dirigit per Gustavo Hernández, i la seva IMPRESSIONANT aportació és que està filmada en un únic pla seqüència (per tant, en temps real) i amb una càmara fotogràfica (concretament, Pau, la Canon EOS 5D Mark II). Es el primer film de sudamèrica i segon del món rodat amb aquestes característiques.

·

La història és la típica de 'peli amb casa encantada': Laura i el seu pare Wilson van a una casa vella per a reformar-la, volen passar la nit allà per a que l'endemà puguin començar la feina ben aviat. Tot va bé fins que la protagonista sent uns sorolls al pis de dalt ... el seu pare va a veure de què es tracta mentres ella es queda esperant ... el que succeeix a partir de llavors són 78 minuts, sense talls, en els que ens explicaran els misteris que amaga la casa.

·

Aquí us deixo l'esfereïdor i estimulant tràiler...

·

SR. FRANCISCO RIBEIRO

(1965-2010)

·

Amb noves 45 anys, dimarts passat, moria uns dels fundadors del grup de música més rellevant de Portugal dels '80 i '90 del segle passat: el sr. Francisco Ribeiro, i el grup, Madredeus (d'aquest grup imprescindible del país veí en vam parlar aquí).

·

Quan el sr. Ribeiro tenia 20 anys -el 1985- va formar part del nucli dur que creà Madredeus, abans de que s'incorporés la cara i veu inconfundible de la sra. Teresa Salgueiro. Francisco abandonà Madredeus el 1997, després de publicar el que -per molts/es- és el millor disc del grup: O espiritu da paz. Després va marxar una temporada a Londres ...

·

A Madredeus, el sr. Ribeiro tocava el violoncel però també se li donava bé cantar; de fet, per a ell, la veu era el seu segon instrument i en alguna cançó s'atreví a cantar a duo amb la Salgueiro.

·

El 2009 edità -sota el nom de Desiderata- el seu primer disc en solitari, amb el títol de A Juncao do bem. Com lamentaven els seus companys de grup -Teresa i Rodrigo- és una pena que hagi mort quan començava a despuntar com a artista en solitari .... :(

·
A vaca de Fogo, una de les primeres cançons i vídeo de Madredeus, veiem al sr. Ribeiro tocant el violoncel damunt l'aigua ... i aquí us el deixo com a homenatge.

·

·

DESCOBRINT ELS PINK MARTINI

·

Aquesta és un banda moderna però amb aires retros, 'vintage'. És actual però s'emmiralla i es recrea en els sons antics: la música clàssica, el jazz ...

·

Pink Martini va nèixer a Portland (Oregon) l'any 1994 de la mà del pianista Thomas M. Lauderdale, després de recòrrer els EEUU van editar el primer CD Sympathique (1997), venent 1.300.000 còpies, rebent el reconeixement de crítica i públic. El 2003 desembarcaren a Europa en el Festival de Cannes d'aquell any... i van aprofitar per passejar la seva música per Portugal, Espanya, França, Bèlgica, Suïssa, Mònaco, Grècia, Turquia ... Es tracta d'un corporació multicultural i multilingüe, canten en anglès, espanyol, francès, italià, portugués, japonés, àrab i grec modern....

·

Es tracta d'una orquestra força gran com per a que es produeixin canvis en els seus membres, el que era cantant fins llavors: Pepe Raphael marxà per crear un grup nou ... i el substitut -China Forbes- apart de cantar, també va començar a escriure cançons donant al grup un aire nou que es pot comprovar en el segon disc: Hang on Little Tomato (2004).

·

Les cançons de Pink Martini han format part de moltes BSO de cinema i TV: En carne viva, Persiguiendo a Betty, El sr. y la sra. Smith, Los Soprano, El ala oeste ... donant el seu toc chic, amb classe ... si entreu al seu web flipareu amb l'aire vintage i l''estilarro' que gasten: http://pinkmartini.com/.

·

Quan arriba el seu tercer treball: Hey Eugene (2007), el grup ja és prou conegut gràcies a les seves aparicions per TV i l'enregistrament en DVD d'alguns dels seus concerts ... La llàstima és que no és fàcil que puguin actuar en molts pobles Catalunya ja que dalt de l'escenari són una gentada: China Forbes (veu), Thomas M. Lauderdal (piano), Robert Taylor (trombó), Gavin Bondy (trompeta), Doug Smith (percussió), Brian Lavern Davis (congues, tambors i percussió), Derek Rieth (percussió)Martin Zarzar (tambors), Phil Baker (contrabaix), Timothy Nishimoto (veu i percussió), Maureen Love (arpa); i quan van de girar s'afegeix: Pansy Chang (violoncel), Dan Faehnle (guitarra), Claude Giron (violoncel), Brant Taylor (violoncel), Nicholas Crosa (violí) ... com podeu veure quatre gats no són !!!

·

L'any passat van editar un nou treball: Splendor in the Grass (2009), 13 peces amb l'estil Pink Martini ... que a finals de juliol van presentar a Barcelona.

·

Clàssics com Amado mío, Brazil, Ana (el negro zumbón) o Piensa en mí... a les seves mans, et transporten a una altra època... nostàlgica, positiva, entranyable... el gust llatí de les orquestres dels anys '40 al jazz més càlid dels '50. L'ànima del grup -el sr. Lauderdale- defineix el grup com a 'arqueòlegs musicals' i afirma: "Nos gusta bucear en el pasado y redescubrir bellas canciones. Adoramos las grandes orquestas de Hollywood, los musicales, sus estructuras melódicas. Son ingenuas y encantadoras".

·

Aquí teniu el seu primer gran èxit: Sympathique, en vídeo molt bonic ....

·

Fem un viatge en el temps??

PAPA, MAMA Y EL PEQUEÑO

·

Muchos saludos desde la soleada costa del mar Negro. Hemos llegado bien. Hace buen tiempo. La comida es buena. El restaurante está en los bajos del hotel, y la playa queda al lado mismo.

·

Y mamá tiene que cargar siempre con sus bigudis, y su bata de casa, y sus chinelas con borlas de seda, y el pijama de papá.

·

Papá es el único comensal con traje y corbata en el restaurante. Y es que mamá lo quiere así.

·

La comida ya está sobre la mesa y humea y humea, y la camarera es otra vez demasiado amable con papá; por algo será. Y a mamá se le ensombrece la cara y la nariz empieza a destilarle, y a mamá se le hincha una vena en el cuello y un mechón de pelo le cae sobre los ojos y le empieza a temblar la boca, y mamá hunde su cuchara en la sopa hasta el fondo.

·

Papá se encoge de hombros, sigue mirando a la camarera y derrama la cucharada de sopa en el camino a su boca, pese a lo cual frunce los labios ante la cuchara vacía y sorbe y se mete la cuchara en el zapato y ya ha sacado las flores del florero y las ha desparramado sobre la ensalada de lechuga.

·

A papá se le agota la paciencia y los ojos se le ponen fríos y lechosos, y a mamá los ojos se le hinchan y enrojecen. Oye, que al fin y al cabo es tan hijo tuyo como mío. Y mamá, papá y el pequeño pasan, al salir, junto al puesto de cerveza.

·

Papá aminora el paso, pero mamá le dice que tomarse una cerveza ahora ni hablar, no, eso sí que ni hablar.

·

Y papá aborrece a ese niño que ya el primer día se pone rojo como un crangejo por efecto del sol, y oye a sus espaldas el paso cansino de mamá, y sabe, sin volverse, que esos zapatos también le aprietan, que la carne también se le desborda de esa par como de todos los demás pares, que no hay en el mundo zapatos lo suficientemente anchos para sus pies, para su dedo pequeño, siempre encorvado, escoriado y vendado.

·

Mamá tira con fuerza del pequeño hacia ella y murmura una frase tan larga como el camino, que las camareras son todas unas putas, gente de lo peor, pobres diablas que nunca llegan a nada en este mundo. El pequeño rompe a llorar y se cuelga de ella y se deja caer al suelo, y las huellas de los dedos de mamá en sus mejillas tienen un brillo aún más rojo que el de la erisipela.

·

Mamá no encuentra las llaves de la habitación y vacía su bolso, y papá hace una mueca de asco al ver el monedero pringoso, los billetes siempre arrugados, el peine viscoso, los pañuelos eternamente humedecidos.

·

Por fin aparecen las llaves en el bolsillo de la americana de papá, y mamá se le humedecen los ojos, y se agacha y rompe a llorar.

·

Y la luz tiembla, y la puerta no cierra bien, y el ascensor se para. Papá olvida al niño en el ascensor. Mamá martillea la puerta de la habitación con ambas manos.

·

Luego viene la siestecita.

·

Papá suda y ronca, papá se echa boja abajo, papá entierra la cara en la almohada y la mancha con saliva mientras sueña. El pequeño tira de su manta, agita los pies, frunce el entrecejo y recita en sueños el poema de la ceremonia de clausura en el parvulario. Mamá yace despierta e inmóvil entre las sàbanas mal lavadas, bajo el cielo raso mal blanqueado, tras los cristales mal lavados de las ventanas. Sobre la silla reposan sus labores de punto.

·

Mamá teje un brazo. Mamá teje la espalda. Mamá teje el cuello, mamá teje un ojal en el cuello.

·

Mamá escribe una postal: aquí se ve el hotel donde estamos alojados. He marcado nuestra ventana con una crucecita. La otra cruz, más abajo, sobre la arena, señala el sitio donde siempre tomamos el sol.

·

Bajamo cada mañana muy temprano para ser los primeros y que nadie nos quite el sitio.

·

Herta Müller (1984)

conte inclòs a En tierras bajas

·

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XXIII )

·

TROPIC THUNDER (2008)

El sr. Ben Stiller ens cau bé, sobretot quan dirigeix. Des de la primera peli que dirigí: Reality Bites, en totes podem trobar quelcom interessant... malgrat que deixà aquella vessant més seriosa o dramàtica del film debut per endinsar-se en la conya més gamberra, l’autoparòdia, l’humor gruixut i la comicitat més clara. Aixó és palés, ja, en el seu segon film: Un loco a domicilio (1996) i la tercera: Zoolander (2001)(molt reivindicable). Tropic Thunder pretén ser –i resumint molt- un Agárralo como puedas del rodatge d’un film de guerra. Cinema dins del cinema, un negoci que el sr. Stiller fa anys que coneix i del que se’n pot riure i destripar tot el que vol i més. A diferència dels films ‘...como puedas’, aquí hi ha el pressupost suficient com si d’un film de guerra es tractés i això la fa més creïble. És com la versió de conya de Platoon amb un impressionant Robert Downey Jr. fent d’actor blanc que fa de negre i un genial Tom Cruise que, per fi ha assumit, que riure’s d’un mateix sovint pot ser més lucratiu que prendre’s seriosament. Bravo per l’Stiller. Molt recomanable!
Valoració: Notable alt

·
TOY STORY 3 (3D)

El tancament de la Trilogia Toy Story no podia anar millor. Es nota que els guionistes no han posat el pilot autòmatic sinó que s’han preocupat d'elaborar una història que pogués atreure tant als petits com als grans... de fet, aquest és el segell Pixar i ja ho posaren en pràctica en la segona part. Simples joguines que ens parlen de la fidelitat, l’amistat, el sacrifici, el pas del anys, de saber valorar el que tenim i estimar allò que val la pena.... ¡Casi ná! Tot això en un film d’animació de ritme trepidant, personatges complexos (l’Osset Lotso és memorable) i perfecte en l’acabat. La trilogia Toy Story és des de ja mateix una obra mestra de l’animació.

Valoració: Excel·lent.
·
PESADILLA EN ELM STREET (2010)

Hi ha mites que, encara que siguin desconeguts per a les noves generacions, val la pena no desenterrar i millor que la joventut s’aproximin a l’obra original. Òbviament, per a les productores la màxima és fer diners sigui amb el que sigui i si això significa treure la pols a psicokillers clàssics i fer-ne ‘remakes’ de qualsevol manera, es fa i punt. Afortunadament, altres n’han sortit més ben parats amb les actualitzacions, és el cas de la Matanza de Texas o el Jason de Halloween. El pobre Freddy Krueger, no. El remake que ens proposen és una calca – fins i tot en la majoria d’enquadraments, eh??!!- de la cinta original del mestre Wes Craven... però una còpia sense cap xispa, sense cap proposta original. L’única novetat són uns apunts cap a la pedofilia del tot sobrers. En la meva adolescència, la saga Freddy era una de les meve preferides, disfrutava en veure com el ‘sr. dels dits de ganivet’ es carregava als pijos ianquis d’Elm Street –ara, en la maduresa, ho veig una mica més cruel...-. Nens i nenes, si voleu saber qui era Freddy aneu al film original, molt millor!.
Valoració: Insuficient
·
ORIGEN (2010)
Aquest film estava destinat, des de la seva estrena, a convertir-se en una obra de culte... i ho ha aconseguit!. Igual que fèu amb Memento (obra impressionant!) aquest 7è. Film del sr. Nolan és un pas més cap a l’edificació d’una trajectòria cinematogràfica impecable, amb la combinació perfecta de cinema comercial i trets d’autor. Origen és un autèntic tractat d’arquitectura: de plans, de nivells, de desnivells, d’edifics i de construcció de realitats (com també ho ideen els arquitectes). Film de ritme trepidant, potència visual impecable i música d’impacte, s’acaba d’una revolada i et deixa amb ganes de més ... amb ganes de submergir-te i quedar-te en aquelles altres realitats que s’han encarregat de mostrar-nos com a possibles (encara que siguin somnis). Memento+Insomnia+Batman begins+El Prestigio+El Cabellor Oscuro+Origen= una carrera que és una obra mestra! Esperem amb ganes el nou Batman ... T’estimem Nolan!
Valoració: Excel·lent
·
REBOBINE, POR FAVOR (2008)
Aquest film és un cant al cinema, de tot el Cinema i l'anyorat món dels videoclubs.... i ho fa desbordant imaginació, com sempre ho ha fet el seu director: Michel Gondry. Dos treballadors de video-club intentant ‘suecar’ (fer-ne remakes en plan cutre, sense recursos però amb molta imaginació) de gran pelis del 7è art. Només per veure les suecades que porten a la pràctica ja val la pena. Aquest film no arriba al nivell de la insuperable ¡Olvídate de mi! però té suficients dosis d’autenticitat com per a fer-la una peli molt recomanable. Jack Black està immens!!

Valoració: Notable Alt.
·
ZOMBIES NAZIS (2009)
Ostres! Una peli com aquesta feia temps que no en veia cap i més en un ‘cinema convencional’; sí que n’hem vist en el Festival de Sitges. Es tracta d’un film gore amb l’estructura de toooooota la vida (que dic jo si no seria hora de plantejar noves vies argumentals): un grup de joves marxa a una casa en mig del no res, incomunicats (en aquest cas, enmig de la neu més sueca) i amenaçats. La novetat és que l’amenaça és un exèrcit nazi de la segona guerra mundial... zombi! I ja està, aquí s’acaba tot. Caps, sang, intenstins (mooolts intestins) i més sang. Una peli que treu poc partit de l’única novetat que ens proposa: els nazis zombis. Previsible i amb força errors tan tècnics com de guió ... el gore no ha d’estar renyit amb les coses ben fetes, no? Recomanable per a col·lecionistes de films de zombis.
Valoració: Suficient
·
PHILLIP MORRIS ¡TE QUIERO! (2009)
L’esquer comercial d’aquest film era poder veure en un canvi de registre a Jim Carrey, tot fent d’homosexual que s’enamora de Ewan McGregor (un pèl homofòbic l’esquer per al meu gust, certament). Quan veus la peli et trobes en que el sr. Carrey continua fent de sr. Carrey faci el film que faci: gesticulacions, histrionismes i una forma de veure el món gai un pél estereotipat i amb massa ‘mariquites’. La història, però, basada en fets reals està ben explicada, amb un bon ritme i aires del Atrapame si puedes (de l’Spielberg). Un film que combina dramatisme i humor amb tocs surreals. No està mal!

Valoració: Bé
·
CONCURSANTE (2007)
Aquest film és el primer d'un director que donarà molt que parlar: Rodrigo Cortés, a punt d'estrenar el segon i molt esperat: Buried (Enterrado). Aquest debut, amb un potent protagonista amb la cara de Leonardo Sbaraglia i que planteja el terrible que és guanyar un premi milionari en un concurs de la televisió, de com et canvia la vida ... o de com te la pot destrossar. Disposa d'un guió impecable farcit de crítica punyent contra el sistema capitalista, l'economia salvatge i l'adoració als diners, un film crític amb aparença de simple entreteniment. Si no arriba a una valoració d'Excel·lent és perquè en algun moment –de tan verborreica- costa de seguir, sembla un tractat acadèmic d’economia i perquè el director –sent el primer film- ha volgut posar en pràctica totes les tècniques cinematogràfiques hagudes i per haver: càmara lenta, pantalla fragmentada, canvi de color ... Tot i això, recomanable!
Valoració: Notable

·
AIRBENDER, EL ULTIMO GUERERO (2010)

Ai, ja ho vam dir en algun altre lloc ... i no cal recrear-nos més amb el pobre Shyamalan, que malgrat tot, li tenim un cert carinyo. Aquest és un film infantil, pla, simple, esquemàtic ... el nen protagonista cau malament des del primer cop que surt en pantalla (quina repel·lència, senyor!). Ens queda el consol de pensar que tot ha estat fruit de mutilacions a la sala de muntatge i de les pressions de la productora per acabar sent el film que el sr. Shyamalan NO volia fer ... en qualsevol cas, Airbender està aquí i sembla que per a quedar-s'hi ja que es planteja com una trilogia. No arriba ni com a peli de dissabte a la tarda!! A quin Dèu hindú hem de ressar per a que el director de El bosque torni a ser qui era??? Donem-li una altra oportunitat ....

Valoració: Insuficient.

·

CREPUSCULO (2008)
Es com el llibre... ja està! Per al bo i el dolent. Un film en el que passen poques coses i que, afortunadament cap al final, s’anima am alguna escena d’acció que desencaramelitza la lenta i cansina aproximació adolescent dels protagonistes. Les fans fatals flipen amb els protagonistes, ja ho entenc, ja, però jo no he estat capaç de veure aquell enooooorme atractiu que en el llibre té el vampir prota de la història. Sincerament, jo em vaig avorrir i tenia ganes de que algú es mengés a algú, alguna estaca clavada (ho podeu agafar, també, en sentit lúbric i groller)... escena ridícula fins a dir prou quan ell la puja per la muntanya a coll-i-be a marxa ràpida... de vergonya em moria!. Film de dissabte a la tarda si no sabeu què veure ... i sí, sí, estic tan malalt com per a saber com continua aquesta saga que –inexplicablement- té enganxada a mitjà humanitat. Què en som se ‘raros’ els humans, eh???.
Valoració: Suficient
·
CONOCERÁS AL HOMBRE DE TUS SUEÑOS (2010)
Allen ens torna a Londres després del darrer film novaiorqués del mestre: Si la cosa funciona. Quan l’Allen surt de Nova York els seus films agafen un aire més teatral, adopta una actitud més d’observador, és nota que no és el seu entorn i que la seva vida està en un altre lloc. En aquest darrer film, això es nota més que mai amb un Allen-demiürg que juga amb els seus personatges i el seu destí. Amb presència de tocs màgics i paranormals cada cop més presents en els films del mestre Allen. Ens agrada Woody Allen fins al punt de que ens és igual el que ens expliqui i ens agrada escoltar, amb el seu lúcid sentit de l’humor, el que ens digui de gent d’aquí o d’allà, gent perduda, indecisa, insatisfeta en constant recerca, com és habitual en la galeria de personatges-Allen. No és el millor Allen, és cert, però i què???
Valoració: Notable alt
·
CARTAS DESDE IWO JIMA (2006)
Aquesta és d’aquelles pelis que hauria d’estar en el currículum dels plans d’estudis de tots els instituts del món. Que un nordamericà sigui tan atrevit de filmar-nos què feien, què pensaven els enemics japonesos en la 2ona. Guerra Mundial en una de les batalles mítiques d’aquella guerra: la d’Iwo Jima... és d’una valentia extrema! I no només això, sinó que el nivell d’empatia cap a l’enemic és tan elevat que la transforma en una obra necessària per a entendre l’inutilitat de qualsevol guerra, del patiment, la soledat, l’absurd de l’enfrontament militar. La sensibilitat amb la que el mestre Eastwood ens mostra la cultura nipona irradia respecte en cada un dels seus fotogrames. L’hem de veure tots i totes!

Valoració: Excel·lent
·
HAUSU (CASA) (1977)
Havia llegit moltes crítiques i ressenyes d’aquest film que la situava en el nivell d’obra imprescindible del cinema japonés modern. Un cop vista us he de dir que és.... al·lucinant, in-descriptible (perquè és difícil de descriure). Resumint: tota una experiència. D’entrada, podríem dir que és la típica història de casa encantada amb un grup d’adolescents (totes noies) que hi van a passar un cap de setmana. En el film hi trobem de tot!: Canvis de color, decorats de cartró pedra o pintats, flashbacks, somnis, càmara ràpida, lenta, efectes visuals psicodèlics, marionetes, llums de colors, fragments surrealistes, estètica videoclipera dels ’70, tocs gore, aires terror, comèdia,... tot això i més! Per dir-vos que a una de les noies se la menja, literalment, un piano... flipant!. Les pelis de por japonés més recent (The Ring, Dos hermanas...) tenen un gran deute amb aquest film.
Valoració: Notable
·
EL AMERICANO (2010)
Anton Corbijn fou un director de videoclips i fotògraf d’una estètica i una força pròpia i especial. Ens retratar la curta vida dels Joy Division, signà l’Enjoy the Silence dels Depeche Mode i el One de U2 ...un bon dia decidí passar-se a la direcció i ho fèu amb un entorn que coneixia molt bé: la vida de l’ànima de Joy Division, Ian Curtis. Amb Control, el sr. Crobijn entrà per la porta gran en el món del cinema: reconeixement de la crítica i premis en festivals diversos ens feren veure que Corbijn ens oferiria una trajectòria sòlida en el cinema. El segon film, canvia de registre per a oferir-nos una de mafiosos, no convencional, no normal... ja que es tracta –història molt vista els darrers anys- de l’última missió d’un sicari i el seu refugi en un poble perdut del centre d’Itàlia: Castel del Monte. Plans-seqüències llargs i bells, ritme tranquil i calmat, aires marcadament western per a un film en el que George Clooney plena la pantalla des del principi fins al final, però un Clooney diferent, gens seductor, apagat, paranoic, seriós, hieràtic, fins i tot: Convincent! Un gran film de redempcions, del passat que ens persegueix i ens marca el destí ... un film dels que plenen!
Valoració: Excel·lent
·
VISITOR Q (2001)
El sr. Takashi Miike –ja n’hem parlat- és un director japonés molt prolífic (pot arribar a estrenar 4 pelis l’any) i molt freaki, però molt, molt. Hiper-violent, marcadament sexual, pervers, malaltís... amb unes històries tan recargolades i unes imatges tan explícites com ningú mai s’ha atrevit a filmar. És un convidat clàssic del festival de Sitges i el públic espera la nova delirada del mestre Miike amb moltes ganes. Visitor Q té un aire còmic pel grotesc de les situacions que ens planteja, fèu una llista de les aberracions que se us puguin passar pel cap i veureu que hi són en el film: incest, necrofília, violacions, maltractament físic dun fill a una mare, violència gratuïta, degradació de l’altre... un catàleg de perversions per a fer-nos veure el desprotegit i mancat de valors que es troba el jovent en el Japó (bueno, això és el que jo interpreto, eh? No penseu ara que es tracta d’un documental). Interessant per a estòmacs resistents.
Valoració: Notable alt

·

EL SWANLIGHTS D'ANTONY & THE JOHNSONS

·

El nou treball d'Antony and the Johnsons ja està aquí! La xarxa és tremenda: per a què esperar al 10 d'octubre si el podem fer circular a partir de ja??!! ... des d'ahir que els servidors no paren de penjar i compartir la nova perla del sr. Antony Hegarty i el seu grup ... SWANLIGHTS ja està aquí!! 11 cançons barroques, atmosfèriques ...

·

Com ja vam anunciar en comentaris anteriors des del The Crying Light esperàvem el nou treball d'Antony (aquí i aquí)... i és que és tan gran el magnetisme que ens desperta aquest senyor que mai en tenim prou i constantment estem esperant quelcom nou... delerosos, àvids, ansiosos d'embriagar-nos amb la seva veu, de fer-nos volar amb la música dels seus mots, de somniar desperts i transportar-nos lluny, lluny ... sí, amics i amigues, estic molt 'pillat' per l'Antony ... però crec que no és cap novetat, no?? :)

·

Us deixo amb la cançó Fletta (cançó 9) que canta amb Björk en un vídeo no-oficial...

·

TRASH ENTRE AMIGOS

Avui us presento una proposta molt original, fresca, diferent i divertida, molt divertida. Es tracta de TRASH ENTRE AMIGOS, o sigui, sessions de 'cinema trash' comentades en directe pels 4 'in-conscients' que ho organitzen (un d'ells, l'increïble i massa poc reconegut: Nacho Vigalondo).

·

Millor que llegiu de què va en les paraules dels organitzadors (extretes del seu web)(i si voleu accedir al seu facebook):

Por qué

Ahora que los salones de casa lucen monitores de alta definición y altavoces con surround, el atractivo de ir al cine vuelve a estar en la experiencia compartida.
Trash entre amigos es un experimento para que las películas comentadas, que fueron el origen mismo del cine, se reformulen en el siglo XXI. Y lo hace con las películas que abundan en el absurdo y en lo extraño, con frecuencia de una manera completamente accidental: el cine de serie Z, el cine Trash.
Frente a la película que no cambia, Trash entre amigos busca la experiencia irrepetible, en la que todo se modula con la participación del público.

·
Quién
Sr. Ausente –autor de El blog Ausente-, Ruben Lardín – reputado gourmet de la serie B, con notable bibliografía-, Raúl Minchinela –responsable de Reflexiones de Repronto- y Nacho Vigalondo -director de Los Cronocrímenes- comentan películas en directo, sin pausas ni rebobinados, con la colaboración del público asistente. Allí abundan en los diálogos disparatados, las tramas incongruentes, la realización insensata y todos los argumentos que hacen del cine de bajo presupuesto una fuente inacabable de diversión.

·

Sí, sí, ho heu llegit bé! es tracta de pelis cutres, casposes i tremendes; projectades en pantalla gran i comentades en plena projecció, en veu alta, para 'goce y disfrute' del públic assistent... Per cert, un públic nombrossíssim, als cinemes Casablanca va quedar gent al carrer sense poder accedir. Què fort!.

·

No em direu que la proposta no és genial!!!.

De moment han realitzat 6 sessions, van començar a Barcelona però ja han viatjat per diferents punts de la península:

·

1.Made in china (John Liu, 1982)(13/06/09)(als cinemes Casablanca-Barcelona)

2.Star Crash: Choque de Galaxias (Luigi Cozzi, 1978)(25/07/09)(Casablanca-Barcelona)

3.Viscosidad o El increíble hombre que se derrite (William Sachs, 1977)(12/12/09)(Casablanca-Barcelona)

4.Morbus (o bon profit)(Ignasi P. Ferré, 1983)(25/04/10)(en el Festival REC2010-Tarragona)

5.El ataque de los muertos sin ojos (Amando de Ossorio, 1973)(04/06/10)(antiga presó d'A Coruña)
6.Roma 2072: Los nuevos gladiadores (Lucio Fulci, 1984)(11/11/10)(la Casa Encendida-Madrid)
·
Aquí us deixo un vídeo amb la presentació del 'Trash entre amigos' feta a A Coruña) ...

·

I el tràiler de El ataque de los muertos sin ojos (1973), per a que veieu de quin pal van les pelis que s'hi projecten....

·

Què no en prepararem una a les Terres de l'Ebre ??!!!

·

16/09/73: ASSASSINEN A VICTOR JARA

·

Avui fa 37 anys que la salvatge repressió del golpista Pinochet (que a l'infern sigui) torturà i assassinà el cantautor i poeta Víctor Jara.

·

Des d'aquell dia la seva vídua -Joan Jara, que com diu ella: 'tingué la sort' de poder enterrar el cos del seu marit ja que molts no ho pogueren fer-, vetlla el seu record i lluita per a que algun dia pugui arribar la justícia a tants dies de terror. Aquí podeu llegir una interessant entrevista a Joan Jara.

·

Per a que no oblidem i per a recordar les seves paraules i la seva força us deixo el seu darrer poema amb la introducció de la seva muller ...

·

" ... Cuando más adelante me trajeron el texto del último poema de Victor, supe que él queria dejar su testimonio, su único medio de resistir ahora al fascismo, de luchar por los derechos de los seres humanos y por la paz" (Joan Jara)

·

SOMOS CINCO MIL ...

·

Somos cinco mil

en esta pequeña parte de la ciudad.

Somos cinco mil

¿ Cuántos seremos en total

en las ciudades y en todo el país ?

Solo aqui

diez mil manos siembran

y hacen andar las fabricas.

·

¡ Cuánta humanidad

con hambre, frio, pánico, dolor,

presión moral, terror y locura !

·

Seis de los nuestros se perdieron

en el espacio de las estrellas.

·

Un muerto, un golpeado como jamas creí

se podria golpear a un ser humano.

·

Los otros cuatro quisieron quitarse todos los temores

uno saltó al vacio,

otro golpeandose la cabeza contra el muro,

pero todos con la mirada fija de la muerte.

·

¡ Qué espanto causa el rostro del fascismo !

Llevan a cabo sus planes con precisión artera

Sin importarles nada.

La sangre para ellos son medallas.

La matanza es acto de heroismo

¿ Es este el mundo que creaste, dios mio ?

¿Para esto tus siete dias de asombro y trabajo ?

en estas cuatro murallas solo existe un numero

que no progresa,

que lentamente querrá más muerte.

·

Pero de pronto me golpea la conciencia

y veo esta marea sin latido,

pero con el pulso de las máquinas

y los militares mostrando su rostro de matrona

llena de dulzura.

¿ Y Mexico, Cuba y el mundo ?

¡ Que griten esta ignominia !

Somos diez mil manos menos

que no producen.

·

¿Cuántos somos en toda la Patria?

La sangre del compañero Presidente

golpea más fuerte que bombas y metrallas

Asi golpeará nuestro puño nuevamente

·

¡Canto que mal me sales

Cuando tengo que cantar espanto!

Espanto como el que vivo

como el que muero, espanto.

De verme entre tanto y tantos

momentos del infinito

en que el silencio y el grito

son las metas de este canto.

Lo que veo nunca vi,

lo que he sentido y que siento

hara brotar el momento...

(Victor Jara, Estadio Chile, Septiembre 1973)

·

(Poques hores després d'escriure aquest poema, a l'Estadi de Xile, Víctor Jara fou durament torturat fins a la mort ... a la matinada tiraren el seu cos al mig del carrer ... )

·

·

SR. CLAUDE CHABROL

1930-2010

El diumenge passat moria a París -i amb 80 anys- un dels directors-autors més rellevant de la història recent del cinema francès: el sr. Claude Chabrol. Portava més de 50 anys dedicant-se al cinema.

·

Juntament amb Jean-Luc Godard i Jacques Rivette fou un dels inventors de l'anomenada Nouvelle Vague, tot i que ell va defensar que més que un moviment de grup es tractà d'una coincidència espai-temps d'uns individus que es trobaren a Cahiers du Cinema.

·

El sr. Chabrol va nèixer a París, al pis de dalt de la farmàcia del seu pare. Als 6 anys veié la primera peli i li agradà tant que es convertí en un habitual del cinema que portava el seu tiet -el Nouveau Théâtre de la rue Vaugriard-. Fou un apassionat del cinema però també de la literatura i el teatre clàssic francès. Passió que el fèu adaptar en els seus films obres de Molière, Homero, Simone de Beauvoir, Shakespeare o Flaubert.

·

Als 22 anys es casa amb Agnès Marie-Madeleine Goute -la seva primera muller am la que tingué 2 fills: Jean-Yves i Matthieu, compositor de les BSO dels flims del pare-; ella era una noia de bona família que li permeté al sr. Chabrol viure sense treballar: viatjà, col·laborà en diverses publicacions, publicà el seu primer llibre de relats... fins arribà a la primera crítica de cinema: Cantando bajo la lluvia de 1953 a Les Cahiers du cinéma. En aquesta publicació coincidirà amb els 'grans' del cinema francès recent: Rohmer, Godard, Rivette...

·

El 1956 dóna el pas al cinema actiu i crea la productora AJYM Films (les inicials de tota la família Chabrol); amb ella va produir els seus primers 5 films fins que la van tancar 5 anys després.

·

El sr. Chabrol realitzava pel·lícules en les que el punt fort eren els personatges, sovint literaris, complexos, rics .... segons les seves paraules els seus eren films de trames simples però amb personatges complicats. Els seus directors de referència eren Hitchcock, Lang o Lubitsch. Un altre aspecte important del seu cinema és la construcció del film, és a dir, el ritme, l'armonia que permet que una història sigui ben explicada. Un alte tret d'alguns dels seus films és entre classe treballadorsa/classe burgesa i en moltes de les seves històries hi planeja l'esperit de les Criades de Jean Genet.

·

El seu tractament dels personatges portà a repetir els mateixos rols en les seves primeres pelis, és l'anomenat 'triangle Charles-Hélène-Paul', que junts i/o separats van aparèixer a Los Primos (1959), El tercer amante (1961), La mujer infiel (1968), Accidente sin huella (1969), El carnicero (1970) i Al anochecer (1971).
·

La filmografia del sr. Claude Chabrol té 4 etapes:

·

1. Etapa Nouvelle Vague (1958-1962): Films en els que la ciutat de París era l'estrella i l'esquema Nouvelle Vague era la constant. Rebé els primers reconeixements i aconseguí premis en els festivals de Locarno, Berlin, Venècia.

2. Etapa André Génovès (1967-1974): Es tracta de l'etapa fundacional de l''estil Chabrol': el triangle Paul-Hélène-Charles. Sota la producció del sr. Génovès els films realitzats en aquesta etapa són vistos per molts crítics com una traïció als postulats de la Nouvelle Vague però és en la el sr. Chabrol aconsegueix l'etiqueta d'Autor. Sobre aquesta polèmica, el sr. Chabrol digué: "No existe un 'nueva ola', sólo existe el mar" (je,je,je,je)

3. Etapa Marin Karmitz (1985-2003): És l'etapa més fructífera i reconeguda d'aquest director. En les seves pelis s'incorpora una nova musa: Isabelle Huppert i un nou canvi en els personatges: s'abandona aquell 'triangle' per a donar pas a uns personatges femenins forts que controlen les històries. En aquest època li plouen els premis -per a les seves pelis i les interpretacions de la sra. Huppert- en festivals de tot el món: Cannes, Venècia, Toronto, Montreal, San Sebastian, Valladolid...

4. Etapa Patrick Godeau (2004-2009): Els darrers 5 anys de la vida professional del sr. Chabrol significà un 'nou naixement' en les que es barregen trets de les anteriors etapes: tot retornant al 'triangle' comentat en els seus inicis i la presència de l'Huppert.

·

De la filmografia del sr. Claude Chabrol us destaco especialment: Un asunto de mujeres (1988), Días tranquilos en Clichy (1990), Madame Bovary (1991), El infierno (1994), La Ceremonia (1995), La flor del mal (2003), La dama de honor (2004), Una chica cortada en dos (2007), Bellamy (2009).

·

Ai, que se'ns moren els autors !! ....

10/09/10: ELS AMICS DE LES ARTS A TORTOSA

·

Ja hem vist Els Amics de les Arts, el divendres passat, a Tortosa. I ens van encantar!!! Quins xicots més simpàtics, entregats, enginyosos, entonats, amb un bon so, lúcids, en un espectacle ben acabat, amb ritme, energia ...

Tan accessibles ells que, fins i tot, en acabar el concert, van 'baixar' a la paradeta de merxandatge a deixar-se tocar, abraçar, besar, fotografiar i signar CDs ... aquí teniu el nostre record!!!

LA MOSTRA DE VENECIA 2010

El dissabte va acabar una nova edició de la Mostra de Cinema de Venècia, la número 67 ... amb el Lleó d'Or, millor pel·lícula, per Somewhere de Sofia Coppola i Lleó de Plata, millor director, per a Alex de la Iglesia -i Osella d'Or, millor guió- per Balada triste de trompeta.

De fet, ambdues pelis, en el moment de presentar-se en el festival, van anar directes a ser candidates a possibles guanyadores de premis tenint en compte la reacció dels periodistes ... pel sentiments continguts d'una; i per tot el contrari, de l'altra... Tot i això, són molts/es els que afirmen que els premis han estat marcats pel president del Jurat: Quentin Tarantino. Tenint en compte les dues pelis que s'emporten el 'premio gordo': una està dirigida per una ex-novia seva i encara amiga -Sofia Coppola-; i l'altra és un film que -tenint en compte els nivells de violència, disbauxa i extremisme- podria haver estat dirigida pel mateix tarantino: Balada triste de trompeta.

Aquesta Mostra també ens ha portat com a destacable:

... l'adaptació del llibre de Haruki Murakami Tokio Blues pel director vietnamita Tran Anh Hung interpretada per Rinko Kikuchi (vista a Babel i Mapa de los sonidos de Tokio);

... el nou film de José Luís Guerin, Guest (convidat) un documental sobre els viatges per múltiples festivals de cinema del món del sr. Guerin tot presentant la seva darrera pel·lícula: En la ciudad de Sylvia...;

... la nova delirada violenta de Takashi Miike a 13 assassins;

... l'esperada Black Swan de Darren Aronofsky amb una Natalie Portman que molts pensaven com a premiable;

... Potiche, la nova del sr. Ozon, amb Catherine Deneuve;

... A letter to Elia, és el nou documental de Martin Scorsese, un film sobre Elia Kazan, el director que dirigí La llei del silenci (1954) o A l'est de l'Edèn (1955)... però que també fou el que delatà -per a salvar la seva carrera- 8 companys al Comité d'Activitats Antiamericanes;

... el Premi a John Woo per tota la seva carrera... un Lleó d'Or que el sr. Woo visqué amb emoció i sorpresa, tenint en compte que el gènere d'acció no és el méS valorat en aquest tipus de festivals.

·

... i la guapa Natalie Portman (eh, Pats?)!!