EL #JOEMQUEDOACASA DE L'ART

Aquest quadre és un dels més famosos del sr. Edward Hopper, Nighthawks de 1942. Bé, exactament aquest no és, ja que el quadre original és el que teniu aquí: 

Sí, han desaparegut els protagonistes. Es tracta d'un retoc, fet amb photoshop, que forma part de la iniciativa artística 'Mándalos a casa'. Suposem que les noves indicacions, més estrictes,  en quant al confinament farà que més gent es quedi a casa... però quan va començar la quarentena moltes eren les persones que feien poc cas a les recomanacions de quedar-se a casa. Davant d'aquest fet, el creatiu Tony Conceptfarmer i l'experta en marketing Helena Juan han engegat aquest projecte a Instagram: fe desaparèixer els protagonistes d'obres artístiques reconegudes com una forma de conscienciar a la població de que ens hem de quedar a casa si volem controlar l'impacte de la pandèmia. Així, obres com 'Nighthawks', 'Chop suey', 'La gitana durmiente', el 'Guernica', las 'Meninas' ... o la 'Terrassa de cafè per la nit':

veuen com els personatges desapareixen del quadre, provocant un efecte estrany en l'espectador, com d'obra inacabada. La idea és transferible al Cinema, aquí està l'icònic fotograma de Joker de les escales ... però sense el Jóker, que ha decidit #Quedar-seAcasa

EN CONSTRUCCIO D'AMPOSTA RADIO -#PROGRAMA68

SR. 'CHICHO' IBAÑEZ SERRADOR

(1935-2019)

Fa uns mesos moria un dels grans 'creadors' audiovisuals de la península. Narciso Ibáñez Serrador o 'Chicho' Ibáñez Serrador ens ha deixat un llegat considerable: en programes de televisió, en sèries, en pel·lícules, en teatre, en guions i, fins i tot, en expressions populars... bàsicament, Chicho fou un pou inesgotable d'idees. El cinema fantàstic i de terror llueix gràcies a les perles que ens va regalar.

Nascut a Montevideo (Uruguay) un 4 de juliol fill de dues personalitat de la 'farándula': Narciso Ibañéz Menta, director i actor teatrel i Pepita Serrador, actriu. I els pares del  seu pare eren Narciso Ibáñez Cotanda i Consuelo Menta Ágreda una parella espanyola que tenia una companyia de varietés i van emigrar cap a Argentina l'any 1920. El petit 'Chicho' acompanyava als seus pares en les seves gires teatrals i en 8 anys va fer el seu primer paper com a doblador: el conill Tambor de la peli de Walt Disney Bambi, en la versió llatina. Els seus pares es van divorciar i ella va anar a viure amb la seva mare, amb la que es trasllada a Espanya l'any 1947, aquí va estudiar batxillerat als Hermanos de La Salle de Salamanca. De petit, el sr. Ibáñez Serrador va patir 'porpra hemorràgica', una malaltia que no permetia jugar amb altres nens ni practicar esport, això el va convertir en noi solitari, i la soledat és una gran aliada de la lectura, la imaginació i la creativitat...  Els seus dies es plenaren de les idees de Allan Poe o  Ray Bradbury.

Tenint en compte la professió dels seus pares, treballà com a acomodador, venedor d'entrades i, finalment, d'actor ... L'any 1951 debuta com a actor teatral en un petit paper a Filumena Marturano d'Eduardo De Filippo. Poc després es va apartar del teatre i per amor va marxar a viure una temporada a Egipte. 

A nivell professional el sr. Ibáñez Serrador va començar com a guionista, de teatre, de novel·les radiofòniques i, molt sovint, sota el pseudònim de Luis Peñafiel. A finals dels '50 marxa a Argentina i el seu pare li ofereix treballar a la televisió d'aquell país. Allà va escriure molts guions televisius: Historias para mayores (1957, 1960), El fantasma de la òpera (1960) i, sobretot, Obras maestras de terror (1960-62), la seva primera sèrie de terror i, després, una altra de ciència-ficció: Mañana puede ser verdad. El ritme frenètic i la poca qualitat de la televisió argentina el va fer marxar cap a Espanya ...

Torna a Espanya el 1963, tenia 28 anys i va buscar feina a TVE lligant allò en el que tenia més experiència: el teatre i la televisió. Va treballar a Estudio 3 (1964), el programa de teatre televisat i realitzà diferents dels seus guions. 

I l'any 1966 arriba una de les seves grans produccions: Historias para no dormir. Un producte televisiu que en aquella època va provocar un fort impacte a l'audiència, el sr. Ibáñez Serrador seguia les passes del mestre Hitchcock. Aquesta sèrie aconseguí el premi Ninfa de Oro al millor guió en el Festival de Televisió de Montecarlo l'any 1967, era el primer premi internacional per a ell i per a TVE. Fou el primer de molts premis posteriors ...

Un parell d'anys després dirigeix el seu primer film: La residencia (1969). La seva trajectòria no feia pensar que el sr. Ibáñez Serrador fos el responsable d'un concurs televisiu en clau de comèdia, però així fou, l'any 1972 arribaria el seu producte més popular: 'Un, dos, tres... responda otra vez', tot un referent  nostàlgic per als que vam nèixer als setenta amb una infància on només hi havien 2 canals de televisió. Aquest programa fou un dels més 'llargs' de la televisió d'aquesta país: 1972-73, 1976-78, 1982-88, 1991-94 i sempre amb Chicho Ibáñez Serrador al capdavant. Un programa-espectacle ple de tot: d'humor, de cultura general, de música, de varietés... l'èxit fou tan gran que el sr. Ibáñez Serrador va accedir a ser Director de Programes de RTVE l'any 1974 però 'lo seu' no era la gestió així que va dimitir a les poques setmanes. Al llarg de la història de 'Un, dos, tres..' han passat noms com Victòria Abril, Emilio Aragón, Josep María Bachs, Míriam Díaz-Aroca i tots els humoristes més rellevants del país i en els guions dels seus programes hi trobem Fernando León de Aranoa, Joaquín Oristrell o Emma Ozores. Penseu que aquest programa va arribar a aconseguir una audiència de 24 milions d'espectadors quan al país hi havia 37 milions de població. El format del programa es va exportar a Portugal, Països Baixos, Alemanya o Regne Unit.

Dos anys després arribaria tot un hit del cinema de terror d'aquest país. '¿Quién puede a un niño?' (1976), que tot i que en aquell moment no tingué gran repercussió amb els anys s'ha convertit en una autèntica peli de culte sent capaç d'erigir als infants com a éssers perillosos i malèvols. Tota una experiència!

A finals dels '80 va emprendre altres programes i formats com Waku Waku, vigent fins l'any 2001 de forma intermitent. També arribaria Hablemos de sexo i la darrera 'idea' el Semáforo amb Jordi Estdella, una adaptació del programa La Corrida de la cadena italiana Canale 5; aquest programa durà de 1994 a 1997.

A princips del 2000, aparca la televisió i 'torna' al teatre com a director i actor recuperant una de les seves primeres obres Aprobado en castidad, escrita el 1952.

Tornà a la televisió, tornà a 'Un, dos, tres...' però les noves generacions de 2004 no van 'connectar' amb el producte. L'any 2005 Telecinco li proposa el projecte Películas para no dormir, amb directors com Alex de la Iglesia, Enrique Urbizu, entre altres.

La darrera creació fou Memoria de elefante (2003-2008), presentat per Patricia Pérez i poc conegut perquè fou emès per la cadena autonòmica de Castella-La Manxa TV; un concurs de 25 minuts en el que els concursants pujats damunt d'un gran elefant havien de resoldre jocs on s'exercitava la memòria.

Els darrers anys han estat durs per al sr. Ibánez Serrador, afectat per una malaltia degenerativa que li afectà la mobilitat i la parla. Estigué apartat de la professió i només intentava aparèixer en premis i homenatges, com el de la Seminci de Valladolid (2009), el Festival de Cine de Alicante... o l'any 2016 aparegué al Late motiv d'Andreu Buenafuente per a donar-li una sorpresa a Juan Antonio Bayona. El seu darrer acte públic fou l'any passat en rebre el Goya d'Honor.

El sr. Ibáñez Serrador només dirigí 2 pel·lícules per al cinema i infinitat de productes televisius i les seves 'idees' han estat el seu gran actiu: inquietants, transgressores en l'època en les que els tocà viure i sempre amb un toc de genialitat i creativitat. Bona part de la clau del seu èxit era l'obsessiu control per les seves produccions: tot passava per ell, ell ho havia de decidir tot, no delegava. 

Considerables són, també, la infinitat d'expressions que s'han incorporat al nostre llenguatge: "Hasta aquí puedo leer..", "amigos y residentes en...", "¡Campana y se acabó!", "Hemos venido a jugar" ... frases que hem fet servir i continuem fent servir els que vam nèixer als '70... 

Agraït pels moments divertits i terrorífics que el sr. Chicho ens ha fet viure...

L'OBSESSIO PEL COLOR DEL SR. WONG KAR-WAI

Hi ha directors i directores de cinema a les que considerem 'autors/es', és a dir, artistes que deixen el seu segell a cada pel·lícula que fan, que seríem capaços d'endevinar l'autoria d'un film seu veient només un fotograma. Certament, més de tres em diríeu que això és feina de la direcció de fotografia que és capaç de filmar-ho o de la direcció artística que és el professional que li dóna estil a tot plegat... potser teniu raó, el Cinema és un treball d'equip, però aquell que pren la darrera decisió a l'hora de filmar és la direcció i, molt sovint, que els films tingui un aspecte i unes interpretacions o unes altres depén de la seva última paraula... Potser no ens posaríem d'acord a l'hora de fer una llista però no em negareu que directors com Wes Anderson, Pedro Almodóvar, Jean-Pierre Jeunet o Xavier Dolan estarien en aquest grup d'autors ... i també el sr. Wong Kar Wai. 

El director xinès que tantes alegries ens va donar a finals dels '90 i principis dels 2000, ara el tenim una mica desaparegut, no dirigeix un film des de 2013. El vam descobrir amb la meravellosa In the mood for love (2000), però abans ens havia regalat  Chungking Express (1994) o Happy Together (1997) i després vindrien 2046 (2004) i My Blueberry Nights (2007). Les seves històries estan plenes d'amors impossibles, relacions intenses, films carregats de silencis i molta sensibilitat i el color hi juga un paper imprescindible. Un colors que són capaços de representar sentiments de forman impecable. 

Aquí teniu un vídeo que és un bon resum d'aquesta 'obsessió pel color' del sr. Wong Kar Wai... si no el coneixeu, ja tardeu en descobrir el seu cinema.

AY, LAS PAJITAS

McDonald's ha empezado a subastar sus últimas pajitas de plástico. Desde finales de febrero ya no hay en sus restaurantes, dicen. Empezó por una, del último lote que les queda, que colocó en medio de una marco ostentoso y la puso a la venta en eBay. El precio de salida fue de un euro, pero inmediatamente la puja se multiplicó por decenas de miles. Solidarios como son, el dinero recaudado se destinará a proyectos de la Fundación Ronald McDonald, dedicada a programas para mejorar la salud y el bienestar de los niños.

Las pajitas de plástico están ahora muy mal vistas porque contribuyen de forma tremenda a la polución global. Como alternativa proliferan las de papel, que tienen el problema de perder su rigidez cuando se sumergen en un líquido. Pero recuerdo que en mi niñez no había pajitas de plástico, sino de papel encerado, tal como las diseñó su inventor a finales del siglo XIX. En la antigüedad -sumerios y tal- eran tallos de plantas huecos. En esa misma niñez, cuando iba de vacaciones a una masía del Montseny, me acercaba al pajar, cogía una paja y me distraía sorbiendo agua con ella (no había Coca-Cola ni nada que se le pareciese).

Las pajitas de plático -que tuvieron su gran expansión tras la Segunda Guerra Mundial- se ofrecían como una opción para reducir el riesgo de contraer una enfermedad si bebías directamente de los recipientes -botellas, vasos...-, a menudo con poca higiene. Si alguna vez han visto las alcantarillas donde los lateros guardan las cervezas que luego venden por las calles sabrán de qué hablo.

A finales de los años ochenta, Nicholson Baker publicó una novela excepcional, La entreplanta, en la que su protagonista, un oficinista al que se la han roto los cordones de los zapatos, aprovecha la pausa del almuerzo para comprarse otros. Sus pensamientos -obsesivos, minuciosos- le llevan a reflexionar sobre las pajitas: las que se mantienen en su sitio, las que salen rebotadas y dificultan la succión, las rectas, las que se doblan... Son páginas y páginas de descripciones exhaustivas que ponían de los nervios a los amantes de la narrativa convencional.

A los que la narrativa, convencional o no, se la rempamplinfle, un consejo: compren pajitas de plástico antes de que sean historia. De aquí a unos años se demostrará que son una inversión que les ayudará a sobrellevar las penurias de la pensión; y perdón por la rima.

Quim Monzó a Seré Breve del Magazine 

de La Vanguardia del 01/03/20

LES FOTOGRAFIES EN LOCALITZACIONS DEL SR. PHIL GRISHAYEV

Des del 14 de febrer de 2015 que el sr. Phil Grishayev en el seu Instagram (amb 52 mil seguidors/es) va publicant fotografies en localitzacions de pelis de tots els temps. S'ha patejat mig món (però principalment els EEUU) fent-se la fotografia pertinent intentant imitar l'enquadrament, el gest de l'actor o l'actriu que pertoqui per assemblar-se el màxim possible al fotograma del film en qüestió. Podeu veure totes les seves fotografies al seu Instagram, clicant aquí.

Quants ens hem enamorat tan d'un film que ens encantaria anar al lloc on ha succeït, ben bé no sé per a què, es tracta d'un qüestió mitòmana, d'absoluta irracionalitat fan. Però segur que més de tres hem anat a algun país buscant aquella localització 'especial': que si el Montmartre d'Amelie o l'Abbey Road dels Beatles...

Doncs el sr. Grishayev és el que ha fet de forma constant durant 5 anys. I hi continua, és clar, la seva darrera fotografia és del 24 de febrer. 

El sr. Grishayev és productor i viu a Los Ángeles i, òbviament, és un malalt del cinema. Gràcies a les seves fotografies no només revisitem aquell fotograma guardat en la nostra memòria si no que ens adonem de en quin estat està en l'actualitat... alguna aguanten impertèrrits, d'altres els ha passat factura la Vida ....

Quan acabi aquest confinament... també ens hi posarem, no?

EL VAMPIR I L'EPIDEMIA

El vampir és un mite contemporani, un ésser llegendari que remet a l'origen dels temps, quan l'home, a través de les narracions primigènies, donava explicació als misteris més profunds.

"Listen to them, the children of the night", deia el comte Dràcula en aquella meravellosa versió interpretada per Bela Lugosi, un hongarès que es va aprendre el paper de memòria, sense saber ni una paraula d'anglès, i que es va ficar tant en el personatge que a l'acabar els seus dies va demanar ser enterrat amb la seva capa. És la fascinació del vampir la que aquests dies torna amb una exposició , Vampirs, l'evolució del mite, al CaixaForum de Madrid i que al juliol aterrarà a Barcelona.

John William Polidori va ser qui en aquella cèlebre vetllada del 16 de juny del 1816 a la vila Diodati, a la vora del llac Léman, va compondre el retrat del vampir aristòcrata que Hollywood va portar a la pantalla. El seu conte El vampir, falsament atribuït a Byron, s'inspirava en els trets sublims i estetes del gran poeta romàntic. Un ésser pervers, fred, enigmàtic i fascinant. Aquella nit va passar a la història perquè Mary Shelley va idear el seu Frankenstein, però la contribució de Polidori va ser transcendent per conferir al vampir el seu arquetip contemporani com a seductor comte Dràcula.

Primitivament, el vampir es relacionava amb tota mena de supersticions i folklore associat a plagues i epidèmies com les succeïdes al centre d'Europa durant el segle XVIII. El vampir és un ésser malèfic que beu de la sang de Crist per pervertir les esperances de la redempció i el cel etern, per condemnar-nos als inferns de les passions més tenebroses. 

La seva forma literària pren cos des del distingit i pèrfid lord Ruthven del relat de Polidori fins que Bram Stoker l'acaba de definir a la seva novel·la Dràcula, inspirant-se en la figura històrica de Vlad Tepes conegut com l'Empalador, un príncep de Valàquia que al segle XV va lluitar contra els turcs. Aquest Dràcula no era el que Hollywood va portar a la pantalla com a galant seductor, sinó un ésser d'aspecte bastant monstruós, àvid de sang i altes dosis de líbido.

El vampir en la seva naturalesa essencial està més pròxim al Nosferatu que va proposar Murnau al seu film de 1922. Una criatura estranya, d'orelles rapaces, cap rasurat i ungles afilades. Un ésser meitat home meitat ratpenat que anys més tard Klaus Kinski interpretaria amb silencis i mirada malaltissa. Entorn del comte Orlok del primer Nosferatu corre la llegenda que el seu actor, Max Schreck, era una autèntic vampir que va mossegar realment la pobra protagonista. Probablement, acabés boig com el pobre Lugosi... Aquesta és la maledicció del vampir que consumeix qui l'interpreta. El preu que cal pagar per viure en el costat fosc com a senyor de les criatures de la nit. La condemna de viure una vida eterna amb l'únic premi de posseir tota criatura desitjada, ja sigui home o dona.

Hem de recordar que en els temps de la revolució sexual, el vampir va ser catalitzador de passions i arquetip de l'alliberament com a androgin voraç, a més de dandi hedonista que va venir a dir-nos que tot estava permès. Passió animal, seducció salvatge i d'igual a igual. Homes i dones sucumbint a la mirada del vampir, al seu encanteri alliberador i orgiàstic, en càlides nits de desig ardent. Aquells anys seixanta contraculturals, rebels i transgressors que aquí van arribar tard però amb tota la seva intensitat.

Quan Hollywood va recuperar el vampir, passat el temps dels hippies, ho va fer en el seu vessant purità i repressor. Dràcula i els seus fidels, addictes als jocs carnals i el delicte de la sang, eren condemnats a una malaltia anomenada sida que recordava les ports i misogínia de finals del XIX amb la sífilis i altres malalties de transmissió sexual. Eren els temps dels yuppies...

Avui el vampir sembla renéixer en la plena paranoia del coronavirus, una epidèmia sorgida de la Xina que va tenir com a primera i estranya hipòtesi que el contagi venia de menjar sopes de ratpenat. Ja sabem que a la Xina mengen coses exquisides com la sopa de niu d'oreneta, però dubto que això causi epidèmies. Potser la plaga es deu a una guerra d'imperis, el nord-americà i el xinès, lluitant pel nou ordre.

El virus sembla l'oportunitat de posar en quarentena el poder del gegant asiàtic, una cosa que em sembla absurda i sense sentit. Esperem que aviat sorgeixi la vacuna o que el món s'alliberi d'aquest nou pànic.

El que de debò hem de témer, amb certa veneració, és aquell bell i romàntic vampir Nosferatu que desembarca a Occident portant la pesta amb una legió de rates seguint la seva ombra. Aquell que cau en les xarxes de l'amor per morir en la llum de la nova alba. Encara que jo sempre em quedaré amb la imatge del vampir distingit i elegant que convida la seva dama a un joc de seducció, envoltant-la amb la seva capa negra, per clavar els seus afilats ullals, sembrant el plaer fins a l'eternitat.

Luis Racionero 

a La Vanguardia el 21/02/20

PER MOLTS ANYS, BIEL !!!

'FABRICANDO MUJERES' AL CINECLUB LA RAPITA

Aquesta tarda, el CineClub La Ràpita obre les portes a l'Ateneu Cooperatiu de les Terres de l'Ebre per a oferir un documental tan interessant com necessari: 'Fabricando Mujeres'. Es tracta d'una pel·lícula que posa en imatges els resultats de l'estudi 'Consumimos violencia?' realitzat per SETEM Hego Haizea i dirigit per Al Borde Films. Aquesta investigació volia reflexionar sobre la relació entre el consum convencional i les violències masclistes.  En el film, el personatge de Maite (Itziar Aizpuru) és el fil conductor que ens mostra les conseqüències que l'Aliança Capitalista-Heteropatriarcal (ACH) -que és qui dirigeix la 'fàbrica'- té damunt de la nostra forma de pensar, parlar i actuar. 

La pel·lícula està farcida de tècnics i professionals de diferents àmbits en la intenció de deconstruir la imatge de la 'dona' que tenim, desmuntar tòpics, trencar prejudicis que, imbestits de 'veritat', no són res més que estratègies de control.

Avui, a les 20:30 us esperem a l'Auditori Sixto Mir per a que les companyes de l'Ateneu Cooperatiu de les Terres de l'Ebre ens presentin el documental.

AVUI FEM 12 ANYS !!!

Avui Ciutadà K fa 12 anys. En aquests 12 anys han passat per aquí 268.070 visites i l'activitat no ha baixat, anem a tope! L'any passat vam publicar 141 posts i aquest 2019: 147, ja veieu, a tope!.

Aquest 2019 hem tingut 10.450 visites una mica menys que l'any passat que vam arribar a les 13.905 (molt lluny queden les 51.307 del 2018). Si les visites continuen baixant els comentaris encara més, només 20 comentaris repartits entre 19 de l'amic Xexu i 1 del sr. Pons. Gràcies per la vostra fidelitat, companys!

En relació a les entrades més visitades, aquí està el TOP 5:

1. mónFILMAT 2019 (1): CARTELLS I NOVETATS: en 182 visites.

2. mónFILMAT 2019 (5): SESSIONS ESPECIALS: en 141 visites.

3. LA ARRUGA: 118 visites.

4. AL MEU POBLE TAMBE ELS MATEN: en 116 visites.

5. NUMEN 2020... ENS HEM D'ESTIMAR: en 116 visites.

Lluny queda els 305 dels post més visitats del 2018. M'agrada que allò més visitat sigui un projecte al que li tinc especial carinyo, mónFILMAT, Festival Internacional de Cinema i Paisatge que fem a les Terres de l'Ebre, amb seu a Amposta.

Ja ha passat 1 any més i aquí estem, engrescats com el primer dia... sinó més! Ens veiem per la blogsfera!

EN CONSTRUCCIO D'AMPOSTA RADIO -#PROGRAMA67

SR. JOSE LUIS CUERDA

(1947-2020)

Fa unes setmanes moria un director, productor i guionista al que no se li ha reconegut prou la seva tasca. El sr. José Luís Cuerda va crear un subgènere dins del cinema. 

El sr. Cuerda va nèixer a Albacete i l'entorn rural en el que nasquè el va marcar en les produccions que va idear. Va estudiar 3 anys en un seminari abans dels 15 anys i el fet religiós també està present en els seus guions. Va començar la carrera de Dret però la va deixar pel cinema, va intentar estudiar a la Escuela Oficial de Cine i va suspendre la prova d'accès 5 vegades!! En aquella època, va conèixer gent com Fernando Méndez-Leite o Emilio Martínez-Lázaro, amb els que compartiren barres de bar i admiració per la Nouvelle Vague. 

Els seus primers treballs audiovisuals foren per a TVE, fent entrevistes, documentals, reportatges i, fins i tot, retransmissions esportives. 

El debut en el cinema fou en Pares i Nones (1982) i en la segona producció, el migmetratge Total (1983) va posar les bases del que anomenà el 'surrurualisme' que es convertí en una tetralogia, formada per: Amanece que no es poco (1989), Así en el cielo como en la tierra (1995) i Tiempo después (2018).

Amanece que no es poco és una peli de culte de la Història del Cinema Espanyol, es va filmar a Sierra de la Segura i tingué el millor repartiment que ha tingut mai una peli ibèrica. El sr. Cuerda recordava el rodatge com una experiència 'horrible' perquè es va passar tota la producció anant i portant gent a l'estació de tren pels compromisos que tenien a Madrid que els feien anar marxant i afegint-se al rodatge segons convigués. El veïnat del poble va col·laborar en el film excepte a l'hora del rosari, en la que el capellà posava pels altaveus l'oració per a impedir que l'equip pogués rodar. Malauradament, el sr. Cuerda no va poder assistir a l'estrena del film per una hepatitis agafada per menjar cloïsses crudes. La Semana de Cine de Valladolid la va triar com a la millor pel·lícula espanyola dels darrers 60 anys. Personalitats com Los Chanantes (Joaquín Reyes, Ernesto Sevilla, Carlos Areces, Raul Cimas i Julian López) tenen aquest film com a la seva Bíblia i referent a l'hora de crear.

Posteriorment, el sr. Cuerda dirigiria films rellevants com: El bosque animado (1987), La Marrana (1992), La lengua de las mariposas (1999) o Los girasoles ciegos (2008), moltes d'elles amb un fort caràcter ideològic i de recuperació de la memòria històrica.

El seu cinema fuig dels prodigis i filigranes tècniques a l'hora de filmar, odiava la pantalla de croma i el seu era un cinema artesanal, físic, terrenal. Els seus referents manifestats foren: John Ford, Woody Allen, Anthony Mann, la Nouvelle Vague, Eric Rohmer, François Truffaut (de fet, ell considerava el seu primer film -Pares i Nones- com una peli truffauninana).

Va 'descobrir' i va encoratjar al jove Alejandro Amenábar en els seus inicis, produint-li les primeres pelis: Tesis (1996), Abre los ojos (1997) i Los otros (2001). Per Tesis i Los Otros el sr. Cuerda obtindria un Goya com a productor.  Com a guionista va aconseguir, també, 2 Goya per La lengua de las mariposas i Los girasoles ciegos.

En els darrers anys, estava molt present a les xarxes socials, concretament en el Twitter: "Disfruto con lo de tuitear. Hace poco puse: Hay mañanas que me levanto tutti frutti y otras, panceta. Pongo tuits según se me ocurren. Otro: El cine es sustancialmente un haz de luz en la oscuridad. Tuvo también repercusión: Cuando salíamos Marilyn Monroe y yo, lo que más nos gustaba era irnos a un parque de Albacete, sentarnos en un banco y hablar de nuestra cosas. Y contesta uno: ¿Eres gilipollas, o qué? ... jajajajaj". Així era el sr. Cuerda ... va morir als 72 anys,

LES 20 PELIS MES AVORRIDES DE LA HISTORIA DEL CINEMA

L'empresa Samsung, per una campanya promocional de llençament de nou producte ha fet una enquesta a 2.000 persones del Regne Unit per a saber quines són les pel·lícules més avorrides de la Història del Cinema. Obviament, que una pel·lícula sigui avorrida depén de moooltes variables, des del mal dia que hagis tingut a la son que arrosseguis. Però, bueno, quan un nombre elevat de persones coincideixen per alguna cosa serà... 

La següent llista està ordenada des de la més avorrida del món mundial (en el número 1) fins a les que, sent igualment avorrides, han tingut menys vots.

1. Cincuenta sombres de Grey (2015). Potser tonta, light, absurda, poc creïble, gens sexual... però avorrida? . Ha estat linxada per tothom, però ha tingut les seves 2 seqüeles. Podríem parlar, senzillament, de peli dolenta.

2. El proyecto de la Bruja de Blair (1999). Certament, no era una pel·lícula fàcil, però té el mèrit d'haver revitalitzant (sinó inventat a gran escala) el food footage

3. Star Wars. Episodio I: La amenaza fantasma (1999). Segur que la culpa és del pobre Jar Jar Binks, un dels personatges més odiats de la Història del cinema. 

4. Brokeback Moutain (2003). Rotundament no es mereix està en el lloc 4. No estem gens d'acord en que sigui avorrida i més, tenint en compte, que fou valenta per a mostrar una relació gay com mai havíem vist en el cinema.

5. Transformes (2007). L'inici de la saga de Michael Bay no ocupa els millors llocs de FilmAffinity, la saga ha tingut films pitjors.

6. Mensajero del futuro (1997). El film de Kevin Costner més infumable i desafortunat. Avorrit? Sí.

7. The Artist (2011). Els seus aires artys per a retre homenatge al cinema clàssic, el seu impecable blanc i negre pot ser anacrònic actualment però no és un film avorrit.

8. Australia (2008). El sr. Luhrmann després d'uns quants musicals reeixits i espectaculars estava de subidon i va intentar fer una peli 'bigger than life', intentant fer un Lo que el viento se llevó de 165 minuts... insuportables.

9. Vanilla Sky (2001) El misteri i 'estranyesa' del film d'Amenábar es transformà en anodino en creuar l'Atlàntic. Per molt que sortís Tom Cruise i repetís la Pe en el remake.

10. Siete años en el Tíbet (1997). Bueno, no la recordo tan horrible ni cansina; però sí que és una de les pitjors del sr.Annaud.

11. Batman y Robin (1997). El major despropòsit del sr. Schumacher, a l'igual que altres de la llista jo veig més una mala peli que un peli avorrida. De mooolt difícil defensa.

12. 2001: Una odisea en el espacio (1968). Els 139 minuts psicodèlics del mestre Kubrick (gran sobrevalorat!) pesen i molt. Has d'estar al 100% de son i d'energies per a gaudir-la com caldria. 

13. Matrix Revolutions (2003). La podríem qualificar de trilogia mal tancada, de críptica o absurda en algun moment però no l'etiquetaria d'avorrida, tampoc. Matrix és un referent... i punto!

14. Showgirls (1995). Es va emportar 7 premis Razzie (anti-Oscar) i fou qualificada com la 'pitjor pel·lícula de la dècada'... aix, tot i que molta gent la reivindica com a incomprès film de culte.

15. Un horizonte muy lejano (1992). Molt lligada al 'cas Australia' comentat més amunt... el matrimoni Cruise/Kidman es van pujar al carro de voler fer una peli èpica i majestuosa que va quedar en res.. però ens ho expliquen en 140 minuts!!!

16. El árbol de la vida (2011). Al sr. Malick el podem criticar de pesat, pedant, críptic o místic , però avorrit no ho penso. Es un film enlluernador com pocs.

17. Noé (2014). Una de les 'patinades' del sr. Aronofsky per a explicar una història bíblica sobre sacrificis i humanitat... 

18.¿Conoces a Joe Black? (1998). 173 minuts per a explicar-nos la història de la Mort amb cara de Brad Pitt i un Anthony Hopkins intentant 'salvar' alguna cosa d'un film insofrible.

19. Lincoln (2012). Rotundament, sí! avorrida és la paraula... hi haurà molt de rigor històric i no negarem que el sr. Spielberg és un mestre, però Lincoln (tot i les seves 12 nominacions als Oscar) és un peñazo!

20. Cleopatra (1963). I per acabar el rànking, la única pel·lícula de la llista que fou realitzada abans dels anys '90 . Estem parlant d'una peli de 243 minuts de durada, que per molt que apareguin radiants stars com la Taylor i el Burton, el minutatge  s'acaba fent llarguet.

Quines són les vostres pelis més avorrides?

PROJECTES VITALS QUE S'ENFONSEN...

Projectes vitals que s'enfonsen,

que cauen com un castell

de cartes mal muntat.

Mombieles i Bibianes sotregant 

interiors perduts, desorientats i

massa febles.

Ahirs brillants que desapareixen

sense deixar ni un bri de rastre,

com si no haguessin existit mai.

Postals boniques que queden en

el fons d'una paperera, soterrats

per retrets, buidors i rancúnies.

Projectes vitals que s'enfonsen

per a que en comencin de nous

Obrim finestres!

Que entri l'aire!

març 2020