dimarts, 23 de desembre del 2008
dilluns, 22 de desembre del 2008
FESTIVAL DE CINEFAGIA ( X )
La paraula és 'decepció', sí, una pena. Brad Anderson, el dire s'havia creat, fins ara, una filmografia d'atmòsferes malatisses, opressives, amb històries 'rocambolesques', interessants i originals com 'Session 9' o 'El Maquinista' (sí, amb el guapo del Bale)... en aquest, però, tot i els ingredients: el tren transsiberià, els actors i l'esperada claustrofòbia... no ens ha convençut, el conjunt no queda 'lligat', té moments interessants però la narració és erràtica, el supossat suspens no atrapa, la por, tampoc; tot queda a la meitat. A més, els films-USA que transmeten que tot el turisme que es fa fora del territori ianqui és perillos, ja cansa, no???En aquest cas, el prota masculí arriba a afirmar que com a 'casa no s'està enlloc' ... buf! quina mandra!
Els Coen -com Woody Allen- sovint van alternant 'peli seria' amb 'peli còmica'. El film dels Coen de l'any passat fou la terriblement seria i dura -i sobrevalorada- 'No es país para viejos' i ara ens venen amb aquesta pel·lícula 'idiota', definida per ells mateixos, però satírica, cínica i agressiva com poques... Es carreguen les pelis d'espies, la super-intel·ligència del FBI i els valors USA En ella, qualsevol imbècil amb informació suficient es pot 'forrar'. Els actors i actrius estan genials: des de l'actuació 'idiota' de Brad Pitt, a la fredor 'còmica' de Tilda Swinton o les ganyotes del Clooney... Història narrada amb ritme trepidant i guió àgil. Peli còmica que et fa reflexionar, com han de ser!!. Una meravella !!!
Aquest film és la peli original coreana de la que 'Reflejos' n'és remake. El Ciutadà no ha vist la còpia, però l'original és d'aquelles pelis de por 'tipical oriental' ... i això no es diu en negatiu, sinó que es tracta d'un tret diferenciador d'aquella cinema, que ens pot agrada o no, però que té variables coincidents en totes elles: drama del passat que torna en forma de fantasma per a que sigui aclarit, solucionat i la persona assassinada trobi el seu descans etern; fantasmes que es barregen amb la vida quotidiana com si res, l'espiritualitat oriental ja ho té això. El punt fort de la peli és la fotografia i l'aspecte torbador que proporciona els miralls, vistos com una barrera que separa dos mons que existeixen: el d'un cantó i l'altre del mirall; la idea original del film és que cada un dels costats funciona de forma autònoma. Amb final un pèl previsible es tracta d'una proposta recomanable.
Valoració Notable
SOLO QUIERO CAMINAR (2008)
Hi havia una vegada un director i guionista de cinema molt ben posicionat i valorat pels seus companys/es de professió que filmà una òpera prima que conquerí a la crítica i al públic aconseguint un bon grapat de premis Goya. La peli: 'Nadie hablarà de nosotras cuando hayamos muerto'. El dire: Agustín Díaz Yanes (Tano para los amigos). Aquest film demostrà que des d'Spain es podien construir estils cinematogràfics propis en el gènere del thriller. La força d'un paper protagonista brutal i la gran interpretació de Victòria Abril. Aquí acaba la part positiva de la història, després de l'èxit fulgurant del primer film el senyor Tano ha caigut en picat, enllaçant decepció rera decepció: 'Sin noticias de Dios' (càotica), 'Alatriste' (farònica pèrdua d'Euros) ... i 'Sólo quiero caminar', una suposada segona part del seu primer film, pensem que amb la intenció de tornar a recuperar el favor de públic i crítica... però no!! la peli és desordenada, els personatges in-creïbles i l'estil no captiva tot i que Tano -en paraules d'ell- volia fer quelcom a l'estil Tarantino, la fixació i obsessió del director en la qüestió de que la dona aconsegueix el que vol amb un bona fel·lació és, ja, insultant ... buf! quina pena, malaguanyat!
Valoració: Insuficient
CORRUPCION EN MIAMI (2006)
Michael Mann és un dels directors amb més personalitat (tot i fent un cinema comercial) del cinema actual, el podríem considerar un 'autor' del cinema USA. La seva principal activitat fou com a productor des del '70; també com a guionista, per exemple, d'alguns capítols d'Starky & Hutch, i l'èxit li arribà ens els '80 amb la serie 'Miami Vice', sí, la de Don Johnson. Com a director es caracteritza per uns films de gran força visual fins al punt que les seves pelis porten l'etiqueta de fotografia típicament 'Michael Mann'; proves d'això són: Heat (1995), Ali (2001), Collateral (2004) i la seva darrera peli estrenada en el 2006: Corrupción en Miami. Sí, l'autor de la serie en recupera els personatges, la posa al dia i en fa un film. Els actors han canviat de cara, ara són Colin Farrell (amb pinta de macarrilla ligon), Jamie Foxx (l'Oscar per Ray) i Gong Li (la guapíssima actriu xinesa). Es tracta d'un film d'acció però d'autor, ben filmada, amb una història interessant i amb un dels 'polvos' domèstics més naturals i creïbles del recent cinema, la del Jamie Foxx i la seva muller. La relació Farrell-Li també té morbo. Ambient xic, cool, per a narcotraficants que 'actuen' en tot el món.
BUENAS NOCHES Y BUENA SUERTE (2005)
George Clooney és un d'aquells artistes que vol ser recordat per alguna cosa més que la simple interpretació o per ser un dels actors més sexis del món: mostra els seus plantejaments polítics, utilitza el cinema per a denunciar situacions socials (sense arribat a Ken Loach, però, eh? sempre dins l''univers Hollywood', que quedi clar) i dirigeix pelis 'amb contingut', com Confesiones de una mente peligrosa (2002) o la que ens ocupa 'Buenas noches y buena suerte'. En les dues, Clooney-director, ens trasllada a moments històrics on la TV té un paper important, barrejada amb qüestions polítiques de l'època. En un cas, un presentador-espia; en l'altre, un presentador-proteston contra el sistema USA. La que ens ocupa és una peli en blanc i negre, 'con contenido', molt ben filmada i millor interpretada, àgil i amb bon ritme. De les necessàries!
Michael Haneke és un dels directors europeus actuals més torbadors, colpidors i malrotlleros. En les seves pel·lícules no cal anar a situacions excepcionals o estranyes, la vida quotidiana es pot transformar en quelcom agobiant, malsà i desequilibrant; films com El video de Benny, La pianista, Caché o Código Desconocido... així ho demostren. La pel·lícula que ens ocupa és la mostra més clara del seu tipus de cinema: una parella amb un fill vol passar un dies de vacances però una parella d’adolescents psicòpates els planteja un macabre joc, ‘a què no continueu vius quan acabi aquesta nit?’. Aquest film impactà en el moment de l’estrena per la violència directa, dura i, sobretot irracional, que s’hi mostra; havent vist el remake del director del mateix film, sobta veure com n’ha copiat el film pla per pla!!, aquest té lloc a Austria, la del 2008 a USA... però els efectes són els mateixos...
Valoració: Notable
Els competidors del 'rei Disney' o del 'rei Pixar' fa temps que aposten per un cinema ‘gamberro’, per un humor que pretén captar directament el públic adult, sense oblidar l’infantil. Obres com els Shrek o les Ice Age, així ho confirmen. Aquest és el cas de la segona part de Madagascar, en la que continuen els personatges potents de la primera (cadascun d’ells mereixen una peli en solitari) però canviant d’escenari, de Madagasacar a l'Àfrica, per a plantejar-nos temes com el retorn a la naturalesa, ser part de la manada sentint-se un mateix, el canvi generacional.... Film àgil, despert, simpàtic i entretingut. Potser no té la genialitat contundent dels genis de Pixar però es defensa dignament. El millor de la saga Madagascar són els secundaris: des dels pingüins a el rei de la selva que vol ‘marxa, marxa’....
Valoració: Notable
Aquesta és una de les pelis de l’any; premiada en el darrer Festival de Cannes es tracta d’una peli contundent i explícita sobre el funcionament de la camorra –és a dir, la màfia napolitana. 5 històries que s’entrecreuen dins d’aquest sistema social i que peremeten veure les normes, el funcionament i les accions d’aquesta organització tan poderosa i influent en la Itàlia actual. Aquest film té un toc documental, de fet el llibre en el que es basa dóna noms i llocs reals (motiu pel qual l’autor està sentenciat de mort per la Camorra) i mostra com es viu en els barris on s’ha imposat aquesta organització. Allò novedós, és que no veiem una màfia a lo Scorsese o Coppola: de luxes i alt nivell adquisitiu, aquí veiem un tipus de mafiós cutre, hortera, fins i tot, brut...fent més creible el relat. Un film colpidor pel que ens mostra i com ho mostra. Imprescindible!!
Valoració: Excel·lent.
BOLT (2008)
Es tracta del nou film de Disney. Aquesta companyia però, és molt llesta i sempre ha sabut treure partit de les circumstàncies i sobreposar-se a situacions complicades, en aquest cas, la forta competència d’altres productores de films animats. El cop d’efecte intel·ligent ha estat aliar-se amb Pixar (el geni actual indiscutible de l’animació), convertint-se en el seu distribuidor, el vincle ha estat tan fort que molts creatius i directius treballen per ambdues ‘cases’, aquest és el cas de John Lasseter (responsable de Toy Story i Cars) que en aquest film fa de Productor Executiu... i es nota!!! Bolt té l’encant, la coherència, la força creativa i la perfecció tècnica de Pixar, a més d’uns personatges encantadors i molt ben definits que permeten entusiasmar als petits i agradar als adults. D’aquells films que et revitalitzen, t’alegren, surts més feliç de la sala, que et retroba amb el nen que portem a dins....
Valoració: Notable Alt
Clint Eastwood és un mestre, podríem arribar a dir un geni del cinema, si no fos perquè la seva força creativa resideix en els anys de professió, en la seva feina constant, pausada, no es tracta de quelcom innat, sinó, més aviat, de quelcom ‘currat’, i molt! El sr. Eastwood ha trobat aquell punt en el que qualsevol treball seu rasca l’obra mestra: per les històries que tria, per la immillorable forma de narrar-ho, pels actors/actrius que intervenen i per la forta càrrega dramàtica que acompanyen tots els seus films. Del salt mortal que significà el díptic sobre Iwo Jima (amb Bandera de nuestros padres i Cartas de Iwo Jima), ara ens mostra la reconstrucció im-pe-ca-ble de Los Angeles de principis del segle XX per a explicar-nos una història que seria increible sino fos perquè fou real. Angelina Jolie borda un paper que fa olor d’Oscar, allunyada del seu habitual look sexi mediàtic; admirable, també, el paper de Malkovich (ens agrada Malkovich!!!). Una història que permet crítiques al sistema policial i a les institucions psiquiàtriques i que ens commou en una història desesperada d’una mare per trobar el seu fill... preciosa, valuosa i emotiva. Sí, el sr. Eastwood és un mestre!!!!.
divendres, 19 de desembre del 2008
SPAM !!!!
L'Spam dels mails té data de naixement... com tot en aquesta vida contemporània: el primer 'correu basura fou enviat el 3 de maig de 1978 .... fa 30 anys que van.... actualment, es generen més de milió i mig per segon (que es diu ràpid!!)
dimecres, 17 de desembre del 2008
'ABRIR EMBALAJES A HACHAZOS'
Uno de los impulsores de la iniciativa es el fundador de Amazon.com, que tiene cuatro hijos y está harto de ese peaje absurdo. Los envoltorios dificilísimos de abrir empezaron cuando, hará diez años, se vio la necesidad de que los productos estuviesen en los estantes a la vista de los clientes, no escondidos en cajas opacas, pero protegidos contra roturas y los cleptómanos. Por eso inventaron esas protecciones. Pero la gente ya está harta. En aquel país cada año van a urgencias seis mil personas por accidentes producidos al intentar abrir un envoltorio.**
dilluns, 15 de desembre del 2008
SR. MARCO PEREGO & SRA. AMY WINEHOUSE
L'artista Marco Perego ha presentat a la Galeria Half de Nova York una obra escultòrica titolada: 'The Only Good Rock Star Is a Dead Rock Star' ('La única estrella bona del rock és la que està morta') de tamany real on s'hi veu una rèplica de la cantant Amy Winehouse assassinada amb un tret al cap i damunt d'un toll de sang i al costat 'el supuesto asesino': Willim Burroughs (l'escriptor lisèrgic per excel·lència dins de la generació beat), assegut amb una cadira i amb una escopeta damunt les cames; curiosaent el sr. Borroughs -el 1951- va matar per accident a la seva dona d'un tret al cap mentres tractava d'imitar a Guillem Tell en una festa en un bar de Mèxic DC.
dijous, 11 de desembre del 2008
SR. MANOEL DE OLIVEIRA
Sí, amics i amigues avui ens visita un altre centenari, que continua treballant com si en tingués 20. Avui -11 de desembre però de 1908- nasquè Manoel de Oliveira, el director portugués en actiu més vell d'Europa !!!! Ell ho celebra rematant un nova pel·lícula...
Manoel Cândido Pinto de Oliveria va nèixer a Oporto en un família ben posicionada econòmicament. Va estudiar en el Col·legi Universal d'Oporto i als jesuites del Col·legi La Guardia (Galicia). Tot i que les seves inquietuds inicialment anaren cap a l'atletisme i les carreres automobilístiques, de ben petit es mostrà un apassionat del cinema. Tenint en compte que la primera projecció cinematogràfica del cinema portugués tingué lloc el 1896... es pot quasibé afirmà que el Sr. De Oliveira i el cinema portugués van nèixer de la mà....
Als anys '20 el jove Manoel participà com a actor, amb el seu germà Casimiro, en una peli de Rino Lupo, Fatima Milagrosa (1928). Aquesta feina d'actor la combinà amb la de director. El seu primer film fou un curtmetratge -òbviament, mut- de 1931: Douro, faina fluvial, un curt documental en el que es descriu la jornada laboral dels pescadors del rio de la seva ciutat. En ell, es noten la influència de Robert Flaherty i els documentals soviètics. Aquest primer curt vam tenir la sort de gaudir-lo en una sessió a la Filmo (eh, angelet?), i tot i que sense so ni música, des de la pantalla quasibé podem palpar els crits, les olors i l'ambient febril de la vora del riu Douro.... una meravella!
Després vingueren documentals similars: Estátuas de Lisboa (1932), Miramar, Praia das Rosas (1932) i Já se fabricam automóveis en Portugal (1938)... documentals que tingueren una molt mala acollida per part de l'extrema dreta portuguesa.
Participà com a actor en el primer film sonor de la Història del Cinema Portugués: A cançao de Lisboa (de Cottinelli Telmo, 1933) .
El 1940 es va casar amb Maria Isabel Brandão Carvalhais i repartí el seu temps entre la feina a l'empresa de vinyes familiar a Oporto i el cinema.
El 1942 dirigeix el seu primer film de ficció: Aniki Bobó, sobre una colla de nois dels carrers d'Oporto d'un realisme i naturalitat que -si no fos perquè encara no estava inventat- podríem etiquetar-lo de neorrealista. Es tracta d'un film amb tocs poètics que no fou ben rebut pel públic.
Torna a la ficció el 1963 amb O acto de primavera. En la dècada dels '70 i els '80 del segle passat el sr. de Oliveira realitza pel·lícules que són una dura sàtira contra la cobdícia i l'alta burgesia, a l'estil Buñuel (com O passado e o presente, 1972), adapta autors portuguesos (com Francisca, 1981), realitza homenatges cinèfils (com Nize, a propos de Jean Vigo, 1983). I serà a principis dels '90 que, començant amb una de les millores obres El valle de Abraham (1993), reb l'aplaudiment de la crítica (no tant del públic) a cada pel·lícula que realitza, podent realitzar una per any: Party (1996), Viaje al principio del mundo (1997), Inquietud (1998), La carta (1999), Porto da Minha Infância (2001), El principio de la incertidumbre (2001), Um Filme Falado (2002), O Quinto imperio (2003), Espelho Mágico (2004), Belle Toujours (2005), O enigma (2006) i Cristovao Colombo (2007)... Sobretot en les seves darreres obres, el mestre De Oliveira en comptes de quedar-se 'pillat' per la nostàlgia i el passat, en els seus films tracta qüestions contemporànies sobre la trobada Orient/Occident, els valors en l'actualitat, els canvis generacionals, el valor de la cultura.... Els seus films els han interpretant actors i actrius de la talla de Catherine Deneuve, John Malkovich o Marcello Mastroiani ... Les seves pel·lícules es passegen cada any per tots els festivals del món, almenys europeus: Berlín, Cannes (Palma d'Or'08 a la seva carrera), Venezia (on el 2005 li entregaren el premi de reconeixement a la seva llarga carrera).
...Feliz anivérsario !!!
dimecres, 10 de desembre del 2008
PEU, CAP I MÀ
Aquest és el títol de la fotografia guanyadora del 14è. premi Fotomercè 2008. L'autor és Jorge Dourado. La fotografia és un detall dels castellers....
dimarts, 9 de desembre del 2008
SR. GAO XINGJIAN (2)
divendres, 5 de desembre del 2008
SR. WALT DISNEY
El 1941 arriba Dumbo... i davant del IIGM els estudis reben l'encàrrec de realitzar treballs propagandístics. Aquell any no és un bon any per a l'empresa Disney, molts treballadors es declaren en vaga... Walt podia ser molt creatiu i molt imaginatiu però el seu estil empresari era força autoritari i intransigent amb les idees creatives que no fossin les seves, a més, era totalment aliè a l'ordenació sindical. Molts dibuixants marxen a una recent empresa competència: la United Productions of America (UPA), d'on sortiria Mr. Magoo. Els que continuen fidels a Disney preparen Bambi (1942), Saludos Amigos (1943) (on combinen, per primer cop, imatge real i animació) i Los Tres Caballeros (1945). La personalitat política del sr. Disney el portà a col·laborar amb l'FBI a l'hora de 'detectar' persones conflictives per comunistes, sindicalistes o anarquistes... certament, el Hollywood d'esquerres no ha 'estimat' mai al sr. Walt; tenint en compte que el 1947 col·laborà -molt directament- amb la Comissió d'Activitats Antiamericanes i la seva famosa 'cacera de bruixes'.
1948-1955
Un cop acabada la IIGM arriben algunes de les pelis més populars de la companyia: Cenicienta (1950), Alicia en el país de la maravillas (1951) i Peter Pan (1952). Als anys '50 la Walt Disney Productions ja és una empresa potent fruit de la diversificació d'activitats, invertint capital en la realització de documentals, teleseries, films de no-animació i comença a apostar fort per un nou mitjà: la TV. Per aquesta època, però una companyia començava a crear persontages animats populars, era la Warner Bros., 'Looney Tunes' i el naixement dce Bugs Bunny.
El 17 de juliol de 1955, Walt Disney obre les portes d'un dels seus projectes més faraònics: 'Disneylandia'.
1956-1966
El punt culminant dels films 'reals' és Mary Poppins (1964). Tot i això, el seu 'core bussiness' continua essent l'animació i Walt Disney 'in person' continuarà supervisant La dama y el vagabundo (1955), La bella durmiente (1959), 101 dálmatas (1961), Merlín, el encantador (1963) i El libro de la Selva (1967). ... tot i aquesta activitat, el sr. Walt Disney multimilionari però fumador i bebedor empedreit estava delicat de salut...i morí el 1966 a Los Ángeles com a conseqüència d'una complicació en una operació quirúrgica per extirpar-li un tumor dels pulmons ... la seva darrera supervisió fou 'Disney World' nou parc temàtic a Florida més enfocat al públic adult que obriria les seves portes el 1971; després vingueren el 1983 el de Japó i el 1992 'Euro Disney a París' (que a punt estigué de instal·lar-se a la Costa Daurada, Salou).
Un cop mort el seu màxim dirigent, ànima, pensador, creador, pare -i quasibé Dèu- de l'Imperi Disney, la companyia viurà moments complicats fins que a principis dels '90 despunten de nou amb èxits com La Sirenita (1989), La bella y la bestia (1991), Aladdin (1992) i El Rey León (1994) i la amb seva -intel·ligent- aliança amb Pixar re-conquistaren el gènere d'animació...
El sr. Walt Disney, ell mateix, és un personatge i hi ha moltes llegendes urbanes lligades a la seva persona.
- Que si Walt era un emigrant europeu (concretament espanyol, de Mojácar -Almería- amb el nom de José Guirao Zamora adoptat pels Disney) i que a l'arribar als EEUU falsejà la seva identitat.
- Que si el tenen congelat (crionització) per a quan el puguin curar, i, de fet, la família el va incinerar.
- Que si era un pervertit sexual i en les seves pel·lícules hi havien imatges subliminals pujades de to.
- Que en els parcs Disney mai mor ningú (bàsicament, els treuen fora esperant l'ambulància i certifiquen fora la seva mort)
- (...)
dijous, 4 de desembre del 2008
... LA SAVIESA DINS DEL COR...
dimecres, 3 de desembre del 2008
SR. THEREMIN
El meu amic Desi -saxofonista, ell- m'ha descobert un instrument musical que ja té 89 anys; segurament molts i moltes n'haureu sentit a parlar, però jo no en tenia constància. Es tracta de l'avi dels sintetitzadors: el Theremin. Gràcies, Desi !!!
Aquest instrument musical té l'aspecte d'una caixa amb dues antenes i es toca apropant i allunyant la mà cap a cada una de les antenes... però sense tocar-les. Sí, es tracta de l'únic instrument del món que es toca sense tocar-lo. L'antenta esquerra (sempre tenint en compte el món 'estàndard' dels dretans, és clar!! un dia d'aquests els esquerrans ens unirem i fotre'm un revolta de cal dèu!!) és horitzontal i en forma de bucle, i serveix per a controlar el volum: quant més s'aproxima la mà més baixa el volum i a l'inrevés si l'allunyem. L'antena de la dreta acostuma a ser recta i en vertical i serveix per a controlar la freqüència: quant més a prop estigui la mà més agut serà el so que produirà. Aquests dos oscil·ladors (les antenes) produeixen unes ones amb freqüències superiors a les que l'oïda humana pot percebre; aquestes ones interfereixen entre si i produeixen noves ones, ara sí, audibles. Això, només amb l'apropament de les mans, eh?.
Aquí us expliquen com construir-ne un, per si us animeu:
Actualment hi ha moltes marques que comercialitzen teremins.
El primer en utilitzar aquest instrument per al cinema fou Dmitri Shostakovich (rus) per a la primera pel·lícula sonora de la Unió Sociètica: 'Solo' (1930) i l'utilitzà per a una escena de tempesta. Als EEUU, els primers usos del teremin en el cinema els trobem a 'Dias sin Huella' (The Lost Weekend, de Billy Wilder, 1945) i 'Recuerda' (Spellbound, d'Alfred Hitchcock, 1945), ambdues amb BSO de Miklos Rozsa. Aquesta darrera pel·lícula amb decorats de Dalí i el theremin com acompanyament musical permeteren crear originals atmòsferes oníriques; atorgaren a Rozsa l'Oscar per aquesta BSO. També l'utilitzà l'Elmer Bernstein a Los Diez Mandamientos (Cecil B. DeMille, 1956) a l'escena de les plagues.
Però per allò que és realment famós aquest instrument és perquè aquest va permetre que les pelis de serie B de Hollywood dels anys '40 i '50 del segle passat transmetessin aquella atmòsfera inquietant quan s'aproximava el 'marciano' o el monstre de 'turno', l'ús més conegut és en el film 'Ultimátum a La Tierra' (de Robert Wise, 1951) amb la banda sonora del mestre Bernard Herrmann [per cert, d'aquí a poques setmanes n'estrenen un remake amb Keanu Reeves com a 'prota']. No és estrany, doncs, que Howard Shore l'utilitzés en el biopic d''Ed Wood' (1994) o Danny Elfman a 'Mars Attacks' (1996)(ambdues de Tim Burton); Shore també l'utilitzà a 'Existenz' (David Cronenberg, 1999) .
Com veieu, el theremin és utilitzat en aquells casos en que es vol transmetre la inestabilitat emocional dels protagonistes, els pensaments obsessius dels mateixos o alguna por que ens assetja. Un exemple molt recent és l'ús del Theremin a la genial 'El Maquinista' (de Brad Anderson i el guapo del Christian Bale, 2004), el toca Lydia Kavina, virtuosa d'aquest instrument, ja que el seu tiet avi (el mateix inventor de l'instrument, el sr.Termen) li ensenyà a tocar quan era petita.
Per a veure com funciona aquí teniu diferents peces interpretades amb el super-theremin:
Gabriel's oboe (Ennio Morricone):
dimarts, 2 de desembre del 2008
D'ACADEMIA (3): SR. LEVI-STRAUSS (i 2)
dilluns, 1 de desembre del 2008
PER MOLTS ANYS, POLITA !!!
divendres, 28 de novembre del 2008
D'ACADEMIA (3): SR. LÉVI-STRAUSS
Resumint molt, fou el fundador de l'antropologia estructural i el que introduí l'enfocament estructuralista en les Ciències Socials (basat en la lingüística estructural de Saussure).
Lévi-Strauss es doctora.
El 1940 es convertí en el sots-director del Museu de l'Home i el 1950 director de la École Pratique des Hautes Études (fins al 1974). Fou anomenat professor del Collège de França d'antropologia social des de 1959 a 1982 (any de la jubilació). Apart d'aquests reconeixements en el seu país disposa d'una llista enorme de reconeixements internacionals: És membre estranger de l'Acadèmia Nacional de Ciències dels EE.UU. d'Amèrica, de l'American Academy and Institute of Arts and Letters, de l'Acadèmia Britànica, de l'Academia Real dels Països Baixos, de l'Acadèmia Noruega de les Lletres i les Ciències; és doctor honoris causa de les universitats de Brusel·les, Oxford, Xicago, Stirling, Upsal, Montreal, de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, de la Universitat Nacional del Congo, de la Universitat de Visva Bhrati (India) i de les universitats de Yale, Harvard, Johns Hopkins i Columbia. ... i molts i molts premis i reconeixements més.
Aplicà l'estructuralisme a l'estudi del parentiu (Las estructuras elementales del parentesco, 1949), a l'antropologia cultural (Sociología y antropología, 1950; Antropología estructural, 1958 y 1973), a l'estudi de les classificacions (El pensamiento salvaje, 1962; El totemismo en la actualidad, 1962) i dels mites (Tristes tópicos, 1955; serie Mitológicas, 1964-1986: Lo crudo y lo cocido, De la miel a las cenizas, El origen de las maneras de mesa, El hombre desnudo y La alfarera celosa).
·
ni nadie es la sociedad solo entre los demás,
y quien dice lenguaje, dice sociedad."