Ciutadà K: de gener 2009

divendres, 30 de gener del 2009

SR. CHRISTIAN BALE

Tal dia com avui va nèixer a Pembrokeshire (Gal·les) un dels actors més interessants i que estan més bons del cinema Hollywoodià: Christian Bale, avui fa 35 anys!

Christian Charles Phillip Bale és fill de David Bale, pilot d'aviació i Jenny James bailarina de circ. Els seus avis també foren actors.

El petit Bale
El petit Bale va debutar en la interpretació amb 10 anys (1984) amb l'obra The Nerd al costat de Rowan Atkinson (sí, Mr. Bean!). Amb 13 anys Spielberg el tria entre 4.000 nens per protagonitzà el Imperio del Sol (1987).... aquí començà la seva carrera. El 1989 arribà la seva participació en el debut com a director del sr. Brannagh, Henry V (ai, Kenneth, amb el molt que prometia i el perdut que el tenim!). Amb Shakespeare acaba l'etapa infantil del petit Bale.

L’aprenentatge de Bale
El pas de nen-actor a adult-actor no és fàcil i de nens i nenes –suposadament prodigis de la interpetació- que s’estampen, Hollywood n’està ple. Però no fou el cas de sr. Bale que sapigué ser pacient i esperar. Aprengué de films on la seva presència era més aviat com a secundari: Mujercitas (1995), Retrato de una dama (1996), Velvet Goldmine (1998) o El sueño de una Noche de verano (1999). Amb Shakespeare també acaba la seva etapa d’aprenentatge.

La maduresa de Bale
Amb 26 anys a Christian Bale li arriba el paper que el fèu despegar definitivament cap al firmament dels actors de Hollywood, la seva etapa prèvia d’aprenentatge en diversos registres li permeté emprendre el difícil i valent paper del jove Bateman a American Psycho (2000); tot i que el film no serà recordat com una obra mestra, sí que li hem de valorar el reconeixement definitiu d’un actor que arrisca i que ha sabut envoltar el seus treballs de seriositat, de contundència i complexitat. El paper del yupiie psicòpata evidencià que es tractava d’un actor amb molt de potencial. Oferí una barreja de sensualitat, passió, domini.... i aquell cos, quin cos, senyor!!!

Aquell mateix any 2000 es casà amb Sibi Blasic, assistent personal de Winona Ryder, viuen a Escocia i tenen una nena.

Amb la trentena, el sr. Bale comença a enllaçar treballs un rera l’altre arribant a protagonitzar 3 films en un any, buscant o, més aviat, perseguint registres cada cop més diferents i arriscats, com a El Maquinista (2004) on arribà a aprimar-se fins al límit de la seva salut oferint una de les interpretacions més colpidores, torbadores i malaltisses que el Ciutadà K ha vist en els darrers anys. I d’aquí se’n va a l’extrem oposat: a inflar-se de músculs i posar-se ‘cañón’ per a posar-se la disfressa de Batman a Batman Begins (2005), el projece era per a tremolar (després d’haver vist a Michael Keaton, Val

Kilmer o George Clooney fent el maeix paper) però la direcció de Christopher Nolan i, sobretot, la seva presència ens regalaren un reformulació de l’heroi espectacular, madura i inesperada (posant-se, quasibé, al mateix nivell que la feina del sr. Burton). D’aquí passà a ser John Smith (al que ja posà la veu al mateix personatge en la Pocahontas de Disney) a El Nuevo Mundo (2005) de Terrence Malick; a fer de mag misteriós a El Pestigio (2006), un altre cop amb Christopher Nolan; a vaquer del far west a 3:10 to Yuma (2007) o participar en el film-homenatge a Bob Dylan a I’m not there (2008), fent de dos alter ego de Bob... fins arribar a repetir com a Batman a El Caballero Oscuro (2007) oferint-nos la certificació de que el tadem Nolan/Bale pot atreure a crítica, públic i fanàtics del còmic.... arribar a aquest consens no és feina fàcil.

Al sr. Bale, però, durant la promoció del darrer film del super-rat-penat li sortiren problemes domèstics quan la premsa informava d’un aldarull amb violència física cap a la seva mare en un hotel de Londres. Pel que sembla, la mare li va demanar diners i ell apart de negar-se va començar a retreure coses fins que, després de l'agressió verbal -suposadament- van passar -ambdós- a l'agressió física... s'haurà cregut massa el personatges de Batman? treballa massa i ja no sap qui és? L'endemà la mamà va retirar la denúncia i declarà que li sabia greu el 'circ mediàtic' que s'havia creat... ai, la fama i els seus perills...

Tot i això, el sr. Bale és vegetarià, li encanten els animals i és activista defensor del medi ambient...

El futur de Bale...
El sr. Bale es troba en la seva plenitud interpretativa... el següent pas, és re-inventar el paper de John Connor, sí el nen sofrent de totes les parts de Terminator a la nova revisió d’aquest mite del cinema de ciència-ficció a Terminator Salvation (2009)... segur que els següents treballs del sr. Bale aniran en la línia dels reptes que han caracteritzat les seves decisions fins ara; essent capaç d’atreure l’interés i el reconeixement -amb els seus 1,84 m. de presència- tant del gran públic com de la crítica.

Què més podem dir?! Doncs únicament que al Ciutadà K li desperta la vessant homosexual que tots portem a dins; sí, senyores i senyors, a mi el Christian Bale me pone!! Per molts anys, tio bueno !!!

dijous, 29 de gener del 2009

SR. MANOLO -fotomán- GARCIA

Sí, Manolo García és artista... a més de gran lletrista i músic fa molts anys que es dedica a ‘captar la realitat que l’envolta’ amb la fotografia durant tots els dies i dies que la seva professió l’ha portat ‘around the world’, però és que el xicot 'tanmateix' (:P ), vull dir, a més a més, pinta.

Fa uns dies va oferir una exposició de fotografies seves al Centre Cultural del Círculo de Lectores de Madrid sota el nom de Saldremos a la lluvia, el mateix nom que el seu darrer treball discogràfic.

·
El sr. Garcia a l’hora de presentar l’exposició afirmà: "No hago esta exposición para sacar dinero, sino para mostraros momentos que he captado y robaros vuestro tiempo y vuestra atención y captar vuestra energía".
·

Podem veure un recull de les seves fotografries en un llibre que s’inclou en l’edició de col·leccionista (amb DVD) del ‘Saldremos a la lluvia’.... certament, mala pinta no fan !!.

Con un par, Méxic D.F., abril de 2007.

Qué mal nos sienta la bebida, Albacete, octubre de 2006

Kentucky profundo (si Daniel Boone levantara la cabeza)

Autorretrato en la peluquería, Barcelona, 2006

dimecres, 28 de gener del 2009

FALTEN 1.859 HORES

Que Antony and the Johnsons han estrenat nou treball crec que esteu farts/es de llegir-ho en aquesta casa (i les vegades que ho llegireu, encara!!). Que al Ciutadà K li té el cor i l’ànima robada no és cap novetat... a quants i quantes de vosaltres us està passant el mateix, eh??... però per a que després digueu que no sóc objectiu aquí teniu l’opinió de ‘gent’ que en sap....

Esteban Linés a La Vanguardia digué....

ANGEL, MESIAS, ANTONY

“Rodeado de potentes y renombradas formaciones sinfónicas, el británico de la voz imposible se eleva sin remisión como uno de los intérpretes indiscutibles de la escena musicla ahora mismo, más allá de gustos y estilísticas.
La voz de Antony Hegarty es emotiva, ligada a universos sombríos, al sonido tan peculiar de un oboe, a ciertos parecidos con sus adorados Boy George y Nina Simone. Es una voz que con esa querencia por lo sombrío puede acabar convirtiéndose en la banda sonora ideal de un funeral ‘non stop’. Para una parte de sus aficionados Antony se les apareció gracias al fulgor emanado de su anterior I am a bird now. La reacción del recién llegado y de una parte sustancial de la crítica perdió cualquier tipo de mesura y analítica. Parecía como si el arcángel Gabriel hubiera descendido del cielo, y en aquellos días se pudo leer que la música y la voz del sujeto era ‘etérea’, ‘trascendente’ o ‘sublime’. En plena euforia, Lou Reed se salió de madre (‘la primera vez que escuché a Antony supe que estaba en presencia de un ángel”), Björk no dijo nada pero requirió su colaboración con resultados magníficos, y Rufus Wainwright llegó a profetizar que el cantante devendría una suerte de mesías gay.
En estos cuatro años que han trascurrido entre un segundo y tercer álbum grabado en estudio, el gusto y la autoexigencia se han hecho, por suerte, evidentes. Nacido en Sussex, pero convertido en pieza fundamental de la iconografía neoyorquina del cambio de siglo –Warhol, sin duda, lo hubiera añadido a su santería particular- , el producto Antony transpira credibilidad, sus desarmantes canciones tienen ese punto de autobiografía que acrecientan un morbo inherente. Más allá de la formulación pop, el Hegarty del 2009 opta por una vertiente sonora sinfónica, barroca, incluso recargada. Lo determinante, sin embargo, es su excepcional capacidad vocal: cual recitador de salmos, profundo orfebre de arte cantor, su categoría se aproxima a lo sublime.”

(Esteban Linés, La Vanguardia 18/01/09).

·
Jordi Bianciotto a El Periódico de Cataluña digué...

ANTONY EMOCIONA CON

LA BELLEZA TORTURADA DE 'THE CRYING LIGHT'

“El éxito comerical no ha modificado la actitud artística de Antony Hegarty ni le ha apartado de su hoja de ruta como artista sensible, cuyas canciones le muestran a punto de romperse por dentro. El tercer disco de Antony and the Johnsons, The crying light, que sale hoy a la venta en Europa, es un delicado ejercicio de por de arte y ensayo que desarrolla y, si cabe, radicaliza los principios que movieron sus dos trabajos anteriores: esbozos melódicos con alto poder emocional, sustentados en la desnudez instrumental y los poderes vocales del protagonista.

The crying light (La luz que llora) está bañado en sensaciones de debilidad anímica, dolor interior y desamparo, siguiendo la senda emprendida por Antony en su obra previa, y que inspiró, por ejemplo, a Isabel Coixet en la banda sonora de La vida secreta de las palabras. En sus 10 nuevas canciones, Antony parece encontrar un provechoso espacio de libertad: esa luz llorosa es, según ha explicado el cantante y autor británico, afincado en Nueva York, “un santuario entendido como un lugar seguro donde te puedes dejar llevar y abrir al presente sin corazas”.
Acogida positiva. Esas acuarelas de voz y piano, con ocasionales arreglos de cuerda y apuntes de guitarra, ha vuelto a despertar alabanzas de la prensa especializada. La publicación británica Q las calificas de ‘fantasmales y treatrales’ en un reseña muy positiva, igual que la de Mojo, que advierte, no obstante, que las piezas parecen ‘más meditaciones que canciones’ . Uncut elogia su ‘paisajismo ensoñador’ y, al otro lado del Atlántico, Rolling Stone considera que el disco proyecta ‘una visión oscura que no escatima belleza’.
El disco se abre con Her eyes are underneath the ground, con una melodía melancólica que Antony desarrolla sobre un colchón de piano y un violín discreto. Un inicio sencillo e interiorista, que marca una pauta retomada por canciones como One dove o la majestuosa Daylight and the sun, de más de seis minutos de duración. Dust and water es la más ascética de la nuevas canciones, con la voz sufrida de Antony sobre una brumos base electrónica, mientras que Epilepsy is dancing y Kiss my name aportan las estructuras más rítmicas y ligeras del disco.
El factor soul entra y sale, y donde más se hace notar es en Aeon, canción en la que la guitarra suple un piano y donde Antony parece evocar al Otis Redding de las baladas inflamadas a lo I’ve been loving you too long. En una entrevista a Mojo, Antony admite la influencia del soul de Stax Records en esta pieza, que está dedicada a su padre. El disco se cierra con Everglade, otro de los puntos álgidos, con arreglos de cuerda suntuosos y un plus de dramatismo. Todas las instrumentaciones está diseñadas por el propio Antony en tándem con el joven Nico Muhly, talento emergente en los últimos tiempos reclamado por Björk y Philip Glass, y que firma la banda sonora de la película The Reader (Stephen Daldry), candidat al Óscar.
The crying light fue precedido, el pasado octubre, por el epé Secret World (***), con cinco canciones, cuatro de ellas no incluidas en el nuevo trabajo. El nuevo material muestra el ADN sutilmente torturado que ha convertido a Antony Hegarty en artista de culto, con aura de creador exclusivo. Antony and the Johnsons lo mostrará el 15 de abril en el Palau de la Músic, en un recital cuyas entradas ya están agotadas

La portada: Homenaje a la Danza ‘Butoh’

Al igual que la portada el EP Another World, la de The crying Light muestra una fotografía en blanco y negro del bailarín japonés Kazuo Ohno, pionero en la modalidad de danza contemporánea conocida como butoh. Antony profesa veneración por Ohno, de 102 años. “Es algo así como mi padre artístico”, asegura en su web oficial. La imagen fue realizada en 1977 por el fotógrafo Naoya Ikegami.
El descubrimiento de las artes escénicas de Kazuo Ohno resultó turbador para Antony, segín confiesa. ‘Vi una de sus actuaciones en las que se proyectaba un círculo de luz en el escenario. Dentro de ese círculo revelaba los sueños y las meditaciones de su corazón. Parecía bailar ante algo misterioso y creativo. Con cada gesto personificaba la divinidad del niño y de la mujer”.

(Jordi Bianciotto, El Periódico de Cataluña, 18/01/09)

(***) El sr. Bianciotto s’ha liat i no ha llegit bé la carátula del EP,
òbviament, es tracta de Another World, cançó amb el mateix títol

que sí que està a The Crying Light.

·
·

dimarts, 27 de gener del 2009

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XI )

THE SPIRIT (2008)

Frank Miller va dirigir Sin City, un dels seus còmics, juntament amb Robert Rodriguez; a nivell visual es tractava d’una aposta arriscada, tot injectant uns decorats digitals a l’acciò i una manipulació del color per a aconseguir la pel·lícula més semblant a un còmic que s’havia fillmat mai. Això i un repertori actoral de luxe –encapçalat per Bruce Willis- li proporcionà un cert èxit de crítica i públic. Ara, el sr.Miller ho ha intentat en solitari, i la cosa no ha funcionat: història caòtica, ironia que acaba en autoparòdia, personatges mal definits.... Un fracàs de film que ens demostra dues coses: que una vessant visual potent i innovadora no ho és tot en un film; que si ets dibuixant de còmic (de fama ben merescuda havent ressucitat i reinventat Batman el 1986), acompanyar-se d’un bon director de cinema sempre va molt millor. Tot i això l’actor principal i les actrius que l’acompanyen estan de molt bon veure !!!
Valoració: Suficient

DULCE PAJARO DE JUVENTUD (1962)

Història de Tennesse Williams adaptada i dirigida per Richard Brooks que ja dirigí una història seva a La Gata sobre el tejado de Zinc també amb el Paul Newman com a protagonsita. Tenint en compte que partim d’una obra de teatre, el millor són els diàlegs: brillants, àgils, dramàtics... dignes del millor cinema clàssic i d’un dels autors que millor ha captat la (suposada) essència USA, almenys la del sud, que és on es situa l’acció: societat conservadora, classista, retrògrada i castradora (de fet, l’obra acaba amb un castració del personatge del Newman que fou degudament censurada i suavitzada per al film). En ell, ens parlen d’innocències perdudes, dels somnis que es volen aconseguir, d’allò que voldríem però no acaba essent, d’amors impossibles, de l’oblit, del dolor... de la vida.
Valoració: Notable

FARGO (1996)

Un cop re-visitada, té força punts en comú amb Quemar después de leer. Frances Mcdormand està immensa –aquesta senyora és genial! i molt menys reconeguda del que es mereix- en el paper de policia ‘campetxana’ i ‘pueblerina’ però llesta i avispada com la fam. Uns dolents segrestadors curts de gambals i idiotes com només el Coen ens els saben definir; i Steve Buscemi i Peter Stormare els saben interpretar. La història convenç però el millor és la coherència aplastant de tot el producte en si: la música (encertat Carter Burwell!!), la fotografia, el ritme, la ironia, la contundència... una obra mestra!!!
Valoració: Excel·lent

COTTON CLUB (1984)

Considerada pel·lícula menor en la filmografia del Francis Ford Coppola és un film molt reivindicable El final amb diverses línies d’acció simultànies: ball, assassinat, venjança... és la marca de la 'casa Coppola', i que ja vam gaudir a El Padrino; en aquest cas, el resultat és, de nou, magistral!!! La parella Richard Gere/Diane Lane funciona a la perfecció... eren joves, eren guapos i començaven a tenir un carrera sòlida. El sr. Gere s’atreví a interpretar, ell solet, els solos de trompeta d’algunes peces musicals. Un film dinàmic, amb aire de clàssic, típicament gangsteril però amb la irònia i aire especial que proporciona la música i l’estil 'charleston', una delícia!...
Valoració: Notable Alt.

EL VALIENTE DESPEREAUX (2008)

Aquest film d’animació va a contracorrent, tothom intenta anar més enllà i ‘superar’ l’animació, anar cap a la tecnologa del píxel, el referent és el futur.... en aquest cas, però la força visual del film l’han buscant en el passat, però un passat llunyà: l’escola de pintura holandesa, Vermeer, Rembrandt,... i això fet amb diners USA !!! (que encara té més mérit). Sí, es tracta d’un film d’animació fet a la europea, ja que la història de castells, princeses i cavallers enllaça amb la tradició dels contes dels germans Grimm o Perrault. Entretinguda per als més petits (certificat amb els meus de 4 i 2 anys!!) i captivadora per als adults, veient com la textura d’aquells pintors i quadres del passat cobren vida.... encantadora!!!
Valoració: Notable

NUEVE VIDAS (2005)

De pel·lícules corals sobre vides paral·leles que de forma esporàdica es creuen ja se’n podria fer un gènere. El mestre fundador fou Altman, però ara ja hi ha seguidors potents com Alejandro González Iñárritu i aquest Rodrigo Garcia (fill de Gabriel Garcia Márquez) que en el seu segon film (el primer fou Cosas que diria con solo mirarla, 2000) aposta per la mateixa dinàmica. Les històries són d’una tristor aclaparant, dures, emotives... unes funcionen millor que les altres fent que la peli acabi sent irregular... la millor: la trobada d’una ex-parella en un supermercat (què guapa Robin Wright Penn); la més dura: la mare tancada a la presó no podent realitzar un cara a cara amb la seva filla.... Bon plantejament però li manca lligar-ho tot, li manca contundència...
Valoració: Bé

STEAMBOY (2004)

El director d’aquest film -Katsuhiro Otomo- extengué al món mundial el fenòmen manga i el còmic japonés amb la seva obra fundacional Akira (1988). Obra críptica però d’una força visual que es va posicionar com a film de culte així que s’estrenà. El sr. Otomo marcà pauta i molts el seguiren a l’hora de ‘fer animació’ japonesa (o no). Aquest senyor té la capacitat de que els seus films trascendeixen a allò merament fílmic, crea tendència i això no és fàcil de fer. Si Akira ens parlava de post-industrialisme, de post-punk i futurisme, la que ens ocupa (n’ha dirigit un parell més) ens parla de l’steam-punk o revisió d’allò industrial, aquí ens plantem a l’Exposicó Universal de Londres però amb un argument propi del segle XXI. Visualment impecable (per molt!), llàstima que es massa llarga i es torna caòtica.... tot i això, és molt potent!
Valoració: Notable

AUSTRALIA (2008)

Tremenda!!! Es tracta d’una competició salvatge per a veure si el noi o la noia del film, l’home més sexi viu del planeta o la dona símbol de l’elegància i la bellesa, estan més guapos i millor fotografiats... una carrera salvatge per a quedar millor en pantalla, ésser filmat des de l’angle més favorable, encara que hi apareguin suposadament bruts, cansats i derrotats de creuar un senyor desert australià... Ell i ella estupendos com en un anunci de perfum!!! Es tracta de la pel·lícula amb més finals de la història del cinema: sembla que s’acaba, però no!!! Continua i continua... postals boniques...però buida, buida. El sr. Luhrmann o era un director menys bo del que ens pensàvem o ha perdut el senderi.... una pena!!!
Valoració: Insuficient

LOS CRONOCRIMENES (2008)

Nacho Vigalondo (que no Gabilondo) és un d’aquells directors freakies que tenim a la península, en tenim pocs i els hem de cuidar... al pobre Vigalondo no el cuiden massa, ha suat tinta xina per a que s’estrenés aquest film en sales comercials després de passejar-se i emportar-se premis en un pila de festivals del món mundial. I, aquí, ni caso. La nominació a l’Oscar d’un curt seu -7:35 de la mañana (impressionant curt!)- tingué un ressó mínim. Los Cronocrímenes ens planteja un puzzle fruit d’un viatge en el temps amb assassinat. És una opera prima, amb pocs recursos, petita, petita... però de gran potencial: atmòsfera mal rotlllera (que no terrorífica, eh Pats, no s’espanti i vegi-la, si pot), guió molt ben encaixat, milimètric, Karra Elejalde creïble.... Sí, el Nacho és mereix un ‘post’ per a ell sol, i el tindrà ... aquest xicot, promet! Temps al temps! De moment ja ha rebut temptadors cants de sirena des de Hollywood....
Valoració: Excel·lent

dilluns, 26 de gener del 2009

TINTIN EN EL PAIS DE LOS XENOGLOSÓFOBOS

"Este sábado, 10 de enero, se cumplen ochenta años de las aparición de Tintín. Fue le 10 de enero de 1929, en el suplemento infantil del diario belga Le Vingtième Siècle. Aquella primera entrega –en simple blanco y negro- se tituló Tintín en el país de los soviets. Después vinieron muchos títulos más: Tintín en América, Los cigarros del faraón, El cetro de Ottokar, El cangrejo de las pinzas de oro, Las siete bolas de cristal, Tintín en el Congo, Stock de coque, Las joyas de la Castafiore, Tintín y los pícaro...

·
Este mes de diciembre, el coleccionista Jordi Tardà presentó en Álava una exposición con más de cuatro centenares de objetos relacionados con el héroe. La exposición –en la Fundación Caja Vital, en Vitoria- está aún abierta, y lo estará hasta mediados de febrero. La novedad de la exhibición es que muestran por primera vez un documento desconocido hasta ahora por la gente. Se trata de los dibujos de El tesoro de Rackam el rojo, de 1952. Ahí se descubre que, en la primera versión de los traductores, el protagonista se llamaba Pepito. Se llamaba; porque ‘Pepito’ aparece tachado y, encima, han escrito ‘Tintín’. Es decir: primero optaron porque en España Tintín se llamase Pepito, pero luego cambiaron de opinión y le restituyeron su nombre original: Tintín.
·

Ese cambio de idea evitó títulos como Pepito en el país de los soviets, Pepito en América, Pepito en el Congo, Pepito en el país del oro negro, Pepito en el lago de los tiburones, Pepito y los pícaros... Me gustaría saber si, en esa primera versión cambiaron también el nombre de Milú por el de Bobi, de más raigambre entre la clase canina hispana. Y, al capitán Haddock, ¿lo rebautizaron capitán Fariñas, que suena como más de la tierra? Con sus apellidos modificados se quedaron, en cambio, Hernández y Fernández, que ni por esas recuperaron sus Dupond y Dupont.
·

¿Por qué cambiarle el nombre a Tintín? Pues por la idea tan extendida de que los españoles llevan el monolingüismo en el ADN. Seguro que, en el estudio donde traducían las historietas, algún familiar de Torrente dijo: ‘¿Dónde vas con Tintín? ¡Ponedle Pepito, que es más normal!”. Debieron pensar que, para los carpetovetónicos, era inconcebible que un muchacho hecho y derecho se llamase Tintín. Y no sin razón .Cuando el yugoslavo Faruk Hadzibegic llegó al Betis a principios de los ochenta, los seguidores –incapaces de tanta consonante- bautizaron como Pepe, y como Pepe se quedó, incluso para la prensa. Por el mismo motivo, el croata Nenad Mirosavljevic, del Cádiz, hinchas y periodistas le pusieron Mortadelo.
·

El caso es que, al final, en aquella traducción que marcaba la pauta Tintín se llamó Tintín y el nombre de Pepito quedó sobre la mesa de dibujo: desechado y triste. De modo que, para darle ánimos, decidieron aprovecharlo para denominar un bocadillo, tal como ahor recoge el Diccionario de la Real Academia: ‘Pepito. 1. m. Bocadillo que tiene dentro un filete de carne’. Son las maravillas de la falsa etimología.”

Quim Monzó (Magazine, La Vanguardia 10/01/09)

divendres, 23 de gener del 2009

REAL COM LA VIDA: SR. LEVINTHAL/SR. FONTCUBERTA

Avui us vull parlar d’un parell d’artistes dels que –en aquests moments- podem gaudir d’exposició seva a Barcelona. Potser a ells no els agradaria, però per a mi tenen molt punts de connexió per tot el que de ‘reproducció’ de la realitat tenen les seves obres. Es tracta de dos –principalment- fotògrafs que tenen una forma d’explicar-nos el que ens envolta d’una forma molt especial, tangencial, esquiva.... diferent.

Els (suposadament) ‘realistes’ parlaran d’ells com d’artistes que manipulen i distorsionen la realitat; encara diré més, ens manipulen i ens distorsionen la realitat.
Els (marcadament) ‘construccionistes’ direm que ens parlen i ens contrueixen la realitat tan o més que qualsevol dels fotorreporters que hi ha repartits per aquests móns ‘captant de forma transparent (suposadament)’ allò que ens envolta.

SR. DAVID LEVINTHAL

David Levinthal (1949) és un veterà i reconegut fotògraf Nordamericà.
Aprofita ‘neutrals’ joguines per a realitzar exposicions de realitat de forma crítica, reivindicativa i, fins i tot, satíriques. Des dels anys ’80 que es dedica només a la fotografia. Les seves obres, en Polaroid Polacolor, es basen en escenificacions ‘realistes’ mitjançant ninots de joguina d’alguna escenari ‘real’, miniaturitzant els

fets; tractant temes com la guerra , la bellesa femenina, el sexe o la diferència de clases. Escenaris artificials, creats, construits però que transmeten realitat com a punys.

La seva primera serie bèlica Hitler moves East (1975) o Mein Kampf (1993) recreà l’ascensió del nazisme; presentà mirades sobre l’amor i el sexe a Modern Romance (1984) o Desire (1990) ... en la seva obra, es tracta de simular per a evidenciar, recrear per a fer creure el que succeí (o no).

A BCN podem gaudir de la primera exposició que es realitza d'ell a l’Estat Espanyol, a la Galeria Raiña Lupa (C/Consell de Cent, 278) fins al 31 de gener, amb fotografies de les seves series més conegudes i antigues: The Wild West (1987-89), American Beauties (1989-90), Blackface (1995-96) i la darrera: ‘Iraq’(2008) en la que podem veure fotografies enormes mostrant imatges (ir)reals sobre la realitat d'aquella guerra mitjançant soldadets de joguina.

SR. JOAN FONTCUBERTA

Joan Fontcuberta (1955) és creador, crític, historiador, professor, comissari d’exposicions, assagista i editor... tot això i més !!!

Des de fa 30 anys, utilitza la fotografia per a crear món imaginaris però perfectament verosímils (“mi objetivo es hacer pedagogía de la duda”). Es tracten de veritats inventades... Ell, entén l’art

com a quelcom transgressor, irònic, crític ...“El arte no tiene por qué ser algo serio, solemne, soporífero, críptico”, i queda ben demostrat en totes les seves obres...

Els seus muntatges han pretés fer-nos creure que els terroristes més buscats del món són actors contractats per alimentar la por d’Occident i es fotografia amb Bin Laden (a Deconstruyendo a Osama, 2003); ens descobreix fòssils d’homínids aquàtics de l’època Miocènica (recordo haver llegit i vist el reportatge en un dominical de La Vanguardia i arribar a preguntar-me si era

veritat per l’enorme realisme de les imatges);

Fascinant, també, és el seu treball a Constel·lacions, suposades fotografies astronòmiques precioses (a l'esquera en teniu una) que no són res més que ampliacions de

parabrises d’automóbils sobre els que s’han ‘estrellat’ mosquits i altres insectes; Lactogrames, fets amb gotes de llet materna; Hemogrames, fets amb sang donada pel seus amics per a dibuixar dibuixos tipus Test de Rorscharch en blanc i vermell per a crear una metàfora al voltant del SIDA.

El sr. Fontcuberta no només ens ha volgut fer creure 'coses', sinó que sovint ho ha acondguit.... El 1997, amb el seu projecte Sputnik, es tranformà en el cosmonauta Ivan Istochnikov (el seu propi nom traduit al rus) que està vagant, perdut per l’espai, i el govern soviétic ho ha amagat

(aquesta història em fa

venir ecos de l’Astronauta Rimador o d’Space Odity); la història aconseguí enganyar als responsables del programa Cuarto Milenio, que l’any passat –o sigui, 10 anys després!!!!- presentaven en el programa aquesta història com el secret d’Estat millor guardat de la història.

En el seu llibre El beso de Judas. Fotografia y verdad (1997) teoritza: “Toda fotografia es una ficción que se presenta como verdadera. Contra lo que nos han inculcado, contra lo que solemos pensar, la fotografía miente siempre”.
·

Per a molts, es tracta d’un filòsof de la fotografia...
·

Al Palau de la Virreina, fins al 8 de febrer, podeu veure un retrospectiv

a dels seus treballs a De facto. Joan Fontcuberta 1982-2008, un repàs important del millor de la seva darrera obra, que no és poca! Amb 18 dels seus projectes. A BCN també podeu veure l'exposició Blow up Blow up sobre el film d'Antonioni del mateix títol a la Galeria dels Àngels (C/Pintor Fortuny, 27) fins al 7 de març.

Un dels seus últims i impressionants treballs són els ‘gloogerames’ en el que barreja els recursos infinits del Google amb el mosaic. Aquí en teniu una mostra, infinites fotos per fer-ne una de gran a Eros i Muralla Xina (si us aparteu de la pantalla s'aprecia millor).....

Anem d'expo??

(Fonts per a Fontcuberta: El Periodico (03/01/09), La Vanguardia 08/11/08, Culturas 21/01/09;
per a David Levinthal : Culturas 03/12/08;
http://www.rainlupa.com/;
http://www.davidlevinthal.com/)

dijous, 22 de gener del 2009

CRIT AL CEL (3): NOMÉS SÓN MORTS !!!

1.310 PALESTINS/es MORTS/es, d'aquests,

420 NENS/es PALESTINS/es MORTS/es.

5.500 PALESTINS/es FERITS/des.

20.000 CASES PALESTINES AFECTADES.

4.000 CASES PALESTINES DESTRUIDES.

40.000 PALESTINS/es SENSE CASA.

13 ISRAELINS/es MORTS/es.

dimecres, 21 de gener del 2009

SRA. ANNA ROEFREND

Molt sovint -jo afirmaria que-, massa sovint, ens arriben mails de persones que coneixem -a voltes més, a voltes menys- amb 'powerpoints', videos i altres històries sobre la vida, l'amor, el espíritu santo, ... sovint el remitent són 'amics' (¿?) que igual fa 3 anys que no has vist i ara -s'atreveixen, sense cap vergonya- a enviar-te soberanes tonteries i, fins i tot, amb amenaces de que si no el remets a 73 persones més, se't pararan els òrgans vitals o ta mare es trencarà la cadera o un núvol se't posarà damunt de casa teva i descarregarà 302 dies seguits o no seràs MAI(però MAI MÉS, eh?)feliç ... i que penses, pot continuar sent amic meu una persona que em desitja aquestes delícies????

Ahir en vaig rebre un, un video, que em va agradar especialment (GRÀCIES MERCE!!!), potser perquè va connectar directament amb el meu centre de control paternal, no sé! i voldria compartir-lo amb vosaltres. Es tracta d'una cançó de la sra. Anna Roefrend i ens mostra -tot cantant a ritme de Guillem Tell- tot el que una mare diu en 24 hores a un fill/a condensat en 2 minuts ... el que té realment mèrit és la capacitat respiratòria i vocal de la cantant en qüestió (òbviament, cal escoltar-ho...)

dimarts, 20 de gener del 2009

SR. WALLACE & SR. GROOMIT

Que la productora anglesa Aardman és una de la fàbrica de productes d’animació artesanal més important del cinema i de la tv actual és un fet. El seu nivell de qualitat en el disseny i creació dels seus productes és només comparable a Pixar.

D’Aardman en parlarem un altre dia... avui us vull anunciar el nou film per a la televisió de Wallace i Groomit, l’entranyable parella de fet que formen tot un ‘gentleman’ anglès i el seu gos (silenciós per llest com pocs)... feia 13 anys que no protagonitzaven una de les seves històries televisives a la BBC. Aquests Nadals la BBC ha pogut gaudir d’un nou treball que porta per títol A Matter of Loaf and Death, amb un duració de 30 minuts en el que els ‘protes’ porten una panaderia.

Wallace i Groomit van nèixer en un especial nadalenc, el 1990, amb el títol La Gran Excursió; després vingueren Els Pantalons Equivocats (1993) i Un esquilat apurat (1995), guanyadors ambdós de l’Oscar al millor curt d’animació dels respectius anys. El

2005 significà el seu debut a la pantalla gran amb La Maledicció de les Verdures, Oscar a la millor pel·lícula d’animació. La producció, malauradament, ha estat molt baixa, perquè es tracta de treballs fets artesanalment, amb la tècnica del ‘stop motion’, és a dir, amb els moviments dels personatges i l’acció fotograma a fotograma sense manipulació digital... això és una feina tremenda!! Per a que us fèu una idea, un dia de feina significa 2 ó 3 segons de filmació...

·
I, parlant de TV, aquesta nit, a La2 -a les 21:55- ens programen 'W' (d'Oliver Stone, 2008) sobre la biografia del darrer president, George W. Bush vist pel sr. Stone (ai, mare!) .... un sr. Bush, que certament, ja pot descansar, ja... LLUNY!! . Es tracta d'un fet excepcional que una peli que no s'ha estrenat comercialment es gaudeixi per la TV, de 'rabiosa actualidad'!!!.

Però per acabar, tornem a Wallace & Groomit amb un fragment del darrer migmetratge:

A Matter of Loaf and Death

dilluns, 19 de gener del 2009

BOICOT A ISRAEL !!!!!

LLISTA DE LA NO-COMPRA

DE PRODCUTES D'ISRAEL:

ALIMENTACIÓ
Dàtils, mangos, melons, aguacate "ecològic", vi Mizrachi Wines: MARCA CARMEL
AIGUA MINERAL: GARRAFES PER A SURTIDORS PÚBLICS MARCA EDEN
FRUITES I VERDURES: patates varietat Mondial, aguacates, pipes, datis, kumquat melons, lichis, magranes, mandarines, raïm, caramboles, mangos, boniatos, blat de moro, pebrot MARCA CULTIVAR, CAPO SA, LZR LAZARO, AGREXCO
---------
AGRICULTURA
LLAVORS: Zeraim Gedera, Polysack, Hazera Genètics
PRODUCTES FITOSANITARIS I FERTILITZANTS: Magan, Multí k, Haia Chenicate, Makhteshim, Deshen Gat, Basamid
----------
AGROINDÚSTRIA
Menjar per al bestiar, equips de regadiu, plantes tèxtils cotoneres, escorxadors d'aus envasat i processat de fruites i hortalisses, centres de processos de dades: Marques: Milonot, Netafim, Eshet-Eyton. Amgat Tandi Naan, Arkal, Agrometzer
----------
COSMÈTICS

CREMES, SALS I LOCIONS: MARCA AHAVA

CREMA DEPILACIÓ: VEET
----------
ELECTRODOMÈSTICS
APARELLS D'AIRE CONDICIONAT JOHNSON, WHITEWESTlNGHOUSE AIRWELL i ELECTRA (IBERELCO)
MÀQUINES DE DEPILACIÓ I DE MASSATGE: EPILADY
----------
NETEJA I DROGUERIA
FREGALL DE NÍQUEL: NANAS
----------
ROBA
ROBA DE LES MARQUES: Maite&Spencer, Gap, Kmart, C&A, Nike, Hugo Boss. Polo Ralph Lauren, Sara Lee (Delta Galil lnd. Ltd.)
ROBA INTERIOR VICTORIAS SECRET, WARNACO, THE GAP, NiKE (TEFRON)
BANYADORS: Gottex, Gideon Oberson
----------
FOTOMATONS I ALTRES INSTAL·LACIONS

RECREATIVES DE CARRER:
TECNOTRON

----------

EMPRESAS EXTRANJERAS QUE DONE SUPORT A ISRAEL:

McDonald's, Timberland, Revlon, Garnier, Hugo Boss, Tommy Hilfiger, Calvin Klein, L'Oreal, Garnier.....
----------

EL CODI DE BARRES DELS PRODUCTES D'ISRAEL ÉS: 729

Alguns productors d'Israel conscients que són objecte d'observació han tret el número 7 en els codis de barres i només es veu el 29, però abans hi ha les dues línies (barres) corresponents al 7, són línies idèntiques paral·leles i fines.

CRIT AL CEL (2): NOMÉS SÓN XIFRES !!!!

O: GAZA
O: ISRAEL
O: ESPAÑA

__________________________

PIB PER CAPITA:

O --> 110$