ELS CLICKS ENTREN AL MUSEU

·
El 30 de gener de l’any passat moria el creador (Hans Beck)d’una de les joguines que han conquerit el món i no han perdut ni una mica la seva vigència i la capacitat de despertar l’interès dels/les infants... i dels adults... sí, senyores i senyores em declaro fan absolut dels Clicks de Playmobil !!! No hi ha lloc del planeta que no hagi arribat alguna de les 2.200 milions d’unitats sortides de la fàbrica Geobra-Brandstätter, situada a Zirndorf (Alemanya).

·
Al sr. Hans Beck li encarregaren el disseny d’una joguina que estalviés plàstic, pels volts de 1971 i veieren la llum 3 anys després, eren temps de la ‘crisis del petroli’.... des de llavors, amb només 7,5 centímetes, la seva acceptació no ha deixat de crèixer i la seva conquesta d’espais quotidians, tampoc: indis, vaquers, cavallers, astronautes, bombers, policies.. els clicks i les clacks no tenen límits!!

·
El sr. Richard Unglik ha escrit el llibre La Història con Playmobil en el que s’explica la història de la humanitat il·lustrada amb clicks i clacks.

·
Hi ha col·leccionistes com Oliver Schäffer que després de rebre el primer click als seus 3 anys, porta 27 acumulant-ne, buscant-ne, perseguint-ne... en té més de 4.000 i participen en l’exposició Il était une fois Playmobil (Érase una vez Playmobil) que podem visitar en el Museu d’Arts Decoratives de París fins al 10/05/10. Amb aquesta gran exposició volen celebrar el 35 aniversari de tan carismàtica joguina.

·
La comissària de l’exposició -Dorothée Charles- parlar dels clicks com d’una autèntica revolució en el món de la joguina. En aquesta exposició se’ns mostren els diferents moments històrics en l’evolució dels Playmobil: aparició de les clacks (1976), apareixen els nens/es i els clicks negres (1981) i el bebé (1984)...

·
Ninots senzills, simples, fins i tot!, però d’una capacitat evocadora, un ventall de possibilitats, un univers d’imaginació inabarcable... sí, al Ciutadà K li encanten els clicks!!! I els petits nens K continuen la tradició...

·

SR. KRAHN

(1935-2010)

Dijous de la setmana passada morí Fernando Krahn dibuixant i humorista gràfic de personalitat inconfundible.

·
El sr. Krahn va nèixer a Santiago de Chile i el 1961 començà la seva carrera com a dibuixant humorístic a Nova York, allà va col·laborar a publicacions com Esquire, The New Yorker, Atlantic Monthy o The Reporter. Ha estat autor i il·lustrador de més de 40 llibres infantils.... la seva feina s’ha vist a Suïssa, Alemanya, Holanda, Itàlia, Xile, Veneçuela... des de 1973 s’instal·là a Sitges fugint de la dictadura de Pinochet.

·
Portava 26 anys publicant historietes gràfiques al Magazine de La Vanguardia (un 14 de febrer de 1983 va començar la relació laboral amb aquesta publicació) en les seccions Cave Cranium i la seva gran ‘criatura’: els ‘Dramagrames’, en la que en 4 vinyetes ens mostra reflexions sobre la condició humana... filosofia aplicada a l’historieta gràfica.

·
Les persones que el conegueren personalment parlen d’una persona amb un gran sentit de l’observació, excel·lent conservador, intel·ligent, irònica i bona persona....

·

ESCALA CAP AL CEL

·

De tant en tant, salta la polèmica! De forma periòdica, rítmica algun peça artística ha de ser qüestionada, assenyalada, criticada... amb els beneficis -obvis!- per a l'artista que l'enrenou provoca. En alguns moments, pots pensar que, actualment, el somni de qualsevol artista ja no és la valoració de la seva obra sinó provocar aquest 'clic' en la provocació per formar part del club selecte dels 'visibles'... hi ha tants artistes 'invisibles'! ... d'altra banda, no tracta d'això l'Art, de provocar ??!!

.

L'última polèmica artística tingué lloc en la darrera Feria de Arte Contemporáneo de Madrid (ARCO):

- L'artista?: Eugenio Merino

- L'obra?: Stairway to Heaven (Escalera al cielo)

·

Suposo que l'heu vist en els mitjans de comunicació es tracta d'un tòtem amb 3 figures en actitud d'oració de les grans religions universals: un musulmà damunt d'una catifa carregant un capellà catòlic amb un rosari a la mà i, rematant el conjunt, a dalt de tot, un rabí jueu amb el Corà.

·

La comunitat jueva d'Israel no ha trigat en crida el seu rebuig ... segons l'autor:

·

"¿Una provocación? No creo. Estoy hablando de la coexistencia de las tres religiones, de un esfuerzo común para llegar a Dios. Es una imagen positiva".

·

·

INQUIETANT SR. LYNCH

Aquest post està dedicat a aquelles persones cinèfagues, mitòmanes i col·leccionistes... afectats per aquesta malaltia, com el Ciutadà K.

El sr. David Lynch mai havia sentit predilecció per supervisar l'edició dels seus films en DVD: no gravava comentaris d'audio ni deixava que les seves pelis estiguessin dividides en capítols.... però, en el seu darrer film Inland Empire va trencar aquesta tradició i va oferir un DVD carregat d'extres no només amb el seu vist-i-plau, sinó també amb la seva participació...

Sembla ser que al sr. Lynch li va agradar i es va llençar a remasteritzar les seves obres clàssiques i presentar-les en un fenomenal pack, anomenat The Lime Green Set, de 10 DVD i que conté peces conegudes (com Els seus curts, Eraserhead, El hombre elefante, Terciopelo Azul, Corazón Salvaje, Dumbland, Rabbits) i un parell de treballs exclusius mai editats en DVD: Industrial Symphony Nº1 (fascinant obra musical amb Badalamenti i Julie Cruise, només disponible amb VHS fins ara) i el Mystery Disc. En aquest darrer (deliri dels fans de Lynch) es poden trobar peces mai vistes abans (curts per a festivals, extres no editats,...). En aquest valuós disc podem trobar Dream Scene, un curt protagonizat pel mateix David Lynch en el que recrea els somnis de l'agent Cooper i l'habitació vermella a Twin Peaks... recordeu? parlar, moure's i ballar a l'inrevés... provocant un efecte estrany, oníric, inquietant... totalment 'lynchnià' ....

·

Senyores i senyors amb tots vostès: David Lynch !!!

(per a veure el vídeo cliqueu aquí)

THE ELLAS i Luís Tosar

·

El sr. Luís Tosar és una meravella, no encaixaria en l'etiqueta de guapo, guapo però té un atractiu i magenitsme que ja voldrien molts (i moltes!). El sr. Tosar igual serveix para 'un roto que un descosío', és capaç de guanyar un Goya per fer d'un aturat que prenia el sol (... en dilluns), un altre per fer de maltractador, un altre per fer d'un presidiari salvatge, de provar sort a 'can Hollywood', ser novio de Marta Etura ... i encara li sobra temps per a cantar. Sí, el sr. Luís Tosar lidera el grup The Ellas, en el que també toca la guitarra ... en el repertori del grup trobem versions de Como pudiste hacer esto a mí o Mi nombre es Luca, el clássic de Suzanne Vega que aquí us deixo (gràcies a la Polita, què maja ets!!!)....

Sí, el sr. Tosar és un xicot molt complet !!!

(per a veure el vídeo cliqueu aquí)

BERLINALE 2010

Ahir va acabar una nova edició del Festival de Cinema de Berlín....

·

La Inauguració
Aquest any el Festival de Berlín ha arribat a l’edició 60, però en temps de crisis s’imposa no llençar la casa per la finestra així que el film que inaugurava tan glamourós esdeveniment no fou cap gran producció europea ni de hollywood com en anys anteriors... fou un film xinès: Tuan Yuan (“Junts, separats”) del director Wang Quan’an, que va guanyar l’Òs d’Or en aquest Festival el 2007 amb La Boda de Tuya.... aquesta decisió és una tònica del Festival d’aquest any, la presència de Hollywood en la programació és escassa.
·
El Festival
Allò més destacat fou...

- The Ghost Writer, de Roman Polanski que, com sabem, està en arrest domiciliari en el seu xalet de Suïssa i, per tant, no va poder assistir al Festival, sí ho feren Ewan McGregor, Pierce Brosnan i Olivia Williams, participants en el film...si tenim en compte els comentaris de la crítica es tracta d’un bon thriller a ‘lo Hitchcock’.
- Martin Scorsese amb Shutter Island sacseja la Berlinale amb el seu film més paranoic i un Dicaprio amb la seva cara d’etern adolescent.
- Bansky, el mite de l’art de carrer, de rostre i personalitat desconegut... ha presentat el seu primer film: Exit through the gift shop, un documental sobre el que més coneix: l’art de pintar en el carrer i còrrer.
- Decepció de Zhang Yimou (Os d’Or de 1988 amb Sorgo Rojo) amb un suposat remake de Sang Fàcil dels Coen que s’ha vist, més aviat, com una paròdia.
- Presentació de El Mal Ajeno (Oskar Santos) amb Belen Rueda i Eduardo Noriega, un de les poques presències ibèriques.
- La Porta de Brandenburg fou l’escenari escollit per a veure en pantalla gegant i amb l’acompanyament de l’Orquestra Simfònica de la Rundfunk una versió completa inèdita i restaurada de Metròpolis, l’obra mestra de Fritz Lang amb 30 minuts de metratge mai vist.
- The killer inside me, la nova proposta de Michael Winterbottom sobre assassins i una bona interpretació de Cassey Afleck, acompanyat de Jessica Alba i Kate Hudson.. un film ple de sang!.
- Entranyable interpretació del nen Bora Altas a Bal (‘Mel’), film turc de Semih Kaplanoglu, de poques paraules però amb un nen que soporta tot el pes del film, i dolç com el títol.

La Cloenda
Els principals premis:
- Os d’Or millor pel·lícula: Bal (de Semith Kaplanoglu)
- Gran premi del Jurat: Si quiero silbar, silbo (Florin Serbana)
- Millor director: Roman Polanski
- Millor Actriu: Shinobu Terajima per Carterpillar (de Koji Wakamatsu)
- Millor Actor: Grigoru Dobrygin i Sergei Puskepalis, ex aqueo, per Kak ya Provel etim letom (Cómo terminé este verano)(d’Alexei Popugrebski)
- Premi de la Crítica: Una família (de Pernille Fischer Christiensen.

·

LA DAMA Y LA MUERTE

·
Avui us presento un curtmetratge que ja és tot un punt d'inflexió en la producció cinematogràfica de la penínsul·la ibèrica: és el primer curt en format 3D que es realitza per aquestes contrades, s'ha emportat el Goya i està nominat als Oscar (que s'entregaran el proper 07 de març), és La dama y la muerte.

·

Es tracta d'un curt escrit i dirigit pel jove Javier Recio i amb la producció de Kandor Moon (unió de Kandor Graphics i Green Moon), empresa responsable del llargmetratge El Lince Perdido (film prou digne) i que compta amb Antonio Banderas com a supervisor i persona implicada. El curt que ens ocupa els ha servit com a experimentació en nou software per a poder anar cap al següent repte, el film Góleor: la balanza y la espada.

·

El curtmetratge són només 8 minuts de ritme frenètic en els que es barreja acció, humor i sensibilitat embolcallat per una eficient banda sonora de Sergio de la Fuente. ... aquí hi ha nivell !!!

·

(per a veure el vídeo cliqueu aquí)

EL AMOR ESTÁ EN EL AIRE

El amor está en el aire, en el susurro de un árbol, en el estruendo del mar. Lo aprendí de John Paul Young, que en 1978 compuso aquella pieza que lleva por título Love Is in the Air y que aún ahora se puede oír en esa antesala del geriátrico que son las emisoras que emiten éxitos de los 70 y los 80.

·

Citar frases sirve para que se note que has leído algo, ni que sea letras de canciones. Yo leía mucho cuando era adolescente, la timidez me agarrotaba y no me atrevía a declarar mi testosterona a las muchachas que me gustaban. Leía mucho porque, libre aún de las responsabilidades que a menudo conlleva el amor, tenía las tardes y las noches libres. ¿Qué leía? Novelas de amor no, porque me parecían una cursilada. Lo más interesante es que, a la chicas que me gustaban, ese tipo de novelas también les parecía detestable. El paradigma era entonces Love Story, del recientemente desaparecido Eric Segal.

·

Love Story fue una de las primeras películas americanas que lucieron título sin traducir. En aquella época era poco habitual, pero debieron de considerar que eran dos palabras tan de primer curso que todo el mundo las entendería. Luego la costumbre se ha convertido en constante y -desde principios de los noventa- empieza a cargar. Traducen de cabo a rabo el texto de la peli o de la novela y (como diciendo "Jódete, ahora el título te lo traduces tú") lo dejan en inglés: Pulp Fiction o Short Cuts en aquellos años; Moon, Nine, In the loup, Up in the air ahora...

·

En la película hay una frase que hizo fortuna: "Amor significa no tener que decir nunca 'lo siento'". A los que lloraban con el dramón les encantó. La dicen dos veces. La primera vez Ali MacGraw, cuando Ryan O'Neal está a punto de pedirle disculpas por no sé qué. La segunda, cuando la chica ya se ha muerto y el padre de O'Neal quiere decirle al chico que lo siente. Este lo frena con la misma frase. Venerada por uno, fue odiada por otros. Las burlas las empezó el mismo cine americano. En ¿Qué me pasa, doctor? -también con O'Neal-, Barbra Streisand están en plan tierno y le dice: "Amor significa no tener que decir nunca lo siento". O'Neal le contesta: "Es la tontería más grande que he oído en mi vida".

De esa tontería ha habido muchas parodias. John Lennon dijo: "Amor significa tener que decir, 'lo siento' cada quince minutos", y, más recientemiente, en un capítulo de Los Simpson, la familia está mirando Love Story y, cuando dicen la frase, Lisa salta: "¡No, 'amor' no significa eso!". Pero, de todas, para mí la mejor es la de Randy Newman, un músico extraordinario del que hoy pocos se acuerdan, en parte porque es un vago y en parte porque se forra componiendo para películas. Su canción Love Story (You and Me), y lo intrigante es que la compuso ¡dos años antes de estrenarse la película!¿Una premonición? Ahora que todo el mundo es un experto encontrando canciones en Spotify o en eMule, búsquenla, deléitense con su música y no se pierdan detalle de su letra. Es mi humilde propuesta para este día de San Valentín.

Quim Monzó

Magazine de La Vanguardia, 14/02/10

Cliqueu aquí per veure la Lletra de la cançó Love Story (You and Me) de Randy Newman

·

(per a veure el vídeo cliqueu aquí)

SRA. ZELDA RUBINSTEIN

(1933-2010)

"Ve hacia la luz, Caroline, ve hacia la luz", és una d'aquelles frases cinematogràfiques que s'han 'colat' en l'imaginari col·lectiu; la cridava la mèdium Tangina Barrons a Poltergeist (1982), intentant ajudar a la família torturada pels esperits en el film de Tobe Hopper, ho fèu també en les següents parts de 1986 i 1988.

·

A finals de gener, l'actriu que interpretava a la mèdium Barrons, la sra. Zelda Rubinstein va morir als 76 anys.

·
Va nèixer a Pittsburgh, va estudiar ciències i treballà en un banc de sang com a tècnica de laboratori. Es va incorporar al cinema quan ja era gran, tenia 47 anys quan fèu el primer film, després d'haver viscut força anys Europa.

·

Aquest fou un dels seus primers papers i el que l'encasellà, fent a partir de llavors interpretacions similars a Sixteen Candles (1984), Teen Witch (1989), Picket Fences (1992)... i Angustia (1986), film de Bigas Luna en la que feia un paper 'a lo mama Bates' impressionant. Els seus 1,30 metres d'alçada i veu infantil característica dotava a aquesta actriu d'un personalitat inconfundible. Rellevant en la seva biografia fou la seva implicació en la defensa de les persones de baixa alçada i l'incansable activisme en la lluita contra el SIDA i la necessitat de l'educació per a combatre'l.

.

Pocs actors i actrius poden fer bandera del carisma i el reconeixement que aconseguí la sra. Rubinstein.

·

·

MR, MRS, MISS, MS

Las fórmulas de tratamiento tradicionales hace tiempo que entraron en preocupante declive, sobre todo entre los anglohablantes. Algo de culpa tendrá la querencia norteamericana de llamar por su nombre de pila a propios y extraños, como aquí el abuso que se hace del tuteo.

Mister (normalmente se queda en Mr.) es una corrupción de master, que viene de maistre en el francés antiguo, que a su vez procedía de la voz latina magister, o sea, maestro. Mrs es la forma abreviada de mistress, también de origen francés (maîtress). Pero si mistress significa, por un lado, ama, dueña, señora de la casa, no hay que olvidar que el idioma le ha dotado asimismo con el sentido de concubina o querida. Por eso se opta por la fórmula Mrs. cuando se refiere a una mujer casada. En cuanto a las solteras, el trato correcto venía siendo el de miss (señorita), otra contracción de mistress. A las grandes estrellas de Hollywood -casadas o no- se les solía conceder este título.

Ahora bien, puesto que a partir de cierta edad miss conlleva la idea de solterona, se inventó Ms., una fórmula que evita expresar el estado civil de la mujer. La revista Ms llegó a los quioscos en 1961. En aquel entonces, las azafatas, por ejemplo, además de cumplir con límites en cuanto a altura y peso, era menester que tuviesen las manos suaves y blancas y que no estuvieran casadas. Desde 1972, se puede usar Ms. en documentos oficiales.

John W. Wilkinson

Globish a Magazine (La Vanguardia, 14/02/10)

·

PER MOLTS ANYS, PATRI !!!!

(sí, tots i totes tenim un passat ...)

·

PER MOLTS ANYS, TIETA PATRI !!!·

·

I un regal:... Sting + 'la Portman'

·

(per a veure el vídeo cliqueu aquí)

·

La Família K.

DESDE LOS TEJADOS DE TEHERAN

Aquesta és la foto guanyadora del prestigiós premi World Press Photo 2009. Desde los tejados de Teherán és una fotografia del freelance Pietro Masturzo en la que es veu a una dona que des del terrat crida 'Allah akbar' (Al·là és gran). Aquesta imatge fou captada el 24 de juny de l'any passat i és una mostra de la protesta implacable i constant, nascuda en la revolució islàmica de 1979, vigent en el dia d'avui ... en aquest cas es tracta de pocs dies després de les tempestives eleccions presidencials.

·

Aquesta foto fou escollida entre 101.000 fotografies participants i segons el president del jurat -Ayperi Karabuda Ecer- "es como una pieza de música que estás escuchando, de repente te paras porque sientes la necesidad de subir el volumen".

(aparegut a La Vanguardia, el 13/02/10)

PREMIS GOYA 2010

Ahir a la nit tingué lloc la Gala d'entrega de premis dels Goya 2010... una gala amb un clar to de 'bon rotllo', conciliador, tranquil... si ho comparem amb anteriors edicions (més reivindicatives i crispades); la situació econòmica en la que ens trobem obliga a no encendre més els ànims. El presentador -penso que és una feina molt difícil ser presentador de la Gala dels Goya, saps que l'endemà et linxaran facis el que facis!!!- estigué a l'alçada i el guió, tot i no ser d'una originalitat extrema, fou amé, xistós i enginyós ... i Buenafuente és una artista!.
Els moments estel·lars de la Gala foren veure a la Pe i el Bardem 'juntets' i a l'Almódovar aparèixer per sopresa a l'escenari per donar el premi a la millor pel·lícula, feia anys i panys que no se'l veia en aquesta Gala i l'enemistat amb l'Acadèmia de Cinema Espanyol era ben coneguda i ben expressada en els mitjans... segons Pedro explicà dalt de l'escenari, l'actual President de l'Acadèmia (Alex de la Iglesia) és taaaaaan pesat que, finalment, ha hagut d'accedir.

Pel que respecta a la quiniela, guanyar-me la vida amb previsions, ara per ara, no ho podria fer : 5 encerts de 12 premis, representa un 41% ... bueeeeno, quasibé la meitat...

Les grans guanyadores: Ágora (amb 6 presmis) i Celda 211 (amb 8); la primera, rebé la gran majoria de premis tècnics (efectes especials, maquillatge i perruqueria, vestuari, fotografia, direcció artística, guió original); i la segona, els premis de més pes (so, muntatge, guió adaptat, actor revel·lació, actriu de repartiment, actor protagonisa, direcció i pel·lícula). Vistes les categories, podem dir que la gran triomfadora fou Celda 211 ... i a mi ja m'agrada, ja !!! I m'encanta el premi al sr. Tosar ... en aquest film, tot un monstre de la interpretació.

I per acabar, quatre xifres tontes sobre els Goya:

• El ranking de pelis més premiades des de que s'entreuen aquests premis són: Mar adentro, d'Alejandro Amenábar amb 14 Goya; ¡Ay, Carmela!, de Carlos Saura amb 13 Goya; Belle Epoque, de Fernando Trueba amb 9 Goya.
• Els directors més premiats: Fernando León de Aranoa amb 3 Goya de 3 candidatures; Fernando Trueba amb 2 Goya de 4 candidatures; Alejandro Amenábar amb 2 Goya de 5 candidatures; Pedro Almodóvar amb 2 Goya de 6 candidatures.
• Les actrius més premiades: empatades Verónica Forqué i Carmen Maura amb 4 Goya.
• Els actors més premiats: Javier Bardem amb 4 Goya i Juan Diego amb 3 Goya.
• I el professional del cinema més premiat és el sr. Fernando Fernán Gómez, amb 3 Goya com a actor; 2 com a guionista i 1 com a director.

SR. PEDRO REYES (...a Isaac) (PART 7)

·

(per a veure el vídeo cliqueu aquí)

(per veure el vídeo cliqueu aquí)

SR. JUAN GATTI a Vanity Fair

·

En el número de febrer de la revista Vanity Fair, el sr. Juan Gatti ofereix un homenatge a les grans pelis del cinema íber tot recreant, mitjançant la seva càmara fotogràfica, seqüències d'aquelles però amb actors i actrius d'ara...

·

El sr. Juan Gatti va nèixer a Buenos Aires el 1950 ... va treballar com a disenyador gràfic i director d'art a Nova York fins que a l'any 1980 s'insatal·la a Madrid on estableix el seu propi estudi de disseny l'any 1985.... ha col·laborat amb artistes musicals com Mecano, Miguel Bosé o Alaska y Dinarama (qui no recorda la foto del disc de la dreta?)... creant les seves portades i les seves imatges promocionals; amb dissenyadors com Clhoe, Karl Lagerfeld, Jesús del Pozo, Loewe.... La gran majoria de cartells dels films d'Almódovar són d'ell (d'estètica tremendament pop com Tacones Lejanos, Mujeres al borde... , Hable con ella...), però també n'ha fet per Fernando Trueba, Alex de la Iglesia o John Malkovich.

·

Doncs el sr. Juan Gatti ha revisitat imatges de 'spanish films' com Bienvenido Mr. Marshall (ara amb Lucía Jiménez, Fernando Tejero, Mariola Fuentes, Pepón Nieto, José Luís Gómez), Viridiana (amb Lluís Homar i Adriana Ugarte), El Último Cuplé (amb Leonor Waitling fent de Sara Montiel), La familia y uno más (Javier Cámara fent de José Luís López Vázquez), Mamá cumple 100 años (María Galiana fent de Rafaela Aparicio), Sor Citröen (Carmen Machi i Lola Dueñas) o El Poder del Deseo (Michellle Jenner).

L'ART D'ALBERTO MONTT (1)

(del blog Alberto Montt En dosis diarias,

el 22/12/09 i 04/02/10, respectivament)

LOSTMANIA (6): INICIATIVA DHARMA

·

Com tots i totes sabeu, la Iniciativa Dharma (Department of Heuristics And Research on Material Applications Initiative, Iniciativa del Departament d'Heurística i Investigació en Aplicacions Materials) és el projecte d'investigació científic abandonat (en el present, ben viu en el passat) que es troba per tots els racons de l'illa. El seu objectiu principal era realitzar experiments diversos tot estudiant les característiques úniques de l'illa. Per a poder desenvolupar aquests estudis crearen diverses estacions o laboratoris.

·

El Cigne: Estació número 3. Situada al sud d l'illa. Aquí es troba l'escotilla que descobreix John Locke i on es trobava Desmond apretant la tecla cada 108 minuts ... un cop descoberta fou ocupada pels supervivents del vol 815. En aquesta s'investiga sobre les propietats electromagnètiques de l'illa, després de 'El Incidente' s'establir el codi de seguretat que s'ha d'activar cada 108 minuts... disposava d'un interruptor que a l'activar-lo explotaria l'estació com tots/es sabem fou activat alliberant una descàrrega electromagnètica, coneguda com 'La Descarga'.

La Flama: Estació número 4. Situada al sud-oesta de l'illa. Fou descobera per Sayid, Locke, Rousseau i Kate en la tercera temporada (capítol 'Enter 77'). La seva funció era comunicar-se amb l'exterior, aparentment per a informar sobre com anaven les coses a l'illa.

·

El Bastó: Situada al nord-oest.És una estació que serveix com a centre mèdic. 'Los Otros' l'han utilitzat ocassionalment per al tractament de les seves dones embarassades. Allà és on Ethan portà a Claire en segrestar-la, després de fugar-se, 'los Otros', tancaren l'estació. Claire la revisitarà més tard amb Kate i Rousseau i és on Juliet portarà a Sun per a les proves d'embaràs.
·

La Fletxa: Estació número 2. Situada al nord-est de l'illa. Fou descoberta pels supervivents de la secció de cua de l'avió i utilitzada temporalment com a refugi (al capítol 'Los Otros 48 días'). L'estació es trobava pràcticament buida amb l'excepció de vàries caixes, un de les quals contenia una ràdio, un ull de vidre i un Bíblia.

La Perla: Estació número 5. Els primers que la trobaren foren Nikki i Paulo el dia 24 mentres buscaven el seu equipatge perdut. Posteriorment, la trobaran Locke i Mr. Eko. La funció d'aquesta estació, segons el seu vídeo d'orientació, és supervisar l'estació Cigne, entre d'altres. El mateix vídeo d'orientació també ens explica que aquells que viuen a l'Estació Cigne són desconeguts i formen part d'un experiment psicològic i els que es troben a La Perla han de registrar el seu comportament... en aquesta estació, però, hi ha amagada una càmara que ens fa pensar que els que estan en aquesta són l'autèntic motiu de l'investigació.

·

La Porta: És el nom que alguns seguidors de la serie donaren al conjunt de dos portes metàl·liques amb el logo de la Iniciativa Dharma gravat en elles. La Porta està ubicada prop d'un formació rocosa i des de l'exterior sembla l'entrada a una altra estació... però quan Sayid les obrí va veure que darrera només hi havia roca sòlida..... ¿?

·

L'Hidra: Es troba en una segon illa propera a la principal molt més petita. L'objectiu d'aquesta estació era l'estudi zoològic, estava connectada amb els barracons mitjançant un ferry que circulava tres cops al dia. L'estació tenia instal·lacions per a experimentar amb ossos polars i animals marins com dofins i taurons. Es tracta d'una construcció diferent de la resta d'estacions ja que no està soterrada i disposa d'edificis exteriors i camins entre ells a cel descobert. Es podria afirmar que tota la illa és la estació, sent per tant, la més gran.

·El Mirall: És una estació submarina situada al sud de l'illa propo de la platja on van trobar el cable. L'estació disposa d'instal·lacions per a ancorar submarins. Segons, Juliet, l'estació s'enfonsà en un 'accident'. La funció d'aquesta estació seria bloquejar la senyal de les transmissions emeses des de la torres de ràdio.

·

La Tempesta: És una estació que, suposadament, proporciona energia a l'illa i conté gas tòxic. Aquesta estació consta de 2 nivells: el primer, és una passarel·la per damunt del nivell principal; el segon, el nivell principal està plena d'ordinadors, un d'ells, és el responsable d'alliberar el gas tòxic a l'atmòsfera de l'illa.

El Far: Està situada fora de l'illa, a Los Ángeles, allà Eloise Hawking, la mare de Daniel Faraday la custodia. Està situada a sota d'una esglèsia i en ella hi ha diversos ordinadors i un gran pèndol que oscil·la damunt d'un mapa del planeta. Pel que ens explica Eloise aquesta estació està construida a sobre d'una enorme bossa d'energia electromagnètica... d'aquestes 'bosses' n'hi ha vàries repartides pel món i es poden comunicar entre elles. òbviament, l'Illa és una d'elles. Sembla ser que la Iniciativa Dharma descobrí la illa gràcies a El Far.

·

L'Orquídea: Estació número 6. És una falsa estació botànica que conté conills numerats. Sembla ser un sistema d'alarma amb elements similars a l'estació El Cigne. Està pròxima al conducte subterrani que porta a la Roda congelada que provoca els salts en el temps. Aquesta estació és descrita com a 'molt inestable i potencialment perillosa' i es on s'estudia l'Efecte Casimir. L'Efecte Casimir és l'efecte o força que fa que dos objectes en el buit s'uneixin o s'enganxin sense que es trobi cap tipus de càrrega electromagnètica ni de gravetat. En aquesta estació trobem les inscripcions CV I, II, III i IV, no és té massa informació del que signifiquen: alguns diuen que son escotilles desactivades; altres que la sigla CV vol dir 'Cerberus Virus', referint-se a Cerber el gos de la mitologia grega que guardava la porta de l'infern; altres que CV significa 'Cerberus Vent' o 'Conducte de Cerbero' per on es mouria aquest guardià. CV III també pot ser interpretat com un número romà... el 108.

En l'episodi 'LaFleur' ens parlen de 2 estacions més: la primera, seria de Vigilància (amb el símbol d'un estrella); la segona, és la de manteniment i reparacions de mecànica (amb el símbol d'una clau anglesa).

·

Com a curiositat final mireu quina 'currada' s'han pegat els del diari Público, una línia temporal amb els fets i salts al llarg de les 5 temporades: cliqueu aquí.

MENOS REMILGOS

·

Ante ayer por la tarde, mientras merendaba en la cocina mis tostadas con mermelada, vi en un rincón de una revista literaria romanche la noticia de la muerte de Flurin Schloeck. Mis ojos se humedecieron.

·

Schloeck fue durante años mi escritor preferido. Desconocido por el gran público, en los años ochenta leí dos libros suyos traducidos al italiano -L'erosione (la erosión) y, sobre todo, Ci sono ancora dei porcospini sul palcoscenico (aún hay puercoespines en el escenario)-, pero, como suele suceder, la banalización de los paradigmas literarios ha hecho que de Schloeck no quede ya ni rastro. Hoy, entras en Google, tecleas su nombre y no encuentras nada. Es inexistente, como tantas cosas previas a los años noventa.

·

El caso es que estaba yo ahí, en la cocina, triste y con los ojos húmedos por la muerte de Schloeck, cuando entraron mis nietas, Daniela y Fabiana, que vienen siempre a casa al salir de la escuela, y aquí hacen los deberes hasta que sus padres salen del trabajo y vienen a buscarlas. Entraron, me vieron y me dijeron: '¿Por qué lloras?'. Podría haberles precisado que simplemente tenía los ojos húmedos, y que tener los ojos húmedos no es lo mismo que llorar. Pero no dije eso. Dije: "Es que ha muerto un escritor que me gustaba mucho". Las niñas fruncieron los labios, Fabiana dijo: "¿Cómo se llama?". Daniela preguntó: "¿Era muy viejo?".

·

Las miré y pensé: ¿cómo van a saber quién fue Schloeck si, hace mes y pico, en muchas redacciones de diarios, había redactores que no sabían quién era Paul Naschy? Hará cosa de cinco años, en una radio, alguien habló de que había que preparar una pieza sobre Adolfo Marsillach, y el becario de turno puso cara de pasmo y pregunto que quién era.

Miré a mis nietas y pensé que, probablemente, no sólo no sabrán quiénes fueron Flurin Schloeck o Adolfo Marsillach, sino tampoco Solé Tura, Fraga Iribarne o Eddy Merckx. Tampoco sabrán qué es meter un vídeo en el reproductor. No tendrán ni idea de la pugna que, en los ochenta, hubo entre los defensores del VHS y los del Betamax. Las películas de Super-8 les sonará a chino y no sabrán cómo las cortábamos, y cómo rascábamos la emulsión con una maquinita para, acto seguido, pegarlas con cola. No tendrán ni idea de lo que era ver la tele sin mando a distancia. No habrán oído nunca el chirrido del módem cuando se conectaba a la línea telefónica, ni habrán visto pantallas de ordenador en blanco y negro y sanseacabó. Ignorarán que, antes, cuando ibas en coche y querías saber qué carretera tomar para ir tal o cual sitio, desplegabas un mapa de papel. Se harán mayores sin haber escrito nunca una carta y mirarán las máquinas de escribir como piezas de museo. No sabrán tampoco qué es una polaroid, ni tendrán aspiradores con bolsa, ni necesitarán nunca cargar un carrete de fotografia en la cámara, ni llevarlo luego a revelar. Y quizá les cueste creer que, en una época lejana, para abrir o cerrar las puertas de los coches tenías que meter la llave en la cerradura. Quién fuera una de ellas, o las dos a la vez.

Quim Monzó,

Magazine de La Vanguardia 31/01/10

·

·

LOSTMANIA (5.1): 1a.TROBADA, LA CRÒNICA

·

Eren les 22:40 i els/les malalts/es de Lost estaven esperant que comencés la 1a. Trobada Lost a Amposta.... la BSO de la serie sonava i un comptador que descomptava segons... com aquells 108 minuts que Desmond havia d'impedir que arribés a 0... donà el tret de sortida!

·

Ens posem a to amb la visió de El Incidente (part 2), el darrer capítol de la 5a. Temporada ...

·

Els ponents: Agustí Castellà, David Capel i Laia Martínez, autèntics/a fans fanàtics de la serie, exposaren teories, hipòtesis, previssions, notícies, especulacions... sobre l''univers lostià' i provocaren que tots/es els/les assistents diguéssim la nostra.

·

Tinguérem la visita de dos científics de la Iniciativa Dharma: el Dr. Ferré i el Dr. Miró, que presentaren i moderaren l'acte ... asseguts en tres sients rescatats directament de l'avió de l'Oceanic 815.

·
I per acabar, els dos primers capítols de la 6a. Temporada ... buf! dubtes i més dubtes... i el final que s'acosta...