INSPIRACIO

Els contes són la seva passió i, com més breus, millor. Ja ha perdut el compte dels que porta escrits, però amb el pas del temps ni periodistes, ni editors, ni lectors, no s'han cansat  de repetir-li l'eterna pregunta: quan escriurà una novel·la?

Els contes són un joc, una guspira que ningú sap on apunta fins al final, si és que cal que vagi a algun lloc. Amb els contes pot improvisar, pot deixar-se portar per les emocions que broten entre paraula i paraula que les tecleja a l'ordinador, pot ser el primer a sorprendre's quan se li apareix el final. I quan tens pràctica, la inspiració l'assetja en cada petit detall, en cada gest d'un home gran que passeja vora el riu, en cada trapelleria d'un xiquet. Els objectes, les emocions, les casualitats... eren objecte dels seus contes. Eren.

Fa tres anys que no publica cap llibre, i l'escriptor de contes comença a témer que aquella facilitat per descobrir guspires s'hagi apagat. No recorda com va passar, ni el moment exacte, ni si era de dia o de nit. No en va ser conscient de seguida, perquè els primers mesos sense escriure'n vivia de les rendes emocionals dels contes anteriors. Després, s'autojustificava pensant que estava cansat, que necessitava un descans mental per a reemprendre, amb més força, i amb l'habitual facilitat, el seu idil·li amb els relats breus. Però no, la provisionalitat del període de descans esdevingué rutina, i l'escriptor de contes tem haver perdut la màgia. Potser per això camina amb el cap cot, mirant a terra.

De tant en tant aixeca el cap, per no ensopegar, per no topar amb un senyal posat massa al mig de la vorera, per no desviar-se i, també, encara, amb l'esperança d'enxampar un vianant que digui una frase ocurrent, que dibuixi un gest que encengui de nou la inspiració. Abaixar la mirada no és el camí perfecte per tirar endavant; però no n'hi ha, de camins perfectes, i l'esperança, de vegades, adopta formes sorprenents.

Avui, tirat enmig d'un carrer poc transitat d'un barri sense estridències, l'espera (o això ha volgut creure) un mitjó rebregat. La primera emoció que l'envaeix és de llàstima i, com que considera que ja n'anava prou servit, continua endavant. Però pocs metres després s'atura de cop, com si una musa l'hagués estirat de la camisa. Sovint caiem en la temptació de jutjar els altres segons el nostre estat d'ànim. Llàstima? Per què? Comença a fer-se preguntes, i això és bon senyal. Com ha caigut aquest mitjó a la vorera? Un cop de vent? L'entremaliadura d'un nen? Ha caigut o l'han tirat? O s'ha tirat ell mateix? Per quins motius? Algú més ha sentit pena quan l'ha vist? Quanta gent l'ha ignorat? Algú el plegarà?

Mentre es fa aquestes preguntes, ja ha plegat uns quants contes que l'esperaven ajaguts a la vorera

Jesús M. Tibau (2015:106)

No és la derrota sinó el vent