divendres, 7 de juny del 2024
mónFILMAT 2024 #1: CARTELL
Jaume Vidal és la persona (i l'amic) que dóna forma a la 'imatge' de mónFILMAT any rera any. És aquell que, molt sovint, concentra en una imatge el leitmotiv o temàtica transversal de mónFILMAT. El Festival Internacional de Cinema i Paisatge no és temàtic, és a dir, sí que és temàtic en tant que el 'paisatge' és el protagonista de totes les pel·lícules programades (llargs i curts), però no ressaltem un 'tema' cada any ... però el que sí que passa -un cop feta la selecció de pel·lícules- que sobresurt un film conductor, a voltes subtil, a voltes més evident i això la majoria de cops ve proposat pel que el sr. Vidal, en la seva proposta de cartell, ens mostra.
Per exemple, l'any del 'covid' era un paisatge vist des de dins d'un domicili; un altre any, especialment muntanyenc en els films seleccionats, eren els Ports nevats ... enguany és una barca pescant a la badia dels Alfacs. És el primer cop que la figura humana és present en un cartell de mF i veiem un pescador fent la seva feina.
Així que enguany he fet quelcom que fa anys que havia volgut fer: donar veu, permetre que l'artista que ens fa el cartell ens mostri quin missatge amaga la fotografia escollida... perquè per a que un artista sigui artista cal que el que faci tingui una 'intencionalitat', cal que no sigui fruit de l'atzar, cal que tingui ànima i que no sigui una carcassa buida i superficial.
Es un autèntic privilegi, un honor, que l'artista ens expliqui (m'expliqui) què ha volgut fer quan ha fet el què ha fet ...
"La literatura, l'art i el cinema ens han conduït a pensar el paisatgisme lluny de l'urbanisme, algo més proper al naturalisme, d'allò orgànic i dels fenòmens naturals".
"Però dintre del paisatge hem d'incloure els camps treballats, les edificacions que habiten entre els espais naturals, les accions de l'antroprocé modificant el context on vivim, on convivim"
"El paisatge que l'espècie humana ha construït no és destinació turística natural, no és contemplativa sinó que és fruit del treball de les persones que s'esforcen per sobreviure en un indret"
"El paisatge que el cartell crida és conseqüència del visionat dels films de la programació. Per a fer-ne la imatge gràfica del festival solc mirar primer algunes pel·lícules i n'intento visualitzar nexes. Crec que en aquesta edició el paisatge modificat pels humans, o els 'no espais' que se'n deriven en surten molt representats o es van repetint. I sobre l'aigua, que és com ja li pertoca un excel·lent conductor"
Cada any, mónFILMAT comença amb el suggerent i motivador cartell de Jaume Vidal....
dimecres, 5 de juny del 2024
'HISTORIA DE UN VECINDARIO' AL CINECLUB LA RAPITA
El mestre Yasujiro Ozu entra al CineClub La Ràpita demà dijous, i ho fa amb 'Historia de un vecindario' (1947).
El 12 de desembre de l'any passat el sr. Ozu haguès fet 120 anys i en va fer 60 que va morir. Sí, el sr. Ozu va nèixer i va morir el mateix dia i només va viure 60 anys. S'ha arribat a afirmar d'Ozu que és el director més japonès del Japó.
En el Tòquio, immediatament després de la II Guerra Mundial, destruït i derrotat un nen perdut va per una carrer d'un barri desfavorit... però ningú se n'ocupa ni li fa cas. Per sorteg se l'emporta a casa un vidua a la que no li agraden els nens, pretén abanfonar-lo, però poc a poc li va agafant carinyo.
Considerada una obra mestra del cinema japonès, una faula en la que es barreja poesia, cinisme, tendresa i tocs còmics. Es trobem a meitat de la carrera del mestre Ozu i hi podem trobar els seus temes recurrents: la desintegració de la família, la reconstrucció del país després de la guerra i l'influència i presència cada cop més present de la cultura dels EEUU al Japó.
El mestre Ozu va fer cinema mut fins 1935 i en blanc i negre fin 1958. Va rodar 53 pel·lícules i 26 en els seus primers 5 anys com a realitzador. Es va formar i idolatrava els grans mestres del cinema occidental: Chaplin, Vidor, Lubitsch. Amant de John Ford i Orson Welles. La primera pel·lícula que s'ha conservat fou Días de juventud (1929), després d'una producció frenètica l'exèrcit i la guerra el feren aturar la seva producció cinematogràfica fins que s'acaba la guerra i Historia de un vecindario és la primera que li permet reprendre l'activitat professional. La seva darrera pel·lícula fou dirigida el 1962.
El seu estil cinematogràfic és molt reconeixible: posició de la càmera molt baixa, plans fixes, absència de encadenats o fons en negre, certa frontalitat dels personatges humans.
Cuentos de Tokio (1953) ha arribat a estar en el tercer lloc de la Millor Pel·lícula de tots els temps. Altres joies del director: Las hermanas Munakata, Primavera tardía o Había un padre.
Molts directors contemporanis han verbalitzant en alguna ocassió ser deutors del cinema del sr. Ozu: Jarmush, Wenders, Denis, Kaurismaki.
Si no coneixeu el cinema del sr. Ozu, acompanyeu-nos demà a les 20:00 a L'Auditori Sixto Mir.
dilluns, 3 de juny del 2024
"L'IMAGINAVA MÉS GRAN"
La Gioconda (també coneguda com la Mona Lisa) ha estat escollida "l'obra d'art més decebedora del món" La notícia s'escampa aquests dies pels mitjans que es fan ressó de la votació propiciada per CouponBirds, un portal d'informació i ofertes per a turistes, que estableix una classificació dels quadros que més han agradat i més han desil·lusionat els guiris que -incapaço de quedar-se a casa mirant la tele- van pel món visitant tot allò que el diuen que han de visitar.
Han aplegat més de 18.000 crítiques de les cent obres d'art més conegudes. La Gioconda ha aconseguit un 37,1% de crítiques negatives. Diuen els organitzadors de la votació que, sovint, no és pas l'obra d'art en ella mateixa el que decep, sinó l'experiència de veure-la: "Un bon nombre de les més importats obras d'art són víctimes del seu propi éxit, que atreu multituds caòtiques".
La Mona Lisa desperta expectatives molt altes, i això li va en contra. Pocs dels que la visiten -que només hi van perquè l'app turística els ho indica- saben que és un quadro petitó: 77x53 cm. A això cal afegir-hi altres pegues. Al louvre, el museu que l'hostatja, el camí per arribar-hi és un laberint més complicat que el d'Ikea quan et despistes. Des de que els llançadors de sopes l'han convertida en objecte de desig, està protegida per un plàstic i allunyada dels visitants per un espai de seguretat. Enmig de la gernació, veure-la amb un mínim de qualitat (a tanta distància i entre tants caps) és impossible.
És llavors quan els visitants maleeixen haver pagat l'entrada (de 17 euros, al gener va passar a costar-ne 22). Per rescabalar-se agafen el mòbil i la valoren com "l'obra d'art més decebedora del món". Amb la mateix tranquil·litat d'esperit que, a Google, gentussa incapaç de distingir un ou dur d'un marron glacé valoren els restaurants amb crítiques furibundes si el cambrer no els rep amb un genuflexió.
Quim Monzó a La Vanguardia de 06/04/24