PESCANT SERIES DE TV (27): HAPPY VALLEY

Descobrim Happy Valley a Netflix, després de les recomanacions d'amics i amigues. De moment, dues temproades curtes (6 capítols cada una). Creada per Sally Wainwright la sèrie té un aire de culebrot de sobretaula però amb unes dosis de violenta i crua realitat, del territori més fosc de la sèrie criminal, que la distancia del culebrot convencional. 

El punt de partida és una agent de policia (destacable Sarah Lancashire) que s'obsessiona amb el violador -de la seva filla- que acaba de sortir de la presó. Una agent de policia que conviu amb la seva germana ex-alcohòlica i el seu complicat nét (el fill de la seva filla). 

La seva primera temporada es va emportar el premi Bafta a la millor sèrie dramàtica i als que tenim una certa edat ens recordarà a la clàssica Gent del barri, per la forma de mostrar-nos la quotidianeïtat (de fet, també era de la BBC), però en aquella només hi havia vida quotidiana i aquí s'afegeixen unes bones dosis de thriller i realisme brut al voltant d'una comunitat molt menys happy del que el seu nom proposa.

PRESTIDIGITACION

Yo podría ser un mago, porque mi habilidad para confundir a los demás no tiene límites. O prestidigitador, pero de la lengua para afuera. Ofusco a los demás mientras platico. Y no lo hago por gusto sino porque en alguna parte aprendí que la amabilidad debía mostrarse con palabras, un equívoco que una vez convertido en hábito indiscutible provoca pequeños pero frecuentes desbarajustes. Ya me dijo Edith Warthon en sus memorias que en la vida uno puede hacer lo que quiera, siempre y cuando no trate de explicarlo.

Como si nunca hubiera oído el consejo, voy por la vida dando explicaciones.Y, mientras las encuentro, confundo a los demás.

Mis seres más cercanos saben esto. Con todo, a cada rato logro confundirlos.

Angeles Mastretta (2012:97).

La emoción de las cosas

BON NADAL !!!

SR. FEDERICO LUPPI

(1936-2017)

Aix, el sr. Luppi em mereixia respecte, molt. La seva personalitat intensa, segura, crítica i compromesa em va captivar el primer dia que el vaig veure en pantalla. Però què fem quan anys després te n'adones que en la intimitat era una persona despòtica, fins i tot, violenta i agressiva amb les seves parelles? uf, dilema complicat: podem valorar l'obra d'algú separant-la de la personalitat de qui l'ha engendrat? No és el primer cop que ens trobem en aquest neguit i la solució cadascú l'ha de trobar en base als seus principis i criteris personals.

No podem negar el paper que ha jugat el sr. Luppi dins del món de la interpretació en el cinema contemporani; ell, juntament amb el sr. Darín i el sr. Alterio, amb les seves interpretacions, van aproximar-nos la cultura i el cinema argentí.

Nascut al poble de Buenos Aires de Ramallo, va estudiar belles arts i es va decantar cap al teatre de ben jove, essent la interpretació teatral la seva gran passió. Va arribar tard al cinema, amb 29 anys i el film Pajarito dulce (1965). Va exiliar-se dos cops a Espanya: el primer per la dictadura (1976-1983); i la segona, per la crisi ecòmica del país l'any 2001 en el que va perdre tots els estalvis. En aquestes anades i vingudes va posar un peu en el cinema de la penínsul·la aconseguint un considerable reconeixement i popularitat durant la decada dels '90 i principis del 2000.  

Interpretà un centenar de pelis i sèries de telvesió. Films com Un lugar en el mundo (1992), Martin (Hache)(1997), Lugares comunes (2002), les tres dirigides per Adolfo Aristaráin; o Cronos (1993), El espinazo del diablo (2001), El laberinto del fauno (2006), les tres dirigides per Guillermo del Toro són els títols més populars. La seva darrera pel·lícula fou Nieve negra (2017). El vincle amb Espanya fou prou fort com per a que l'any 2003 li concedissin la nacionalitat espanyola. 

Tenia81 anys i un accident domèstic li havi provocat un coàgul al cap del que no se'n recuperà.

EL SR. FRIEDKIN FILMA UN DOCUMENTAL SOBRE POSSESSIONS

El sr. William Friedkin va passar aquest any pel Festival de Sitges, ell fou el director de El Exorcista (1973) un dels films referents del cinema de terror, en general, i de les possessions infernals, en particular. Segons va afirmar el mateix Friedkin en roda de premsa, ell no volia que la possessió de la nena en el seu film fou un film de terror, sinó, més aviat un film al voltant de la pérdua de la fe...

The devil and father Amorth, és un documental sobre un exorcisme real i sobre un degà de l'exorcisme al Vaticà: el pare Amorth. Aquest morí poc després d'acabà el rodatge del film, en el que ell és el principal protagonista. El sr. Amorth va realitzar milers d'exorcismes al llarg de la seva vida. De fet, si creuem la superfície de vòmits, eructes i voltes de cap de la protagonista, a El Exrocista els principals protagonistes són els capellans, que s'enfronten a la lluita entre la raó i la fe.

El documental sobre el pare Amorth encara no estava enllestit en el darrer Sitges (però sí fou projectada una primera versió en el Festival de Venèzia), haurem d'esperar una mica per a entendre la part més realista del què fou grotesc en el film protagonitzat per Linda Blair i Max Von Sydow.

LES 10 MILLORS COMEDIES DEL CINEMA

He de reconèixer que sóc poc de comèdies, així, en general. Sóc dels que prejutgen que on hi hagi una bona interpretació dramàtica que es tregui la còmica. Sí, ja ho sé que és un error pensar així i que un bon cinèfag hauria de ser capaç de valorar els personatges d'Adam Sandler, Jack Black, Seth Rogen, Jonah Hill... però em costa...

Així que, avui trenco una llança a favor del cinema còmic tot fent un rànking de les 10 millors pelis de comèdia de la Història del Cinema.

La BBC Culture va preguntar a 253 crítics de cinema de tot el món per a que escollissin la millor peli còmica de la Història. Els recomptes de vots ens ofereix la llista següent:

10. The General (1926), dirigida per Clyde Bruckman i Buster Keaton, amb Buster keaton

9. This Is Spinal Tap (1984), dirigida per Rob Reiner, amb Rob Reiner Michael McKean, Christopher Guest.

8. Play-Time (1967), dirigida per Jacques Tati, amb Jacques Tati

7. Airplane! (1980), dirigida per Jim Abrahams, Jerry Zucker, David Zucker, amb Lorna Patterson, Joyc Bulifant, Jill Whelan

6. Monty Pythons-Life of Brian (1979), dirigida per Terry Jones, amb Terry Jones, Eric Idle.

5. Duck Soup (sopa de ganso)(1933), dirigida per Leo McCarey, amb Zeppo Marx, Groucho Marx, Chico Marc, Harpo Marx.

4. Groundhog Day (Atrapado en el tiempo)(1993), dirigida per Harold Ramis, amb Bill Murray i Andie MacDowell

3. Annie Hall (1977), dirigida per Woody Allen, amb Woody Allen, Diane Keaton.

2. Dr. Strangelove Or How I Learned To Stop Worrying And Love The Bomb, (¿Teléfono rojo?, volamos hacia Moscú) (1964), dirigida per Stanley Kubrick, amb George C. Scott

1. Some like It Hot (Con faldas y a lo loco)(1959), dirigida per Billy Wilder, amb Tony Curtis, Marilyn Monroe i Jack Lemmon.

Uf, la llista té tela ... és curiós que només hi hagi una peli feta més tard dels '80 del segle passat. Què passa? què han de passar 50 anys per a valorar realment una peli? no serà que els crítics que puntuen ja tenen una edat? 

No serà que aquell prejudici que plantejava més amunt està més extens del què hauria? Reflexionem...

GLOBAL SPIRIT TOUR: DEPECHE MODE A BARCELONA

Aix, molt emocionat estic perquè demà gaudiré del directe d'un dels grups mítics de la meva adolescència musical (bueno, i maduresa també). Si l'any passat vam tornar a gaudir dels The Cure en una actuació memorable d'un dels grups imprescindibles per al Ciutadà K, queden poques hores per a flipar amb l'energia del trio veterà del techno: Depeche Mode.

Ens agrada Depeche Mode i ja en vam parlar  d'això en aquesta casa.

Potser fa temps que no rebenten les llistes d'èxits amb un dels seus hits però disc a disc han anat fent-se una trajectòria madura, amb personalitat i captant noves generacions... El seu darrer treball -Spirit- ha estat valorat per la crítica com un dels millors dels darrers treballs del trio Gore/Gahan/Fletcher. 

Després de publicar el disc el grup va manifestar -l'octubre de l'any passat- que iniciava el Global Spirit Tour amb 32 concerts inicials per Europa, al que se'n van anar afegint més. Després anaren a Nordamèrica, Sudamèrica per a tornar Europa en un seguit de ciutats més. 

En declaracions del mateix cantant del grup -Dave Gahan- Spirit fou concebut per a ser tocat en directe; en els concerts, però, no s'obliden dels hits que els han fet mundialment famosos. Per al directe al trio principal s'hi afegeixen Christian Eigner (bateria) i Peter Gordeno (sintetitzador, piano, baix elèctric i suport vocal).

Sense cap mena de dubte, el nostre preferit és el sr. Martin L. Gore compositor de bona part de tots els temes de grup (amb solvència en els pocs treballs en solitari) i fent de solista d'alguns dels temes.

Demà, al Palau Sant Jordi, si tenim en compte els concerts anteriors de la gira, ben segur gaudirem de Going Backwards, So Much Love, Policy of Truth, It's No Good, Barrel of a Gun, A Pain That I'm Used To, Corrupt, Useless, In Your Room, World in my Eyes, Home, A Question of Lust, Shake the Disease, Judas, Somebody, Strangelove, Insight, Sister of Night, Where's the Revolution, Wrong, Everything Counts, Stripped, Black Celebration, Halo, Enjoy The Silence, Never Let Me Down Again, Wlaking in my shoes, I Feel You, A Question of Time, Personal Jesus ... i una versió del Heroes, de David Bowie.

Amics i amigues, només pel plaer d'escoltar en directe al GRAN Martin Lee Gore interpretant Somebody ja paga la pena el concert... 

Emocionats, expectants, il·lusionats i nerviosets estem!!

KID TARAO

Que los tatuajes empeoran el rendimiento de los futbolistas es noticia sorprendente porque hoy en día es difícil encontrar uno que no lleve. Le inmensa mayoría, sean buenos, malos o mediocres, lucen brazos y piernas más pintarrajaeadas que la Capilla Sixtina. Según los fisiólogos, esos tatuajes les son nefastos. Porque la tinta se sitúa bajo su piel, altera el sistema de refrigeración natural del cuerpo y hacen que suden menos y pierdan más sodio, y eso es malo. Pero bueno, no hau día en el que no aparezca un nuevo estudio 'científica', y cualquier día de estos saldrá otro que afirme lo contrario.

Soy de la opinión que el deporte profesional no es bueno para la salud. Basta ver la gran cantidad de futbolistas y baloncestistas a los que, antes de llegar a la vejez, se les descuajaringan las articulaciones. También la cabeza. El exfutbolista Alan Shearer ha hecho público ahora su caso. Con dieciocho años de carrera profesional, máximo goleador de la historia de la Premier League e internacional con la selección de Inglaterra, Shearer sospecha que sufre un tipo de demencia. Muchos de sus goles los marcó con la cabeza. Calcula que por cada uno de sus goles, en los entrenamientos practicó mil. A sus cuarenta y siete años tiene la memoria débil: "Cuando te dedicas al fútbol como profesional sabes que, más tarde en la vida, tendrás problemas en las rodillas, los tobillos o la espalda; ya los tengo. Pero nunca pensé que jugar a fútbol pudiese estar también relacionado con el daño cerebral". Propugna que se estudien los muchos otros casos conocidos e investigar qué pasa.

Que el boxeo afecta a la cabeza de los que se dedican a él es más sabido. Lo llaman demencia pugilística, una variante de la encefalopatia traumática crónica. Tantos golpes en la cabeza no son buenos. Muhammad Ali, Mike Tyson, Poli Díaz, Perico Fernández... Los viejos recordamos a Kid Tarao, el personaje de Tony Leblanc que se hizo popular en la TVE de los sesenta: "Del gimnasio a la Casa de Campo, de la Casa de Campo al gimnasio..." y "¿Dónde está el Moreno?Como lo coja, ¡lo mato!". De joven, Leblanc fue boxeador profesional, y por eso sabía impostar a la perfección la forma de hablar dislocada con la que retrataba a su personaje y que justificaba el apellido de Tarao con el que lo había bautizado. Si incluso el último videojuego con el boxeo como protagonista es de 1990, no es difícil concluir que para los jóvenes todo eso es puro pleistoceno. Sic transit gloria mundi.

Quim Monzó a Seré Breve del Magazine 

de La Vanguardia del 03/12/17

1ª CONVENCIO STARRACO WARS

Aquest cap de setmana -dissabte i diumenge- arriba la 1a. Convenció Starraco Wars, lògicament, a Tarragona. Tot un esdeveniment inevitablement friki per als i les amants de l'univers Star Wars. Tot i que hi ha més d'una associació de fidels seguidors d'aquesta saga creada pel sr. George Lucas no estem massa acostumats a veure convencions com sí en fan en d'altres països (sobretot als EEUU).

R2-T4, Associació Star Wars de les Terres de l'Ebre és el principal organitzador amb la col·laboració del Palau Firal i de Congressos de Tarragona. Durant els dos dies que durarà la Convenció els assistents podrem gaudir d'exposicions de figures i vestits, diorames, torneig X-wing, una zona tattoo, màquines arcades i videoconsoles, demostració de lluita amb sabres làser, projecció de fans films, personatges, la presència i conferència del sr. David M. Santana -el primer actor espanyol en aparèixer a la saga Star Wars (a El despertar de la força, Rogue i One i L'últim Jedi)- i el plat fort serà una super desfilada pels carrers de Tarragona ... com els mateixos organitzadors afirmen: "Tarragona tornarà a ser imperial!".

En aquesta primera edició els beneficis aniran adreçat a la lluita contra dues malalties 'rares' Síndrome de Sanfilippo i la Cistnosi, una convenció, doncs, solidària.

33.293 MOTIUS DE VERGONYA

Un diari alemany (Der Tagesspiegel) ha publicat la llista de les 33.293 persones que han mort buscant refugi a Europa. 33.293 vides humans, reals, com la meva i la vostra. 33.293 motius per a la vergonya. Vergonya de ser incapaços, d'aturar-ho; vergonya de ser incapaços d'acollir-los; vergonya de ser tan poc humans...

La llista s'inicià l'any 1993 i recull noms, edats, llocs d'origen, ciutat de destinació i  causa de la mort d'aquestes persones. 

El nom del document que ho recull és prou contundent: Llista de 33.293 sol·licitants d'asil registrats, refugiats i migrants, que van morir a causa de les polítiques restrictives de la Fortalesa Europa. Així doncs, no estan -ni molt menys!- tots els noms que haurien de ser-hi i només es té en compte persones mortes enmig del mar, també per incendis, als camps de refugiats, suïcidis, atropellats i víctimes d'atacs racistes.

Aquest diari expressa que amb aquesta acció volen mostrar a les víctimes "com a éssers humans, amb un origen, un passat, una vida".

33.293 persones ...

RECUPERANT AL SR. JAVIER ALVAREZ

El sr. Javier Alvarez fou un músic que ens féu veure que els cantautors podien ser diferents, tots no  tenien perquè tenir el caire seriós i intel·lectualot de artistes com, Ismael Serrano, per exemple. Tot i que quan la seva cançó -La Edad del porvenir- ho va petar per totes les ràdio-fòrmules ens féu pensar que era un cantautor més, els que el vam començar a seguir ràpidament vam veure que no, que Javier Álvarez era diferent, molt diferent.

Amb el primer disc -Javier Álvarez (1994)-, el segon -Dos (1996) i el tercer -Tres (1999)- vam anar veient que el cantautor es transformava en quelcom imprevisible, evidenciant que l'havien etiquetat en un rol que ell no volia exercir: ell no podia ser la diana de les teenagers, ell no podia folrar amb la seva cara les carpetes de les adolescents. Això ens ho deixà ben clar amb el següent treball: Grandes éxitos (2001) on versionava cançons pop de tots els temps amb una aire entre modern i raruno. 19 temes en els que versionava des de The Police, U2 o El novio de la muerte (himne dels Legionarios).

Definitivament, el sr. Álvarez es desmarcava de la imatge que li havien volgut assignar i emprengué camins menys populars i deixà de sonar als 40 Principales. 

Ell, però, no deixà d'editar nous treballs: Tiempodespacio (2003), Plan Be (2005)(un disc doble produit per Suso Saiz) i desaparegué una temporada fins a tornar amb un dels seus treballs més madurs, arriscats i recomanables: Guerrero Alvarez (2009), la seva música s'unia a la poesia del sr. Pablo Guerrero (i en vam parlar en aquesta casa). Entremig, já ha participat en discos d'homenatge als republicans, va versionar l'aserejé, va versionar als Astrud, va versionar Cuplés babilónicos de la zarzuela la Corte del Faraón, va versionar Las chicas son guerreras, ...

Però des d'aquell disc de 2009 no havíem sabut massa detalls de la seva vida i de la seva producció discogràfica fins que el sr. Andreu Buenafuente el portà a Late Motiv... feia 10 anys que no trepitjava un plató. Allà hi cantà La edad del porvenir com si no haguessin passat els 23 anys que han passat i amb Buenafuente parlà de la fama, de la creació, dels diners i de la seva Vida ... El sr. Avarez és GRAN!

t

FILLS

Conec una parella amb tres fills. Un nen, un altre nen i una nena. Amb el primer tot va anar d'allò més bé. Abans de néixer, quan els amics els veien passejant -ella amb el bombo evident- els donaven l'enhorabona i es desfeien en somriures. Quan finalment el nen va néixer, tot van ser felicitacions -perquè no hi havia hagut cap problema- i una frase que es repetia de boca en boca: "Bé, ara a buscar la parelleta.."

Quan va arribar el segon fill, es van repetir les enhorabones, les felicitacions i els somriures. Havent arribat a la xifra de dues precioses criatures, a ningú no se li va acudir dir, ni en broma: "Bé, ara a buscar el trio...".

Pero -les coses són com són- ha passat que, després d'un temps prudencial, els ha arribat un tercer fill. Aquesta vegada la reacció ha sigut diferent. És una nena preciosa, d'ull enormes i pulmons capaços de grans brams. Hi ha hagut somriures, enhorabones i felicitacions, però també cares d'astorament. I, en un moment de debilitat, un amic amb barba se'ls ha sincerat:

- Jo estic content per vosaltres, però ¿voleu que us digui la veritat? Ho trobo poc generós. Si ja teníeu dos fills biològics, podríeu haver adoptat el tercer. Per solidaritat. Amb la quantitat de nens que hi ha per adoptar al món...

Tal qual.

Deixem de banda la incongruència que suposa aplicar l'adjectiu biològic de manera tan frívola, com si els nens adoptats no fossin tan biològics com els altres, igualment éssers vius, i per tant els uns i els altres objecte d'interès de la ciència de la vida que anomenem biologia. Deixem-ho de banda, perquè el que importa del cas que ens ocupa és que, segons el catecisme papanates que avui impera, la parella esmentada -i qualsevol altra en la mateixa situació- comet una mena de delicte quan té tres fills, i tots biològics! Dos, passi, però tres...

Anem cap a un món ululant en què, durant els set, vuit o nou mesos d'embaràs, les dones que vulguin parir més fills dels que estipula l'esmentat catecisme papanates hauran d'amagar-se. A les golfes, si la casa és gran i n'hi ha, o al pis d'uns amics molt amics, a redós dels delators, o al poble dels pares o els avis, com abans quan arribava la fam. Escamots de progressistes patrullaran de nit i dia pels carrers i la detecció d'una embarassada de la qual l'ordinador dictamini que ha superat la quota de parts admissible implicarà que l'arrestin immediatament, amb el mateix fervor amb què a Diario de la guerra del cerdo, d'Adolfo Bioy Casares, persegueixen els vells: perquè, segons les normes, han passat a ser una cosa incorrecta i inadmissible. Pariran gairebé amb la mateixa clandestinitat amb què fa trenta anys s'avortava, i quan tornin a casa amb el fill als braços fingiran que és adoptat, i fins i tot l'hi diran al nen perquè no sàpiga mai la terrible veritat: que els seus pares són uns egoistes, capaços de tenir tres fills biològics!

Fins que, amb la mateixa contundència amb què abans calia defensar el dret a adoptar un nen sense que et mirin malament, hi hagí algú que expliqui als pampanes el dret que no et mirin malament per parir-lo.

Quim Monzó (2003) 

Esplendor i glòria de la Internacional Papanates

FEMME IN ARTS A LO PATI

Amics i amigues, neix un nou festival a Amposta, dins de Lo Pati (com no podria ser d'una altra manera): Femme in Arts.

Partint de les edicions passades de 'Cinema al Pati: Dones i violència' es fa un pas més per a presentar la primera edició d'un festival que té com a objectiu posar a escena l'expressió de la dona des de diferents perspectives artístiques.

Amb la coincidència amb el Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra les Dones (25 de novembre) un altre objectiu clau és donar visibilitat i denunciar les violències que s'exerceixen contra les dones.

Sota el comissariat de la periodista Anna Zaera, la primera edició de Femme in Arts parteix d'un petit cicle de cinema que es complementa amb debats i col·loquis, expressions artístiques com un espectacle de dansa, un de musical i un recital poètic, a més d'oferir un espai d'exhibició i consulta de literatura feminista. 

Femme in Arts ens proposa 3 dies d'activitats intensa amb entrada gratuïta.

DIVENDRES 24 de novembre

- 19:30 a 21:30 Inauguració Femme in Arts, amb:

      - Endosimbiòtica, dansa contemporània a càrrec d'Anna Hierro

      - Projecció curtmetratge 'Menopause Rebel'

      - Sessió musical F de Figa i cervessa Moritz

DISSABTE 25 de novembre

- 16:30 Projecció 'La Guardiana de los rios'. Presentada per Neus Miró, autora del llibre 'Dones en moviment. Una anàlisi de gènere de la lluita en defensa de l'Ebre'

- 18:00 Projecció 'Julia Ist'. Amb la presència de la directora Elena Martín.

- 22:00 Projecció 'Arna-san'. Presentada per la documentalista Zoraida Roselló

DIUMENGE 26 de novembre

 -11:30. Visita guiada a l'exposició 'Llots i Torbes' amb l'artista Mari Chordà

-12:00. Recital poètic amb les poetes Anna Gual i Maria Cabrera

-13.00. Actuació musical de Les Impuxibles i vi aperitiu del Celler Bàrbara Forés

Durant els 3 dies, al hall de Lo Pati, espai 'Lletra de dona', selecció de literatura feminista de tots els temps.

Llarga vida a Femme in Arts!

Aquest cap de setmana se'ns gira feina!

EL VOL EN GLOBUS DEL SR. MORGAN

Allò imaginat en el film de Pixar, Up, en la que un vell rondinarire se'n del 'món' tot lligant un munt de globus d'helia la seva casa s'ha fet realitat.

El sr. Tom Morgan, un empresari britànic, va voler demostrar que la idea era possible i va lligar 100 globus de festa plens d'heli a una cadira de camp (i ell a sobre, és clar) per a sobrevolar Sudàfrica. El sr. Morgan va arribar a 2.400 metres d'alçada i va recòrrer 25 quilòmetres. A causa del canvi de temperatura i veient que la cadira agafava massa velocitat va començar a tallar algun globus per a estabilitzar-se.

El sr. Morgan va aterrar sense incidents.

La gent és imaginativa!

SR. TOBE HOPPER

(1943-2017)

Aquest estiu moria un d'aquells directors que potser no ha tingut una carrera com a director de cinema perfecta, però va aconseguir que un dels seus films signifiqués un punt referent, una d'aquelles pelis que comporten un 'abans i un després', és el cas de La matanza de Texas (1974) i el seu director: Tobe Hopper. Fou director, guionista, productor de cinema i televisió i les seves produccions es van centrar, principalment, en el gènere de terror.

William Tobe Hopper va nèixer a Austin (Texas) i de petit va descobrir una càmera de 8 mm. del seu pare amb la que va començar a realitzar els primers curtmetratges.

Tot i el seu primer film fou una experimental pel·lícula hippie -Eggshells, 1969-la seva peli més reconeguda, com dèiem, fou la segona: una filmada amb un grup d'amics i una història basada en un psicokiller dels anys'50 del segle passat: Ed Gein. La matanza de Texas tingué un impacte en el gènere de terror com pocs films havien tingut abans, un film d'aires realistes, brut, malsà que posteriorment seria repetit fins a l'actualitat. 

Després d'aquest primer film d'impacte arribaria una mini-sèrie basada en el llibre d'Stephen King -Salem's Lot, 1979-  i tres anys després, i amb la producció d'Steven Spielberg, el seu film més popular: Poltergeist (1982). El film posterior -Lifeforce, 1985- fou un fracàs de públic i crítica però amb els anys s'ha guanyat l'etiqueta de film de culte.

Després arribaria una segona part de la matanza de Texas -La matanza de Texas 2- amb un cert toc de comèdia i els films posteriors tindrien poca repercussió fins arribar al projecte col·lectiu Masters of Horror (2005) per a la televisió, amb dos capítols: Dance of the Dead i The Damned Thing.

El seu darrer film el dirigí en els Emirats Àrabs -Djinn, 2013- amb ben poca trascendència. 

El sr. Hopper -que va morir als 74 anys- és el responsable de que la motoserra tingués un paper imprescindible en la Història del Cinema de Terror, és el seu estil amateur i, per tant, realista de mostrà una violència sense censura, directa, punyent i, per tant, terrorífica per la 'veritat' que desprenia. El sr. Hopper va marcar el precedent de que una furgoneta amb joves enmig de la carretera no poden tenir un final feliç...

TRANSPORT KAFKA

Divendres anava per l'autopista A7 i, a l'altura aproximada de Sils, vaig trobar-hi tres grans camions amb caixes tipus semiremolc que circulaven ordenadament pel carril de la dreta, un rere l'altre. Vaig canviar de carril i vaig avançar el primer, que duia la caixa de color groc. Com que la velocitat dels altres dos semblava similar, sense tornar al carril de la dreta vaig avançar al segon (amb un dibuix de traronges i el nom de Gandia a la porta) i, aleshores, quan estava a punt d'avançar el tercer, vaig veure al panell lateral de la caixa en lletres vermelles i enromes la paraula KAFKA, així, en majúscules. Em va sobtar i em vaig fixar que, després d'aquest cognom, apareixien les paraules 'transport a.s.', en minúscules. 

Com que conduïa no vaig poder fixar-me en res més. Ni en la matrícula, ni en cap altre detall, de manera que l'únic que recordo ara és el camió amb l'enorme caixa blanca i el text 'KAFKA transport a.s.' en tipografia vermella, de formes alegres. Kafka no és un cognom habitual més enllà de les seves fronteres incials -com, en canvi, poden ser-ho Martínez,Clark, Garçon, Wess o Johannson- i immediatament recordes l'escriptor, un narrador tan significatiu que, només el cognom, suggereix un món obsessiu i angoixant, fins i tot a gent que no ha llegit mai cap llibre seu. Veure de sobte un camió amb aquest nom en lletres tan festives i cridaneres és un xoc visual. Esclar que es fan servir cognoms famosos en productes i empreses. Aquells dolços -crec que de massapà i xocolata- que venen a Salzburg i que, si no m'erro, s'anomenen Mozart; aquell perfum que hi va haver en un època -potser encara existeix- i que s'anomenava Dalí. Fa cinc anys, a Kierling, un petit suburbi de Viena on Kafka va passar en un sanatori els últims tres mesos de vida, per reunir diners per construir una Casa Kafka venien unes xocolatines en forma d'escarabat que es deien Delícies Gregor Samsa.

En l'imaginari comú dels europeus, Kafka és un cognom excepcional que ens sorprén si el fa servir algú que no sigui escriptor, però segur que a Bohèmia hi ha munts de Kafkes i anomenar-se d'aquesta manera és, si no la cosa més normal del món, força menys peculiar del que sembla des d'aquest racó del continent. Per demostrar-ho, a França també hi ha un Kafka famós, però aquest és dibuixant d'historietes; gens angoixants, per cert. Per això sembla lògic pensar que Kafka sigui el cognom real  de l'amo o el fundador de l'empresa propietària d'aquests camions. Només algú que realment es digui Kafka de cognom seria tan insensat de batejar així un negoci de transports. Perquè, per la major part de la humanitat -i fins que el Kafka francès, dibuixant d'historietes, faci ombra al praguès- Kafka suggereix burocràcia interminable, paperassa angoixant i laseguretat que el teu enviament no sols no arribarà mai adestí, sinó que, un bon dia, al matí se't presentaran a casa uns inspectors i t'acusaran a tu de la desaparició.

Quim Monzó (2010:153)

 Esplendor i glòria de la Internacional Papanates

'ROBA ESTESA', DE CREA

A CREA, aquest any, hem fet dos curtmetratges que vam presentar a les XII Jornades de les Lletres Ebrenques de la Biblioteca d'Amposta.

Avui us presentem el primer: 'Roba estesa', basat en un poema d'eqhes (inclòs en llibre-recull Mot i mirada de MarDeFora) i amb la participació d'Eva Mascarell a la càmera i edició.

Gràcies a Abril i Núria per la vostra participació

PESCANT SERIES DE TV (26): MINDHUNTER

Arriba a Netflix una nova producció amb el segell del sr. David Fincher, com ja féren amb l'exitosa House of Cards. Aquest cop, però, el sr. Fincher no estarà només a la producció sinó que també dirigirà alguns dels capítols de Mindhunter i és que el producte està pròxim a l'univers d'una de les pelis referencials del director: Seven.

Mindhunter està basat en el llibre del sr. John E. Douglas (especialista en psicologia criminal): Mindhunter: Inside the FBI's Elite Serial Crime Unit, que després de treballar 25 anys a l'FBI ens exposa i analitza alguns dels assassins en sèrie més coneguts dels EEUU. Aquest llibre ofereix amb detall els procediments per 'introduir-nos' en la ment dels criminals per a poder fer-ne un perfil que ajudi a capturar-los. Aquest llibre, va inspirar a l'autor Thomas Harris a l'hora de crear l'Annibal Lecter del Silencio de los corderos.

Si han 'cridat' al sr. Fincher és perquè vol tenir un aire 'Seven' gens dissimulat però amb tocs d'un altre film del director Zodiac, ja que l'acció transcòrrer l'any 1978 ... 

S'acaba d'estrenar però Netflix ja l'ha renovat per a una segona temporada.

LA DIFICULTAT DE LES VELLES TECNOLOGIES

Va passar fa unes quantes setmanes, a la central barcelonina de Correus i Telègrafs, a la plaça Antonio López. La taula d'informació l'atenia un home de cabells blancs, d'entre cinquanta i seixanta anys. Responia a les preguntes de la gent i la dirigia cap a tal o tal finestreta, sense cap problema. Fins que davant seu es van situar dues noies, d'uns disset o divuit anys, no gaire altes, primes, l'una més aviat rossa i l'altra decididament castanya. Parlaven espanyol. 

- ¿Com es fa per enviar una carta a Cuba?

L'accent denotava que no eren espanyoles. Probablement eren anglosaxones, però era difícil identificar-ne el país. Potser eren angleses, però també podien ser americanes, o canadenques... Rere la taula, l'home les mirava desconcertat.  - ¿Com, que com s'envia una carta a Cuba?- va contestar-. Doncs com a qualsevol altre lloc del món.

- Ja, però ¿com s'envia una carta?

El desconcert de l'home es va convertir en astorament. Com que era evident que elles esperaven més col·laboració per part seva, va improvisar:

- Doncs s'agafa un sobre, s'hi fica la carta a dins, es tanca el sobre, s'hi escriu l'adreça d'allà on s'envia i s'hi enganxa un segell.

- ¿Un segell?- va preguntar la noia castanya.

Com que, a la cua, jo anava justament darrere d'elles i darrere meu no hi havia ningú, l'home em va adreçar una mirada entre perplexa i còmplice i va dir:

- Tant d'emaili tant d'internet i no saben enviar una carta ordinària!

Era veritat. Les noies havien anat a la central de Correus buscant instruccions per enviar una carta perquè no sabien com fer-ho. Probablement no n'havien enviat cap a la vida. El fet que la carta fos a Cuba permetia deduir que amb tota probabilitat el destinatari era un cubà (o una cubana) sense adreça electrònica. Per això, per comptes de -tal com hauria sigut el seu impuls natural- anar a un easyEverything o qualsevol altre cafè d'internet dels molts que hi ha a la ciutat i al món sencer, s'enfrontaven al tràngol de veure's obligades a escriure una carta. Una carta en paper amb sobre i segell! La prova que les noves tecnologies les havien tingut allunyades fins ara d'aquell món pretèrit és que no portaven cap sobre, ni sabien on comprar-lo, perquè aquesta va ser la pregunta següent. A continuació es van interessar pel mètode que havien de seguir per aconseguir un segell. ¿No havien vist mai un segell? Segur que sí: en alguna pel·lícula. Però era evident que no s'havien trobat mai en el cas d'haver-ne d'utilitzar un. Evidentment, acostumades que, quan et connectesa internet per enviar un email, la trucada és sempre local -i per tant val el mateix envia un mail a Barbastre que a Singapur- les devia meravellar que el preu del segell que s'havi d'enganxar al sobre variés segons el país de destinació.

Me les imagino de tornada al seu país, envoltades pels amics, explicant-los el viatge i les aventures que havien viscut. 

- ¿I sabeu què? Un dia vam enviar una carta de paper!

- ¿Com?¿Una carta de paper?

- Sí, dins d'un sobre i amb un segell!

- ¿Un segell?

No hi ha res com viatjar pel món i conèixer cubans per viure experiències xocants.

Quim Monzó (2002:37-38) 

Esplendor i glòria de la Internacinal Papanates

11 DEL 11 I MAIOL EN FA 11 ... PER MOLTS ANYS!!

SANDRO/MALKOVICH EN L'UNIVERS DAVID LYNCH

Si fa uns mesos us parlava de la col·laboració entre Sandro (Miller) i (John) Malkovich per a recrear fotografies famoses, fotògraf i actor es van tornar a trobar per a crear el projecte col·lectiu Playing Lynch: un particular homenatge a l'obra del sr. David Lynch. Es tracta de recrear personatges dels films de David Lynch (i, fins i tot, al mateix director) amb el rostre i la interpretació del sr. John Malkovich.

Hi podem veure 'la mujer del leño', Henry Spencer d'Ereaserhead o Frank Booth de Blue Velvet, entre altres.

Un dels productes d'aquest projecte és el film  Psychogenic Fugue, anaquíudeixo el tràiler)

NO CEDAN SU ASIENTO

Si usted es de esas personas que, cuando viajan en metro, autobús o en tren, todavía conservan la costumbre de, cuando divisan a un anciano, levantarse para ofrecerle su asiento, piénselo dos veces. Porque su generosidad puede resultarle perjudicial; al anciano,  no a usted. Es algo tan lógico que case por su propio peso, pero hasta ahora nadie con prosapia le había prestado atención. Ahora sí. Ahora -¡por fin!- un catedrático de Oxford ha avisado de los peligros que eso comporta. Que sea de Oxford mola porque, junto a la universidades de Cambridge, Yale y Harvard, es de las que más prestigio tienen, incluso entre los que nunca han puesto un pie en ellas.

Dice el catedrático en cuestión -Muir Gray, por si a alguien le interesa- que las personas mayores deben caminar, subir por las escaleras en vez de en ascensor y estar de pie, no todo el día tumbados en el sofá viendo un programa de tele tras otro. A medida que envejecemos debemos estimular nuestra actividad física. Dice Gray: "No ponga un salvaescaleras para sus padres cuando se hacen mayores. Póngales un segundo pasamano. Y antes de ceder su asiento en el autobús o en el tren a una persona mayor, replantéeselo. Para ellos, estar de pie supone un magnífico ejercicio". Este ejercicio puede dar marcha atrás al empeoramiento físico y evitar que, cada vez más, los vejetes necesiten ayuda de otros. Además, mejora la habilidad cognitiva y, por si fuera poco, reduce el riesgo de demencia. Tienen que ir al gimnasio, apuntarse a grupos de esos que salen a andar como si no pudiesen hacerlo solos, darse en cuerpo y alma a la jardinería o asistir a cursos de cocina. Todo ese dinamismo, cuanto más frenético mejor, hace que la salud y el bienestar de los ancianos -incluso los que tienen enfermedades crónicas- mejoren y pueden vivir la mar de bien en casa en vez de ir a una residencia, convertidos en personas dependientes.

Afortunadamente, por lo que veo en el metro o en el autobús, apenas hay gente que ceda su asiento a los ancianos. Los ocupan -con la vista enganchada al móvil o no- y, si pueden, con los pies en el asiento de delante. Muchos viejos se quejan: "¡Menuda falta de educación, la de esta juventud de ahora!". Pues que no se quejen. Lo hacen por su bien, para que se mantengan en forma hasta el día en que, indefectiblemente, estiren la pata y ya no necesiten que nadie les ceda ningún asiento.

Quim Monzó a  Seré Breve del Magazine 

de La Vanguardia de 05/11/17