The Cure feia 8 anys que no oferia gira mundial i anem directes al gra: el concert al Palau Sant Jordi fou GLORIOS !!!
No tenien cap disc nou que presentar-nos, l'ànima del grup ja té 57 anys i no es tracta d'una banda 'de moda', precisament ... tot i això, ens oferiren un espectacle de 3 hores de durada i van plenar el Sant Jordi (17.000 ànimes).
Com ja ens havien anunciat aquesta era una gira de retrobament amb el grup, de repassar els 40 anys de trajectòria, una gira per a fans que volien gaudir del seu grup més enllà dels hits radiofònics del moment. La llista de cançons variava a cada ciutat, recuperava temes diferents.
The Cure ens fa oferir un concert d'una hora i mitja i després 3 moments de bisos per arribar a les 3 hores d'èxtasis per a qualsevol fan. Ens van deixar amb la sensació que no podíem esperar res més, satisfets, agraïts, contents de declarar-nos seguidors d'un dels grups més coherents amb ells mateixos malgrat les diferents 'etapes' i variacions dels membres del grup.
Que sí, que sí, que no puc ser imparcial però el so fou impecable, l'escenografia senzilla però resultona, amb 5 pantalles enormes que anaven mostrar-nos imatges evocadores i també la banda en streaming. Un veu potent i enèrgica la de mr. Smith durant les 3 hores de concert: impressionant!
Arrencant amb Open van passar per Kyoto Song (poc tocada en directe), A night like this, The Walk, Push, In between Days (primer èxtasis), Sinking, Pictures of you (nou èxtasis), The Blood (només tocada a Bilbao, Madrid i BCN pel toc guitarra clàssic ¿!¿), Three Imaginary Boys, Primary, Charlotte Sometimes (poc interpretada en directe), Lovesong (nou èxtasi), Just Like Heaven (orgasme, directament), From the Edge of the Deep Green Sea, One Huundred Years i End.
Final de la primera tanda. Aplaudiments, ovacions i tornen a l'escenari per a oferir-nos el primer bis: It can Never Be the Same (no enregistrada encara i dedicada a la mort de la seva mare), Burn, Play for Today i A Forest (brutal!, com sempre).
Marxem i segona tanda de bis, en la que es puja de nivell energètic: Shake dog shake, Fascination Street, Never Enough i Wrong Number. Tornen a marxar...
I a la tercera tanda de bis ens tenien reservat el clímax, l'orgasme final: The Lovecats (poc tocat en directe), Lullaby (ploro d'emoció), Hot hot hot!!!, Friday I'm in love (el Palau Sant Jordi s'enfonsa), Boys don't cry, Close to me i Why Can't I Be You? (el públic es desmaia!!!!) ...
Memorable, gloriòs, impecable ... les millors paraules per a descriure un concert exemplar per a una banda amb 40 anys a l'esquena. Molts creuen que malgrat treballs discogràfics a punt d'editar aquesta podria ser la darrera gira mundial del grup ... Si aquest és el darrer concert, satisfets i agraïts d'haver-lo gaudit.
Thank you, mr. Smith!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada