Encara que sembla que hagin encès algun interruptor perquè augmenti la llum, la proposta lírica d'I see you continua gravitant d'una manera evident sobre terrenys recurrents d'aires ombrívols -llegiu-hi la instrospecció, els mals del cor o el lament-. L'encara breu evolució de The XX és significativa. Quan van aparèixer a l'escena musical el 2009, el trio londinenc va deixar bastant bocabadada l'afició, per la seva fascinant manera de teixir sonorament la seva manera d'expressar sensacions tan comunes com l'ansietat o la fragilitat humana; fascinant perquè eren cançons confessionals ofertes de manera tan temptadora com colpidora.
Ara el grup torna a confeccionar obra rabiosament personal. Ja sigui per influència geogràfica exògena -la banda reconeix haver-se inspirat en els assolellats i desolats paisatges de Califòrnia i Islàndia, on van gravar l'àlbum- o per una qüestió d'ofici i maduresa professional, el combo ha elaborat un important artefacte. Jamie Smith, per exemple, exposa i aplica alguns nous recursos ja entrevistos en la seva formidable i vibrant obra en solitari In colour, mentre Oliver Sim i Romy Madley Croft no esquiven temàtiques de pes personal. I tot això embolicat amb una dinàmica lleugerament innovadora capa on es donen la mà ek pop, l'r&b, el jazz i fins i tot el gospel, però sempre embastat de manera que porta l'oient a poder gaudir amb gloriosa delectança de cadascun d'aquests elements un per un.
Esteban Linés a Crítica de Música
de La Vanguardia del 15/01/17
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada