Aquesta és una d'aquelles pel·lícules que van marcar la meva infància i adolescència. 'Pesadilla en Elm Street' (1984) i el seu icònic protagonista de cara cremada: Freddy Krueger fou un impacte per a les meves retines ansioses per devorar cinema. Tenia 11 anys quan es va estrenar i 10 anys més tard, el creador i director de la primera tancava la saga amb 'La nueva pesadilla de Wes Craven' (1994), era el film número 7 de la saga, després vindria el crossover amb Jason de la saga 'Viernes 13' amb 'Freddy vs. Jason' (2003) i el reboot 'Pesadilla en Elm Street' (2010), actualització en la que no hi participava l'actor de tota la saga: Robert Englund.
'Pesadilla en Elm Street' fou una bogeria quan es va estrenar. El personatge principal, carregat d'ironia, de provocació i de mala baba aconseguia atreure'ns fins al punt de caure'ns simpàtic. Ell era l'estrella i nosaltres estàvem encantats de veure com adolescent rera adolescent anaven morint quan s'adormien i entraven en el seu món; penso que ens va caure simpàtic perquè sabíem que les seves accions no eren res més que un acte de venjança... Un assassí de nens fou ajusticiat pels pares i mares de les víctimes i anys després aquest assassí s'apareix en els somnis dels fills dels seus botxins i els mata en la vida real.
El sr. Craven venia de dirigir durant els anys '70 diverses pel·lícules de terror intenses com La última casa a la izquierda (1972) o Las colinas tienen ojos (1977) i després d'Elm Street en vindrien d'altres ... però cap aconseguiria l'impacte del film que ens ocupa.
La història sorgeix d'un seguit de notícies llegides a la premsa d'un grup d'adolescents que tenien malsons tan intensos que acabaven morint en el seu llit. El personatge va sorgir d'un home vell amb barret que assetjava i espantava al petit Wes Craven d'una casa de davant de la seva.
Li va costar al sr. Craven trobar algú que li produís i, finalment, una companyia a punt de fer fallida -New Line Cinema- li va proporcionar bona part dels diners que necessitava. El rodatge només va durar 32 dies i la manca de pressupost va jugar a favor de que l'equip treballés l'enginy per aconseguir els resultats que veiem en el producte final. Destacable la banda sonora de Charles Bernstein i el primer paper de Johnny Depp com a novio de la protagonista Nancy Thompson interpretada per Heather Langenkamp.
La contundència i brutalitat d'algunes escenes van ser un punt d'inflexió en els films de terror de l'època i que li va provocar tensions amb la productora i amb intents de censura. A diferència d'altres films d'aquest estil no hi ha presència de noia ensenyant 'carn', al contrari, es tracta de noies empoderades, valentes i guerreres, com és el cas de la Nancy protagonista.
El gran encert del film es juga amb la confusió de què és veritat i què és somni d'allò que veiem. Tenint en compte les tendències puritanes dels '80, aquest film, com la majoria d'slashers volen ser una lliçó moral i un missatge d'alerta del què pot passar si consumeixes drogues, beus o practiques sexe.
Visceral, terrorífic però tambe divertit això és el que trobareu si ens acompanyeu demà a l'Auditori Sixto Mir gràcies al CineClub La Ràpita.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada