SUPOSO QUE NO HE SABUT FER COMPRENDRE...

·

suposo que no he sabut fer comprendre sinó en una mínima part allò que aquells mesos passats a Espanya signifiquen per a mi. He anotat alguns dels esdeveniments exteriors, però no puc descriure igualment els sentiments que han deixat en mi. Tot resta barrejat amb visions, olors i sons que és impossible d'expressar per escrit; l'olor de les trinxeres, les sortides de sol, a muntanya, que s'allargaven fins a distàncies inconcebibles, l'espetec glacial de les bales, el rugit i l flamarada de les bombes; la lum freda, clara, dels matins a Barcelona, el ressó de les botes ferrades en el pati de la caserna, aquell mes de desembre, quan la gent encara creia en la revolució; i les cues pel menjar, i les banderes vermelles i negres, i les cares dels milicians espanyols; sobretot les cares dels milicians -homes que jo havia conegut a la línia de foc i que ara es trobaven dispersos, Déu sabia per on, alguns morts en batalla, d'altres esguerrats, d'altres a la presó, la majoria, confio, sans i bons encara- . Bona sort per a tots; espero que guanyin aquesta guerra i que facin fora d'Espanya tots els estrangers en bloc: alemanys, russos i italians. Aquesta guerra, en la qual he pres una part tan poc eficaç, m'ha deixat una colla de records, la majoria dolents, però que no voldria haver-me deixat perdre. Quan has tingut una besllum d'un desastre com aquest -i, acabi com acabi, la guerra espanyola haurà estat al capdavall un terrible desastre, deixant de banda les morts i el sofriment físic-, el resultat no és necessàriament la desil·lusió ni el cinisme. Cosa curiosa, l'experiència, en conjunt, ha augmentat, en comptes de minvar-la, la meva fe en la decència dels éssers humans. I espero que el relat que n'he fet no sigui gaire desorientador. Jo crec que en un cas com aquest ningú no és, ni pot ser-ho, completament verídic. És difícil d'estar segur de res, excepte d'allò que has vist amb els teus ulls i, conscientment o no, tothom escriu com un partidista. Per si no ho he dit abans en aquest llibre, ho diré ara: previnc al lector en contra del meu partidisme, dels meus errors de fet i de la inevitable distorsió deguda al fet que jo només he vist una part dels esdeveniments. I el previnc exactament en contra del mateix per a quan llegeixi qualsevol altre llibre sobre aquest període de la guerra espanyola."

George Orwell (198)

Homenatge a Catalunya

·

DIA DE L'ORGULL GAI ... la CARA i la CREU

LA CARA: Tango Queer

A Argentina s'està recuperant el sensual ball del tango, està vivint un renaixement de la mà del col·lectiu gai de Buenos Aires ... ells/es ho anomenen Tango Queer.

Aquesta modalitat de ball pretén trencar les dicotomies home/dona en el tango... deconstruir les relacions de gènere, trencar el rol home-conductor/dona-conduida. Han començat a crear-se grups de ball per tot Buenos Aires... al tango l'espera una llarga vida...

LA CREU: Sota pena de mort.

El col·lectiu LGTB (lesbianes, gais, transexuals i bisexuals) continuen estant en el punt de mira de la discriminació. La Comissió d'Ajuda al Refugiat d'Espanya va registrar l'any passat 149 peticions d'asil per motius homofòbics...

Ser homosexual a Mauritània, Yemen, Iran, Aràbia Saudí, Emirats Àrabs Units, Sudan, Nigèria significa que t'apliquin la pena de mort.

Ser homosexual a Kenia, Tanzània, Uganda, Malawi, Zàmbia, Papua Nova Guinea, Malaïssia, Singapur, Bangladesh, India, Pakistan, Serra Lleona, Guyana, Barbados, Trinitat i Tobago significa un pena de presó des d'11 anys fins a cadena perpetua.

Ser homosexual en 85 països significa ser perseguit i castigat.

Ser homosexual en molts països significa no poder ser polícia, ni soldat, ni donant de sang, ni mestre ..

Ser homosexual a la majoria dels països restants significa algun tipus de discriminació, pressió, i/o rebuig social ...

JO, AMICS I AMIGUES,

EM DECLARO HOMOSEXUAL !!!

·

SR. J.J. ABRAMS

·

Avui el sr. JJ Abrams fa 44 anys i després dels grans moments que ens ha fet passar amb Lost es mereix que li desitgem un 'per molts anys' i, fins i tot, que li cantem el happy birthday to you ....

·

Jeffrey Jacob Abrams va nèixer a Nova York però de ben petit van anar a viure a Los Ángeles. És productor, escriptor, actor, compositor i director de cinema i televisió ... sí, el sr. Abrams és el més semblant a un home-orquestra que tenim actualment en el món del cinema i la televisió. És un crack, un superdotat de la creativitat. Com a actor fa interpretar alguns papers a Seis Grados de separació o A propósito de Henry, per exemple. Però el seu punt fort fou com a creador de series de TV. Primer vingué Felicity (1998-2002), després del seu primer gran èxit: Alias (2001-2006), llavors va fundar la seva pròpia productora Bad Robot. Però l'any 2004 creà el producte que l'enviaria a la popularitat universal: Lost, juntament amb Damon Lindelof (2004-2010). Actualment intenta seduir-nos amb Fringe (2008-actualitat).

·

En el mitjà televisió ha estat nominat a molts premis i n'ha aconseguit força: el BAFTA 2007 (millor serie per Lost), diversos premis Emmy per Lost... però també un razzie (els anti-oscar) pel guió d'Armageddon (1999) li podem perdonar això i haver estat el productor d'Eternamente Joven (amb Mel Gibson) ... al sr. Abrams se li perdona tot !!
·

Ha dirigit les molt interessants Mision: Imposible III (2006) i Star Trek XI (2009) ... i en el seu darrer projecte cinematogràfic tornarà a donar la 'campanada' de la mà d'Steven Spielberg (com a productor) estan començant a llençar teaser i mini-trailers del film 'Super-8' (nom provisional) per a despertar l'interès i captar l'atenció del públic. El sr. Abrams és un 'home del seu temps', utilitza les noves tecnologies i les xarxes socials com ningú i cada nou projecte és una explosió de pàgines i pàgines web i blogs i entrades en el facebook ... ja ho fèu amb Monstruoso (que n'era el productor) i Lost continua sent la reina de les descàrregues... El sr. Abrams és el rei de la ciència-ficció, del cinema fantàstic, declarat fan de La dimensió desconeguda (The twilight zone) i d'aquí entenem moltes coses ...

·

Aquí teniu el que s'ha pogut veure d'aquet nou i ESPERADÍSSIM projecte ... per molts anys J.J. !!!

EL PRIMER LIPDUB DE LES TERRES DE L'EBRE

Avui, perquè és divendres, us presento un vídeo la mar de festiu... es tracta del primer Lipdub de les Terres de l'Ebre i es va gravar el passat 10 de juny a l'IES Els Alfacs de Sant Carles de la Ràpita.
·

Segon la Wikipedia un 'lipdub' (es podria traduir com a 'doblatge de llavis') és un vídeo musical realitzat per un grup de persones que sincronitzen llavis, gestos i moviments amb una cançó popular (o qualsevol altra música). S'acostuma a realitzar en un únic pla seqüència ... i, generalment, s'injecten altes dosis de bon rotllo, diversió i xalera !!!!

·

Aquest és el cas del primer lipdub de les Terres de l'Ebre: a ritme del Walking On Sunshine (d'Aly & AJ) els nois i nois de l'IES Els Alfacs de La Ràpita han posat una primera pedra del que a molts països és un autèntic deliri .... quan en fem un ????

BON CAP DE SETMANA !!!

Un somRIUre de Clicks A MORA D'EBRE !!!

·

Aquest cap de setmana -25 i 26 de juny- els/les que estimeu els clicks (i les clicks) de Playmobil no podeu faltar a la trobada que es farà a Mòra d'Ebre...

·

Un SomRIUre de Clicks 2010, tindrà lloc a La Llanterna Teatre Municipal de Móra d’Ebre i podrem gaudir d'una exposició de clicks de Playmobil amb diversitat de diorames. L'exposició està organitzada per l’associació Somosclicks i l’Associació juvenil Baronia d’Entença. Entrada gratuïta.

·

Durant el transcurs de la fira, Un SomRIUre de clicks organitza una sèrie d’activitats dirigides al públic infantil. Els més petits tenen l’oportunitat d’optar a diferents premis mitjançant la participació en varietat de jocs: tant com buscar clicks en els diferents diorames així com participar en un concurs fotogràfic. L’organització també ofereix la possibilitat de disfrutar pintant i acolorint dibuixos de diferents clicks.

De 10 a 14 i de 17 a 19.

Per a més informació podeu entrar a l'esdeveniment Facebook clicant aquí.

·

Hi anem o què ???!!

EL SR. STALLMAN A L'ATIC 2a.

Els amics i amigues de l'associació Atictes es superen any rera any i cada nova edició de les seves Jornades signifiquen un nou repte. Si l'any passat us parlava d'unes jornades en 3 seus (Tortosa, Tarragona i Cornellà de Llobregat) funcionant simultàniament i que podien ser seguides 'on line'... aquest any ens 'porten' un dels gurús més rellevants de la Informàtica Contemporània: el sr. Richard Stallman !!!.

Les VII Jornades sobre Tecnologies de la Informació i la Comunicació- Atic 2ª -organitzada per Atictes i la Universitat Rovira i Virgili tenen com a tema principal: L'evolució que estem fent els usuaris des del món analògic al digital, tot explicant com ens comportem en ambdós àmbits.

Les Jornades tindran lloc el proper 1 de juliol a la Sala Paranimf del Rectorat de la URV a Tarragona. Inscripció gratuïta, cliqueu aquí.

Poder veure i escoltar al sr. Richard Stallman és el gran atractiu d'aquestes Jornades (sense desmereixer la resta de ponents, és clar! :P ). El sr. Stallman és un dels fundadors del Moviment del software lliure i del projecte GNU. En la seva ponència ens explicarà quina és la clau per disposar d'una societat digital lliure tot fomentant la inclusió de les persones en un món digital bo.

La jornada es veurà completada amb les ponències de la Doctora Mar Camacho i David Comuñas, els quals parlaran sobre "pares analògics i fills digitals" i "identitat digital", respectivament.

Com ja és habitual en les activitats que organitza Atictes, les ponències tindran un marcat caràcter didàctic i social, per la qual cosa no caldrà disposar de coneixements previs sobre Internet o qualsevol aspecte tècnic relacionat amb la informàtica. Com és costum, les "àtic 2a" es podran seguir en directe per Internet a través de Twitter, Vídeo i xat. Podeu trobar més informació al web de les jornades: http://atic2.cat/

Aquí podeu veure el vídeo promocional de les 'VII Jornades' que ha gravat Jesús F. (el millor videoblogaire de les Terres de l'Ebre), amb l'humil participació el Ciutadà K (bueno, més aviat fent d'artista principal... tingueu pietat!).

EG-PROJECT (8): EL CURT !!!!

Ja el tenim aquí! El curtmetratge que ens ha costat més d'un any en realitzar ... ESPANTANT GAVINES... no és el millor del món, ho sabem, però en ell hi ha moltes il·lusions, ganes, entusiasme i moments memorables. Un petit vídeo amateur i de llicència lliure per a que tothom en pugui fer el que vulgui (sempre que s'anomeni l'autoria, és clar!).

Aquí teniu la fotografia de l'equip que l'ha fet possible el dia de la presentació (divendres passat a la Biblioteca Comarcal d'Amposta)... un acte que fou un èxit d'assistència (la sala plena!), participació (van fer preguntes i tot!) i bon rotllo !!! ... les Gavines ja volen pel món !!!

Gràcies Jesús F., Jesús T., David, Jordi, Laura, Anna, Cate, Maria Joan, Pau, Mercè, Isabel, Jaume, Raul, Rut, Mònica, Maria Capel, Andrés, Pepo, Greiddy ... i a tots i totes els que han col·laborat.

·

SR. JOSE SARAMAGO

“Entraré en la nada y me disolveré en ella”

(1922-2010)

Divendres passat, a les 12:30, va morir el sr. Jose Saramago. El de la ment lúcida, crítica i coherent. El de l’escriptura madura, sòlida, insubornable i sempre interessant. Tenia 87 anys.

·
El sr. Saramago va nèixer a Azinhaga (Portugal) el 1922, en una família humil de pares analfabets. José de Sousa i Maria da Piedade eren una parella de camperols sense terra i de mínims recursos econòmics. El mal nom de la família era Saramago (‘Jaramago’, nom d’una planta silvestre). El petit Jose s’havia d’anomenar José Sousa però el funcionari del registre civil es va equivocar i el va inscriure com a José Saramago (hi ha qui diu que fou una broma del funcionari que coneixia al seu pare). Però el 1925 la família es traslladà a Lisboa. Va deixar els estudis de ben jove per ajudar econòmicament a la seva família.

·

Quan tenia 25 anys publicà el seu primer llibre Tierra de Pecado (1947), però trigà 30 anys en tornar a publicar una novel·la, entremig només edità 3 llibres de poemes; en paraules seves, si no tens res a dir millor no dir res... El 1977 tornà a la novel·la amb Manual de pintura y caligrafía i, a partir d'aquesta, tingué una producció literària més continuada. Mentrestant, treballà com a serraller, administratiu, periodista...
·
El 1980 publicà la seva primera novel·la marcadament política, Levantado del suelo, que fou un dels trets més marcats de l’autor.
·
El reconeixement internacional l’aconseguí en 60 anys, fruit de Memorial del convento, de 1982.
·
El 1988 es casà amb Pilar del Rio, la seva companya i traductora. El 1993, després de que el seu llibre El evangelio según Jesucristo fos censurat van decidir marxà del seu país (curiosament, ara reb funeral d’Estat a Portugal i s’oblida tota la censura i crítiques que rebé en vida). Portava 17 anys, en un exili voluntari, vivint a Tías (Lanzarote). El 1998 rebé el màxim reconeixement quan se li entregà el Nobel, l’únic de literatura per a Portugal.

Al sr. Saramago el vaig descobrir a l’Evangelio según Jesucristo (1991) i des de llavors esperava cada nova obra amb moltes ganes. La seva prosa és clara, segura, sòlida, sovint sense signes de puntuació i amb temes compromesos, de rebuig cap al poder, de clara crítica comunista cap a un sistema injust. Els arguments de les seves obres sòn originals, plantejant unes hipòtesis insòlites, en un constant ‘què passaria si...’, per exemple: que passaria si la Península ibèrica es desenganxés d’Europa i es transformès en illa, què passaria si durant un temps ningú morís, què passaria si ens trobéssim en el nostre doble, què passaria si tothom s’anés quedat cec fruit d’una epidemia, què passaria si en unes eleccions el 83% de l’electorat votés en blanc... I analitzar meticulosament les conseqüènies que tindrien aquests fets per configurar un conte en el que s’amaga una clara lliçó moral... el sr. Saramago fou la consciència moral del nostre temps. Ell fou un humanista en un món que no li agradava però ple d’una esperança cap a un canvi possible, ell definí aquesta època contemporània com l’’època de la mentira’.

Les novel·les destacades: El año de la muerte de Ricardo Reis (1985), La balsa de piedra (1986, El evangelio según Jesucristo (1991), Ensayo sobre la ceguera (1995), Todos los nombres (1997), La caverna (2000), El hombre duplicado (2002), Ensayo sobre la lucidez (2004), La intermitencias de la muerte (2005), Las pequeñas memorias (2006), Caín (2009).
·
En el 2008 encetà el seu blog: http://www.josesaramago.org/ i la seva darrera entrada (2 dies abans de la seva mort) fou un vídeo contra la impunitat dels crims franquistes, en el que 15 artistes (Almodóvar, Maribel Verdú, Javier Bardem...) es posen en la pell d’un assassinat pel règim franquista... Crític fins al darrer dia, ens ha deixat un autor imprescindible.

“Soy un materialista. Sé que, cuando llegue mi hora,

entraré en la nada, me disolveré en átomos,

como hizo mi perro hace unos meses.

Ya está. Y, un día, se terminarà todo:

la Tierra, la galaxia, el sistema solar.

Y no habrá ningún Dios que diga:

‘¿Pero dónde están todos esos seres

que había creado con tanto amor?’.

Dedicamos demasiado tiempo a barruntar qué hay más allá de la vida,

y demasiado poco a preguntarnos

por lo que está sucediendo en la propia vida.

Yo soy viejo, lo asumo. Pero, a pesar de mis años, vivo como si tuviera 75, que es una edad estupenda.

Cuando nací, la esperanza de vida en mi aldea era de 33 años.

Hay que desdramatizar, comprendo que es un disgusto para la familia,

pero qué quiere usted que hagamos”

(Jose Saramago, 2009)

·

·

ME GUSTAN LOS CATALANES

·

Me gustan los catalanes porque a lo largo de su historia acogieron e integraron a íberos, fenicios, cartagineses, griegos, romanos, judíos, árabes y toda clase de charnegos y sudacas, sin conocer los problemas que afectan ahora a Francia; es un ejemplo.

·

Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de 1249 el rey Jaime I nombró a cuatro prohombres de Barcelona (los paers) para dirimir los conflictos de la ciudad sin violencias ni reyertas. Esos hombres sabios, que pasaron a cien en 1265 (el Consell de Cent), iniciaron el sistema del gobierno municipal de Barcelona. Gracias a ellos reinó allí la concordia, y antes de empuñar las armas refirieron siempre emplear la razón.

·

Me gustan los catalanes porque en toda su historia no han ganado ni una sola guerra, y encima les da por conmemorar como fiesta nacional una de las batallas que perdieron en 1714 a manos de las tropas de Felipe V de Borbón. Cataluña había dejado de ser una nación soberana. Desde entonces, cada 11 de septiembre muchos catalanes y catalanas, como hay que decir ahora, se manifiestan para reclamar sus libertades.

·

Me gustan las catalanas porque una de ellas, joven y bien plantada por cierto, no vaciló en pegarse a mi espalda durante cuatro días en el asiento trasero de una Vespa cuando recorrí la península en pos de Prisciliano.

·

Me gustan los catalanes porque tienen de emblema un burro tenaz, trabajador y reflexivo, muy alejado del toro ibérico cuyas bravas y ciegas embestidas lo abocan a la muerte. Estos animales son de una raza registrada, protegida, y prolíferos sementales. Al igual que el cava, se exportan a numerosos países para mejorar la especie autóctona, como a Estados Unidos, donde crearon el Kentucky-catalan donkey. Y allí no piensan, ni mucho menos, en boicotearlos. Cierto es que en el carácter catalán confluyen las virtudes del asno. Pero los rasgos diferenciales no se limitan a los de este cuadrúpedo. La población catalana se define por una doble característica: el seny y la rauxa . El seny implica sabiduría, juicio mesurado y sentido común.. Tenía seny aquel catalán que iba en un compartimiento de un tren al lado de la ventanilla. Tiritaban de frío y los otros pasajeros le pidieron que la subiera: «Es igual», contestó a varias solicitudes, hasta que un mesetero se levantó furioso y alzó la ventanilla... ¡cuyo cristal estaba roto! «Es igual», volvió a repetir el buen hombre con toda su santa cachaza. Al seny le responde la rauxa, asimilable a la ocurrencia caprichosa, la boutade (frase ingeniosa y absurda). Cuando de joven el surrealista Dalí iba en el metro y veía a un cura con sotana, le decía: «Siéntese, señora».

·

La alianza de estas dos facetas en un solo individuo forma el carácter catalán, que se comunica, se comparte y se aprecia. El otro día al regresar a París en avión desde Barcelona quise ayudarle a un pasajero, dada la exigüidad del espacio, a ponerse el abrigo: «No, por favor, no se moleste, que bastante trabajo me cuesta a mí sólo»

·

Me gusta Cataluña porque allí, según Arcadi Espada, don Quijote recobró la razón, sin duda contagiado por el seny. Me hubiera dado mucha pena que el Ingenioso Caballero muriera loco.

·

Me gusta Cataluña en fin y sobre todo porque uno de mis hijos eligió su capital para vivir en ella por ser una ciudad abierta, tolerante y discreta.

Ramon Chao, músico, escritor y periodista,

Caballero de las Artes y las letras por el Gobierno Francés.

Y padre del cantante Manu Chao.

Article aparegut a "La Voz de Galicia", febrer de 2007

(Gràcies, Judit!)

¿NO QUERIAS SABER POR QUE LAS MATAN? POR NADA

·
Aquest és el sorprenent i llarg títol d'un 'docudrama' dels que hem d'etiquetar de 'necessari': '¿No querías saber por qué las matan? Por nada'.

·

Es tracta d'un film de ficció basat en els testimonis recollits durant tres anys d'homes condemnats per maltractaments a les seves parelles.

·

La directora és Mercedes Fernández-Martorell (antropóloga de la Universitat de Barcelona) i amb aquest film es marcà l'objectiu d'aportar una mica de llum al fenòmen dels 'maltractaments', així que començà un treball de camp en el que es posà en contacte amb advocats, policies, forenses... ha assistit a més de 700 judicis.... tot i això, els era pràcticament impossible accedir als protagonistes principals: els maltractadors. Així que es plantà davant dels jutjats i els abordava quan en sortien, se'ls emportava a una cafeteria i els entrevistava, aconseguint parlar amb 20. Posteriorment, amb tot el material recollit, contractaren actors per a que interpretessin i diguessin les frases reals transformades en guió per a mantenir l'anonimat de les persones que hi han participat.

·

Les conclusions que n'han pogut treure són moltes i interessants, exposades en el film, però elles ressalten el fet que cap dels homes entrevistats es veu com un maltractador i que les baralles amb la seva parella eren les típiques d'un matrimoni. La pregunta que es planteja el film té una resposta tan senzilla com contundent, no hi ha cap raó clara sobre el per què algú és capaç de matar a la seva parella... potser la resposta a la pregunta està dins de tots i totes nosaltres.

·

En el film podem escoltar comentaris tan contundents com els següents:

"A ellas no les basta con ser iguales a nosotros,

quieren estar por encima.

Somos los marginados.

Estoy jodido, porque ahora tengo que hacerlo todo yo"

"¿Para qué quería ella trabajar?,

en el trabajo hizo amigas que le llenaron la cabeza de pájaros.

Mis amigos me dicen que es para darle de hostias, dicen que está loca".

·

Un document imprescindible que posa en evidència l'enorme pes del patriarcat i del masclisme en la nostra societat... del que tots/es som còmplices, de forma conscient o inconscient. Hi ha tanta feina a fer !!!
·

Aquí teniu un petit reportatge amb declaracions de la directora:

DE VIDA (20): PEPET I MARIETA EN CONCERT !!

El diumenge passat la Família K i la Família F van anar de concert. En el marc incomparable (què bonica aquesta expressió!) de l'Ermita de la Pietat d'Ulldecona el grup Pepet i Marieta presentaven nou LP: Qui no plora no mama.

El grup es va formar l'any 1999 tocant en diferents concerts per les Terres de l'Ebre, però no serà fins al 2002 que enregistren la primera maqueta '4 xispis i una canyeta'; queden finalistes en diferents festivals musicals peró l'any 2003 es consoliden amb els premis Ebremusik i Enganxa't. Aquest reconeixement permet que en el 2004 puguin gravar el seu primer disc: Sempre hi ha un pedaç pa un descosit. L'any 2005 realitzen la BSO per al documental Sin Piedras. Un any després arriba el seu segon treball Xalera i el 2008, el que era el seu darrer treball, La Pelu.... aquest 2010 presenten: Quin no plora no mama. Com veieu en els seus títols, porten el territori arrapat a la pell i en fan bandera.

Aquí teniu fotos del concert ... el sr. Pepet té tendència a fer un striptease en cada un dels seus concerts (una mania com qualsevol altra!) si veieu un cul no us estranyeu... notareu que també hi ha fotos del concurs de carotes que Biel va organitzar entre la família (un concurs com qualsevol altre!)...

Pepet i Marieta són 8 músics que acompanyen a l'ànima del grup (compositor i lletrista) Josep Bordes (aquí obrim un parèntesi biogràfic: el Ciutadà K va anar al cole amb la seva germana gran -eren de la família de la Tintoreria d'Ulldecona- i a ell el recordo petit i gracioset ... i mirate'l, ara! tot un artistàs!). La seva és una proposta local però amb vocació global, en les seves cançons hi podem trobar rumba, jota, reggae, bolera, ska, patxanga. Barreja de música, teatre, naturalitat i un bon punt de reivindicació de l'oblit i maltractament que es pateix a les Terres de l'Ebre (transvassament, especulacions immobiliàries, atacs al medi ambient, manca de recursos en sanitat o infraestructures)... Pepet i Marieta combina creativitat i reivindicació!

La resta del grup són: Xavi Riba, Camil Burato, Carlos Manzanares, Paco Albiol, Ignasi Palau, Jordi Sanç i Hector Roca

Aquí us deixo el vídeo (gravat diumenge) de la canço 'Me Moles' del darrer disc de Pepet i Marieta.

EG-PROJECT (7): PRESENTEM 'ESPANTANT GAVINES' !!!

El projecte 'EG' -Espantant Gavines- va començar per al Ciutadà K a principis de juny de l'any passat ... ja ha passat un any !!. En aquesta casa us hem anat informant de com el projecte anava creixent, prenent forma: compartint el conte en el que es basa (1), mostrant-vos reunions creatives (2), el primer dia del rodatge (3), el seu making of (4), el segon dia de rodatge (5), el muntatge (6). Tot aquest engrescat procés desemboca en la presentació que ja tenim aquí, obriu agendes i apunteu: ...

DIVENDRES 18 DE JUNY a les 20:30h

Biblioteca Sebastià Juan Arbó (Amposta)

"Espantant gavines", el curtmetratge lliure creat per un col·lectiu d'entusiastes i amateurs ebrencs, amb llicència oberta i pressupost zero; el primer amb aquestes característiques a les Terres de l'Ebre. Basat en un conte homònim de Jesús M. Tibau, inclòs a El vertigen del trapezista, de Cossetània Edicions.

• Durant l'acte s'explicarà l'elaboració del curt (il·lusions, incertesa, passió)
• Jesús M. Tibau llegirà el conte en què es basa.
• Es visionarà el curtmetratge.

Et pots apuntar a l'esdeveniment de facebook que hem creat per l'ocasió. Més informació a bloc del projecte o al grup de facebook amb el que hem aconseguit 168 amics.

·
Us hi esperem !!

DESCOBRINT LA SRA. JOCELYN POOK

·

El darrer film del sr. Medem (Room in Rome) ha enfrontat opinions (com sempre!) aquells/es que la titllen de pel·lícula buida i ridícula i els/les que valorem la seva valentia i originalitat en la posada en escena i unes actrius immenses ... però allò que us vull destacar del film és la música original de la sra. Jocelyn Pook (que ja la vam gaudir en l'anterior film de Medem: Caótica Ana). La partitura de la sr. Pook per a Habitación en Roma (tot i que en algun moment té excessiva presència) és d'aquelles que se t'enganxen a l'ànima i que pot tenir validesa per si sola, sense les imatges; tot i que, sense la seva música les imatges quedarien coixes... (eh, Pau?)

·

La sra. Jocelyn Pook va nèixer un 14 de febrer de 1960 a Birmingham, és compositora, pianista i toca la viola. Es va graduar a la Guildhall School of Music and Drama de Londres (1983), el seus inicis els trobem en el teatre experimental i la barreja de música, dansa i components multimèdia. En l'apartat estrictament musical va actuar amb atistes pop com The Communards (què monos ells!), Massive Attack, Laurie Anderson, Peter Gabriel o Ryuichi Sakamoto. Ha escrit música per a films, televisió, teatre, dansa i orquestres....

·

Es va donar conèixer en l'àmbit de les bandes sonores en el film d'Stanley Kubrick Eyes Wide Shut (1999) amb, sobretot, la misteriosa peça per al ball de màscares del film on la compositora adopta un fragment de la litúrgia ortodoxa reproduit cap enrera i cantada en romanés. Després vindrien moltes més: Comment j'ai tué mon père (d'Anne Fontaine, 2000), L'emploi du temps (de Laurent Cantet, 2001), La Repentie (de Laetitia Masson, 2002), una peça per a Gangs of New York (de Martin Scorsese, 2003), Wild Side (de Sebastien Lifshitz, 2004) en la que col·labora amb Antony and The Johnsons (si és que el món és un mocador, eh?? ), Mercader de Venècia (dirigida per Michael Radford, 2004), la versió cinematogràfica de Heidi (de Paul Marcus, 2005), Brick Lane (de Sarah Gavron, 2007) i Caótica Ana (de Julio Medem, 2007). També ha creat material per a diferentes series, programes de la televisió i, fins i tot, anuncis.

·

La sra. Pook té grup propi (the Jocelyn Pook Ensemble) i ha editat 3 LPs: Deluge (1997), Flood (1999), Untold Things (2001).

·

La música de la sra. Pook és una barreja entre l'estil Philip Glass + Misteri de les veus búlgares + aires folclòrics russos. Música clàssica amb aires de 'world music'.

·

Un gran descobriment, la sra. Pook, que caldrà 'perseguir' a patir d'ara (si algú/na vol 'regal' de la Pook només ho ha de dir).

·

Us deixo amb 2 mostres força representatives de l'art de la sra. Pook: Masked Ball (d'Eyes Wide Shut) i Dyonisius.

ADEU AL SR. KAZUO OHNO

27/10/1906 - 01/06/2010

ELS CINEMES ALAMO DRAFTHOUSE

·

Avui us vull parlar d'un tipus de sala de cinema molt especial. Tim i Karrie League el 1997 van obrir les portes d’un cinema: el Alamo Drafthouse (a Texas) amb la intenció de recuperar l’emoció d’anar al cinema. Certament, anar al cinema ja no és el que era, quan els primers espectadors d’aquest invent veieren l’Arribada del tren a l’estació dels germans Lumiére, el considerat film inaugural del 7è art, molts s’espantaren, es taparen els ulls i no pogueren amagar crits d'emoció i pànic. Evidentment, ja no anem al cinema amb aquesta expectativa però no fa massa anys (els nostres pares) anaven al cinema a passar la tarda i s’emportaven el menjar (literalment, l'olla de menjar) ... potser amb el 3D es torna a ‘recuperar’ aquella sensació de que anar al cinema podia ser quelcom més que veure només una peli.

El fundadors van començar amb una sala de cinema i ara ja són una cadena. I què tenen d’especial? D’entrada semblen una platea normal: les seves butaques, les seves cortines vermelles, però el primer tret diferencial és que davant de l’espectador tenen una taula amb una carta de menú i on poden posar el menjar i la beguda que els serveixin. Però allò innovador és la programació: reposicions dels clàssics dels ’80, cinema asiàtic, els Foleyvision (es projecta un film doblat en directe), els Pancake Shows (un grup d’humoristes destripen la peli que es projecta), Sing Along... (es pujar a l’escenarI i s’intepreten cançons del film projectat), Rolling Road Shows (allò més impressionant, es tracta de projectar films en el lloc on es desenvolupa l’acció, per exemple: Con la muerte en los talones en el mont Rushmore, El Resplandor a l’hotel Santley de Colorado, on es filmà; van anar a Almeria per a projectar La trilogia del dólar de Sergio Leone.... d’aquesta forma, la pel·lícula projectada és el de menys, ja no és el centre de l’espectacle.

“El nostre objectiu és que l’espectador es vegi plenament immers en la pel·lícula”, afirma Tim League, amb aquest objectiu projectaren Tiburon amb l’audència dins de l’aigua mentres uns bucejadors es passegen pels seus peus; o Terremoto amb un subwoofer addicional de 50.000 wats de potència.

Els cinemes Alamo Drafthouse són una altra forma de veure cinema !!!

DOS FANTASMES PER AL SONAR 2010

·

Els organitzadors de Sónar ja ens han deixat prou clar (any rera any i en porten 16!!) de que són un sac de modernitats, postmodernitats i música avançada... 'lo' que vindria a ser 'lo más de lo más' si vols ser un modernillo com cal. El festival Sónar ja porta acumulats una assistència de quasibé 1.000.000 de persones, impressiona!

·

I, a banda dels continguts del festival, allò impactant cada any són les seves campanyes publicitàries, la seva imatge (sobretot a partir de la edició número 4, la de 1997).

·

Segur que recordeu anteriors fotografies publicitàries o spots: que si els pares reals dels organitzadors (1997), que si Maradona (2002), que si homenatge al tunning (2004), que si bessones amb poders paranormals (2006), que si mascotes amb cap de persones (2008), que si icones de neu en plena primavera (2009) .... imatges d'impacte, iròniques, punteres, inquietants ... resumint: avançades !!.

·

Darrera d'aquestes propostes creatives està Sergio Caballero (també co-director del Sónar)

·

Aquest any -el sr. Caballero- també ho ha brodat! Dos fantasmes dels més clàssics: amb llençols i forats en lloc d'ulls.... Aquest any, però, ho han fet 'a lo grande', a banda de les fotografies publicitàries i els spots pertinents, de la idea n'han fet un llargmetratge i avui s'ha estrenat en diferents sales de Catalunya. El film s'anomena FINISTERRAE i d'ell ha sorgit tota la imatge del Sónar 2010. És el primer film escrit i dirigit pel sr. Caballero i té com a director de fotografia a Eduard Grau (precedit de la seva espectacular feina a A single man de Tom Ford). El rodatge ha estat quelcom fora del normal: han filmat les imatges, després han fet el guió i, finalment, han afegit els diàlegs en rus !! (¿?), amb fragments com aquest:

-¿Aún vas al psiquiatra?

- Sí. Y tomo la medicación.

- No creo en los médicos

·

Com Don Quixot i Sancho Panza, la seva és una road movie de les de tota la vida de BCN a Santiago de Compostela en cavall o en cadira de rodes... Segons el director es tracta d'un conte i un homenatge al cinema primitiu (jo li veig un aire al cinema d'Albert -marciano- Serra) ... No em direu que tot plegat no és flipant !!!

·

FINISTERRAE - Trailer 2 from Sónar on Vimeo.

·

(aquí podreu veure el dossier de premsa)

·

#################################

En el Sónar 2010 hi podeu trobar: 310 artistes, 275 músics i dj, 26 artistes multimedia, 1.600 professionals de 531 empreses, 810 periodistes de 454 mitjans, 80 concerts, 15 robots, 33 activitats per a infants en el Sónarkids (amb JMO, per exemple)... aquest any posa un peu a Galícia -amb Sónar Galícia- amb 99 artistes i 42 activitats i al setembre Sónar Xicago, el Sónar creu l'Atlàntic i instal·lar sub-seu als EEUU !!

################################

SRA. MARION COTILLARD I LA LLUNA

·

La sra. Cotillard està de moda i en els darrers anys les seves interpretacions han rebut premis i reconeixements diversos:
- va rebre un Oscar (la primera francesa que ho aconsegueix parlant en francès), el Globus d’Or, el Bafta i el César per la seva camaleònica interpretació d’Edith Piaf a La Vie en Rose.
- ha protagonitzat 2 films interessants com Public Enemies o Nine.
- està en el casting de la nova de Woody Allen que filmarà a París (i comptarà amb Carla Bruni).

·
Això pel que respecta a la vessant professional, perquè en la personal l’actriu -que és filla d’artistes: la mare és actriu i el pare actor, mim i director de teatre- té unes idees entre reivindicatives, transgressores, i curioses: com a exemple del primer adjectiu, és activista militant de Greenpeace i va rebutjar un contracte amb l’Oreal per ser una empresa que no transmet ‘pau verda’; com a exemples dels adjectius darrers és capaç d’afirmar que les Torres Bessones no foren atacades per Bin Laden o de dubtar que els americans s’hagin passejat mai per la lluna.

·
Portem 40 anys des de que l’Apolo 11 aterrés a la lluna i encara hi ha qui no s'ho creu i que tot fou una estrategia del govern USA per a 'pujar la moral' d'una població molt 'tocada per la guerra del Vietnan. El meu pare -sense anar més lluny- mig en broma mig seriosament porta tota la vida dient-m'ho; també un 6% dels estadounidencs... i la sra. Marion Cotillard. Aquestes teories negacionistes van arrencar el 1974 i té força gurús provcadors i cridaners en el seu grup.... qüestions sobre com podia onejar la bandera USA si no hi ha atmòsfera o com podien haver fet una petjada tan perfecta en un terra tan sec o perquè no han tornat mai més o com van poder tornar a la terra si es gasta tan combustible en el llançament ... moltes preguntes per una de les mentides millor mantinguda de la Història: 40 anys porta !!! (bueno, hi ha alguna que porta 2.000 anys :P ).

·

Per a visitar un web que desmonta amb arguments sòlids aquests mites i d’altres cliqueu aquí (està en anglès).

·

TÍTOLS DE CRÈDIT AMB NOMS I COGNOMS

El entesos diuen que el títols de crèdit dels films estan vivint una nova etapa daurada -ja la visqueren als anys '60 i '70 del segle passat- però actualment, gràcies als avanços tecnològics i els homenatges als grans mestres, s'ha dirigit el focus d'atenció cap una qüestió que per a molts és merament protocolària, introductoria... un mer tràmit. Afortunadament, els títols de crèdit poden ser molt més que això!.

·

El mestre del títols de crèdit més creatius i innovadors de tots els temps és, sense cap mena de dubte, el sr. Saul Bass. Ell venia del món de la publicitat i el disseny gràfic, havia treballat per a la Warner Bros com a director artístic publicitari ... i es topà amb un director -Otto Preminger- que apostà per la creativitat en els avorrits -fins llavors- títols de crèdit. La primera col·laboració fou Carmen Jones (1954) i, des de llavors, aquella ocassió perfecta per anar al lavabo, comprar crispetes o arribar tard... havia canviat per a sempre: El crèdits s'havien fet grans. Els crèdits eren importants, també eren Art. Es tractava d'oferir a l'espectador -amb la combinació d'animació, música i tipografia- una introducció, un pròleg cap allò que estava a punt de començar. Els crèdits comportaren -a partir de llavors- una preparació emocional envers la pel·lícula que està a punt de començar.

·

L'ombra del mestre Bass la trobem en films com El cabo del miedo (Scorsese) o Quemar después de leer (germans Coen).

·

Un gran hereu actual de la tasca del mestre Bass és Kyle Cooper, responsable dels crèdits de Seven (1995) -i el seu estil anomenat grafisme brut-, Donnie Brasco (1997) o Misión Imposible, per al sr. Cooper, "los títulos de crédito son una pequeña narración en la que hay que contar muchas cosas en muy poco tiempo".

Una saga on els títols de crèdit sempre han tingut una importància rellevant, des dels seus inicis, ha estat James Bond i els principals responsables de que sigui així han estat Maurice Binder & Robert Brownjohn a Goldfinger i Desde Rusia con amor; la segona peça del tàndem -Brownjohn- aportava aquell 'erotisme' marca de la casa.

·
Florence Deygas i Olivier Kuntzel, feren una tasca interessant a Atrápame si puedes (2002), amb un estil molt dels '60. Interessant, també, la feina de Geoff McFetridge a Las Vírgenes Suicidas o Adaptation.

Altres noms rellevants, en aquest cas equips, són: Tomato, amb films com Trainspotting; i Fuel, amb els crèdits de Lost in traslation.

·

A la penínsul·la, és important la tasca de Juan Gatti unit a Pedro Almódovar en films com Mujeres al borde de un ataque de nervios, amb una aire marcadament anys '50; o a Alex de la Iglesia per a La Comunidad, en els que l'espiral que ens mostra és molt del Saul Bass de Vértigo.

·

6 films amb títols de crèdit molt interessants són:

- La vuelta al mundo en 80 días de Saul Bass (1956)

- West Side Story de Saul Bass (1961)

- Matar a un ruiseñor de Stephen Frankfurt (1962)

- Desde Rusia con amor de Robert Brownjohn (1963)

- Golfus de Roma de Richard Williams (1968)

- La isla del Dr. Moreau de Kyle Cooper (1996)

Us deixo amb dos títols de crèdits que han marcat època:
·
Crédits inicials Vertigo de Saul Bass (1958)

Crèdits inicials de Se7en de Kyle Cooper (1995)

MÉS ATACS, MÉS MORTS...

·

"La violència és la por

als ideals dels altres"

(Mahatma Gandhi)

·

(foto del web d'Amnistia Internacional)·

·

SR. MILTON H. GREENE

·

Avui us porto el treball d'un altre fotògraf del Hollywood clàssic, el sr. Milton H. Greene. El sr. Greene va signar 40 portades de la revista Life, però també per a la Look. Va fotografiar a personalitats del cinema com Alfred Hitchcock, Fran Sinatra, Groucho Marx o Cary Grant.... i a elles, sobretot a elles: Grace Kelly, Marlene Dietrich, Sophia Loren, Audrey Hepburn, Romy Schneider, Claudia Cardinale, Judy Garland, Catherine Deneuve....

·

Nascut a Nova York el 1922, va agafar una càmara quan era adolescent (amb 14 anys!) i no la va deixar anar fins que es va morir, el 1985. De sempre li havia interessat la moda i, de fet, la seva primera trajectòria com a fotògraf fou en l’alta costua... i això feia que els protagonistes de les seves fotografies, fossin això: models; perfectament il·luminats, enquadrats, espectaculars... ¿¿com no havia de caure bé -a les actrius de Hollywod- el sr. Greene si les immortalitzava com ningú??
·

Un altre company de professió –Richard Avedon- va dir que era el fotògraf que millor fotografiava a les dones... però, sobretot, va tenir ulls i objectiu per a una: Marilyn Monroe. La va fotografiar en 52 sessions!!. La seva relació fou tan estreta (mai a nivell sentimental) que va viure una temporada a casa la família Greene i crearen una productora pròpia que ajudar a crear films com Bus Stop o El príncipe y la corista.
·

Fa un parell d'anys es va publicar un bon llibre sobre l'obra d'aquest fonamental fotògraf: But That’s Another Story. A Photographic Retrospective (de Milton H. Greene y Amy Greene) (Editorial powerhouse)

·

SR. DENNIS HOPPER

(1936-2010)

El passat 26 de març davant la sorpresa de tothom el sr. Dennis Hopper va assistir a la inauguració de la seva estrella en el passeig de la fama de Hollywood, els seus representants anunciaren que no podria assisitr tenint en compte el seu precari estat de salut.... però ell aparegué feble, dèbil però il·lusionat al que seria el seu darrer acte públic, envoltat del seus amics: Jack Nicholson, Wim Wenders, David Lynch o Viggo Mortensen.

·

La setmana passada, el sr. Dennis Hopper: actor, director, fotògraf (la fotografia que veureu tot seguit és d'ell: Biker Couple, 1961; fou portada d'un LP dels The Smiths) i pintor; va morir als 74 anys (acabats de fer). Havia nascut a Dodge City (Kansas) i, de ben petit, volia compaginar les seves dues grans passions: la pintura i Shakespeare. La seva família es traslladà a San Diego (California), quan ell té 13 anys, allà es matricula en una escola de teatre i després a la universitat.... s'acabà formant en l'Actor's Studio de Nova York.

Després de diferents aparicions com a figurant en series i programes de televisió (sense constar ni als crèdits) aconsegueix un contracte amb Warner que li proporcionà el seu primer (i molt petit) paper en un film: Rebelde sin causa (1955), coincidint amb James Dean; també ho feren a Gigante (1956).... abans de veure aquest film estrenat James Dean moria en una accident automobilístic, aquesta mort abocà al sr. Hopper en una profunda crisis... "Era el meu únic amic i la seva desparició fou un cop dur. Era l'actor més gran, i la idea que hagués mort precisament ell i no un de tants estúpids que infestaven Hollywood, confirmava el destí d'aquella ciutat: llarga vida als imbècils; mort a la gent de talent". Afirmat per ell mateix, la mort de James Dean va canviar el seu caràcter: "Em vaig tornar dolent, arrogant i alcohòlic".

·

Fou l'etern secundari de luxe en el cinema, i no tingué mai l'oportunitat de destacar en un paper principal; havent-se de refugiar en la televisió.

·

El 1967 coincideix amb Peter Fonda en un film de serie B dirigit pel mestre Roger Corman: The Trip; d'aquesta trobada -i moltes sessions de drogues junts- sorgirà Easy Rider (buscant el meu destí)(1969), pel·lícula emblemàtica i íconica on les hi hagi, tot un símbol de la contracultura americana. La van escriure entre els dos i dirigida pel mateix Hopper. Easy Ryder significà un punt d'inflexió en el cinema Hollywood: "Ningú s'havia vist representat així en una pel·lícula. En cada racó del país, la gent estava fumant marihuana i fotent-se LSD, mentres el públic continuava veient a Doris Day y Rock Hudson". La pel·lícula va costar només 360.000 dòlars i obtingué una recaptació 100 vegades superiors. Va aconseguir la càmara d'or en el Festival de Cannes'69 ... l'accelerada pujada a l'Olimp de les celebritats culturals provocà una entrada en l'huracà de les drogues, el sexe i el rock & roll per al sr. Hopper.... la pel·lícula següent The Last Movie fou un fracàs estrepitós! i va perdre la confiança de les grans productores .... tardà en tornar a dirigir, en la seva filmografia com a director són interessants: Colors (1988)(amb un jove Sean Penn) i The Hot Spot (Labios Ardientes)(1990)(un sensual film amb la Jennifer Connelly, Virginia Madsen i Don Johnson... molt reivindicable!).

·

Aquella inicial imatge de persona marginal, fora de l'star system, de viure al límit la mantingué fins a la seva mort i gràcies a les interpretacions de personatges inquietants, malsans, difícils...en films de: Coppola, Lynch, Wenders, Peckinpah o Sean Penn. Malauradament, les seves darreres interpretacions han quedat molt lluny dels seus interessants inicis com a actor.

·

El paper pel que serà recordat (i segons ell mateix, la seva millor interpretació) és el de Frank Booth de la -insuperable- Blue Velvet (1986) del mestre Lynch ... el seu paper patètic, hiper-violent i desequilibrat és dels que fan època.....una escena realment esfereïdora ...

Sr. Hopper, descansi en pau...

·

DE VIDA (19): INDEPENDÈNCIA !!!!

·
·

CANNES 2010

·
Ja ha passat un altre Festival de Cannes, el número 63. Del 12 al 23 de maig la Croisette va estar plena de cinema, kilos i kilos de cinema... El Jurat estava presidit per Tim Burton acompanyat per Benicio del Toro, Víctor Erice, Kate Beckinsale, Alberto Barrera, Emmanuel Carrere, Alexander Desplat, Shekhar Kapur, Giovanna Mezzogiorno i Jafar Panahi (com acte de solidaritat ja que està empressonat en el seu país per haver protestat per la democràcia a l'Iran)
·

Com ja succeí l'any passat, el Festival més glamourós del planeta estigué marcat per la situaciò econòmica en la que vivim... obrir el Festival amb Robin Hood (Ridley Scott) i continuar amb Wall Street II: El dinero nunca duerme (Oliver Stone) és tota una senyal.

·

El Festival obria les portes amb la participació de GRAN directors clàssics i les seves darreres obres com: Jean-Luc Godard (Film Socialisme), Mike Leigh (Another year), Bertrand Tavernier (La princesa de Montpensier), Abbas Kiarostami (Copia certificada amb Juliette Binoche curiós títol per a un homenatge, inspiració... o còpia, directament, de Viatge a Itàlia (1954), Antes del amanecer (2004). ), Woody Allen (You will meet a tall dark stranger (amb Antonio Banderas, Anthony Hopkins i Naomi Watts, la seva pel·lícula número 41, en 44 anys! si això no és productivitat!) Nikita Mijalkov (Éxodo-Quemado por el sol II), Ken Loach (Route Irish), Stephen Frears (Tamara Drewe) ...

·

I nous directors com: Alejandro González Iñárritu (Biutiful), Doug Liman (Fair game), Oliver Assayas (Carlos, El Chacal), Mathieu Amelric (Tournée), Apichatpong Weerasethakul (Lung Boonmee raluek Chat).

·

Especial atenció als veterans més veterans: Manoel de Oliveira (El extraño caso de Angelica amb Pilar López de Ayala), amb 101 anys, presentà una història d'aparicions i fantasmes, a l'estil de Oliveira: pausat, observador, silenciós ... amb aires de film mut, amb tocs de Mélies i la BSO de la pianista -execepcional!- Maria Joao Pires; i Agnés Varda (premi reconeixement la Carrosse d'Or)(82 anys)
·

La gran sopresa del Festival fou Des homme et de dieux (De hombres y dioses) de Xavier Beauvois. Sobre la història de 8 monjos en un monestir del Magreb que convivien pacíficament amb el context musulmà fins que arribà l'extremisme...
·

La notícia fou el nou projecte de Pedro Almodóvar: La piel que habito, basat lliurement en la novel·la Tarántula (de Thierry Jonquet) sobre la història d'un cirurgià plàstic que està decidit a venjar-se de l'home que va violar a la seva filla(com a violador: Antonio Banderas).
·
EL PREMIS CANNES'10:
- Palma d'Or millor film: Uncle Boonmee who can recall his past live (El tiet Boonmee que recorda les seves vides passades)(Apichatpong Weerasethakul el director de l'espectacular Tropical Malady del 2004) . Un film màgic sobre la reencarnació i el més enllà per a un dels directors més originals, fascinants i hipnòtics del món (amb permís de Kim Ki Duk, és clar). Es tracta del gran guanyador del Cannes 2010... feliç i content com veieu a la primera foto.
- Millor Director: Mathieu Amalric (Tournée)
- Millor Actriu: Juliette Binoche (Copie Conforme)
- Millor Actor (ex aequo): Javier Bardem (Biutiful) i Elio Germano (La nostra vita)
- Millor Guió: Poetry (Lee Chang-dong)
- Premi del jurat: Un homme qui crie (Mahmat-Saleh Haroun)
- Gran Premi: Des hommes et des dieux (Xabier Beauvois)
- Premi Càmara d'Or: Año bisiesto (Michael Rowe)

"Comparto esta alegria con mi amiga,

con mi compañera, con mi amor... Penélope.

Te debo muchas cosas y te quiero mucho"

No ho trobeu romàntic ???