SR. JOHN FORYSTHE

(1918-2010)

Potser el nom no els diu gran cosa, però, no em diran que no els sona la seva cara? ... Va nèixer amb el nom de John Lincoln Freund (a New Jersey), el seu pare el va empènyer al món artístic i va signar un contracte, de ben jove, per a la Warner Brothers i interpretà petits papers en molts films... fins que el 1943, a Destination Tokyo, arribaria el seu primer paper rellevant; fet que celebrà deixant la seva carrera artística i apuntant-se a l'exèrcit per a combatre en la II Guerra Mundial.

·

Acabada la Guerra es matricula en el Actors Studio (el 1947) i fou alumne del gran -i mític- Lee Strasberg, com Marlon Brando, Montgomery Clift i molts altres.... El sr. Forysthe interpetà un parell d'obres a Broadway fins que el 1955, sir Alfred Hitchcock, el contractà per al film 'Pero ... ¿quien mató a Harry?'; malauradament, aquesta no es troba entre les que tingué més éxit del mestre del suspens, fet que impedí que la carrera a la gran pantalla del sr. Forysth despegués.

·

Dos anys després (1957) arribaria el mitjà on es faria realment conegut i popular: la televisió. Es succeeixen sitcoms i, fins i tot, un programa a la seva mida: The John Forysthe Show (1965-1966). Ell fou la veu de l'invisible Charlie Townsend, sí, sí, la veu original del Charlie de Los Ángeles de Charlie (1976-1981), veu que tornà a interpretar en el remake al cinema: Charlie's Angels (2000), Los Angeles de Charlie: Al límite (2003).

·

Fou llavors quan entrà en la seva vida: Blake Carrington, el patriarca de la dinastia de Dinastia (1981-1989).... ara sí que el recordeu, no?? Amb aquest paper aconseguí 2 Globus d'Or i 3 nominacions als Premis Emmy.

·

A principis d'aquest mes morí ... i la seva imatge ens obre la porta del record i la nostalgia televisiva que tots portem dins.

·

Ai, els '80 ... compte que tornen !!!

ARRELS D'UNIVERS, L'HOMENATGE A LLUIS LLACH

·

S'està preparant un super-espectacle d'homenatge al noi de Verges: Lluís Llach. El director Lluís Danés (amb el que col·labora Llach en els darrers espectacles teatrals d'aquest director: Tranuites Circus i Llits) dirigirà el muntatge anomenat Arrels d'univers ...

·

El nom del projecte té a veure amb un projecte inacabat del sr. Llach (una 'promesa pendent' en paraules del cantautor) que havia de realitzar de la mà del mestre Miquel Martí i Pol, es tractava d'un cinquè treball conjunt (després d'Ara mateix, Un pont de mar blava, Porrera i Germanies). S'havia d'anomenar Arrels d'univers i ara el sr. Danés l'ha recuperat per a poder-lo escoltar en primícia en aquest espectacle que s'estrenarà dins del Festival Porta Ferrada els dies 15 i 16 de juliol.

·

En ell, s'hi barrejarà música, circ, dansa i projeccions... molt d'impacte visual !! (com ja va sent habitual en els darrers espectacles del sr. Danés). L'escenografia tindrà l'espectacular aspecte que veieu a la fotografia... una pista de circ abandonada amb escales cap al cel ...

·

Hi participaran personalitat de l'espectacle com: Jane Birkin, Pedro Guerra, Concha Buika, Dulce Pontes, Ute Lemper (que s'atrevirà amb l'Amor Particular en anglès), Enrique Morente, Nena Venetsanou, Chano Domínguez, Silvia Pérez Cruz ... gent i estils eclèctics li oferiran el seu reconeixement a Lluís Llach, que ho gaudirà -en principi- com a espectador. Amb d'altres pendents de confrmar.

·

En paraules del sr. Danés:

·

"És un tribut, més que homenatge,

que se'm va encarregar donant-me carta blanca".

·

"(Arrels d'univers) és un cant a les petites cultures, a la importància del país petit en aquest món globalitzat, de les llengües, de les maners d'actuar en tots els nivells, des de la política fins a la sexualitat. Perquè hi hagi un univers hi ha d'haver arrels. Llach sempre diu que un bosc amazònic des de dalt és com una taca verda compacta, però a sota hi ha troncs que la subjecten. I sense tots aquests troncs diferents no existiria"....

·

... tot plegat, és tan del 'món Llach' !!!!

i l'enyorem ...
·

"Arrels d'univers

enfonso aquí

els peus en aquest país

i al món l'esperit.

És així que visc i aprenc

del meu vell camí:

Camins d'univers

començo aquí"

(Arrels d'univers, Lluís Llach)

·

LOSTMANIA (9): COMENÇA EL FINAL I VISITA AL BHARMA !!!

Amics i amigues, quan tenim per davant només 4 sessions de Lost per veure, estem encetant, ja, el principi del final... algunes qüestions es van tancant, d'altres es van obrint ... les expectatives són molt altes (potser massa!).

·

Aquesta setmana Damon Lindelof -productor executiu- informava, via Twitter, que el dissabte 24 d'abril a les 6 del matí va finalitzar el rodatge d'una de les millors series de TV, es posava punt i final a LOST; aquest final arriba just 6 anys després d'haver començat...

·

Mentrestant, a tot el món (Amposta inclosa!!), s'estan coent actes, esdeveniments, festes, concentracions per al darrer dia de la serie ... a les Terres de l'Ebre -dins del forn- tenim la 2a. Trobada de Lost a Amposta ... (us mantindrem informats/des!!!)

Us deixo amb la visita dels Ciutadans K al Bharma -el bar Lostie de Barcelona- ... tot bevent una cervessa Dharma !!!

EL SUEÑO ETERNO DE ROGER

El padre del invento -los abuelos serían Sisa, Pau Riba...- regresa a terrenos reconocibles, a los abecedarios musicales alejados del hermetismo, el misticismo. El solsonés se plantea recorrer diferentes estilísticas, con el rock como vehículo aparentemente de unión. En realidad, la argamasa que otorga a su obra, una vez más, tintes de excelencia es su lírica literaria, textos irónicos, críticos, ácratas a la manera pujolsiana, metafóricos, pararreales: "N'estic fart, del nihilisme urbanita, de les ulleres de pasta, dels setciències de bar i de l'orgull pagès. No en puc més, de les mentides del progres, dels rancis de l'altra banda, dels gurús orientals i dels profetes del canvi climàtic" (Tanco els ulls/obro els ulls).

·

Mas, siempre coherente en palabra y acto, mantiene una prudente distancia con la alabanza, el fervor de la capital y el ajetreo de la modernidad. Tras la excelente acogida de sus Cançons tel·lúriques se propuso retomar el sueño del 'mundo ideal'. Para ello recurre al rock de los años pretéritos, en forma de contundentes fogonazos, como en el corte que da título al disco o en Lletania, donde Ivan C. Dach y Amadeu Casas protagoniza duelos guitarreros genuinamente seventies.

Esteban Linés

a La Vanguardia, 25/04/10

="·

SR. KAZUO OHNO I LA DANSA BUTOH

·
La Dansa Butoh és el nucli dur, la cara estètica i escenogràfica de la gira d'Antony & the johnsons per a presentar 'around the world' The Crying Light.
·

El Kazuo Ohno (nascut el 1906) és una de les figures més reconegudes d'aquest art d'expressió corporal japonés. Va començar estudis de dansa força tard, quan tenia 27 anys i després de veure en acció a la bailaora de flamenc Antonia Mercé y Luque, coneguda com 'la Argentina', va tenir clar que es volia dedicar a la dansa.

·

El 1960 treballà amb el que és reconegut com a fundador de la tècnica butoh: Tatsumi Hijikata. L'alumne assumí la tècnica i la fèu evolucionà, l'estil del sr. Ohno és més individual i menys coreogràfic que el del mestre .... en qualsevol cas, actualment, ambdós són considerats el nucli del Butoh tradicional.

·

El sr. Ohno té 104 anys i des dels seus 90 està en una cadira de rodes ... malgrat això, ell continua ensenyant les seves performances als alumnes de la seva escola, juntament amb el seu fill Yoshito, que continua la dedicació del seu pare.
·

L'Ankoku Butó (暗黒舞踏), conegut a Occident com a Butoh, engloba un ventall de tècniques de dansa creades en el 1950 per Tatsumi Hijikata, que fruit de la commoció del bombardeig d'Hiroshima i Nagasaki, cercà noves formes de mostrar el cos, d'expressar-se amb ell. L'Ankoku Buto és la 'dansa de la foscor' ... les colpidores imatges de cossos cremats i ulls oculars reventats caminant pels carrers d'aquestes ciutats bombardejades donaren forma i caracteritzaren aquesta modalitat de dansa.

·

Les seves formes de moviments lents, expressius, imaginatius volen expressar transicions en l'estat d'ànim, transformacions del cos cap a una cossificació imaginada, és habitual que els ballarins actuen despullats o pintats de blanc; es caracteritza per decorats buits. El punt fort d'aquesta tècnica resideix en la improvisació, la idea no és 'pensar' en el fet, sinó sentir-lo, es tracta d'un intent de viatge a quan estàvem al ventre matern, a la primitivitat del cos més absoluta; la dansa butoh no s'expressa a través del cos, sinó que el cos parla per ell mateix. 'BU' significa enterrar-se amb els peus i 'TOH': volar amb els braços.

·

La primera obra Butoh fou Kinkiki (Colors Prohibits) de Tatsumi Hijikata en el 1959. Estava basada en la novel·la del mateix nom del poeta Yukkio Mishima, en aquesta obra s'explorava el tema de l'homosexualitat i acabava amb la mort per asfíxia d'un pollastre viu entre les cames de l'actor Yoshito Ohno i Hijikata perseguint-lo en la foscor.... com podeu imaginar, l'obra va escandalitzà i despertà múltiples manifestacions de rebuig

·

Les obres posteriors estiguren basades en autors nipons o en d'altres europeus com Artaud, Genet, Marqués de Sade.... sempre buscant la vessant grotesca, obscura o decadent. En els anys '80 fou reconegut i exportat a d'altres països i arribant a ser mundialment famòs.

·
Aquí teniu un vídeo del mestre Kazuo Ohno en ple 'trance Butoh':

El sr. Antony va considerar que aquesta dansa emotiva i alhora torturada encaixava molt bé amb la seva estètica musical i vocal i incorporar imatges del sr. Ohno a les portade de l'EP Another World i de LP The Crying Light. Com no podia ser d'una altra forma, quan Antony & the Johnsons actuà al Japó, 2 dels concerts que fèu en aquell país participà en la coreografia l'estudi de dansa dirigit pel fill del sr. Ohno, Yoshito Ohno. El tercer concert fou un espectacle al voltant del film 'Mr. O's Book of the Dead', protagonitzat pel sr. Ohno, en el que Antony hi posà la música...

Com ha manifestat el sr. Antony en moltes ocassions: ·

“The Crying Light” está dedicado al gran bailarín Kazuo Ohno.

Vi una de sus actuaciones en las que proyectaba

un círculo de luz en el escenario.

Dentro de ese círculo revelaba los sueños

y meditaciones de su corazón.

Parecía bailar ante algo misterioso y creativo.

Con cada gesto personificaba la divinidad del niño y de la mujer.

Es algo así como mi padre artístico.”

CONTRA LA IMPUNITAT DEL FRANQUISME !!!

·

"¿Por qué las víctimas del franquismo van a tener

menos derechos que las víctimas del pinochetismo?

Los verdaderos crímenes son los asesinatos

y las desapariciones y no

la investigación de los mismos".

Reed Brody,

portaveu del Human Rights Watch

"Por encima de los tecnicismos,

dels argucias legales

y los laberintos jurídicos,

queremos afirmar que hoy, una vez más,

es la dignidad de las víctimas del franquismo

lo que está en juego"

Pedro Almodóvar,

director de cinema

·

"Que diversas iniciativas judiciales

de organizaciones de extrema derecha

hayan logrado paralizar la investigación

representa un escándalo sin precedentes"

Almudena Grandes,

escriptora

"Nadie puede siquiera comprender

que un Estado democrático

impute un delito de prevaricación

a un juez que ha asumido

los principios de verdad, justicia

y reparación de las víctimas"

Marcos Ana,

poeta

AVUI: SANT YOUTUBE !!!

·

Avui és un d'aquells dies dens d'efemèrides: neix William Shakespeare (1564), Miguel de Cervantes (1616) i Tita Cervera (1943) ... és el dia internacional de llibre i a casa nostra és SANT JORDI !!! .

.

Però, avui també, fa 5 anys que es va penjar el primer vídeo a YouTtube ... només 5 anys i sembla que estigui amb nosaltres de tota la vida... com si fos la rentadora, el microones o la tele, doncs no !!! YouTube es va estrenar un dia com avui de 2005.

·

Diu la llegenda que tres companys de feina de l'empresa PayPal -Jawed Karim, Chad Hurley i Steve Chen (els de la foto)- van voler 'penjar' unes fotos d'una festa a la xarxa i van inventar-se un sistema per a pujar vídeos, més efectius que les fotos (on vas a parar!) mitjançant la interfase HTML i un reproductor de vídeos 'flash': era YouTube !!!

·

Un 23 d'abril de 2005 uns dels inventors Jawed Karim va 'pujar' el vídeo 'Me at the zoo' ... i començà la Història YouTube: l'empresa Nike publica el primer anunci (octubre 2005), Google compra YouTube (octubre 2006), Viacom demanda YouTube per 'penjar' vídeos sense autorització (març 2007), el vídeo 'Yes we can' de la campanya d'Obama fa història (novembre 2008), Susan Boyle -d'OT d'UK- és reconeguda internacionalment via youtube (abril 2009), 22 milions visites en 2 setmanes del vídeo Telephone de Lady Gaga & Beyoncé (març 2010)(exemple de la potència brutal de difussió de l'invent).

·

I tot això perquè un dia un jove va anar al zoo i ho va ensenyar al món ...

·

FELIÇ DIADA DE SANT JORDI !!!

A LA PART ALTA DEL POBLE...

·
A la part alta del poble s’obria el raval, el barri dels treballadors; en un dels últimas carrers, cap al fons, vivia la Pigada. El carrer era estret, de cases baixes, ennegrides; hi havia sempre tolls de les darreres pluges i de les aigües brutes que les dones llençaven després d’haver-les fetes servir per a tot. La quitxalla, sempre nombrosa, omplia tothora els carrers; clapotejaven en el fang corromput dels basals, embrutant-se els vestit, i acabaven sempre per plorar sota l’espardenya de les mares.

·
Els més grandets s’arribaven al garroferar, que s’estenia fins allí, i jugaven enfilant-se pels arbres.
Les cases, en aquest barri, eren ombrives, e portes corcades, de parets de color de terra, mig en ruïnes, i totes amb l’entrada amagada sota una cortina confeccionada amb trossos de sacs rebutjats. A dintre, les persones i les bèsties vivien en confusió, i als carrers es respirava contínuament la forta olor dels corrals, instal·lats a l’interior. Durant tot el dia se sentia el grunyir dels porcs famolencs, el cloquejar de les gallines, escarbotant pels fems, o el belar llastimós d’un corderet acabat d’allunyar del ramat i amarrat al fons del corral obscur.

·
De tant en tant, sortia una dona a la finestra i cridava amb grans crits, de cara als garrofers, el nom del seu fill, allargant la síl·laba final en una cançoneta eixordadora. Allà al garroferar s’escoltava un allargat ‘Ja vinc!’. La dona se’n tornava a l’interior, i el noi deixava els jocs i enfilava corrents el carrer, o es quedava encara una estona, segons la manera com acostumaven a rebre’l.

·
En fosquejar arribaven els carros del treball, i els carrers s’animaven. Les dones, la majoria, amb el ventre pujat, s’aplegaven als portals a xafardejar, mentre s’acabava de coure el sopar esperaven que arribés l’home.

·
La quitxalla, mentrestant, es lliurava als darrers jocs anb més delit; jugaven pels arbres, al mig del carrer, i s’afanyaven, davant del progressiu avenç de la nit, que venia a arrencar-los de llirs jocs en la veu de les mares.

Sebastià Juan Arbó (1965:173-174),
Narracions del Delta

·

I demà .... SANT JORDI !!!

·

ICH LIEB SIE, UN MOMENT D'INTHIMNITAT

.
HISTORIA D'UN MOMENT D'INTHIMNITAT ...

Fa uns dies us parlava del treball de Peter Szendy i el seu concepte d''Inthimnitat' (himne+intimitat), sobre com la música acompanya, es lliga i conforma la banda sonora de la nostra vida i es transforma en autèntics himnes.... doncs avui us vull explicar un moment d'Inthimnitat del Ciutadà K.

·

A finals dels '80, en l'eclosió de la fundacional 'ruta del bakalao', en els dies en que 'temples de la música' com l'Spook, la Chocolate (a Vàlència) o la Metro (a Amposta) marcaven la pauta musical de l'adolescent Ciutadà K. Hi havia moltes cançons i grups musicals que es quedaren a viure en la consciència, a la majoria els hem seguit la pista, hem mantingut la flama de la devoció, com The Cure, Depeche Mode, U2, New Order -encara que hagin desaparegut- com Joy Division. Cançons que, acompanyats de la indumentària del moment -gavardina negra fins als peus i cabell exageradament crepat 'a lo Robert Smith'-, provocava hores i hores de ball interminable, desbocat, extasiat al mig de la pista (pista, pista, necessito pista!).

.

Lògicament, però, hi ha moltes cançons d'aquells 'dies de discoteca' que no vaig arribar mai a saber-ne el nom, ni el grup, ni res. Segurament, moltes les he oblidat, però hi ha algunes -com la que us parlaré avui- que porta més de 20 anys arrapada en la zona cerebral del meu cap dedicada a la música ... i en molts cassettes (eh, Carol?).

·

En aquell moment no sabia ni com es deia, quan coincidia amb algun Dj o entès musical li tararejava el meu pèssim: 'ich lib si oh, oh, oh'... per si em podia dir a què corresponia, de qui era ... porto 15 anys sense èxit .... fins la setmana passada !!!

·

Estava escoltant l'Spotify (quin gran invent!) i vaig triar Nouvelle Vague, un genial grup que es dedica a versionar cançons dels anys '80 i new wave a ritme de bossanova... pels seus LP hi desfilen amb la dolça veu de la cantant peces de The Cure, Joy Division, New Order, Simple Minds.... oh! amb ells la nostàlgia musical està garantida.... però re-visada, actualitzada, posada al dia. Escoltant Bande à part (2006) una cançó sobresurt per damunt de les altres .... EISBÄER del grup Grauzone. En moments com aquests és quan entens perfectament l'efecte 'magdalena de Proust'... en sentir la música s'obrí una porta en el record... Eren ells !!! Gràcies a 'sant Google' els 15 anys d'espera havien acabat !!! .... Grauzone ('zona gris' en alemany) fou un grup suís de la zona pròxima a alemanya que el 1981 van editar un maxi-single: a la cara A, Eisbäer; i a la cara B, Film 2 i Ich Lieb Sie ... SÍ, ERA ELLA !!!! . Aquest 'maxi' a data d'avui encara és punxat, escoltat i ballat com si fos de temporada, per a molts crítics musicals és una peça a-temporal (¡toma ya!). El grup es desintegrà en el 1983 però en el 1998 la discogràfica va treure el disc Die Sunrise Tapes amb aquelles tres peces i 13 més que tenien en un calaix ...

·

Així que, amics i amigues, des del dia que vaig aconseguir gaudir d'aquest moment d''inthimnitat' amb l'Ich Lieb Sie dels Grauzone ... sóc una mica més feliç !!!

·

Ai, aquí us deixo amb un vídeo del meu himne musical personal:

I si a algú o alguna, com a mi, li porta records tot plegat, adjunto el seu hit Eisbäer (en subtítols):

SR. JOHN BALDESSARI AL MACBA

Queden només 4 dies per a poder gaudir -en el Macba- de la major retrospectiva de l'artista Baldessari -per a molts crítics, el pare de l'art conceptual-, amb un suggerent títol: John Baldessari: Pura Bellesa .... Finalitza el diumenge 25/04/10.

·

El sr. John Baldessari, nascut el 1931 a Califòrnia, després de dedicar-se força anys a la pintura va decidir -un 24 de juliol de 1970- fer una gran foguera amb tota la seva producció artística fins a 1966... ho va cremat tot. Ho va anomenar Cremation Project ... volia començr de zero, re-nèixer com a artista... I ho va portar fins a l'extrem de guardar les cendres i publicar una esquela a la premsa.

·

El sr. Baldessari ho tenia molt clar, les seves obres havien d'anar cap a una altra direcció, així ho afirmà en un vídeo de 1971 on el veiem escrivint moltes vegades (com si fossin còpies d'un càstig d'escola): "I will not make any more boring art" ("No faré mai més art avorrit"). No em direu que no és una màxima atractiva?

.

Pura Belleza és una retrospectiva de 130 obres, mostrada a nivell cronològic, amb l'excepció de la seva obra més recent: Brain/Cloud, que és la primera peça amb la que es reb als/les visitants (i podeu veure en la fotografia). Aquesta exposició va arribar al Macba vinguda directament de la Tate Modern de Londres i després marxarà a Los Angeles County Museum of Art i el Metropolitan de Nova York ... sí, amics i amigues, es tracta d'una de les exposicions de la temporada a BCN.

·

Va rebre el darrer Lleó d'Or de la Bienal de Venèzia i les seves obres es subhasten per milers de dòlars ... ell es pregunta què deu estar fent malament per a rebre tants reconeixements.

·

Perseguint aquest 'no-avoriment' ha treballat amb pintura, cinema, fotografia... per a crear una mena de 'gags visuals', surrealistes; intencionadament irònic, les seves obres -marcadament Pop o Neopop- porten una càrrega crítica per amb molt sentit de l'humor ... jo el veig com el Monty Python de l'Art (sí, agossarat, ho sé!).

·

Un a gran obra rellevant seva, per exemple, Kiss/Panic (1984):

·

DE VIDA (14): 'PAPA, FEM UNA PELI?'

·

Aquest és el post nº 500 !!! i m'autofelicito !!!

·
I per a celebrar-ho, us presento la resposta a una pregunta tendra i innocent del petit Biel:
- 'Papa, fem un peli?'
·
... el que veureu tot seguit n'és el resultat:

(per a veure el vídeo cliqueu aquí)

·

NIMBÍFER

·
La proliferació de traductors automàtics digitals té efectes secundaris. Els primaris, no caldria ni dir-ho, són positius perquè ens faciten l’accès a textos ignots. Però, tot i els avenços informàtics, encara estan molt condicionats per les errades. Els falsos amics (digitals) proliferen. Et pots trobar ‘Honey and killed’ a la carta de postres d’un restaurant (per ‘Mel i mató’). O un missatge tan extraordinari com ara ‘Marmitó la icona’ a la pàgina de Telefònica (versió digital de ‘Pinche el icono’, atès que un marmitó és un ajudant de cuina). D’aquest festival de confusions en podríem treure embranzida per generar neologismes imprevistos. Per exemple, l’acrònim anglòfon Nimby (de Not in my back yard) descriu la reacció dels col·lectius de veïns que rebutgen la instal·lació d’un equipament indesitjat (una presó, un abocador o un cementiri nuclear, com a Ascó). Doncs bé, per què no ampliem el sentit de l’adejctiu nimbífer? Derivat de nimbe, nimbífer vol dir ‘que porta aurèola’. Si l’associem a Nimby, el moviment nimbífer d’Ascó designaria els ciutadans contraris a les instal·lacions nuclears, l’aurèola dels quals creix després de cada mobilització.

Màrius Serra
A ‘Motacions’, l'Avui 25/03/10

·

D'ACADEMIA (6): SR. PETER SZENDY I LA JUKEBOX DE LA NOSTRA VIDA

·

Ui, feia molt temps que no actualitzàvem aquesta secció ('D'acadèmia'), la secció meny visitada i comentada del Ciutadà K . :S .

Avui us presento al sr. Peter Szendy, filòsof i musicòleg, -nascut a París el 1966- que dedica la seva trajectòria professional i acadèmica a entendre com la música forma part de la nostra vida, a definir com algunes cançons conformen la banda sonora dels notres moments vitals més transcendents ... o més quotidians.

·

A aquest acadèmic l'interessa la història de la nostra oïda i el procés i genealogia de l'escolta musical i ho ha fet en anteriors treballs com: Musica practica. Arrangements et phonographies de Monteverdi à James Brown (1997), Écoute, unes histoire de nos oreilles (2001), Membres fantômes. Des corps musiciens (2002), Sur Écoute. Esthétique de l’espionnage (2007). En els seus treballs acadèmics hi 'notem' l'ombra de Foucault, Derrida o Deleuze.

·

El gran mèrit del sr. Szendy és haver elevat a la dignitat d’objecte filosòfic l’univers banal de la música popular (si en comptes de a França hagués nascut a Valladolid, entre les dissertacions escrites pel sr. Szendy trobarím tornades com: ¡Viva la gente! La hay donde..., Cuando sales a bailar Mamy Panchita, Coge tu sombrero y póntelo..., parole, parole, parle, buscando en el baúl de los recuerdos). Com a lectors/es, el que rebem en els seus treballs -fruit de l'entorn culturalment postmodern en el que ens trobem- és un ric mapa cultural en el que les referència passen per: Freud, Benjamin, Marx, Kierkegaard, Nietzsche, Kafka, Joyce, Barthes, Coppola, Hitchcock, Mozart o jazz ... tot un caleïdoscopi !!!.
·

El seu darrer llibre ‘Grandes éxitos, la filosofía en el jukebox’ (2008), l'autor explora les relacions entre indústria cultural, consum de masses, música popular i culta, el kitsch... i el seu concepte estrella: ‘inthimnidad’ (himne+intimitat), és a dir aquelles peces musicals que es converteixen en els himnes de la nostra vida.

·

Interessant és, també, la dissertació sobre el procés dels ‘Cucs de l’oïda’ (Ohrwurm/Earworm) fenòmen etiquetat per Jame Kellaris (professor de marketing) i que ens parla de quan estem en una sala d'espera o caminant pel carrer i una melodia ens 'ataca' (literalment) el cervell i estem donant voltes i voltes en els calaixos de la nostra memòria per a saber de què es tracta, qui ho cantava i, el més important, amb quin moment de la nostra vida es relaciona ... i la potència de la música ens trasllada mentalment a aquella moment vital, el refresca, ens el reviu... com la magdalena de Proust.

·

... conceptes i idees d'una riquesa que s'incorporen, inevitablement, a la meva caixa d'eines ... en continuarem parlant de tot plegat ...

·

ELS 400€ DE CESAR VELASCO BROCA

·

Avui us presento un dels directors més 'marcians' que tenim a la penínsul·la ibèrica. Sí, sí, aquí també en tenim d'això!!. El sr. César Velasco Broca (1978) va ser notícies a finals de l'any passat per tenir a Berlín 1 hora de metratge revelat (16 mm) a l'espera d'aconseguir els 400€ que li manquen per a poder-ho recollir. I és que encara que ell fos el primer director en 36 anys en poder presentar un curt en la Quinzena de Realitzadors de Cannes el 2007 i que hagués gunyat el Gran Premi del Jurat a Slamdance aquell mateix any... el pobre César, ha buscat i perseguit -sense èxit- subvencions públiques per a poder 'tirar endavant' els seus projectes i cansat de no aconseguir-les ha optat pel sistema que us vaig comentar en un post anterior: el Crowdfunding, un sistema 2.0 per aconseguir finançament.

·

Necessita 400€ per a poder continuar el seu debut en el llargmetratge!!! Es tracta del film que començà anomenant-se: 'Noches transarmónicas' coescrit amb Nacho Vigalondo (un altre marcià!!) i que ara s'anomena Aurora. En el que porten filmat podrem veure: 5 minuts de Madrid filmats des dels terrats, 63 petons d'ex-parelles, nen i nenes corren amb 'chubasqueros' grocs, extraerrestres (que, per cert, són la 'marca' de la casa Velasco Broca)...

·

El cinema del sr. Velasco Broca no és un cinema fàcil, ni crispetarie, es tracta d'un cinema 'retrofuturista surrealista' (¡toma ya!), és com un creuament entre Buñuel, Bresson i Lynch (¡ahí es nada!)

·

La trajectòria d'aquest director és molt prometedora i al Ciutadà K avui us ofereixo els seus 3 millors curts. El seu primer curt: Footsy (en Super-8)(1996), sobre la història d'aparellament de dos cavalls morts i -el segon- Kinky Hoodoo Voodoo (en 16mm.)(acabat2004), que explica la història d'una invasió extraterrestre que s'alimenta de nens/es espanyols (curt que va rebre diversos premis i es veié als Festivals de Sitges, Donostia i Marienbad, entre d'altres)... amb aquests 2 treballs -deia-, el sr. Velasco Broca ja s'havia convertit en un dels curtmetratgistes més interessants de la dècada ...

(per veure el Kinky Hoodoo Voodoo cliqueu aquí)

·

Aquest reconeixement inicial en diferents festivals fèu que se li encarregà un vídeo d'educació sexual que s'acabà convertint en el curt: Der Milchshorf (La Costra Láctea)(2002), en el que barreja fetitisme, l'Espanya més folclòrica i alienígenes.

(per a veure la Costra Láctea cliqueu aquí)

·

Intenta sense èxit iniciar una serie de televisió, Las aventuras galácticas de Jaime de Funes i Arancha, publica un llibre: Los naranjos del eterno esplendor.... i realitza alguna col·laboració en el camp del vídeo-art.

·

L'aplaudiment internacional, però, li arribà amb Avant Pétalos Grillados (2007), el seu millor curtmetratge fins al moment. Aquest noi arribarà molt lluny !!!

(per a veure el curt Avant Pétalos Grillados cliqueu aquí)

"Una solución para que el cine europeo llegue a más gente

podría ser aumentar la población mundial;

aunque es probable que la mayoría vaya a ver cine americano"

(César Velasco Broca)

Filmografia de César Velasco Broca:
Noches Transarmónicas. Llargmetratge. 35 mm. (En procés)

Avant Pétalos Grillados. Curtmetratge. 16 mm. B/N. (2007)

Kinky Hoodoo Voodoo. Curtmetratge. 16 mm. B/N. (també conegut com a Saturno al final del verano)
Der Milchshorf: La costra láctea. Curtmetratge. 16mm. B/N. (2002)

Footsy. Curtmetratge. Super-8. Color. (1996)

·

ROCAMBOLESCO, BIZARRO

Hace tiempo que Occidente sufre una invasión: la de los freakies. Y no sólo en ciertos programas de televisión, YouTube o Eurovisión. Están en todas partes y actúan a todas horas. Se producen a diario en cualquier rincón del planeta sucesos tan demenciales, que a los medios de comunicación a menudo les faltan palabras para describirlos. Hay un adjetivo, empero, que se oye cada vez con mayor frecuencia: rocambolesco, que el diccionario de la Academia define como una "serie de hechos o circunstancias extraordinarios, exagerados o inverosímiles". Lo curioso es que no sólo sirve para calificar la actuación del atracador que se pone el pasamontañas del revés y huye del banco sin botín; el comportamiento de no pocos políticos también es merecedor de este atributo.

Rocabolesco viene de Rocambole, el extravagante protagonista de más de una veintena de novelas que gozaron de enorme éxito en su día escritas por el vizconde Pierre-Alexis Ponsard du Terrail (1829-1871). Para bautizar a su héroe, Ponsard resucitó una voz en desuso en francés, pero que aún existe en español: rocambola, que es una especie de ajo.

Algunos esforzados reporteros emplean ahora erróneamente bizarro como sinónimo de rocambolesco, tomándolo de bizarre en inglés (y francés), que quiere decir rocambolesco. Pero resulta que bizarro significa en español valiente, esforzado; nada que ver con los disparates de los freakies.

John W. Wilkinson

a Globish -Magazine

de La Vanguardia, 11/04/10

·

'SWANLIGHTS'... ALLÒ NOU D'ANTONY??

Sí, amics i amigues, feia temps que no sabíem res dels Antony and the Johnsons i la seva estrella indiscutible: l'Antony Hegarty... va presentar The Crying Light, ens va visitar al Palau de la Música (aquesta setmana farà un any) i, des de llavors, que va per aquests móns -de concert en concert- impressionant i posant la pell de gallina a tothom que el veu i l'escolta ... i és que Antony és màgic!

·

Avui tenia intenció de parlar-vos del nucli dur de la seva penúltima proposta musical, a qui anava dedicat el disc The Crying Light: el ballarí japonés Kazuo Ohno i la dansa Butoh ... però se m'ha creuat una notícia per davant que m'ha fet aparcar-ho i parlar d'aquell treball com al penúltim; ja que es comenta que l'Antony prepara nou disc, podria ser que s'anomenés Swanlights i que el proper hivern es publiqués. El primer single seria Insanity is vaporous, i inclouria altres peces com: Ghost, Salt, Silver and Oxygen, Christina's Farm ... i que ja està intepretant en els darrers concerts. Diuen que l'edició del disc serà de luxe: en format llibre amb textos i il·lustracions.... Comenten que tindrà un so menys minimalista ... ai, mira, ja torno a estar neguitós!!! ANTONY TORNA !!!

·

Us deixo amb una versió diferent i molt maca d'Epilepsy is dancing' ...

(per veure el víde cliqueu aquí)

SR. MALCOLM McLAREN

(1946-2010)

·

Va nèixer el 1946 a Stoke Newington (Anglaterra) amb el nom de Malcolm Robert Andrew Edwards. Als 2 anys el seu pare abandonà la família, segons diuen això va ser una sort ja que el 'control' familiar va passar a mans de la seva àvia -Rose Corre- i pel que sembla, es tractava d'una persona d'un forta personalitat que forjà un caràcter contundent en el petit Malcolm. "Mi abuela amaba el caos. Creía que cuando la gente se siente incómoda es cuando más deja claro lo que realmente es. Yo siempre he creído en eso" (digué McLaren). En aquesta línia, de ben jove es sentí atret per la Internacional Situacionista (organització revolucionària que pretenia canvis socials mitjançant actes de provocació) que el fèu viatjà a París en el maig del 68. Va ser expulsat de diverses escoles de Belles Arts i el 1971 va obrir una botiga de roba a Kings Road de Londres, anomenada SEX, amb la seva parella i dissenyadora Vivienne Westwood.... en una visita a New York (1974) es va adonar de la força comercial que tenia el vincle música/moda i s'oferí a dissenyar el vestuari dels New York Dolls i els fèu de manàger... el grup, però, es va desfer i ell va tornar a Londres per a 'construir' el seu propi grup: agafà el grup The Strand i el transformà en Sex Pistols (1975), això fou el millor que els podia passar, ja que amb el sr. MacLaren com a manàger arribaren on mai s'haguessin pogut imaginar... Caos + ràbia nihilista eren els punts cabdals d'un estil de fer música original que no estava en The Beatles o Rolling Stones, per exemple; aquesta fou la llavor del punk anglès... God Save The Queen (1977) la seva cançó insígnia i la més censurada de la història. Només duraren uns 3 anys i 2 LPs d'estudi... però la seva rellevància en la història de la música fou deicisiva.

·

Al sr. McLaren molts crítics el qualifiquen de visionari i afirmen que, sense ell, el punk britànic no hagués despegat mai ... llarga vida al punk !!

·

Aquí teniu el God Save The Queen (amb la lletra en espanyol subtitolda):

(per a veure el vídeo cliqueu aquí)

"Malcolm will return shortly... "

(podem llegir en el seu web inactiu ... )

·

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XX )

GREEN ZONE (2010)

El director d'aquest film, Paul Greengrass, tenint en compte els seus primers films com a director o guionista semblava que seguiria la trajectòria de Ken Loach, films compromesos sobre la història recent. Bloody sunday (2003), Omagh (2005) i United 93 (2006) ens ho feren pensar... però no! Ja que per la vida del sr. Greengrass es va creuar el sr. Bourne i a aquesta intenció compromesa li afegí tocs de gran producció, aires conspiratoris i cinema 'crispetaire'. El mito de Bourne (2004) i El ultimátum de Bourne (2007) ens oferiren un 'nou' Greengrass. Green Zone continua aquesta línia i a sobre el prota és Matt Damon... jo crec que l'haguessin pogut anomenar 'Bourne 4. Misión en Irak'. El millor? la part tècnica i visual: ritme frenètic, càmara en mà, realisme. El pitjor? la resolució de l'argument: les armes de destrucció massiva foren un 'bulo' (buf! que ens informin d'això a aquestes alçades... ¡cómo que no!)
Valoració: Bé
·
BROTHERS (2009)

Aquest film és un remake d'un premiat film de 2004: Brothers, de Susanne Bier, excel·lent pel·lícula danesa amb tocs 'dogma' on allò important és la intensitat de la interpretació dels actors/iu protagonistes. Fer un remake nomes 5 anys després no sé si té massa sentit; la novetat? localitzar-lo en territori USA. Una declaració ferma anti-belicista, unes interpretacions impecables: esfereïdor Maguire (el seu millor paper!); encantador canalla Gyllenhaal; madura, intensa i creïble Portman (el seu primer paper com a mare, si oblidem el que fèu a Los Fantasmas de Goya ... i sí, oblidem-lo, si us plau!). Si darrera trobem a Jim Sheridan, solvent director de perles com Mi pie izquierdo o En el nombre del padre, és una garantia. Potser en algun moment té un toc teleserie o un pél previsible .... però molt recomanable!

Valoració: Bé alt
·
PRECIOUS (2009)

Es tracta d'un d'aquells films independents i sopresa de l'any. Una història duríssima adornada amb moments onírico-musicals que et permeten agafa aire ... criticada per molts crítics per haver fet un film que és pornografia de la pobresa; aplaudida per altres que pensen que és real com la vida mateixa. Que en el segle XXI es puguin produir, encara, històries com les de Precious ens evidencia que no vivim en el millor dels sistemes possibles... m'hi nego!. Un film (ja em perdonareu l'agosarament!) amb un rerafons anarco: només la cultura ens farà lliures! L'Oscar per a Mo'nique la mare de la protagonista està plenament justificat, d'un realisme, patetisme i rebuig de treure's el barret. Impressionants, també, els papers amb la cara neta d'stars com Mariah Carey o Lenny Kraviz.... i una Gabourney Sidibe que carrega en les seves amples espatlles tot el pes de la pel·lícula. Peli de les que remouen consciències!!!

Valoració: Notable
·
COMO ENTRENAR A TU DRAGON 3D (2010)

Aquesta peli la família K l'ha vist 2 cops: un en 2D i l'altra amb 3D ... ¡toma ya! El responsables de Lilo & Stitch de Disney (un film molt reivindicable!) ara treballen per a Dreamworks ... i el resultat ha estat excel·lent. La productora de Shrek, Espantatiburones o Bee Movie se n'han adonat -per fi!- que les referències cinèfiles com a base de qualsevol gag té data de caducitat; i han optat -més per fi!- per 'crear' alguna cosa nova... i aquest film ho és! Història interessant, personatges ben definits, ambientació atractiva (el món viking) i un domini tècnic -sobretot en 3D- aclaparador, per dir-vos que l'ús del 3D està més aconseguit i en coherència amb la història que Avatar... amb això ja ho he dit tot!. Posats a buscar algun 'però', ho seria la previsibilitat del desenllaç o el toc ensucrat. Simpàtic el disseny de 'Desdentao' (el drac protagonista) que ens recorda -sospitosament- a Stitch... però en drac!. Film entretingut que et fa volar -literalment!- a cavall d'un drac.... què xuli!

Valoració: Notable
·

EL ESCRITOR (2010)

Una fotografia acerada, uns paisatges inhòspits, una illa fantasmagòrica... tot això trobem en el darrer film que li dóna una atmòsfera carregada, inquietant, com només el sr. Polanski ho sap fer. Després d'haver passat per una etapa històrica amb El pianista i Oliver Twist, Roman torna a la contemporaneïtat d'anteriors (i millors) films seus com: El quimérico inquilino, La semilla del diablo o Frenético. La seva situació personal (arrest domiciliari a Suïssa) l'ha portat a explicar-nos una història que té més de venjança contra el sistema polític i judicial del que sembla; però ho ha fet com un senyor, de forma discreta, subtil, gens evident... Un Ewan Mcgregor més pèl-roig i indefens que mai, un Brosnan (diuen que basat en Tony Blair) distant i fora de la realitat (com la majoria de primers ministres) i una Olivia Williams que s'emporta la palma en un paper complex, ric, dens i inquietant. Amb força similituds amb el Shutter Island, és el Polanski més Hitchcock. Es tracta d'una d'aquelles pelis rodones, sòlides, on tot està ben fet i explicat i amb un final d'aquells que se't queden gravats a la retina. Genial!

Valoració: Notable alt
·
EL SECRETO DE SUS OJOS (2009)

Aquest film li va robar l'Oscar al sr. Haneke (La cinta blanca) quan totes les quinieles apuntaven que seria el guanyador... el sr. Campanella ja pot estar content, ja! La crítica es va rendir als peus d'aquesta història meitat thriller políciac (l'ombra de Zodiac de Fincher és llarga) meitat història d'amor no consumat (tot un clàssic de la filmografia de Campanella: ...y llegó el amor, El mismo amor la misma lluvia, El hijo de la novia,). La fotografia és impecable, la forma de transmetre sentiments de pèrdua, d'amor no correspost, les mirades... està ben aconseguit ... però, ai!, hi ha alguna cosa en el guió que no l'acaba de fer creïble, hi ha massa 'coses' que queden penjades, poc explicades. Un final trampós però impactant. A mi el Campanella que m'agrada és el del seu primer film: El niño que gritó puta, un film contundent per la història i la forma d'explicar-la.

Valoració: Bé

·

DONDE VIVEN LOS MONSTRUOS (2009)

L'esperàvem amb ànsia! La nova marcianada del sr. Jonze adaptant un clàssic de la literatura infantil de ben poques pàgines amb monstres com a protagonistes oferia unes expectatives altíssimes ...Doncs bé, han quedat plenament satisfetes!! Where the wild things are és una meravella de pel·lícula on el realisme amb la que se'ns mostra l'illa dels monstres es combina amb l'emoció i els sentiments ... Cap film havia filmat de forma tan encertada la ràbia, el descontrol emocional, la rauxa infantil com ell. Uns monstres encantadors, una música hipnòtica, un protagonista -Max Records- que és un descobriment... Ara només ens manca esperar 'la nova' d'un altre marcià: Wes Anderson, que s'ha atrevit amb el Fantàstic Mr.Fox de Roald Dahl. Amics i amigues, ells salvaran el cinema !!!

Valoració: Excel·lent

DE VIDA (13): DIA DE PLATJA (ABRIL'10)

(per a veure les fotos cliqueu aquí)

He de confessar, abans de que Nur em denunciï a l'SGAE, que aquestes fotos les va fer TOTES ella. El Ciutadà K ha ferit el cor d'una artista. Disculpin les molèsties.

·

SR. LAWRENCE SCHILLER

·

Avui us presento un altre fotògraf de Hollywood, el sr. Lawrence Schiller. A diferència d'altres, el sr. Schiller es fèu 'amic' de les personalitats que fotografià: de Walther Matthau, Jack Lemmon, Bette Davies, Paul Newman, Marilyn Monroe, Robert Kennedy... entre d'altres. Les seves fotografies són tota una icona de la 'fotografia del cinema' (si és que això existeix!).

El sr. Schiller va nèixer a Brooklyn el 1936 però va crèixer a San Diego (Califòrnia). Va treballar com a fotoreporter en publicacions com Life, Paris Match, Time, Newsweek, .... Ha estat, però, un senyor polivalent: ha publicat diversos llibres de fotografia però també novel·les que han arribat a ser 'best seller' en el seu país, ha dirigit films i telefims de les seves pròpies històries (arribant a guanyar premis Emmys). Amb 74 anys i 50 de professional ... Les seves exposicions fotogràfiques han viatjat per tot el món .

Ell tingué el privilegi de fotografiar a Marilyn Monroe -pocs dies abans de morir- en la seva darrera pel·lícula inacabada, en unes sensuals i tristes imatges.

D'aquesta foto de Paul Newman i Joanne Woodward, el sr. Schiller digué: "él es el hombre con el que todas las mujeres del planeta querrían acostarse y luego está ella, de la que él está locamente enamorado".

LOSTMANIA (8): PERDUTS I ELS DARRERS CAPÍTOLS

Ai, amics i amigues, Lost s'està acabant ... en un tres i no res la darrera imatge del darrer capítol ens deixarà amb un esglai al cor ... i s'haurà acabat!.
·
Com ja us podeu imaginar, les informacions que surten de la productora i dels creadors de la serie són limitadíssimes, controladíssimes i escassíssimes però ja disposem dels títols que tindran els capítols que ens manquen per a veure de la Sisena i última temporada, que com ja haureu apreciat cada un va dedicat a un personatge de la serie (entre parèntesis us indico quan s'emetrà als USA, en dimarts a les 3 de la matinada, hora catalana):

·

- Capítol 11: Feliços per sempre més (Happily ever after), dedicat a Desmond (s'emetè ahir, 6 d'abril)

- Capíol 12 : Tothom estima l'Hugo (Everybody loves Hugo), dedicat a Hurley (13 d'abril)

- Capítol 13: L'últim recluta (The last recruit), dedicat a Claire (20 d'abril)

- Capítol 14: El candidat (The candidate), dedicat a Jack i Locke (4 de maig)

- Capítol 15: A través del mar (Across the sea), dedicat a Jacob/Nèmesi (11 de maig)

- Capítol 16: Allò pel qual que van morir (What they died for), dedicat a tots/es (18 de maig)

- Capítol 17/18: Fi (The end), dedicat a tots/es (Diumenge 23 de maig)

·

Ara per ara, el capítol que s'emporta la 'palma' d'aquesta darrera temporada per aclaridor i espectacular és, sense dubte: Ab Aeterno, dedicat a Richard Alpert ... Sobre aquest capítol, l'artista Brady Clark a realitzat el quadre que us mostro inspirat en aquest capítol, titolat: Corkhole Island Print (per cert, està a la venda per 35$ en aquest web de l'artista), bonic, il·lustratiu i amb un puntet spoiler.

·

La informació i traducció dels capítols els he extret d'un imprescindible blog -LostPerduts- d'entusiastes 'lostians/es' que -per amor a l'art- es dediquen a informar-nos (en català!) sobre aspectes de la serie i -el més important!!- es dediquen a oferir-nos, en descàrrega directa, els capítols en Versió Original subtítolats en català en un temps récord o "en un esprint espectacular" (com ressaltà i encoratjà Vicenç Villatoro a l'Avui), ja que si el capítol els 'ianquis' el veuen dimarts a la matinada (nostra) aquest equip de 7 persones ja el tenen disponible els dimecres a última hora en un únic arxiu de descàrrega i amb els subtítols incrustats... IMPECABLE! . Aquests xicots ja tenen en el Facebook 1.500 persones 'amigues' i milers de visites en el seu web ... per a que després ens diguin que els productes audiovisuals en català no tenen demanda !!

·

Per acabar, us deixo un petit i divertit vídeo d'animació del sr. Leinad Zivro (val la pena seguir-li la pista) en el que explica de forma mega-sintética i hiper-accelerada tota la serie fins a data d'avui ... brutal !!

per a veure el vídeo cliqueu aquí)

SR. PEDRO REYES (...a Isaac) (PART 8)

(per a veure els vídeos cliqueu aquí i aquí)

VACIO ... de Miguel Delibes

Cada vez que alguien se va de este mundo, queda indudablemente un vacío: el hueco de su ausencia, de las frases que nunca pronunciará, las risas que no saldrán de su garganta, las caricias que sus manos no llegarán a realizar. Puede ser que ese vacío irremediable sea percibido tan sólo por unos pocos, aquellos que quisieron de verdad al que se ha ido y le añoran cada día. Pero en algunas ocasiones invade el espacio, y deja a muchos temblorosos y nostálgicos. La muerte de Miguel Delibes ha sido de esas, de las que crean una sima a la que de pronto innumerables lectores nos sentimos asomados, la nada de él y sus palabras.

Delibes fue un gran escritor. Y un hombre grande. Lo uno y lo otro no siempre van unidos, aunque nuestra inevitable tendencia a la mitomanía quiera a menudo creerlo. Y lo segundo es sin duda más importante que lo primero. Pero en su caso, calidad literaria y bondad personal formaron un todo: la suya no fue la mirada de quien inventa un mundo a su antojo, ni tampoco la de quien lo disecciona fríamente, sino la del que observa con cercanía lo que le rodea y reconoce su fragilidad, y la ampara y le da calor.

A Delibes le preocupaba la desaparición definitiva de los viejos habitantes de los pueblos de su Castilla, aquellos que, como él decía, conocían los nombres de todos los pájaros y todas las flores, esas palabras hermosas y antiguas que él recogió amorosamente en sus escritos. Muy pocos días antes de su muerte, conocí a alguien que comparte esa misma preocupación: J. es taxista en una zona de la montaña de Asturias. Nació allí, hijo y nieto de mineros y de campesinos, seres recios, de los que aguantan la nieve durante meses sin protestar y sobreviven a la asfixia de los pozos de carbón y a la penuria de siglos. J. adora a sus viejos vecinos. Habla todo lo que puede con ellos y atesora en grabaciones y en documentales sus historias, sus recuerdos, el sonido dulzón de su llingua. Y, sobre todo, su vieja sabiduría, ese conocimiento profundo que tienen de la naturaleza y sus razones, de las lluvias y el viento, de la nieblas y las rocas, de los árboles y los animales. Le molesta profundamente -como a cualquier persona culta- que las gentes del campo hayan sido simpre objeto de burla en la sociedad española por parte de los habitantes de las villas y las ciudades: 'Ahí va un paleto, mira qué ridículo es'. Y resulta que ese paleto sabe mucho más de la vida de lo que podemos imaginas, que nos da mil vueltas en su capacidad de lógica y de razonamiento, que resiste estoicamente y hasta saca provecho de lo que a los urbanitas nos provoca un ataque de nervios.

Sí, también en eso, qué pena de país. Viajamos por Europa y nos impresiona ver los campos atendidos como jardines, los pueblos preservados a lo largo de los siglos, mientras aquí se caen los muros de las casas abandonadas, se degradan los bosques, se llenan lo que fueron cultivos de urbanizaciones de adosados. No es sólo un problema de clima y malas tierras, que también. Es además el resultado del largo desprecio, del ninguneo social y político a lo que no sea asfalto y rascacielos y aluminio y tecnología. Y entretanto, los últimos campesinos a la antigua mueren en silencio, y, como pensaba Delibes, en el vacío que dejan desaparece un mundo sabio al que dejan desaparece un mundo sabio al que nada sustituye

Angeles Caso

en el Magazine de La Vanguardia, 04/04/10

·