dimecres, 20 de novembre del 2024

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( L ): SITGES 2024 (SEGONA PART)

THE STORM (2024)
Peli d'animació japonesa que és un exemple clar de "peli com més sucre més dolç". Desborde d'imaginació, d'efectes i d"idees que no significa una 'millor peli", tanta intensitat atabala i ens despista de la história... Passarà sense pena ni glória tot i l'intent per emular el mestre Miyazaki
Valoració: 5




CHAIN REACTIONS (2024)
Des de fa un anys anar al Festival de Sitges significa gaudir d'un nou documental del mestre Alexandre O. Philippe. La seva forma d'abordar cada tema que toca està plena d'originalitat i d'amor pel cinema. El film d'enguany és sobre "La matanza de Texas", la mítica obra de Tobe Hopper. Donant veu a 5 personatges vinculats al cinema o al terror, se'ns destapen interioritats del film. Veus com Takashi Miike, Stephen King o Katryn Kusama. Una meravella! i si a sobre ve el mateix Alexandre a presentar-la, millor; i si el Festival té el detall de programar-lo amb "La Matanza de Texas" ja és un lujazo !!!
Thanks, Alexandre!!
Valoració: 9


LA MATANZA DE TEXAS (1974)
Peça fundacional i de culte, estrenada el 1974 i dirigida per Tobe Hopper. Amb ella començaria el reguitzell de pelis sobre famílies sàdiques i salvatges que mutilen viatgers despistats. La força del personatge principal -Leatherface- és inqüestionable. Les seves imatges desagradables, malsanes, brutes i incòmodes se't graven a la retina per sempre... I gairebé sense ensenyar massa sang. Veure-la en pantalla gran és un dels regals que et proporciona el Festival de Sitges.
Valoració: 9


UNA BALLENA (2024)
Quina delícia... Com si Le Samourai de Melville l'haguessin creuat amb La Llegada de Villeneuve. La história d'una assassina a sou, freda, inexpressiva, silenciosa, sense Vida peró amb un secret que s'intueix i ens acompanya durant tot el film i que interpreta de forma solvent i impecable Ingrid Garcia-Jonsson. Pausada, esteticista, hipnótica, poética... Un gran exemple de com el creuament de gèneres ens pot proporcionar moltes alegries.
Una perla!!
Valoració: 9


CALL OF WATER (2024)
Una mare amb dos fills, a la platja, el fill gran es queda sol uns instants i estableix una estranya connexió amb el mar i l'aigua en general que impactarà en tot el sistema familiar. Dirigida per Elise Otzenberger i amb una Cecile de France que aguanta gairebé tot el pes del film: una mare coratge que decideix confiar en el seu fill per boges que siguin les seves paraules i accions. De fet, el títol original -Par Amour- encaixa molt més en la intenciò del film, que el títol insuls en anglès. Es un d'aquells films en els que la subtilesa de l'element fantàstic va filtrant en la quotidianeïtat. Allò fantàstic está peró és l'excusa per a parlar de les relacions familiars, de parella, dels rols de gènere i la paternitat/maternitat.
Directora i actriu han vingut a presentar-la
Interessant!
Valoració: 7,5

MALDOROR (2024)
Si fa uns dies us deia que venir a Sitges era retrobar-me cada any amb el nou documental d'Alexandre O. Phllippe, estic veient que també em passa amb Fabrice Du Welz. Cada nou film d'aquest director belga és una peça més d'una trajectória impecable en el cinema. "Maldoror" és una dura adaptació dels fets reals que van succeïr a principis dels '90 a Bèlgica sobre rapte i abús de menors. Aires de 'Zodiac' per a la história d'un gendarme -Paul Chartier- que s'obsessiona a destapar una xarxa en la que estan implicats altes esferes judicials i governamentals. De bon ritme, interpretacions intenses i guió brillant per a parlar-nos de la maldat i de la inoperància -massa sovint- del sistema judicial i policial.
Sense dubte, una mooolt bona peli.
Valoració: 8,5


LUNA (2024)
Alfonso Cortés-Cavanillas i un repartiment de luxe: Asier Etxendia, Greta Fernandez, Roberto Alamo, entre altres, han vingut a Sitges a presentar un film tan ambiciós com fallit. Un despropósit. Intent de fer un 'Gravity' quan no es té ni els mitjans ni el guió adequats.... Clar exemple de que si no tens el que s'ha de tenir per a fer una peli, millor no la facis. La segona pitjor peli del Sitges 2024.
Un desastre!
Valoració: 3

 
PLANETE B
Film francés de ciència-ficció social dirigit per una dona: Aude Lea Rapin, que ha vingut a Sitges a presentar-lo. Ens planteja una França al 2039, amb un opressiu sistema de protecció governamental farcit de drons i fo


rces de seguretat, un grup de resistència i una presó virtual on s'ailla als detinguts polítics: Planete B.
Ben facturada, pot ser un pél convencional en el seu plantejament peró amb apunts futuristes destacables. Correcta!
Valoració: 7


THE RULE OF JENNY PEN (2024)
De Nova Zelanda ens arriba aquest film amb un plantejament original: "el bullying en residències de gent gran". Com es va destacar a la roda de premsa del film: assetjament entre iguals l'hem vist en instituts, en presons, en entorns laborals, peró pocs cops en residències gerocultores... Veure com un 'iaio' maltracte a un altre 'sense impunitat' és tremendo, fins i tot, grotesc; i si el que ho fa es serveix d'una titella per a executar els cops i les 'tortures' encara té un punt més boig. Geoffrey Rush i John Lithgow rasquen l"slapstick en aquesta 'batalla' de caigudes i cops.

Una bona comèdia negra!
Valoració: 7


EL LLANTO (2024)
Debut en el llargmetratge de Pedro Martín-Calero. Amb una história que comença en l'actualitat, amb una presència fantasmal masculina que assetja a una jove mentre sent dones lamentant-se que només escolta ella... A la seva mare, dècades abans, li va passar el mateix.... Més interessant del què esperàvem. Bon ritme, bons moments de tensió, amb alguns ensurts destacables.
Valoració: 7,5


2073 (2024)
El director Asif Kapadia és un reconegut documentalista que fins ara s'havia centrat en personalitats individuals com Aytor Senna, Amy Winehouse, Fereder o Maradona. Segons les seves paraules a la presentació, '2073' és el seu primer film de ficció... D'una forma tècnica no li podem treure la raó, en tant que ens situa en l'any del títol (per tant, el futur) en una societat ultravigilada, autoritária i aniquiladora de qualsevol forma de dissidència. De forma hàbil tira enrera en el temps per a ensenyar-nos com hem arribat fins aquí; i el motiu que ens dóna no pot ser més eloqüent: nosaltres NO ho hem impedit. El fascisme ha guanyat perquè no hem estat capaços de parar-lo. És aquí quan pren força la idea de que és un documental encobert en el que ens ensenya el malament que està tot... Desesperançador o motivador?
Tirem la tovallola o encenem containers?
Molt interessant.
Valoració: 8,5



dimarts, 19 de novembre del 2024

EL ZOMBIES, PER FI, ENTREN AL MUSEU

 

Els zombies, per fi, s'han convertit en material de museu. Una de les icones del cinema de terror algun comissari ha considerat que ja seria hora de que fos la peça central d'una exposició. Si és que, les persones que valorem el 'cinema de zombies', fa anys que sabem que aquest tipus de cinema és molt més que un cinema de sang i fetge, de cervells i vísceres. 

El Musée du Quai Branly de París, fins al 16 de febrer de 2025, mostra l'exposició 'Zombis. La mort no és un final?', amb l'objectiu de posar el focus en l'univers 'zombi/zombie'. 

El primer que hauríem de fer és aclarir conceptes, no és el mateix un 'zombi' que un 'zombie'. El primer fa referència a una procès de zombificació present a Haití i que arrenca en temps de l'esclavitud; es tracta d'un individu viu que ha estat jutjat i condemnat a viure en un cos sense ànima, desproveït de voluntat. El segon, es tracta d'una reinterpretació occidental de l'anterior: un no-mort caníbal que es va anar construint culturalment des del segle XIX. Si el 'zombi' s'alimenta d'ell mateix, el 'zombie' s'alimenta dels altres. L'univers 'zombie' s'ha enfortit de tal manera que ha fet desaparèixer el 'zombi', i quan parlem d'aquesta qüestió el referent tahitià ha desaparegut totalment del mapa.

Si en la creació de Frankenstein hi podem veure la por a la ciència, l'entorn zombie ens fa de mirall d'una societat consumista, repetitiva, buida i amb poc control de les nostres existències que ens anul·la i ens fa anar a revolc de 'modes i tendències'. Des de que George A. Romero, l'any 1968 va realitzar la fundacional La noche de los muertos vivientes, el 'personatge' s'ha anat expandit fins a arribar a una peça indispensable de la cultura cinematogràfica (o la Cultural, en general). Actualment, podem trobar unes 250 pelis i sèries a les plataformes al voltant de la 'qüestió zombie'.

Poc a poc, aquest univers ha anat incorporant altres neguits i pors de la nostra societat, com per exemple, l'ecologisme, la sostenibilitat i el col·lapse medi ambiental. Bona part, de les produccions cinematogràfiques de 'zombies' ens parlen d'un món apocalíptic, molt vinculat a la fi del món, on s'hi poden afegir pandèmies que aviven aquest panorama desolador, com el sida, l'ebola o el covid. El 'zombie' també ens permet explorar la por a una societat sobrepoblada en la que -potser- no hi ha prou recursos per a tothom, d'aquí la metàfora devoradora d'uns als altres.

L'exposició, gràcies al fil que ens proporciona el 'zombi' ens parla d'una de les nostres pors possibles: i si la mort no fos alliberament i fos escalvatge? D'aquest plantejament es situa la figura del 'zombi', nascut a Haití en del segle XVII però historiadors parlen que el concepte podria venir la cruïlla entre Gabon, República del Congo i Angola. Però el 'personatge' es concreta a Haití, on els esclaus sota règim colonial tenien l'esperança de que les seves condicions terribles de vida trobessin la pau un cop morts ... però la zombificació permeti de continuar disposant de la mà d'obra per sempre, sense voluntat, sense reivindicacions, sense problemes. Esclaus eternament.  

L'exposició doncs, navega per les dues concepcions i aporta material divers i complet sobre ambdues 'línies': pintures, llibres, escultures... 

El món zombie ja és material d'estudi artístic. Ja era hora!


dissabte, 16 de novembre del 2024

'THE QUIET MAN' (EL HOMBRE TRANQUILO) AL CINECLUB LA RAPITA

 

Demà ens arriba un auténtic clássic al CineClub La Ràpita. Una de les obras crespusculars del mestre John Ford. 'The Quiet man' (1952) és una de les històries d'amor més romàntiques de la Història del Cinema, un cant a Irlanda, un homenatge als avantpassats i una obra mestra.

El director que semblava que només sabia fer westerns, va aixecar una deliciosa pel·lícula basada en un conte de l'escriptor irlandès Maurice Walsh de 1933 que ja té la combinació perfecta entre drama, romanç i comèdia que fou encertadament traslladada a la gran pantalla amb guió del mateix director amb Frank S. Nugent. Al llegir-la, el sr. Ford es va sentir molt identificat amb la història del compte i 3 anys després ja en va comprar els drets.

Al mestre Ford li va costar aconseguir finançament per a realitzar el film, 15 anys, volia filmar-la en entorn naturals i això implicava trasllada tot l'equip a Irlanda. Ja l'any 1944 va aconseguir un acord verbal amb Wayne o O'Hara pero no fou fins al 1952 quan va aconseguir els 2 milions de dòlars que li calien. 

El film ens parla de la història de Sean Thornton, un boxejado
r dels EEUU retirat per una tragèdia, que retorna al seu poble nadiu Inisfree (a Irlanda) del que va marxar quan tenia 12 anys. Ell es considera un home tranquil però la vida que troba a Inisfree no serà tan plàcida com esperava i es genera enemistats amb els seus nous 'veïns', sobretot amb un, que resulta ser el germà de la dona de la que el protagonista s'ha enamorat.... John Wayne com a  Sean Thornton i Maureen O'Hara com a Mary Kate ens ofereixen unes interpretacions brillants i una química entre ambdós envejable (van compartir 5 pelis, 3 amb John Ford). Val la pena apuntar que el personatge femení es diu Kate en homenatge a la llarga història d'amor que el director va viure amb Katharine Hepburn, ocult durant molts anys per l'ultracatolicisme del director casat amb la seva muller Mary... de la Maureen O'Hara el sr. Ford, també es va enamorar. El protagonista es diu Sean que és John en gaèlic i Thornton és com es deien els cosins irlandesos de Ford; el personatge del film està inspirat en el cosí del director Martin Thornton que havia estat campió de boxa 10 anys abans i s'havia retirat a viure una vida traquil·la en un poble d'Irlanda.

Una fotografia preciosa i un banda sonora brillant de Victor Young i Ricard Farrelly -a les que incorporaren aires celtres i cançons populars irlandeses- proporcionen al film una bellesa i una màgia que la situen com una de les millors pelis de la História del Cinema i ens ofereixen Inisfree com el paradís de la tranquil·litat, la bellesa i l'armonia. 

El costumbrisme, les tradicions i els paisatges ens ofereixen un viatge al cor de la Irlanda rural i auténtica. Un homenatge del director als seus avantpassats. El sr. Ford ja tenia 55 anys quan va filmar The Quiet Man i el seu cinema ja estava carregat de nostalgia i sensibilitat, allunyat dels seus westerns durs i masculins... 

Va aconseguir els Oscar a millor fotografia i li va proporcionar el 4 Oscar al sr. John Ford, l'únic amb aquest rècord.

Un film plàcid, amable, bonic i romàntic. Una cant a la vida, a l'amor i a l'amistat. Una perla de la Història del Cinema que podrem gaudir demà diumenge, en pantalla gran i en versió original subtitulada.



dijous, 14 de novembre del 2024

ARRIBA 'SONGS OF A LOST WORLD', EL NOU DISC DE THE CURE

 

Després de 16 anys sense publicar disc d'estudi. El darrer fou 4:13 Dream (2008), disc poc destacable i havent d'anar 24 anys enrera per a recordar un dels seus brillants darrers treballs publicats: Bloodflowers (2000).


Tot i que el contingut de les cançons i les declaracions del sr. Robert Smith, fan pensar amb una retirada de la banda; semblar que el disc que ens ocupa és el primer d'una trilogia que te pensada mr. Smith i que la seva retirada la podria tenir plantejada per al 2028, quan tingui 70 anys. De moment, doncs, tenim The Cure per a una temporada i amb material nou.

El concert de 3 hores (habitual en la banda) del passat 01 de novembre al Troxy de Londres per presentar el nou disc, amb el límit de 3.000 espectadors/es presencials però l'opció de gaudir-lo a milers més en streaming i gratuït, fou tot un encert.

El sr. Robert Smith porta 45 anys al capdavant dels The Cure. Els components de la banda han entrat i han sortit però ell és l'anima mater, el creador de les atmosferes musicals que ens ha ofert al llarg de tots aquests anys.


Ja fa gairebé 4 anys, a can Ciutadà K, parlàvem d'un possible nou disc, es parlava d'una trilogia i el primer disc s'havia de dir Live From The Moon, coincidint amb l'arribada de la humanitat a la lluna. En aquell moment, el sr. Smith avançava que seria el treball més trist de la seva discografia.

Doncs bé, ja tenim el disc aquí. 'Songs of a Lost World' són 8 cançons que parlen de pèrdua, tristesa i soledat. Un disc que arriba envoltat per la mort en poc temps del pare, la mare i el germà del sr. Smith. Segons les seves paraules, ara és quan la mort realment és fa evident, palpable i sofrent... "quan ets jove en parles sense saber molt bé què dius!". 'I can never say goodbye', concretament, és el dolorós adéu al seu germà Richard.

Songs of a lost world és el disc 14 d'estudi de la banda. 4 dels 8 temes ja han estat intepretats en directe en la llarga gira que els va portar al Palau Sant Jordi a finals de l'any passat. Per tant, no era un treball totalment desconegut per al públic, només calia enregistrar-lo. Segons la revista Rolling Stones és el millor disc de la banda des del Disintegration (1989).

La presentació al Foxtry ha estat un concert memorable, amb una primera part interpretant íntegrament el disc i seguint l'ordre de les cançons; i una segona part que ha estat un repàs de la seva discografia... 3 hores de concert!


Als The Cure els hem gaudit 3 cops: 1996, 2016 i 2023. Segons el mateix Smith, faran una aturada de directes fins a l'octubre de 2025; potser llavors ja tenim el segon disc de la nova trilogia al mercat i el gaudim en directe.

Estem contents, molt, d'aquest nou treball i encara més si sabem que en vindran, encara, 2 més. 

Del contingut de 'Songs of a lost world' us en parlo en un altre post.


dimecres, 13 de novembre del 2024

'AUNQUE TU NO LO SEPAS' AL CINECLUB LA RAPITA

 

Aquest novembre al CineClub La Ràpita estem molt col·laboratius, si la setmana passada vinculàvem la projecció de 'Midnight in Paris' de Woody Allen amb l'exposició 'Hommage a trois' d'AIDA; aquesta setmana ens agermanem amb Ràpita Poètica per a presentar-vos el documental 'Aunque tú no lo sepas' dedicat al poeta Luis Garcia Montero.

El film repassa la vida i obra del poeta mentre ens fa una valoració de l'estat actual del 'món poètic'.

Luis Garcia Montero va nèixer a Granada, formant-se al costat de grans poetes Rafael Alberti o Gil de Biedma. Llibre a llibre ha anat enfortint la seva veu poètica i calant en el públic, arribant a ser best sellers molts dels seus reculls poètics i arribant a emplenar les platees en els seus recitals de poesia. El film ens parla d'un Garcia Montero polièdric: activista, novel·lista, catedràtic, crític... i marit d'Almudena Grandes, però en paraules del personatge principal ell s'identifica com a 'poeta'. 

El film està dirigit per Charlie Arnaiz i Alberto Ortega, tàndem especialitzat en biografiar en el cinema personalitats culturals com Ramoncin, Labordeta, Alejandro Sanz, Raphael o Jose Maria Garcia. La pel·lícula inclou les intervencions d'infinitat d'artistes com Miguel Rios, Ismael Serrano, Joaquin Sabina, Juan Diego Botto, Joan Manuel Serrat, Solea Morente, Quique González, Estrella Morente... entre molts altres. El documental agafa un dels seus poemes més coneguts musicat per Quique González i interpretat per Enrique Urquijo (de Los Secretos): "Aunque tú no lo sepas", inclòs en el seu llibre Habitaciones separadas (1994).

Aquest poema va inspirar a Almudena Grandes a escriure el relat 'El vocabulario de los balcones', inclòs en el seu llibre Modelos de mujer (1996). Aquest relat va ser portat al cinema per Juan Vicente Córdoba l'any 2000 en el film homònim Aunque tú no lo sepas.

Le pel·lícula no és només un film al voltant del sr. Garcia Montero sinó que es tracta d'un homenatge a la poesia. El directors plantegen un film ambiciós, en el que planegen preguntes com 'pot un poema canviar la nostra forma de veure les nostres vides? o quin lloc ocupa la poesia en la nostra societat?. 

Per a molts, Luis Garcia Montero és una arquitecte de les emocions i si no el coneixeu, el film que Ràpita Poètica i el CineClub La Ràpita us ofereix demà, és una bona oportunitat per a coneixe'l i si el coneixeu us podreu recrear en la seva obra i la seva persona ...