14 ANYS DEL FINAL D'ETA

"Euskadi ta Askatasuna, organización socialista revolucionaria vasca de liberación nacional, desea mediante esta Declaración dar a conocer su decisión:

ETA considera que la Conferencia Internacional celebrada recientemente en Euskal Herria es una iniciativa de gran trascendencia política. La resolución acordada reúne los ingredientes para una solución integral del conflicto y cuenta con el apoyo de amplios sectores de la sociedad vasca y de la comunidad internacional.

En Euskal Herria se está abriendo un nuevo tiempo político. Estamos ante un oportunidad histórica para dar una solución justa y democrática al secular conflicto político. Frente a la violencia y la represión, el diálogo y el acuerdo deben caracterizar el nuevo ciclo. El reconocimiento de Euskal Herria y el respeto a la voluntad popular deben prevalecer sobre la imposición. Ese es el deseo de la mayoría de la ciudadanía vasca.

La lucha de largos años ha creado esta oportunidad. No ha sido un camino fácil. La crudeza de la lucha se ha llevado a muchas compañera y compañeros para siempre. Otros están sufriendo la cárcel o el exilio. Para ellos y ellas nuestro reconocimiento y más sentido homenaje. 

En adelante, el camino tampoco será fácil. Ante la imposición que aún perdura, cada paso, cada logro, será fruto del esfuerzo y de la lucha de la ciudadanía vasca. A lo largo de estos años Euskal Herria ha acumulado la experiencia y fuerza necesaria para afrontar este camino y tiene también la determinación para hacerlo.

Es tiempo de mirar al futuro con esperanza. Es tiempo también de actuar con responsabilidad y valentía.

Por todo ello,

ETA ha decidido el cese definitivo de su actividad armada. ETA hace un llamamiento a los gobiernos de España y Francia para abrir un proceso de diálogo directo que tenga por objetivo la resolución de las consecuencias del conflicto y, así, la superación de la confrontación armada. ETA con esta declaración histórica muestra su compromiso claro, firme y definitivo.

ETA, por último, hace un llamamiento a la sociedad vasca para que se implique en este proceso de soluciones hasta construir un escenario de paz y libertad.

GORA EUSKAL HERRIA ASKATASUNA! GORA EUSKAL HERRIA SOZIALISTA!

JO TA KE INDEPENDENTZIA ETA SOZIALISMOA LORTU ARTE!

En Euskal Herria, a 20 de octubre de 2011

Euskadi Ta Askatasuna

E.T.A.

CINEMA EN CONSTRUCCIO A AMPOSTA RADIO #PROGRAMA151

>

'LA COPA DEL GENERALISIMO' DEL SR. EUGENIO MERINO AMB INDECLINE

El sr. Eugenio Merino és una artista que va nèixer a Madrid i al que li seguim la pista. Les seves obres extremadament polítiques tenen un sentit de l'humor més que suggerent i atractiu, amb una innegable fixació per les dictadures i la figura de Franco (maleït sia!).

Les seves escultures -com la brutal 'Franco always' en la que veiem la recreació del cos de Franco a tamany natural dins d'una nevera- són d'un impacte tremendo.

Un dels darrers projectes del sr. Merino juntament amb INDECLINE (col·lectiu artístic dels EEUU) ha estat 'La Copa del Generalísimo' en motiu del 50 aniversari de la mort de Franco. Es tracta de fer servir una reproducció a tamany natural del cap de Franco i fer-lo servir com a pilota de futbol. Un dels espais on ha tingut lloc tan 'curiós' partit ha estat en les trinxeres del camí de Les Coves del Tol, a Moià, en les que el 1939 foren l'escenari de la defensa de la República davant dels colpistes franquistes.

Com ens explica el projecte, després d'esclatar la Guerra Espanyola de 1936 totes les competicions esportives van quedar suspeses excepte el futbol, que es va continuant celebrant-se en zona republicana.... l'any 1940 el Torneo Nacional de Fútbol va passar a anomenar-se La Copa del Generalísimo, a major glòria del dictador. Sense dubte, el futbol es va convertir en un instrument de propaganda, control social, supremacia del régim i suposada unitat de país.

Així doncs, jugar un partit de futbol, en zona de trinxeres amb el cap de Franco és d'una justífica poètica i artística d'impacte innegable.

Continuarem estant alerta de les accions del sr. Merino ...

NO ET FACIS PAGA DE RES

 

NO ET FACIS PAGA DE RES

 

Jo crec que podem fer el que vàrem dir,

sense fer-nos, però, paga de res.

que és possible que els núvols de cotó

que ara veiem es tornin a la tarda temporal de pluja

i hàgim d'aixoplugar-nos. En qui sap quin lloc!

Sota quin ràfec? Sota quina vela?

Perquè, ja ho saps, de casa no n'hi ha,

de sostre veritable no n'hi ha,

que l'únic sostre és la senzilla tapa

de la caixa de morts.

Joan Vinyoli (2014:194). Poesia completa.

(imatge generada per IA)

'DOS HOMBRES Y UN DESTINO' AL CINECLUB LA RAPITA

 

Quina millor forma d'homenatjar un actor que veient alguna de les seves pelis? Això és el que farà aquest diumenge el CineClub La Ràpita amb el sr. Robert Redford, que va morir fa pocs dies. I ho farem amb un clàssic per excel·lència: 'Dos hombres y un destino' (Butch Cassidy and the Sundance Kid), la peli de 1969 de George Roy Hill que és tota una icona gràcies a la seva parella protagonista: Robert Redford i Paul Newman. 

No es tracta d'una pel·lícula perfecta, de fet, a la crítica no li va agrada gens però al públic, sí; de fet, ja passa això amb algunes pel·lícules mítiques que públic i crítica no sempre van de la mà. Però tot i les crítiques aquesta peli fou la més taquillera de l'any.

Inicialment, el protagonista que havia de compartir pantalla amb el sr. Newman era Steve McQueen, que volia compartir peli amb ell i li va proposta però es va desembarcar del projecte i va entrar el sr. Redford, que encara no era una estrella (una altra de les opcions era Marlon Brando). 

El primer gènere en el s'emmarca és el western, però en una època en el que aquest génere estava reformulant-se, canviant, es parlava ja de 'western crepuscular' allunyant-se del racisme i masclisme de films anteriors. El film s'atreveix amb els dos bandits més famosos dels EEUU però els dóna un aire humorístic i romàntic que és una evidència d'aquests nous terrenys dels westerns que us comentava... I més si afegim l'èxit de la seva cançó principal, positiva i optimista: 'Raindrops Keep Falling on my head' de Burt Bacharach i Hal David que va guanyar l'Oscar a la millor cançó original i fou un hit pop musical immediat.

Segons el sr. Newman fou un dels millors rodatges en els que va participar i la bona química amb el seu company fou tant dins com fora de la pantalla. El bon feeling entre els dos actors és inqüestionable i partir d'aquí el tàndem Newman-Redford es mantingué en la ment del públic per a sempre. De fet, repetirien 4 anys després, amb el mateix director a El Golpe (1973), reforçant el seu vincle com a actors.

Detalls curiosos del film: com que Newman va caure diverses vegades en la icònica escena de la bici, Redford no era massa amic dels cavalls i va tenir més d'un ensurt en el rodatge (tot i que 30 anys després dirigiria i protagonitzaria El hombre que susurraba a los caballos)

El guió del sr. William Goldman -que també es va emportar l'Oscar-, un dels guionistes més famós de Hollywood, d'ell són els de Todos los hombres del presidente, Marathon Man o Misery, a més de ser l'autor de La princesa prometida.

La peli es va emportar 4 Oscar -apart dels ja comentats de Guió i Cançó original- el de Millor Pel·lícula o Millor Fotografia.

Es tracta d'un film on la barreja de géneres és el seu gran atractiu: western, comèdia, romànticisme, aventura, drama, acció... i buddy movie (que es va 'inventar' en aquest film).

Aquest diumenge gaudirem d'una pel·lícula mítica i de les més populars de la Història del Cinema.