dimarts, 1 d’abril del 2025

PARAULA DE BELA TARR: 'PER QUÈ FAIG CINEMA?'


Al bell mig d'un món que es presenta incomprensible, a l'edat de 33, la pregunta de per què faig cinema sembla incontestable. No ho sé.

Tot el que sé és que no puc fer pel·lícules si no m'ho permeten. Sense recursos, ni finançament, em sento com si no exitís. Els darrers dos anys de la meva vida han passat sota un constant estat d'aparent futilitat. No he tingut cap oportunitat de fer els meus projectes dins dels canals oficials. Només tenia dos possibilitats: ofegar-me gradualment o buscar alguna altra alternativa. Vaig passar per un any horrible de suplicar per diners i, alhora, intentar esbrinar si era possible fer un altre tipus de cinema a Hongria, un cinema que no depengués de les vies oficials o tradicions de finançament. I una vegada que els diners van arribar i vaig aconseguir crear una petita oportunitat, enganyant-me a mi mateix, dient-me que sóc 'independent', va ser quan vaig comprendre que no existeix tal cosa com la independència i la llibertat, només la política i els diners. No és possible escapar-se. Aquells que et donen diners són també una amenaça i l'únic que en queda són obligacions. Però la pel·lícula s'ha de fer. Aleshores un s'aferra desesperadament a la càmera, com si ella fos l'última guardiana d'una veritat que una mateix havia suposat que existia. Però què rodar si tot és mentida? L'única cosa que es pot ser és un apologista de les mentides, de l'engany i la deshonestedat.

Aleshores, per què fer cinema?

Això condueixa conflictes interns. A mesura que la meva autoconfiança disminuïa, el meu equip tècnic també començava a abandonar-me perquè l'empresa semblava incerta i no els podia pagar prou. Vaig quedar amb un sentiment d'ansietat generalitzat. Aleshores vaig fugir d'una forma de desesperació cap a una altra: el cinema.

Probablement faig pel·lícules per desafiar el destí, per, simultàniament, humiliar-me a més no poder i, per un instant, ser la persona més lliure del món. Perquè menyspreo les històries, aquestes condueixen la gent a l'engany, fent-los creure que alguna cosa ha passat. De fet, res no passa mai en tant que passem d'una condició a una altra. Ja que avui només hi ha maneres de ser, les històries han esdevingut obsoletes i plenes de clixés, i s'han dissolt en elles mateixes. L'únic que queda és el temps. Aquesta és probablement la única cosa genuïna que ens queda. El temps en si mateix: els anys, dies, hores, minuts que les pel·lícules mateixes han extingit. Per sort ja no existeix cap moda autèntica. Una mena de gran introspecció, la recerca de les nostres pròpies ànimes ens pots ajudar a alleujar aquesta situació.

O a matar-nos.

Podríem ser incapaços de fer cinema, o podríem morir fent cinema. Tot i això, no hi ha escapatòria. 

Perquè les pel·lícules són l'únic mitjà per legitimar les nostres vides. Al final res no quedarà de nosaltres excepte les tires de cel·luloide en què les nostres ombres vagabundegen a la recerca de la veritat i de la humanitat fins al final dels temps.

En realitat, no sé per què faig cinema.

Potser per sobreviure, perquè encara voldria viure, almenys per un temps més...


Bela Tarr (1988).

(Traducció: Manel Raga)

EN CONSTRUCCIO D'AMPOSTA RADIO #PROGRAMA145



>

dimecres, 26 de març del 2025

PREMIS OSCAR 2025: ANORA, GRAN GUANYADORA


'Anora', de Sean Baker ha estat la gran guanyadora (i per sorpresa, almenys per a mi) dels Premis Oscar d'enguany. És la responsable de que en la meva quiniela personal només hagi tingut un 52% d'encerts. La meva gran aposta era per a 'The Brutalist', digna mereixedora del títol de millor pel·lícula del 2024... però l'Acadèmia de Hollywood no opina el mateix.

La sorpresa no ve, només pels premis a Millor Pel·lícula i Millor Director, sinó del 'robatori' del Premi a Millor Actriu que mooolta gent donava per fet que seria per a Demi Moore; però la joveneta protagonista d''Anora' Mikey Madison (no dubtem que li espera una carrera prometedora).

En relació a la comparativa entre pelis nominades i premiades, sense dubte, les gran perdedores foren Emilia Perez (que amb 13 nominacions només aconseguí 2 premis) i The Brutalist (que de 10 s'haurà de conformar amb 3 premis); la tercera perdedorsa és Wicked (que amb 10 nominacions només rebé 2 premis). 'A complete unknown', tot i les seves 8 nominacions, acabà la Gala dels Oscar amb 0 premis.

Fites dels Oscar d'enguany: que Letònia s'emportés el seu primer Oscar de la Història per Flow; a l'igual que Brasil (sorprès que MAI haguès tingut Oscar) pel Premi a Millor Pel·lícula Estrangera per a 'Aun estoy aquí' de Walter Salles.

Les decepcions tenen 2 noms: Demi Moore, que tot i que el seu paper a 'La sustancia' no és brilllant, era una forma de retre homenatge a una carrera prou sòlida i mantinguda en el temps; l'altra decepció és per a Ralph Fiennes que tot i haver estat nominat 3 cops, enguany tampoc ha tingut premi.

Pel que respecta a la Gala, no s'entén l'oblit en el moment 'In memoriam' a personalitats com Marisa Paredes, Silvia Pinal o Alain Delon. IMPERDONABLE. Tampoc s'entén la reduïda presència de proclames polítiques tenint en compte el personatge que està al capdavant dels EEUU. Com incomprensible també fou el moment musical dedicat a James Bond (a Sant de què?).

Tot i que 'Anora' és un bon film: divertit, emotiu, ben facturat... dubtaria de que fos el 'millor' del Sean Baker i encara dubto més de que sigui la millor peli de l'any. Serà un d'aquests Oscar que quan passin els anys, i veiem el 'pes' que The Brutalist ha tingut ens sorprendre'm de que 'Anora' li robés l'Oscar.

Aquí teniu la llista completa del Palmarés, marcat en asterisc aquelles categories en les que he encertat premi.


Millor Pel·lícula
    Anora
Millor Director
    Sean Baker - Anora
Millor Actriu Principal
    Mikey Madison - Anora
Millor Actor Principal
    Adrian Brody - The Brutalist (***)
Millor Actriu de Repartiment
    Zoe Saldaña - Emilia Perez (***)
Millor Actor de Repartiment
    Kieran Culkin - A real pain (***)
Millor Pel·lícula Internacional    
    I'm still here - Brasil
Millor Pel·lícula d'Animació
    Flow (***)
Millor Documental
    No other land (***)
Millor Muntatge
    Anora
Millor Fotografia
    The Brutalist (***)
Millor Guió Adaptat
    Conclave (***)
Millor Guió Original
    Anora
Millor So
    Dune: part 2 (***)
Millor Banda Sonora
    The Brutalist (***)
Millor Cançó Original
    El mal - Emilia Perez (***)
Millor Disseny de Producció
    Wicked
Millor Disseny de Vestuari
    Wicked
Millor Maquillatge i Perruqueria
    La sustancia (***)
Millors Efectes Visuals
    Dune_ part 2 (***)
Millor Curt de Ficció
    I'm not a robot
Millor Curt d'Animació
    In the shadow of the cypress
Millor Curt Documental
    The Only Girl in the Orchestra

dimarts, 25 de març del 2025

'AHIR VA MORIR JOSEP IGUAL...' PER ALEX SUSANNA




Ahir va morir Josep Igual als cinquanta-cinc anys a Amposta: feia molts anys que no l'havia tornat a veure (durant els noranta vaig ser editor d'uns quants llibres seus), però justament aquests dies estava llegint el que haurà estat el seu darrer llibre, L'eternitat enamorada. Notes d'un diari, 2016-2017 (Edicions3i4, 2020). Tot i haver guanyat el Premi Joan Fuster d'assaig 2019, és evident que Igual va ser un autor molt desconegut i infravalorat: jo mateix feia temps que no el llegia -li havia perdut del tot la pista- i no ha estat fins a començar a llegir aquest dietari que m'he adonat, amb perplexitat, de la desproporció excessiva entre el seu nivell i el seu ressò. L'eternitat enamorada em sembla un dels millors dietaris que s'han publicat aquests últims anys i, tot i amb tot, si l'he llegit ha estat per una carambola, no pas perquè me n'haguessin arribat comentaris verbals o escrits positius. Això vol dir que la caixa de ressonància de la nostra literatura continua sent molt deficitària, i més encara si sou un autor del País Valencià (Igual havia nascut a Benicarló). Conclussió: en lloc de sumar, ressonar i créixer, més aviat restem i ens encogim. Mentre el periple lingüístic no coincideixi amb el cultural i comunicacional, això continuarà passant pels segles dels segles: el nostre mercat estarà fatalment a la fragmentació. Diria més, tal com han anat les coses políticament no veig que el problema pugui tenir mai cap solució duradora: a tot estirar algunes inciatives editorials i algunes excepcions d'autors valencians reconeguts al Principat que confirmen la regla, però res que ens garanteixi que les grans obres ressonin arreu dels països de parla catalana (ni els autors del sud arriben la nord, ni encara menys els del nord al sud). I ell prou que se'n dol, dels 'invisibilitzats' o 'exiliats en terra pròpia', dels qui passen la 'maroma dels minoritaris'.

(...)

Continuo llegint el dietari d'en Josep Igual: cada cop més sorprès i admirat  per la seva qualitat (i alhora entristit: m'hauria agradat poder-li dir, però no vaig arribar-hi a temps). Potser, més que d'un dietari stricto sensu, estem davant d'un quadern de notes (o d'una 'amanida variada', com diu ell mateix): sigui com sigui, ja fa molt de temps que aquesta mena de literatura personal de caire digressiu és la que més m'omple i interessa. Notes sobre el pas del temps, la vida de cada dia, trobades, lectures i autors admirats (des de Joan Fuster i Pla fins a Toga, Cunqueiro o Bernard Frank), música de tot tipus (Cristóbal de Morales, Zelenska, Bach, Amália Rodrigues, Miles Davis o David Bowie), així com el degoteig constant d'una rastellera d'aforismes aguts, irònics i alats com feia temps que no en llegia (sense mica d'aquella pirotècnia exhibicionista que tant em carrega). Notes sobre l'acte d'escrirue: "Escriure, pensar en escriure, fer la carta a la família híbrida, que l'atzar ens ha donat. Agafar l'anguila d'una intuïda per la cua, ficant la mà nua al bassal fosc (...). Pensant escrivim, i escrivint podem arribar a comprendre una mica, o comprendre que no comprenem prou -que ja és suficient resultat. Aqueixa és l'aposta, aqueix és el pacte. Costa la pell i no, no garanteix cap resultat. Però ens hi posem, hi tornem. Contra el temps, amb el temps, a destemps, compassats, descompassats, que de tot s'esdevé en la seriositat de no deixar de jugar, potser guanyant, de tard en tard, en destresses i fondàries". Tot servit per un llengua i un estil molt seus. Es nota que al darrere hi ha moltes hores de vol. Totes les que m'he perdut: altres dietaris publicats en editorials valencianes o catalanes de comarques dels quals no em va arribar cap notícia.

Alex Susanna (2024: 40-41, 46-47). La dansa dels dies.

Foto: Laura Medrano

dijous, 20 de març del 2025

AVUI CIUTADÀ K FA 17 ANYS !!

Un any més celebrem l'aniversari d'aquest blog. Ja en portem 17 d'anys, que es diu ràpid. L'any que ve arribarem a la majoria d'edat. Quan el 2008 encentava aquest blog poc em pensava que duraria tant. Molts blogaires ja han deixat -fa temps- aquest recinte per marxar al WordPress; i, molts fins i tot, han deixat aquest i han aparcat l'escriptura en els blogs, ara que l'imatge i el fet efímer ho emplena tot. Ara optem més per les stories breus, ràpides i amb data de caducitat en el visionat que per dedicar una estona (que no perdre) en llegir les dissertacions, opinions i escrits de qualsevol blogaire.

Aquí estem, doncs, escrivint per a nosaltres però compartint-ho per si alguna persona més l'interessa del què parles i vol dir la seva. En 17 anys he publicat 2.798 entrades (comptant la d'avui) i un total de 456.711 visitants des de que el vam inaugurar. 

Aquest 2024 he publicat 114 entrades (10 menys que l'any passat i el mateix nombre que el 2022). Ja fa anys que s'evidencia la reducció de visitants al Ciutadà K però, curiosament, enguany aquest blog ha tingut un considerable augment de visites en relació a anys anteriors, aquest 2024 hem tingut 3.879 visites (davant les 2.721 del 2023 o de les 2.182 del 2022).

Com ja portem anys detectant, els comentaris van desapareixent; l'únic que hi deia alguna cosa era el sr. Pons, però l'any passat només vam tenir 1 comentari, només 1! i fou de l'amic Jaume Vidal. Certament, el costum de fer debat en un blog ja l'hem perdut totalment, tendim a la resposta ràpida d'Instagram o l'impacte visual del Tik Tok, per exemple.

En relació a les entrades més visitades, aquí està el TOP 10:

1. FANGOFEST 2024 JA ES AQUI amb 142 visites.

A l'igual que en anys anteriors, el Top 10 de les entrades més visitades tenen a veure amb activitats culturals del territori, totes elles relacionades amb el cinema i ens les que el Ciutadà K ha participat en major o menor intensitat: FangoFest, mónFILMAT, CineClub La Ràpita o TRETS

I, ara per ara, malgrat els aspectes vitals que van impactant (en positiu i negatiu) no tenim intenció de baixar intensitat; aquí estarem, continuant parlant d'allò que ens agrada, ens motiva i ens fa la Vida més feliç.

Sigueu benvinguts i benvingudes !!!