Fa uns dies moria el director de documentals per excel·lència. El documental es lliga inevitablement al nom de Frederick Wiseman. El seus metratges llargs i exhaustius ens han ensenyat coses de la Vida que ens envolten com pocs directors han estat capaços de fer-ho.
Aprofitant la seva mort, ens hem dedicat a recuperar i descobrir bona part de les seva filmografia.
El seu treball agafa gairebé 6 dècades i ha documentat institucions públiques com escoles, hospitals, presons, museus, biblioteques, jutjats, universitats... i aquests contextos li han servit per a parlar-nos d'estructures socials, de democràcia, de relacions de poder i sempre sense narració, sense veu en off, sense entrevistes. L'estil del sr. Wiseman és 'cinema verité', de començar a gravar i que la Vida que filma flueixi i es desenvolupi, d'aquí que bona part dels seus films siguin d'una durada excepcionalment llarga perquè el seu objectiu és filmar la Vida, sencera, situant la càmera en l'ecosistema que la situe i deixant que les 'coses' passin.
Va realitzar més de 40 llargmetratges plens de vida quotidiana, cultura i organització social amb un control intens de la seva feina. El sr. Wiseman va revolucionar el cinema documental convertint l'observació minuciosa, constant en una forma de crítica social i artística. Amb el seu cinema hem pogut 'entrar' a llocs en els que no haguéssim pogut entrar mai: centre psiquiàtrics, jutjats amb judicis per violència domèstica, la Comedie Française o el restaurant de 3 estrelles Michelin La Maison Troisgros situat a França al que dedicà el seu darrer documental: El Gran Menú (2023)
El sr. Wiseman era de família jueva i professionalment era professor de dret abans de dedicar-se al cinema; va començar a dirigir pelis quan tenia 37 anys i el seu debut fou contundent: Titicut Follies (1967) va ser prohibit fins a l'any 1992 pel govern dels EEUU per la contundència com expressava els abusos dels guàrdies sobre els pacients d'un hospital psiquiàtric de Massachusetts. Excepte, aquell primer film, tota la resta han estat produits per ell i per diners públics i beques.
En una de les seves darreres entrevistes, el sr. Wiseman comentava que els seus films serien recordats com a documents històrics, com a finestres per les que mirar i recordar el passat. El caràcter testimonial és innegable i autoreconegut. És impossible no aprendre alguna cosa amb els seus films: Hospital (1970), Law and Order (1979), Model (1980), Welfare (1975), High School (1968), Ballet (1995), Boxing Gym (2010), National Gallery (2014), Ex Libris: The New York Public Library (2017), City Hall (2020)... Els seus interesos eren infinits, semblava obsessionat en radiografiar tots i cadascun dels espais de la nostra societat occidental; de radiografiar i mostrar-nos tot allò que tenim al nostra voltant interferint el mínim possible, amb rodatges de més de 100 hores que quedaven reduïts a 4 hores a la sala de muntatge, el sr. Wiseman filmava la Vida, tal qual. No li calien guions ni missatges, només ensenyant la realitat dels 'espais' que filmava, l'espectador ja era capaç de fer-se el seu propi missatge, treure les seves pròpies conclusions sense que ningú hagi de dir-te-les. Ensenyar-nos hores i hores de la vida en un institut -a High School (1968)-, en totes les seves vessants (pares, mares, professorat, alumnat...) és suficient per a que el 'sistema' jeràrquic, meritocràcic, controlador i poc just és fes visible, sense provocar res. I això no vol dir que el cinema del sr. Wiseman fos 'objectiu', ell n'estava rotundament en contra d'aquesta etiqueta, el seus posicionaments estan però sense ser mastegats i tractant al públic com a persones madures i capaces.
El seu film més llarg és 'Near Death' (1989) de 6 hores de durada en la que ens permet entrar en una unitat de la UCI d'un hospital de Boston i en el que ens mostra els darrers moments de la vida com pocs cops hem vist en pantalla.
Tot i que el seu gruix de dedicació foren els documentals, sí va dirigir 2 pelis dramàtiques no-documentals i, fins i tot, algunes obres de teatre però la seva feina com a director de documentals és el què queda en la Història del Cinema. un bon exemple d'aquest cinema no-documental és 'The last letter' (2002) en el que una actriu recita fragments de l'impressionant llibre de Vasili Grossman Vida y destino.
Bona part dels seus premis han estat honorifics, com l'Oscar entregat al 2017.
Si no coneixeu el seu cinema, apropeu-vos i descobrireu que hi ha una forma d'explicar-nos la Vida com no heu vist mai abans.
