Aquesta és una historia basada en fets reals que ajuda a etiquetar-la com a TV-movie; de fet, es tracta d’un film poc ambiciós i el format és ‘de dissabte a la tarda'...sí, és cert! però allò que la ‘salva’ és l’interpretació de dues grans actrius: la sra. Keener, amb una trajectòria tan sòlida com independent i, malauradament, massa poc premiada i reconeguda; i Ellen Page, una noieta amb moltes, moltes possibilitats; la vam descobrir a Hard Candy (2005), es va confirmar amb Juno (2007)… i és una monada!!! Les dues fan un ‘duelo interpretativo’ de olé!, només per això val la pena!!!. Es tracta d’un film contundent, dur, que et va carregant de mala òstia fins al final…
Valoració: Notable
DEJAME ENTRAR (2008)
Valoració: Excel·lent
A L’INTERIEUR (2007)
Juntament amb Martyrs, es tracta d’un dels films-impacte del Festival de Sitges dels darrers anys; en cada edició d’aquest festival hi ha almenys un film que per la seva duresa, transgressió o nivells d’hemoglobina fa que es transformi en la peli de la que més es parla. Des dels primers plans de ‘A l’interieur’ entenem perfectament aquell impacte de que us parlava, es tracta d’una de les pelis més gores que he vist últimament, però gore, gore, eh? (Pats no se t’acudeixi veure ni la tapa!) Es tracta d’una història de sadisme cruel, salvatge, amb una embarassada com a víctima sofrent fins a l’extrem... i us asseguro que pateix molt! La Beatrice Dalle està terrorífica...Film per a patir i GENS recomanable per a embarassades o si es sospita que ho poden estar. Debut d'Alexandre Bustillo & Julien Maury ... que haurem de seguir.
Valoració: Notable baix
MARTYRS (2008)
Aquesta peli podria ser un perfecte complement per a l’anterior en una suposada sessió doble de cinema de terror francés…. Sàdic, sàdic… si en aquella la víctima era una embarassada en aquesta és una pobra jove que no entén per què ha estat segrestada i tancada en un soterrani, lligada a una cadena mentre periòdicament va rebent les pallisses d’un desconegut que no li dirigeix ni la paraula… quant temps penseu que ho podríeu aguantar? Doncs en el final d’aquesta tortura és on està la clau, la resolució, el desenllaç del film. Un film impactant que ens recorda a Los sin nombre i no només per l’estètica bruta i fosca, sinó també per alguns enfocaments de la història… ‘y hasta aquí puedo leer’… un film sorprenent!
AVATAR (2D i 3D)(2009)
Sí, el Ciutadà K la va veure en 2D i no li va agradar ... i la va tornar a veure, aquest cop en 3D... i... va continuar sense agradar-li. Es tracta d’un peli de récords: 14 anys en escriure el guió i ‘tirar-la’ endavant, la peli més cara de la història i venuda com el film que ha de revolucionar el cinema per a sempre... buf! Tot plegat només confirma que no per vendre molt alguna cosa ens l’acabem creient. Hi ha crítics que resumeixen la història del cinema fantàstic amb 4 films-punts d’inflexió: Metrópolis, 2001, un odisea del espacio, Blade Runner i Matrix... i no, Avatar no és el següent pas en aquesta evolució. Els efectes digitals, sobretot en 3D, són impactants (però res que no haguem vist abans a Matrix o El Señor de los Anillos, per exemple) però la història es redueix a un Pocahontas en el país dels barrufets. Senzillament decepcionant....per molt que sigui la peli més vista de la història a la península... a mi, que no m’esperin a Pandora!
Valoració: Bé
THE FALL (2006)
Aquest film és preciós… d’una sensibilitat apabullant. Va guanyar el Festival de Sitges molt merescudament ja que es tracta d’un film d’una complexitat narrativa i d’interpretació que no s’acaba en un primer visionat: historia d’amistat, de luita, de redempció, homenatge sentit a la historia del cinema, un cant al poder de les històries orals, successió d’imatges a quina més bella que l’anterior… és d’aquelles pelis que no vols que acabi, que vols que continuin explicant-te coses… sorprén que una de les pelis anteriors d’aquest director fos La Celda, també potent a nivel visual, però, és clar!, estava protagonitzada per Jennifer Lopez i cantarà molt bé, però actuar, actuar …..Quedem-nos amb The Fall, posem el marcador a zero en la trajectòria d'aquest director i esperem amb ànsia la nova perla del sr. Tarsem. Molt recomanable!!!
Valoració: Excel·lent
BIRTH (2004)
El director d’aquest film -Jonathan Glazer- havia dirigit molts videoclips: els grans Karma Police i Street Spirit per a Radiohead, per exemple, i s’havia ‘currat’ una fama d’artista ‘modernillo’. El seu primer film, Sexy Beast, un film tan dur, sec i intens que fèu dipositar moltes expectatives en aquest segon film: Birth. Una història amb reencarnació que podria fer pensar en un film fantàstic o de terror... però no! Es tracta d’un film sobre la pérdua, sobre la desesperació d’aferrar-se a coses que han marxat i no poden tornar, de la solitud... i tot això recollit en un primer pla llarguíssim de la Nicole Kidman en la platea d’un teatre... poques persones aguantarien un pla d’aquesta intensitat. No, no és una obra mestra però aquesta transgressió en els géneres li donen un gran valor...
Valoració: Bé alt
OCURRIO CERCA DE SU CASA (1992)
Aquest film –avui en dia massa oblidat- ha estat un film fundacional en molts aspectes. Fou el terratrémol del Festival de Stiges del 92 per la seva proposta naturalista a la que no estàvem acostumats: Uns reporters segueixen el dia a dia d’un psicokiller en serie… sí, pot ser ara ens sonarà a vist, però en el 1992 era del tot transgresor, es tractava de la primera pedra d’aquella cámara subjectiva que veiem a Rec, Monstruoso o Bruixes de Blair; l’altre fet rellevant és la implicació d’aquell que filma les atrocitats i declaracions del psiòpata fins arribar al punt de fer-se participants d’aquest ‘estil de vida’. Film menys gore i sanguinari del que ens podríem pensar d’entrada, és un film totalment reivindicable.
Valoració: Bé
BIG BANG LOVE JUVENILE A (2006)
Takashi Miike és un director ‘especial’ i quan diem especial diem extraterrestre, diferent, exòtic. És un dels directors més prolífics, pot arribar a signar 4 films a l’any, en un mateix Festival de Sitges pot venir amb 3 films sota el braç… de producció febril i d’històries dures, escabroses, sense concessions, amb yakuzes i mafiosos… Ichi the Killer és d’un violencia gratuïta i la trilogia Dead or a Alive és, senzillament, una obra de culte. Un senyor tan prolífic provoca que alguns films es vegin com una broma, com una passada de rosca … áquesta que ens ocupa, però, trenca amb tot allò dit i –salvant les distancies- l’enllaça amb l’esperit del gran Kim Ki Duk. Film homoeròtic, preciós a nivel visual, impactant en tot allò que ens explica i, sobretot, com ens ho explica…
Valoració: Notable
ZOMBIELAND (2009)
Aquest film és un broma, només cal veure el tráiler per adonar-nos. És un film teenager? Sí Un film de zombies? Sí Una road movie? Sí… és tot això, i més! La barreja de géneres li donen un aire fresc, novedós, original… intrascendent? Superficial? Doncs, sí, també! Però si el ritme és amé i el to divertit, benvinguda sigui! El duo masculí protagonista (Michael Cera/Woody Harrelson) és de ‘chapeau’: tan neuròtic el primer, com un petit Woody Allen; i tan Stallone el segon, fent tota una valenta autoparòdia. Ens estan arribant moltes pel·lícules catastròfiques (The Road, 2012,…) però cap amb l’humor i el manual de supervivencia d’aquesta… (premi del públic del passat Festival de Sitges).
Valoració: Notable
REQUIEM, EL EXORCISMO DE MICAELA (2006)
Aquesta és una peli de possessions demoníaques però no té res a veure amb les que hem vist fins ara. Acostumats estàvem a rebre escatologies vàries del posseït/da de ‘turno’. En aquest cas, es tracta de mostrar-nos-la de forma quotidiana, natural… realista. Sí, realista, encara que soni a contrasentit… el flm ens mostra el dia a dia d’una noia universitària que va veient com dia a dia va perdent el control del seu cos, de la seva ment. El paper que hi juga la familia, la religió, les amistats… la pega és que de tan realista i tan quotidiana es torna insulsa, avorrida a l’espera d’algun cop d’efecte que no acaba d’arribar. Comença, acaba i ja està!
Valoració: Bé
NUMERO 9 (2009)
Es tracta del film més esperat del 2009, després de que en el 2005 se’ns avancés la historia en format curtmetratge del mateix títol. Shane Acker fou el creador absolut d’aquell curt de culte i amb el suport de Tim Burton, entre d’altres, el sr. Acker ha pogut allargar el projecte fins a fer-lo un llarmetratge. 9 és la fàbula d’una rebel·lió, d’una lluita per a capgirar el món i a la recerca de la Vida quan tot està controlat per les màquines. Un film d’animació d’una estètica apabullant, que veu de l’steampunk i del mateix Burton… veure-la és tota una delícia!!! Sí, potser la historia està estirada, potser en algún moment es torna repetitiva … però els personatges que li donen forma i Vida (mai millor dir!) la fan un obra de culte des de ja mateix.
Valoració: Excel·lent
EL CONSUL DE SODOMA (2009)
Aquest film és d’aquells casos que només la salva la interpretació del personatge principal: Jordi Mollà fent de Jaime Gil de Biedma. Aquesta simbiosi entre personatge/film no la veia des de Antes que anochezca i l’espectacular interpretació de Javier Bardem d’una altre escriptor: Reinaldo Arenas. Amb casos com aquest, la resta de components del film són decorats, comparsa… però el nucli dur sòn ells. La història és un biopic convencional dels darrers anys de la intensa vida del poeta Gil de Biedma (empresari de dia i homosexual luxuriós i poeta de nit). Film irregular en el ritme, amb uns actors/actrius que passin desapercebuts… Interessant és la recreació dels darrers 40 anys de la vida intel·lectual de Barcelona: desfilen personalitats com Colita, Juan Marsé, Carlos Barral… i la resta de la Gauche Divine. L’escena final, però, és d’un simbolisme esfereïdor. El sr. Mollà està de Goya!
Valoració: Suficient
NINE (2009)
Aquesta fou la historia del sr. Fellini en un moment de creativitat en hores baixes, soterrat en una crisi creativa que no sabia com resoldre…. Ho fèu com millor ho sabia fer: creant un film, fou l’obra mestra 8 1/2. Obra autobiogràfica de la mà del seu alter ego: Marcello Mastroiani/Guido Contini… Sens dubte, és una de les millors pelis de Federico Fellini i de la Història del Cinema (recupereu-la!). Sobre aquella historia se’n fèu un musical: Nine… i ara, se n’ha fet un peli: la peli del musical de la peli autobiográfica de Fellini… ai, massa esglaons, no trobeu? Sí, el director és un especialista en teatre i musicals com mostrà a Chicago (sobrevalorada per al meu gust!), els actors i actrius són potents tots junts, la dirección artística és espectacular…però, ai, la successió de números musicals ens arriba a sonar a repetitiu… El millor: la Cotillard (que es menja a la resta), Itàlia i com ens transmeten el glamour que envolta la vida del sr. Contini; el pitjor: la Kidman (tan èteria, tan estirada, tan fina ella… que és com un espectre) i la teatralitat en alguns moments.
Ai, menció apart mereix la nostra Pe que es marca un número a ‘lo Marilyn’ que a mi em fèu embadalir…
Valoració: Bé