divendres, 27 d’abril del 2012

D'A, CINEMA D'AUTOR (SEGONA EDICIO)


Avui mateix (i fins al 6 de maig) comença la segona edició del D'A, el Festival de Cinema d'Autor que l'any passat va obrir portes i aquest 2012 tenen la sort de poder tirar endavant una nova edició. A l'igual que l'any passat el D'A tindrà com a seu principal el cinemes Aribau de Barcelona.

El Festival Internacional de Cinema d'Autor de Barcelona és un festival que recull el bo i millor dels festivals més importants del món, és un festival de festivals... i això li proporciona un gran valor al permetre projectar films que no arribarien mai a les nostres pantalles.

Es tracta doncs d'un festival amb noms propis, els directors/autors són els protagonistes. Aquest any, s'ofereix la retrospectiva d'una de les directores més mal estrenada als nostres cinemes: Claire denis; que tot i tenir un currículum de més de 10 films quasibé no n'hem vist estrenat cap.

Altres autors del festival: DENIS CÔTÉ (Bestiaire), WERNER HERZOG (Into the Abyss), CHRISTOPHE HONORE (Les bien-aimes), JOHNNIE TO (Life without principle), NURI BILGE CEYLAN (Once Upon a time in Anatolia), JUDITH COLELL (Radiacions), TERENCE DAVIES (The Deep Blue Sea), MIA HANSEN-LOVE (Un Amour de Jeunesse), Estudiants de l'ESCAC (Puzzled Love) ... i la nova marcianada mistico-religiosa de l'inclassificable ALBERT SERRA (El senyor ha fet meravelles en mi).

Ai, qui pogués instal·lar-se als cinemes Aribau fins al 6 de maig....

dijous, 26 d’abril del 2012

VIDA I MORT DE MARINA ABRAMOVIC

_

Feia temps que no en sabíem res del sr. Antony Hegarty, a ell sempre se l'enyora. Pel que sembla l'ha temptat el teatre, però no el teatre convencional de text, noooo, sinó un espectacle que barreja òpera, performance i teatre. El gran Antony no és la peça principal de l'espectacle però per a nosaltres és la via d'entrada.

L'obra és Vida i Mort de Marina Abramovic, on l'estrella principal ja us podeu imaginar que és la sra. Abramovic. Aquesta senyora està considerada l'àvia de la 'performance' com a especialitat i li ha ofert la seva biografia (intensa i especial) al director teatral Bob Wilson per a que en fes una obra... del sr. Wilson tampoc se'n poden esperar 'coses' convencionals (crec que actualment ostenta el títol de 'director més raro del món').


La sra. Abramovic va nèixer a Belgrad amb una infantesa dura de la que l'espectacle en fa ressó mitjançant estampes amb un alt component litúrgic que ens fan pensar en les processons de Setmana Santa o en desfilades militars. Aquesta senyora s'ha dedicat a convertir la seva biografia, la seva vida, en Art; d'aquí que la seva especialitat (i podríem dir, fins i tot, en fou la inventora) sigui la performance... i n'ha fet de molt sonades. Per exemple, l'any 1987, ella i la seva parella  en aquella època (Ulay) van recòrrer la murralla xinesa des d'extrems oposats durant 3 mesos fins a trobar-se en una gran abraçada; en acabar, cada un se'n va anar per un cantó, per a sempre ... la seva relació de parella s'havia acabat i aquesta fou la forma de representar-ho.

La sra. Abramovic, com podeu veure, no és una persona convencional; per exemple, ha deixat per escrit que quan mori vol 3 enterraments simultanis a Nova York, Amsterdam i Belgrad, només en una d'aquesta ciutats estarà el seu cos de veritat... però ningú ho sabrà. En els 3 ha de sonar la veu en directe del sr. Antony, ¡toma ya! (el sr. Antony respon que si ell 'marxa' abans, serà ella la que li canti al seu cos sense vida)... precisament amb la seva mort és com comença Vida i Mort de Marina Abramovic.

El sr. Wilson volia comptar amb la sra. Björk (una altra rara!) però la mateixa Abramovic el va convèncer que només l'Antony podia cantar a la seva vida...


L'obra la protagonitza la mateixa Abramovic, acompanyada de l'Antony i amb el sr. Willem Dafoe (un altre raro) com a personatge narrador que es va transformant en diferents personatges clau de la vida d'Abramovic (amb un maquillatge i pentinat a 'lo Joker' de cap vermell que, com podeu veure en la foto, fa feredat) .

L'obra es va poder veure al Teatro Real de Madrid de l'11 al 22 d'abril i tot i que les crítiques que arribaven del lloc d'estrena mundial (Manchester) no eren unànims, el fet d'unir en un mateix espectacle teatral 'tanta modernitat' aconseguí un ressó inevitable.

Abramovic + Wilson + Antony + Dafoe = un espectacle especial, raro, d'impacte i ... irrepetible !!!

Aquí teniu un curt però molt interessat making of de l'espectacle.

dimecres, 25 d’abril del 2012

EL PRIMER ANUNCI DEL SR. JAUME BALAGUERO

_
Com ja han fet tants i tants directors de cinema, tan d'allà (David Lynch o Martin Scorsese) com d'aquí (Isabel Coixet o Bigas Luna), el sr. Jaume Balagueró s'ha estrenat en el món de la publicitat amb l'anunci que teniu al final.

Es tracta d'un anunci per a la Voll-Damm amb un títol tan il·lustratiu de Doble o Nada, jugant amb el joc de paraules de Doble de  Malta d'aquesta cervessa. Situacions extremes, injectades d'adrenalina per a apuntar a un públic que busca emocions fortes. Una fotografia impecable i un resultat intens.

Sí, amics i amigues, el sr. Balagueró ha debutat en el món de la publicitat amb nota.

dilluns, 23 d’abril del 2012

¡PERO TU ERES UN RADICAL!

_
-       ¿Has visto un banquero preso?
-       Ehhh… ¿Quién?¿A quién detuvieron?
-       A nadie, a ninguno.
-       Pero a ver, ¿A quién te refieres?¿A aquel Mario Conde?
-       Ah, es cierto. Tienes razón, ya no me acordaba. Aquel debió de correr demasiado para subir y meterse en un lugar que no le correspondía.
-       Debió de ser así, le cortaron la carrera.
-       Yo me refería a ahora, en medio de esta crisis. ¿Has visto a algún banquero financiero preso?¿O has visto a la policía cargando contra los especuladores?
-       No, claro. Ya sé por donde vas.
-       Es que, fíjate bien, ¿quién ha originado todo este desastre de la crisis? La banca y los especuladores en general,  con el consentimiento de los principales gobiernos que lo permitieron. Sobre todo, el de Estados Unidos.
-       ¿Y pretendes que metan en la cárcel al anterior presidente de EEUU y sus ministros y a los banqueros de Wall Street y a los de todas partes?
-       Pues sí, a los responsables de lo que no está ocurriendo a todos, de la ruina de los países.
-       … En fin, qué quieres que te diga. No sé qué decirte.
-       ¿Pero tengo razón o no la tengo?
-       Depende.Cuando algo es imposible no tiene sentido pretenderlo. Aunque tengas razón es un desatino.
-       Entonces te parece normal, lo aceptas…
-       Qué va, no está en mi mano, ni en la tuya, el aceptarlo. No tenemos capacidad para ello. ¿Pero tú qué pretendes?
-       Que les peguen. Sí, que les peguen, como les pega la policía a los huelguistas y a los manifestantes. Los gobiernos les echan a la policía a los que protestan por los delitos que cometen los especuladores. ¿A ti eso te parece bien?
-       No. No me gusta que le peguen a nadie. Y menos a los que padecen los abusos de otros.
-       ¿Entonces?
-       Entonces, nada. ¿Qué quieres? Los banqueros no hacen manifestaciones, no alteran el orden público.
-       Ya. Únicamente engañan a la gente y la arruinan, echan abajo sectores económicos, hunden países…
-       Algo habría que hacer, pero sin violencia. Procesarlos.
-       ¿Y por qué no hacerle lo mismo que a los demás?¿Entonces la policía sólo está para los de abajos?¿Es eso? Pues no, si no hacen manifestaciones y no se les puede echar a la policía, entonces que los vayan a buscar a sus casas. Que echen la puerta abajo, les echen botes de humo, les peguen con las porras y los arrastren por los pelos. Como a los demás.
-       Pero hombre, imagina por un momento. Un señor  sentado en el salón de su casa, viene de trabajar…
-       De arruinar familias, de hundir países…
-       Bueno, lo que sea. Pero es una persona que viene cansada de vuelta a casa. Se descalza y se pone unas zapatillas, se tira en una butaca frente al televisor. A lo mejor viene un niño, un hijo o una nietecita y se le sienta en el  regazo…
-       Los arruinados también tienen hijos y nietas…
-       Y dale. ¡Pero tu eres un radical! ¿Qué quieres, que echen la puerta abajo, que irrumpan y que le peguen?
-       Sí.
-       Y dale.¿Y con eso qué arreglas?
-       Lo mismo que cuando les pegan a los que protestan por sus fechorías.Sólo pido lo mismo.
-       Así no arreglas nada.
-       Quién sabe. Tú no lo sabes, porque eso nunca se comprobó. Que les manden a los antidisturbios con sus escopetas, sus cascos y sus porras y luego ya hablaremos.
-       La violencia sólo engendra violencia.
-       Exactamente
Suso de Toro a Mire a ver
Del Magazine de La Vanguardia del 22/04/12

divendres, 20 d’abril del 2012

DIRECTORS QUE SON ESCRIPTORS??? : CRISI !!!

_
Poder fer cinema a Catalunya és difícil des de que es va rodar la primera pel·lícula, la manca d’una indústria sòlida ha provocat que la dependència de les subvencions estatals siguin el % principal dels pressupostos a l’hora d’aixecar projectes audiovisuals... això és així, fins i tot, per als grans directors. Si això és així des de fa moooolts anys, imagineu-vos ara, amb la precària situació en la que estem i amb un govern per al que el món cultural no és cap prioritat. Al març de l’any passat s’estaven rodant 18 films, aquesta març: 6.

Sembla ser que la situació a Catalunya, és una mica millor, i hi ha una vintena de films a punt de finalitzar a seva post-producció, com els films de Laura Mañà, Mar Coll, Joaquin Oristrell, Eduard Cortes ...

La llista de directors/es que estan a l’espera de continuar treballant, però, cada cop és més llarga: Daniel Monzón, tot i haver guanyat 8 Goya amb Celda 211, té el seu nou film (El Niño, amb Luis Tosar com a principal estrella) paralitzat; Enriquez Urbizu està en la mateixa situació tot i l’èxit de No habrá paz para los malvados; és el mateix cas d'Agustín Díaz-Yanes, que no ha pogut dirigir des del 2007 (en que va estrenar Sólo quiero caminar) i de Julio Medem, que fa temps que vol portar al cinema la història d’Aspasia i no ho ha pogut fer.

Aquests dos directors han trobat sortida a la seva creativitat mitjançant la publicació de les seves primeres novel·les: Simpatía por el diablo, és el primer llibre de Díaz-Yanes i Aspasia. Amante de Atenas, és de Medem. Mentres esperen poder fer el que realment els agrada, la literatura pot ser un substitut i una forma d’aconseguir el recursos econòmics que necessiten... aquest Sant Jordi ve els podríem donar suport, no?

dimecres, 18 d’abril del 2012

CASA ESPANYA, DES DE 1945...


(1945-2012)

Aquesta és la història d’un immigrant andalús que l’any 1945 va obrir les portes d’una botiga a Amposta en la que venien de tot i oferia, en aquells anys de postguerra i penúries, facilitats als seus clients.

Aquesta és la història del fill que va continuar aquella botiga, que la va fer créixer i especialitzar, que va permetre pagar a terminis i, fins i tot, fiar per a que la seva clientela pogués tenir allò que necessitava. La botiga li va permetre criar tres fills i tres filles... la petita estava cridada a continuar-la...

L’any 2000, aquella filla, sense preparació però amb valentia i moltes ganes, es va fer càrrec de la botiga: li rentà la cara, li donà un nou valor, la féu créixer...
Una història de tres generacions al voltant d’una botiga davant de Correus amb la que Isabel Allende podria fer-ne un bon llibre... Els temps que estem vivint ara ens semblen foscos  i tristos, però la tempesta no dura per a sempre i, tard o d’hora, els núvols acaben marxant...

Vull fer un fort i orgullós aplaudiment a la persona que amb un petit vaixell de paper s’ha enfrontat a cinquanta oceans... i la lluita continua.  Aquesta persona és la Núria, la Gran Núria. Jo sóc al teu costat per a, agafant-te fort de la mà, continuar caminant... no és un final, és el principi de tantes i tantes coses!

Endavant!!

dimarts, 17 d’abril del 2012

EL SR. PEDRO MADUEÑO AL CAIXA FORUM (BCN)

_
Es un dels fotògrafs més reconeguts de la penínsul·la, va publicar la primera foto en un diari als 17 anys (a Tele/exprés) i  porta 30 anys treballant per a La Vanguardia.
Pel seu objectiu han passat infinitat de personalitats: polítics, artistes, escriptors... malgrat l’escàs temps que sovint té per a realitzar els seus retrats (treballar per a un diari és el que hi ha) les seves fotografies tenen personalitat: sovint primeríssims plans que ressalten les arrugues i el pas dels anys, ombres marcades, rostres fragmentats i, sobretot, manca d’entorn.

Amb el títol de Pedro Madueño. Retrats Periodístics, 1977-2012 l’exposició -amb 50 fotografies- la podem veure al Caixa Forum del 27/03 al24/06.

Creo que la cara explica la vida del personaje,  me gusta descubrir en su rostro el relieve de su vida, sacar fuera su segunda piel, no quedarme en la fachada

dilluns, 16 d’abril del 2012

TORNAVEM CAP A CASA...

_

Tornàvem cap a casa per explicar-ho tot a la família però, com si ho tingués pensar d'abans, en David va demanar-me d'aturar-nos una estona a la platja. Recordo que li anava a fer una broma però tenia el gest massa sorruti això volia dir que alguna cosa important tenia al pap.
- Què et passa?
- No, pensava...
- I pensar et posa així? Des de quan?
- Et trobaré a faltar.

La frase em va sorprendre i més venint d'ell, però vaig salvar el posat:
- Jo també. Però algú ha d'anar a matar feixistes. Aquí estaràs bé.
- Sense tu, no.
- David, jo...

Però em tallà. Segur que hi havia donat moltes voltes i havia decidit dir-m'ho:
- No sé, Germinal, si m'entendràs. A vegades he pensat que tu senties alguna cosa semblant, bé, en realitat... no ho sé. Em sembla que t'estimo des que et conec... I quan dic que t'estimo... no sé massa com expressar-ho... vull dir que no sé si t'estimo com estimaria una noia, però a vegades que sí. Que t'estimo més i tot.

Va callar envermellit, mirant a terra, els ulls li brillaven, aquell blau suau... Vaig quedar emmudit pel que acabava de sentir. No era possible que allò que jo no havia gosat confessar-li per por de perdre'l, ara, aquell tímid compulsiu m'ho declarés amb un esforç titànic contra la seva vergonya i els prejudicis de la gent.

Desesperadament, jo mirava de filar unes paraules poètiques per dir-li que ell era el meu Amat Amic lul·lià. Però mentre intentava brodar alguna frase valuosa, en David em va deixar amb l'agulla als dits, perquè s'aixecà sobtadament i començà a còrrer cap a casa.

Lluís Llach,
Memòria d'ulls ulls pintats (2012:214-215)

dijous, 12 d’abril del 2012

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XXXV )


MILLENIUM (2011)
Calia encetar un remake de l’obra més reconeguda del sr. Larson quan fa tan poc que es va estrenar? Doncs, probablement, la resposta sigui que no; però quan el remake ve signat pel sr. Fincher, ets capaç de canviar d’opinió i tenir ganes de que se’n faci una adaptació millor que la primera. Doncs bé, en detalls és millor però n’esperàvem més de l’obra del creador de Seven. Els encerts són diversos: aire de film seriós i no l’aspecte de telesèrie de l’original; un Bloomvkist amb més carisma gràcies al treball de XX i un ritme més intens que l’original. De desencerts, però, també n’hi ha que fan que no sigui el film rodó que esperàvem, però sobretot n’hi ha un d’imperdonable: la Salander (l’estrella de la funció) del sr.Fincher no té ni la ràbia ni la contundència de l’original... si, fins i tot, li demana permís a Bloomkvist per a poder anar a ‘matar’ al dolent??!!! Incomprensible, la Salander que coneixem no ho faria mai, això! a què no? una pena!
Valoració: Bé alt

REY LEON 3D (1994/2011)
Peli de referència de la darrera etapa daurada de Disney encetada amb la Sirenita i continuada amb La Bella i la Bestia. Si aquelles estaven basades en contes clàssics aquesta té un clar ressò en el Hamlet de Shakespeare, tot i la nota còmica –imprescindible en el films Disney- que aporten Timon y Pumba: la història tràgica del fill que es creu culpable de la mort del seu pare (el rei), l’autoexili i uns sentiments de culpa que se’ls mengen fins a l’aparició del fantasma del seu pare... com l’obra hamletiana. Tornar-la a veure en pantalla gran 20 anys després, te un gran punt nostàlgic i, a sobre en 3D!. La música èpica de Hans Zimmer sona millor que mai. Ai, què voleu, a mi m’agrada Disney! I, de les recents, aquesta és una de les millors...
Valoració: Notable molt alt


EL TOPO (2011)
Si no fos per la trama confosa en alguns moments i l’aparició de noms i cognoms impossible de retenir-los tots... aquesta podria ser una obra mestra de l’espionatge. Un film elegant, de colors freds, de fotografia impecable amb la presència sobèrbia i –sorprenentment controlada- del sr. Gary Oldman. La  música –nominada a l’Oscar- del sr. Alberto Iglesias proporciona un bon embolcall a un film sobre un equip d’espies que no són el que semblen, almenys un d’ells, el talp del títol que traïciona a la resta.Com us deia, tot està molt bé però tanta informació satura a qualsevol.
Valoració: Notable baix

LOS DESCENDIENTES (2011)
El  director de la molt reivindicable Entre copes continua el seu estil de fer drames amb gotes còmiques (o iròniques, si voleu) en el que la geografia té un pes important en la història que ens explica: si aquella era una road movie per les vinyes californianes, aquesta ens mostra un Hawaii com no l’havíem vist mai: lluny de l’estampa colorista del turista; un Hawaii tris, gris, apagat i plujós...un ambient molt adequat per a mostrar-nos un film sobre el perdó, la necessitat de veure i viure la vida de cara, sense autoenganys. Amb un George Clooney patidor, desubicat, lluny del glamour que el caracteritza oferint-nos un paper creïble i convincent. Una pel·lícula sobre el trencament/retrobament familiar i sobre veritats que s’han de dir quan toca... un pèl deutora de Miss Sunshine però molt recomanable!.
Valoració: Excel·lent

J.  EDGAR (2011)
Així com el sr. Oliver Stone s’encarrega de realitzar films sobre la història dels EEUU post-guerra del Vietnam; els sr. Eastwood està emprenent la mateixa tasca però centrant-se en l’època pre-guerra del Vietnam. Fins ara havia recreat moments històrics (El Intercambio) o diverses personalitats (Cartas desde Iwo Jima) però aquest encara un biopic convencional: la història del fundador de l’FBI: J. Edgar Hoover; un dels personatges més estranys i complexos de la Història dels EEUU. Tot el pes del film recau en un Leonardo DiCaprio amb poca solera i maduresa per aguantar, de forma creïble, les diferents edats del sr. Hoover; terrible el maquillatge per a simular la vellesa del protagonista... una pena perquè això desllueix un film amb una bona recreació històrica i una història d’amor homosexual més que insinuada i que aconsegueix alguns moments d’emoció en un film, en general, fred i analític. Però és del mestre Eastwood, s’ha de veure!
Valoració: Notable

THE ARTIST (2011)
És la rotunda guanyadora de premis d’aquest any. Un  film valent i arriscat, un film en blanc i negre i mut que ha rebut l’aplaudiment, alhora, de crítica i públic. Una revisió postmoderna dels primers films de la Història del cinema i del pas traumàtic que significà el sorgiment del cinema sonor. El film ens parla de la necessitat d’adaptar-se per a créixer, de no donar l’èxit per assolit sinó que s'ha d'anar cercant i, com diuen, no dormirse en los laureles’. Amb una música preciosa i imprescindible -ja que és la que marca els moments emotius tenint en compte que no hi ha diàleg- acompanyen els protagonistes estupendos d’aquest film (inclòs el simpàtic gos!). Una pel·lícula d’amor al cinema en el que, a banda de la filigrana tècnica i visual, trobem ressons de la difícil situació econòmica en la que vivim i un cant a la superació.
Valoracio: Excel·lent

WAR HORSE (2011)
El film més clàssic del sr. Spielberg, jugant a ser el John Ford d’Innisfree. Visualment impecable, té alguna llicència al sentimentalisme i llagrimeta marca de la casa, però té alguns moments realment inspirats –i tan irreals- com la dels enemics aparcant les armes per a ajudar al cavall protagonista, en una escena pròpia d’un Vittoria De Sica. Les pegues al film són una llargada innecessària i aquell aire de llagrimeta spielbergiana que no pot evitar. Si voleu veure un film clàssic com dels que ja no se’n fan aquesta és la vostra pel·lícula.
Valoració: Notable molt alt

dimecres, 11 d’abril del 2012

SR. DIMITRIS CHRISTOULAS

_
(1935-2012)
El sr. Dimitris Christoulas estava separat i tenia una filla. Havia estat farmacèutic tota la seva vida, en el 1994 va vendre la seva farmàcia i es jubilà. Des de llavors vivia d'una petita pensió que s'havia anant pagant al llarg de la seva vida laboral. En els darrers anys, aquesta pensió -com totes- s'havia vist retallada en un 15%...

El sr. Christoulas, el passat 4 d'abril, cansat de la seva precària situació personal -fruit de la penosa situació grega, europera i mundial-, va anar a la plaça Syntagma en hora punta, es va situar sota un dels xipresos que hi ha davant del parlament del seu país i es pegà un tret.

El sr. Christoulas no és pas la primera persona que opta pel suïcidi com a 'sortida' a la situació en la que es troben, ells i nosaltres, un 20% dels grecs està en la misèria i aquest 2011 s'han produït més de 600 suïcidis davant dels  391 del 2009. El valor de l'acte del sr. Chistoulas es troba en el fet d'haver-ho fet davant del parlament, en plena llum del dia i deixant una nota tan colpidora com a amenaçant de cap a on ens pot portar la situació en la que ens trobem: una revolta sagnant i ajusticiadora... El sr. Christoulas és la icona de la crisi grega i de retruc de l'europea. Ha nascut un màrtir.

"El Govern de Tsolakoglou ha aniquilat tota possibilitat de supervivència per a mi, que es basava en una pensió molt digna que jo havia pagat pel meu compte sense cap ajuda de l'Estat durant 35 anys. I tenint en compte que la meva avançada edat no em permet reaccionar d'altra forma (tot i que si un compatriota grec agafés un kalashnikov, jo li donaria suport), no veig cap altra solució que posar fi a la meva vida d'aquesta forma digna per a no haver d'acabar remenant en els contenidors d'escombraries per a poder subsistir. Crec que els joves sense futur agafaran algun dia les armes i penjaran als traïdors d'aquest país a la plaça Syntagma, com els italians feren amb Mussolini en el 1945".

nota original:

dimarts, 10 d’abril del 2012

PROBABLEMENT JESUS NO VA EXISTIR MAI (II)

_
Un pres republicà pica pedra en un lager nazi. Un oficial de les SS se li apropa: "Eh, tu, roig, vine!" El pres es creu mort. No. El nazi només hi vol jugar a escacs. El pres de seguida s'adona que en sap més que el nazi. I així, abans de l'escac i mat, jugada a jugada, allarga l'agonia escaquista de l'SS. "Va ser la meva victòria sobre el III Reich", proclama l'ex-pres republicà. El documental fa una pausa per als anuncis.
I ara em perdonaran la immodèstia: no me'n vaig creure ni mitja paraula. Per què? Doncs perquè la història era massa nítida, depurada de qualsevol imperfecció escènica. Tots els elements que hi apareixien eren d'un simbolisme suprem. La narrativa pot ser realista, però la realitat gairebé mai no és narrativa. Almenys tan perfectament narrativa. Poc després es va saber que aquell ex-pres era un impostor: es deia Enric Marco.

Com deuen recordar, la setmana passada parlàvem de l'existència, o més ben dit inexistència, d'un personatge anomenat Jesús de Natzaret, i ens referíem a la falta de fonts històriques convincents. Els arqueòlegs em donaran la raó: per molt que avancin les investigacions, l'antigor clàssica sempre estarà envoltada d'una boira de misteri. Hi ha moltes dades, transcendentals, que mai no sabrem dels primers segles de l'era cristiana. Per tant, admetem-ho, qualsevol acostament documental a la figura de Jesús sempre estarà mancat d'elements de judici.

Ens queda un llegat que pot ser objecte d'anàlisi: el narratiu. En última instància el que ens ofereix el cristianisme és un conte, un relat. Crec que hi hauria certa unanimitat si estructuréssim el relat cristià en els següents termes. Primer acte: Un nen déu neix d'una verge i és adorat per reis i savis / Molt precoç, d'adolescent ja dóna lliçons a grans mestres. Segon acte: Un cop adult, s'envolta de 12 seguidors / Recorre el país fent miracles / Això causa la ira del poder, que el captura i executa. Tercer acte: Al tercer dia ressuscita i puja al cel, i demostra així la seva divinitat. Fi.

A partir del moment en què ens referim a un relat podem fer preguntes pròpies de la crítica literària. La primera i més legítima és la següent: va ser un relat original? Anem a pams.

Palestina sempre ha estat un passadís geogràfic natural, una cruïlla de camins. Tot el comerç de l'època, material i simbòlic, circulava per les seves terres. És a dir, els seus habitants coneixien la mitologia religiosa de llocs tan llunyans com l'Índia o Aràbia, Grècia i Egipte. Avui en dia pot afirmar-se que el personatge Jesús és una fenomenal obra de sincretisme, i a gran escala.

Buda, com Jesús, va ser visitat per grans savis poc després de néixer. El déu Mitra va néixer un 25 de desembre i el seu dia sagrat era el diumenge. Aquests secundaris de luxe, els apòstols, apareixen com a seguidors de fins a tres déus antics, sempre en número de 12. Krixna feia miracles curant malalts, el déu Dionisi de Grècia va transformar l'aigua en vi i els seus seguidors van menjar el seu cos. El culte a la deessa Attis, amb origen a Frígia, arriba a la Roma precristiana i els seus ritus mistèrics són un precedent directe del cicle de la Passió, mort i resurrecció. En fi, en un humil article no hi ha espai ni per resumir-ho: els especialistes han recopilat fins a una trentena de divinitats anteriors a Jesús de les quals el cristianisme hauria usurpat algun tret. I per si en queda algun dubte, la biografia de Jesús té grans paral·lelismes amb dos déus egipcis, Horus i Osiris, segurament préstecs culturals de l'època en què el poble jueu va viure a Egipte.

El més probable és que sobre una base documental mínima els bisbes cristians del segle IV, un cop al poder de l'imperi, polissin el guió fins a construir el personatge Jesús que més bé s'adaptava al paper de l'Església. Dit d'una altra manera: en realitat tant li fa si Jesús va existir o no. La qüestió és que la seva biografia, el seu relat, és el plagi més gran de tots els segles, la impostura més reeixida de la història. La Bíblia és, en essència, un fenomen literari, el bestseller de més èxit de la indústria editorial. Però una revelació divina? A l'hora de construir la Bíblia l'element menys necessari és déu.

No sé si és per riure o per plorar. Deu croades contra els infidels, mil catedrals aixecades, milers d'heretges a la foguera. Dos mil anys fent dinars de Nadal, milions i milions de canelons. Sempre en nom del Messies. I el Messies potser no va existir mai. Probablement tot és mentida: quatre rondalles neolítiques adaptades per uns editors espavilats. I fins ara.
Bon Nadal a tothom.

Albert Sánchez Piñol,
a l'Ara de 24/12/11

Il·lustració: Pietá (1505) de Bellini Giovanni

dimecres, 4 d’abril del 2012

BONES VACANCES, JEAN-LUC !!

_
Ai, encara estem païnt les Espècies per catalogar de Els Amics de les Arts... ja vaig comentar que la primera escolta no va ser d'impacte, però poc a poc, va calant i l'admiració pel seu nou treball va creixent dia a dia ... algun dia en parlarem com es mereixen... però avui, per a celebrar que ens venen uns pocs dies de vacances: humits, plujosos i, potser, ventosos... però VACANCES, -al cap i a la fi!-; us deixo aquest homenatge al sr. Godard, a la Novuelle Vague que és Jean-Luc, aquest hit desperta bon rotllo, que bona falta ens fa!...

que us ho passeu bé! tornem el 10 d'abril!!


dimarts, 3 d’abril del 2012

PER MOLTS ANYS, TETE GUAPO !!!

_

Un serrell exprimental
i una careta de pinyol encantadora...

aquest és el meu tete!!
_

dilluns, 2 d’abril del 2012

I ARA QUE TINC VUITANTA-SET ANYS...

_
I ara que tinc vuitanta-set anys, encara em pregunto d’on sortia gent com aquella, feta d’una pasta especial. Quins temps, en què encara es creia en l’ésser humà com un ens únic, mereixedor d’una oportunitat davant del destí i provocador de generositats magnífiques. Vostè s’imagina en els inicis del segle vint-i-u una cosa semblant? Jo ja no en sóc capaç. O és que només quan els col·lectius s’enfronten a uns moments de dificultats excepcionals és quan es creen les condicions perquè l’èpica de l’humanisme dels millors aflori enlluernadora? Ho ignoro, sap? Però tot i que no voldria reviure per res del món els moments esgarrifosos que vaig haver de transitar en aquells anys, li diré que secretament, quasi vergonyosament, en guardo nostàlgia. En algun lloc de mi encara perviu el record de la solemne heroïcitat dels no-ningú, la possibilitat de copsar la imponent grandesa dels sense nom. Deu ser gràcies a ells, o només per ells, que la humanitat sencera es mereix un futur.

Lluís Llach (2012)
Memòria d’uns ulls pintats