(1945-2012)
Aquesta és la història d’un immigrant andalús que l’any
1945 va obrir les portes d’una botiga a Amposta en la que venien de tot i
oferia, en aquells anys de postguerra i penúries, facilitats als seus clients.
Aquesta és la història del fill que va continuar aquella
botiga, que la va fer créixer i especialitzar, que va permetre pagar a terminis
i, fins i tot, fiar per a que la seva clientela pogués tenir allò que
necessitava. La botiga li va permetre criar tres fills i tres filles... la
petita estava cridada a continuar-la...
L’any 2000, aquella filla, sense preparació però amb
valentia i moltes ganes, es va fer càrrec de la botiga: li rentà la cara, li
donà un nou valor, la féu créixer...
Una història de tres generacions al voltant d’una botiga
davant de Correus amb la que Isabel Allende podria fer-ne un bon llibre... Els temps que estem vivint ara
ens semblen foscos i tristos, però
la tempesta no dura per a sempre i, tard o d’hora, els núvols acaben marxant...
Vull fer un fort i orgullós aplaudiment a la persona que
amb un petit vaixell de paper s’ha enfrontat a cinquanta oceans... i la lluita
continua. Aquesta persona és la Núria,
la Gran Núria. Jo sóc al teu costat per a, agafant-te fort de la mà, continuar
caminant... no és un final, és el principi de tantes i tantes coses!
Endavant!!
9 comentaris:
M'has fet plorar! I plorar en mig d'una liquidació ni fa bonic!. Moltes gràcies per la teua paciència I per les penuries compartides... I les que encara compartirem. T'estimo molt, I agafa'm fort que ara mateix no se qui porta el timo, o cap a on va el baixell!
És clar que sí, Núria, ja veuràs com tot l'esforç que has posat en aquesta botiga acabarà portant-te a llocs que potser ara ni t'imagines. Molts ànims! Jo des d'aquí dalt i després de llegir aquest post sento el caliu de la botiga i la feina que les tres generacions hi heu posat com si la tingués aquí al costadet.
Tal i com es diu, quan es tanca una porta se'n obren d'altres... És un tòpic però es la veritat, i ho puc dir per pròpia experiència, si un tio negatiu i pessimista com jo se'n surt dia a dia, vosaltres dos que sou fantàstics us anirà molt be. Ara ens toca reinventar-nos i mirar endavant. Ànims familia!!!!!!!!!!!
Nur, està clar que el do de la paraula el té el teu apreciat marit mentre que el do de l'apalabrados el tens tu (nota d'humor).
Família, tot i que fa poc que estem junts, sabeu que ens teniu per al que necessiteu. Només cal que xiulis!
Besitos.
Moltes gràcies pels vostres carinyosos comentaris!!!
Amb vosaltres i d'altres de més silenciosos però que ens demostren el seu afecte segur que durem el vaixell a bon port!!
No pateixis, Núria, el timó el portem molta gent!
US ESTIMEM, AMICS I AMIGUES!!!
Les que poca gent vos guanya a apalabrados sou molt especials
Gràcies, guapeton, tu també ets molt majo... :D
Eoooo!!!
Jo vaig fer un comentari dimecres des del telèfon mentre viatjava per sa gran ciutat però no s'ha publicat! Me l'hauran censurat?
Bé doncs hi torno. A mi també em veu fer plorar, i em vaig haver d'empassar les llàgrimes perquè era als ferros de camí a classe.
Tal com deia el Pau, quan tanques una porta se'n obren d'altres i la veritat es que jo ho puc subscriure també amb l'experiència més recent, costa molt deixar certs projectes, però aferrar-s’hi no du enlloc. De ben segur que en passar pàgina s’obriran nous horitzons. I... que us en sortireu està claríssim i ningú no ho dubte, ara cal trepitjar fort i tirar endavant!!!
ELS MILLORS DESITJOS per aquesta nova etapa que comença!
Ei, angelet, aquí no es censura res de res, al contrari estic encantat de rebre els vostres comentaris... I més en un post com aquest ple d'emoció i bons desitjos.... Gràcies per les teves paraules energètiques... Però has de saber que estàs amb nosaltres encara que no ens diguis res, t'estimem, angelet!
Publica un comentari a l'entrada