EL MEU 2016 SEGONS INSTAGRAM

WE MOVE, NOU DISC DEL SR. JAMES VINCENT McMORROW

El sr. McMorrow es va fer famós per les nostres terres arrel d'utilitzar una de les seves cançons per a l'anunci de la Lotería de Navidad de fa 2 anys. El seu Glacier ens va acompanyar en el període pre-nadalenc complementant, a nivell emocional, la història sentimental que ens van explicar aquell any, la del propietari del bar que li havia guardat un número premiat per a un dels seus clients... 

A partir d'aquell tema vam conèixer al sr. James Vincent McMorrow, que tenia més vida que aquell 'single hit'. Nascut a Dublin aquest cantant i compositor va començar en el món de la música amb una imatge molt diferent de la que coneixem ara. Ara té un posat folk-bucòlic, de hipster avançat... però als 19 anys fou bateria de diferents bandes de hardcore punk. Això canvià quan es va fer amic de la seva guitarra i aïllat del món -literalment, en un poble costaner d'Irlanda- va compondre el seu primer treball en solitari: Early in the Morning (2010), amb un estil que enllaçava amb el d'alters contemporanis com Bon Iver o Fleet Foxes. 

Quatre anys després es torna a aillar però ara en un lloc fronterer entre Mèxic i Texas i sortí: Post Tropical (2014), amb un estil més electrònic, es fa còmplice de l'estil del sr. James Blake, per exemple. Aquesta barreja tan especial entre folk i electrònica havia estat, ara per ara, el seu segell característic i la cançó Glacier n'és una bona mostra. 

Ara ens arriba el tercer treball del sr. McMorrow: We Move (2016), segons declara ell mateix és el disc que volia fer des de que tenia 16 anys: barrejar la seva vessant de cantautor amb el hip hop (!!). Acompanyat de col·laboradors de Rihanna o Kanye West, aquest cop, el disc combina guitarres acústiques amb sintetitzadors... abandonant, així, aquell aire més nostàlgic i bucòlic que el va fer famòs per a obrir-se a aires nous. El sr. McMorrow sap com moure's i 'es mou' ... A finals d'octubre va presentar el seu treball a la sala Barts de BCN.

Ens agrada el sr. McMorrow i el seguim!

NOMINACIONS GOYA 2017: QUINIELA

Ja tenim aquí les nominacions per als premis ibèrics cinematogràfics, els Goya. L''Acadèmia' va presentar totes les nominacions en boca de Javier Càmara i Natalia de Molina. El premis s'entregaran el 04 de febrer, en una gala presentada (again!) per Dani Rovira.

Malgrat que després repassaré totes les nominacions marcant la meva quiniela, val a dir que la gran nominada és Un monstruo viene a verme (esperable!) amb 12 nominacions. Les segueixen de ben a prop les 11 nominacions per El hombre de las mil caras y Tarde para la ira.

Sincerament, de les 3 em decanto pel debut de Raúl Arevalo i la seva contundent i seca Tarde para la ira, la del Bayona creua la barrera  de lo sentimentaloide soportable malgrat el seu alt nivell tècnic. Tot i això, ja sé sap que a l'hora de fer una quiniela i pensant en encertar els màxims possibles, s'ha de pensar 'què guanyarà' no 'que t'agradaria que guanyés' ... allà van!

Llista de nominacions:

Millor pel·lícula:

• El hombre de las mil caras
• Julieta
• Que Dios nos perdone
• Tarde para la ira
• Un monstruo viene a verme

Millor director:

• Alberto Rodríguez  por El hombre de las mil caras
• Pedro Almodóvar por Julieta
• Rodrigo Sorogoyen por Que Dios nos perdone
• Juan Antonio Bayona por Un monstruo viene a verme

Millor direcció novell

• Salvador Calvo per 1898. Los últimos de Filipinas
• Marc Crehuet per El rey tuerto
• Nely Reguera per María (y los demás)
• Raúl Arévalo por Tarde para la ira

Millor actor protagonista

• Eduard Fernández per El hombre de las mil caras
• Roberto Álamo por Que Dios nos perdone
• Antonio de la Torre per Tarde para la ira
• Luis Callejo per Tarde para la ir

Millor actriu protagonista

• Emma Suárez per Julieta
• Carmen Machi per La puerta abierta
• Penélope Cruz per la Reina de España
• Barbara Lennie per María (y los demás)

Millor actor secundari

• Karra Elejalde per 100 metros
• Javier Gutiérrez per El olivo
• Javier Pereira per Que Dios nos perdone
• Manolo Soto per Tarde para la ira

Millor actriu secundària

• Candela Peña per Kiki, el amor se hace
• Emma Suárez per La próxima piel
• Terele Pávez per La puerta abierta
• Sigourney Weaver per Un monstruo viene a verme

Actor revel·lació

• Ricardo Gómez per 1898. Los últimos de Filipinas
• Rodrigo de la Serna per Cien años de perdón
• Carlos Santos per El hombre de las mil caras
• Raúl Jiménez per Tarde para la ira

Actriu revel·lació

• Silvia Pérez Cruz per Cerca de tu casa
• Anna Castillo per El olivo
• Belén Cuesta èr Kiki, el amor se hace
• Ruth Díaz per Tarde para la ira

Millor Guió original

• Cien años de perdón
• El olivo
• Que Dios nos perdone
• Tarde para la ira

Millor guió adaptat

• El hombre de las mil caras
• Julieta
• Kiki, el amor se hace
• Un monstruo viene a verme

Millor direcció de producció

• 1898. Los últimos de Filipinas
• El hombre de las mil caras
• La reina de España
• un monstruo viene a verme

Millor muntatge

• El hombre de las mil caras
• Que Dios nos perdone
• Tarde para la ira
• Un monstruo viene a verme

Millor direcció de fotografia

• 1898. Los últimos de Filipinas
• La reina de España
• Tarde para la ira
• un monstruo viene a verme

Millor direcció artística

• 1898. Los últimos de Filipinas
• El hombre de las mil caras
• la reina de España
• un monstruo viene a verme

Millor vestuari

• 1898. Los últimos de Filipinas
• la reina de España
• No culpes al karma de lo que te pasa por gilipollas
• Tarde para la ira

Millor maquillatge i perruqueria

• 1898. Los últimos de Filipinas
• El hombre de las mil caras
• Julieta
• Un monstruo viene a verme

Millor efectes especials

• 1898. Los últimos de Filipinas
• Gernika
• Julieta
• Un monstruo viene a verme

Millor so

• 1898. Los últimos de Filipinas
• El hombre de las mil caras
• Ozzy
• un monstruo viene a verme

Millor música original

• El hombre de las mil caras
• El olivo
• Julieta
• Un monstruo viene a verme

Millor cançó original

• Bollywood made in spain
• Cerca de tu casa
• Frágil equilibrio
• Kiki, el amor se hace

Millor pel·lícula documental

• 2016. Nacido en Siria
• El Bosco, el jardín de los sueños
• Frágil equilibrio
• Omega

Millor pel·lícula d'animació

• Ozzy
• Psiconautas, los niños olvidados
• Teresa y Tim

Millor pel·lícula iberoamericana

• Anna
• Desde allá
• El ciudadano ilustra
• las elegidas

Millor pel·lícula europea

• El editor de libros
• El hijo de Saúl
• Elle
• Yo, Daniel Blake

Millor curtmetratge de ficció

• Bla, bla, bla
• En la azotea
• Graffiti
• La invitación
• Timecode

Millor curtmetratge documental

• Cabezas habladoras
• Esperanza
• Palabras de caramelo
• The resurrection club

Millor curtmetratge d'animació

• Darrel
• Decorado
• Made in spain
• Uka

THE CRYING FOREST DEL SR. PHILIPPE ECHAROUX

El cap de la tribu suruí, indígenes de la selva de l'Amazones va encarregar a l'artista Phillippe Echaroux que realitzés un treball fotogràfic que denunciés la crueltat i l'explotació a la que està sotmés el seu hàbitat en particular, i la selva amazònica del Brasil, en general. La resposta de l'artista són les imatges que veieu: va realitzar fotografies als membres de la tribu i l'ha projectat en els arbres d'una zona verge de la selva. 

Podeu veure l'exposició de les fotografies a Taglialatella Galleries de París coincidint amb el mes de la fotografia de la capital francesa.

Tant de bo servís per a conscienciar ... de moment, però, l'impacte visual i estètic és innegable. 

VIEJAS Y NUEVAS SEÑALES DE VIDA

Hace años, en 1981, publiqué un libro titulado 'Els nostres objectes de cada dia'. Intentando, una vez más, poner orden en mi biblioteca, me he encontrado en sus manos el libro que he citado y he decidido hojearlo un poco. Como suponía, nuestra sociedad ha hecho unos cambios notables en los últimos 30 años, por lo que el cada día ya es, a menudo, un recuerdo del pasado.

Podría aludir aún a varios objetos que me han ido acompañando amistosamente a lo largo de mi vida. Su eficaz presencia se ha mantenido, pero ahora han entrado en juego, victoriosamente, unas herramientas y recursos que han ido ocupando un espacio y un tiempo que no estaban previstos. Los teléfonos móviles, que han adquirido la condición de archivos en las materias más impensables, y no hace falta que explique al lector la función de investigación sobre las necesidades o curiosidades más diversas.

Y también ya son objetos de cada día la aspiradora y la escoba eléctrica y el lavavajillas. Incluso aquellos buzones de correos, con una ranura para introducir las cartas, han desaparecido de las esquinas de mi barrio. Los buzones de correos, pienso, se deberían haber conservado como pequeñas esculturas urbanas. Está claro que el hecho de que a mí me recuerden antiguas emociones no tiene importancia.

Las pinzas de tender ropa son, para mí, unas amigas que me llevan al pasado. ¿Cuántos años hace que salgo a la terraza para ayudar colgar en un alambre unos pantalones o una camisa? Suele hacer un poco de aire y las sábanas revolotean. Me gusta mirar las terracitas de los balcones que tengo delante, donde una mujer aparece de vez en cuando a regar unos tiestos y se vuelve piso adentro. Soy un anticuado que ama la lentitud que hace posible pasear la mirada.

A veces pienso que soy como los perros que lo registran todo, buscando cosas pequeñas y, con suerte, una trufa. Yo no busco ni escojo nada. Solo espero descubrir pequeñas señales de vida.

Josep Maria Espinás a Pequeño Observatorio 

de El Perdiódico del 21/12/16

BON NADAL!

SR. DARIO FO

(1926-2016)

Fa un parell de mesos moria un dels escriptors de teatre italià més reconegut i que aconseguí el Premi Nobel de Literatura l'any 1997.

El seu pare era cap d'estació de Sangiano, ben a prop del llac Maggiore prop de la frontera amb Suïssa. El sr. Fo va estudiar Belles Arts a Milà, centrant-se en arquitectura i pintura; més tard, estudià teatre de gest amb el mestre Jacques Lecoq a París. Quan es va casar amb l'actriu Franca Rame (1954) van fundar la companyia de teatre 'Dario Fo-Franca Rame' (que molt originals amb el nom no van ser, certament) amb la que realitzaren diversos espectacles teatrals al voltant del gènere de la Comedia dell'Arte. El fill que tingueren -Jacopo- també continuà la saga familiar sent actor, escriptor i director teatral.

El matrimoni tenia un punt comunista i combatiu i l'èxit que van tenir amb la companyia Fo-Rame no els va agradar ja que van considerar que els aburgesava i els portà a creà una nova companyia l'any 1968: Nuova Scena amb la que volien fer un teatre popular, combatiu, crític i social. Als '70 la companyia es transforma en Colectivo Teatral La Comune, independent i autoggestionat. El teatre del sr. Fo era satíric i contundent amb el poder, qualsevol tipus de poder; podríem parlar d'una anarquia feta teatre: contra la religió (Misterio Bufo i Teledeum), l'exèrcit i la policia (Mort accidental d'un anarquista) o la política (L'anomalo bicéfalo i Ubú president).

El sr. Fo era una bèstia de l'escena: actor, director, escriptor, escenògraf i figurinista. Una autèntica màquina teatral.

Va morir amb 90 anys, precisament l'edat que tenia el seu pare quan va morir.  

ALTOLAGUIRRE PER A ALEPO

a la ciutat d'Alepo

1

Arrastrando por la arena

como cola de mi luto

a mi sombre prisionera

triste y solitario voy

y vengo por las riberas,

recordando y olvidando

las causas de mi tristeza.

¡La ciudad que más quería

la he perdido en una guerra!

Ya no veré nunca más

las dos torres de su iglesia

ni los caminos sin sombras

de sus brazos y sus piernas.

¡La ciudad que más quería 

la he perdido en una guerra!

de Lo Invisible (1926-1932) 

de la Islas Invitadas (1936) 

de Manuel Altolaguirre

HENNA HOTEL, PRIMER HOTEL ATES PER ROBOTS

Ens ha costat però sembla que el futur ja està aquí. Quan érem petits i petites somiàvem en que en arribar a l'any 2.000 els cotxes volarien, hi hauria colònies a Mart i els robots serien els que realitzessin les feines menys agraïdes i de servei ... doncs bé, ja hem superat fa 16 anys aquella mítica xifra i les persones continuem sent explotades, a Mart no hi viu ningú i els cotxes va tant en derivats del petroli com fa 100 anys. Res, que el futur no està sent com ens l'havien explicat...

Hi ha un hotel, però, que sí que podria encaixar en aquell 'futur imaginat' del què us parlava, el Henna Hotel de Nagasaki és el primer hotel atès per robots. El nom de l'hotel que el podríem traduir com a 'hotel raro' està situat a prop del parc temàtic Huis Ten Bosch inspirat en Holanda. A recepció podem trobar-te 3: un en aspecte de dona i els altres dos amb cara de dinosaures; un carret automatitzat fa de botones; un braç robòtic utilitza la guixeta on els hostes poden deixar les seves pertenences i el registre a l'hotel es fa mitjançant reconeixement facial (¿?¡¡). 

La cadena d'aquest hotel té previst obrir-ne de nous prop del Tokyo Disney Resort (a Aichi) i del Universal Studios Japan (a Osaka)

L'hotel fou inaugurat fa un any i mig, disposa de 72 habitacions i el preu per habitació està sobre els 125€.

SR. ANDREW SACHS

(1930-2016)

El sr. Andrew Sachs que feia d'espanyol -Manuel- a l'Hotel Fawlty (del 1975... la gent jove que passi per aquí no tindrà ni idea de què era), una simpàtica sèrie de televisió anglesa còmica amb caràcter del 'hotel de los líos'; ha quedat com a sèrie de culte malgrat els seus escasos 12 capítols. 

El sr. Sachs va nèixer a Berlin però als 8 anys, amb la seva família jueva, va marxar a Anglaterra fugint del règim nazi. 

Manuel a l'Hotel Fawlty era el cambrer de l'hotel al que el propietari de l'establiment (l'actor John Cleese) abusava i li carregava tota la feina. Inicialment, el sr. Sachs volia que el personatge fos alemany, del que dominava -òbviament- l'accent però el sr. Cleese (que també era guionista de la sèrie) va pensar que fent-lo espanyol de Barcelona seria més graciós. El curiós és que quan es va estrenar a TVE, l'any 1981, amb el doblatge, Manuel es deia Paolo i era italià (toma ja!). La sèrie la van cancel·lar i TV3 (l'any 1986) la van programar doblant a Manuel al mexicà. Només l'ETB (cadena basca) va mantenir la nacionalitat del personatge. Espanyol, italià, mexicà? Moltes nacionalitats per a un personatge que era el millor de la sèrie, arribant a ser nominat als premis Bafta. 

Abans de Fawlty, però, el sr. Sachs havia participat en diverses sèries, com: El Santo o El detective fantasma, per exemple. I després de Fawlty va continuar tant en la televisió (Coronation Street, Doctor Who o Gent del barri) com en el cinema (El cuarteto, En un lugar de África, Asterix i el cop del menhir o La loca historia del mundo)

La seva darrera interpretació fou en el paper de Mantel Clock (només la veu i no acreditat) a Alicia a través del espejo (2016)

El sr. Sachs moria amb 86 anys i el sr. Cleese ha declarat que fou un superdotat de la comèdia física...

 

OMBRES EROTIQUES DEL SR. BOHYUN YOON

Les figures de cossos desmembrats que veieu aquí no són només cossos desmembrats, l'artista Bohyun Yoon, especialista en ombres (val la pena visitar els seus treballs en aquest enllaç) ha configurat i ordenat aquestes peces de tal manera que ha aconseguit que les ombres projectin el que veieu en la imatge següent:

Una filera contínua de persones en postures eròtiques.

Si és que, el que no se li acudeixi a un artista ....

Un altre gran  invent de l'artista en qüestió (raruno ell) és aquesta singular màscara ... sense paraules!!

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XLIV ): SITGES 2016 (SEGONA PART)

HARDCORE HENRY (2015)

Dirigida per del debutant en el llargmetratge Ilya Naishuller. Aquesta és una d'aquelles pelis que fan que Sitges sigui Sitges. Un film en càmera subjectiva tooot el metratge, del principi al final. Ets un mig cyborg, una máquina de matar, com si fos una partida de Call Of Duty. Adrenalítica, salvatge, sanguinària. Es com si visquéssim en primera persona un film de Robocop. No serà considerada una obra mestra però tampoc ho pretén, es tracta d'un divertiment freèntic. Tècnicament impressionant! 
Valoració: 7,5

LE SECRET DE LA CHAMBRE NOIRE (2016)

Segona peli de Kiyoshi Kurosawa al Sitges'16, si Creepy tenia un component més thriller (i mes reeixida, la veritat), aquesta ens porta per referents de films anteriors del director: la subtil línia que separa realitat i ficció, la vida dels vius i dels morts. Però explicat de forma realista, quotidiana. Pel.lícula que demana paciència, cuinada a foc lent i exigeix un esforç de l'espectador.
Valoració: 6,5

A DARK SONG (2016)

Debut en el llargametratge de l'irlandès Liam Gavin. Film de ritual demoníac que ens explica la història d'una mare per contactar amb el seu fill mort mitjançant un ritual ancestral. Ambient torbador, suggerent pero li costa fer-nos arribar al clímax. Té un aire de peli de videoclub dels '80.
Valoració: 6

MINE (2016)

Co-producció USA-Itàlia-España dels directors Fabio Guaglione & Fabio Resinaro. Mine és una història de supervivència. Una marine en una missió al desert d'Afganistan ha d'aguantar 52 hores sense aixecar el peu d'una mina per a que no exploti. Aquesta excusa serveix per parlar dels dimonis personals, fer un missatge anti-bèlic i una aproximacio a l'entesa entre pobles. Tocs a 127 horas o Buried. Molt resultona i emotiva... sí, amics i amigues, he plorat :_( 
Valoració: 8

THE HANDMAIDEN (2016)

Nou film brillant del sempre brillant Park chan-wook. Un triangle amorós explicat a tres veus en un film dividit en 3 parts: cada personatge/vèrtex explica la seva 'veritat'. Artísticament impecable, fresca, irónica, sensual, eròtica... amb aire de las Amistades Peligrosas. Un film que hauria guanyat el Sitges 2016 si no fos pel poc caire fantàstic que té (en paraules d'un membre del jurat). El públic però el va premiar com a millir film del Festival. Preciosa i imprescindible!! 
Valoració: 9

LIKE CATTLE TOWARDS GLOW (2015)

Film de 5 històries -sense vincle- sobre diferents situacions sexuals. Explícita mostra de genitals masculins en un film gai en el que no se li veuen massa més objectius que ensenyar penis. S'enté una mica més quan llegeixes que la intenció era realitzar un film porno-gay i l'han reconvertit en un film 'arty'. Sincerament, trobo que no l'he pillat... 
Valoració: 4

THE NEON DEMON (2016)

La polémica nova peli del director de Drive és un afábula terrorífica del món de la moda. Es com el Mulholand Drive de les models. Esteticista extrema, a voltes fascinant, a voltes videoclipera conté perles en el guió com: "La belleza no lo es todo. Es lo único". Tèrbola, bella i hipnótica. I una Elle Fanning preciosa i innocent en un món de llobes. Un pel misógina, també! Molt potent i buida a la vegada... Es d'aquells films que o connectes (i l'enalteixes) o no connectes (i la rebutges). Fascinant!
Valoració: 8,5

PREVENGE (2016)

La inolvidable protagonista de Turistas (2012) -Alice Lowe- debuta en la direcció amb un film amb el que comparteix to i humor negre amb aquella. Una dona embarassada de 8 mesos segueix les indicacions de la seva nena neonata: eliminar la gent desagradable. Malgrat el toc grotesc de la proposta és una bona radiografia de la societat actual i la visió que en tenim de la maternitat i el món de l'embarassada. Divertidament delirant!! 
Valoració: 7,5

LAREGIÓN SALVAJE (2016)

Peli mexicana sobre un extraterrestre tentacular que dona satisfacció sexual en una granja apartada de tot. Aquesta és la vessant fantàstica, la vessant realista ens parla d'una societat misògina, homòfoba, violenta i és per aquesta segona vessant que ha rebut reconeixements i premis en diferents festivals del món. Tot i això, jo hi vaig veure unes interpretacions pèssimes, aire de serie B i que, a banda de l'erotisme, poc aporta ... a no sé que vulguem agafar amb 'pinces' aquella vessant realista que us deia. Valoració: 4


LOUISE EN HIVER (2016)

Va bé una mica de calma després de tantes coses rares i sang. Dirigida per Jean-François Laguione aquesta és una peli d'animació sencilla i mona. Una velleta queda tot l'hivern sola en un poblet turístic de platja... Allá ens farà tota una història de vida. Emotiva i delicada... 
Valoració: 7,5







SWISS ARMY MAN (2016)
Swiss army man o l'"home navalla suïssa multiusos", que en seria la traducció literal. Va ser un 'pelotazo' en el Festival de Sundance despertant tant admiració com rebuig gràcies al paper freaky i escatológic de 'Harry Potter'. Es tracta d'un d'aquells descobriments que si etres en l'universa delirant i poètic que ens proposa l'experiència és altament satisfactòria. Es va emporar el premi al millor film de Sitges 2016. Molt reivindicable la BSO d'Andy Hull & Robert McDowell. Un film poètic de pets!! 
Valoració: 8

GRAVE (2016)

Grave, Raw o Cru és l'ópera prima de Julia Ducournau que arriba acompanyada de la polémica projecció en altres festivals per la duresa de les seves imatges i les suposades 'sortides de la sala de projecció' o 'desmais del públic assistent'. Una noia vegetariana prova la carn i se li desperta una voracitat impensable. Assistim a l'evolució carnívora de la prota amb fástic i neguit perquè veus que el panorama no pot acabar bé. Amena, realista i convincent. Tot i això, té un aire de 'telesèrie' que no l'ajuda.
Valoració: 7

VOYAGE OF TIME (2016)

El nou film de Terrence Malick és un docuficció sobre la Història de la Terra (ahí es nada!) produït per Imax. Belles imatges des de la creació en l'espai a l'aparició dels humans passant per prehistòrics animals marins o dinosaures. Creacions digitals es barregen amb imatges reals acompanyades de la veu en off de Cate Blanchet. Ritme lent no recomanable per a després de dinar, la somnolència està garantida. La proposta no acaba de funcionar, hi ha documentals molt millors que expliquen el mateix. Gran decepció!
Valoració: 5,5

THE LIMEHOUE GOLEM (2016)

Film de cloenda del Festival. Es tracta d'un conte gòtic situat al Londres de finals del segle XIX on es creua el suposat suïcidi d'un autor de varietes amb un seguit d'assassinats en sèrie. Un investigador ha de resoldre el cas. Actualització del referent de 'Jack l'esbudellador'. Film de mentides, traicions, egolatries i boira com la que emplena els carrers de la ciutat. Ben realitzada a nivell artístic, bona atmósfera i et manté l'interes fins al final important per a descobrir qui és el responsable de tot plegat.
Valoració: 7

ANGUISH (2016)

Film petit sobre un personatge en el que es confon malaltia mental i possessió diabólica, com en d'altres films que volen donar un varnís realista al femone possessió demoníaca. Una adolescent diagnosticada de transtorn mental comença a tenir visions i impulsos incontrolats. Historia de tres personatges amb poca sang, poca acció i algun ensurts fet a cops d'efectes de so. 
Valoració: 5,5

MIDNIGHT SPECIAL (2016)

Jeff Nichols, director de la molt interessant Take Shelter' (2011) es ofereix una joia de film. Una road movie per a protegir un nen molt especial. Film homenatge al cinema del '80, és una meravella la miris per on la miris: argument, efectes, BSO, fotografía, interpretacions (veure a la Kristen Dunst sempre es una delícia). Épica, mágica, sensible, entranyable... Necessària!
Valoració: 8,5

SEOUL STATION (2016)

Film d'animació de zombies (poc habitual) d'un dels directors coreans d'animació més reconeguts: Yeon Sang-ho, que en aquest Sitges2016 presentava una de les pelis mes aplaudides: Train to Busan, una mena de seqüela de la que ens ocupa i primer film d'imatge real del director molt aplaudit per crítica i públic motiu de premi. Zombies dels ràpids per a un film que pretén ser metàfora de la situació social i política de Corea. 
Valoració: 6

HEADSHOT (2016)

Peli d'acció trepidant d'Indonèsia amb un prota rei del cinema acció i arts marcials. Te tots els ingredients d'un film d'aquestes característiques: dolents molt dolents i amb mala punteria. El prota, una mena de barreja entre Kill Bill i Jason Bourne és una autèntica màquina supervivent de matar. Trepidant, accelerat i amb unes coreografies currades i llargues. 
Valoració: 6