Aquí us deixo el petit text que vaig exposar.... si no heu llegit el llibre, ja tardeu!
PRESENTACIO
‘El Calaix dels vols
perduts’
Bona tarde i gràcies per venir a la presentació de
El Calaix dels Vols Perduts de Jesús Tibau.
Ja fa 10 anys que conec a Jesús Tibau i fou gràcies
a l’adaptació d’un conte seu: Espantant Gavines... a partir d’aquí, a CREA
l’hem tingut com un autor amic.
Es un gran honor que m’hagi demanat que
l’acompanyi en la presentació del seu nou llibre perquè per començar us he de
dir que és un dels millors llibres de l’amic Tibau. Aquí teniu el primer
titular !
Una presentació té un objectiu doble:
-
Per a aquelles persones que han
llegit el llibre donar-los l’oportunitat de parlar i preguntar a l’autor,
compartir interpretacions, buscar aclariments...
-
Per a aquelles persones que no
l’han rebut ser capaços de despertar l’interès, de motivar-los a llegir-lo.
Quantes persones d’aquesta sala han llegit El
Calaix dels Vols Perduts? Que aixequin la mà?
Jo sé que ara mateix l’amic Jesús està patint per
si –adreçant-me als i les que no l’heu llegit- desvetlli massa coses del
contingut del llibre ... no ho faré (bueno, espero no fer-ho).
La meva intenció és proporcionar-vos 4 apunts del
que ha estat per a mi llegir-lo per a que els que no ho heu fet us animeu a
fer-ho i els que sí l’heu llegit em pogueu confirmar si vaig molt errat....
Aquí van els 4 apunts...
Mireu, a Jesus li ha costat lo seu saltar a la
novel·la després d’un bon grapat de llibres de contes i els que en algun moment
l’hem pressionat ‘en carinyo’ per a que ho fes sabíem que no ens decepcionaria.
Ell ha tingut la capacitat de saltar a la novel·la sense perdre l’estil a
l’hora de narrar i una característica d’aquest estil és que malgrat ser una
narració, amb un fil que va continuant, els seus capítols tenen entitat pròpia,
poden ser llegits de forma separada, tenen sentit.
El calaix dels vols perduts és un llibre (el número 14, si
no m’he descomptat) que gira al voltant d’un personatge en dues línies de temps
i d’espai: mitjans dels ’70 a Cornudella i finals dels 90 (no s’explicita però
podria ser BCN o una ciutat gran), aquestes dues línies d’espai i temps es van
intercalant per capítols, i amb l’atractiu que pots llegir d’una tirada tots
els que es situen als ’70 o als 90 i tindries 3 llibres en un.
La història ens parla d’un personatge, en Jordi en
el passat i en el present ens parla d’un personatge de rutines, invisible,
marcat per uns fets del passat que han marcat el seu present i, ben segur, el
seu futur. El Jordi és una persona
neuròtica, amant de les rutines, indecís, maldetre en els jocs, despistat de la
vida, que té llistes de coses que no ha fet (i que no hi posar solució mai no
farà), que viu sol amb un periquito, al que la fosca l’espanta, nascut al
desembre (per tant) sempre és el petit, de veu feble, sura plàcidament sota
l’anonimat, que no li agrada que li facin preguntes, gens acostumat a fer
esport, que no li agrada disfressar-se, que no té gràcia per al ball, sovint té
la sensació de trobar-se en el lloc incorrecte de la vida, que deixa algunes decisions
en mans d’una moneda llençada a l’aire...
Llegint-lo m’han vingut al cap un aire el Sostiene Pereira (la monòtona i grisa
vida del protagonista), un punt de Murakami (la presència musical en el relat i
una forma de mostrar-nos la vida amb alguns lleugers tocs màgics), la persona
de cabells vermells com una mena de Conill Blanc d’Alicia que li pot
proporcionar descobertes i una Vida mai viscuda...
Es tracta d’un llibre ple referències culturals,
com no havíem vist abans en llibres de Jesús: Degas, Vermeer, Suite nº 3 de Bach, Kung Fu,
Mowgli,Tintin,Ibáñez,Clint Eastwood,,El Padrino, Mickey Mouse,Vicky, el vikingo,Carlos Santana,,Dire
Straits,Louis Armstrong, Barry White.
Per
acabar, us voldria manifestar una descoberta: Jesús Tibau se’ns està sexualitzant...fort,
no? Doncs sí, en aquest llibre és un dels primers on l’autor manifesta més
sensualitat en les seves descripcions i en el que ens parla de fruites
prohibides i convits a la passió... certament, l’amic Tibau no ens tenia
acostumats i aquest detall és una bona prova que el motor cultural constant que
és ell també el trasllada a les seves obres: canviant, innovant, trepitjant
terrenys que fins ara no havia trepitjar ... i us asseguro que en el llibre que
ens ocupa, d’aquests terrenys, n’hi ha uns quants... i ahí lo dejo!
Torno al
principi: el millor llibre de Jesús Tibau!
Voldria acabar amb una frase del
llibre que en fa una bona síntesi i que ens pot pemetre el joc que vindrà a
continuació: “Viure té
efectes secundaris, afortunadament. Morir, no” (2018: 54)
