dijous, 11 de desembre del 2008

SR. MANOEL DE OLIVEIRA

11/12/1908

Sí, amics i amigues avui ens visita un altre centenari, que continua treballant com si en tingués 20. Avui -11 de desembre però de 1908- nasquè Manoel de Oliveira, el director portugués en actiu més vell d'Europa !!!! Ell ho celebra rematant un nova pel·lícula...

Manoel Cândido Pinto de Oliveria va nèixer a Oporto en un família ben posicionada econòmicament. Va estudiar en el Col·legi Universal d'Oporto i als jesuites del Col·legi La Guardia (Galicia). Tot i que les seves inquietuds inicialment anaren cap a l'atletisme i les carreres automobilístiques, de ben petit es mostrà un apassionat del cinema. Tenint en compte que la primera projecció cinematogràfica del cinema portugués tingué lloc el 1896... es pot quasibé afirmà que el Sr. De Oliveira i el cinema portugués van nèixer de la mà....

Als anys '20 el jove Manoel participà com a actor, amb el seu germà Casimiro, en una peli de Rino Lupo, Fatima Milagrosa (1928). Aquesta feina d'actor la combinà amb la de director. El seu primer film fou un curtmetratge -òbviament, mut- de 1931: Douro, faina fluvial, un curt documental en el que es descriu la jornada laboral dels pescadors del rio de la seva ciutat. En ell, es noten la influència de Robert Flaherty i els documentals soviètics. Aquest primer curt vam tenir la sort de gaudir-lo en una sessió a la Filmo (eh, angelet?), i tot i que sense so ni música, des de la pantalla quasibé podem palpar els crits, les olors i l'ambient febril de la vora del riu Douro.... una meravella!

Després vingueren documentals similars: Estátuas de Lisboa (1932), Miramar, Praia das Rosas (1932) i Já se fabricam automóveis en Portugal (1938)... documentals que tingueren una molt mala acollida per part de l'extrema dreta portuguesa.

Participà com a actor en el primer film sonor de la Història del Cinema Portugués: A cançao de Lisboa (de Cottinelli Telmo, 1933) .

El 1940 es va casar amb Maria Isabel Brandão Carvalhais i repartí el seu temps entre la feina a l'empresa de vinyes familiar a Oporto i el cinema.

El 1942 dirigeix el seu primer film de ficció: Aniki Bobó, sobre una colla de nois dels carrers d'Oporto d'un realisme i naturalitat que -si no fos perquè encara no estava inventat- podríem etiquetar-lo de neorrealista. Es tracta d'un film amb tocs poètics que no fou ben rebut pel públic.

Tornà al documental amb El pintor y la ciudad (1956) que significà un punt d'inflexió en el seu estil cinematogràfic: minimitza la importància del muntatge, prioritza els plans llargs i la posada en escena és més treatral.... neix l'estil del director. Les seves obres de ficció són obres on els diàlegs, allò que es diu, és molt important; les pel·lícules del sr. De Oliveira són fortament discursives, fet que provoca que les escenes tinguin un càrrega teatral, artificiosa, sovint densa i complexa. Els seus temes giren al voltant de la naturalesa de l'art, l'essència de l'ésser humà (¡ahí es nada!). Aquest efecte teatral provoca que, sovint, els actors i actrius es parlen sense mirar-se o parlin mirant directament a la càmara, com si dialoguessin amb el públic espectador.

Torna a la ficció el 1963 amb O acto de primavera. En la dècada dels '70 i els '80 del segle passat el sr. de Oliveira realitza pel·lícules que són una dura sàtira contra la cobdícia i l'alta burgesia, a l'estil Buñuel (com O passado e o presente, 1972), adapta autors portuguesos (com Francisca, 1981), realitza homenatges cinèfils (com Nize, a propos de Jean Vigo, 1983). I serà a principis dels '90 que, començant amb una de les millores obres El valle de Abraham (1993), reb l'aplaudiment de la crítica (no tant del públic) a cada pel·lícula que realitza, podent realitzar una per any: Party (1996), Viaje al principio del mundo (1997), Inquietud (1998), La carta (1999), Porto da Minha Infância (2001), El principio de la incertidumbre (2001), Um Filme Falado (2002), O Quinto imperio (2003), Espelho Mágico (2004), Belle Toujours (2005), O enigma (2006) i Cristovao Colombo (2007)... Sobretot en les seves darreres obres, el mestre De Oliveira en comptes de quedar-se 'pillat' per la nostàlgia i el passat, en els seus films tracta qüestions contemporànies sobre la trobada Orient/Occident, els valors en l'actualitat, els canvis generacionals, el valor de la cultura.... Els seus films els han interpretant actors i actrius de la talla de Catherine Deneuve, John Malkovich o Marcello Mastroiani ... Les seves pel·lícules es passegen cada any per tots els festivals del món, almenys europeus: Berlín, Cannes (Palma d'Or'08 a la seva carrera), Venezia (on el 2005 li entregaren el premi de reconeixement a la seva llarga carrera).
Com us deia, Manoel De Oliveira celebra el seu 100 aniversari fent el que millor sap fer: cinema; actualment, està rodant Singularidades de uma rapariga loira (Singularidades de una muchacha rubia)... sobre el fet d'haver arribat als 100 anys: "No es mérito propio. Sólo soy responsable de mis películas, de las buenas y de las malas"... tot un mestre del cinema...

...Feliz anivérsario !!!
·
·

5 comentaris:

Laura ha dit...

obrigado, hauria de dir aquest senyor.

apa que si jo tingués cent anys seguiria treballant...

BONA TARDA A CAN CIUTADÀ!

Laura ha dit...

ai, que volia dir que ara feia dies que no veia en roby, i acaba de sortir a saludar-me, i m'ha fet ilu fer-li quatre mimos.
:-)

Ciutadà K ha dit...

Sí, ell sempre està aquí...vigilant per a que no entrin virus... :P

D'aquí poc farà un any, ja!!! Li agraden els mimos...

:)

Anònim ha dit...

Bona nit ciutadà!

Res que "Un filme falado" em recorda molt al que vau fer aquest estiu la familia Miró i Espanya.

A la Nur li vaig parlar precisament d'aquest flim en explicar-me les vostres visites kulturals.

Petons glaçaeets.

Anònim ha dit...

no sé què dir... no he vist cap peli d'aquest senyor... faré com l'arale i diré un: "OIO... HOLA!"

ah, i per molts anys al sr. de oliveira!!!, tot i que molts, ja... :S (bueno, que siguen intensos i feliços, almenys!)

i bon dia a can ciutadà!