SR. DEREK JARMAN

1942-1994

Avui fa 14 anys que va morir aquest -per a la gran majoria- desconegut director de cinema, en particular i artista, en general. Estendard i abanderat del 'queer cinema', el sr. Derek Jarman mereix que no l'oblidem i que recordem la seva obra....

Un 31 de gener de 1942 a Northwood, Middlesex (Anglaterra) va nèixer Michael Derek Elworthy Jarman, més conegut com a Derek Jarman. La seva mare procedia de la Índia i el seu pare era neozelandés i treballava a la RAF (Royal Air Force), això fèu que el petit Derek es passés la infantesa de base militar a base militar i 'tiro porque me toca, arribant a viure alguna temporada a Ìtàlia o a la Índia. Es va graduar en història, anglès i art en el King's College de Londes i va estudiar pintura en Slade School entre 1963 i 1967 ... va realitzar la primera exposició col·lectiva el 1968. En els seus inicis realitzà el vestuari i el disseny per al Royal Ballet, dedicació que no abandonà. El sr. Jarman fou artista: escriptor, poeta, actor, escenógraf, dissenyador, pintor... i cineasta.

En el cinema, la seva primera feina fou com a dissenyador de producció en el film The Devils (Los Demonios, 1970) de Ken Russel. Els seus inicis com a director foren en curtmetratges, però la seva primera pel·lícula ja és tota una reinvidicació en relació a la seva identitat i activisme homosexual, que en farà motiu de reivindicació durant tota la seva carrera cinematogràfica, es tracta de Sebastiane (1975) (patró de la comunitat gai), una impactant versió de la vida d'aquest esclau, defensor del cristianisme, que morí acribillat per fletxes (de plaer! si jutgem les expressions amb les que l'han representat) i transformat en sant, parlada totalment en llatí. Aquell mateix any filma un concert en directe del Sex Pistols: Number One (1976). En el festival de Cannes de 1977 presentà el segon llarg: Jubilee; després vindria La Tempestad (sobre l'obra de Shakespeare) presentada a la Berlinale de 1979. Aquest any filmà un clip preciós per a Marianne Faithfull, The Ballad of Lucy Jordan (1979).

La Berlinale de 1986 s'inaugurà amb Caravaggio, que el sr. Jarman trigà 7 anys en concloure però que li proporcionà un reconeixement mundial, sobretot als EEUU. L'any següent realitzà el llibre i la pel·lícula The Last of England, aconseguint el premi de la Crítica de Los Ángeles. Durant aquesta època dirigí un curt amb cançons dels The Smiths del LP The Queen Is Dead (1986).

El 22 de desembre de 1987 dos fets (negatiu i positiu) marcaran la seva vida personal i artística, se'l diagnosticà portador del VIH, i es fixà dos objectius clars: fer pública la seva condició de seropositiu (i lluitar per a que fos assumida per la societat) i sobreviure a Margaret Thatcher... el primer objectiu l'aconseguí (certament, eren anys de 'molta estima' cap a la 'dama de ferro')... a partir d'aquí queda reafirmada la seva vocació de 'queer cinema'. I, el fet positiu, és que aquell any en un Festival de cinema coneix al que serà la seva parella fins al final dels seus dies i el cuidà un cop la malaltia estigué molt avançada: Kevin Collins, de 21 anys; i que protagonitzà molts dels seus films. Junts es feren activistes en favor del reconeixement i la defensa dels homosexuals.... El 1987 dirigeix els clips It's a sin i Rent dels Pet Shop Boys.

El 1988 dirigeix War Requiem, la darrera interpretació de Laurence Olivier. Un any després dirigí la Gira Mundial dels Pet Shop Boys i el 1990, The Garden, on hi plasma des del jardí de casa, la seva lluita contra els fantasmes personals, els efectes del VIH i molt d'imaginari religiós cristià... de fet, la comparació entre el Jesús perseguit i els malalts del VIH són més que subtils. Aquest film, fou una de les primeres pelis que el Ciutadà K veié en el Festival de Sitges... la recordo super-experimental, críptica, a voltes marejadora... i mitja platea abandonant el local... Sí, el cinema del Sr. Jarman pot ser moltes coses però consevador i familiar, no és!.

La malaltia s'aguditzava, però en comptes de significar el final de la seva trajectòria realitzà 3 films més... a quin més sorprenent, a quin més arriscat, a quin més impactant.

• Edward II (1991), esteticista, preciosa, post-moderna m'atreviria a dir (tot i que aquesta etiqueta estava naixent), barrejant estètica medieval i moderna, en ella hi apareix cantant Annie Lennox. Aquest 1991 també dirigeix el clip per al R.E.M.: Losing my religion ...
• Wittgenstein (1992) sobre la figura del genial filòsof, fer un film sobre el treball del filòsof té mèrit!
• Blue (1993), en la que durant tota la durada del film només es veu una pantalla en blau (Jarman s'havia quedat cec) i els actors parlen en veu en off: ell i Tilda Swinton. Aquesta actriu estigué molt lligada a l'obra del sr. Jarman, de fet el seu debut com actriu fou a Caravaggio (1986) i després vingueren The Last of England, War Requiem, The Garden, Edward II, Wittgenstein i Blue.... la sra. Swinton li ha d'estar agraïda per força. L'any 2008, Tilda, escriví un documental sobre la seva vida dirigit per Isaac Julien, titolat Derek.

....Derek Jarman va morir el 19 de febrer de 1994 a Londres...

Com hem pogut veure en el seu treball, la seva obra va lligada a l'explosió de la cultura gai dels '80 del segle passat, envoltat sempre de les icones 'pop' d'aquell moviment. Sí, Jarman era un director de cinema eminentment i combativament homosexual.... i la bellesa i vigència de les seves obres hauria de ser obligatòriament reivindicada.