Fa temps, quan aquest blog era petit, va rebre un encàrrec de la fidel seguidora Pats: que desenvolupés un post que ella apuntava a 'ca seva' sobre Radio Nicosia.... El Ciutadà K, amb la seva vocació de servei taaaaaaan característica, posa fil a l'agulla.... i aprofito per a parlar de la relació entre art i bogeria ja que, darrerament, abunden els exemples....
La relació entre bogeria i art ha estat evidenciat al llarg de la Història de l'Art amb exemples com el de Van Gogh, Jackson Pollock, Salvador Dalí o James Joyce... no es tracta de fer-ne una dissertació sobre la construcció social del 'boig', però el que és evident és que fruit de la medicalització de la societat que es construí la figura del 'boig', se'l cosificà, se'l negativitzà i, en la majoria dels casos, se l'aïllà amb la construcció d'immensos centres psiquiàtrics de reclusió ... afortunadament, en l'actualitat això s'ha suavitzat una mica... però la construcció social de la bogeria té plena vigència i el sentiment de rebuig, antipatia, fàstic, silenci, incomprensió, càstig... cap al boig i boja encara perdura. Hi ha 3 exemples que intenten trencar amb això; sí, es plantegen una deconstrucció de la bogeria i, per tant, una normalització de la matexia... ens venen a dir que ells/es també formen part d'aquesta societat!!!!
Hearing Voices
Tot i que en el seu naixement no es tractava exactament d'un moviment artístic, el que se'n derivà, en alguns casos ho fou.... m'explico!!.
A la ciutat de Manchester, l'any 1988, es constituí un grup pilot de 'Escoltadors de Veus' seguint els postulats teòrics del professor de psiquiatria social Marius Romme (Maastricht)(el de la foto de la dreta). A aquest professional de la salut mental una pacient (Patsy Haagan) que escoltava veus un dia li plantejà: "Vosté creu en un Dèu que ningu pot veure. Per què no vol creure en l'existència de veus que jo afirmo escoltar clarament i que, per a mi, són reals?", per al sr. Romme, la forma d'encarar-se al fenómen havia canviat per a sempre...
Els de Manchester, l'any 1989 organitzaren conferències per tot el país amb gran acceptació de públic, afectats, familiars i professionals... aquestes conferències s'anaren repetint cada any. Això donà forma al llibre Accepting Voices (Romme, 1993) que és tot una declaració de les intencions del grup: acceptar les veus com a part de la seva identitat. Sembla una obvietat però es tracta d'un canvi radical de perspectiva. De 'estar abandonat a la teva sort (o tancat) perquè escoltes unes veues que no escolta ningú, perquè estàs boig', amb el rebuig que implica.... a poder-ne parlar sense embuts, fins i tot a explicar les bajanades -en to còmic- que escoltes i compartir-ho amb d'altres que també els passa o a persones receptives a que els hi expliquis .... La feina de 9 anys desembocà en una primera conferència internacional a Maastricht el 1995; havia nascut oficialment el Hearing Voices Network amb la voluntat de normalitzar les alucionacions sensorials, ja siguin tàctils, visuals i/o auditives tot parlant-ne, mostrant-les, descrivint-les... compartint-les!. Aquesta filosofia s'extengué pel món creat-se altres grups dels Hearing Voices .... actualment ja és tot un Moviment.
Aquest grup d'investigació aporta que al llarg de la història creadors i polítics com: Sócrates, Moisés, Jesús, Juana de Arco, Teresa de Ávila, Emmanuel de Swedenborg, Karl Gustav Jung, Ghandi,... van sentir 'veus interiors' que els encoratjaven, que els guiaven, no eren també escoltadors de veus?
Porta/Zush 1961-1979 (a la Fundación Suñol, Passeig de Gràcia, 98 BCN fins al 27 de juny)
·
Albert Porta (va nèixer a Barcelona, 1946), era pintor i el seu estil pictòric el podríem encabir en el 'pop', però el 1968, la Guàrdia Civil li aplicà la llei de 'vago i maleantes' per possessió de substàncies il·legals i fou internat en un frenopàtic, allà adoptà el nom que li posà un intern: Zush, que pròxim a la psicodelia creà un món paral·lel, i quan diem 'món', és literal, és deia Evrugo Mental State: amb alfabet, llengua, moneda i bandera pròpia.
Albert Porta (va nèixer a Barcelona, 1946), era pintor i el seu estil pictòric el podríem encabir en el 'pop', però el 1968, la Guàrdia Civil li aplicà la llei de 'vago i maleantes' per possessió de substàncies il·legals i fou internat en un frenopàtic, allà adoptà el nom que li posà un intern: Zush, que pròxim a la psicodelia creà un món paral·lel, i quan diem 'món', és literal, és deia Evrugo Mental State: amb alfabet, llengua, moneda i bandera pròpia. Des de 1971 ha exposat individualment a Roma, París, Lund, Varsòvia, Stuttgart, Berlín, Brussel·les, Nàpols, Chicago, Nova York, etc, i col·lectivament: a Documenta VI de Kassel (1977), New Images from Spain, Solomon R. Guggenheim Museum N.Y. (1980), Magiciens de la Terre, Centre Georges Pompidou, París (1989) o Drawing on chance, MOMA (1995). L'any 2000 el Museo Centro de Arte Reina Sofía (Madrid) li va dedicar la retrospectiva Zush.
Al cap d'uns anys -el 23/02/2001- durant una exposició al Macba, Zush va desaparèixer i nasqué un tercer 'ego' de l'artista: Evru. El Ciutadà K va tenir l'oportunitat de veure aquesta expo i -literalment- flipar amb les obres de Zush però, sobretot, perquè el mateix artista instal·là una habitació al mig de la expoi i vivia allà, sí, sí ho heu llegit bé: dormia, tenia un lavabo i hi feia vida mentres escoltava música, pintava o llegia.... La nova persona, Evru, és artista, científic i místic (ell mateix s'autoetiquetà ArtCieMist) atret per les noves eines tecnològiques i els llenguages digitals...
·
Porta-Zush-Evru, han sortir del mateix cos, però són artistes diferents. Evru també és músic i en la inauguració de l'expo (que podeu veure a la Fundació Suñol) tocà el seu mini-moog acompanyat de l'orquestra Bona Sort, formada per malalts mentals de Palafolls. L'exposició està formada per 114 obres de Porta i Zush.
·
L'obra d'aquest artista és críptica, hipnòtica, ... iniciada amb el collage, retallant revistes... ens mostra entorns onírics, personatges entre la realitat i la ficció i les seves obsessions: plaers corporals, el llenguatge, l'amor, la monstruositat, la fragmentació, el seny i la rauxa... sovint a les seves instal·lacions hi trobes PCs en els que pots manipular la seva obra i veure-la projectada en una pantalla, imprimir-la i emportar-te-la a casa ... jo ho vaig fer...
Radio Colifata
L'obra d'aquest artista és críptica, hipnòtica, ... iniciada amb el collage, retallant revistes... ens mostra entorns onírics, personatges entre la realitat i la ficció i les seves obsessions: plaers corporals, el llenguatge, l'amor, la monstruositat, la fragmentació, el seny i la rauxa... sovint a les seves instal·lacions hi trobes PCs en els que pots manipular la seva obra i veure-la projectada en una pantalla, imprimir-la i emportar-te-la a casa ... jo ho vaig fer...
Radio Colifata
El jove psicòleg, Alfredo Oliveira, creà el 1991 LT22 Radio Colifata (colifato en lunfardo -idioma del tango argentí- significa 'loquito, loco querido'), amb la intenció de donar veu als 
pacients de l'hospital psiquiàtric José Tiburcio Borda de Buenos Aires. Segons Oliveira "a medida que hablaban por el micrófono descubrían que había otro yo, otra persona en ellos mismos a quien dirigían sus fantasmas. Y luego, cuando los oyentes les contestaban con carta o en directo, se daban cuenta de que el miedo, compartido, es menos miedo".
·
pacients de l'hospital psiquiàtric José Tiburcio Borda de Buenos Aires. Segons Oliveira "a medida que hablaban por el micrófono descubrían que había otro yo, otra persona en ellos mismos a quien dirigían sus fantasmas. Y luego, cuando los oyentes les contestaban con carta o en directo, se daban cuenta de que el miedo, compartido, es menos miedo". Aquella proposta 'tingué fills': Radio Nicosia 
(Barcelona), Leon Lid (Toulouse), Radio 180 (Mantua). L'únic requisit d'admissió en aquestes emissores de ràdio és estar diagnosticat amb algun transtorn mental.... i s'autogestionen ells mateixos. El 2004 arribaria La Colifata TV en una cadena no pública, però en el 2006 aconseguiren un espai en la cadena governamental de Buenos Aires, Ciudad Abierta, amb el programa 'El living de Stellita': "Stellita vive hace 15 años en la calle y desde la Plaza Belgrano, donde suele dormir, realiza su emisión televisiva, rodeada de un par de sillones, algunos invitados y otros colifatos que tienen sus propias columnas". Radio Nicosia també té blog propi.
(Barcelona), Leon Lid (Toulouse), Radio 180 (Mantua). L'únic requisit d'admissió en aquestes emissores de ràdio és estar diagnosticat amb algun transtorn mental.... i s'autogestionen ells mateixos. El 2004 arribaria La Colifata TV en una cadena no pública, però en el 2006 aconseguiren un espai en la cadena governamental de Buenos Aires, Ciudad Abierta, amb el programa 'El living de Stellita': "Stellita vive hace 15 años en la calle y desde la Plaza Belgrano, donde suele dormir, realiza su emisión televisiva, rodeada de un par de sillones, algunos invitados y otros colifatos que tienen sus propias columnas". Radio Nicosia també té blog propi.En aquests moments, Radio Colifata i els seus fills estan de moda: un anunci televisiu (Aquarius), una pel·lícula (LT22 Radio La Colifata, documental dirigit per Carlos Larrondo), llibre (El libro de Radio Nicosia, editoral Gedisa) i el darrer disc de Manu Chao que ha realitzat amb les lletres dels components d'aquesta emissora: 'La Colifata. Siempre fui loco'. El mateix Manu Chao, afirma, "son un pozo sin fondo de inspiración: surrealismo mezclado con lucidez o, mejor aún, la lucidez obtenida a través del surrealismo".
En el 2007, i dirigit per Emir Kusturica, Manu Chao ja gravà un clip amb els 'colifatos', 'Rainin' in Paradize', del disc La Radiolina.
Hi ha molta gent que ha criticat la -suposada- utilització d'aquests persones per a finalitats comercials, en el cas concret de l'anunci d'Aquarius, un dels participants colifatos en l'experiència, ho defensa: "Sentimos que se nos devolvía la dignidad, dejamos de ser pastillas con patas. Porque un hombre medicalizado nunca es libre si, a la vez, no es escuchado. Si es con cariño, bienvenidos los que nos dan voz".
'Hearing Voices, Evru i La Colifata' tres propostes cap a la deconstrucció social de la bogeria .... (si Foucault tornés es fregaria les mans i s'ho passaria 'pipa' amb tot això)...
11 comentaris:
oh, que bé, ciutadà! interconnexió blogaire, com m'agrada! tot i que el seu post està infinitament més elaborat, documentat i ampliat que el meu.
he llegit amb interès tot el que ens explica. em sembla un tema apassionant, i brutal el plantejament de la meua homònima, la patsy haagan, plantificant la contradicció evident de la hipocresia que caracteritza la societat. tot ha d'estar sotmès a uns paràmetres per tenir-ho controlat, i quan algú surt d'aquests paràmetres, pastilla al canto i etiqueta de malalt! si tots ens esforcéssim i aprenguéssim a obrir més la ment... però clar, això seria un canvi massa radical cap a la llibertat, i suposo que no interessa. un altre debat sobre la deconstrucció de la societat? ;)
per cert, ciutadà, abans que me n'oblidi: em deixarà llegir algun dia la seua tesina? perquè la tesi no la tenim, oi?
Sí, vosté ho ha dit, seria un canvia massa radical... però com molt bé deia l'anònim que tancà el gran debat de 'La llei de la selva' (si té temps, vagi a llegir-lo): podem aportar petits canvis nosaltres, podem ser nosaltres els primers que 'obrim la ment', com vosté comenta....
SIGUEM DECONSTRUCTORS I DECONSTRUCTORES !!!!
Tinc un dubte: les persones de Hearing Voices volen normalitzar les veus que senten (en lloc de suprimir-les) perquè a elles no els provoquen cap patiment (que, al meu entendre, és un dels requisits per poder parlar de malaltia, tant física com mental), o sí que els provoca patiment, però prefereixen afrontar-lo que fugir-ne mitjançant la medicació? O el problema són els efectes secundaris de la medicació, i si no hi fossin sí que els semblaria bé suprimir les veus? Ho dic perquè em costa molt imaginar algú amb depressió o ansietat que reivindiqui la seva tristesa o angoixa com una simple "diferència", i en canvi entenc perfectament que algú prefereixi conviure amb el dolor que suprimir-lo a costa d'estar "zombi" per les pastilles i deixar de ser ell mateix.
Un cop dit això, estic totalment d'acord que la malaltia mental és, en moltíssims casos, una construcció cultural. Sovint tinc la sensació que es diagnostiquen casos de depressió i ansietat que en realitat no són una malaltia, sinó una reacció lògica a circumstàncies adverses, i que el fet de tapar-ho (que no solucionar-ho) amb un medicament dificulta o fins i tot impedeix a la persona prendre consciència de la seva situació i actuar per transformar-la.
Hooooola, Kelitxi....
Doncs el plantejament d'arrel és que volen reivindicar que les veus formen part de la seva identitat, per tant, seria la opció b): "prefereixen afrontar-lo que fugir-ne mitjançant la medicació" o qualsevol altra teràpia 'repressora' (buf! quin concepte més dur m'ha sortit)... ells defensen que el que provoca patiment no és sentir veus sinó la solitud i l'aillament al que l'entorn els aboca per escoltar-les...
Com que veig que avui no tindrem debat, afegeixo.... en relació al que dius que "em costa molt imaginar algú amb depressió o ansietat que reivindiqui la seva tristesa o angoixa com una simple "diferència"" jo crec que també és necessàri, ja n'hi ha prou d''alegria sin fin', 'eterna juventud' y 'cuerpos danone', no?? hem de reivindicar el plaer de estar trist com un emoció més, sofoquem -sovint precipitadament- qualsevol insinuació de tristesa... i això no té perquè ser ni depressió ni angoixa, ni molt menys cal medicació....
jo no crec que s'estigui reivindicant una diferència, sinó que s'està reclamant el dret a ser compresos, a no ser vistos com persones rares, a no ser marginades. l'ansietat no és un estat per ser reivindicat, i sí que et pot fer arribar a sentir immensament sola si al teu voltant només reps mirades d'estranyesa i d'incomprensió. i no dic que aquestes mirades tinguin cap mala fe, sinó que molts cops es tracta de simple desconeixement.
què és malaltia? què ve condicionat per l’entorn, per la societat, per com estem evolucionant? podríem arribar a canviar-ho? ui, em sona tot plegat… el debat torna a ser profund i etern.
Ah! Pats quan vos vulgui li deixo la tesina ... vosté té molta moral, eh??? ha de ser que CAP membre de la meva família se l'ha llegit sencera, si en el blog puc resultar dens, IMAGINI'S ESCRIVINT TESINES!!!!!.... (no la tesis no ha arribat... ni arribarà, per ara...)
(li puc enviar per mail, fins i tot, eh???).... quina moral...
vaia, ciutadà, ens hem sincronitzat. vaig a llegir-lo!
hosti, ara m'he jinyat... :S
vale, de moment no me l'enviï. quan em quede sense hobbies, l'hi demano! ;)
Eiiii família!!!
Recomano la lectura de la tesina del ciutadà, poc a poc i sense pressa, d'aquest homenet sempre s'aprenen coses. D'entrada, tot s'ha de dir, es fa 'difícila' com diu ell, però un cop en matèria... és més que interessant.
Ara tocarà seguir esperant a la inacabable Tesi.
Subscric totalment a la Kelitxi quan parla de la diagnosi com de malalties de reaccions lògiques a circumstàncies adverses i la seva medicació, de manera que impedeix a la persona prendre consciència de la seva situació i actuar per transformar-la.
És realment increïble el desconeixement que el individu de la nostra societat té i vol tenir sobre si mateix. A molts els fa por conèixer-se! i a uns pocs ja els va bé que sigui així!!!
Ciutadà tenim molta feina a fer, però... jo m’aplico al ‘cuento’ i miro de transmetre la possibilitat d’actuar d’una altra manera, malgrat sorprendre, la gent escolta atentament, serà que hi ha ganes de canvi...???
P.D. Canvi d’identitat a can ciutadà, doncs malgrat ‘angelet’ es adient pel ‘dimoniet’, reconec que el nom no fa la cosa però... no m’hi sento pas identificada així que a partir d’ara apareixerem més sovint amb la identitat real Lluna!
... sí, en aquest debat, aquest cop, estem tots/es molt d'acord, no??? (n'hauré de provocar un altre :P )
Bon diaaaaaaaaaa, Lluna!!!! Avui ha arribat vosté a hora, eh???
PD: 'identitat real', diu!!!! eres 'la monda'!!!! Cibernàuticament es pot dir Pepita, si vol, però vosté és el meu angelet... i punto!!!
Crec que bàsicament hi ha dos maneres de definir la malaltia: des del punt de vista de la societat (és malalt qui no encaixa en el motlle que la societat anomena «normalitat») i des del punt de vista de l'individu (és malalt qui pren cosciència del seu dolor, el considera insuportable, i el defineix com a malaltia).
En el primer cas, la malaltia és un instrument de control social; són dos casos claríssims l'histerisme i la nimfomania, que només poden considerar-se malalties en una societat que considera "normal" que les dones acceptin passivament les injustícies i limitin la seva sexualitat a la reproducció: amb la revolució feminista, es considera normal enfurismar-te si et trepitgen els drets i separar la sexualitat de la reproducció, i per tant les dues malalties deixen d'existir.
En el segon cas, el fet que una persona defineixi el seu dolor com a malaltia pot servir-li per reivindicar els seus drets: el dret a rebre assistència mèdica adequada, a no patir estigmatització, que es faci investigació sobre la manera de curar la malaltia, a tenir baixa laboral...
Per això feia les preguntes sobre el grup Hearing Voices, perquè és una realitat que desconec. Si les veus que senten no els provoquen cap patiment, sentir veus que ningú més no sent és com pertànyer a una minoria ètnica, religiosa, sexual, etc.: la incomprensió i rebuig de la gent et fan patir, però la teva condició "diferent" no et fa patir en ella mateixa, i jo no parlaria en cap cas de malaltia. Però si les veus provoquen patiment per elles mateixes (perquè diuen a la persona que les sent coses negatives sobre ella, per exemple), crec que aquesta persona, si ho considera adequat, pot definir el seu patiment com a malaltia i reivindicar tots els drets que he dit: a rebre assistència mèdica adequada (i no una pastilleta que l'atordeixi); a ser acceptada com és (i no culpabilitzada); que la investigació mèdica i farmacèutica estigui dirigida a promoure el seu benestar(i no a fer-la callar perquè no molesti); a tenir baixa laboral si no està en condicions de treballar...
Publica un comentari a l'entrada