FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XII )

·

EL TRUCO DEL MANCO (2008)
En el moment que guanyà diversos premis Goya, aquí ja vam parlar d'una de les sorpreses -i millor peli- del cinema espanyol de l'any passat i un director del que esperarem moltes coses: Santiago A. Zannou (que ja té en cartera 3 projectes). Aquest és un film que ens parla de superacions diverses: físiques (tenint en compte la limitació física del protagonista/actor), socials (tenint en compte el barri marginal d'extrarradi en el que succeix l'acció), familiars (tenint en compte el tipus de situació familiar que tenen els protagonistes), econòmiques (tenint en compte la manca de recursos en el que es troben)... El que sobresurt per damunt de tot és la credibilitat que transmet... per tot això, el film es transforma en una eina necessària per a qualsevol tipus de limitació que pensem tenir... si en algun moment de la vida ho arribem a pensar, mirem aquest film i prenguem-ne nota. Com molt bé expressa el protagonista (recordem-ho, amb un limitadora paràlisi física parcial): "¿A mí?¿a mí me dices que no se puede?". Chapeau!

Valoració: Excel·lent

REMAKE (2006)

Aquest és el primer film en solitari de Roger Gual que ja debutà amb -la interessant- Smoking room (2002) codirigida amb J.D. Wallovits, des d'aquell film que els dos volen en solitari. Igual que en aquell cas, la gran força del film recau en els diàlegs, en el guió, ratllant 'lo' teatral però sense l'atmòsfera estranya -quasibé kafkiana- d'aquell. El nus de Remake és el conflicte intergeneracional (segons diuen) inevitable entre pares i fills, uns pares hippies que visqueren en comuna i tingueren fills i com, passats els anys, i volent recuperar allò que foren, tornen al lloc dels fets (la comuna) amb la seva 'prole'... els fills i filles els tiren en cara tot el que vulgueren ser i transmetien i què n'ha quedat: enganxats als antidepressions, a l'alcohol... total: infelicitat total i cap 'feelling' ni connexió entre pares i fills. Uns papers potents d'Eusebio Poncela i Juan Diego... per un film, potser excessivament dicursiu i teatral

Valoració: Bé

EL CANT DELS OCELLS (2008)
Pel·lícula arriscadíssima, contemplativa.... i catalana!! ¿recordeu al Dave Gahan disfressat de rei (corona i capa) passejant pel món amb una 'tumbona' tot buscant un lloc on 'enjoy the silence'? Doncs d'aquesta imatge n'hi ha molt en aquest film. No sé si existeix, però ell seria capdavanter en el que podríem anomenar 'slow cinema' ara que l'slow està tan de moda i s'aplica a tot. L'argument és mínim: els reis d'Orient van a adorar al nen Jesús. I gaudim del recorregut per mars, muntanyes, platges i deserts fins que hi arriben. Actors no professionals però molt creïbles. Diàlegs que 'rasquen' els tarantinians. Imprescindible només per a poder afirmar que aquí també es fa cinema innovador i experimental.

Valoració: Notable alt

LOS TRES ENTIERROS DE MELQUIADES ESTRADA (2005)

És com una 'passera', els actors i actrius (bé, més els actors que les actrius, la veritat) senten la necessitat de passar a la direcció en algun moment de la seva vida, des de Mel Gibson, a Clint Eastwood, a Kevin Spacey o Tommy Lee Jones, que és el dire del film que ens ocupa. Com no podia ser d'altra manera, el sr. Lee Jones s'ha situat pròxim al western, ell ja en fa cara d'això, amb un història que serveix (i molt bé!) per a destapar 'coses': abusos de poder de la 'migra' en la frontera EEUU-Mèxic; racisme, xenofòbia, però també la necessitat de confiar en l'Altre... El guió de Guillermo Arriaga (parella professional fins fa ben poc de González Iñárritu a Amores Perros o 21 Gramos i que ja s'han divorciat) pesa en aquest film, i molt!: històries frontereres, salts en el temps, certa denúncia social i línies narratives paral·leles. Molt interessant!.
Valoració: Notable

EL LECTOR (2008)

Periòdicament es posa de moda revisitar el passat alemany nazi, i ha de ser així! sempre hi ha coses a revisar, a recordar, per a que no es torni a repetir. Vivim un d'aquests moments a nivell editorial o cinematogràfic (com Valkiria). El Lector, és més que aquesta revisió, ja que ens parla de la molt publicitada relació entre una sra. madura i un jove de 15 anys, però la trama subterrània i allò que ens volen dir és com va poder succeí el que succeí a Alemanya i què poden fer les generacions posteriors. En el film, jo també li he vist un tractat sobre la implicació i el compromís, tant a nivell polític com vital, en compromete'ns en allò que creiem just i saber-ho denunciar ... o viure amb la càrrega de no haver-ho fet que és el que li passa al protagonista masculí. El cartell ho reflexa molt bé....i no dic més perquè seria un 'spoiler' com una casa!!!. Genial Kate Winslet (digna mereixedora de premis per aquesta actuació) i Ralph Fiennes (flemàtic, silenciós i turmentat com poques vegades l'hem vist).

Valoració: Notable alt

EL CURIOSO CASO DE BENJAMIN BUTTON (2008)

Ho sento, ho he de dir, aquesta és la pel·lícula de l'any USA. Sí! Ho és!. Per la història, per la feinada tècnica que no notem però que hi ha a tonelades (algun dia en parlarem...), pels actors, per la música, per allò que ens queda després de veure-la... tot i això, tampoc és perfecta. El lligam de la història: velleta a l'hospital a punt de morir que repassa la vida... buf! molt sobat, és el pitjor del film. Aquest fet, però, no ensombreix un film que malgrat la llargada et va 'atrapant' sense deixar-te fins al final. Film enorme en tots els sentits: geogràfic, temporal, vital i emotiu. El millor passatge d'aquest film-riu: la relació entre Brad Pitt-Tilda Swinton (sí, Salva, és tan alta!). Pitt, d'un guapo que fa mal ... però el geni és David Fincher capaç de sotregar-te totalment l'ànima amb aquest film!.

Valoració: Excel·lent

VICKY CRISTINA BARCELONA (2008)

Hem de començar dient que a Woody Allen l'estimem i que està a l'altar de la mitomania del Ciutadà K i, per tant, no som del tot crítics amb el que fa... ens agrada, tot! Tot i això -i crec que Allen n'és conscient-, un director que es planteja realitzar un pel·lícula per any i en les que ell és el guionista, és molt difícil garantir una qualitat sempre 10. Però tot i l'edat, Woody porta un ritme frenètic que ja voldrien molts! Per molts premis que li donin estem en un Woody menor.... no ens atrapa; primerament, perquè les nenes ianquis són molt ianquis i els spanish són molt spanish. Tal cuál!. Un Barcelona de postal però freda. Una veu en off prescindible i pesada (sembla una guia per a cecs). Una música matxacona i repetitiva (encara que sigui interessant... la de Paco de Lucía és preciosa!). Un Bardem que no acaba de ser el Rodolfo Valentino que ens pretenen vendre, fins i tot el títol és lleig!! .... I una Pe que -tot i no ser la millor interpretació secundària de l'any del món mundial, ni molt menys!!- sí que salva un film que sense ella seria un enorme badall (és xula, perquè és de Woody, que si nó.... :P ) .

Valoració: Bé

MICHAEL CLAYTON (2007)
Es tracta del debut de Tony Gilroy que fins llavors havia estat un reconegut guionista responsable de la trilogia Bourne, per exemple. En aquest cas -també plena d'intriga com aquella trilogia- la peli ens parla de la immoralitat i pirateria de les grans corporacions i els bufets d'advocats, que el film pretén denunciar... i ho aconsegueix!!. Amb un principi una mica erràtic, amb diversos flashbacks, que en alguns moments ens fa perdre, però si tenim paciència, al final, tot encaixa en una història madura sòlida i amb unes molt bones intepretacions, sobretot la Tilda Swinton (últimament aquesta senyora forma part quasibé del a famíalia) que s'emportà l'Oscar a millor actriu secundària. Amb una fotografia freda que ens recorda al sr. Mann, està produïda per Sidney Pollack (es nota l'aire d'aquells films de denúncia dels anys '70) i la companyia d'Steven Soderbergh (també fa olor d'aquest director inquiet). És com Erin Brockovich però de 'high level' i molt més subtil i enigmàtica... on vas a parar!

Valoració: Notable

EL LINCE PERDIDO (2008)

Goya a la millor pel·lícula d'animació de l'any passat. I dirigida per dos novells en la direcció però no en la feina d'animació, sobretot Raul Garcia que estigué molts anys com a dibuixant a la Disney de les darreres èpoques, com: La Bella i la Bestia, Aladdin, Pocahontas, Hercules o Fantasia 2000.... L'altre co-director és Manuel Sicilia que si ve no té tanta experiència com l'anterior fou el director artístic d'un curt d'animació molt interessant: Estrecho Adventure (1996), en el que, amb l'aspecte d'un videojoc, se'ns il·lustrava l'entrada d'immigrants per l'estret de Gibraltar. Aquests dos xicots s'han unit en la seva primera experiència com a directors d'un llargmetratge amb la producció d'Antonio Banderas. No es tracta d'una obra mestra però té alguns dels actractius de les pelis Disney: uns bons secundaris divertits, un clar dolent i un missatge, en aquest cas, ecologista i conservacionista del medi ambient a la península ibèrica; aquest és un altre dels atractius del films: la proximitat de la història.

Valoració: Bé

RABIA (1976)
Es tracta d'una de les primeres pelis del gran David Cronenberg, per tant, les més gore, brutes i 'de serie B' de la seva filmografia. El sr. Cronenberg ara ha entrat a l'Olimp de directors seriosos i madurs, amb obres com Promesas del Este... però fa uns anys era dels més apallissats per la crítica, que no pel públic. Ràbia la dirigí després de Vinieron de dentro de... (1975) i les seves similituds són més que evidents: persones que són afectades per algun virus i/o element estrany que provoca reaccions violentes i impensables, en aquest cas, és fuit d'una avançada tècnica de cirurgia plàstica. Sí, podríem resumir-la com la peli 'típica de zombies', que si bé aquests no estan morts reaccionen com a tal. La diferència és que la portadora li apareix una mena de penis retràctil de l'aixella que és el perfora les jugulars de les seves víctimes... sí, delirant! Però amb encant! Mostra clara de l'escola cinematogràfica de l'anomenada 'nueva carne' (Cronenberg, n'és el principal gurú) caracteritzada per films amb una configuració dels protes psicosomàtica produida per algun tipus de transformació tecnlògica i capaç de desenvolupar noves funcions vitals (no necessàriament positives... de fet, quasi mai positives!). Destaca la protagonista, l'actriu porno Marilyn Chambers, artista del clàssic d'aquest gènere Tras la puerta verde (1972) del germans Mitchell.... Rabia és sang, sexe i vísceres a dojo!!!

Valoració: Bé


·