EL SR. DENNIS HOPPER: FOTOGRAF

 

 

El sr. Dennis Hopper (mort fa 3 anys)  mostrava una forta personalitat i fou tot un referent a Hollywood. El seu esperit lliure i la vida intensa anava de la mà dels temps que li va trocar viure... ben mostrat en una de les seves pel·lícules com a director, la primera: Easy Rider (1969).

 

Com a actor va participar en més de 100 films des de la primera de 1955 Rebelde sin causa; però com a director en va dirigir només 8: Easy Rider (1969), The Last Movie (1971), Out of the Blue (1980), Colors de guerra (1988), Camí de retorn (1990), Llavis ardents (1990), Missió explosiva (1994) i Homeless (2000)... d'elles, reivindico molt especialment Llavis Ardents, una sensual film noir.

 

El sr. Hopper, però, no era només un representant de la 'wild side of life' era un dels 100 col·leccionistes d'art més important del món i un fotògraf compulsiu. Des de l'any 2000 la seva obra fotogràfica ha estat vista around the world: Stefelijk (Amsterdam), MAK (Viena), l'Hermitage (Sant Petesburg), Museum of Contemporany Art (Los Angeles)...

 

Com a reporter va estar en el moment i lloc adient, captant amb el seu objectiu els convulsos anys seixanta del segle passat, accions pro-drets civils i contracultura (Martin Luther King, Allen Ginsberg, Timothy Leary...); però també de l'escena musical (The Byrds, Neil Young, Tina Turner....) i, lògicament, cinematogràfica (James Dean, Paul Newman, Jane Fonda...)

 

Fins al 29 de setembre al Museo Picasso de Málaga es pot veure una completa i molt interessant exposició de la seva obra artística per a poder descobrir aquell Hopper artista.

 

Esperem que aterri per Barcelona posteriorment...

 

TURNING, EL DOCUMENTAL SOBRE ANTONY

_

A finals de l'any passat veia la llum un documental sobre el sr/sra Antony Hegarty. Les imatges del film són de l'any 2004, recent estrenat el disc I am a bird, el treball que va obtenir el reconeixement i aplaudiment de la crítica del món mundial i ens descobria a molts la màgia d'Antony.

 

TURNING, recull les experiències de les 13 dones transexuals que el van acompanyar en l'escenari durant aquella gira. El documental està codirigit pel mateix Antony i Charles Atlas. L'artista de veu prodigiosa, per a posar en imatges la idea que tenia al cap, va adoptar la feina del sr. Atlas caracteritzada per sobreposició de imatges, moviments de càmara, múltiples capes barrejant flors, llums i icones femenines... i rostres, sobretot, rostres.

 

Es tracta d'un treball conceptual, no és un documental clàssic sobre un gira musical, sinó imatge i música al voltant de la idea de donar 'un gir a la Vida', de les emocions que emergeixen de la transexualitat...  13 persones girant lentament sobre l'escenari i mostrant-nos/explicant-nos la seva orientació sexual i les seves llàgrimes de supervivents davant de la discriminació, incomprensió i violència patida...

 

Aquí us deixo el tràiler...

 

LES FOTOS DE L'ELAINE A LLUIS LLACH

 

 

La sra. Elaine Jones (anglesa), l'any 2004 va anar a veure un concert de Josep Carreras a Cap Roig, en el que també hi cantava Lluís Llach. El cantautor de Verges li va agradar tant... que se'n va quedar enamorada intel·lectualment i artísticament. Des d'aquell dia la sra. Jones l'ha seguit allà on anava, ha aprés català, s'ha fet independentista i s'ha convertit en fotògrafa. Actualment, té la gens menyspreable xifra de 20.000 fotografies del sr. Llach, però sempre buscant la part íntima de l'artista (a les seves vinyes, passejant, llegint...). De fet, l'Elaine i Lluís han acabat fent-se amics, pereseguint-lo com el persegueix... era inevitable.

 

S'han escollit 100 fotografies i es poden veure a l'exposició  Les fotos de l'Elaine. Un  homenatge semivoyeur a la Fundació Setba (a la Plaça Reial de BCN) fins al 06 de setembre.



SR. MANUEL GARCIA FERRE

 (1929-2013)

 

Fa uns mesos moria el sr. Manuel García Ferré, un nom que a molts/es de nosaltres no ens diu res. El que segur que teniu present -sobretot els i les que teniu una edat- és un dels personatges que aquest senyor va crear i un dels més populars: Petete, i el seu programa televisiu, El libro gordo de Petete. Aquest personatge era un pingüí de peluix molt abrigat que, mitjançant converses amb un presentadora de carn i óssos, ens ensenyava coses del món de forma pedagògica i educativa.

 

El seu creador, el sr. García Ferré, va nèixer a Almeria però amb 17 anys va emigrar a Argentina on va estudiar Arquitectura i va treballar com a dibuixant publicitari. La seva passió era l'humor gràfic i va col·laborar en diferents publicacions infantils presentant les seves creacions. Una de les primeres fou Pi-Pio, el 1952, en la publicació Billiken. Després vingué el més reconegut a l'Argentina: Anteojito, un nen molt estudiós que cantava, era l'any 1964, i va tenir un revista pròpia, creada pel mateix García Ferré.

 

La llista de personatges als que va donar vida és molt llarga: Hijitus, Oaky, Calculín, la bruixa Cachavacha o Larguirucho... fins a arribar a Petete, personatge molt famós en la tele de la penínsul.la dels '80. Per a molts, el sr. García Ferré està considerat com el Walt Disney de l'animació argentina.

 

A Petete no sé si el recordareu però l'homenatge-paròdia que en fèu el sr. Pedro Ruiz i el seu El libro Gordo de Pedrete potser el teniu més present...tot plegat sembla ben bé del segle passat!

 

 

DESCOBRINT CON LA PATA QUEBRADA

_

Ja s'ha dit molt: estem en un moment històric en que quasevol -amb un càmera mínimament decent-pot elaborar continguts audiovisuals i 'pujar-los'/compartir-los a la xarxa. Un  moment en que la reutilització de tot allò que està a la xarxa per a crear nous continguts és ben fàcil i 'sant youtube' ens ho posa en safata. En que la postmodernitat cinematogràfica és un refregit d'allò existent (el sr. Tarantino és un cas de manual) per a donar-li un nou sentit, un nou valor.

 

Doncs bé, el sr. Diego Galán, ha portat fins a l'extrem el què us acabo de dir. El sr. Galán ha fet un documental gravant el mínim... Ha escollit 180 pel·lícules espanyoles des dels anys '30 del segle passat fins a l'actualitat per a ensenyar-nos la imatge de la dona que se n'ha mostrat en elles. Això és, ni més ni menys: es tracta d'un successió d'escenes sobre com s'enalteix, es degrada, es critica, s'humilia a la dona en el cinema fet aquí a llarg de la Història del Cinema. Tot i que hi ha veu en off i entrevistes la força del documental recau en l'habilitat a l'hora de fer el muntatge i de que els fragments escollits puguin proporcionar una tesis consistent.

Un bon exemple de les intencions és aquest fragment extret de Objetivo Bi-ki-ni de 1968 protagonitzat per José Luís López Vázquez i Gracita Morales...

 

ME ENCANTA DE NANCYS RUBIAS-AMENABAR

_

Avui estem marxosos, petardos... i cinèfils. Us presento -si no l'havíeu vist- el primer i únic -de moment- videoclip que ha dirigit el sr. Alejandro Aménabar. Es tracta de la cançó Me encanta de la Nancys Rubias. És tot un homenatge, ben resolt, de la Naranja mecánica.

 

¡Me encanta!

LES SERIES RETORNEN AL 1995

_

Certament, els títols de crèdit marquen -més del que ens pensem- el to d'una sèrie. Ara està de moda agafar els crèdits de series actuals i redissenyar-les amb l'estil d'una altra (per exemple: Game of Thrones a l'estil de Seinfeld o de Friends) o fer-les viatjar en el temps com si estiguéssim al 1995.

 

Aquí us deixo com serien els crèdits de Game of Thrones o The Walking Dead si s'haguessin emès per la TV l'any 1995: presentació dels personatges amb un pla per a cadascun, grafisme antiquat, música de l'època, un aire familiar i un filtre que ens fa recordar els VHS... l'efectes és, certament, delirant.

 

Si és que ja no saben què fer, eh?....

  

SR. JOSE LUIS SAMPEDRO

 

 

 (1917-2013)

 

Si hi ha alguna persona a la que l'etiqueta de 'mestre' se li ajusta com un guant, aquesta persona és José Luís Sampedro. Escriptor, economista, ciutadà, intel·lectual que al llarg de la seva vida s'ha encarregat de donar-nos lliçons per entendre el món i la Vida.

 

Als 96 anys, el sr. Sampedro va fer-ne de l'autenticitat la seva bandera. "Converteix-te en el que ets", va afirmar. Això el portava a bussejar en la seva intimitat a buscar-se en un mateix de forma imparable.

 

El sr. Sampedro va nèixer a Barcelona, de pare nascut a La Havana i mare nascuda a l'Algèria. Quan tenia un any la família va marxar a viure a Tànger, on hi va viure fins als 13 anys.

 

A la Guerra Espanyola del '36 va combatre en un batalló anarquista del bàndol republicà i després es va incorporar a l'exèrcit nacional. Va ser al front quan va començar a escriure poesia. Als anys '40 del segle passat es va llicenciar en Econòmiques i va escriure la seva primera novel·la (no publicada en aquell moment) i la primera obra de teatre.

 

En els anys '50 despunta la seva carrera com a economista amb la publicació de diversos llibres i aconseguint la càtedra d'Estructura Econòmica.

Els/les que van estudiar Economia a la Universitat Complutense de Madrid van tenir la sort de tenir-lo com a professor, de gaudir de la seva erudició, imaginació i oratòria brillant. Ell estava en l'acadèmia de l'Economia no per la riquesa de les nacions sinó per la xacra de la pobresa i les desigualtats. Fou un europeista convençut en els seus inicis però no de la Europa del mercat únic i de l'hegemonia de les finances de l'Europa actual. S'enfrontava a qualsevol classe de domini, ell plantejava les relacions entre iguals, sense desigultat de cap tipus. Estigué preocupat pel deteriorament del medi ambient i parlà de forma pionera del desenvolupament sostenible.

 

Com a novel·lista, El río que nos lleva (1961) significà el reconeixement popular. A finals dels '60 amb una dictadura insuportable decideix marxà a Anglaterra i treballar en les universitats de Salford i Liverpool. De tornada, escrigué El caballo desnudo (1970) un contundent sàtira contra la vigilància de la moral d'aquells temps. Amb la jubilació arribà la dedicació a la literatura amb Octubre, octubre (1981), La sonrisa etrusca (1985), La vieja sirena (1990), Real Sitio (1993) o El amante lesbiano (2000).

 

El canvi de segle va encendre l'esperit crític del mestre portant-lo a publicar llibres crítics amb el sistema econòmic imperant: El mercado y la globalización (2002), Economia humanista (2009) o La Inflación (al alcance de los ministros)(2012), el seu darrer llibre. "La globalització no és més que un invent dels de sempre, per fer el mateix de sempre. Per què es globalitzen les finances però no l'educació o la sanitat?", afirmà el sr. Sampedro.

 

Va adherir-se sense pensar-s'ho al moviment del 15-M, per a "avançar cap a una vida més humana". Va escriure el pròleg a l'Indigneu-vos d'Stéphane Hessel.

Persona de gran sentit de l'humor però molt seriós l'escriptura. Va morir als 96 anys, i minuts abans de morir va demanar un campari, la seva beguda preferida...el sr. Sampedro fou un home que Vivia, fins i tot en la seva mort...

 

Bon viatge,  mestre!

FreeMIND !!

_

Avui us presento un curtmetratge en el que ha participat el nostre amic Pau Bertomeu (Delta Produccions). Perquè és molt interessant i perquè va guanyar el premi al Millor Curt de Ficció en el recent acabat Curt-Redó Film Festival (un festival que es va consolidant i guanyant en maduresa).  Felicitats, companys!

 

La idea i la direcció és de Javi Araguz (un crack!), Pau Bertomeu hi aporta la fotografia i Kim Smits una interpretació intensa i inquietant. Segons explica en el seu blog el sr. Araguz es tracta d'un curt fet en un pim-pam, com es diu: 'dit i fet'. 

El millor? L'atmòsfera malsana, angoixant, torbadora i la provocació d'una idea d'aconseguir la fe que té més 'miga' que la mostrada.

Espero que us agradi tant com a mi ...

   

JULIOL DE KONIEC! 2013

Del Calendari Koniec 2013! de Joan Garau i Joana Abrines

 

 

A PRAGA Y VAMONOS

_

Los hay que deben de creer que la juventud se ha vuelto estúpida. Ahora resulta que en Praga estudian la idea de dedicar un vagón de cada convoy de metro a que los jóvenes liguen. La Empresa Municipal de Transportes de la capital checa explica que, tras inspirarse en los famosos vagones sólo para mujeres que hay en Tokio y en Ciudad de México, han decidido ir más allá y crear casi justo lo contrario vagones para que la gente se conozca y ligue. De momento es sólo una idea, pero calculan ponerla en práctica antes de que acabe el año. En declaracions a la agencia Efe, la portavoz de la empresa de transportes dice: "No será un proyecto difícil ni caro. Y se está extendiendo muy rápido por las redes sociales. Aunque los trayectos duran poco, al ritmo frenético que vivimos, la gente tiene que encontrar rápido a su media naranja. No sabemos todavía su funcionará sólo algún dia de la semana o a una hora determinada. Puede ser en el momento en que los jóvenes salen de la escuela o del trabajo".

 

¿De verdad necesitan los jóvenes praguenses un vagón de metro para ligar? He estado sólo dos veces en esa ciudad, pero, aparte de haber visto gente guapísima, me ha parecido siempre que se las apañan la mar de bien con los métodos tradicionales: las fiestas públicas y privadas, los bares, la calle, los lugares de trabajo... A los que, evidentemente, ahora, pasados los años, hay que añadir las famosas redes sociales, donde quien no pilla cacho es que es tontito. Una de las veces que estuve en Praga fue escribiendo crónicas cuando cayó el régimen comunista y subió al poder Václav Havel. La gente desbordaba la ciudad, ilusionada, y las feromonas flotaban por todas partes, metro incluido. ¿Tan sobreprotegidos están ahora los jóvenes de Praga que hay que facilitarles aún más el ligoteo? Las autoridades, ¿tan torpes los consideran que incluso creen que hay que ayudarles con un vagón específico? Como si el metro normal y corriente no sirviese para eso, si se presenta la ocasión .Los pasmarotes que no se atreven a tirar los tejos en un vagón convencional ¿lo harán ahora en un vagón etiquetado como 'vagón paral ligar'?.

 

Diría que, en realidad, la cosa va por otro lado. Con esa noticia extravagante, Praga ha conseguido aparecer en los medios de comunicación de medio mundo. Eso interesaa los promotores turísticos de Praga, y la idea de que en el metro de esa ciudad hay un vagón así es una promoción de primera.No para praguenses, claro está, sino para los visitantes. Nueva York es 'la ciudad de los rascacielos', Amsterdam es 'la ciudad de los coffeeshops' y ahora Praga será 'la ciudad de los vagones de metro para ligar'. Franz Kafka ya no debe ser reclamo suficiente para los turistas jóvenes, a la mayoría de los cuales la palabra Kafka les debe sugerir más la banda de soul-funk australiana que otra cosa. Aun así, seguro que al primer enrollado que escriba un bonito relato explicando cómo Franz Kafka y Felice Bauer se conocieron en el 'vagón para ligar' del metro de Praga le dan un premio: dos tickets para el McDonald's de la Plaza Wenceslao, a dos pasos del momumento al rey que da nombre a la plaza.

 

Quim Monzó a Seré Breve del Magazine

de LaVanguardia del  30/06/13

CANNES 2013

_

Ai! molt liats anem, s'acaben els festivals i no tenims temps de repassar-los, de destriar-ne la collita de l'edició. Sí, amics i amigues, Cannes fa dies que va acabar, però aquí destaco aquells films més rellevants. Es va donar a conèixer al món amb un cartell preciós del matrimoni Newman.

 

Aquest any, el Festival arrencava amb un film amb el glamour i la teatralitat que Cannes exigeix: EL GRAN GATSBY.

 

En el Cannes'13 vam poder veure el nou film de Sofia Coppola THE BLING RING, la història de pijos adolescents especialitzats en robar a cases de famosos, film fred i distant... a l'estil Coppola filla. Pròpiament del seu estil també és el nou treball de Roman Polanski: VENUS IN FURS, 2 personatges tancats en un teatre... film de relacions complexes, dominació, masoquisme... pur estil Polanski!

 

Interessant, també, el nou film-provocació de François Ozon: JEUNE & JOLIE, un autèntic manual de prostituta per a principiants, a veure si Ozon ha deixat l'estil suau de Dans la maison i torna a l'estil dur i potent que tan ens agrada.

 

El sr. Steven Soderbergh estrena nou film sobre la vida de Liberance, protagonitzada pel recuperat Michael Douglas i Matt Damon: BEHIND THE CANDELABRA.

 

A Cannes es va confirmar que EL MECANOSCRIT DEL SEGON ORIGEN, darrer treball en el que treballava Bigas Luna serà continuat per Carles Porta.

 

Cannes és un film d'autors, com:  Jim Jarmusch i la seva història de vampirs enamorats a ONLY LOVERS LEFT ALIVE; Paolo Sorrentino i la seva -diuen- espectacular LA GRAN BELLEZA; Alexandre Payne a NEBRASKA, film en blanc i negre protagonitzat pel recupera Bruce Dern.

 

Pel que respecta als premis, sembla que la crítica ha estat d'acord en premiar LA VIE D'ADELE  (Abdellatif Kechiche) com a millor pel·lícula. Per a molts, una obra mestra que mereixia reconeixement.

 

Interessant (i discutit) premi al barceloní Amat Escalante com a millor director per HELI, film de violència en el Mèxic de narcotràfic i policies.

 

Millor actor per a Bruce Dern a NEBRASKA i millor actiu a Berenice Bejo per EL PASADO (d'Asghar Farhadi), una altra de les més aplaudides.

 

Millor guió per a Jia Zhang-ke per A TOUCH OF SIN.

 

Premi del Jurat per a LIKE FATHER LIKE SON de Hirokazu Kore-eda, un habitual de Cannes. Gran Premi del Jurat per INSIDE LLEWYN DAVIS, dels germans Coen.

 

Aquests festivals ens donen una feinadaaaaa

 

A CREA PREPAREM UN NOU CURT

_

A CREA estem emprenent un curtmetratge nou. Com en anys anteriors, el presentarem a les properes Jornades de Lletres Ebrenques que organitza la Biblioteca Comarcal Sebastià Juan Arbó. En aquesta ocasió hem agafat un conte de l'amic Jesús Tibau. Portem un mesos treballant-hi: escrivint el guió, pensant com transformar el conte escrit en imatges, escollint els actors, dibuixant l'storyoard i començant a gravar. El rodatge l'hem concentrat el cap de setmana que acabem de deixar i el proper. Com sempre, gràcies a la col·laboració desinteressada de la 'bona gent' hem pogut comptar en la façana de l'Orfeó d'Ulldecona i en la sala d'audicions de l'Esocla de Música de la Lira Ampostina.

 

L'artista principal és un piano, però també hi tenim un pianista molt aplicat i un passapàgines. La història ens parla d'un concert de piano...

 

Fins i tot, aquest cop hem fet una petició d'extres mitjançant un esdeveniment al Facebook, si voleu, dissabte que ve podeu participar en el rodatge.

 

El dissabte i el diumenge vam fer les primeres sessions de rodatge i, tot i la calor, va estar genial: bon rotllo, bona disposició, ganes i entusiasme (que és la marca de la casa CREA).

 

Com ja us deveu imaginar ... seguirem informant!

 

SR. CONSTANTINO ROMERO

(1947-2012)

Fa unes setmanes moria 'la Veu', tal qual. El sr. Constantino Romero tenia una veu contundent, inconfusible, amb personalitat. Quan encara no veiem films en versió original els rostres de Clint Eastwood, Sean Connery, Arnold Schwarzenegger, Terminator, Darth Vader o Mufasa anaven lligats a la veu del sr. Romero.

 

Però el sr. Constantino Romero era molt més que una veu de doblatge. De fet, quan era petit i encara no sabia res ni de VOS ni doblatges la cara del sr. Romero era la del Tiempo es Oro, concurs per a set-ciències a contrarrellotge. Un programa televisiu fascinant! (incomparable a les seves darreres intervencions televisives com La Parodia Nacional, per exemple).

 

El sr. Romero va nèixer a Albacete però des dels 9 anys que vivia a Barcelona i es considerava català d'adopció; l'any 1965 va entrar a treballar a Radio Juventud, després a Radio Barcelona, després vindria Radio Nacional de España i d'aquí a Televisión Española. Però el sr. Romero era, sobretot, home de ràdio: ell fou un dels introductors de la música anglosaxona en les ones radiofòniques espanyoles. Després de treballar 10 anys a la cadena SER, l'any 1975 va sera qualificat com a 'la Voz de España'.

 

La llista d'actors als que ha doblat és infinita: Roger Moore, Donald Sutherland, Humphrey Bogart, Michael Caine... Diuen que el sr. Eastwood va quedar impressionat en escoltar-se amb la veu del sr. Romero.

 

Al sr. Romero li encantava el teatre i l'any 1983 s'hi va llençar amb l'Opera de tres rals de Brecht. Després en vindrien d'altres com El roig i el blau, La ronda o la Tenda dels Horrors (era la veu de la planta) .

 

Després vindria la televisió. L'any 1985 va debutar com a presentador a Ya sé que tienes novio i, després, El Tiempo es Oro, La vida es juego, fins a La parodia nacional o Alta Tensión.

El sr. Constantino Romero va morir amb només tenia 65 anys i el desembre de l'any passat va expressar a Twitter que es retirava: "Gracias por el afecto. Han sido 47 años de trabajo. Y toda una vida. Radio, televisión, teatro, doblaje. Ha valido la pena. Un abrazo. That's all folks! (¡Eso es todo amigos!)". Unes emotives paraules en les que s'entreveia el final...

El sr. Romero ocupa un lloc indiscutible en la meva cultura cinematogràfica i televisiva però en allò en que més m'impressionà fou en el teatre: la seva versió del sr. Todd, el barber diabòlic, en el musical Sweeney Todd, em deixà fascinat... i vaig entendre que el sr. Romero era més que una veu de doblatge i podria arribar a molt més que presentant la Paròdia Nacional.

 

Crec que el sr. Constantino Romero era un artista més complet del que ell mateix es pensava ...

Aquí el teniu fent de sr. Todd ... bon viatge!!