dimarts, 29 de setembre del 2015

PESCANT SERIES DE TV (19): OLIVE KITTERIDGE



D'acord, no es tracta d'una sèrie de rabiosa actualitat, però ningú diu que les sèries que pesco ho hagin de ser. Olive Kitteridge és un producte de luxe de la cadena HBO (no cal dir que és la responsable de Los Soprano, The Wire, A dos metros bajo tierra,  Juego de Tronos o True Detective, no?). De fet, ens hauríem de plantejar si és una sèrie curta (només té 4 capìtols) o una peli partida en 4 parts... però com es tracta d'HBO, direm que és una mini-sèrie. Aquesta cadena és la 'reina de les mini-sèries', l'any 2011 va fer el mateix amb Mildred Pierce, amb una esplèndida Kate Winslet i un director de luxe com Todd Haynes.

Està dirigida per Lisa Cholodenko (responsable de l'interessant film Los Chicos están bien i alguns capítols de A dos metros bajo tierra) i protagonitzada per Frances McDormand (habitual dels cinema del Coen -com Fargo o Quemar después de leer- i parella d'un dels germans). La història es basa en una novel·la d'Elizabeth Stout (guanyador del premi Pulitzer).

Olive Kitteridge va de com la gent ens cuidem els uns als altres i de com passa la Vida. De fet, el format de la sèrie està basat en la repetició d'actes quotidians... 4 capítols per a parlar-nos de 25 anys en la vida d'uns personatges, sobretot de l'Olive Kitteridge del títol (la sra. McDormand): una mestra jubilada i el seu marit Henry (Richard Jenkins); acompanyats d'un secundari de luxe: Bill Murray (un vidu amic de l'Olive). Ells són, potser, els protaognistes principals, però una altra actor és el poble on té lloc l'acció: ple d'històries del passat, d'amants, de crims i tragèdies personals. La història comença amb una Olive Kitteridge amargada i pensant en suïcidar-se... un bon moment per a fer repàs de la seva vida.

Una mini-sèrie de la Vida ...

Es va estrenar l'any passat als EEUU i aquest abril s'ha pogut veure a Canal +series.



dilluns, 28 de setembre del 2015

NO PODREM MAI SER SI NO SOM LLIURES

[XXXVIII]
               No convé que diguem el nom
               del qui ens pensa enllà de la nostra por.
               Si topem a les palpentes
               amb aquest estrany cec,
               on sinó en el buit i en el no-res
               fonamentarem la nostra vida?
               Provarem d'alçar en la sorra
               el palau perillós dels nostres somnis
               i aprendrem aquest lliçó humil
               al llarg de tot el temps del cansament,
               car sols així som lliures de combatre
               per l'última victòria damunt l'esglai.
               Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
               si no són lliures.
               Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
               si no som lliures.
               I cridi la veu de tot el poble: "Amén".

Salvador Espriu (1960)
La pell de brau


dijous, 24 de setembre del 2015

DARTH VADER E HIJO ( V )


                               Jeffrey Brown (2011) Darth Vader e Hijo

dimarts, 22 de setembre del 2015

DRINK ME, FOTOGRAFIES ONIRIQUES EN EL DA2 (SALAMANCA)


Des del 16 de juliol, en el Centre d'Art Contemporani de Salamanca -el Domus Artium 2002 (DA2)- 7 artistes  contemporanis ofereixen en les seves obres en una exposició col·lectiva anomenada DRINK ME, fent una clara referència al recipient amb el que es topava Alicia en el País de les Meravelles de Lewis Carroll.


L'exposició està formada per 36 fotografies i un vídeo dels fotògrafs: Paula Anta, Fernando Bayona, Juan Baraja, Soledad Córdoba, Julia Fullerton-Batten, Cecilia del Val i Rocio Verdejo. El tret comú, en totes elles, és la creació d'unes atmòsferes oníriques, de somni; en alguns casos, de malson, on la realitat es distorsiona de forma bella tot jugant amb els tamanys i la perspectiva.

L'exposició estarà disponible fins al 18 del mes d'octubre.



Fotos per ordre: 
Bamboo, de Julia Fullerton-Batten 
La lección de esgrima. Serie Was never was, de Fernando Bayona 
Atelier II, de Soledad Córdoba


dilluns, 21 de setembre del 2015

TAUROMAQUIA CONTEMPORANIA


Els qui entenen diuen que ara no hi ha tantes vocacions taurines com abans. Pot ser. De molts vocacions antigues es diu el mateix. De les religioses, per exemple, fa dècades que es diu que travessen una època de crisi. Però, si ens hi fixem, veurem que en el fons no desapareixen sinó que es transformen. Les vocacions religioses, sobretot les missioneres, ¿no es veuen en certa manera compensades per l'augment en progressió geomètrica d'oenagés? Les oenagés permeten canalitzar actituds bondadoses, caritatives, solidàries (com se'n vulgui dir), sense l'enfarfec d'haver-s'hi de dedicar tota la vida i amb la lata afegida del celibat.

Totes les vocacions canvien de pell per reaparèixer amb una forma similar però diferent. També la vocació per torejar i per sentir l'orgull adrenalínic que el públic es posi dret i els ovacioni. Només que això, que abans s'aconseguir vestido de luces i al mig d'una plaça de toros, avui s'aconsegueix al carrer i està a l'abast de qualsevol transeünt. Segur que els han vist centenars de vegades. Són aquests ciutadans que, al pas de vianants, frustrats pel vermell del semàfor, s'arremellen al límit de la vorera i treuen el cap per veure si s'acosta algun cotxe, fins que arriba un moment que la impaciència fa que alguns baixin i ocupin el primer carril, amb el mateix esperit de conquesta de Colom quan va posar per primer cop el peu en terres americanes. I, un cop han conquerit aquest trosset de calçada, no reculen mai. Es queden just al costat de la vorada, i a poc a poc avancen i se'n situen al límit, sobre la ratlla que separa aquest primer carril -buit a hores d'ara, perquè molts cotxes canvien quan els veuen de lluny- del segon, pel qual sí que circulen cotxes. Allà es veuen obligats a aturar-se, però se saben herois i no reculen ni un mil·límetre. ¿S'han fixat amb quina maestria s'arramben a cadacotxe que passa com una exhalació i com, per evitar que se'ls endugui, treuen pit i amaguen panxa, pentinant amb el cos la carrosseria de l'automòbil? Fiuuuu.... ! Un centímetre més a prop i els hauria arrencat el cap.

Els mestres de l'art de la corrida automobilística no toregen toros del marquès de Domecq, ni de Valdefresno, ni d'Alcurrucén. Torregen renaults, seats, audis i lancies. Per comptes d'esquivar banyes, esquiven retrovisors, i, com que aquestes bèsties mecàniques no fan cas dels draps, no duen muleta ni capa. Ni vestit de torero. Toregen amb americana i corbata, amb xàndal Nike o amb cartera d'executiu. I, a diferència dels destres d'abans, no s'enfronten únicament a dos toros en una tarda, sinó a dotzenes de cotxes cada dia. I no cal que tinguin una figura estilitzada. N'hi ha d'alts i de baixos, hi ha homes i hi ha dones, i no es tallen mai la cueta. Jo he vist a les cruïlles dels carrers toreros adolescents amb vambes Adidas, però també toreros vells amb bastó, i toreres quinquagenàries amb carro d'anar a comprar, que s'arramben als volkswagen com Manolete no es va arrambar mai a un mihura. Hi ha gent que els renya, que els diu que és estúpid que baixin a la calçada, i que els aconsella esperar a la vorera fins que el semàfor sigui verd. Són sermons inútils, perquè la vocació fa que no puguin evitar torejar cada cotxe que passa, amb veròniques cenyides. És la tauromàquia ancestral, passada d'un gen a l'altre des que els grecs ens van ensenyar a jugar amb els toros. És un cant a la bravesa que tan sols la veu de Matías Prats (pare) podria glossar amb la gràcia que es mereix. Per això, jo demanaria als automobilistes melindrosos que, per comptes de maleir-los des de dins dels cotxes cada cop que han de maniobrar bruscament per no envestir-los, posessin el fre de mà, abaixessin la finestreta, traguessin el cap, es posessin a aplaudir i els cridessin: 

-  Olé, torero!

Quim Monzó, 2011
El tema del tema




divendres, 18 de setembre del 2015

dijous, 17 de setembre del 2015

SR. CHRISTOPHER LEE

1922-2015

El gran Christopher Lee tenia 93 anys, i quan ja pensava que seria recordat només com al Dràcula de la Hammer... va saber connectar amb les noves generacions mitjançant la seva participació en dues de les sagues més importants del cinema contemporani: Star Wars i El Señor de los Anillos. I és que el sr. Lee, quan tenia 73 anys havia estat: dolent de James Bond, un dràcula mític i el Comte Rochefort dels Tres Mosqueters ... però encara tenia molt corda i alguns personatges mítics. La recuperació per al cinema vingué de la del sr. Tim Burton, que l'escollí per a Sleepy Hollow (també comptà amb ell a Charlie y la fábrica de chocolate i Sombras Tenebrosas) i a partir d'aquí: Saruman el Blanc i el Comte Doku (a Starwars II i III).

La seva vocació, de ben aviat, fou fer de dolent: va ser Frankestein, la Mòmia, Fumantxú i Raputin.

Una cosa que potser no sap massa el públic és que el sr. Lee, era comte de veritat i l'any 2010 fou anomenat cavaller de l'Imperi Britànic. Ell fou l'únic de l'equip dels SDLA que va conèixer en persona al sr. Tolkien i tenia el rècord d'interpretar films amb espases. Va arribar a cantar òpera i als 88 anys va fundar la seva pròpia banda heavy metal.

Va participar en més de 250 pelis i hi ha un estudi d'una universitat que assegura que és l'actor més vist de la Història del Cinema.

Sempre havia fet de dolent, sí, però no hi havia dolent com ell...


dimecres, 16 de setembre del 2015

CANNES 2015, VALORACIO TARDANA


Bueno, fer la valoració tard de la collita d'un Festival Internacional no té massa importància ja que, la gran majoria de films que en ell s'hi pot veure triguen mooooolt en arribar per aquí (això, si tenim sort i arriben, perquè alguns, ni això!).

Doncs bé, el Festival de Cannes va acabar el passat 24 de maig, però alguns dels seus films els podrem veure en el proper Festival de Sitges, per tant, encara no han trobat la seva estrena comercial... Així doncs, què ens va oferir el Festival de Cannes aquest any?

La 68ena. edició del Festival de Cannes ens arribà amb el rostres d'Ingrid Bergman en els seus cartells i fent homenatge als 120 anys de cinema que es compleixen aquest 2015.

El Festival va tenir el tret de sortida amb la speedíca Mad Max: furia en la carretera i ens oferiria, també:
- el darrer Woody Allen: The Irrational Man, amb Joaquim i Phoenix i Emma Stone
- la nova de Matteo Garrone (director de Gomorra): A tale of tales amb Salma Hayek
- la incòmoda The Lobster, de l'incòmode direcotr de Canino: Iorgos Lanthinos
- la nova de Nanni Moretti:Mia Madre
- la nova de Pixar: Del Revés, que ja hem pogut gaudir per aquí fa temps
- la hiper-violenta Green Room (de Jeremy Saulnier) que podrem veure a Sitges: una peli de zombies amb 'caps rapats'
- la porno Love (de l'enfant terrible Gaspar Noé) amb ejaculació en 3D, inclosa

I decepcions com:
- el debut de Natalie Portman: A tale of love and darkness, basada en l'oba d'Amos Oz, massa ambiciosa per a la Padmé Amidala
- la nova de Gus Van Sant: The sea of trees, lagrimògena en excés, el públic la va esbroncar

Els premis?

§  Palma de Oro: Dheepan,de Jacques Audiard.(director de El Profeta)  [història d’amor en una situació de violència als extrarradis de París
§  Gran premio del Jurado:Son of Saul, de László Nemes. `[dura peli sobre l’Holocaust]
§  Premio del Jurado: The lobster, de Giorgos Lanthimos.
§  Mejor dirección: Hou Hsiao-Hsien, por The assasin.
§  Mejor actor: Vincent Lindon, por Le loi du marché.
§  Mejor actriz: Emmanuelle Bercot por Mon roi y Rooney Mara, por Carol.
§  Cámara de Oro: La tierra y la sombra, de César Acevedo.
§  Mejor guion: Michel Franco, por Chronic.
§  Mejor película en Una cierta mirada: Hrútar, de Grímur Hákonarson.
§  Mejor película en Quincena de Realizadores: El abrazo de la serpiente, de Ciro Guerra.
§  Mejor película de la Semana de la Crítica:Paulina, de Santiago Mitre.

dimarts, 15 de setembre del 2015

SITGES 2015 #1: PREPARATS!!


Ahir es publicava -en el seu web- la programació del 48è. Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya que tindrà lloc del 09 al 18 d'octubre i el proper divendres ja es podran comprar entrades. El Festival de Sitges ja està aquí!

Aquest any tornem a estar acreditats, per tant, ens prepararem per a emborratxa-nos de cinema mentres estiguem a Sitges.

La organització ja porta mesos deixant anar informació sobre com serà i què podrem veure en el Sitges d'aquest any: premi honorífic a Nicolas Winding Refn (director de Drive), que el leitmotiv del Festival serà els 20 anys de l'estrena de Seven (a la que han dedicat el cartell) o que s'han reduit el nombre de films (de 187 a 165), en boca del director del festival.

Els darrers dies s'han desvetllant noves informacions com que el prolífic director japonés Sion Sono rebrà el premi Màquina del Temps; que la tradicional Zombie Walk tindrà lloc el 10 d'octubre; que el film d'inauguració del festival (La Bruja del debutant Robert Eggers) i que el de Cloenda (Into the forest de la debutant, també, Patricia Rozema)...

Primers films destacables detectats:
  • Victoria (de Sebastián Schiper), film alemany fet en un únic pla seqüència de 140 minuts que fou la sensació del passat Festival de Berlin.
  • Maggie (de Henry Hobson), film suposadament de zombies amb un Schwarzenneger 'diferent'.
  • Slow West (de John Maclean), un western atípic que va impactar a Sundance amb Michael Fassbender.
  • Green Room (de Jeremy Saulnier): destacada per la seva impactant violència.
  • Last day in the desert (de Rodrigo García) sobre les temptacions de Jesús en el desert amb Ewan McGregor de protagonista.
  • Lov(de Gaspar Noé): o com fer un film d'autor porno en 3D.
  • Segon origen (de Carles Porta), el inacabat projecte de Bigas Luna sobre el clàssic de Manuel de Pedrolo.
  • Knock Kock: la darrera sensació del director Eli Roth acompanyat de Nicolás López i amb Keanu Reeves de protagonista.
  • Life (d'Anton Corbjin):una deconstrucció del mite de James Dean amb el rostre de Robert Pattinson
  • Le tout noveau testament (de Javo van Dormael):irònic film sobre Déu i la seva família.
  • Yakuza Apocalypse: The Great War of the Underworld: la cita obligada amb el nou Takashi Miike


Apa, doncs, ja ho tenim aquí! Ara només ens manca estudiar-nos millor la programació, fer la llista de films 'imperdibles' i preparar les maletes!

Ai... és el millor Festival de món!!


dijous, 10 de setembre del 2015

COMENÇA EL VI FANGOFEST AMPOSTA


Ja ha passat un any i el Festival més gore i transgressor de les Terres de l'Ebre torna a estar aquí! Avui obre les seves portes el VI FangoFest Amposta, organitzat per Kutrefacto Films i Moratis Films.

Del 10 al 12 de setembre competiran 6  pel·lícules i 90 curtmetratges de cinema fantàstic, terror,  animació i gore per les 8 categories de premi: millor curt, millor llargmetratge, millor curt fantàstic, premi del públic, curt més sagnant, millor curt d'animació, premi Maledictis (millor curt amateur) i millor interpretació. Per a fer la selecció final han partit de més de 200 treballs vinguts  de Colòmbia, Mèxic, Austràlia, França, Irlanda, Suïssa, ....

Aquell any rebrà homenatge el cineasta ampostí Luis Papiol, celebran els 30 anys del seva opera prima: Poke.

Podeu trobar la programació en pdf clicant aquí.

CREA torna a rebre la invitació dels organitzadors per a forma part de la secció 'Made in Terres de l'Ebre' i el curtmetratge Bing serà projectat el primer dia del Festival (o sigui, avui) a les 21:00 acompanyada d'altres treballs del territori.





dimecres, 9 de setembre del 2015

CONCERT 40 ANYS DE LA DHARMA A AMPOSTA!!!













El proper dissabte a Amposta viurem un concert històric. Ens visita la Companyia Elèctrica Dharma i la seva gira: 40 anys.

La Companyia Elèctrica Dharma és el grup més veterà d'aquest país, 40 anys de música. L'any 1975 apareixia el seu primer disc: Diumenge. Des de llavors ja porten 24 discos d'estudi.

Avis de la fusió de la música tradicional catalana i el rock, jazz o, fins i tot, la psicodèlia les seves cançons han estat autèntics himnes per a molts joves d'aquest país. Per a l'adolescència eferverscent ben plena d'idees utòpiques (llavors) sobre la Independència (quasi una realitat avui) la Dharma fou un acompanyant immillorable.


La seva primera etapa marcada pel rock progressiu i aires simfònics, sempre amb el toc folk del territori va anar desenvolupant-se cap a ser representants de la world music catalana, passant per etapes més pop... La seva música ha viatjat per 4 continents i una llista ben llarga de països fins arribar als més de 1.000 concerts.

El novembre del 2011, en aquesta casa, apuntava cap a un jubilació del grup... certament, com a futuròleg no serveixo!

Es tracta d'un banda familiar, els germans Fortuny en són els líders i compositors de bona part de la música, un clan familiar marcat per la tragèdia en perdre 2 dels seus mítics components: Esteve (1986) ànima i principal compositor de l'etapa inicial del grup;  i Josep  (2013), veu i bateria. Precisament, amb aquesta gira de concerts limitats volen retre homenatge als germans/amics perduts i fer-se un autohomenatge fent el que saben fer: música!

Els seus directes estan marcats per l'energia apabullant, desbordant, impactant de Joan Fortuny, la passió que emet ell i saxo és realment impressionant... els seus directe SÓN Joan Fortuny.

Així, doncs, per a reviure els aires de joventut del Ciutadà K, el concert del dissabte es presenta com a quelcom memorable.

No hi falteu!! FORÇA DHARMA!!



dilluns, 7 de setembre del 2015

PESSOA I L'ESLOGAN DE LA COCA-COLA


En morir, les necrològiques que van publicar els diaris apareixien marcades per la carència. No va tenir descendents, no va estar casat, no va disposar de cotxe ni de títol acadèmic, no va gaudir d'honors i no va deixar béns més enllà d'una petita biblioteca amb una mica més de mil llibres i un bagul de fusta de color mel, bonic, que el va acompanyar durant tota la seva vida.

Va viure en més de vint cases, de vegades habitacions d'amics o familiars, o en pensions a les quals arribava com un dandi una mica tronat, amb el bagul on anava guardant el seus papers.

Més de vint-i-set mil cinc-cents escrit -lletra pulcra, minúscula, una mica indesxifrable-, repartits en trossos de quartilles, papers d'embolicar, sobrets de sucre, fulls de calendari, quadrens i reversos de sol·licituds i albarans, rebuts i capsetes de lumins.

Són poemes, llibres inacabats, horòscops, feines d'astrologia, assajos i reflexions que acumulava a les butxaques, en papers arrugats com camises ense planxar. Al bagul també hi havia fotografies, com aquella en què se'l veu de perfil, bevent un vas de vi negre a la vinateria d'Abel Ferreira; la màs esquerra a la butxaca, davant un fris d'ampoalles i petits barrils -claret, moscatell, abafado, es llegeix a les etiquetes manuscrites-, camisa blanca, immaculada, vestit fosc, impecable, de lacasa Lourenço e Santesi barret d'ala.

A la pacient i delicada Ofèlia Queiroz, anava a dir al seva nòvia, li va agradar tant aquella foto que n'hi va demanar una còpia dedicada i, al revers, gamberro, provocador però sincer, li va escriure la coneguda frase: "Fernando Pessoa, en flagrante delitro".

Havia nascut a Lisboa, al número quatre de la plaça de San Carlos, el dia 13 de juny del 1888. De la seva infantesa recordaria sempre el setge de les malalties -febres, refredats, tos-, i els crits i bromeres, els cabells embullats, el gest al·lucinat de la  seva àvia Dionisia Estrela, boja.

El seu pare va morir quan tenia cinc anys. I la seva mare es va casar en noves núpcies amb el comandant João Miguel Rosa, cònsol del Portugal a Durban, on se'n van anar, tots, a viure. D'allí, el jove Fernando, educat en anglès i en els colls i punys de midó, va tornar amb quinze anys complerts i ja mai no es va moure de Lisboa.

Era fàcil veure'l caminar per allí, llargues gambades, sempre, gavardina, barret, i corbata de llacet, per La Baixa, en aquella ciutat blanca de voreres empedrades i mosaics. Treballava sense horari i sense un sou fix, només dies solts, a estones, com a traductor de correspondència comercial, i la resta del tempsel dedicava a escriure, a xerrar amb amics del cafè Brasileira, i a beure.

Un dia van fer-liun encàrrec. Escriure l'eslògan per a la Coca-Cola, una nova beguda, aleshores desconeguda, que intentaven implantar a Portugal. "Primero se extraña", va escriure. "Después se entraña".

Les autoritats la van prohibir argumentant que podia ser fatalment addictiva, com assenyalava la publicitat, i van ordenar retirar els refrigeradors que havien arribat dels Estats Units.

El pitjor eslògan, possiblement, de la història.

Va acabar els seus dies per la vella Lisboa, caminant amb aquest exèrcit seu, imaginari, de poetes -Caeiro, Reis, Soares- desenes d'ells, centenars, amics invisibles.

Jesús Marchamalo
al suplement Cultura|s 

de La Vanguardia 08/08/15

divendres, 4 de setembre del 2015

HORROR I DOLOR!!!



Ràbia, pena, indignació, horror, incomprensió, dolor, 
... tant de dolor!!


dijous, 3 de setembre del 2015

EUFONIC 2015


Bueno, després d'obrir boca amb el mapping dels Playmodes al Castell de Miravet i els #digitallandscapes a Lo Pati la setmana passada, comença l'Eufònic 2015.

4 dies ben plens d'activitats artístiques, visuals i sonores repartides per diferents punts de les Terres de l'Ebre. En aquest enllaç trobareu tota la programació però jo us destaco allò que tinc especial ganes de gaudir, la meva selecció personal...

A partir d'aquesta tarda això serà un 'no parar'!!


DIJOUS 03/09/15:
-19:30- Xavi Lloses- Inauguració Nautilus a Escola d'Art i Disseny (Tortosa)
-21:30 -Montgomery & Cia. Teres Navarrete - Inauguració Eufònic - Pista Patinatge (La Ràpita)


DIVENDRES 04/09/15:
-19:00- Joan Martí-Frasquier - Mercat Vell (La Ràpita)
-21:00-Maria Rodés + Salfumán - Esglèsia Nova (La Ràpita)
-23:30-Hidrogenese - Pista Patinatge (La Ràpita)

DISSABTE 05/09/15:
-12:00-Amatria + Orange Broek - Ullals de Baltasar (Amposta)
-16:00-Cafè amb James Brewster - La Pensió (La Ràpita)
-17:00-Epson i Diagraf - Poblenou (Amposta)`
-21:00-Combray i Alba G. Corral + Edu Comelles - Esglèsia Nova (La Ràpita)
-23:30-Tiger Menja Zebra - Pista Patinatge (La Ràpita)
-00:30-Innercut - Pista Patinatge (La Ràpita)
-01:30-Zero + Jean-Sébastien Baillat - Pista Patinatge (La Ràpita)

Yupiii !! l'Eufònic ja està aquí !!!!



dimarts, 1 de setembre del 2015

SESSIO DE RODATGE#1 DEL NOU CURT DE CREA

DSC_0873Dissabte passat vam tenir el primer dia de rodatge del nostre nou curt, gràcies a la col·laboració de la Lira Ampostina i del personal del seu bar que ens ha cedit amablement els seus espais i ens han ofert la seva col·laboració. 

DSC_0890DSC_0865Es tracta d’un projecte amb molts reptes i no sabem què en sortirà com a producte final… però estem molt contents de les persones que han acudit per a participar en el curt i han repetit ‘tomes’ les vegades que han estat necessàries. 

Fem 5 anys i ho hem volgut celebrar gravant el nou curt envoltant-nos d’aquelles persones que ens han donant el seu suport en algun dels nostres projectes anteriors. 

Fer 5 anys i veure aquest nivell de col·laboració i mostres de suport ens encoratja a continuar endavant fent més coses… 

Així que, Gràcies Laia, Asun, Josep, Pere, Jaume MB, Joana, Cristofol, Marisé, Eva, Mari Carmen, Ramon Angel, Ivan, Mariló, Laura, Imma, Alicia, Jaume MC, Judit, Antònia, Jaume MR, Montse, Goretti, Biel, Mariajo, Maiol, Abril, Marc, Joan Vicenç, Robert, Adoración i el personal del Bar de la Lira.

Gràcies!