PARAFILIES

DACRÍFILIA // ELIFÍLIA // HERBOFÍLIA // EROTOFONOFÍLIA // FAL·LOFÍLIA // ASFIXIOFÍLIA // ANISONOGÀMIA // MERINTOFÍLIA // AGORAFÍLIA // COITOLÀLIA //  CLASTOMANIA // OLFACTOFÍLIA // TRIOLISME // AUTONEPIOFÍLIA //  AVISODOMIA // AXIL·LISME // BOTULINÒNIA // CIPRIÈUNIA  //  DISMORFOFÍLIA //LACTAFÍLIA // CLISMAFÍLIA // DENDROFÍLIA // POGONOFÍLIA 

EN CONSTRUCCIO D'AMPOSTA RADIO- #PROGRAMA 21

COMENÇA D'A 2016:CINEMA D'AUTOR A TOPE!!

Avui mateix comença un dels festivals més interessants de Barcelona: El D'A o Festival Internacional de Cinema d'Autor de Barcelona. Aquest any és la seva sisena edició i ja està més que consolidat tenint en compte la varietat d'espais i la programació que ens ofereix.

Fins a l'01 de maig per les pantalles del Cinema Aribau (sala 1 i 2), el CCCB, la Filmoteca de Catalunya i la seu de l'SGAE s'hi projectaran films de 23 päisos del millor cinema d'autor contemporani de fora i d'aquí. Hi podrem veure més de 70 films repartits en 7 seccions: 

- Direccions: el milloret de cada casa, amb treballs de Guy Maddin, Juan Cavestany, Hong Sang-Soo, Alexander Sokurov, Terence Davies, Arnaud Desplechin o Brillante Mendoza...

- Talents: és la secció competitiva del festival amb flms de Tobias Nölle, Rachel Lang, Joao Nicolau, Mauro Herce o Gan Bi

- Talents (fora de competició) amb films de Louis Garrel o Gabriel Ripstein
- Transicions: Films que han passat amb èxit per altres festivals, aquí trobarem els darrers treballs de Norberto Ramos del Val, Carles Torras, Ryusuke Hamaguchi, Nabil Ayouch, Hugo Vieira da Silva o Gabriel Mascaro, per exemple.
- Retrospectiva de Sharunas Bartas (director lituà) amb 10 dels seus films més representatius

- Tribut a Andrzej Zulawski: homenatge al recentment desparegut director tot projectant el seu darrer film: Cosmos, vist a Sitges 2015.
- Sessions especials: cinema familiar, maratons i d'altres 'peces' que escapen de les sessions anteriors, aquí podem trobar films de Thom Andersen o Alex Sardà.

La inaguració Cegados por el sol (de LucaGuadagnino) compta amb la presència de Tilda Swinton, Ralph Fiennes, Dakota Johnson i Matthias Schoenaerts. I la Cloenda a càrrec de La Propera Pell d'Isaki Lacuesa i Isa Campo.

Davant del maremàgnum de títols i noms propis el mateix director del Festival -Carlos R. Ríos- tot i que reconeix que fa de mal dir, ressalta les 8 propostes imprescindibles del D'A-2016: Kaili Blues (de Gan Bi), Happy Hour (de Riysuke Hamaguchi), L'ombre des Femmes (de Philippe Garrel), Les deux amis (Louis Garrel), Te prometo anarquía (de Julio Hernández Cordón), Demon (de Marcin Wrona), Lily Lane (de Bence Fliegauf) i Posto avanzado do progreso (d'Hugo Vieira da Silva)

Vinga, nois i noies, se'ns gira feina!!

PER SANT JORDI: MENTIDES A MA ALÇADA A BARCELONA!

Avui és l'aniversari del nostre CREAdor més infatigable, el seu caparró no para mai! Per molts anys, David (eqhes, per al món virtual!). I una bona prova d'això, és la que ha liat (i com m'ha liat) per a aquest Sant Jordi a Barcelona. 

Ja us he parlat del seu primer recull de contes i poemes -Mentides a mà alçada- del que vaig tenir el plaer de rebre l'encàrrec de fer el pròleg. També us he explicat les diferents presentacions que hem anat fet des de que es va auto-publicar. Doncs bé, el proper dissabte a les 19:00 celebrarem Sant Jordi por todo lo alto! Presentant llibre, exposició dels seus quadres puntillistes i el que calgui a La Báscula de la Cerería, una agradable restaurant vegetarià de menjar per emportar, al C/Flassaders, 30, en el Born de BCN.

El programa que us proposa Eqhes és ben complet:

- Presentació de l'escriptor a càrrec del menda (Ciutadà K).

- Presentació del llibre 'Mentides a mà alçada' a càrrec de l'autor.

- Lectura dramatitzada d'una selecció de contes del llibre

- Presentació del projecte 'Les paraules prohibides'

- Venda i signatura d'exemplars de 'Mentides a mà alçada' i de quadres puntillistes que acompanyen cada relat del llibre

- Inauguració de l'exposició de quadres puntillistes que estarà disponible en aquest espai fins al 14 de maig.

Si no podeu venir en directe, podeu adquirir el llibre en el següent enllaç.

Aquí us deixo el bootrailer. Ens veiem dissabte!!

EN CONSTRUCCIO D'AMPOSTA RADIO- #PROGRAMA 20'5 (Convidat)

ELS CARTELLS DEL SR. MACARI GOMEZ

El sr. Macari Gómez, Mac per a abreujar, és un artista de 90 anys i que és famòs pels seus cartells de cinema. Porta més de XX anys treballant i encara ara, a la seva edat, continua rebent encàrrecs. El sr. Mac porta més 3.000 cartells cinematogràfica. El darrer? posar imatge a Voyeur del director Marc Recuenco. El seu sistema de treball és ben fàcil, reb una sinopsis del film en qüestió, revisa les fotos dels personatges principals del film.

Nascut a Reus, viu a Olessa de Montserrat des de fa més de trenta anys. De ben petit va mostrar habilitats en el dibuix que va saber aplicar al treball publicitari, mal pagat i massa pressionat, ben aviat es va establir pel seu compte. Va ser l'encarregat de realitzar els cartells de l'epoca daurada dels cinema, treballant per les grans majors maericanes com Paramount, Universal, Metro-Goldwyn-Mayer, United Artis, Fox.... Totes les distribuidores se'l rifaven. La mateixa Sara Montiel va arribar a dir d'ell que si hagués nascut a EEUU hagués aconseguit algun Oscar. El mismíssim sr. George Lucas va quedar encantat amb la feina del sr. Mac per al cartell d'American Graffiti i li va encarregar el disseny per a la trilogia d'Star Wars... però les presses amb l'estrena de la primera part provocà que el disseny es quedés en terreny USA. 

Seus són els cartells de Los 10 mandamientos, El Cid, El Verdugo, Doctor Zhivago, Un tranvía llamado deseo, El rostro impenetrable, Rebeca, ...

El seu darrer encàrrec oficial per al cinema el tingué l'any 1988 amb el film d'Antonio Banderas: El placer de matar... des de llavors, com que el seu estil no és habitual en la cartelleria cinematogràfica actual ha continuat pintant quadresa títol personal fins que ha arribat aquest encàrrec per a Voyeur,... amb 90 anys.

Gran, el sr. Mac!!

#PRAYFORSUPERMAN

La Comisión Nacional del Mercado de la Competencia ha sugerido al Ministerio de Industria cambiar la norma que dicta que las cabinas telefónicas son parte del servicio universal de telefonía. Si el ministerio accediese, en poco tiempo desaparecerían las que aún quedan en las calles, que son una ínfima parta de las que había hace diez o quince años. Mantenerlas es costoso, y absurdo si no las utilizan más que los vándalos para destrozarlas, los amantes de metal ajeno para arrancar los cables y los que, a falta de un lavabo público, mean ahí para no hacerlo en la calle.

¿Cuántos años hace que no pone usted los pies en una? Yo, doce. La última vez fue en Nueva York, en la Penn Station, cuando en el 2004 estuve escribiendo reportajes para La Vanguardia sobre las elecciones a la presidencia de Estados Unidos y vi con horror que mi móvil se había quedado sin batería. El argumento de algunos de los que piden que no desaparezcan es ese. ¿Qué pasa si el móvil se queda sin batería? Es un argumento débil. Antes, cuando había cabinas cada dos esquinas, se entendía. Pero, ahora, ¿cómo puedes saber dónde hay una? ¿En qué dirección empezarás a caminar para encontrar la más cercana, y cuántos kilómetros deberás recorrer?

En Bélgica, la última cabina despareció el año pasado. En Suecia, exactamente igual, En Finlandia fue antes: en el 2007. Jordania fue el primer país en eliminarlas por completo: en el 2004. La ciudad de Nueva York ha empezado un proceso para sustituirlas por puntos de conexión que incluyen wifi, dos conexiones USB para cargar lo que te apetezca, una tableta Android integrada para acceder a internet, a mapas de la ciudad y a servicios públicos, todo de forma gratuita.

El día que no quede ninguna recordaré a Ratso Rizzo, el personaje de Midnight Cowboy que interpretaba Dustin Hoffman y que, mientras renqueaba de un lado a otro, pulsaba el gancho de todas de las que encontraba, a ver si caía alguna moneda encallada. Y, más que por el López Vázquez de La Cabina, aquel mediometraje patillerometafísico en el que el protagonista queda atrapado dentro, me sabe mal que desaparezcan por Clark Kent, que siempre se metía en una para cambiarse de traje en un pispás: del de ciudadano normal y corriente al espectacular atuendo de Superman, con el slip rojo inevitablemente por fuera. ¿Cómo lo hará a partir de ahora?

Qim Monzó a Seré Breve del Magazine 

de La Vanguardia del 10/04/16

EN CONSTRUCCIO' D'AMPOSTA RADIO- #PROGRAMA 20

4 PLENSA TEMPORALS AL PALAU DE LA MUSICA

Ja ho diuen que "nadie es profeta en su tierra" i el sr. Jaume Plensa ha de veure com les seves espectaculars escultures es planten per països de tot el món... menys en el seu. De forma temporal, això serà solucionat ja que des d'ahir i fins al 18 de setembre s'han instal·lat al Palau de la Música (Barcelona) 4 escultures de l'artista.

A l'exterior podreu veure Carmela, un bust de 4 metres d'alçada fet en ferro fos. A l'interior del Palau podrem admirar: en el vestíbul una -clàssica en l'artista- figura asseguda feta de notes musicals damunt una base de pedres de marbre blanc; i en la Sala Millet dos rostres de basalt: 'Sanna's dream' i 'Rui Rui's dream'.

Per al sr. Plensa exposar en el Palau té un valor afegit, ja que de petit s'amagava dins el piano del seu pare que va intentar -sense èxit- que aprengués a tocar aquest instrument.

A can Ciutadà K ja n'hem parlat molts cops del treball del sr. Plensa, les seves imponents obres transmeten un caire oníric, d'instrospecció i tarannà hipnòtic i ara les tenim ben a prop... 

COL·LABORA A ENFEMME: DOCUMENTAL SOBRE CROSS-DRESSING A VERKAMI

L'amiga Zoraida Rosselló me l'ha donat a conèixer, EnFemme és un documental en creació que ens demana col·laboració mitjançant Verkami. 

EnFemme tindrà forma de documental al voltant del fenomen del cross-dressing a Catalunya. Però EnFemme també és, precisament, el nom del club que dóna suport, ajuda i refugi a les persones que necessiten mostrar-se als altres tal com són, sense por al rebuig i la incomprensió. El fet de 'vestir-se' de dona deixant l'espai íntim, secret i pudorós per a ser compartit i entès pels altres.

Amb clara vocació de destruir les violències de gènere, les homofòbies i el rebuig per ser diferent. Aquest projecte està acompanyat d'un munt d'associacions que li donen suport.

El documental ens vol exposar la realitat i les vivències de persones com Sofia Dior (referència internacional del cross-dressser), Júlia Justinne, Judit Roura, Xesca i Carme o Soraya Vega,... 

Amb guió, direcció i producció d'Albar Barbé i Serra i acompanyada d'un equip entusiasta, EnFemme pretén donar un llum a un fenomen desconegut per a molts, desde el respecte i l'intent de comprendre.

Si tot va com voldrien -imprescindible la nostra col·laboració!- volen estrenar el desembre de 2016. Manquen uns 10 dies per a finalitzar el termini a Verkami i han superat la meitat del que necessiten... però encara falta molt per a arribar als 10.000€ necessaris per aconseguir que el projecte que es faci realitat.

Els donem suport? Jo ja ho he fet! 

SR. JACQUES RIVETTE

(1928-2016)

Fa uns pocs mesos moria un dels responsables de la nouvelle vague, un dels directors-autors més rellevants de la història del cinema europeu, tenia 87 anys. El sr. Jacques Rivette va nèixer a principis del segle passat, quan el cinema era un nadó i elll aportà experimentalisme i innovació.

Com la majoria de cineastes de la nouvelle vague el sr. Rivette entrà en contacte amb el cinema tot escrivint crítiques cinematogràfiques per a la revista Gazette du Cinema, l'any 1950, coincidint amb els seus primers curtmetratges: Aux Quatre Coins (1950), Le Quadrille (1950) i Le Divertissment (1952). Després passà a Chaiers du Cinéma on coincidí amb Rohmer, Godard, Truffaut i Chabrol. 

Les històries dels seus films no són convencionals i en ells s'hi barregen romanticisme, misteri i comèdia i, sobretot, metratges excessius: un dels seus primers films -Out 1- dura 13 hores i una versió reduïda de 4 hores i mitja. 

El seu era un cinema teatralitzat, amb predominant presència femenina i molta presència de la improvització. 

El 1960 realitzà el seu primer llargmetratge -Paris nous appartient-  dels vint i pocs que filmaria. Malgrat rebre l'aplaudiment de la crítica no fou massa reconegut pel gran públic a excepció de 2 flms de principis dels '90 del segle passat: La Belle Noiseuse i Jeanne la Pucelle... ambdues marcades pel seu tret característic: la durada desmesurada.

El seu darrer film arribà el 2009: El último verano, amb una de les seves actrius predilectes: Jane Birkin. 

Malauradament, per les nostres terres pocs films van ser estrenats...ni la meitat de la producció del sr. Rivette. Caldrà cercar-lo, recuperar-lo per a conèixer un dels autors més rellevants del cinema europeu.

LA MEVA VIDEOTECA A FILMAFFINITY

Llegint el Pons's blog (gran el Pons!) em va donar la idea d'incloure totes les pel·lícules que tinc en el portal FilmAffinity, eina de referència per a conèixer les valoracions dels films a l'hora de decidir quina peli toca cada setmana en el cinema però de la que encara no era usuari registrat.

Jo tenia una 'viejuna' base de dades feta amb Access, que encara utilitzo des de 1995. En ella vaig començar introduint els VHS que disposava, després es van reciclar cap al DVD, la gran majoria originals. Una bbdd amb 2300 registres a data d'avui.

Doncs, bé, ja hem fet el salt a FilmAffinity i en el meu perfil podeu trobar la llista de Pel·lícules que tinc amb 1.690 entrades des de El Hotel eléctrico de Segundo de Chomón (1908) a Un día perfecto de Marc Recha (2015), la darrera adquisició. 

Podeu consultar la llista en aquest enllaç. He aprofitat per a fer una altra llista de les pelis que estic veient aquest 2016, poder-les puntuar i facilitar-me la feinaa l'hora de fer el Festival de Cinefagia.