Durant molt segles, la poesia va distingir-se de la prosa per les seves característiques formals, sobretot per la rima i la mètrica. Aquestes diferències s'han anat reduint i avui el que distingeix la poesia de la prosa és la concisió i l'exactitud. Quant a la concisió, jo diria que un poema és com l'estructura d'un edifici molt particular, a la qual no pot faltar ni sobrar ni un pilar, ni una biga: si n'eliminéssim una sola peça, s'enderrocaria. Si en un poema es treu una sola paraula, o es canvia per una altra, i no passa res important, és que no és un poema. O que encara no és un poema. Només arriba a ser-ho quan no se'n pot treure res ni canviar cap peça de l'estructura. Però llavors tampoc no serà necessàriament un bon poema: aquest és un tema més lligat a l'altra característica: l'exactitud.
Exactitud en poesia significa que un poema ha de dir just el que necessita un lector futur (que la major part de les vegades no sap que ho necessita), a qui, naturalment, el poeta no coneix.
Una operació tan complexa es comprèn que no doni resultat la major part de les vegades. LEs matemàtiques són les més exactes de les ciències, però la poesia és la més exacta de les lletres.
D'aquesta exactitud ve el seu poder de consolació, perquè la poesia serveix per introduir en la soledat de les persones algun canvi que proporcioni més ordre interior enfront del desordre continuat de la vida. A l'angoixa per aquest desordre a vegades s'intenta fer-hi front amb els entreteniments, però la diferència respecte de la lectura de poesia és que d'un entreteniment se'n surt tal com s'hi ha entrat. Només ha passat el temps. En canvi, en acabar de llegir un bon poema ja no som els mateixos perquè ha augmentat el nostre ordre interior.
Pel que fa a com ha de ser la poesia, jo diria que un poema s'ha d'entendre, que el que no pot ser és que a una persona que faci anys que llegeix -el que sigui: poesia, novel·la, assaig o la premsa- se li digui que no podrà entendre un poema perquè la poesia és difícil. Aquest problema no s'havia donat mai fins que van sorgir les avantguardes amb el proposit de trencar, no només amb el seu passat, sinó també amb el que a principis del segle XX era el present. Així van sorgir en la pintura rostres i paisatges que no pertanyien a cap model real i, en la literatura, textos escrits de manera que semblaven pertànyer a llengües i gramàtiques desconegudes. Però és que l'objectiu d'aquells artistes era, per damunt de tot, posar de manifest un trencament amb la manera de fer i de pensar de la societat del seu temps. De fet, va ser la primera operació publicitària a gran escala, l'invent de la publicitat. L'art es va enriquir amb el descobriment de noves formes d'expressió, que els poetes van aplicar de seguida a les seves obres. Malgrat tot, sorgia alhora la possibilitat d'una poesia que no deia res i que s'havia d'admetre en nom dels postulats de l'època com el testimoni d'una actitud revolucionària. Ha passat molt de temps des de llavors i, a pesar que quedem molt lluny totes aquelles causes i efectes, ja no ha deixat d'haver-hi poetes i intel·lectuals que atribueixen el nul interés de moltes persones per poemes que són inintel·ligibles a la poca preparació o a la insensibilitat d'aquestes persones. Aquest és un camp on abunden els intents d'atorgar un paper important a meres irrealitats, i a això hi han contribuït fins i tot els filòsofs, als quals la seriositat de les qüestions que tracten no els protegeix contra la insensatesa. Aquest plantejament absurd, nou en la història del gènere, ha fet allunyar de la poesia molts lectorsm en una mena de cerimònia d'autodestrucció que sembla aspirar a una poesia que no diu res i que no és llegida per ningú. Si se'm permet dir-ho amb una mica d'humor, escriure un mal poema però que s'entengui és una mica més fàcil. Escriure un mal poema però que s'entengui és una mica més difícil. Escriure un bon poema que no s'entengui és moltíssim més difícil. I, en fi, escriure un bone poema que s'entengui només és patrimoni dels clàssics.
A mi em sembla que només és vàlida la poesia que s'entén. Ara bé: què vol dir 'entendre'? Em remeto al que he dit: les persones que han llegit un bon poema ja no són les mateixes d'abans de llegir-lo. Aquesta sensació significa que s'ha entès el poema. Potser no sabrem a quin nivell, però sí que n'hi ha prou per estar en disposició de pensar-hi i de continuar llegint-lo, i per fer-ho no es necessita cap mena de do ni cap situació prèvia especial. Significa que el lector està en disposició de pensar-hi i de continuar llegint-lo, interpretant-lo, sense necessitat de cap dot ni situació prèvia especial. Gairebé sempre que un poema resulta un búnquer inaccessible a algú, la culpa és del poeta.
Però que la poesia no exigeix gaires condicions prèvies als seus lectors i lectores no vol dir que escriure-la o llegir-la sigui una activitat innocent, ja que no hi ha res més lluny d'una ingènua espontaneïtat que la poesia. Precisament, la poesia és el límit últim fins al qual se'ns permet avançar participant de la vida i de les coses.
Més enllà de la poesia comença una zona al marge del món, una claredat o una obscuritat estèril, segurament el lloc al qual aspira la mística, un territori que -ho confesso- em desperta desconfiança, perquè participo de la vella objecció que sospita dels místics com a mistificadors, per molt que, a vegades, sigui malgrat ells mateixos. La poesia s'esforça per tot el contrari, buscar poder viure la vida amb la menor mistificació possible sense caure en el terror, viure amb la màxima dosi de veritat que puguem soportar, que no és gaire, perquè la veritat, com a les tragèdies gregues, destrossa el que la desvela. També podria dir-se que el poeta és una estranya espècia de místic, capaç de dir el que veu: en certa manera és com si les paraules haguessin servit, en anomenar les coses, per establir una línia defensiva enfront del terror del món i que la poesia permetés penetrar una altra vegada -amb prudència, sempre custodiats per les paraules- en aquella gèlida infinitud que comença darrere de la barrera protectora del llenguatge.
Joan Margarit (2005)
Càlcul d'estructures
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada