'SIN PIEDRAS' AL CINECLUB LA RAPITA

 

El CineClub La Ràpita en solidaritat amb el poble palestí i denunciant el genocidi que està patint en mans del govern d'Israel hem programat un parell de sessions que ens mostrin la realitat d'aquell territori tan castigat.

El film que us proposem avui és de 2005 i va estar dirigit per Pau Itarte i Quim Fuster; el primer és un dels professionals del cinema que ens ha donat Ulldecona (amb permís de Manel Raga). El sr. Itarte bàsicament és muntador però ha dirigit un parell de documentals.

El film ens ofereix la possibilitat de contestar una pregunta clara: ¿com ha de ser la vida d'un infant a la ciutat d'Hebrón (Palestina), assetjada pel govern i els militars isrealians? D'aquesta forma, sense veu en off, el documental ens descriu les rutines, el dia a dia d'un nen de Barcelona i un nen d'Hebron... no calen les paraules, les imatges són prou il·lustratives del què significa fer aquelles coses bàsiques de la infància en un lloc o un altre. Com és l'escola?, com és la vida familiar?, com són els esmorzars?, el joc?... durant el film se'ns va contraposant la vida d'un nen i la de l'altre.

Tot i que fa gairebé 20 anys que el film fou realitzat actualment té plena vigència i, malauradament, la situació és molt pitjor ara que la que ens expliquen en el flm.

A la sessió d'avui comptarem amb la presència d'un dels directors -Pau Itarte- i d'algun membre del Col·lectiu Terres de l'Ebre amb Palestina que ens podran fer una descripció de la situació que està vivint actualment el poble palestí.

Una d'aquelles sessions que tenen un forta càrrega de compromís i valors i que vol ser el nostre petit granet de sorra de comprensió cap al patiment d'un poble.

Ens veiem avui a les 20:00, a l'Auditori Sixto Mir.

SR. VENTURA PONS

 (1945-2024)

A principis de gener moria un dels directors catalans que més han fet pel cinema realitzat i parlat en català. Si actualment tenim una Acadèmia de Cinema català i una producció audiovisual català és gràcies a persones com ell i d'altres, com Josep Maria Forn o Francesc Bellmunt, per exemple; noms actualment gairebé oblidats però que són peces fonamentals per a entendre la Història del Cinema Català.

El sr. Bonaventura Pons i Sala -més conegut com Ventura Pons- va nèixer i va morir a Barcelona. Va crèixer en la postguerra barcelonina. Quan tenia 14 anys, juntament amb la seva família, es va traslladar a Londres per a que els seus germans rebessin un tractament mèdic específic. A Londres va gaudir d'una beca que li va permetre investigar el corrent documentalista Free Cinema tenint accès a conèixer personalitats del cinema que van marcar la seva trajectòria posterior.

L'any 1967 es va iniciar professionalment en el món del teatre va dirigir obres de teatre, una vintena abans de que dirigís el seu primer i rellevant film.  Aquest 'passat teatral' va marcar la seva carrera com a director de cinema: en relació a la direcció d'actors/actrius, els plans contrapicats, poc moviment de càmeres, plans fixes i frontals...

El primer film del sr. Pons, 'Ocaña, retrat intermitent' va ser estrenada l'any 1977, seleccionada al Festival de Canes d'aquell any. Es tracta d'un documental al voltant de l'artista andalús Jose Perez Ocaña un personatge provocador de la Rambla barcelonina de l'època. El film, amb els anys, s'ha convertit amb un radiografia de la Barcelona que sortia del franquisme i en tot un referent de la cultura queer i els drets LGTBIQ+. Uns anys després ja passaria a la ficció amb el seu segon film: El vicari d'Olot (1985) i aquell mateix any va fundar una productora pròpia: Els films de la Rambla S.A. amb la que va produir 30 dels seus 32 films. 

A partir d'aquí, es succeeixen els films, bona part comèdies, com La rossa del bar (1986), Puta misèria (1989), Què t'hi jugues, Mari Pili? (1990), Aquesta nit o mai (1992) i Rosita please (1993).

A partir d'aquí, el sr. Pons s'especialitza en adaptar clàssics contemporanis de la literatura catalana: Quim Monzó (El perquè de tot plegat, 1994), Josep Maria Benet i Jornet (Actrius, 1996 i Amic/Amat, 1998), Sergi Belbel (Carícies, 1997; Morir (o no), 1999 i, Forasters, 2008), Lluis-Anton Baulenas (Anita no perd el tren, 2000; Amor idiota, 2004 i A la deriva, 2009) o Ferran Torrent (la vida abismal, 2006).

En els darrers anys, el sr. Pons va inaugurar els Cinemes Texas (al 2014) enfocat a les reestrenes de pel·lícules en versió original subtitulada en català. Tres anys més tard obriria un altre cinema a València i al 2018 els cinemes Las Vegas de Figueres, tots ells amb la mateixa missió i filosofia: vetllar per la permanència del català en el cinema.

Les seves darreres pel·lícules foren Miss Dalí (2018), Universal i faraona (2018, un documental dedicat a les principals figures i personatges de la ciutat comtal) i Be happy! (2019)

El sr. Pons va ser el director que més pel·lícules ha rodat en català i més reconeixement internacional va rebre, participant en festivals (Toronto, Berlin...), congressos, estudis acadèmics, tesis doctorals...

Us he de dir que hi vaig entrar tard a valorar la feina innegable que va fer el sr. Ventura Pons al llarg de la seva vida, les seves primeres pel·lícules còmiques, tontes i intranscendents em posaven de mal humor... però fou a partir de El perquè de tot plegat que vaig començar a valorar les seves produccions, reconciliar-me amb ell i veient tota la seva carrera professional només em cal agraïr i valorar tot el què ha fet pel Cinema Català.

ASTRO PESIMISTA

 

cansado de alumbrar

tantas desgracias

el sol también empieza a sentir ganas

de apagarse

Victor Canicio Chimeno (2020:52). 

Entre la endeca y la alejandra, últimos poemas

PREMIS GOYA 2024: 'LA SOCIEDAD DE LA NIEVE' ARRASA !!

 

Si els 38 Premis Goya han tingut un film guanyador, aquest ha estat, sense cap mena de dubte, 'La sociedad de la nieve' del sr. Bayona. De les 13 nominacions a les que optava, n'ha aconseguit 12, gairebé ha fet un ple absolut de premis.

La gala d'enguany va tenir lloc a Valladolid, continuant aquesta tendència dels darrers anys de descentralitzar l'entrega de premis. Una gala presentada per Ana Belen i los Javis.

Si en els Goya 2024 hi un guanyador rotund, vol dir que hi ha unes quantes perdedores: 20.000 especies de abejas (3 premis de 15), Saben aquell (1 premi d'11 nominacions), Cerrar los ojos (1 premi d'11), i, sobretot, Un amor (cap premi de 7 nominacions, la sra. Coixet s'ha convertit en el 'nou Almodóvar' que molts cops eran molt nominat a Goya i rebent pocs premis).

20.000 especies de abejas és l'opera prima més nominada de la Història dels Goya (la segona posició dels debuts més nominats va estar, precisament, el primer film del sr. Bayona: El Orfanato).

Amb 12 premis, La sociedad de la nieve s'ha situatr en la tercera peli més premiada de la Història dels Goya, després de Mar adentro (14 premis) i ¡Ay, Carmela! (amb 13 premis).

Va estar una gala amb alguns moments per a la reivindicació (com cada any): amb el #SeAcabó com a lema, amb la defensa de Rigoberta Bandini a les persones LGTBIQ+ que han d'amagar la seva forma de ser o Estibaliz Urresola titllant de genocidi el que està passant a Palestina.

Impactant i emotives les llàgrimes incontrolables del sr. Bayona quan va començar a rebre premis. 

Bonica dedicatòria del Goya Internacional, de la sra. Sigourney Weaver, a la seva dobladora, part imprescindible de la seva creació dels personatges. 

Moments musicals potents com la versió preciosa de Procuro Olvidarte de Salvador Sobral i Silvia Perez Cruz en el moment 'In memoriam' de la gala. O el Quiero ser libre de Los Chichos, cantada pels Estopa; o Se acabó de Maria Jiménez amb la veu de Niña Pastori, Maria Jose Llergo i India Martinez.

Llista de premiats:

- Millor Peli: La sociedad de la nieve

- Millor Direcció: J.A. Bayona per La sociedad de la nieve

- Millor Actor Protagonista: David Verdaguer (Saben aquell)

- Millor Actriu Protagonista: Malena Alterio (Que nadie duerma)

- Millor Actriu Protagonista: Ane Gabarain (20.000 especies de abejas)

- Millor Actor Secundari: Jose Coronado (Cerrar los ojos)

- Millor Actor Revelació: Matias Recalt (La sociedad de la nieve)

- Millor Actriu Revelació: Janet Novás (O corno)

- Millor Direcció Novella: Estibaliz Urresola Solaguren (20.000 especies de abejas)

- Millor Guió Original: Estibaliz Urresola Solaguren (20.000 especies de abejas)

- Millor Guió Adaptat: Pablor Berger (Robot Dreams)

- Millor Pel·lícula Documental: Mientras seas tu, el aquí y ahora de Carme Elias

- Millor Pel·lícula d'Animació: Robot Dreams

- Millor Pel·lícula Iberoamericana: La memoria infinita

- Millor Pel·lícula Europea: Anatomia de una caida

- Millor Fotografia: La sociedad de la nieve

- Millor So: La sociedad de la nieve

- Millor Muntatge: La sociedad de la nieve

- Millors Efectes Especials: La sociedad de la nieve

- Millor Direcció Artística: La sociedad de la nieve

- Millor Cançó Original: Yo solo quiero amor (Rigoberta Badini)

- Millor Vestuari: La sociedad de la nieve

- Millor Maquillatge i Perruqueria: La sociedad de la nieve

- Millor Direcció de Producció: La sociedad de la nieve

- Millor Música Original: Michael Giacchino (La sociedad de la nieve)

- Millor Curt Ficció Aunque es de noche

- Millor Curt Documental: Ava

- Millor Curt Animacio: To bird or not to bird

- Goya Honor: Juan Mariné

- Goya Internacional; Sigourney Weaver

EN CONSTRUCCIO D'AMPOSTA RADIO #PROGRAMA127

22

'LITTLE SHOP OF HORRORS' AL CINECLUB LA RAPITA

 

La pel·lícula d'aquest diumenge al CineClub La Ràpita és una de les que més impacte em va provocar quan la vaig veure de petit, "Little Shop of Horrors" és una de les meves pelis d'infància i la seva BSO m'ha acompanyat fins al dia d'avui, que no hi ha setmana que no soni el seu vinil a casa meva.

I és que aquest film de 1986 és una petita joia per molts motius: pel repartiment, pel brillant personatge de la planta carnívora, per l'aire de comèdia i les seves cançons.

L'orginal del film es situa en una comèdia negra de sèrie B del brillant director de culte el sr. Roger Corman amb el mateix títol: "The Little Shop of Horrors", de 1960. D'aquell film se'n féu una comèdia musical de Broadway, l'any 1982, del compositor Alan Menken (compositor dels BSO de l'època daurada de Disney: La sirenita, Bella y la Bestia, Aladdin...) i el lletrista Howard Ashman. I d'aquest musical el director Frank Oz va dirigir l'adaptació a la gran pantalla, el 1986, oferint una comèdia musical incloent les cançons de Menken & Ashman.

La història ens parla d'una petita floristeria i el seu depenent que descobreix una misteriosa planta vinguda de l'espai exterior... amb certa predilecció per la sang humana.

El film té un repartiment amb el bo i millor dels còmics de l'època: Rick Moranis, Ellen Greene, Steve Martin, Bill Murray, John Candy o James Belushi. I la planta, tot i que no fou creada pel sr. Jim Heson (creador del Muppets o les criatures de Dentro del laberinto o Los Fraggels) sí que participaren en la seva construcció veterans creatius d'aquesta companyia i el mateix fill del sr. Henson.

En el moment de la seva estrena va tenir una acollida freda per part del públic, però amb els anys es va anar convertint en un film de culte. 

Us animem a que vingueu a recuperar-la amb nosaltres o a descobrir-la si no heu tingut ocasió de gaudir d'aquesta comèdia musical divertida i esbojarrada.

PREMIS GAUDI 2024: CREATURA I SABEN AQUELL, LES GRANS TRIOMFADORES

 

Els XVI Premis Gaudi 2024 que entrega l'Acadèmia del Cinema Català va reconèixer a 'Creatura' com una de les gran pel·lícules de l'any. Gairebé tots els premis principals han anat a parar al film de la sra. Elena Martín. Un total de 6 premis, incloent Millor Pel·lícula, Millor Direcció, Millor Interpretació Revelació (Claudia Malagelada), Millor Actor i Actriu Secundari (Alex Brendemühl i Clara Segura) i Millor Muntatge.

Tot i que el valor del film de la sra. Martin és innegable, si aquest any hem tingut un altre film de gran valor per la recreació històrica però, sobretot, per les interpretacions, ha estat: Saben aquell del sr. David Trueba. Un total de 7 premis Gaudi s'ha emportat el biopic d'Eugenio: per al sr. David Verdaguer i la seva resurrecció en pantalla del mestre Eugenio i Carolina Yuste com a Conchita. A més Millor Direcció de Producció, Millor So, Millos Maquillatge i Perruqueria, Millor Vestuari i Millor Direcció Artística. 

Així doncs, dos films s'han repartit gairebé tot el pastís dels Premis Gaudi. El premi a la Millor Pel·lícula en Llengua no Catalana fou per 20.000 especies de abejas (tambe el de Direcció Novella per a Estíbaliz Urresola Solaguen i el de Millor Fotografia) i el de Millor Pel·lícula Europea per a La sociedad de la nieve i  el de Millor Pel·lícula d'Animació i Millor Banda Sonora (del mestre Vilallonga) per a la deliciosa Robot Dreams del sr. Pablo Berger. Destacable el premi al Millor Documental per Mentre siguis tu, l'aquí i l'ara de Carme Elías.

Les grans derrotades foren Un Amor (només premi al Millor Guió Adaptat) i El mestre que va prometre el mar (només premi del Públic)-

La llista completa de premis:

- Millor Pel·lícula: Creatura

- Millor Pel·lícula de parla no catalana: 20.000 especies de abejas

- Millor Direcció: Elena Martin (Creatura)

- Millor Direcció Novella: Estibaliz Urresola Solaguren

- Millor Actriu: Carolina Yuste (Saben aquell)

- Millor Actor: David Verdaguer (Saben aquell)

- Millor Intèrpret Revelació: Claudia Malagelada (Creatura)

- Millor Actriu Secundària: Clara Segura (Creatura)

- Millor Actor Secundari: Alex Brendemühl (Creatura)

- Millor Documental: Mentre siguis tu, l'aquí i l'ara de Carme Elías (Claudia Pinto)

- Millor Pel·lícula d'Animació: Robot Dreams.

- Millor Guió Original: Juan Sebastian Vásquez i Alejandro Rojas (Upon Entry)

- Millor Guió Adaptat: Isabel Coixet i Laura Ferrero (Un amor)

- Millor Fotografia: Gina Ferrer (20.000 especies de abejas)

- Millor Direcció Artística: Marc Pou (Saben aquell)

- Millor Musica Original Alfonso de Vilallonga (Saben aquell)

- Millor So: Xavi Mas, Eduasrdo Castro i Yasmina Praderas (Saben aquell)

- Millor Muntatge: Ariadna Ribas (Creatura)

- Millor Direcció de Producció: Eduard Vallés (Saben aquell)

- Millor Vestuari: Lala Huete (Saben aquell)

- Millor Maquillatge i Perruqueria: Caitlin Acheson, Nacho Dias i Benjamin Perez (Saben aquell)

- Millor Efectes Visuals: Bernat Aragonés (La contadora de películas)

- Millor Pel·lícula per a Televisió: Quico Sabater, sense destí (de Silvia Quer)

- Millor Pel·lícula Europea: La sociedad de la nieve

- Millor Curtmetratge: El bus (Sandra Reina)

ADEU

 

Lo iaio li explica a la iaia

que, ja que han de morir,

és necessari que sigui ell

qui fineixi abans.

Li explica davant l'estufa

i, també, davant meu.

La normalitat,

la mortalitat,

ells dos discutint

com qui parla del temps.

És que és del temps que parlen,

del temps que queda,

del seu compte enrere,

de dates de caducitat.

Jo me'ls miro, els deixo parlar.

La tele sona de fons

tot i que ningú l'escolta.

Apaguem l'estufa, no fa fred,

lo iaio sent fred.

És hora de dinar i jo marxo.

Eñs hi faig dos besets a cadascú;

a la iaia li agafo la mà,

lo iaio se'n riu.

Els hi dis 'adéu',

Encara em diuen 'fins demà'.

Roman Aixendri (2023:48) 

Eva i les meves arrítmies

'OCAÑA, RETRATO INTERMITENTE' AL CINECLUB LA RAPITA

 

Aquest és el nostre homenatge a un dels directors que ha ajudat a que el cinema fet i parlat en català sigui el què és. Si a Catalunya tenim Acadèmia de Cinema és, en bona part, gràcies a persones com el sr. Ventura Pons, Josep Maria Forn o Francesc Bellmunt, entre altres; realitzadors que a les acaballes del franquisme o acabat de morir el dictador es van decidir a fer pel·lícules en català encarant-se a l'immens poder fagocitador del cinema ianqui.

La mort recent del sr. Ventura Pons és una excusa perfecta per revisitar el seu cinema i ho farem amb el seu film debut: 'Ocaña, retrato intermitente' (1978), un documental al voltant de la figura de l'artista i activista provocador sevillà José Pérez Ocaña, una figura clau de la Transició, tot un símbol de la contracultura i del col·lectiu LGTBIQ+ de l'època.

El sr. Pérez Ocaña fou famòs a finals del '70 del segle passat per les performances pels carrers de Barcelona, especialment de la Rambla, i per l'exposició pública de les seves pintures i escultures. Paraules d'Ocaña que són tota una declaració de principis: "Yo soy un marginado como las putas, como los chulos, como los maricons, como los ladronzuelos que roban motos... Aunque soy pintor me puedo meter en su mundo, me sienti identificado con toda esa gente, em encanta y me fascina", plantejament que ens fa pensar en el mestre Pasolini. 

El sr. Ventura Pons va escollir aquest personatge i el format documental per a debutar en el cinema, amb un film rodat en 6 dies. En ell es combinen les actuacions a peu de carrer de l'artista amb les declaracions en primera persona de les traumàtiques experiències viscudes per culpa de la seva identitat diversa i transgressora. En un moment, en el que la 'movida madrilenya' també estava a l'ordre del dia, en el que poc a poc s'anava sortint del tunel franquista, religiòs i de moral estricta i autoritària, aquest documental és un bon reflex del moment històric a la península i les ganes de llibertat del món artístic i cultural.

Així doncs, 'Ocaña, retrato intermitente' ens proporciona un encertada descripció del pintor, escultor i activista, però també de la Barcelona de principis de 'la transició' (amb la presència de personalitats com Nazrio, Camilo, Paco de Alcoy, entre altres), així com un anàlisi de la comunitat gay i contracultural de l'època. Allò micro i macro conflueixen en un documental d'elevat valor històric. Així doncs. 'Ocaña, retrato intermitente' s'ha convertit en un referent en el tractament i la visibilitat del col·lectiu LGTBIQ+.

El film va formar part de la programació del Festival de Cannes de 1978 i en el de Xicago l'any següent. 

Després de dirigir més de 20 obres teatrals, el sr. Ventura Pons debutava en el cinema amb 'Ocaña, retrato intermitente' i vindrien 32 llargmetratges més, la gran majoria produïts per la seva productora Els Films de la Rambla S.A., fundada el 1985. El sr. Pons és el director que més pel·lícules ha realitzat en català rebent el reconeixement del públic en films com El vicari d'Olot (1981), Puta misèria (1989), Què t'hi jugues Mari Pili? (1990), Rosita, please (1993) i adaptant grans escriptors de la literatura catalana contemporània com Quim Monzó (El perquè de tot plegat, 1994), Josep Maria Benet i Jornet (Actrius, 1996; Amic/Amat, 1998), Sergi Belbel (Carícies, 1997; Morio (o no), 1999; Forasters, 2008), Lluís-Anton Baulenas (Anita no perd el tren, 2000; Amor idiota, 2004; A la deriva, 2009) o Ferrant Torrent (La vida abismal, 2006), entre d'altres.

Aquesta tarde, al CineClub La Ràpita, recuperarem el film de culte del sr. Ventura Pons com una forma d'homenatjar tot del que ha fet pel cinema en el nostre país.

EN CONSTRUCCIO D'AMPOSTA RADIO #PROGRAMA126