dijous, 28 de novembre del 2024

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( LI ): SITGES 2024 (TERCERA PART)


CLOUD (2024)
Kyoshi Kurosawa és un habitual de Sitges, amb films d'una certa intensitat i lentitud. Enguany ens porta una peli que comença amb un cert aire de comedia i acaba amb un aire 'Vincent debe morir' tremendo. La história d'un revenedor de productes per internet (comprant barat i venent car, especulant, vamos) al que no li acaba d'anar massa bé l'estratègia de fer-se ric de forma ràpida. Tenint en compte el director que és, es tracta d'un film vertiginós amb una intensitat 'in crescendo'.
No ha estat mal!
Valoració: 7

LE MANGUER D'AMES (2024)
Estimem el cinema del tàndem Bustillo et Maury, els seus films tenen tot l'aire del Festival de Sitges. Han vingut a Sitges 8 cops i les históries i imatges són de les més perverses i malrotlleres del cinema europeu. En aquest cas, aparquen (una mica) el terror per oferir-nos un polar en tota regla adaptació d'un llibre homónim. La història de nens i nenes desapareguts en un poble de muntanya a lo Twin Peaks destaparà 'coses' molt malsanes. Bon ritme, bons personatges i unes imatges que se't queden a la retina per sempre... És la marca de la casa.
Estimem Bustillo et Maury!!
Valoració: 8

L'AMOUR OUF(BEATING HEARTS)(2024)
Gilles Lelouch és un d'aquells actors que està construint una carrera com a director. Després de 3 films poc lluïts, a Sitges ens presenta un cant furiós, intens, rabiós, enèrgic, contundent, violent a l'Amor i a la Vida. Romàntica i salvatge història sobre l'Amor quan el sents intensament i va endavant encara que hi hagi presons, morts i errors pel mig. Amb un 'A forest' de The Cure que m'ha fet volar, literalment, dins l'Auditori... Sí, segur que l'impacte ha estat major perquè estic enamorat. Segur.
Quina meravella!!
Valoració: 9,5

AZRAEL (2024)
Dels EEUU ens arriba un survivor de manual dirigida per E.L. Katz. En un món apocalíptic, del que ens donen poques pistes (de fet, cap), enmig del bosc, una parella intenta sobreviure entre humans salvatges, per un costat, i figures demoníaques per l'altre, més salvatges que els primers. Tothom ha decidit fer un vot de silenci (que tampoc ens deixen clar per què), per tant, no hi ha ni un diàleg. Apart d'aixó, poca innovació més. Peró té bon ritme, és àgil, amb moments gores adequats i ens confirma que la Samara Weaving (la prota de 'Noche de Bodas' que tothom confon amb Margot Robbie) és la Reina del patiment i la supervivència.
Correcta !!
Valoració: 7

SAUVAGES (2024)
Claude Barras, el suís director de 'La vida de Calabacín" (2016) ens presenta a Sitges el seu nou film. Amb la seva animació característica -de ulls i caps grossos- aquest cop també és capaç d'unir interès infantil i adult en una mateixa história, com ja féu a 'Calabacín'; en aquesta ocasió el missatge ecológic és més que evident d'un pare i una filla que volen aturar la desforestació a l'Amazones.. una família de micos dóna el toc distès.
No tant lluïda o rodona com 'Calabacín', aquí potser pesa més la part infantil que l'adulta, peró ben acabada i simpática.
Valoració: 7

DRAGON DILATATION (2024)
La nova marcianada de Bertrand Mandico. En aquest cas, és un 2x1: el film es divideix en 2 parts; en un, escoltem l'opera d"Stravinsky 'Petrushka', sense diàlegs, en carteles i en partida doble; en l'altre veien una peli "que no és una peli" segons la veu en off... Cabells crepats, aires queer, petardeo, llibertat creativa extrema sense límits.

He trobat a faltar fluids.
Aquest senyor costa, costa molt.
Valoració: 4

NUNCA TE SUELTES (2024)
La peli de Cloenda del Sitges de 2024 ve de la mà del darrer premiat del Festival d'enguany: Alexandre Aja, amb Halle Berry com a protagonista. Una mare viu aïllada en una casa al bosc amb 2 fills, en un entorn apocalíptic, i han d'estar lligats amb una corda si surten de casa ... Si van deslligats, criatures diabòliques els poden atacar. És una por real? És infundat per una mare controladora? Tocs de Shyamalan i de Caím i Abel. No és de les millors de Aja, menys sanguinolenta, més psicológica que els seus títols anteriors, peró no està mal.
Valoració: 7,5

THE FALL (2006)
Quina gran oportunitat ens regala el Festival de Sitges de poder gaudir i recuperar aquesta meravella de 2006 del director Tarsem Singh, i a més en 4K. 'The Fall' és una meravella visual i un cant a les narracions orals i als contes, seguint l'estela de les "1.000 i una nits". Vestuari, decorats, música i fotografia són apabullants.
Què bonica és !!!
Gràcies, Sitges...
Valoració: 9

GET AWAY (2024)
La situació de família que va a algun lloc folclóric o exótic (per a ells) ja hauria de ser un sub-gènere. Aquest és el cas, amb guió de Nick Frost (que també protagonitza): una família en modo suuuper turista arriba a una illa de Suècia en plena festa folclórica tradicional. El contrast foranis i autóctons és graciós... I la cosa acaba tremenda.
Comèdia negra a chorros!!
Divertida i més sanguinària del que l'inici del film feia pensar.
Valoració: 7

BODEGON CON FANTASMAS (2024)
Moltes ganes de veure-la després d'haver assistit a la roda de premsa pertinent. El debut en el llarg d'Enrique Buleo és una delícia. Comèdia negra al voltant de la Mort i dels morts, amb 5 históries de fantasmes que passen al poble mateix del director: Villanueva de Jara (Cuenca). Costumbrista, original, naturalista i divertida... MOOOOLT divertida. He tingut 4 atacs de riure imparables durant la projecció, feia anys que no em passava veient una peli. Carregada de detalls enginyosos i d'uns personatges dels que voldries saber més coses. El plantejament demana una sèrie, JA !!
Com he rigut !!!
Valoració: 9

RICH FLU (2024)
I la darrera peli del Festival de Sitges 2024, per a mi, ha estat el nou treball de Galder Gaztelu-Urrutia, director de 'El Hoyo' (millor peli de Sitges 2019) el mateix any que també ha estrenat a Netflix 'El Hoyo 2'. En aquesta ocasió torna a oferir-nos una faula de denúncia social i de lluita de classes: 'Rich flu' és un virus que ataca a la gent rica. Aquest plantejament surreal capgira l'ordre de les coses i veiem com els perseguits i atacats són els rics, per ser rics. L'arrencada del film és elegant, molt cuidada; malauradament, la força d'aquesta primera part va perdent 'gancho" i el final (reiteratiu i estancat) acabant deixant-nos un film que no acaba de ser rodó del tot. Tot i aixó, es mereix una bona puntuació per l'originalitat del plantejament.
Valoració: 8

dimecres, 27 de novembre del 2024

dimecres, 20 de novembre del 2024

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( L ): SITGES 2024 (SEGONA PART)

THE STORM (2024)
Peli d'animació japonesa que és un exemple clar de "peli com més sucre més dolç". Desborde d'imaginació, d'efectes i d"idees que no significa una 'millor peli", tanta intensitat atabala i ens despista de la história... Passarà sense pena ni glória tot i l'intent per emular el mestre Miyazaki
Valoració: 5




CHAIN REACTIONS (2024)
Des de fa un anys anar al Festival de Sitges significa gaudir d'un nou documental del mestre Alexandre O. Philippe. La seva forma d'abordar cada tema que toca està plena d'originalitat i d'amor pel cinema. El film d'enguany és sobre "La matanza de Texas", la mítica obra de Tobe Hopper. Donant veu a 5 personatges vinculats al cinema o al terror, se'ns destapen interioritats del film. Veus com Takashi Miike, Stephen King o Katryn Kusama. Una meravella! i si a sobre ve el mateix Alexandre a presentar-la, millor; i si el Festival té el detall de programar-lo amb "La Matanza de Texas" ja és un lujazo !!!
Thanks, Alexandre!!
Valoració: 9


LA MATANZA DE TEXAS (1974)
Peça fundacional i de culte, estrenada el 1974 i dirigida per Tobe Hopper. Amb ella començaria el reguitzell de pelis sobre famílies sàdiques i salvatges que mutilen viatgers despistats. La força del personatge principal -Leatherface- és inqüestionable. Les seves imatges desagradables, malsanes, brutes i incòmodes se't graven a la retina per sempre... I gairebé sense ensenyar massa sang. Veure-la en pantalla gran és un dels regals que et proporciona el Festival de Sitges.
Valoració: 9


UNA BALLENA (2024)
Quina delícia... Com si Le Samourai de Melville l'haguessin creuat amb La Llegada de Villeneuve. La história d'una assassina a sou, freda, inexpressiva, silenciosa, sense Vida peró amb un secret que s'intueix i ens acompanya durant tot el film i que interpreta de forma solvent i impecable Ingrid Garcia-Jonsson. Pausada, esteticista, hipnótica, poética... Un gran exemple de com el creuament de gèneres ens pot proporcionar moltes alegries.
Una perla!!
Valoració: 9


CALL OF WATER (2024)
Una mare amb dos fills, a la platja, el fill gran es queda sol uns instants i estableix una estranya connexió amb el mar i l'aigua en general que impactarà en tot el sistema familiar. Dirigida per Elise Otzenberger i amb una Cecile de France que aguanta gairebé tot el pes del film: una mare coratge que decideix confiar en el seu fill per boges que siguin les seves paraules i accions. De fet, el títol original -Par Amour- encaixa molt més en la intenciò del film, que el títol insuls en anglès. Es un d'aquells films en els que la subtilesa de l'element fantàstic va filtrant en la quotidianeïtat. Allò fantàstic está peró és l'excusa per a parlar de les relacions familiars, de parella, dels rols de gènere i la paternitat/maternitat.
Directora i actriu han vingut a presentar-la
Interessant!
Valoració: 7,5

MALDOROR (2024)
Si fa uns dies us deia que venir a Sitges era retrobar-me cada any amb el nou documental d'Alexandre O. Phllippe, estic veient que també em passa amb Fabrice Du Welz. Cada nou film d'aquest director belga és una peça més d'una trajectória impecable en el cinema. "Maldoror" és una dura adaptació dels fets reals que van succeïr a principis dels '90 a Bèlgica sobre rapte i abús de menors. Aires de 'Zodiac' per a la história d'un gendarme -Paul Chartier- que s'obsessiona a destapar una xarxa en la que estan implicats altes esferes judicials i governamentals. De bon ritme, interpretacions intenses i guió brillant per a parlar-nos de la maldat i de la inoperància -massa sovint- del sistema judicial i policial.
Sense dubte, una mooolt bona peli.
Valoració: 8,5


LUNA (2024)
Alfonso Cortés-Cavanillas i un repartiment de luxe: Asier Etxendia, Greta Fernandez, Roberto Alamo, entre altres, han vingut a Sitges a presentar un film tan ambiciós com fallit. Un despropósit. Intent de fer un 'Gravity' quan no es té ni els mitjans ni el guió adequats.... Clar exemple de que si no tens el que s'ha de tenir per a fer una peli, millor no la facis. La segona pitjor peli del Sitges 2024.
Un desastre!
Valoració: 3

 
PLANETE B
Film francés de ciència-ficció social dirigit per una dona: Aude Lea Rapin, que ha vingut a Sitges a presentar-lo. Ens planteja una França al 2039, amb un opressiu sistema de protecció governamental farcit de drons i fo


rces de seguretat, un grup de resistència i una presó virtual on s'ailla als detinguts polítics: Planete B.
Ben facturada, pot ser un pél convencional en el seu plantejament peró amb apunts futuristes destacables. Correcta!
Valoració: 7


THE RULE OF JENNY PEN (2024)
De Nova Zelanda ens arriba aquest film amb un plantejament original: "el bullying en residències de gent gran". Com es va destacar a la roda de premsa del film: assetjament entre iguals l'hem vist en instituts, en presons, en entorns laborals, peró pocs cops en residències gerocultores... Veure com un 'iaio' maltracte a un altre 'sense impunitat' és tremendo, fins i tot, grotesc; i si el que ho fa es serveix d'una titella per a executar els cops i les 'tortures' encara té un punt més boig. Geoffrey Rush i John Lithgow rasquen l"slapstick en aquesta 'batalla' de caigudes i cops.

Una bona comèdia negra!
Valoració: 7


EL LLANTO (2024)
Debut en el llargmetratge de Pedro Martín-Calero. Amb una história que comença en l'actualitat, amb una presència fantasmal masculina que assetja a una jove mentre sent dones lamentant-se que només escolta ella... A la seva mare, dècades abans, li va passar el mateix.... Més interessant del què esperàvem. Bon ritme, bons moments de tensió, amb alguns ensurts destacables.
Valoració: 7,5


2073 (2024)
El director Asif Kapadia és un reconegut documentalista que fins ara s'havia centrat en personalitats individuals com Aytor Senna, Amy Winehouse, Fereder o Maradona. Segons les seves paraules a la presentació, '2073' és el seu primer film de ficció... D'una forma tècnica no li podem treure la raó, en tant que ens situa en l'any del títol (per tant, el futur) en una societat ultravigilada, autoritária i aniquiladora de qualsevol forma de dissidència. De forma hàbil tira enrera en el temps per a ensenyar-nos com hem arribat fins aquí; i el motiu que ens dóna no pot ser més eloqüent: nosaltres NO ho hem impedit. El fascisme ha guanyat perquè no hem estat capaços de parar-lo. És aquí quan pren força la idea de que és un documental encobert en el que ens ensenya el malament que està tot... Desesperançador o motivador?
Tirem la tovallola o encenem containers?
Molt interessant.
Valoració: 8,5



dimarts, 19 de novembre del 2024

EL ZOMBIES, PER FI, ENTREN AL MUSEU

 

Els zombies, per fi, s'han convertit en material de museu. Una de les icones del cinema de terror algun comissari ha considerat que ja seria hora de que fos la peça central d'una exposició. Si és que, les persones que valorem el 'cinema de zombies', fa anys que sabem que aquest tipus de cinema és molt més que un cinema de sang i fetge, de cervells i vísceres. 

El Musée du Quai Branly de París, fins al 16 de febrer de 2025, mostra l'exposició 'Zombis. La mort no és un final?', amb l'objectiu de posar el focus en l'univers 'zombi/zombie'. 

El primer que hauríem de fer és aclarir conceptes, no és el mateix un 'zombi' que un 'zombie'. El primer fa referència a una procès de zombificació present a Haití i que arrenca en temps de l'esclavitud; es tracta d'un individu viu que ha estat jutjat i condemnat a viure en un cos sense ànima, desproveït de voluntat. El segon, es tracta d'una reinterpretació occidental de l'anterior: un no-mort caníbal que es va anar construint culturalment des del segle XIX. Si el 'zombi' s'alimenta d'ell mateix, el 'zombie' s'alimenta dels altres. L'univers 'zombie' s'ha enfortit de tal manera que ha fet desaparèixer el 'zombi', i quan parlem d'aquesta qüestió el referent tahitià ha desaparegut totalment del mapa.

Si en la creació de Frankenstein hi podem veure la por a la ciència, l'entorn zombie ens fa de mirall d'una societat consumista, repetitiva, buida i amb poc control de les nostres existències que ens anul·la i ens fa anar a revolc de 'modes i tendències'. Des de que George A. Romero, l'any 1968 va realitzar la fundacional La noche de los muertos vivientes, el 'personatge' s'ha anat expandit fins a arribar a una peça indispensable de la cultura cinematogràfica (o la Cultural, en general). Actualment, podem trobar unes 250 pelis i sèries a les plataformes al voltant de la 'qüestió zombie'.

Poc a poc, aquest univers ha anat incorporant altres neguits i pors de la nostra societat, com per exemple, l'ecologisme, la sostenibilitat i el col·lapse medi ambiental. Bona part, de les produccions cinematogràfiques de 'zombies' ens parlen d'un món apocalíptic, molt vinculat a la fi del món, on s'hi poden afegir pandèmies que aviven aquest panorama desolador, com el sida, l'ebola o el covid. El 'zombie' també ens permet explorar la por a una societat sobrepoblada en la que -potser- no hi ha prou recursos per a tothom, d'aquí la metàfora devoradora d'uns als altres.

L'exposició, gràcies al fil que ens proporciona el 'zombi' ens parla d'una de les nostres pors possibles: i si la mort no fos alliberament i fos escalvatge? D'aquest plantejament es situa la figura del 'zombi', nascut a Haití en del segle XVII però historiadors parlen que el concepte podria venir la cruïlla entre Gabon, República del Congo i Angola. Però el 'personatge' es concreta a Haití, on els esclaus sota règim colonial tenien l'esperança de que les seves condicions terribles de vida trobessin la pau un cop morts ... però la zombificació permeti de continuar disposant de la mà d'obra per sempre, sense voluntat, sense reivindicacions, sense problemes. Esclaus eternament.  

L'exposició doncs, navega per les dues concepcions i aporta material divers i complet sobre ambdues 'línies': pintures, llibres, escultures... 

El món zombie ja és material d'estudi artístic. Ja era hora!


dissabte, 16 de novembre del 2024

'THE QUIET MAN' (EL HOMBRE TRANQUILO) AL CINECLUB LA RAPITA

 

Demà ens arriba un auténtic clássic al CineClub La Ràpita. Una de les obras crespusculars del mestre John Ford. 'The Quiet man' (1952) és una de les històries d'amor més romàntiques de la Història del Cinema, un cant a Irlanda, un homenatge als avantpassats i una obra mestra.

El director que semblava que només sabia fer westerns, va aixecar una deliciosa pel·lícula basada en un conte de l'escriptor irlandès Maurice Walsh de 1933 que ja té la combinació perfecta entre drama, romanç i comèdia que fou encertadament traslladada a la gran pantalla amb guió del mateix director amb Frank S. Nugent. Al llegir-la, el sr. Ford es va sentir molt identificat amb la història del compte i 3 anys després ja en va comprar els drets.

Al mestre Ford li va costar aconseguir finançament per a realitzar el film, 15 anys, volia filmar-la en entorn naturals i això implicava trasllada tot l'equip a Irlanda. Ja l'any 1944 va aconseguir un acord verbal amb Wayne o O'Hara pero no fou fins al 1952 quan va aconseguir els 2 milions de dòlars que li calien. 

El film ens parla de la història de Sean Thornton, un boxejado
r dels EEUU retirat per una tragèdia, que retorna al seu poble nadiu Inisfree (a Irlanda) del que va marxar quan tenia 12 anys. Ell es considera un home tranquil però la vida que troba a Inisfree no serà tan plàcida com esperava i es genera enemistats amb els seus nous 'veïns', sobretot amb un, que resulta ser el germà de la dona de la que el protagonista s'ha enamorat.... John Wayne com a  Sean Thornton i Maureen O'Hara com a Mary Kate ens ofereixen unes interpretacions brillants i una química entre ambdós envejable (van compartir 5 pelis, 3 amb John Ford). Val la pena apuntar que el personatge femení es diu Kate en homenatge a la llarga història d'amor que el director va viure amb Katharine Hepburn, ocult durant molts anys per l'ultracatolicisme del director casat amb la seva muller Mary... de la Maureen O'Hara el sr. Ford, també es va enamorar. El protagonista es diu Sean que és John en gaèlic i Thornton és com es deien els cosins irlandesos de Ford; el personatge del film està inspirat en el cosí del director Martin Thornton que havia estat campió de boxa 10 anys abans i s'havia retirat a viure una vida traquil·la en un poble d'Irlanda.

Una fotografia preciosa i un banda sonora brillant de Victor Young i Ricard Farrelly -a les que incorporaren aires celtres i cançons populars irlandeses- proporcionen al film una bellesa i una màgia que la situen com una de les millors pelis de la História del Cinema i ens ofereixen Inisfree com el paradís de la tranquil·litat, la bellesa i l'armonia. 

El costumbrisme, les tradicions i els paisatges ens ofereixen un viatge al cor de la Irlanda rural i auténtica. Un homenatge del director als seus avantpassats. El sr. Ford ja tenia 55 anys quan va filmar The Quiet Man i el seu cinema ja estava carregat de nostalgia i sensibilitat, allunyat dels seus westerns durs i masculins... 

Va aconseguir els Oscar a millor fotografia i li va proporcionar el 4 Oscar al sr. John Ford, l'únic amb aquest rècord.

Un film plàcid, amable, bonic i romàntic. Una cant a la vida, a l'amor i a l'amistat. Una perla de la Història del Cinema que podrem gaudir demà diumenge, en pantalla gran i en versió original subtitulada.



dijous, 14 de novembre del 2024

ARRIBA 'SONGS OF A LOST WORLD', EL NOU DISC DE THE CURE

 

Després de 16 anys sense publicar disc d'estudi. El darrer fou 4:13 Dream (2008), disc poc destacable i havent d'anar 24 anys enrera per a recordar un dels seus brillants darrers treballs publicats: Bloodflowers (2000).


Tot i que el contingut de les cançons i les declaracions del sr. Robert Smith, fan pensar amb una retirada de la banda; semblar que el disc que ens ocupa és el primer d'una trilogia que te pensada mr. Smith i que la seva retirada la podria tenir plantejada per al 2028, quan tingui 70 anys. De moment, doncs, tenim The Cure per a una temporada i amb material nou.

El concert de 3 hores (habitual en la banda) del passat 01 de novembre al Troxy de Londres per presentar el nou disc, amb el límit de 3.000 espectadors/es presencials però l'opció de gaudir-lo a milers més en streaming i gratuït, fou tot un encert.

El sr. Robert Smith porta 45 anys al capdavant dels The Cure. Els components de la banda han entrat i han sortit però ell és l'anima mater, el creador de les atmosferes musicals que ens ha ofert al llarg de tots aquests anys.


Ja fa gairebé 4 anys, a can Ciutadà K, parlàvem d'un possible nou disc, es parlava d'una trilogia i el primer disc s'havia de dir Live From The Moon, coincidint amb l'arribada de la humanitat a la lluna. En aquell moment, el sr. Smith avançava que seria el treball més trist de la seva discografia.

Doncs bé, ja tenim el disc aquí. 'Songs of a Lost World' són 8 cançons que parlen de pèrdua, tristesa i soledat. Un disc que arriba envoltat per la mort en poc temps del pare, la mare i el germà del sr. Smith. Segons les seves paraules, ara és quan la mort realment és fa evident, palpable i sofrent... "quan ets jove en parles sense saber molt bé què dius!". 'I can never say goodbye', concretament, és el dolorós adéu al seu germà Richard.

Songs of a lost world és el disc 14 d'estudi de la banda. 4 dels 8 temes ja han estat intepretats en directe en la llarga gira que els va portar al Palau Sant Jordi a finals de l'any passat. Per tant, no era un treball totalment desconegut per al públic, només calia enregistrar-lo. Segons la revista Rolling Stones és el millor disc de la banda des del Disintegration (1989).

La presentació al Foxtry ha estat un concert memorable, amb una primera part interpretant íntegrament el disc i seguint l'ordre de les cançons; i una segona part que ha estat un repàs de la seva discografia... 3 hores de concert!


Als The Cure els hem gaudit 3 cops: 1996, 2016 i 2023. Segons el mateix Smith, faran una aturada de directes fins a l'octubre de 2025; potser llavors ja tenim el segon disc de la nova trilogia al mercat i el gaudim en directe.

Estem contents, molt, d'aquest nou treball i encara més si sabem que en vindran, encara, 2 més. 

Del contingut de 'Songs of a lost world' us en parlo en un altre post.


dimecres, 13 de novembre del 2024

'AUNQUE TU NO LO SEPAS' AL CINECLUB LA RAPITA

 

Aquest novembre al CineClub La Ràpita estem molt col·laboratius, si la setmana passada vinculàvem la projecció de 'Midnight in Paris' de Woody Allen amb l'exposició 'Hommage a trois' d'AIDA; aquesta setmana ens agermanem amb Ràpita Poètica per a presentar-vos el documental 'Aunque tú no lo sepas' dedicat al poeta Luis Garcia Montero.

El film repassa la vida i obra del poeta mentre ens fa una valoració de l'estat actual del 'món poètic'.

Luis Garcia Montero va nèixer a Granada, formant-se al costat de grans poetes Rafael Alberti o Gil de Biedma. Llibre a llibre ha anat enfortint la seva veu poètica i calant en el públic, arribant a ser best sellers molts dels seus reculls poètics i arribant a emplenar les platees en els seus recitals de poesia. El film ens parla d'un Garcia Montero polièdric: activista, novel·lista, catedràtic, crític... i marit d'Almudena Grandes, però en paraules del personatge principal ell s'identifica com a 'poeta'. 

El film està dirigit per Charlie Arnaiz i Alberto Ortega, tàndem especialitzat en biografiar en el cinema personalitats culturals com Ramoncin, Labordeta, Alejandro Sanz, Raphael o Jose Maria Garcia. La pel·lícula inclou les intervencions d'infinitat d'artistes com Miguel Rios, Ismael Serrano, Joaquin Sabina, Juan Diego Botto, Joan Manuel Serrat, Solea Morente, Quique González, Estrella Morente... entre molts altres. El documental agafa un dels seus poemes més coneguts musicat per Quique González i interpretat per Enrique Urquijo (de Los Secretos): "Aunque tú no lo sepas", inclòs en el seu llibre Habitaciones separadas (1994).

Aquest poema va inspirar a Almudena Grandes a escriure el relat 'El vocabulario de los balcones', inclòs en el seu llibre Modelos de mujer (1996). Aquest relat va ser portat al cinema per Juan Vicente Córdoba l'any 2000 en el film homònim Aunque tú no lo sepas.

Le pel·lícula no és només un film al voltant del sr. Garcia Montero sinó que es tracta d'un homenatge a la poesia. El directors plantegen un film ambiciós, en el que planegen preguntes com 'pot un poema canviar la nostra forma de veure les nostres vides? o quin lloc ocupa la poesia en la nostra societat?. 

Per a molts, Luis Garcia Montero és una arquitecte de les emocions i si no el coneixeu, el film que Ràpita Poètica i el CineClub La Ràpita us ofereix demà, és una bona oportunitat per a coneixe'l i si el coneixeu us podreu recrear en la seva obra i la seva persona ...


dimarts, 12 de novembre del 2024

dilluns, 11 de novembre del 2024

MAIOL EN FA 18 !!!


 

dissabte, 9 de novembre del 2024

35 ANYS DE LA CAIGUDA DEL MUR DE BERLIN

 

Just avui, fa 35 anys, caia oficialment el mur de Berlin. 

Des del 13 d'agost de 1961 es va construir un mur que separava Berlin en les dues Repúbliques alemanyes: Al Berlin Oest: la República Federal d'Alemanya (RFA); al Berlin Est: la República Democràtica Alemanya (RDA). Es tractava del mur etiquetat com a 'Mur de Protecció Antifascista' per la RDA o de 'Mur de la vergonya pels mitjans de comunicació i l'opinió pública occidental. El mur, en total, tenia un llargada de 160 km i, 45 km d'aquests eren els que dividivien la ciutat de Berlin. Decenes de persones van morir intentant creuar el mur, abans de la construcció del mur -de 1949 a 1961- uns 3.000.000 van abandonar RDA cap a al Berlin Occidental, porta al Món d'Occident, no soviètic.

La RDA va planificar el mur en secret i la nit del 12 al 13 d'agost de 1961 es va construir el mur sencer. Tot i que l'argument era la defensa contra el fascisme, era evident que és buscava que la població no continués abandonant el país ni el règim soviètic.

Tot i que diferents dirigents del RFA es van intentar oposar a la construcció del mur, arribant a realitzar manifestacions que van arribar a agrupar més de 300.000 berlinesos, no va servir de res. La postura internacional fou lenta i gens contundent, acceptant la mesura i acatant-la mentre no s'arribi a situacions pitjors, com va declarar John F. Kennedy, en aquell moment, sobre el mur: "una solución poco elegante, aunque mil veces preferible a la guerra"... suposo que la II GM estava, encara, massa recent. 

Els primers mesos de construcció del mur estava totalment prohibit que ningú creués el mur, havent famílies separades en ambdues parts del mur. L'any 1963 es va arribar a un acord per que 100.000 berlinesos de l'oest poguessin visitar als seus familiars de 'l'altra banda'.

Al llarg dels anys, el mur es va anar millorant i enfortint. El 'mur de la quarta generació', la de l'any 1975, ja era de formigó armat.


28 anys després de la seva construcció, la nit del dijous 9 al divendres 10 de novembre de 1989, el Mur de Berlin va caure. Les crítiques, les manifestacions, la pressió internacional i els canvis interiors de la Unió Soviètica feren inviable el manteniment del vergonyós mur. Es va decretar la lliure circulació entre les ambdues Berlin però la població volia més que la lliure circulació i miletrs de persones cridant "¡Abrid las puertas! ¡Abrid las puertas!" van enderrocar el mur...

Aquella nit de novembre, ciutadans berlinesos amb pics, martells o qualsevol objecte contundent es van dedicar a destruir el mur, diferents artistes van aportar el seu art durant aquells moments com el viloncelista Mstislav Rostropovich, animant amb la seva música al costat del mur. L'artista Bodo Sperling va proposar 'salvar' un tros de mur com a forma de memòria, convidant a artistes d'ambdues parts de Berlin per a que hi expressessin la seva, com a homenatge a la llibertat. La rematada artística vingué amb el concert del 21/7/90 The Wall Live in Berlin promogut per Roger Waters amb la participació de Van Morrison, Scorpions, Ute Lemper, Marianne Faithfull, Cyndi Lauper, Bryan Adams...

L'eufòria d'aquella nit ens parla de la força de la multitud, de la força de la gent ("la gent no s'adona del poder que té", com ens alertava el mestre Brossa). L'esperança de lliberta d'una banda, i l'il·lusió d'ambudes parts per retrobar-se amb els éssers estimats, sense visats ni autoritzacions pel mig, fou enorme. Alguns agafaven trossos de mur amb la intenció de vendres-les als turistes... de fet, jo en tinc un que van regalar amb la revista SuperPop. L'abast de la caiguda del mur fou planetària i intergeneracional. 

Aquell esdeveniment ara el considerem una autènci tsunami geopolític, amb ell finalitzava la Guerra Freda, el món deixava de ser una mica menys dicotòmic (entre USA i URSS), es modificaren fronteres, l'Estat Soviètic es començava a desmembrar i la por a una guerra nuclear s'esvaïa. En aquell moment, es pensava que el món era una mica més lliure amb la caiguda d'aquell mur, potser sí, però som conscient que encara estem lluny del món més igualitari i just que voldríem.

Films que ens parlen del tema: Un, dos, tres (1961), El niño y el muro (1965), Berlin is in Germany (2001), Good Bye, Lenin! (2003), La vida de los otros (2006), Bridge of spies (2015) i, recentment, Kleo (2022)

dimecres, 6 de novembre del 2024

'MIDNIGHT IN PARIS' AL CINECLUB LA RAPITA

 

Aquest mes de novembre el CineClub La Ràpita participa en dues col·laboracions, vinculant el cinema amb un parell d'activitats del 'terreno'. 

La primera, té a veure amb l'Associació Internacional 'Duana de les Arts' (AIDA), una associació sense ànim de lucre que té l'objectiu de fomentar l'art i la literatura a través d'exposicions, concursos, premis, conferències, recitals, edicions... L'eix central de la seva activitat és el concurs anual d'art gràfic 'Hommage à trois', en el que les persones concursants han de realitzar la seva obra al voltant de 3 personatges literaris triats per l'associació, tenint en compte els corresponents aniversaris -de naixement o defunció- d'aquestes personatges.

L'any passat van decidir que Honore de Balzac, Joan Salvat-Papasseit i Gertrude Stein fossin els protagonistes de Hommage à trois d'enguany, que té lloc del 24 d'octubre al 10 de novembre a La Ràpita. A l'acte inaugural del passat 25/10 van haver lectures de Salvat-Papasseit, Balzac i Stein a l'Esglèsia nova però també hi ha obres exposades al Museu de la Mar de l'Ebre.

El CineClub La Ràpita participa en el Hommage à trois 2024 amb la projecció de Midnight in Paris de Woody Allen en la que Gertrude Stein és un dels personatges del film, interpretada per Kathy Bates. 

La pel·lícula és la història d'una parella dels EEUU que estan a punt de casar-se que viatgen a París amb els pares d'ella, allà ell (guionista d'èxit) queda enamorat de la ciutat i es planteja quedar-s'hi amb la incomprensió de la seva parella i els sogres. Estant a París, ell descobreix que a mitjanit és capaç de viatjar en el temps, als anys '20 del segle passat, podent gaudir de la vida cultural i artística de l'època, podent interactuar amb personalitats com: Gertrude Stein, Salvador Dalí o Scott Fitzgerald. Tot plegat li farà replantejar-se la vida de casat que està a punt de començar...

El film és pur estil Woody Allen: elegant, culte, amb bon repartiment i un guió brillant que es va emportar el premi a millor guió en els Globus d'Or i els Oscar. La màgia de viatjar a un passat intel·lectualment gloriòs fascina al protagonista i al públic que veiem el film, amb una recreació històrica parisina realment irressistible.

La podreu gaudir demà dijous a les 20:00 a l'Auditori Sixto Mir.

dimarts, 5 de novembre del 2024

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XLIX ): SITGES 2024 (PRIMERA PART)




ARCADIAN (2024)
Distopia amb monstres. Un survivor en tota regla sobre una comunitat en un planeta devastat i monstres energètics i histèrics que ataquen de nit. Una família resisteix i un pare amb cara de Nicolas Cage que pretén arreglar-ho ell sol, com només ho sap fer ell. Bon ritme, entretinguda, el cartell enganya, no li fa justícia.
Valoració: 7



100 YARDS (2023)
La primera asiàtica del Sitges'24 i penso que serà la més dolenta d'enguany. La segona que veiem i ens trobem amb un pastriche de tons, idees, músiques i idees que no van enlloc... I baralles de 'karate' eteeeeeeernes, i quan dic eternes vull dir ETERNES. Impossible salvar res, bueno, la fotografia no esrtà mal (va!)
Valoració: 3



CANINA (2024)
Amy Adams en un paper al que ens té poc acostumats: una comèdia negra passada de rosca amb petits toquets gore i escatológics per a presentar-nos una reflexió al voltant de la maternitat i els instints animals que hi ha latents... Doncs en aquest film, la protagonista els fa evidents en forma de comportaments canins. Bona idea de partida que no acaba arriscant del tot i té un final massa còmode, es nota que hi ha una major produint.
Valoració: 7,5

A DIFFERENT MAN (2024)
La proposta d'Aaron Schimberg és la história d'un home amb un deformació considerable en el rostre que voldria no tenir, la ciència li ofereix la possibilitat de tenir un rostre normalitzat. Com ja us podeu imaginar, les coses no van com esperava... Una encertada reflexió sobre la bellesa, la identitat i l'esperança de que les Belles també s'enamoren de Bèsties. Aix.... 
Film amb ressons d'Allen i de Kaufman
Valoració: 8,5


DANIELA FOREVER (2024)
L'inquiet i original Nacho Vigalondo ha realitzat, possiblement, el seu film més íntim i personal (si tenim en compte les seves declaracions a la roda de premsa corresponent, que ja comentarem). La seva pel.lícula més romántica. Un film sobre el dol, sobre la pèrdua, sobre com afectem en la Vida dels altres i com voldríem, massa vegades, fer les coses diferents. El film té una atmosfera especial, onírica, carregada d'abséncia. Un film arriscat, com la majoria de les históries de Vigalondo, un dels directors amb un univers més propi de la península. Ressonen 'Abre los ojos', 'Olvídate de mí'...
Potser criticaria algun punt fluix en el casting, potser reiterativa en alguns moments...
Bravo per la música d'Hidrogenese!!
Valoració: 7

MEANWHILE ON EARTH (2024)
El senyor Jeremy Clapin ja ens va enlluernar amb el seu film d"animació sobre una mà que buscava la resta del seu cos. Brillant per contingut i per forma. El sr. Clapin ens ofereix el seu primer film d'acció real (amb presència d'animació molt ben incorporada) amb una história poètica, misteriosa, inquietant, èpica i bonica... Tot alhora!. La história d'un astronauta desaparegut a l'espai i la seva germana que intenta assumir la pérdua. Una altra história de superació de dol (enguany Sitges 2024 en té unes quantes) amb un guió original i diferent... La millor del que portem de Festival!!
Valoració: 9

ANIMALE (2024)
La directora Emma Benestan ens transporta als paisatges masculinitzats de La Camarga i els espectacles dels retalladors de bous. En aquest entorn situa la história d'una jove que també vol competir amb els "mascles" en aquesta activitat. Film d'empoderament femení en un espai on el poder dels braus ho emplena tot. D'atmosfera màgica i missatge clar i contundent.
Valoració: 8

SANATORIUM UNDER THE SIGN OF THE HOURGLASS (2024)
Feia més de 20 anys que els Germans Quay no dirigien un film. A Sitges'24 presenten aquesta adaptació del llibre de Bruno Schulz. El germans Quay ens ofereixen una ració més dels germans Quay: filigranes en stop motion, fosques, tenebroses, tétriques i barroques, molt barroques... Tot embolcallat amb una nostàlgia gótica marca de la casa. Un regal poder-la gaudir en pantalla gran.
Sense dubte són els Reis actuals de l'stop motion (amb permís de Selick i Tippet)
Valoració: 8

APARTMENT 7A (2024)
Natalie Erika James -la directora de la mal rotllera "Relic"- ens proposa una altra peli malsana: el que va succeïr a la parella de "La semilla del diablo" -de Polanski- li va passar a més parelles abans?... Doncs sembla ser que sí, en aquest cas a una jove ballarina que innocentment cau a les mans del grup de iaios sectaris i adoradors del dimoni. Crec que l'error és comparar-la amb el film original i algú pensarà "cal una altra peli que ens expliqui el mateix"?... Tot i axió el film és més que digne, amb una Julia Garner la mar de solvent.
Hem xalat!!
Valoració: 8

FREWAKA (2024)
M'encanten les pelis etnogràfiques, que tot i ser ficció, ens apropen a les tradicions i el folclore d'un poble, encara que no tinguin aires de documental. No sempre són pelis perfectes peró el component folk li proporciona un valor afegit. Aquest és el cas de "Frewaka", dirigida per una dona -Aislinn Clarke- i que ens fa viatjar a Irlanda en una história de tradicions ancestrals arrelades a la terra... Sacrificis humans, ritus pagans i intensitat èpica. Parlada en gaèlic.
Perquè les dones també saben dirigir pelis de terror !!!
Valoració: 7,5

ELSE (2024)
Aquest film francès de Thibault Emin és un 2 pelis en 1. Comença com una comedia romàntica amb aires de Jeunet & Caro i acaba com.... Doncs no se m'acudeixen referències de com evoluciona la peli, de tan delirant i passada de voltes. El plantejament del film és, aparentment fàcil, una mena de virus fa que els objectes comencen a fussionar-se entre ells i amb els humans. La cosa es complica fins acbaar amb un fragment de qualsevol peli de la "nueva carne" o de "Tetsuo". Comença en color, continua en blanc i negre i acabar en color per a adaptar-nos a l'evolució de comèdia cap a apocalipsis sideral
Molt loca!
Valoració: 6,5