SR. GERARD DAMIANO

1928-2008

El dissabte passat ens arribava des de Florida la notícia de la mort del director de cinema porno (o 'cine para adultos', per als més fins) Gerard Damiano a l'edat de 80 anys. Aquest senyor ha estat una figura cabdal en la normalització d'aquesta gènere cinematogràfic, encara ara no vist amb massa bons ulls...

Gerard Damiano va estar -de jove- a la Marina dels EEUU, va tenir una perruqueria i va dirigir alguna peli de terror fins a entrar per la porta gran en el gènere pel que seria mundialment famós: EL PORNO.

L'any 1972 que poc es pensava el Sr. Damiano que provocaria una autèntica revolució dins del món del cinema i encendria la metxa d'un fenòmen sociològic sense precedents.... sí, tant heavy com ho llegiu!!!.

Amb només 25.000 dòlars (diuen que diners provinents de la màfia) el sr. Damiano dirigí Deep Throat (Garganta Profunda), un film que ha aconseguit una recaptació de 600 milions de dòlars, es tracta de la pel·lícula més rentable de la història del cinema. A banda de la vessant econòmica, aquesta peli porno saltà del ‘gueto’ al gran públic, criticada -òbviament- en la seva estrena, amb el temps es convertí amb un referent cultural, s'erigí en abanderat de la revolució sexual que tingué lloc en els '60 i '70 del segle passat...

La història és ben sabuda: una senyoreta acudeix al seu metge de capçalera perquè no sent plaer en practicar cap tipus de modalitat sexual, després de la revisió pertinent (ja us ho podeu imaginar), el metge la informa que el que té és força greu, per una estranya mutació no té el clítoris on l'ha de tenir, sinó que el té a la gola... i d'aquí el títol del film, d'aquí que la senyoreta comenci a practicar 'fellations' com una boja ... donant-li el nom -des de l'estrena d'aquest film- a una pràctica sexual molt específica.

La protagonista es va erigir com a nova reina del porno, Linda Lovelance, però amb el temps s'ha sabut que la seva vida i el seu pas per aquest gènere no fou, precisament, de color de rosa... ella ha reconegut que les pelis que va fer en aquella etapa de la seva vida -Deep Throat, entre elles- les realitzà pressionada pel seu marit en aquella època Chuch Taylor, en algunes escenes -fins i tot- a punta de pistola ... buf! S'està preparant un biopic sobre la seva vida, interpretada per Rose McGowan (novia de Tarantino).

El sr. Damiano només per aquest film ja té un lloc d'honor en la Història del 7è. art i fou erigit en

una mena d'heroi cultural (o hauríem de dir 'contracultural')... també dirigí, però, les destacables

The Devil in Miss Jones

(1973), The Story of Joanna (1975) o Let My Puppets Come (1976)(porno amb titelles... impressionant!).... i estigué dirigint fins al 1994, a partir de llavors es retirà a viure un vida plàcida i tranquil·la, amb sopars i actes de beneficència.... fins que la Sra. Mort el visità la nit del dissabte passant, tot esperant que adoptés, aquesta, una forma sexi i amb corbes en visitar-lo...

Tornant a la seva peli més coneguda i per a que tingueu en compte les reaccions que desencadenà, l'any 2005 i dirigida per Fenton Bailey i Randy Barbato, s'estrenà un documental -Inside Deep Throat- per a explicar-nos la filmació i les conseqüències socials del film.

El gènere pornogràfic té un gran deute amb el Sr. Damiano, gràcies a ell el porno ha deixat d’estar a l’ombra per a ser valorat com un gènere cinematogràfic més (i dels que dóna més diners, per cert!).

SRA. COMUNICACIO NO VERBAL

"Qui sap si més d'una vegada no us haureu preguntat quina importància quantitativa té la comunicació no verbal i com distribueixen la informació les diferents modalitats de comunicació. Us he de dir que tots els treballs quantitatius coincideixen a no donar mai més de la tercera part de la quantitat d'informació generada a la transportada mitjançant el llenguatge verbal en el sentit del lèxic més gramàtica. Tant és així que, fins i tot, el més famós i reconegut dels treballs amb base quantitativa realitzat sota la direcció del prestigiós psicòleg A. Mehrabian ofereix una distribució força sorprenent: pel que fa al llenguatge en sentit estricte, la seva aportació la situen cap al 7%. Això sí, el 93% restant l'hauríem de distribuir entre un 38% de l'aportació informativa que faria la veu, sí, la veu; i un 55% l'aportaria la comuniació no verbal en sentit estricte, l'expressió de la cara, la mirada, el somriure, els gestos, el tacte....

Val a dir que la major part de llibres sobre publicitat, gestió de la comunicació, propaganda o comunicació intercultural dediquen sempre alguna referència al famós treball de Mehrabian i la seva distribució quantitativa de la informació com a mitjana de tota la munió de situacions comunicatives -gairebé dues centes- que estudiaren. Sembla que sigui molt sorprenent, però si nosaltres pensem un mica només en les situacions comunicatives donades en les cures pal·liatives no ens ha de semblar tan estrany. Abans parlava del tacte, de la carícia o del massatge suau, de la mirada carregada de tendresa, del gest delicat o del moviment subtil del cap que acompanya un somriure, quanta informació no aporta a l'activitat de la cura o de la comunicació pel damunt del llenguatge! I també entre els companys de feina o a casa amb la parella o amb els fills. Estareu d'acord que la major part de les coses les negociem de manera no verbal. Molt sovint, ens adonem de la seva força i del seu impacte tot i que no n'arribem a ser ben bé conscients, del miracle de la veu. El poder de la veu rau en els tocs tan especials que li dóna el cos."

Serrano, Sebastià (2003).

El Regal de la Comunicació.

DE VIDA (6) : 'CREUER PER ITALIA'

·

·

SR. JAIME ROSALES

Aquest director està de moda.

Només porta dirigits 3 films però tothom n'espera un futur brillant, no cal ser bruixot, però... ja que el seu present ja és brillant!!.

Jaime Rosales (del 1970) es va llicenciar en Ciències Empresarials a ESADE i després de treballar en cinema i televisió, obtè una beca -l'any 1996- per a estudiar cinema a la Escuela Internacional de Cine y Televisión de San Antonio de los Baños (EICTV) de La Habana (Cuba) durant 3 anys, d'aquesta època sortiren els curts: Virginia no dice mentiras (1997), Yo tuve un cerdo llamado Buriel (1998), Episodio (1998) i Palabras de una revolución (1998)

Obté una altra beca -l'any 1999- per a estudiar a la Australian Film Television and Radio School Broadcasting Enterteinment (AFTRSBE) a Sydney (Austràlia), filmant The Fish Bowl (La Pecera, 1999). Torna de Sydney i treballa com a guionista per a la TV fins al març de 2001, aquest any es constitueix -ell hi participa- la productora Fresdeval Films. A més de director, el sr. Rosales, és productor.

·

L'any 2003 arribaria el seu primer llargmetratge, Las Horas del Día, amb el que obtingué el Premi de la Crítica Internacional en la Quinzena de Realitzador en el Festival de Cannes. La peli, una història dura i freda sobre un psicòpata assassí de l'extra-radi de BCN. Sí, senyores i senyors, es tracta del 'serial killer' de l''Hospi', un Alex Brendemühl amb un inquietant i molt potent interpretació i filmada amb un ritme lent, estrany, torbador però quotidià alhora (òbviament, no és Texas!). Aquest film ens deixa palès que ens trobem amb un director de cinema que té un personalitat pròpia i marcada a nivell visual... per a ell, l'envoltori visual de la història no és quelcom atzarós.

·

Hauríem d'esperar fins al 2007 per a rebre el segon llargmetratge després del prometedor debut. La Soledad, va cobrir perfectament les expectatives, aconseguint els premis de millor pel·lícula i director als XXII Premis Goya. En aquest film, el sr. Rosales arriscà a nivell formal i ens presenta la polivision (que tot i que pot resultar un pèl marejant) la pantalla es divideix i ens permet veure les accions simultànies dels peronatges.

·

Un any després de l'èxit de La Soledad, el sr. Rosales, filma quaisibé en secret, la seva nova peli: Tiro en la Cabeza (2008), de fet, els dies dels premis Goya ell estava filmant aquest nou film. Una peli arriscada pel contingut (la història basada en els assassinats d'uns guàrdies civils a 'bocajarro' per 2 etarres) i -¡cómo no!- per la part formal, en algunes escenes veiem als personatges però no sentim el que diuen, obligant a l'espectador a implicar-se, a participar ... en el darrer Zinemaldia va aconseguir el Premi Frispeci de la crítica a la millor pel·lícula.

El cinema de Rosales, segurament marcat per la seva formació a Cuba, és un cinema que vol transmetre quotidianeïtat, naturalitat, independentment del tema que tracti; un cinema que -sobretot- planteja una constant recerca de noves formes de fer cinema, no només a nivell narratiu sinó -i sobretot!- a nivell visual.

Precisament, parlant d'innovacions, aquest film es pot veure en el mateix moment que està en cartellera, per internet, online, comprant l'entrada (més barata que a les sales, 3.4o€) al portal http://www.filmin.es/. Sí, un exemple més de que internet està creant noves formes d'aproximar-nos al llenguatge cinematogràfic, noves formes de fer i veue cinema....

Sí, el Sr. Jaime Rosales està de moda !!!

SR. BALLARD

Per començar, us he de dir que no, no s'ha mort, abans que alguna de les meves simpàtiques visitants ho hagi pensat. El Sr. Ballard és gran però encara està en plena activitat, tot i haver nascur el 1930.

James Graham Ballard, és un autor de difícil classificació tot i que se l’ha classificat dins de la ciència-ficció i especialista en distòpies vàries.
El petit James Graham va nèixer a Shangai (Xina) i durant la II Guerra Mundial fou empressonat amb la seva família en un camp de concentració japonés (sí, d’aquí sorgí l’argument d’una de les primeres novel·les més reconegudes: El Imperio del Sol, filmada per l’Spielberg) .
El 1946 es trasllada tota la família a Anglaterra i inicia els estudis de Medicina (que no acabarà) a la Universitat de Cambridge.
Treballarà com a reporter en un diari, com porter al Covent Garden, com a pilot.... fins arribar a l’escriptura.
Els primers contes són de 1956, i durant la dècada dels ’60 (del segle XX) és inclós en l’anomenada ‘Nova Ona’ de la literatura anglesa de ciència-ficció (també coneguda com ‘New Thing’, amb autors com: B.W.Aldiss, John Brunner, Michael Moorcock...).

Els seus primers nuclis argumentals giraven al voltant del corrosiu efecte de l’home en la natura, mostrant les conseqüències de diverses catàstrofes mediambientals... El mundo submergido (1962)(els pols es desfan pel calentament global, ja en parla al 1962!!!!); El viento de ninguna parte (1962), La sequía (1965), El mundo de cristal (1966)(una zona de bosc d’Àfrica occidental està cristal·lizant-se).

En 1973 publicà Crash, un dels seus punts de referència tenint en compte la polèmica que provocà en mostrar un desig sexual malaltís pels cotxes i els accidents automobilístics... David Cronenberg realitzà una torbadora adaptació en un film amb el mateix títol Crash (1996)(no, no és la del Matt Dillon, eh?? Sinó amb James Spader-Holly Hunter-Elias Koteas-Deborah Kara Unger)

Després vingueren La isla de cemento (1974); Rascacielos (1975); Compañía de sueños ilimitada (1979) i Hola América (1981).

La dècada dels ’80 del segle passat oferí un parèntesi en les seves temàtiques habituals per a oferir dues obres autobiogràfiques a El Imperio del Sol (1984) i continuada a La bondad de las mujeres (1991). D’aquesta època son, també, El día de la creación (1987) i Desbocado (1988).

Les seves novel·les més recents continuen els tocs apocalíptics dels seus inicis però decantant-se cap línies de novel·la negra clàssica.... Fuga al paraíso (1994; Noches de cocaína (1996); Super-Cannes (2000)

El sr. Ballard està de moda a BCN pequè sobre ell es pot veure una exposició al CCCB (quin gran espai!!) del 23/07 al 02/11 sobre la seva obra i –millor encara- el seu univers... amb el títol 'Autopsia del nuevo milenio' ... en aquests moments coincideix amb el Kosmòpolis'08 (una altra gran proposta....).

L'expo sobre el Sr.Ballard del CCCB és una instal·lació al voltant del seu univers creatiu, està plantejada com un recorregut per diferents espais que evoquen alguna vessant de la seva obra (el CCCB realitza unes expos de chapeau!), la seva veu ens acompanya durant tot el viatge i acaba amb una declaració de fe:

"Creo en los próximos cinco minutos".

"Creo en los olores corporales de la princesa Diana".

"Creo en la muerte de las emociones

y en el triunfo de la imaginación".

"Creo en la no existencia del pasado,

en la muerte del futuro

y en las infinitas posibilidades del presente".

DE VIDA CINEFAGA (5): L'ODISSEA CONTINUA...

Sí, amic i amigues, jo creia que el nou comentari 'cantant' les excel·lències de Cinemes Amposta (mmmh... quin gran Cinema!) trigaria en arribar, però no!!! ...

El Ciutadà K, com ja us va esmentar, volia veure 'Camino' (Javier Fesser) content de re-inaugura el Cinema ampostí.... però per circumstàncies -que no venen al cas- va haver de sortir de la Sala (com sabeu de la Sala 1, ja veu veure l'entrada) quan portava 1 hora de projecció... sí, vaig quedar 'a mitges' i sabeu que això no es bo de cap manera!! ...

Des del dissabte passat que el Ciutadà K pateix, pateix perquè sap que la hipertrofia en la sensibilitat dels que gestionen l'esmentat Cinema col·loca una bomba de rellotgeria a cada peli espanyola d'estrena (sí, és "veneno pa la taquilla") que explota a la setmana exacta de la seva estrena... 'Déu mos guard' que algú incendiï les instal·lacions (ara ja ho poden fer perquè té sortida d'emergència) enfadat perquè fa massa dies que projecten un peli espanyola ("es que a mí el cine español.... ").

Aquest patiment, porta al Ciutadà K a prendre una decisió dràstica. Sí. Complexa i d'alt nivell. Decideix que el dijous següent trucarà a les 'guixetaires' per a preguntar-los si, l'endemà divendres, 'Camino' continua en cartellera; i si no fos així aniria aquell mateix dijous a la nit (abans de veure Dexter, és clar! que alguna avantatge ha de tenir que el facin a les 00.00 de la nit, ¡leñe!). Sí, ja sé el que penseu, "a qui se li acudeix realitzar acció suïcida semblant? trucar a les guixetaires???!!!", però, malauradament, el neguit cinèfag et porta a fer aquestes coses (¡puro vicio!). Si avui és divendres això vol dir que l'acte kamikaze tingué lloc ahir. Dijous 23/10. A les 18:34. Us transcric paraula per paraula (veáse, literal) la trucada telefònica.

Guixetaira: - "Cinemes Amposta...." [disculpeu, però no hi ha signes d'exclamació que puguin il·lustrar la barreja entre desidia, avorriment i 'qui collons ens truca ara' que transmeten aquestes 2 paraules].

Ciutadà K: - "Hola, bona tarda, truco per si sabeu la programació de demà" [Sí, el Ciutadà K és molt educat].

G: - ... [no sap què contestar].

CK: -"No és per a que em diguis tota la programació, eh? només per a que em confirmis si continua Camino en cartellera..."

G: -"Ui, no.... Camino se l'han emportat.."

CK: - "Com???" [tenint en compte l'argument de la peli, jo veia una ambulància a la porta del cinema emportant-se a la pobra Camino... que mira que pateix, la pobra!... la vaig veure patir el 50% i ja era molt!!]

G: - "És que no es veia bé i se l'han hagut d'emportar..."

CK: - "Jo que m'esperava fins avui per a poder-la veure..."

G: -"Jaaaaa" [amb to de: "i a mi que m'importa, tio"].

CK: -"Saps si la tornareu a tenir...??".

G: - "Ui, no sé...." [amb to de: '¡te jodes!'].

CK: - "Vale.... gràcies" [amb tota el malrotllo que pot transmetre una veu per telèfon... sí, educat però enfadat!]

Sí, estigueu convençuts i convençudes que continuarà.....

Ens conformem, mentrestant, amb un tràiler... venga va!

SR. JULIO MADURGA

Si fa un temps parlavem de la gran i decisiva tasca que realitza el Sr/Sra Montador/a en una pel·lícula, gens valorada ni coneguda pel gran públic.... avui és moment de reconèixer la tasca dels directors de fotografia arrel de la mort d’un dels directors de fotografia més rellevant del cinema espanyol actual: Julio Madurga Cruz, que ha mort fa poques setmanes. Nascut el 1946 a Saragossa estudià la carrera de cinema a Madrid, que és on morí.Va participar com a director de fotografia i operador de càmara en més 60 pel·lícules de la cinematografia espanyola, col·laborant amb directors com Carlos Saura (a ¡Ay, Carmela!, Amor Brujo, Flamenco), Manuel Gutiérrez Aragón (Segunda Piel), Luíz García Berlanga (Todos a la Cárcel), Pilar Miró (El Crimen de Cuenca), Alejandro Amenábar (Los Otros, Tesis) o Pedro Almodóvar (Carne Trémula).

Los Girasoles Ciegos (Jose Luís Cuerda, amb la que també col·laborà a La Lengua de las Mariposas) fou la darrera pel·lícula en la que participà el Sr. Madurga, com sabeu és la seleccionada per l’Acadèmia de Cinematografia Espanyola per a enviar-la als Oscar....
Si ens fessin la pregunta de quants directors de fotografia coneixem no sé si en diríem molts però segur, segur que tots recordem l’atmòsfera de films com Tesis o ¡Ay, Carmela!, allò visual que recordem és la feina que han desenvolupat aquest petita part de l’engranatge d’una pel·lícula.... ara, ja coneixem almenys a un...

DE VIDA CINEFAGA (4): AMPOSTA TE UN CINEMA

2001: Una Odissea de Cinema

El mateix any que Sir Clarke i Sir Kubrick somniaven que volaria la 'Discovery One' i que Hal 9000 embogiria... a Amposta s'inaugurava una cinema d'11 sales, el més gran de les Terres de l'Ebre.... l'Odissea havia començat per als cinèfags, cinèfils i crispetaires de la zona... no ens ho posarien fàcil: venedores d'entrades que no escolten, venedores d'entrades que no t'entenen, venedores d'entrades que s'equivoquen, sales brutes, projeccions defectuoses: crèdits tallats abans d'acabar, desenfocaments diversos i talls en la projecció; wc bruts, projeccionistes despareguts a la mínima incidència, pantalles que han d'anunciar horaris però que tenen un full imprés amb les horaris al costat -enganxat al vidre- perquè les pantalles no funcionen, manca de fulls de reclamacions oficials, passadissos que es picaven per a veure qui aconseguia que s'enganxessin més sabates en passar,... Una meravella de cinema!!

Però el millor de la pel·lícula, el més terrorífic, estava per venir: l'estiu de 2008 es 'destapa' que el cinema no va pagar la llicència d'activitat, que hi havia alguna sala sense sortida d'emergència, que les moquetes eren fàcilment cremables i que, per tant, no se'ls havia donat el certificat d'obertura ... ole i ole! ... després de 7 anys l'Ajuntament (oh, suprise!) se n'adona... i per la pressió de l'oposició decideix 'xapar es local'.... durant un mes i mig les especulacions són moltes: 'què fort que l'Ajuntament no ho sabés!', 'què curiós que els terrenys on està el cinema fossin de l'ex-alcalde!', 'sort que no va haver un incendi!', 'jo crec que no l'obriran', 'almenys que el netegin'.... i 1 mes i mig després...

2008: L'Odissea Continua...

Després de moltes especulacions Cinemes Amposta anuncia que el divendres 17/10/08 re-obre les seves portes un cop millorat i 'legalitzat' tot el que havia de millorar i legalitzar .... l'expectació sobre com serà el 'nou' cinema és alta, però: tot continua igual (no cal tornar a copiar el parràgraf anterior, no??), o potser pitjor, comentari de la 'guixetaira': "no ens va la impressora per a la Sala 1... t'ho hauré de fer a mà" .... ficants a fer-ho, fes-m'ho com vulguis (penso jo) a mà o a màquina... i senyores i senyors aquest és el resultat, benvinguts i benvingudes al futur, això Kubrick no s'ho podia ni imaginar de tan avançat ... això fou la meva entrada...

Cara A:

Cara B

¿Cómo te has quedao?

AND THE WINNER IS...

No, no... no és el que us penseu, es tracta de mostrar-vos una de les pitjors escenes de la TV del món mundial (¡ahí es nada!).

No tinc més paraules per a descriure el que veureu en el video adjunt... es tracta d'una escena d'Star Trek, un dels protes reb l'atac implacable d'un marciano molt...molt... deixe'm-ho!!.

SR. CARLO COLOMBAIONI

CARLO COLOMBAIONI,

Clown (1933-2008)

Mestre indiscutibles del clown i membre d’una família dedicada al circ, nasqué en un ‘carromato’, com a bon artista de circ .... acompanyat de 7 germans més aprengué la professió del circ, fent d’acròbata i trapecista però el rol en el que despuntà fou en el de pallasso... als 15 anys, però, deixà el circ i ‘passà’ al teatre i portà la professió de pallasso més enllà, deixant de banda el nas vermell i les exageracions per a ‘inventà’ un pallasso teatral, elegant, sobri, però igualment graciós: “per a treballar, per a fer riure, s’ha de ser molt elegant”, ell guardà el vestit típic de pallasso. Com a bon mestre, doncs, canvià les regles d’allò existent per a donar-li un valor nou; òbviament, això implicà les crítiques dels defensors del pallasso més clàssic, més convencional.... amb el seu germà formaren un de les parelles còmiques més conegudes del món: Los Colombaioni... amb la mort del seu germà -2006- comença a actuà en solitari.... Tot i que intervengué en espais televisius i teatre (col·laborant amb Dario Fo), el seu nom va lligat al cinema i, sobretot, a un artista mestre en trasgedir límits, normes i estils cinematogràfics: Federico Fellini. Aquest valorava tan la tasca dels Colombaioni que els fèu participà a films com Roma, Casanova, La Strada, Amarcord, i, sobretot Els Clowns, on la família Colomabioni serví d’inspiració a l’argument i la intepretació del film ... certament, el toc Colombaioni anava com ‘anell al dit’ al a la feina màgica del ‘pallasso’ Fellini....

El Sr. Carlo Colombioni fou capaç de vincular un nom a un imaginari artístic ... el món dels pallassos està relacionat a noms com Arlequí, Colombina, Esmeralda o.... Colombaioni....

·

Aquí en teniu una parell d'actuacions:

Senyores i Senyors, amb tots vostés, els Colombaioni...

SR. JMO, filòsof

XIII

de sobte veus que no hi ha res que t'ompli plenament. i no és perquè 'plenament' no afegeix gens de sentit a 'omple', és perquè veus que efectivament som morts de vacances, que el temps que passam vius és microscòpic en comparació amb el temps que passarem morts, la nostra activitat natural és la mort i hem vengut de vacances a la vida. uns a mallorca, els que hem tengut sort, hotels, souvenirs i velomars. però que en definitiva l'escala de temps és tan ridícula que no ens ve de trenta o quaranta anys, o pensant-ho bé, no ens be d'haver nascut

de sobte veus que t'has muntat ja jugueta amb peces de tente, yo-yos russell i cotxes de scalextric, que res quadra i que ho has aferrat tot amb un super glue i que és una xapuça i que es dissol perquè viure gasta i ja ho dus tot cremat

tornes a començar amb discos de dire straits, licor 43 amb cocacola i preservatius, però ka no aferra tan fàcilment i res té forma i abandones segueixes amb un pis d'estudiants, la don de la teva vida i ja després un bebè, i quan se't munta tot molt abans d'entendre què significa, quedes penjat a l'aire i penses que la vida no és l'estat natural de les persones, que som uns morts afcionats que hem vengut a la vida de vacances però que fins que no torne a ser morts no tornarem a tenir res solucionat, som guiris al país de la vida, som uns domingueros

Oliver, Joan Miquel (2008:75)

El misteri de l'amor

DE VIDA CINEFAGA (3): EXCURSIÓ A SITGES!!!!

SR. JOY RADIOHEAD DIVISION

Una curiositat, una troballa musical...

Fa uns mesos parlàvem i invocàvem al gran Ian Curtis... sí, amics i amigues, la seva influència i presència en la història de la música de les darreres décades és inqüestionable... aquí tenim als (estimats) Radiohead fent una versió del 'Ceremony' ... Joy Division està viu!!!!

SITGES (2): GALA DE CLOENDA...

Aquest any hi érem!!! Vam anar a la Gala de Cloenda, que consta, bàsicament, i cada any el mateix, de l'entrega de premis + pel·lícula de cloenda. Durant tot el Festival, l'entrada del recinte principal (Hotel Melià) està arregladeta amb la catifa vermella... per donar-li aquell perseguit toc de glamour que ja hem comentat... però no la xafa ningú, perquè l'entrada sempre és pel lateral... malaguanyada!!

Ja som asseguts a la platea, aquesta sessió és de les poques que és numerada... i les tenim separades.... però quan s'apaguen les llums i comença... tot són 'corredisses' del públic per a ocupar aquelles butaques buides i tenir millor localitats, com cada any... sí, el canvi és per a millor!! (per a l'any que ve, Pats i Pols ja ho sabeu).

Mentres esperem, i com a bon cinèfag-mitòman, em passejo per la platea amb la càmara a la mà, de cacera!! ... si tingués una mica de jeta hi hauria moltes més fotos de les que hi ha, però un té aquella prudència de no envair la intimitat de ningú, ni flashejar 'a saco' als pobres famosos, que són famosos... però persones...

Així que 'pesquem' a un clàssic de cada any, ex-director del Festival quan estava en plena ebullició... tot ell nervi, neguit, originalitat (les camises que porta cada any fan més por), el crític més arriscat i freakie: Alex Gorina, que aquest any era membre del jurat.

També trobem al Sr.Bayona, sí el de 'El Orfanato', petit com un cigronet, discret, tímid i amb cara de bon nen... Guillermo del Toro l'ha acollit i li fa de padrí, per al 2009 ja té en cartera la seva primera peli USA... petit però... Comença la gala i la primera sorpresa: la nostra i eterna Fina Brunet no és la presentador aquest any... ho és Gemma Ruiz, l'amiga de la Terribas a La Nit al Dia... és llei de vida, hem de deixar lloc als nouvinguts.... la noia no ho fa malament, fresca, natural i juvenil.... molt ben arregladeta amb un vestit negre amb llaç on l'esquena perd el nom (al cul, vaja!)... "un vestido elegante y natural a tono con la ceremonia, corazones".

I s'enceta l'entrega de premis i comença a desfilar gent... cap a l'escenari, alguns i algunes estan i pugen, altre no... però "fem-los un aplaudiment a veure si els arriba allà on són" (diu, Gemma) , com si estiguessin morts, pobres!!.

Certament, a les entregues de premis de cinema, estan aprenent la lliçó, i intenten anar per feina; per fi han assumit que, per als espectadors, veure com altres (que no són tu) reben un premi pot arribar a ser d'un avorriment soberano.

Els moments més destacats de la nit ens els va avançar ahir la Nur: el primer, el premi sorpresa a Fernando Guillén, enganyat pel seu fill, el Guillén Cuervo i el director del festival, Àngel Sala. Tot emocionat i realment sorprés amb aquella presència, amb aquella veu... ens explicà que ara viu a Sitges "para pasar mis últimos años" (joder, Fernando qué trist, tio!!).
·

El segon moment, fou la recollida del premi a la Millor Pel·lícula de la secció Orient Express-Casa Àsia per a Na Hong-Jin i la peli The Chaser... el senyoret -tot coreà, ell- se'ns posà a la butxaca amb aquella careta de bon nen i les mans agafades a les espatlles... i fen reverències amb el cap, que quasibé li toca els genollls ... una monada!! i a sobre ens explica que està de lluna de mel perquè s'acaba de casar i porta a la seva -recent muller- de festival en festival .... aguantant el tipo com una campiona.... (premi per a ella, també, ¡leñe! )

La gala continua: El gran Paul Naschy entrega un premi, Bill Plympton (dibuixant d'animació genial i membre del jurat) recull el premi a la millor pel·lícula per a Jennifer Lynch amb l'excusa de que li portarà a casa i "veurà què menja la família Lynch per esmorzar" (diu la Gemma... té xispa, ella!).

També puja a recollir premis Pascal Laugier com a millor dirctor i millor maquillatge per la colpidora Martyrs.

I, el tercer moment destacat, per a presentar la peli de cloenda (City of Ember) puja a l'escenari la família Kenan (jo crec que al completo): el director, la guionista i el seu recent estrenat fillet (o filleta)... familiar i encantador... (el 'retoño' no va voler fer declaracions).

I per acabar, com cada any, la foto de família final amb tots i totes els i les premiats i premiades de la nit ... i vam poder gaudir, again, de la Fina Brunet... la nostra Fina....

post-SITGES'08: EL FESTIVAL DIA A DIA I PREMIS

Sí, nens i nenes, el Festival s'ha acabat i allà estàvem nosaltres per a dir-li adèu: amb el mocador a la mà... "adèu, adèu" movent el mocador amunt i avall mentres la Discovery One (la nau de dos-mil one... rodolí!) pujava i pujava fins a confondre's amb els esteles.... a dins i anava tota la tripulació, els organitzadors del Festival, que marxaven per a tornar l'any vinent... el que no saben, pobres!, és que tornaran plenets, plenets d'aliens, ja que l'any vinent "Alien, el Octavo pasajero" fa 30 anys!!! i invaïran el Festival, Sitges i Catalunya... ¡toma ya!, però això, serà l'any vinent.... el Sitges'09!!!

Com ha anat el Sitges Festival, aquest any? Doncs, la 41ena. edició ha tingut "promesas, flojezas y rarezas", com cada Sitges, a vegades més del primer, a vegades més del segon... però del tercer, cada any n'està ple (és que es veuen coses molt freakies a Sitges, eh??)...

·

·

El Festival dia a dia...

03/10/08:

- Arriben els supervivients de '2001,...' i la vídua Kubrick per a rebre els honors com a 'leitmotiv' del Festival.

- S'estrena 'Mirrors': "feble y efectista" versió d'Into de mirrors del sud-coreà Kim Sung-Ho... aquest remake d'Alexandre Aja no li ha sortit gaire reixit. És l'etern problema dels remakes de films orientals: quan s'intenta fer racional allò irracional... No funcionen perquè encorseten la seva màgia en la lògica occidental... i això no pot funcionar(¡he dicho!)

04/10/08

- S'estrena l'esperadíssima nova peli de Brad Anderson: 'Transsiberian', atmosfèricament claustrofòbica i amb Ben Kingsley, Woody Harrelson i Eduardo Noriega, entre altres.

05/10/08

- Desembarca la representació 'spanish' al Festival, pel·lícules catxondes i freakies, a la penínsul·la es porta el cinema de 'miedo de risa' (quin patir!), amb Sexykiller (de Miguel Martín protagonitzada per Macarena Gómez, per cert, la novia de Jaume Balagueró); Santos (de Nicolás López sobre un dibuixant de còmics que es fa super-heroi -el Creador, potser?- amb Elsa Pataky (què guapa!), Leonardo Sbaraglia (què guapo!) i Guillermo Toledo (què simpàtic!); ¡Soy un pelele! (d'Hernán Migoya, definida per ell com una peli en la que es barreja Godard i Ozores... oh, quin miedo!)

- Una perla del guió de Sexykiller, la història de l'estudiant de medicina psicòpara assassina: "Lo que pasa es que en esto de los asesinos en serie hay mucho machismo, pero eso se va a acabar" (buf, nivell!).
06/10/08

- S'estrena Surveillance, de la filla de David Lynch: Jennifer Lynch. És la seva segona peli, fa 15 anys va estrenar la primera (tenia 24 anys, només l'angelet!) es deia Boxing Helena, i la crítica la va matxacar...tant, que va haver d'esperar 3 'lustros' per tornar a intentar-ho amb la producció executiva de papa Lynch. Es tracta de la història d'una investigació policial a l'Amèrica profunda, amb psicòpates i 'flashbacks'... sí, l'ombra del papi hi és, però -segons diuen- en comprensible... molts/es ho agraïran, com hi ha món!!! Amb Bill Pullman i Julia Ormond.

- S'estrena 'Repo, the genetic opera' (de Darren Lynn Bousmann), una de les pelis més freakies del Festival.... van eliminar una sessió perquè no hi havia garanties de no-pirateig... ja m'explicaràs!!!

- Un habitual del Festival: Takashi Miike, prolífic com pocs, estrenà Crows Zero, sobre una guerra de bandes estudiantils.... segons diuen, fluixeta....
07/10/08

- S'estrena la peli m'es comentada en els mitjans de comunicació: Martyrs, sí, aquella que la gent vomita a la sortida i l'organització va posar ambulàncies a fora del recinte per a prevenir-ho després de l'estrena colpidora al Festival de Cannes. És el segon film de Pascal Laugier (el primer, el Internado) i en paraules d'ell: "Es una película enfermiza" i reconeix influències de George Bataille i Foucault (¿!) .
08/10/08

- S'estrena l'avorrida peli de Michel Houellebecq 'La possibilité dune ile', sobre el seu llibre homònim... Zapatero a tus zapatos....

- S'estrena l'original 'The Good, the Bad, the Weird' (del coreà Kim Jee Woon) en clar homentage a El Bueno, el Feo y el Malo. ... un western a 'lo coreà'.

- Abel Ferrara estrena Chelsea Hotel, un documental sobre aquest hotel... amb tan poca importància que ni el mateix diretor va voler explicar res... és raro, Ferrara.

09/10/08

- Arriba una de les millors pelis d'aquesta edició: The Chaser (de coreà del sud Na Hong-Jin... sí, és l'oriental graciós reverenciador que us ha explicat Nur)... sobre la història d'un psicòpata i la seva persecució policial, molt similar a la peli del seu compatriota Memories of a Murder.

10/10/08

- S'entrega el premi europeu Mèlies d'Or que entrega la Federació Europea de Festivals de Cinema Fantàstic a Let the Right one in (traduïda com a Déjame entrar) del suec Tomas Alfredson sobre la relació entre una vampira de 12 anys i un nen 'normal' (bueno, no vampir!)... per a molts, la millor pel·lícula del Sitges'08!!!!.

- Com ja us vam anunciar aquí mateix es realitza la Zombie Walk i participen 1.000 PERSONES!!!! ... èxit apoteòsic!!!... per aprofitar el dia zombie s'estrena Otto (de Bruce LaBruce) una peli de zombies gais...

-S'estrena The Burrowers (de J.T.Petty), un western de terror (com ja fèu Antonia Bird a Ravenous).

- I s'entrega la Màquina del Temps al marciano i genial Charlie Kaufman (guionista de ¡Olvídate de mí!, Cómo ser John Malkovich o El ladrón de orquídeas).

11/10/08

- Una altra sopresa d'aquest any, Larry Borat Charles estrena Religlous (de sumar: Religious+Ridiculous), una crítica dura i sarcàstica contra la religió, en general; a l'estil Michale Moore, però més simpàtica (ens cau bé el Larry).

- S'estrena Tokyo!!! la peli triangular sobre aquesta ciutat dirigida per Michel Gondry, Leos Carax i Bong Joon Ho (el de Memories of Murder)

12/10/08
- 'And the winner is... '

- Les grans abandonades del palmarés: 'The Chaser' i, sobretot, 'Let the Right one in' .

(i un altre dia... l'excursió a Sitges i la gala de cloenda.... un altre dia.....)

·

SITGES'08 (1): WELCOME TO TEASERLAND !!!!

·

Sí, sí... ja m'hi trobo!... ja sento l'olor de la sang i els vostres crits ensordidors mentres patim por tots junts i agermanats en una sala fosca i tenebrosa ... ja falta menys... però encara no és demà !!
·

Mentrestant el Festival de Sitges'08 va tirant milles i el cap de setmana passat va donar a conèixer una iniciativa 'cinefàgicament' interessant: El 1er. Festival Internacional de Trailers Falsos resident a Teaserland.com . Com el seu aclaridor nom indica, es tracta d'un concurs on els/les participants han de filmar 'teasers' sobre pel·lícules inexistents, totalment originals (no refregits d'altres films) i han de durar màxim 90 segons. El/la guanyador/a guanyarà 30.000€ si el jurat creu que es tracta del millor tràiler fals (jurat format per: Jaume Balagueró, Angel Sala, Jaume Figueras, Mirito Torreiro, Esther Garcia, Manel Vicaría i Gregorio Belinchon) i es donarà a conèixer el gener del 2009. Els treballs presentats a concurs estan 'penjats' en la web per a que tothom els pugui veure i puntuar...

La 'democràcia' cinematogràfica ja és aquí: el cinema digital, 'youtube',... han permès que tothom ens puguem dedicar a fer 'flims' amb més o menys èxit, fortuna i/o originalitat. Aquesta notícia enllaça molt bé amb un comentari fet als mitjans de comunicació per Bigas Luna en el que deia que els analfabets del segle XXI seran aquells que no sàpiguen fer una pel·lícula (no sé, no sé... ja sabeu que el sr. Luna és especial).
·

Els organitzadors del Festival han estat llestos i s'han envoltat de còmplices d'excepció per a que la seva proposta no caigui en el maremàgnum del ciberespai, com per exemple, convidant a directors/es com Jaume Balagueró (Los Sin Nombre), J.A.Bayona (El Orfanato), Paco Plaza (REC), Isabel Coixet (Mi Vida Sin Mí), Jose Corbacho (Tapas), Bill Plympton (Me Casé Con Un Extraño), Enriqu Urbizu (La Vida Mancha), Jaime Rosales (Tiro en la Cabeza),... que de forma esglaonada presentaran el seus trailers falsos ... aquí teniu el de Jaume Balagueró i Paco Plaza (que des de que van filmar OT:La película, son amiguets i van realitzar l'exitosa REC)... amb ells ens entrenem per a la por de demà....

El Exorcista V (Jaume Balagueró)

·

Maldito Viernes (Paco Plaza)

D'ACADEMIA (2): SR. TOURAINE

Alain Touraine, sociòleg francès

Aquest 3 d'agost el Sr. Alain Touraine va fer 83 anys i el maig passat va presentar el seu darrer llibre "El mundo de las mujeres", en ell Touraine planteja que les dones han estat més capaces que l'home en assumir una identitat en base a si mateixes, a la sexualitat, a l'autorrealització i no en base a les 'conquestes del món' típicament masculines (en la feina, en el món científic)....

Tenint en compte que el Sr. Touraine acosenguí el Doctorat en Història el 1950 i que des de llavors fins ara no ha deixat de treballar, de 'produir' (com ho defineixen els acadèmics universitaris) ... s'ha transformat en un dels acadèmics més reconeguts i rellevants en les Ciències Socials del segle XX.

La seva extensa obra es pot dividir en tres etapes: la primera, en la que estudia el treball i la consciència dels treballadors ("La evolución del trabajo obrero en las fábricas Renault", 1955), amb treballs de camp realitzats a Amèrica Llatina ("Actores sociales y sistemas políticos en América Latina", "Introducción a la sociología", 1978); la segona, que s'ocupà dels moviments socials, en particular les revoltes del 'maig del 68' i els cops d'Estat en diferents països de Sud-amèrica; la tercera, i en la que treballa en els darrers temps, estudia el paper dels subjectes dins dels moviments socials i la construcció de la identitat ("Movimientos sociales de hoy: actores y analistas", 1990).

La necessitat d'entendre, interpretar i analitzar la Societat en la que vivim el portà del moviment Solidaritat (Polònia) al 'maig del '68'; de la Cuba revolucionària al subcomandant Marcos; del Xile de Pinochet a l'EZLN ... com veieu, la seva òptica i les seves inquietuds estan marcades per una tendència clarament 'esquerrosa'... a partir dels anys '90 extremà aquests plantejaments amb crítiques obertes i clares cap al sistema econòmic imperant i les polítiques neoliberals, tot analitzant el paper del subjecte en la democràcia ("Qué es la democracia", 1994).

Per al sr. Touraine la democràcia: “no només és un conjunt de garanties institucionals, una llibertat negativa. És la lluita dels subjectes, en la seva cultura i en la seva llibertat, contra la lògica dominadora dels sistemes...”.

La paraula clau en l'obra del sr. Touraine és DESMODERNITZACIÓ (a "¿Podremos vivir juntos?: Iguales y desiguales", 1997), per a denominar la fi del model racionalista de la Il·lustració, tal i com proposa, també, la 'postmodernitat'. Touraine denomina amb aquest mot la dissociació de dos universos que conformen la societat: el de la racionalitat (producció, tècniques, mercats) i el de la llibertat individual (ànima, cultura, identitat). Els procesos de racionalització i individualització funcionaven articulats per l'Estat de Dret Liberal, com aquest es va debilitant o perdent força ha provocat que aqells procesos no treballin coordinadament. La desmodernització es defineix, doncs, per la dissociació de l'economia i les cultures i per la degradació d'una i les altres.... aquesta situació el portà a afirmar que: "Es necesario impulsar un nuevo movimiento social, nadie quiere que la única lógica imperante sea la económica" (digué com a participant i ponent del Forum Barcelona 2004).

És sota aquest marc tèoric com podem entendre: l'escàs interès de la ciutadania per la política , els incidents a les banelieus parisines, l'escassa confiança per les institucions, la inexistent fe cap a les grans corporacions... gràcies a la seva obra la Societat és més aprehensible... i en la seva darrera obra, també les dones i en el seu(s) paper(s) social(s) (¿?).

DE VIDA CINEFAGA (2): EXCURSIO A SITGES'08!!!!

11-10-08

Sabeu el que anem a veure????

ANAMORPH 11:45

LONG WEEKEND 15:15

CITY OF EMBER (19:45)

THE FORD FOCUS BAND

·

Aquelles persones una mica teleaddictes, però de les de veritat, que es 'traguen' fins i tot els anuncis (per a mi, aquests/es són els/les autèntics/es !!!) recordaran un anunci del Ford Focus on una suposada orquestra tocava una 'Ode to a Ford' amb instruments construits amb peces del cotxe en qüestió... independentment de valorar la peça musical en qüestió -que és 'bunica...'- el gran atractiu era la construcció dels instruments i si això era un 'bulo' comercial o no... Doncs no, senyores i senyors, la cosa és real 'como la vida misma'. Jo suposo que si t'agrada la mecànica i el tunnig 'te pone', la qüestió pot arribar a punts orgàsmics...

Us adjunto un vídeo amb la cançó sencera .... i l'acompanyo amb dos més en els que s'explica la construcció dels instruments en si, les primeres provatures i afinacions.... Sembla ser que la Ford Focus Band s'ho ha agafat en serio i van oferir el març d'aquest any un concert al Royal Albert Hall -acompanyat amb membres del grup Travis- a benefici la Teenage Cancer Trust, institució dedicada al tractament de joves amb càncer ...

·

No podem negar la orginalitat de la proposta....

(gràcies Desi !!!!)

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( VIII )

·

En busca de la felicidad (2006)
Pel·lícula a major glória de Will Smith (productor, també) que suposo que esperava optar a un Oscar amb la seva interpretació com a pare sacrificat i afectuós que vol aconseguir el somni americà: que és, bàsicament, fer-se ric. Peli dramàtica fins a dir prou, personatge abocat a una desgracia rera l'altra... com Mr. Bean però (se suposa) que en serio. Amb un missatge neo-con claríssim: els pobres ho són perquè són tarats mentals o perquè són dropos.... una pel·lícula ambientada en els anys '80, durant l’era Reagan (recordeu: l’època daurada del yuppie)... però és que Reagan ja no mana, no??? ah bueno, és veritat, està Bush (grr!). Ara ho entenc tot. Insuportable. Valoració: Molt Insuficient

Star Wars: Clone Wars (2008)
A molta gent li fa ràbia Lucas i Spielberg, per nyonyos, edulcorats, massa familiars i, sobretot, comercials molt comercials.... i això fa ràbia; però no podem negar que ells (i francament pocs més) han definit les bases del cinema aventurer, popular, de les segones parts bones i, sí, comercial, del segle XX i el que portem del XXI. I en el cas del George Lucas ell inventà el merchandising cinematogràfic (pegatines, ninots, samarretes, motxilles...) que actualment és amb el que es guanya més diners... a voltes, més que amb el propi film. El Ciutadà K és amant de Stars Wars. És quelcom mític (la població es divideix entre els seguidors d’Stars Wars i els de Star Trek). En aquest cas però, la intenció de Lucas d’estirar el xiclet galàctic li ha sotit fatal. Dibuixo lletjos, història infantil, personatgsets buits... una pena!; tanta, que no cal dir res més.
Valoració: Suficient

y tu, ¿qué sabes? (2004)
La puntuació donada a aquest film és la que és perquè el que més m’agradà és que es tracta d’un assaig cinematogràfic, i no n’havia vist mai cap. No és exactament un documental, no és un peli de ficció, és –penso- un assaig que ens parla d’idees molt de moda en un entorn (abans anomenat New Age) i que es basa en la física quàntica: la realitat no és una; n’hi ha múltiples i tot està passant en tot moment... el que passa és que només som conscients d’una realitat i el moment que vivim, us sona? Sí, és Matrix (sense la rebel·lió de les màquines); de fet, aquesta és la 'força Matrix': ser testimoni dels corrents de pensament postmoderns, deconstructius dels temps contemporanis. El que passa és que el missatge es transforma en pedanteria quan ens el repeteixen TANT com si parlessin amb infants de parvulari, com si inventessin la ‘sopa d’all’. Això ja ho ha dit Berger, Lyotard, Foucault..... i tants altres. Estan fent una segona part (ai!).
Valoració: Bé

El Caballero Oscuro (2008)
Hi havia molta expectació al voltant d’aquesta segona direcció de l’home rat—penat per part de l’interessant –fins ara- Christopher Nolan. El director de Memento o Insomnia sortí força ben parat del Batman Begins, nova direcció per al superheroi més dirigit i per estils tan diferents. Per a Nolan el seu primer Batman serví per definir-nos i explicar el superheroi, un cop fet, en aquesta segona es permet el luxe de passar el protagonisme als dolents. Tot i no ser una obra mestra es tracta d’una peli madura, seca, d'acer, amb una estètica pròxima a Michael Mann, més centrat en el realisme que en la fantasia, els super-herois se'ns han fet adults amb aquest film. Nolan ens ha demostrat que els films dels super-herois poden ser dramàtics i no tenen perquè abocar-se a la serie B.
Valoració: Notable Alt

El asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford (2007)
Aquest es tracta d’un western diferent, molt diferent. A partir de Sin Perdón, ja sabem que aquest gènere ha entrat en la postmodernitat i s’ha anat deconstruint i modificant per a adaptar-se als nous temps però tractant els mateixos temes de sempre (antiherois solitaris, ‘foragidos’, indis, sheriffs, atracament de trens) i més si la figura que tracten és un dels ‘mites’ del naixement dels EEUU: Jesse James. Aquest film és diferent perquè ens demostra que en els westerns no tenen perquè haver excessius trets, també poden ser emotivament intensos i plantejar temes com els conflictes d’identitat. Pel·lícula amb un enlletjat Brad Pitt i un –emergent- Cassey Affleck (sí, el germaníssim del Ben), es redueix la força del plantejament en un argument exposat per Pitt: “¿Tú quieres ser como yo? O ¿quieres ser yo?”, la idolatria extrema ens pot portar fins al punt de matar al nostre ídol, literalment. “Tanto te quiero que te apuñego”!!!
Valoració: Notable Alt

The Bridge (2006)
Pel·lícula d’escàndol que ja vam comentar en aquesta casa. Es tracta d’un film brutal, colpidor, dur, però seriós, sense recreacions innecessàries, sense imatges desagradables, provocacions i amb aportacions molt interessants sobre un dels temes més tabú de la societat. Un documental sobe el suïcidi en un dels ponts més espectacular del món (Golden Gate). De ritme pausat, respectuós, de fotografia cuidada i càlida... et deixa mal cos però menys del que es podria pensar en un film d’aquesta incòmoda temàtica. Molt recomanable.
Valoració: Notable

Suspiria (1976)
Pel·lícula del mestre italià i inventor del ‘giallo’: Dario Argento. El ‘giallo’ fou un corrent cinematògrafic, que basant-se amb el thriller s’injecten dosis d’hemoglobina, tocs paranormals i estètica ‘popera’. La que ens ocupa, es tracta d’un ‘giallo’ amb un tractament expressionista de l’escenografia, de la i·luminació, dels colors, amb aspecte intencionadament teatral, ginyolesc... Una de les primeres pelis de Miguel Bosé, que interpreta un interessant paper secundari. Argento és un mestre i molt del cinema de terror actual està –en major o menor mesura- en deute amb la seva obra. De ‘Suspiria’ s’està pensant en fer un remake a USA.
Valoració: Notable alt

Las Aventuras del Baron Munchausen (1988)
Es tracta d'una d'aquelles pel·lícules que no ha sabut envellit, es veu caduca; no es veu una pel·lícula consistent, és com una successió de postals... quan veus el 'making of' entens les dificultats que van tenir per fer-la.... com totes les Terry Gilliam un sr. amb tanta i fascinant imaginació com de egocentrisme.... hi ha molta gent de la indústria cinematogràfica que no vol treballar amb ell per difícil, farònic i egocèntric (això ja ho he dit, no?). Podem veure el primer paper de la Sara Polley (petita, petita) i dels primers de la Uma Thurman (escenificant el naixement de Venus). La valoració (benevolent) que li donem és perquè estimem el Gilliam i perquè l'esforç en la direcció artística és molt aplaudible.Valoració: Bé

Antes del atardecer (2004)
Si per alguna cosa serà recordat aquest director (Richard Linklater) -de moment- és per aquest díptic indisociable que conforma Antes del amanecer i Antes del Atardecer. Si la primera ja era un joia per l’argument, pel guió, pels actors i per la senzillesa però profunditat de la proposta sobre les relacions, el pas del temps i el canvis vital que experimentem...aquest segona és una confirmació de tot això i un –molt adequat- tancament que et porta a revisitar inevitablement la primera; una i l’altra peli dialoguen, es relacionen fins a crear una obra única, sòlida. Imprescindible per als qui ens trobem en la trentena i hem anat escollint aquelles coses que conformen la nostra vida i renunciant a altres: triar parella, comprometre’s, flls, feina.... Una meravella de peli!!! Valoració: Excel·lent

SR. JEAN VIGO

JEAN VIGO
26/04/1905-05/10/1934

Fou director de cinema, un dels més valorats la història del 7è art. i morí tal dia com avui..... amb només 4 films i només 29 anys.

Jean Vigo era fill de militants anarquistes. El seu pare, Eugène-Bonaventure de Vigo (més conegut com a Miguel Almereyda que és un anagrama de ‘y a de la merde’... sí, radicalillo el pare!), fou tancat a la presó i el trobaren estrangulat amb els cordons de les seves sabates.... el petit Jean fou ingressat en un internat on passà la infància i l’adolescència....

Ja en la seva etapa adulta, a París, s’interessa pel cinema, la seva trajectòria només inclou 4 obres:

A propos de Nice (1930): Migmetratge de només 22 minuts, es tracta d’un assaig amb to satíric sobre les desigualtat socials a la Niza dels anys ’20 del segle passat... el muntatge, la seva conjugació d'imatges provoquen un àcida crítica social a l'entorn ociós de la classe burgesa veranejant en contraposició amb els més necessitats ... com veieu, Vigo heretà la consciència del seu pare...

Taris, champion de natation (1931), documental sobre natació i la figura d’aquest nadador francès, que amb només 9 minuts, està farcida de jocs i piruetes visuals, la majoria aquàtiques. Un gran treball visual tenint en compte l'època en la que fou rodada.

·

Zero en conduite (1933), és un migmetratge de 45 minuts i es tracta, ja, d'una obra més personal. En ella, Jean Vigo enalteix l’anarquisme infantil i el dret a revoltar-se enfront d'una educació constrenyidora, castradora i repressora. Aquest film és la llavor indiscutible dels ‘400 cops’ de Truffaut. ... certament, l’estil Vigo pesa molt en la posterior corrent cinematogràfica de la Nouvelle Vague. Zero en conducta fou prohibida a França per anti-patriótica fins l’any 1945, ja que en film es matxacava el sistema educatiu i –suposadament- pedagògic que imperava en els internats. Amb evidents tocs autobiogràfics fou criticada, també, per mostrà -fugaçment- en pantalla el penis d’un nen ....

·L’Atalante (1934) és el seu darrer i únic llargmetratge (de 89 minuts) i considerada la seva obra mestra. La productora Gaumont, però, sospitant que no tindria cap èxit comercial (ho encertà de ple) la mutilà, canvià el títol i afegí cançons de moda (com Le Chaland qui passe) per a fer-la més digerible... fins als anys '90 no és recuperà la versió més o menys definitiva. Aquesta obra, que és la radiografia i crisis d'una història d'amor, és poètica i màgica a nivell visual: els enquadraments, la fotografia, el vestuari, els moviments, la sensualitat que desprém... tot això, la edifica com una de les millors pelis de la història del cinema.
·

Morí de tuberculosis quan només tenia 29 anys.... poc reconegut a la seva època, el 1951 es creà el premi Jean Vigo per a nous realitzadors cinematogràfics i la Nouvelle Vague reivindicà la seva figura ... .actualment, ningú nega la immensa, creativa i orginal aportació d’aquest director.

Com veieu, tota l'obra de Vigo no arriba a 3 hores de filmació editada i, amb això, és considerat un dels millors directors del cinema francès i de la història del cinema....

La única cosa bona de les poques obres que realitzà és que és possible disposar de tota la filmografia, com ha editat l’FANC en el Pack Jean Vigo Integral... una joia d’edició on no només hi ha totes les obres comentades sinó documentals que les acompanyen i aporten més informació a la filmació dels films.... una meravella!!!!