BON NADAL !!!

... tornem el 07 de gener...

(per a veure el vídeo cliqueu aquí)

·

LLITS

Una altra proposta nadalenca!!

·

Des del 17/12/09 fins al 03/01/10 podeu gaudir a la Sala Gran del TNC: LLITS, una nova proposta teatral-circense-musical de Lluís Danés després de l'èxit de Tranuites Circus (2006/07), també amb la col·laboració i la música original de Lluís Llach i la veu d'Albert Pla i Lídia Pujol, entre d'altres... una proposta molt, molt interessant !!!.

·

Llits presenta un viatge pels llits de qualsevol vida, de la nostra vida... amb circ, música i màgia... els darrers moments de vida d'una moribund en un llit d'hospital fan recordar el que ha estat la seva vida: el naixement, l'amor, el desig, la mort .... del bressol en el que naixem al llit en el que morim...

·

Aquí podeu veure un vídeo interessant sobre els assajos:

(per a veure el vídeo cliqueu aquí)

SR. PAU BERTOMEU: FUM

Avui estic molt content de presentar-vos un jove artista ampostí -fotògraf- que està construint treball a treball un sòlida i molt prometedora trajectòria artística. El seu nom, Pau Bertomeu.

·

Sha format a l'Escola d'Art Esardi (Amposta) i a l'Escola Superior d'Imatge i Disseny (Barcelona)... amb només 27 anys té un present professional carregat de projectes, ha realitzant disseny gràfic, fotografia sobre paissatge, social i monogràfics per a diverses publicacions. Aquest any ha estat guanyador del primer premi d'Art Jove a les Terres de l'Ebre 2009, amb la sèrie Fum (podeu veure-la a la Sala Caixa de Tarragona d'Amposta fins el 27/12 acompanyat d'altres participants del 5ena. edició d'aquest certamen). Aquesta exposició col·lectiva viatjarà a Barcelona, Tortosa, Flix i Gandesa.

El sr. Bertomeu és un gran professional, perfeccionista, emprenedor, treballador... com evidencien les seves paraules sobre la seva feina: «No és suficient abandonar-se a la sort i esperar que el resultat siga interessant; cal tenir clar què volem transmetre i establir una forma de comunicació amb l'espectador». A més, Pau és un tio majo, encantador i és amic meu !!

Si voleu conèixer més obres de l'artista entreu al seu web o en el seu nou local comercial al Passeig del Canal, 7 (d'Amposta).
La sèrie Fum té una forta capacitat evocadora, mires l'aspecte atzaròs (o no tant!) del fum i es dispara la teva imaginació tot buscant formes, relacions, ... Sí, amics i amigues, Pau arribarà molt lluny, no pot ser d'una altra manera !!!...

FUM
La Fotografia abstracta significa l’ abstracció de la fotografia. No significa l’ abstracció dels objectes que están en la fotografia, donat que no existeix una fotografia que implique abstracció.
D’entre els gèneres fotogràfics, l’ abstracció és un dels menys freqüents. Potser més practicat per artistes de la imatge I alguns pocs fotògrafs especialitzats. Però avui en dia, gràcies a les moltes possibilitats de la fotografia digital I del posterior processat, cultivar la fotografia abstracta es molt més sencill.
De vegades, trencar les normes, provar noves composicions, enquadres I velocitats d’obturació poden compaginar resultats sorprenents. Però no es suficient abandonar-se a la sort I esperar que el resultat, per fortuna, sigui un resultat interessant. Hi ha que tenir clar que volem transmetre, qualsevol motiu, però es important que sigui una forma d’expressió , de comunicació amb l’espectador.
Com no estem tractant alguna cosa en concret o definible, sinó un concepte, no podem establir unes pautes per lograr-ho, es tracta més be d’experimentar amb una idea, dona igual el mètode I la forma de lograr-ho.
Espero que aquesta divagaciò I aproximació a l’abstracció serveixi, al menys per trobar noves formes de treballar amb la fotografia digital, allunan-nos dels convencionalismes. Un mètode útil per reflexionar sobre la imatge I poder trobar un estil pròpi.

Pau Bertomeu Faus

SRA. BRITTANY MURPHY

(1977-2009)

El passat diumenge moria l'actriu Brittany Murphy, només tenia 32 anys.

Va nèixer a Atlanta però va passar la seva infantesa a New Jersey. De ben petita que es decantà per la interpretació, als 9 anys feia obres en teatres locals i als 13 ja assistia regularment a audicions per a anuncis de televisió. El primer paper rellevant (tot i que secundari) l'aconseguí el 1991 a la serie de TV Blossom... però en el film que començà a ser coneguda fou Clueless (1995) al costat d'Alicia Silverstone. A partir d'aquí va anar enllaçant films comercials adreçats a un públic adolescent, fins que arribà el primer paper amb un cert reconeixement: 8 millas (amb Eminem)(2002), gràcies a aquesta, provà sort en el cinema independent (Spun, Las aceras de Nueva York) sense deixar, però, el comercial (Recién casados, Niñera a la fuerza), que és amb el que es fèu més coneguda.

Pel·lícules en les que participà que tingueren un cert ressó -sempre en papers d'actriu secundària- foren Ni una palabra (amb Michael Douglas), Inocencia interrumpida (amb Winona Ryder i Angelina Jolie), Sin City (amb Bruce Willis, Jessica Alba i molts altres). Els seus darrers treballs foren com a dobladora en animació: Happy Feet (2006), Futurama (2008); i, fins i tot, cantant en una cançó del DJ Paul Oakenfold (2006).

Malauradament, marxà massa aviat com per a poder aconseguir el paper de la seva vida ... descansi en pau...

MACBA PER NADAL !!!

·
Les Festes de Nadal són dates per a 'tancar-se' a casa, ben calentonets/es, envoltats de tots/es els/les que t'estimes (per tots i totes, eh? allà! tancadets/des) i afartar-nos de torrons i polvorons fins a rebentar ... què bonic és el Nadal !!!

·
Tot i això, si teniu ganes de desenganxar-vos (una estona) de la penya que estimeu i deixar de jalar una estona (bueeeeeno va!!! podeu anar amb un trosset de torró si voleu) us recomano visitar el Macba. Visitar el Macba qualsevol dia de l'any sempre és bona idea però, en aquestes dates, podeu gaudir de dues exposicions que valen molt la pena i estan a punt a punt de fer cloenda: Modernologies. Artistes contemporanis investiguen la modernitat i el modernisme (fins al 17/01) i L'Anarquia del Silenci. John Cage i l'art experimental (fins al 10/01).

MODERNOLOGIES

Aquesta exposició pretén analitzar què significà la Modernitat i/o el Modernisme (ah! però s'ha acabat?), aquell moviment sociopolític que pretenia cercar un món millor i bell per a tothom i que va arrencar amb la Revolució Francesa. A la Modernitat s'hi van lligar conceptes com industrialització, tecnologia, drets humans, secularització, desenvolupament continu ... i, sobretot, evolució i progrés... amunt, amunt i més, més, sempre més !! ... buf! així ens ha anat... molt probablement ens trobem en el col·lapse econòmic en el que es troben per tenir una fe cega amb tot els conceptes que us he anomenat. De fet, l'Holocaust nazi ja fou una mostra clara de que amb els 'valors de la modernitat' no anàvem bé.... davant d'aquest panorama emergí la Postmodernitat (però això és una altra història). A l'exposició Modernologies diferents artistes (més de 40!) de disciplines diferents plantegen reflexions sobre tots aquests conceptes i el paper que hi ha jugat l'Art.

L'ANARQUIA DEL SILENCI

John Cage (1912-1992) fou un dels creadors fonamentals del segle XX... bàsicament músic, però també filòsof, poeta i artista. Va nèixer a Los Angeles i va instal·lar-se a Nova York el 1940.

Les seves propostes van fer trontollar la música i la dansa contemporània com la teníem entesa fins llavors. L''expo' ens planteja un recorregut cronòlogic per l'obra de l'artista a partir de més de 200 obres (pintures originals, peçes sonores, escultures, pel·lícules, instal·lacions multimèdia). És l'exposició més important mai dedicada al músic des de la seva mort. La seva peça més cèlebre és: 4'33'' , aquest temps és l'estona que veiem un músic davant de la seva partitura sense fer res... allò que escoltem, aquest -suposat- silenci és la peça musical en qüestió; és a dir, el soroll del públic, l'ambient, els peus... aquesta peça/performance el 1952 significà tot un trencament!!!. Si voleu veure l'efecte en directe, aquí teniu el mateix John Cage interpretant la peça al mig del carrer. I el següent vídeo és el 4'33'' interpretat -ni més ni menys- per la BBC Symphony Orchestra, sota la direcció de Lawrence Foste.

4'33'' (per John Cage)

(per veure el vídeo cliqueu aquí)

4'33'' (BBC Symphony Orchestra)

(per veure el vídeo cliqueu aquí)

SR. ALBERT RAFOLS-CASAMADA

1923-2009

·

Fa pocs dies moria -amb 86 anys- el sr. Albert Ràfols-Casamada, artista català imprescindible per entendre l'art de la segona meitat del segle XX.

·

Barcelonès de naixença, era nèt i fill de pintor. Visqué uns anys a París on pogué entrà amb contacte amb Miró, Picasso, Braque i Cézanne. Ell va impulsar i fou director de l'Escola Eina de disseny (1967). Una persona discreta, poc visible, silenciosa, de somriure irònic... però amb una qualitat artística valorada internacionalment (les seves obres 'pengen', per exemple, al Guggenheim de Nova York, Tate Gallery de Londres i Centre Pompidou de París). Síntesi de sensibilitat i emoció. Fou un treballador incansable sempre anava acompanyat d'una petita llibreta i un llapís per anar apuntant, recollint, creant.

·

"Busco l'essencial i

ho despullo de tot allò accessori.

Intento la plasticitat pura,

però amb tot el substrat emotiu de la realitat"

Ell proposà una abstracció lírica, barrejava pintura i poesia com ningú, és mestre de diverses generacions d'artistes d'aquest país. Ell entenia l'art com un vehicle d'emocions.

·

LA FORMA DEL POEMA

la forma del poema
és un vidre impalpable
recobert de polsim blau
com una pols de núvol
damunt la taula on jeu
com un foc amagat
sota la cendra

tan alta és la llum
que l’ull no l’encalça

el poema té una forma
com un pètal o crit
que esqueixa el silenci
recobert de polsim de veu
en l’hora quieta i clara
com un foc en la neu
clam i tempesta

Albert Ràfols-Casamada

a Dimensions del Present (2001-2004)(2004)

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XVII )

W (2008)

Que el sr. Oliver Stone s’ha proposat esdevenir el cronista de la història contemporània del seu país (EEUU), de la segona meitat del segle XX, és un tòpic... però real. Per la càmara del sr. Stone han passat els principals esdeveniments dels segle passat, sempre des d’una òptica USA i amb una ‘intenció’ crítica... intenció que a voltes queda en això, en intenció. El sr. Stone és crític amb la seva cultura, però no sempre pren la suficient distancia com per a que la seva crítica sigui contundent, forta... els ianquis s’escandalitzen, sí, però des d’aquí veiem que el seu discurs no fa mai mal; i que, en el fons, ell és una ianqui més, orgullós de ser-ho. Aquest cop li ha tocat a Bush, el penúltim president USA, i en fa un retrat de persona infantil, alchocòlica, egocèntrica... que de tan grotesc sembla increïble... si no fos perquè és real... tot i l’aspecte de guignol (genial l’intepretació de Josh Brolin, però) saber que el món estigué a les seves mans et deixa un sensació d’intranquil·litat desagradable un cop vista.
Valoració Notable

MALDITOS BASTARDOS (2009)
El sr. Tarantino potser encara no ha fet la seva obra mestra, potser no la farà mai, però poquíssims són els directors capaços de despertar tanta expectació en cada nova peli; tant a nivell de crítica com de públic. Sí, el Quentin capta l’atenció de la crítica però també la d’un públic fidel (fan, hauríem de dir) que salta d’alegria en saber que ens arriba una estrena nova. No és cap novetat que el que aquest director pretén és deconstruir, revisitar, postmodernitzar géneres i pel·lícules clàssiques amb un delit boig per a retre’ls homenatge. El seu passat de dependent en un videoclub pesa, i molt!. Aquest cop toca el cinema bèlic i les referències i apunts cinèfils són innumerables, insasumibles diria jo. Tot i alguna escena purament tarantiniana (espectacular el principi o la del soterrani del bar) aquest film potser sigui el més convencional. Allò que s’emporta la palma no són, pero, els bastards del títol (Pitt, per exemple, està d’un sobreactuat que molesta) sinó el fascinant coronel Hans Landa (interpretat per Christoph Waltz, premiat a Cannes per aquest paper), un personatge, un actor, que et deixa amb ganes de més... de molt més!!!
Valoració Notable alt

REC 2 (2009)
REC no perseguia cap segona part, però l’èxit de públic ha ‘obligat’ als directors, el tàndem Balagueró-Plaza (els que signaren OT. La película... quines coses, eh?!), a explicar d’on provenia tot plegat i com continuava la festa gore d’aquell pis barcelonés del primer REC. La fòrmula es repeteix: el bloc de pisos en quarentena, noves ‘víctimes’ que hi entren i la càmara en mà (sigui professional o domèstica). La novetat: explicar d’on prové la 'niña Medeiros'. I l’explicació funciona. Tot i no poder gaudir de l’efecte sorpresa del primer REC, aquest cop ens torna a enganxar des del primer moment, i ho fa sense preàmbuls, com si l’acció de la primera fes uns minuts que hagués acabat... i aquesta acaba amb ganes de que continiï... sí! Pateixes! Però el bé que t’ho passes!!...

Valoració: Notable Alt

GI FORCE (2009)

De pelis sobre animals antropomorfositzats se n'han fet moltes. Aquí estem parlant d'un sobre conillets d'índies transformats en espies per obra i gràcia d'un laboratori super-secret del govenr USA (buf!). El film no té més interés que el veure com aquests bitxets parlen, es mouen, interactuen amb el món i s'empesquen un pla per a 'pescar' al dolent de turno que vol acabar amb el món (més buf!). L''interessòmetre' de qualsevol peli és veure el comportament dels teus fills a la sala... i ells es van avorrir un mica. Sí, els efectes digitals són molt realistes però tot plegat és d'un tòpic que espanta. Per a veure directament en DVD, a casa.... si no es té cap altra opció millor.

Valoració: Suficient

THIS IS IT (2009)

Es tracta d’un film sobre allò que hagués pogut ser i no fou, sobre tot l’espectacle màgic, intens, espectacular que Michael Jackson havia preparat a consciència com a despedida... després de temps d’ombres, silencis i rebutjos, com una au fènix, el Rei del Pop, volia renèixer i demostrar amb el seu darrer (maratonià, inhumà, impossible) espectacle que continuava sent el Rei. El film és l’assaig i preparació d’aquests concerts, amb un equip que idolatra, segueix i adora l’estrella indiscutible. La pel·lícula funciona com a repàs dels hits del sr. Jackson i per poc que t’agradin les seves cançons els teus peus, el teu cos, es mou en la butaca amb el ritme d’allò que escoltes, d’allò que veus. No ens enganyem, però, no és un documental.... res s’ens diu del Michael esgotat, prim, cansat, desorientat, deteriorat que s’ha explicat en els mitjans de comunicació. Cap escletxa de criticisme, cap qüestionament... la música, el Rei i res més... però ja és prou!!!
Valoració: Notable

AGORA (2009)

Que el punt de referència com a director d'Amenábar és Spielberg és una cosa sabuda per tothom i expressada per ell mateix, fins i tot. Ell busca l'entreteniment intentant 'colar' continguts. Amenábar busca l'eternitat, busca ser el millor director del cinema espanyol... això el porta a buscar en cada film més diners, més recursos, més dificultats... més, més, més... amb Àgora ha arribat a l'extrem del films més faraònic de la seva carrera. El sr. Amenábar ha jugat a ser Dèu i ens ho demostra amb aquells (abussius, repetitius) travellings de 'google maps' per a dir-nos que no som ningú, un granet de sorra a l'univers... Té algun moment visual potent però, en general, no convenç, tot és previsible. Fins i tot, arriba a ser misògina... excepte Hipatia, les dones no pinten res en aquest film. Ai, trobo que Amenábar hauria de tornar al cinema primerenc de Tesis... molt millor, on vas a parar!!

Valoració: Bé

CELDA 211 (2009)

Aquest és un dels millors films spanush de l'any, així, tal cual! Tot i que els films carcelaris no sigui dels meu preferits aquesta obra de l'ex-crític de cinema Daniel Monzón és d'una robustesa i consistència impressionant. L'obra d'aquest director és curta però ha anat pujant esglaons en qualitat i maduresa. La seva trajectòria s'ha mogut des del cinema d'aventures i distés amb El Corazón del guerrero dirigint-se poc a poc cap al thriller amb El robo más grande jamás contado fins a desembocar en films seriosos de cinema negre com La caja Kovak i la que ens ocupa. 4 films en una evolució ascendent fins arribar a Celda 211: un film elèctric, trepidant, de ritme intens i que et manté interessat tot el metratge. Si, a sobre, en ella ens donen (petites) dosis de crítica contra el sistema penitenciari i ens mostra clarament l'absurditat del plantejament presidiari... millor que millor!! Luis Tosar està d'un creïble apabullant, impressionant... ell sol justifica la peli!!!

Valoració: Excel·lent

SI LA COSA FUNCIONA (2009)

Després del que significà Vicky Cristina Barcelona per a molts/es dels seguidors/es del mestre Allen... el retorn a NYC s’ha vist com una alenada d’aire fresc, com un necessari retorn a allò que coneixíem... repetit? vist? 'más de lo mismo'? Potser sí, però i què? Es nota que a Nova York Woody està com a casa i la història d’amor (suposadament) impossible entre algú d’elevat capital cultural i una altra de nivells mínims, d’aquest capital, ens retorna el genial Allen d’altres temps. Un Larry David fent d’alter ego del director (llàstima que no l'hagi interpretat el mateix Allen!) de forma encertada, graciosa, entranyable i -clàssicament- neuròtica. No, no és del obres majors d'Allen però la gaudeixes!!.
Valoració: Notable Alt

SURVEILLANCE (2008)

L''òpera prima' de la filla de David Lynch, Jennifer Lynch, ha estat una sorpresa. Premiada com a millor pel·lícula en el Sitges'08, aquest film mal rotllero des de que arrenca té moltes coses del cinema de papa Lynch per l'atmòsfera incòmoda, pels secrets foscos de l'Amèrica profunda; el que no té, però, és el cripticisme d'aquell. Aquest film té inici-nus-desenllaç, deixant molt clar qui és l'assassí un cop arribat al final, com ha de ser!. En aquesta pel·lícula és interessant l'aire de Kagemusha (de Kurosawa) que té, és a dir, aquella història explicada per vàries persones, per tant, vàries versions d'un mateix fet... és curiós contrastar-les i veure que no acaben de quadrar amb la 'veritat', nosaltres l'anem sabent... sense saber-ho... ai, i paro que em lio per a no fer cap spoiler i millor veure-la! val la pena!

Valoració: Excel·lent

PARANORMAL ACTIVITY (2007)

Des de la 'bruja de Blair' que no havíem tingut un fenòmen semblant. Film fet amb '4 duros', amb aire amateur i càmara domèstica que gràcies a la promoció internàutica s'ha convertit en un gran negoci (a la seva pàgina web et permetien demanar-la per a que la fessin al cinema del teu poble... idea innovadora, no??). La història no té més: una parella jove en un casa embruixada que volen saber què passa tot instal·lant una càmara domèstica a l'habitació mentres dormen per a 'pescar in fraganti' a l'ésser paranormal en qüestió. Res de l'altre món, és cert! però allò inquietant és imaginar què pot estar passant a la teva habitació mentres dorms... nosaltres veiem el que a ells els passa .. brrrr! I un final potent! No és una obra mestra i serà oblidada (com li passà a la bruja de Blair) però et dóna algun bon sobresalt ...

Valoració: Bé alt

NE LE DIS A PERSONNE (2006)

Aquest film ha estat tot un descobriment. El director Guillaume Canet era fins fa poc, bàsicament, actor amb més de 30 films. En el 2002 debutà com a 'dire' i la que ens ocupa és la segona pel·lícula, amb la que aconseguí el premi César a la millor direcció. Actualment és parella de Marion Cottillard. Ne le dis a personne és un trepidant thriller amb un toc del Frenético de Polanski, marit que perd la seva dona en accident i al cap de bastants anys reb imatges de que ella està viva... què ha passat és el nus d'una història que res és el que sembla. Film que et pesca i no et deixa fins al final, ben resolt... i amb uns actors i actrius de luxe: André Dussolier, Kristin Scott Thomas, Nathalie Baye, Jean Rochefort,... el bo i millor del cinema francès. Molt recomanable!!

Valoració: Notable alt

LLUVIA DE ALBONDIGAS (2009)

Aques film és surreal com pocs. Un inventor sempre titllat de friki (i ho és, no ens enganyem!) en una illa sardinera afectada per una severa crisis econòmica ha inventat un aparell per a que plogui menjar, així que del cel comencen a caure hamburgueses completes (amb el seu formatge, amb el seu 'pepinillo', tot fent una oda a McDonalds) i espaguetis, gelats, bistecs.... i a voluntat! l'inventor demana el que volen que plogui i plou. La gràcia del film és tot el que aquest fet excepcional desencadena: el poble es fa mundialment famós, l'alcalde vol penjar-se la medalla, restaurants sense teulada per a que caigui el menjar directament al plat dels comensals, ... Ja us podeu imaginar que no estem davant d'un Miyazaki, ni d'un Pixar... però jo vaig riure molt!! i els meus nens s'ho van passar pipa!

Valoració: Notable

LOSTMANIA (2): NOMS

Sí, Pats, sí, aquest post va per a vosté... premi a la fidelitat!! Tot i que parlar dels 'noms' de Lost/Perdidos, així, en general, és una feina titànica: les referències, els vincles, els ressons a d'altres noms i aspectes culturals -hipotètics o reals- és il·limitat... Lost és una enciclopèdia en ella mateixa. Tot i això, anem a intentar parlar d'aquells noms més rellevants o de referències més clares... D'entrada, podríem resumir que la gran majoria de noms de la serie beuen de la Filosofia, Ciència i Litertura... això ja és una començament...

JOHN LOCKE: John Locke (1632-1704) fou un filòsof i escriptor anglès. Desenvolupà idees polítiques, econòmiques, socials i religioses ... fou un senyor molt polivalent i amb recursos. Una de les seves grans teories fou la de la 'tábula rasa' i la concepció de que en nèixer tenim la ment en blanc i l'anem 'emplenant'... Aquest filòsof era un clar defensor de l'empirisme i de que el coneixement només ve de la relació entre els fets, centrant-se en el com i no en el per què... ¿en tot plegat no veieu al calb més calb de Lost i els seus intents desesperats per a entendre què passa a l'illa?? Una de les diferències és que el filòsof analitzà de forma racionalista i el de Lost ens parla d'actes de fe o del destí. El sr. John Locke (el filòsof), el 1666, va conèixer al Primer Comte de Shaftsbury, anoment Anthony Cooper ...

ANTHONY COOPER: A la serie era el -suposat- pare biològic de John Locke, al que li regala un ronyó, el que el deixa paraplèjic després de tirar-lo pel balcó... També hi hagué un Sr. Anthony Cooper (1621-1683), un polític que fou 'pare' filosòfic de John Locke. De fet, el comte va mudar-se a Oxford per a tractar-se d'una enfermetat infecciosa, el comte Cooper va convèncer Locke per a que formés part de la seva família, acabant sent el seu metge... el sr. Cooper necessità un operació d'emergència i John Locke el salvà .... quina coincidència no???.

Però no acaba aquí la cosa, el nét del sr. Cooper, el tercer comte de Shaftsbury, també anomenat Athony Cooper (1671-1713), fou un filòsof moral que defensava que tothom és bo per naturalesa... clarament contrastat amb el 'pare' de Locke a la serie: un cabronàs!!.

Com recordareu a la serie, Anthony Cooper ('pare') es feia dir Adam Seward... els dos noms junts són una anagrama de 'Sawyer, the con man, a poor dad' ('Sawyer, l'estafador, un mal pare'). Sí, també és fèu dir Sawyer i per això Swayer (el guapo) es feia dir Swayer i aquest, precisament, matà al sr. Cooper a l'illa tot acomplint la venjança que des de petit s'havia marcat (buf! i paro, perquè comences a estirar i surten coses i coses i coses ... )

JACK SHEPARD: El 'bon' metge té el nom d'un altre il·lustre cirujà: Jack, l'esbudellador... poques més coincidències té amb aquest, és cert!; però, també és veritat que el bo de Jack tragué en alguns moments la seva vessant més fosca i violenta per a salvar a la seva gent ... El cognom Shepard també és el nom d'una companyia aèria, però el ressó més clar del seu nom té a veure amb la traducció de 'pastor' del seu nom, el supervivents de l'Oceanic el triaren com a líder sense ell proposar-s'ho... molts cops es comportà com un pastor amb el seu ramat.

KATE AUSTEN: L'heroïna de Lost porta el nom d'una de les dones escriptores més il·lustre: Jane Austen i les seves històries sobre dones fortes i emancipades (o que intenten ser-ho!)... molt pròxim al caràcter de la Katie, no?.

·

RICHARD ALPERT: Sí, es tracta de l''Hostil' que després fou 'Otro' i que mai es fa vell... un dels personatges més enigmàtics de la serie (amb permís de Jacob, és clar!). El sr. Richard Alpert (nascut el 1931) fou un psicòleg i professor de la Universitat de Harvard en als anys '70 del segle passat, company d'Aldous Huxley -escriptor de 'La Isla' (entre d'altres obres)-. El sr. Alpert investigà amb l'efecte de les drogues en el rendiment acadèmic fou expulsat per drogar als alumnes... el sr. Alpert va marxar a l'Índia i es convertí en tot un líder, en tot un gurú reconegut per les tribus hindús passant a anomenar-se Bada Ram Dass (que significa 'servent de Dèu'). Si mirem les inicials del personatge: RA, també fa referència al Dèu egipci, el 'creador suprem' (de fet, en alguns moments de la serie l'actor surt amb els ulls pintats a 'lo egyptian')... és l'únic capaç de veure el 'Déu invisible': Jacob. Richard -en anglès- també significa 'líder poderós'.

JEREMY BENTHAM: El misteriós àlies de John Locke fou un filòsof que es deia igual (1748-1832) i que inventà el famós panòptic, un centre penitenciari dissenyat de tal manera que el vigilant pot observar (-optic) a tothom (pan-) sense que aquests puguin saber si els observen o no. ... no hi veieu relació amb el tema de les 'escotilles' misterioses?? (que fa temporades que van deixar de ser-ho, per cert, de misterioses...)

DANIEL FARADAY: El cognom Faraday fa referència a Michael Faraday (1791-1867), físic i químic anglès que estudià l'electromagnetisme i l'electroquímica, és considerat un dels fundadors d'aquests camps. Va demostrar la inducció d'una corrent elèctrica per una altra i introduí el concepte de línies de força per a representar els camps magnètics....

DESMOND DAVID HUME: Ai, sí, un dels protagonistes d'una de les històries més romàntiques de Lost... el retrobament amb la Penn, la seva Penn. El seu nom fa referència a David Hume (1711-1776), un filòsof, economista i historiador escocès, peça cabdal de la Il·lustració Escocesa. Aquest autor proposà l'escepticisme i el fet de que només podem tenir coneixement de l'experiència sensible, molt influit per autors com -precidament!- John Locke i la teoria de la Tabula Rasa... Tot i aquest escepticisme, els seus dubtes davant de la tecla que havia d'apretar cada 108 minuts no foren prou grans com per a deixar-ho de fer, tot i que constantment s'ho plantejava de forma crítica, és cert. Ah!, Desmond també és escocés!.

PENELOPE WIDMORE: La clara referència de la srta. Windmore és la Penélope que espera a Ítaca a que torni el seu Ulises... l'heroi que perdent-se en el mar tardà anys i anys en arribar a casa... com el pobre Desmond, que anant a fer una volta en món amb vaixell i es va perdre ...

JAMES 'SAWYER' FORD: És el personatge més 'canalla', sarcàstic i atractiu de Lost, en el seu cas, les referències ens arriben de dues bandes. Primer, i més clar, del personatge de Mark Twain: Tom Sawyer, el simpàtic, però 'liante', timador i entremaliat coprotagonista de les aventures de Huckleberry Finn, però que cau simpàtic ... com el Sawyer de Lost. I després, el seu nom real, James Ford, fa referència a un pirata de riu d'Illinois de finals del segle XIX... un pesonatge ambigu, amb una clara vessant fosca dissimulada, capaç de realitzar actes d'una violència innimaginada.

DANIELLE ROUSSEAU: La francesa que troben vivint a l'illa, sola, és un homenatge a Jean-Jacques Rousseau (1712-1778), filòsof francès, conegut per l'expressió 'l'home és bo per naturalesa' i defensor del bon salvatge... un cop la vam conèixer, ¿no és aquesta la imatge que ens transmeté la 'salvatge i desesperada mare', Danielle Rousseau, a Lost?

AARON LITTLETON: És el fill de Claire Littleton, nascut a l'illa. Es tracta d'un nom hebreu i personatge emblemàtic de l'èxode jueu. El seu nom significa progenitor de màrtirs.... podria ser interpretat com el primer habitant nascut a l'illa que serà el precursor d'un nou poble destinat a una vida sacrificada; certament, segur que erà 'sacrificada' perquè l'illa no és exactament un paradís!

ETHAN ROM: Un de los Otros que rapta a Claire un dies abans de tenir el fill, és una anagrama de 'Othr Man' ('un altre home').

BENJAMIN LINUS: El nom de Benjamin fa referència al 'fill petit d'una família'; de fet, i gràcies a la seva assassina intervenció s'ha quedat com al 'petit' de tot la saga Dharma, el benjamí de la seva -extinta- societat. El seu cognom, Linus, fa referència a Linus Carl Pauling, químic dels EEUU guanyador del premi Nobel... precisament, el petit Ben va liquidar a los 'otros' de forma química... El 'simpàtic' de Ben, quan va simular l'accident amb globus, i es trobà amb els supervivents va dir que es deia Henry Gale, aquest és el nom del tiet de Dorothy de 'El mago de Oz'.

JULIETTE BURKE: El cognom Burke fa referència a Edmund Burke (1729-1797), estudiós d'obres clàssiques i teòric d'allò sublim i bell; es mostrà crític amb tot allò imposat i detractor de la revolució francesa... punts de contacte amb la Juliette és que és investigadora, busca sempre el bé i dedica el seu treball a curar malalties i valorar la cultura, recordem que pertanyia a un club del llibre; a ella tampoc no li va allò imposat, s'enfronta en vàries ocassions als mètodes de Ben.

JIN-SOO KWON: En relació a la parella de coreans de la serie, el mot 'kwon' significa puny en aquest idioma. Això ho veiem quan Jin fa de 'matón' del sr. Paik i quan defensa a la seva dona a l'illa; i Sun, després d'alliberar-se, ens demostrà que pot ser tota una lluitadora (per exemple, enfrontant-se al seu pare).

BOONE CARLYLE: El seu nom ve de Thomas Carlyle (1795-1881), filòsof, matemàtic i historiador que defensava que per a entendre la història s'ha de 'seguir' el pensament de grans herois, com John Locke ...precisament, com Boone que segueix a Locke.

JACOB: La seva presència i com ens el presenten és el misteriós personatge amb més càrrega espiritual (i espiritista) de Lost, el seu nom té un clar ressó a la Bíblia. Jacob era el patriarca de les 12 Tribus d'Israel, gent especial escollida per Dèu, que s'havia de mantenir apartada de la resta; Jacob és convertí en el 'pare de la nació' mitjançant el seus 12 fills....que tingué amb la seva dona Raquel tot i que aparentment era estèril, el 12è es digué... Benjamin i ella morí en parir-lo (com la mare de Ben!); precisament, el tema de la fertilitat està molt present en l'argument de Lost i les investigacions a l'illa. Segons la Bíblia, Jacob visqué 147 anys (si restem aquests anys de la data en que suposadament fou assassinat per Ben -2007- el resultat és 1860, podria ser l'any del seu naixement... l'escena a la platja discutint amb el seu 'germà (?) i la 'carabel·la' que arriba a l'illa ens ho pot fer pensar). Segons la Bíblia Jacob va morir per una gavinetada, xafat amb el peu esquerre i cremat... són 3 de les poques possibilitats més d'acabar amb Apofis, ser mitològic egipci que el podria relacionar amb el Monstre (fum negre), estarien relacionats Jacob i el Monstre?.

SAYID JARRAH : El seu nom pot fer referència a Edward Wadie Said (1935-2003) teòric literari i reconegut activista palestí. Fou professor d'anglès i literatura comparada a la Unviersitat de Columbia, està considerada com una figura fonamental en la teria post-colonial. La seva obra està adreçada a descriure i criticar l''orientalisme' construit des d'Occident i fou un dels teòrics que ajudaren a definir l''Altre', allò estrany, diferent de 'nosaltres' i, per tant, sota sospita. Said criticà el pobre coneixement que els occidentals tenien del món àrab ..

DHARMA: El nom beu directament de les religions dàrmiques i la seva concepció dels patrons cíclics en la vida, present en el budisme i l'hinduïsme. L'anomenada roda de la vida o Dharmachakra representa un cicle inacabable de naixement i mort. En el budisme tàntric existeix un concepte relacionat -el Kalachakra- que expressa la idea d'un cicle etern d'existència i coneixement.

VIDA 3: 'EL BALCO VERMELL' (Quim Monzó gai)

·

"Quan mon pare va saber que no tindria mai una jove li van saltar les llàgrimes. Patia perquè el seu plor no em ferís. M'abraçava i em deia que no em preocupés, que m'estimava molt, fos jo com fos, i que ho entenia perfectament, però que jo també havia d'entendre que ell era d'una altra època, tot i que -n'estava segur- a poc a poc s'hi acostumaria. Dos dies més tard, al matí, el vam trobar mort al llit".

(Text de Quim Monzó i foto de Pedro Madueño
publicat a Culturas de La Vanguardia el 09/12/09)

CUANDO MIS LABIOS LA TOCARON...

·

Cuando mis labios la tocaron, las manos de mi abuela se agitaron, un largo estremecimiento recorrió todo su cuerpo, ya fuera un reflejo o que ciertas ternuras tengan su hiperestesia, que través del velo de la inconsciencia reconoce lo que apenas si necesitas los sentidos para amar. De repente mi abuela se irguió a medias, hizo un esfuerzo violento, como quien defiende su vida. François no pudo resistir aquella vista y estalló en sollozos. Al recordar lo que había dicho el médico, quise hacerla salir de la alcoba. En aquel momento, mi abuela abrió los ojos. Me precipité sobre François para ocultar su llanto, mientras mis padres hablaran a la enferma. El ruido del oxígeno se había apagado, el médico se alejó de la cama. Mi abuela había muerto.

Marcel Proust (1913)

En busca del tiempo perdido.

3. De la parte de Guermantes

·

VIDA 2: 'CLAROR AL BOSC DE L'HIVERN' (Quim Monzó super-pare)

·

"El Daniel va contemplar el seu fill, que la llevadora li ensenyava embolicat en una tovallola, i -havent decidit l'Helena i ell que en tindrien un i prou- va pensar que mai més no tornaria a sentir l'emoció, descaradament animal, que en aquell moment el feia sentir l'home més feliç del món".

(Text de Quim Monzó i foto de Pedro Madueño

publicat a Culturas de La Vanguardia el 09/12/09)

ELS FANFARLO

Avui toca descobriment musical, fa pocs dies i gràcies a 2 amics: Spotify (saluda, Spotify!) i super-Salva (gràcies, rei!) he descobert els Fanfarlo.

·

Aquest grup ens ve de Londres, de recent creació (2006), fundat pel suec Simon Balthazar. Es tracta d'un grup indie pop (visca les etiquetes!) que, a més de tenir els instruments típics -guitarra, bateria...-, afegeixen trompetes, violins, mandolina, xil·lòfons... aportant una sonoritat original.

·

El nom del grup ve per la novel·la de Charles Baudelaire, La Fanfarlo... i el seu estil musical i estètica és entre 'circence' i 'retro', música fresca i de potents melodies... algunes peces recorden als Talking Heads...

Entre el 2006 i 2008 publiquen 3 singles d'edició limitada i aquest 2009 han presentat el disc debut: Reservoir.

(per a veure el vídeo cliqueu aquí)
·