·
RESIDENT EVIL 4: ULTRATUMBA (2010)
Aquesta saga va nèixer amb la intenció de posar en imatges el videojoc amb el mateix nom. L'estètica era una barreja entre la saga
Alien i les pelis de zombies; en aquella època (2002), els zombies no estaven tan de moda com ara; aquest fet, juntament al lloc on es desenvolupava l'acció -el soterrani de la corporació que desencadena l'infecció- i que transmetia una atmòsfera interessant... tot això, van fer del primer film quelcom interessant. El seu director, Paul W.S. Anderson havia dirigit
Horizonte Final (1997) un film de culte que guanya amb el anys. Si us parlo tant de la primera peli és perquè
aquesta 4 no té massa a oferir, la història de tan rebuscada durant tota la saga sona a 'culebrot': el virus s'escampa, ella s'infecta, crea anticossos, es torna super-girl i en aquesta part, aquests poders els perd... el ritme i els efectes especials (abusant de l'efecte
Matrix) del film estan molt bé, en una peli per a passar l'estona amb alguna escena rascant la vergonya aliena de tan grotesca com és. Jo crec que ja podrien descansar ... però, és clar! com que la sr. Jovovich (la prota) és la dona del 'dire', doncs de tant en tant li deu demanar poder matar zombies i desfogar-se una mica...
Valoració: Bé
·
BURIED (2010)
Aquest film és una obra mestra, així, com us ho dic. I mireu que les expectatives eren molt altes, el seu teaser i la seva història ens parlaven d'un senyor tancat en una caixa de fusta -tipus caixa de morts- en temps reals sense cap acció fora d'aquesta caixa...buf! era difícil pensar que algú pogués aguantar 90 minuts veient això. Només aquesta capacitat d'aguantar el ritme ja el converteix en un
film excel·lent; però és que no es queda aquí, sinó que l'argument és capaç d'augmentar el neguit, el patiment del protagonista en un clímax final espectacular. L'altra característica que la fa gran és el pas d'allò micro (ell tancat) a allò macro (govern, corporacions, mitjans de comunicació) per a fer-ne un crítica implacable i contudnent i parlar-nos del que ja ens parlava el seu director -Rodrigo Cortés- en el seu anterior film (i debut),
Concursante: l'individu assetjat per les grans corporacions. Film imprescindible, necessari, ja tardeu en veure-la!!
Valoració: Excel·lent
·MACHETE (2010)
Hi ha coses que si ja estan bé, per a què tocar-les? Aquest film va nèixer com una broma que acompanyava aquell invent anomenat
Grindhouse (2007), un intent de fer un programa doble de pelis entre Quentin Tarantino i Robert Rodriguez... aquí ens va arribar el programa separat -perdent molta força l'invent- i el díptic
Death Proof (Tarantino)/
Planet Terror (Rodriguez) es van estrenar cadascuna pel seu cantó... per a continuar estirant d'aquest fil nostàlgic, els directors van inventar-se tràilers falsos de films falsos per amb marcat estil de serie B, casposes, amb tocs eròtics i violentes que acompanyessin els seus films, imitant un sessió de cinema. El sr. Rodríguez va incloure el tràiler de
Machete, un film que s'insinuava exagerat, grotesc, amb molta sang, molts trets, molt mascle i molta femella ensenyant cuixa i biquini a la mínima ocassió. Doncs bé, si el tràiler dura 3 minuts, està bé... però quan aquesta broma dura quasibé 2 hores la cosa es torna inaguantable. Guió pobre, personatges buits, acció delirant... i un suposat intent (vergonyós) de fer crítica social sobre la dura situació dels mexicans que creuen la frontera als EEUU. Una pena de peli... una pèrdua de temps!
Valoració: Insuficient ·
GRU, MI VILLANO FAVORITO (2010)
Aquesta és la primera peli d'una recent estrenada productora adreçada a fer films d'animació (aquesta cinema està vivint una autèntica època daurada):
Illumination Entertainment. En aquesta empresa hi ha gent de la
Dreamworks i la
20th Century Fox, per tant, gent amb experiència. Això es confirma en veure el seu primer film.
Gru, no és una obra mestra a 'lo Pixar', però té molts atractius: una història original que capgira la dicotomia bo/dolent, en la que el dolent més dolent és el principal protagonista, un secundaris de luxe (el personatges grocs i ajudants de 'villano' es mereixen un film que crec que ja estan fent) i un humor adult però que sap captar l'atenció dels/les petits/es sense recòrrer a les autoreferències cinèfiles... tan sobades. Divertida, fresca, original i tècnicament im-pe-ca-ble. Una delícia!
Valoració: Notable alt
·
LA CAJA KOVAK (2005)
La trajectòria del sr. Monzón (de crític de cinema a director) ha anat pujant enters a cada nova peli que ha dirigit. Després del bon debut a
El corazón del guerrero (1999)(amb un musculós Joel Joan de prota), vindrien
El robo más grande jamás contado (2002),
La caja Kovak (2007) i
Celda 211 (2009), que ha significat el reconeixement absolut de crítica i públic. Sembla com si a cada nova peli, el sr. Monzón aprengués coses noves que el converteixen en millor realitzador.
La caja Kovak es tracta d'un projecte massa ambiciós, l'intent de donar al film aires hitchockians o polanskians (dels inicis d'aquest director polac) en un entorn localista com és l'illa de Mallorca se li escapa de les mans per acabar sent un film confós on el dolent té uns trets excessivament grotescos, estereotipats i massa vistos. És interessant l'atmòsfera inquietant, malsana en alguns moments i la idea de la cançó misteriosa i maleïda. Molt remarcable el paper de la protagonista Lucía Jiménez, no tant el del Timothy Hutton (soset, soset). Interessant per a conèixer el passat del director de la
Celda 211.
Valoració: notable
·
DIDI HOLLYWOOD (2010)
Us ho diré directament: és increïble que una persona com el sr.Bigas Luna hagi dirigit una peli tan insoportable com aquesta. Ja sabeu que el Ciutadà K no té massa criteri i que la seva cinefàgia el porta a veure qualsevol cosa, qualsevol; però
DiDi Hollywood és la pitjor pel·lícula que he vist en anys i m'és molt i molt díficil destacar res: ni el guió, ni la fotografia, ni la música, ni la interpretació ... res de res. El sr. Luna ja fa pelis que el tenim una mica perdut però a
Yo soy la Juani fou capaç de fer una radiografia correcta de la generació d'extrarradi delerosa per ser famosa, al preu que sigui... aquesta
DiDi vol ser la seva continuació natural però els seus diàlegs són tan risibles que hi perds totalment l'interès i només tens ganes de que acabi. Simplement, un trunyo!
Valoració: Molt Insuficient (però molt, eh?)
·
RED SOCIAL (2010)
Confirmat: el sr. David Fincher és un dels millors directors de cinema contemporani (va de la mà del sr. Chistopher Nolan). Amb els seus 2 darrers films ha demostrat que la fama que se li va donar amb els films inicials i més coneguts del gran públic:
Seven i
El Club de la lucha eren necessaris per volar més alt i oferir films d'una maduresa, rotunditat i energia com
Zodiac, El curioso caso de Benjamin Button i...
Red Social. El gran mèrit del film està compartit amb el guionista -el sr. Aron Sorkin- que ens ofereix un guió sòlid, àgil, ràpid... un film amb aires de Shakespeare, amb molta dosis de Welles i, sobretot, amb molt de
Ciutadà Kane, ¿no creieu que l'escena final -quan mira el perfil Facebook de la seva -ex- és com un Rosebud actualitzat?
Valoració: Excel·lent
·
DEJAME ENTRAR (2010)
Fer un remake d'un film que només té 2 anys d'antiguitat no pintava gens bé, si a sobre es tractava de fer una versió ianqui d'un film marcadament europeu, de por, però europeu, en concret, suec ... tot plegat feia preveure el pitjor!! L'encarregat d'aquesta fita (podríem parlar de repte), era el director Matt Reeves que -en el seu primer film- portà a molt bon port l'encàrrec del mestre Abrams:
Monstruoso (un film 'estupendo' i molt reivindicable!)... Doncs bé, el resultat ha estat molt digne, algunes escenes estan calcades de l'original però aconsegueix tenir una personalitat pròpia, més fosca, més inquietant que la sueca. Una crítica al
film (que, d'altra banda, ja és propi del cinema USA) és la poca insinuació en algunes escenes i fer-nos massa pastades d'altres, aspecte que en la versió sueca estava més cuidat oferint un aire de misteri i suggestió molt interessant. Les escenes més salvatges de la nena (amb evidents retocs digitals) pujant pels arbres se l'haguessin pogut estalviar. Tot i això, interessant!!.
Valoració: Notable alt
·
ASTROBOY (2009)
Astroboy és un clàssic! Aquest personatge fou creat per Osamu Tezuka ('el Dèu del manga') i publicat en còmic entre 1951 i 1968. D'ella sortí la primera serie anime de la història, en la dècada del '60 (el primer episodi és del 1963). La idea era simple: un nen robot defensa el bé enfrontant-se a mil i un perills. La originalitat de la proposta era ser capaç de mostrar la cultura cyborg i el fet de que el 'nen' tingués sentiments humans (la història ens explique que el robot fou creat pel dr. Tenma a 'imagen y semejanza' del seu fill mort en un accident). El sr. Tezuka, en les seves històries, ens parla del contacte robot/humà i els beneficis que pot tenir el primer per a la humanitat. La
versió cinema que ens ocupa està feta dels EEUU, per un director d'allà (el sr. David Bowers, director de
Ratonpolis), i el film és un resum de diferents històries d'Astroboy mostrant-nos el naixement del personatge. Film amb ritme, entretingut, ben acabat, amb missatge ecologista... però sense l'energia i la força de l'original japonès. Tot i això, manté atents a grans i petits, i amb robots secundaris genialment divertits!.
Valoració: Notable
·
HÉROES (2010)
Presentada en el festival de Sitges a 'bombo i platillo', aquest film té la responsabilitat de 2 noms propis: Pau Freixas (director) i Albert Espinosa (guió). El primer havia dirigit 2 pelis abans: la desconeguda
Cactus (2001)(però que té punts de contacte amb la que ens ocupa) i, la fallida,
Cámara Oscura (2004), intent de fer un film de terror en vaixell abandonat que va rebre pals de la crítica i del públic. El segon nom propi, el sr. Espinosa, és un molt valorat escriptor teatral i guionista, responsable dels guions de
Jet Lag (TV),
Planta 4ª i
Tu vida en 65', entre d'altres.
Herois és un exercici nostàlgic, però molt!, dels passats anys '80, i les referències són inacabables
(ens podríem passar la peli jugant a l''on es Wally?' tot buscant les referències culturals d'aquella època): el cartell de la
Historia Interminable,
Verano Azul, Naranjito... i que té a la re-valorada
Los Goonies com a font d'inspiració. Aquest aire nostàlgic és el millor del film, ja que, en general, podríem paralr d'un film tòpic, cursi i en alguns aspectes de la història, inverosímil. És una peli clitxé de les que hem vist molts vegades: nens amb un fort vincle en el passat que un fet dramàtic desencadena el seu present. Amb una trampa tramposa en el guió que ens fa sortir de la sala amb la llagrimeta... un film destacable pel que et remou i et fa pensar en el teu passat si tens entre 30 i 40 anys, no tan per la qualitat del film.
Valoració: bé
·
LOS OJOS DE JULIA (2010)
Aquesta peli fou l'encarregada d'inaugurar el darrer Festival de Sitges, l'opera prima del sr. Guillem Morales amb el suport del sr. Guillermo del Toro ens fèu pensar en anteriors debuts com el de Bayona o Balagueró. Les comparacions del
film amb
Los Otros i
El Orfanato són inevitables: per l'atmòsfera que les defineix i el paper fort d'una protagonista femenina, però a diferència d'aquelles (que tampoc són obres mestres) falla en l'aire de cinema clàssic que aquelles transmetien i la que ens ocupa, no. El film no em va atrapar, ho sento, i l'única pregunta que em ballava pel cap durant tot el visionat era: ¿¿Té sentit que la sra. Rueda es passegi tot el film en samarretes arrapades, marcant pit i, en molts casos, fins i tot mugrons??? Jo crec que la història no ho requereia per molt que se'ns vulgui dir que la prota és una noia molt atractiva i que pot fer tornar a bojos als homes. Una altra explicació possible és que el sr. Morales ha reconegut que ha volgut fer un homenatge als 'giallos' italians: génere cinematogràfic dels '70-'80 barreja de thriller i terror (amb referents com el sr. Bava o el sr. Argento) en les que un psicòpata (identitat secreta fins al final) perseguia noies... erotisme, sang i patiment. Tenint en compte això, es pot entendre una mica millor el que han pretés amb el film, però haurien d'haver tingut en compte que en ple segle XXI el 'giallo', malauradament (o no), ja no té cabuda... Risible, caòtica, incomprensible i previsible.
Valoració: Insuficient
·
TOWN, CIUDAD DE LADRONES (2010)
El sr. Ben Affleck és com un dr. Jeckyll i mr. Hyde, les seves interpretacions són linxades per la crítica per la seva eterna cara de pal i inexpressivitat supina (ja porta acumulats força premis Razzies, els anti-Oscar); certament, el sr. Ben Affleck, el rei de l'expressivitat no és! això ja ho tenim clar... el que és curiós és que quan s'ha decidit a passar a l'altra part de la càmara la cosa canvia: com a guionista amb Matt Damon per l'
Indomable Will Hunting amb el que van guanyar un Oscar; i com a director, amb l'anterior
Adiós, pequeña, adiós (2007) i la que ens ocupa
Town (2010)... quan deixa de fer només d'actor se li obren les portes de les bones valoracions de la crítica, s'amga el sr. Hyde y apareix el dr. Jeckyll. El que ens ocupa és un film correcte amb ressons clàssics, es nota que el sr. Affleck ha aprés l'ofici de director dels grans: film ben narrat, amb bones escenes d'acció (l'escena de la persecució és genial!), bons personatges i una història d'amor paral·lela que li dóna una valor afegit i una originalitat que la fa escapar del simple films de gangsters. Molt recomanable.
Valoració: Bé alt
·
Ja fa anys (després de la caiguda del mur) que se'ns diu que la distinció, en el pensament polític, entre dreta i esquerra no té cabuda i de que en el món postmodern la complexitat i varietat política és prou elevada com per a aquella dicotomia soni a falsa, superficial i reduccionista. Fa temps que ens diuen que el model ecònomic capitalista i neoliberal s'ha imposat tant com per a emmudir qualsevol línia de pensament que s'escapi a les seves regles del joc que són, bàsicament, 'dretoses'.
