·
Aquest any que acaba ha estat l'any del poeta Màrius Torres -celebrant el centenari del seu naixement- i tenint en compte que només ens queden 3 dies per acabar-lo... quina millor manera d'acabar-lo que homenatjant uns dels poetes contemporanis més interessants del nostre país. 
(1912-2010)
Quan el sr. Huld tenia 16 anys era un adolescent pèl-roig i boyscout amb ganes de veure món i viure aventures, així que va participar en un sorteig del diari Politiken per a celebrar el centenari del naixement de Jules Verne. El premi? un viatge al voltant del món que duraria 44 dies acompanyat de la possibilitat de publicar tot allò que li passés i veiés en un libre.... En aquell viatge el jove Palle es desplaçà en tren, vaixell, cotxe... i va visitar EEUU, Japó, Alemanya o Sibèria. Pels llocs on passava era reconegut com un heroi i quan va tornar a Copenhague va veure al·lucinat com 20.000 persones l'estaven esperant a la plaça de l'Ajuntament, aplaudint-lo i admirant la seva gesta. El llibre 
resultant de l'aventura -La volta al món en 44 dies- fou publicat en 11 idiomes (espanyol, també) i va caure a les mans d'un jove dibuixant belga de 21 anys que li deien Georges Prosper Remi però que era conegut com a Hergé.... el que llegí en aquell llibre del sr. Palle Huld inspirà el primer còmic de Tintín aparegut el 10 de gener de 1929 (només un any després de la volta al món en 44 dies).
(1922-2010)
El seu primer film fou Bring your smile along (1955) i els seus primers reconeixements van arribar amb Vacaciones sin novia (1958) una còmedia amb Tony Curtis i Janet Leigh; i Operación Pacífico (1959) comèdia de tocs bèlics amb Cary Grant.
Aquest darrer film és una bona mostra del que representà per a molts la carrera del sr. Edwards: estandard d'un cinema superficial, intranscendent, cool... i, per això, alguns criticaren l'Oscar Honorífic per la seva carrera que li entregaren en el 2004. 
Aquest que veieu a la fotografia és el funcionari nazi viu de més alt rang. Bernhard Frank, era oficial de la SS i fou el que signà la primera ordre d'extermini de cents de milers de jueus durant la Segona Guerra Mundial, coneguda com a Commando Standt Order. Fou un membre de confiança del führer que li va encarregar la seguretat d'Obersalzberg, el refugi alpí de Hitler, des d'on el màxim dirigent nazi va dirigir el Tercer Reich durant els primers anys de la guerra.
(1923-2010)
No es tracta d'un director massa prolífic, només dirigí 15 films i tot que el primer fou de 1958 fins al 1980 no aconseguí reconeixement gràcies a l'oportunitat que li oferí el sr. Lucas proposant-li la direcció de la segona peli de la saga Star Wars... també li va oferir dirigí El Retorno del Jedi, però el sr. Kershner s'hi negà. Tot i que va respectar el guió, ell fou el responsable d'incloure la frase que li respon Han Solo a la Princesa Leia quan aquesta li diu que l'estima: "Ja ho sé" (¡toma ya!); la frase "jo també" del guió original, el sr. Kershner no la considerà coherent amb el personatge que interpretà Harison Ford.
El matrimonio de amor entre la Iglesia católica y el nazismo es incuestionable: abundan los ejemplos y no son insignificantes. La complicidad no se estableció con silencios de aprobación, con no dichos explícitos o cálculos realizados a partir de hipótesis interesadas. Los hechos le demuestran a cualquiera que investigue el tema en la historia que no fue un matrimonio de conveniencia, impuesto por una necesidad de supervivencia de la Iglesia, sino una pasión común y compartida hacia los mismos enemigos irreductibles, los judíos y los comunistas, igualados, la mayor parte del tiempo, en el revoltijo conceptual de judeobolchevismo.
Los hechos: la Iglesia católica aprobó el rearme de Alemania, yendo en contra del Tratado de Versalles, desde luego, pero también en contra de las enseñanzas de Jesús, en especial, las que celebran la paz, la bondad y el amor al prójimo; la Iglesia católica firmó un acuerdo con Adolf Hitler desde su asunción como canciller en 1933; la iglesia católica calló sobre el boicot de los comerciantes judíos, no protestó ante la proclamación de las leyes raciales de Nuremberg en 1935, guardó silencio en 1938 cuando ocurrió la Noche de los Cristales; la Iglesia católica entregó su archivo genealógico a los nazis que supieron desde ese momento quiénes eran cristianos, y por lo tanto no judíos; la iglesia católica reivindicó, en cambio, el 'secreto pastoral' para no dar a conocer los nombres de judíos convertidos a la religión de Cristo o casados con cristianos; la iglesia católica, sostuvo, defendió y apoyó al régimen pro nazi de los ustachis de Ante Pavelic' en Croacia; la iglesia católica absolvió al régimen colaboracionista de Vichy en 1940; la iglesia católica, aunque estaba al corriente de la política de exterminio iniciada en 1942, no la condenó, ni en privado ni en público, como tampoco dio órdenes a los curas u obispos de censurar ante los fieles al régimen criminal.
Las fuerzas aliadas liberaron Europa, llegaron a Berchtesgaden y descubrieron Auschwitz. ¿Qué hizo el Vaticano? Siguió apoyando al régimen derrotado: la Iglesia católica, a través del cardenal Bertram, mandó decir una misa de réquiem en memoria de Adolf Hitler; la Iglesia católica guardó silencio y no hizo ninguna declaración condenatoria cuando se descubrieron las pilas de cadáveres, las cámaras de gas y los campos de exterminio; la Iglesia católica, más bien, organizó para los nazis sin Führer lo que nunca hizo por ningún judío o víctima del nacionalsocialismo: coordinó la oficina de ubicación de los criminales de guerra fuera de Europa; la Iglesia católica utilizó el Vaticano, expidió papeles sellados con visas y creó una red de monasterios europeos como lugares de escondite para protección de los dignatarios del Reich derrotado; la Iglesia católica incluyó en su jerarquía a personas que habían ocupado cargos importantes en el régimen hitleriano; la Iglesia católica nunca se arrepentirá de nada, puesto que no reconoce oficialmente nada de esto.
Els premis de l'Acadèmia de Cinema Europeu es van començar a entregar en el 1988 amb el nom de Felix i impulsats pel director Wim Wenders, entre d'altres. El 1997, es van canviar el nom per a passar a anomenar-se 
S'han donat a conèixer els nominats dels premis Globus d'Or que s'entregaran el proper 16 de gener i he marcat amb negreta les meves apostes:
Feia temps que us volia parlar d'aquest grup català de llarg nom, però no trobava l'ocasió... amb la recent estrena del nou disc -Vol i Dol- ha arribat el moment.
El Petit de Cal Eril és, bàsicament, el sr. Joan Pons, un jove de Guissona amb l'acompanyament musical de David Paco, Lluís Rueda, Daniel Díaz i Daniel Domene. El sr. Joan Pons és -literalment- el petit de Cal Eril, la casa de Guissona en la que va viure abans de marxar cap a Barcelona; fa sis anys que hi és, però la seva família continua allà i l'ànima del grup, també. I no només l'ànima, el sr. Pons va gravar les primers cançons en el menjador de casa seva, envoltat de nebots.
Joan Pons ha conseguido en un par de zancadas hacer visible su extraordinario sentido musical, sus creativos arreglos y su desbordante equilibrio artístico. Destrás de la casi totalidad de las composiciones de este segundo álbum, así como de su ajustada producción, Pons ha firmado junto a sus impecables colegas del predio de Cal Eril una obra que significa un antes y después del pop-folk hecho en este país en el último lustro pero legible y disfrutable en cualquier rincón del planeta.
Com ja sabeu, a mitjans del mes passat Els castellers (entre altres manifestacions culturals) van estar declarats Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per l'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO). Ja sé que per a molta gent aquestes 'coses' són una pèrdua de temps - ;) -, i més, amb la feina de re-equilibri econòmic que tenim... però a mi m'agrada! em fa pensar en la il·lusió d'una organització (ONU) que vetlli pels interessos planetaris, com si es tractés d'aquelles confederacions estelars d'Star Wars; o 
quan posen material actual en una 'caixa del temps' per a ser oberta centenars d'anys després... són actes que em desperten l'esperança d'un món que batega sol, a l'uníson (ai, quanta inocència tenint en compte la presència actual de paper mullat que té tan digna institució com la ONU :( ).Jo sóc dels que quan viatgem (sempre amb una guia, és clar!, i si poden ser 2, millor) penso en detectar algun patrimoni de la humanitat en aquella geografia. Des de 1972, la UNESCO s'encarrega de llistar aquells llocs específics del planeta (bosc, muntanya, llac, cova, desert, edificació o ciutat) que mereix ser distingit com un bé per a la humanitat. La seva intenció és el reconeixement, però també la protecció dels mateixos... Als anys '90, com a complement a aquesta llista es va instaurar el Patrimoni Cultural Immaterial o Patrimoni Cultural Intangible per a salvaguardar el patrimoni cultural no tangible, oral o immaterial; després d'una consulta a diferents estats i ONG, en el 2001 s'aconseguí una definició consensuada i s'engega la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. S'han establert proclamacions en 5 moments: el 2001, 2003, 2005, 2009 i 2010 (si us interessa molt conèixer la llista al final del post trobareu TOTES les declaracions immaterials).
Segons la Unesco, doncs, "Patrimoni cultural immaterial significa les pràctiques, representacions, expressions, coneixements i habilitats -així com els instruments, els objectes i artefactes, els espais culturals associats i que les comunitats, els grups i els individus reconeixen com a part del seu llegat cultural".
En la reunio del passat 16 de novembre d'aquest any, la Unesco va valorar 47 propostes de diferents països i reconegué la cuina francesa, la cuina tradicional mexicana, la dieta mediterrània, l'Òpera de Pekín, el ball ritual del Perú la Huocanada, el festival de lluita en oli de Kirpinar (Turquia), el valor de la medicina tradicional xinesa o els cants del Gagok de Corea del Sud... i el flamenc, el cant de la Sibil·la de Mallorca (s'escenifica la nit del 24 de desembre a totes les esglèsies de Mallorca, es tracta d'un cant que data de 1229) i els Castellers.
El reconeixement d'una tradició nostra que enalteix el treball en equip, la confiança en l'altre, l'esforç, la superació és un honor i enllaça molt bé amb l'esperit de consens col·lectiu de la 
proposta de la UNESCO. Els castellers són una activitat que sempre m'ha tingut el cor robat i que em demostra que no cal veure patir cap altre ésser viu per a que la cultura d'un poble bategui. El reconeixement de la UNESCO ens permet que el món mundial ho conegui, ho respecti i ajudi a mantenir viva aquesta tradició ...
Totes les fotografies que acompanyen aquest text són d'en Victor Castelo, us recomano que visiteu el seu blog, hi trobareu fotografies molt interessants, clicant aquí.
I continuant aquest esperit de catalanitat identitària que envaeix aquest post us adjunto el vídeo del lipdub que es fèu a Vic per la independència (24/10/10) i que aconseguí rècord mundial de participació.
·
Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat
2010: l’acupuntura i la moxibustió de la medicina tradicional xinesa (Xina); l’òpera de Pekin (Xina); el sistema normatiu dels wayuus, aplicat pel pütchipü’üi (‘palabrero’)(Colòmbia); músiques de marimba i cants tradicionals del Pacífic Sud de Colòmbia; Daemokjang, arquitectura tradicional de fusta (Corea del Sud); Gagok, cicles de cant líric acompanyat d’orquestra (Corea del Sud); el Sinjska Alka, torneig de cavalleria de Sinj (Croàcia); elaboració de pa d’especies del nord de Croàcia; el cant de la Sibil·la de Mallorca (Catalunya); el Flamenc (Espanya); els castellers (Catalunya); la dieta mediterrània (Espanya, Marroc, Grecia, Itàlia), l’art de l’encaje d’agulla d’Alençon (França); el gremi, xarxa de transmissió de coneixemente i identitats mitjançant la pràctica d’un ofici (França); menjar gastronòmic dels francesos (França); el mudiyettu, teatre ritual dansat de Kerala (India); la dansa Chhau (India); Cants i balls folclòrics dels kalbelies del Rajastan (India); el angklung indonesi (Indonesia); el ta’ziye, art dramàtic ritual (Iran); la música dels bakhshis del Jorasan (Iran); els rituals del pahlevani i el zoorkhanei (Iran); tècniques tradicionals de teixit de catifes a Fars (Iran); tècniques tradicionals de teixit de catifes de Kashan (Iran); el kumiodori, teatre musical tradicional de Okinawa (Japó); Yuki-tsumugi, tècnica de frabricació de teixit de seda (Japó); els sutartinés, cants lituans a vàries veus (Lituània); la processó amb danses d’Echternach (Luxemburg); la cuina tradicional mexicana, cultura comunitària, ancestral i viva, el paradigma de Michoacan (Mèxic); la pirekua, cant tradicional dels p’urhépechas (Mèxic); els parachicos a la festa tradicional de gener de Xiapa de Corzo (Mèxic); l’art tradicional mongol del khöömei (Mongòlia); el Naadam, festival tradicional mongol (Mongòlia); Al-Bar’ah, música i dansa de les valls dhofaríes d’Oman (Oman); la dansa de les tissores (Perú); la huaconada, dansa ritual de Mito (Perú); cases i màscares de carnestoltes en els pobles de la regió de Hlinecko (República Txeca); festival de lluita en oli de Kirkpinar (Turquia); la sohbet, reunió tradicional (Turquia); Semah, ritual dels alevi-bektasis (Turquia); les festivitats de Giong dels temples de Phu Dongy Soc (Vietnam); Cetreria (Arabia Saudita, Emirats Àrabs, Bèlgica, República Txeca, França, Corea del Sud, Mongòlia, Marroc, Qatar, Espanya, Síria); art tradicional de 'carpet weaving' (Azerbaijan); Cross-stones armenis de Khachkars (Armènia); el carnestoltes de Aalst (Bèlgica); Houtem Jaarmarkt, fira d'hivern anual i mercat de ganaderia de Sint-Lievens-Houtem (Bèlgica); els Krakelingen i el Tonnekensbrand, festivitats del pa i del vi de Geraardsbergen (Bèlgica)
2009: el nestinarstvo, missatges del passat: Panagyr de Sant Constantí i Santa Elena a l’aldea de Bulgari (Bulgària); els oficis artesanals xinesos vinculats a l’arquitectura tradicional amb estructures de fusta (Xina); les tècniques artesanals tradicionals de fabricació del paper xuan (Xina); les arts regong (Xina); la tradició èpic del Gesar (Xina); la tècnica xil·logràfica xina (Xina); la tècnica de cocció tradicional de la ceràmica celadon de Longquan (Xina); la sericultura i l’artesania xinesa de la seda (Xina); l’òpera yueju (Xina); l’òpera tibetana (Xina); la dansa dels camperols del grup ètnic coreà de Xina (Xina); la caligrafia xinesa (Xina); l’artesania del brocat yunjin de Nanjing (Xina); el nanyin (Xina); el Manas (Xina); el Khoomei, art mongol del cant (Xina); el Hua’er (Xina); el gran cant ètnic dong (Xina); el festival del Vaixell del Drac (Xina); el culte a Mazu i els seus rituals (Xina); el conjunt d’instruments musicals de vent i precussió de Xi’an (Xina); l’art xinès del retall de paper (Xina); l’art xinès del gravat de segells (Xina); els ‘encajes’ de Lefkara o lefjaritika (Xipre); el carnestoltes de Negres i Blancs (Colòmbia); les processons de Setmana Santa de Popayán (Colòmbia); el Cheoyongmu (Corea del Sud); el ganggangsullae (Corea del Sud); el rite Yeongdeunggut en Chilmeoridang (Corea del Sud); El namsadang nori (Corea del Sud); el yeongsanjae (Corea del Sud); marxa dels campanillers de la regió de Kastav en el carnestoltes anual (Croàcia); la fabricació de ‘encajes’ de Croàcia; la processó Za Krizen (via crucis) a l’illa dde Hvar (Croàcia); la processó de primavera de les Ljelje/Kraljice (reines) de Gorjani (Croàcia); la festa de Sant Blai, patró de Dubrovnik (Croàcia); la fabricació tradicional de joguines infantils de fusta en Hrvatsko Zagorje (Croàcia); cant i música a dues veus a escala istriana (Croàcia); tribunals de regants del Mediterrani espanyol: el Consell d’Homes Bons de l’Horta de Múrcia i el Tribunal de les Aigües de l’Horta de València (Espanya); el Xiulet de la Gomera (Espanya); el leelo, cant polifònic tradicional del poble ‘seto’ (Estònia); la tapisseria d’Aubusson (França); el maloya (França); erl tra tradicional en la carpinteria de construcció francesa (França); festa dels bucejadors de Mohács: carnestoltes emmascarat tradicional del final de l’hivern (Hongria); el Ramman: festival religiós i teatre ritual del Garhwal, regió de l’Himalaia (India); el batjk indonesi (Indonesia); el radif de la música iraní (Iran); el akiu no taue odori (Japó); el chakkirako (Japó); el daimokutate (Japó); el bugaku de Dainichido (Japó); el gagaku (Japó); el kagura de Hayachine (Japó); el furyumono de Hitachi (Japó); la festivitat de Koshikijima no Toshidon (Japó); Ojiya-chijimi i echigo-jofu, tècniques de fabricació de teixits amb ‘ramio’ en la regió de Uonuma (Japó); el ritual oku-noto no aenokoto (Japó); les tècniques de fabricació de paper sekishu-banshi a la regió de Iwami (Japó); la dansa tradicional dels ainu (Japó); la processó dels yamahoko, carruatges alegòrics del festival de Gion de la ciutat Kioto (Japó); la Carta del Manden, proclamada a Kurukan Fuga (Mali); la refecció septenal de la teulada del Kamablon, casa sagrada de Kangaba (Mali); llocs de memòria i tradicions vives dels otomí-chichimecas de Toliman (Mexic); la cerimònia ritual dels Voladors (Mèxic); la desfilada de la màscara ijele (Nigèria); la doïna (Romania); el karagöz (Turquia); l’art tradicional asiklik (Turquia); el candombe i el seu espai sociocultural: una pràctica comunitària (Uruguai); el katta ashula (Uzbekistan); els cants populars quan ho de Bac Ninh (Vietnam); el Tango (Argentina, Uruguai), el Novruz (Azerbajan, India, Iran, Kirguistan, Pakistan, Turquia, Uzbekistan), l'art dels ashiqs d'Azerbajan; el rite dels Zars de Kalyady (Bielorrússia); la processó de la Santa Sang de Bruixes (Bèlgica)
2005: la Samba de Roda de Reconcavo de Bahia (Brasil); les Babi de Bistritsa: polifonia, danses i pràctiques rituals arcaiques de la regió de Shoplouk (Bulgària); el Sbek Thom, teatre d’ombres jémer (Cambotja); el muqam uyghur del Xinjiang (Xina); l’Urtiin duu, cants llargs tradicionals dels mongols (Xina, Mongòlia); l’espai cultural de Palenque de San Basilio (Colòmbia); el festival Danoje de Gangneung (Corea del Sud); la tradició del ‘boyeo y las carretas’ (Costa Rica); la fujara i la seva música (Eslovàquia); la Patum de Berga (Catalunya); l’epopeia Darangen dels maranao del Llac Lanao (Filipines); el Kankurang, rite d’iniciació mandinga (Gàmbia, Senegal); la tradició del teatre ballat Rabinal Achí (Guatemala); Ramlila: representació tradicional del Ramayana (India); el kirs indonesi (Indonesia); el cant a tenore, un cant pastoral sard (Italia); el teatre Kabuki (Japó); l’espai cultural dels bedu de Petra i Udi Rum (Jordània); el teatre Mak Yong (Malassïa); el Vimbuza, dansa de la curació (Malaui); el Gule Wamkulu (Malaui, Moçambic, Zàmbia); el Moussem de Tan-tan (Marroc); el Chopi Timbila (Moçambic); el Güegüense (Nicaragua); el sistema d’adivinació Ifa (Nigèria); la hikaye palestina (territoris palestins); l’art tèxtil de Taquile (Perú); Slovacko Verbunk, la dansa dels reclutes (República Txeca); la tradició del teatre ballat Cocolo (República Dominicana); el ritual del Calus (Romania); l’epopeia heroïca yakuta Olonjo (Rússia); el Sema, cerimònia mevlevi (Turquia); la fabricació de teixits d’escorça a Uganda (Uganda); l’espai de la cultura dels gongs (Vietnam); la mascarada Makishi (Zambia); la dansa Mbende Jerusarema (Zimbabue); Isopolifonia popular albanesa (Albània), El Ahellil del Gurara (Argèlia), el duduk i la seva música (Armènia), els cants dels baul (Bangladesh); gegants i dracs processonals de Bèlgica i França); la dansa de màscares dels tambors de Drametse (Butan)
2003: la cosmovisió dels kallawayas (Bolívia); les expressions orals i gràfiques dels wajapi (Brasil); el Ballet Reial de Cambotja; el guqin i la seva música (Xina); el carnestoltes de Barranquilla (Colòmbia); els cants èpics pansori (Corea del Sud); la Tomba Francesa (Cuba); l’epopeia Al-Sirah al-Hilaliyyah (Egipte); l’espai cultural de Kihnu (Estònia); les celebracions dels cants i danses bàltiques (Estònia, Letònia, Lituània); la tradició del cant vèdic (India); el teatre de titelles wayang (Indonesia); el maqam iraquí (Iraq); els tradicionals cimarrons de Moore Town (Jamaica); el teatre de titelles de Ningyo Johruri Bunraku (Japó); l’art dels akyn, narradors èpics kirguises (Kirguistan); el treball de la fusta dels zafimaniry (Madagascar); l’espai cultural del yaaral i ddel degal (Mali); les festes indígenes dedicades als morts (Mèxic); música tradicional de Morin khuur (Mongòlia); els cants polifònics dels pigmeus aka de Centreafrica (República Centreafricana); la música shashmaqom (Tayikistan, Uzbekistan); Lakalaka, danses i discursos cantats de Tonga (Tonga); l’art dels meddah, narradors públicos (Turquia); els dibuixos a la sorra de Vanuatu (Vanuatu); el Nha Nhac, música de la cort vietnamita (Vietnam); el cant de Sana’a (Yemen); el mugham azerbajà (Azerbaijan); el carnestoltes de Binche (Bèlgica)
2001: el carnestoltes d’Oruro (Bolívia); l’Òpera Kun Qu (Xina); el rite reial ancestral del santuari de Jongmyo i la seva música (Corea del Sud); el gbofe de Afounkaha: la música de les trompes travesseres de la comunitat Tagbana (Costa de Marfil); el patrimoni oral i les manifestacions culturals del poble zápara (Equador, Perú); el misteri d’Elx (Espanya); el hudhud, relats cantats dels ifugao (Filipines); el cant polifònic georgià (Georgia); l’espai cultural del sosso-bala (Guinea); el teatre sànscrit kutiyattam (India); el teatre de titelles sicilià Opera dei Puppi (Itàlia); el teatre Nôgaku (Japó); la creació i el simbolisme de les creus (Lituània); l’espai cultural de la Plaça Jemma el-Fna (Marroc); el patrimoni oral i les manifestacions culturals del poble zápara (Perú, Equador); l’espai cultural de la Cofradia de l’Esperit Sant dels Congos de Villa Mella (República Dominicana), l’espai cultural i la cultura dels semeiskie (Rússia); l’espai cultural del districte Boysun (Uzbekistan); la llengua, dansa i la música dels garifunes (Belice, Guatemala, Honduras, Nicaragua); el patrimoni oral Gelede (Benín, Nigèria, Togo)
Que el cinema està buscant noves experiències que s'escapin del simple visionat de la nova peli d'estrena setmanal és quelcom que en el Ciutadà K ja ho hem comentat altres cops: parlant dels cinemes Alamo Drafthouse o el Trash entre amigos, per exemple. 
Feia temps que em venia de gust parlar de la sra. Medrano, la raó principial era explicar-vos un exemple del rostre càlid de la xarxa, que massa sovint ens la pinten amb la fredor de qualsevol eina tecnològica. I l'altre motiu és donar-vos a conèixer la tasca fotogràfica i l'interessant blog que la sra. Medrano ens ofereix en els seus espais a la xarxa.
no s'identificava l'autoria... Afortunadament, l'autora, Laura Medrano, es posà en contacte amb mi per a reivindicar la fotografia; òbviament, el Ciutadà K, no només hi posà remei evidenciant qui l'havia fet, sinó que visitant els diferents espais de la xarxa d'aquesta fotògrafa, vaig descobir-ne una Autora, una Artista... de trenta i pocs anys. Una persona curiosa, inquieta i propera que, trencant el gel de l'anonimat de la xarxa, s'està convertint en una visita habitual d'aquest blog... i jo content que així sigui!.
·
·
(totes les fotografies són de Laura Medrano)
