_
El sr. Dominique A ara se'ns ha fet escriptor i en aquests dies presenta llibre quan encara païm el darrer treball discogràfic editat ara fa un any.
Al sr. Dominique A és fàcil i difícil d'etiquetar. Fàcil perquè té aquest aire de cantautor francés tan típic, però difícil perquè el seu estil està entre el rock i la chanson més convencional.
Popular des de la dècada dels '90 del segle passat, el sr. Dominique A ja s'ha guanyat un bon lloc en l'espai musical.
Dominique Ané va nèixer a l'illa de França, a Provins, en el rovell d'ou de París. És fill d'un mestre d'escola i d'una mestressa de casa. Fou un nen solitari i de ben petit s'apassionà per la música i la literatura. Al 17 anys crea el grup de música John Merrick (en homenatge a l'Home Elefant) d'estil fosc i tenebrós; enregistren uns 45 temes. Posteriorment, s'uneix amb el cantant Philippe Katherine i es decanta per un estil més marxós i menys transcendent.
En el 1991 debuta amb el primer disc autoproduït: Un Disque Sourd. Però serà amb el segon, ja amb un productora discogràfica, La fossette i, sobretot, la seva cançó Le courage des oiseaux que rebrà l'aplaudiment de la crítica. El seu estil minimalisa, amb clara vocació rockera trencava, definitivament, amb l'estil de la cançó francesa.
A partir d'aquí la seva carrera es consolida amb nous treballs i la seva primera BSO: Si je connais Harry (1993); més tard vindrien també per al cinema: Banqueroute (2002) i Mans Buides (2003) del català Marc Recha.
El sr. Dominique A, però, no continua una línia clara, concreta sinó que cada nou treball es va desviant, canviant ... qüestió que no sempre reben massa bé els seus fans (una mica en la línia del seu company Tiersen, també). Prova d'això són els continguts de: La mémoire neuve (1995), Remué (1999), Auguri (2001), Le détour (2003), Tout sera comme avant (2004).... fins arribar a L'horizon (2006), un altre punt d'inflexió i -per a molts- els seu millor treball.
El seu primer àlbum en viu arriba el 2007: Sur nos Forces Motrices.
El 2009 torna amb un disc d'estudi ambiciós: La Musique, de marcat estil electrònic.
Al sr. Dominique A li costa poc col·laborar amb d'altres música, habitual en els discos de Yann Tiersen, François Breut o Jane Birkin.
El disc 9 de la seva carrera va arribar a l'any passat: Vers les lueurs (2012). Un nou cop de timó a la seva carrera amb un disc amb forta presència de vent-metall i més elèctric que en anteriors ocasions, en alguns moments, pròxim a l'estil Wim Mertens. En el Primavera Sound del juny passat ens el va venir a presentar.
El seu Dominique A -artista inquiet ell- ara en ofereix un llibre que és un viatge a la infància i adolescència en el seu Provins de naixement: Regresar. Per a signar-lo utilitzar el seu nom 'real': Dominique Ané. Un llibre curt de 70 pàgines per a parlar-nos de la seva família, del paisatges que el van veure crèixer. Com un petit quadern de notes que ens permet conèixer millor l'artista, mentres ressonen en les seves pàgines estrofes de The Clash o The Cure, manifestades referències del músic.
Aquí us deixo el vídeo del single Rendez-nous la lumière.
Ja feia temps que no eren nens i en aquella cambra decobrien que gosaven fer tot allò que a la ciutat i davant dels altres els hauria avergonyit: pudorosament podien seguir actuant com a infants, com el nen que existia dins seu, però que mai no podien ser del tot. El món dels adults des d'allà, només des d'allà, es podia llucar amb agudesa i només allà podien intercanviant-se les mútues experiències. El manc jugava amb passió. Allà se li alleugeria la seva rialla paralítica, nerviosa. El cau de l'Estrany esdevenia l'únic lloc on de vegades veien riure l'Erno.
.jpg)
