UNA VIDA ... FINS ALS 40

 

 

Ja estem junts al Club dels 40...

i t'estimo ...

tant,

tant,

tant,

que no ho sé dir

 

Per molts anys!!

EL SR. ALBERT SERRA AL dOCUMENTA (13)

_

Que el sr. Albert Serra ens provoca fascinació ja ho hem dit molts cops i tot i que en aquests dies és notícia per haver guanyat el festival de cinema de Locarno amb el seu darrer film, d’això en parlarem un altre dia... ens ve de gust parlar del penúltim projecte del sr. Serra i tingué lloc tot just fa un any. Del 16 de juny al 16 de setembre de l’any el sr. Albert Serra va rebre la invitació de participar en el dOCUMENTA (13) de Kassel, santuari de l’art contemporani. Com tot el que toca el sr. Serra el projecte va ser quelcom diferent i delirant.

Els tres porquets (The three little pigs) fou el projecte/rodatge que en resultà. La llavor d’aquest la trobem en el 2007 quan a l’artista se li va acudir tractar la immensa capacitat creativa del cineasta Rainer W. Fassbinder. Els tres porquets té com a base 2 llibres: Converses privades amb Hitler (de Hugh Trevor Roper) i Converses amb Goethe (de Johann Peter Eckermann) i pretén posar en relació Goethe, Hitler i Fassbinder parlat en alemany i català ... toma ja!

Els projecte té dos moments de rodatge: d’una banda, el rodatge de la lectura en temps real dels dos llibres en diferents espais naturals de Kassel; unes lectures/monòlegs realitzats per actors no professionals durant un mes i mig. De l’altra, Fassbinder (interpretat per diferents actors) interrogarà diferents moments de la història d’Alemanya amb la participació del mateix Serra. La primera part, representa l’objectivitat i la segona la subjectivitat. Els tres porquets són: Goethe. Hitler i Fassbinder i el llop, el mateix Albert Serra (!!??).

El resultat de tot plegat és un film de 200 hores de durada que s’ha convertit en el film més llarg de la història del cinema i en el treball artístic de més durada exposat a Kassel.... Les diferents filmacions fetes cada dia s’anaven projectant també diàriament i el producte final es projectà abans d’acabar el dOCUMENTA, per tant, foren 200 hores projectades de forma ininterrumpida –de dia i de nit- en un cinema!! Us imagineu? Jo, flipo! ...

Com si aquest projecte no fou suficient, el sr. Serra presentà durant el dOCUMENTA (13) una retrospectiva d’anuncis publicitaris realitzats per Salvador Dalí durant  els anys seixanta i setanta del segle passat.

De tot el procés creatiu el sr. Serra en va anar fent cròniques setmanals per al suplement Cultura|s de La Vanguardia mentre durà el dOCUMENTA (13): conceptes confosos, pedants, críptics ... però sempre interessants!

BIG APPETITES DEL SR. BOFFOLI , EL MENJAR COM A PAISATGE

_

 

Les fotografies del sr.Christopher Boffoli s'estant fent populars gràcies a la seva originalitat i vistositat. Es tracta de convertir el menjar en paisatge mitjançant la disposició de petits ninots de plàstic com si fossin persones.

El fotògraf aconsegueix provocar amb les seves imatges un sensació estranya gràcies a la proporció immensa que transmeten els aliments.

 

Els seus treballs estan recollits en el seu blog: Big Appetites, que reb milers de visites. Les seves fotografies han estat recollides en un llibre i s'han organitzar exposicions a Nova York o Londres.
 

 

Aliments i joguines combinats de forma encertada, creativa i molt impactant.


 

L'ESTRATEGIA DE MADAME BRETO DE ZORAIDA ROSELLO

_

La srta. Zoraida Roselló arribarà lluny, ja us ho dic jo. Es tracta d'una jove nascuda a Barcelona l'any 1980 però amb arrels 'planeres' (Santa Bàrbara) i a aquest poble adoptiu li ha dedicat un documental que s'està passejant pels festivals de tota la penínsul·la: Se Fa Saber. Un documental sobre la gent i la Vida d'aquest petit poble de les Terres de l'Ebre: Santa Bàrbara. Un treball preciós en el que ha estat capaç de captar el batec del seu poble però amb la ironia suficient per a fer-lo universal.

 

El material que recull aquest documental donaria per a molts i molts spin off ja que conté uns personatges fascinants, del documental ja en parlarem un altre dia. 

 

El curt que us deixo aquí -L'estratègia de Madame Bretó- és un d'aquests spin off possibles que va guanyar el premi al millor Curtmetratge Documental en la passada edició del Curt-Redó.

 

Persona autodidacta, incansable, entusiasta i plena d'idees la Zoraida arribarà lluny ...

L'AVORRIMENT TAMBE ES TRADICIO

_

La plaça de bous d'Amposta és a les afores del municipi, en terreny d'expansió urbanística. Entre la Cambra Arrossera, l'empresa Arroz Montsià i un supermercat Aldi, la plaça de bous és una arena amb grades desmuntables, sense cap gràcia ni glamur. Veïns i ciutadans d'altres pobles de les Terres de l'Ebre peregrinen cap a la plaça aquests dies de festa major. Sobretot hi ha joves, més homes que dones. Alguns es distingeixen pels colors de les samarretes, l'identificador de la colla de festes a la qual pertanyen. "Hi anem per tradició. Fa cosa de dir però la gent també va pel morbo de si el bou agafa a algú", m'explica el Gerard, un jove de 18 anys de la colla Què vols que et Diga.

La crua confessió del Gerard em sorprén. És el primer correbou que presencio, i hi vaig amb cautela. L'espectacle que observo és un toro emblat -aquests que porten dues boles enceses amb quitrà i bengales lligades a les banyes- davant d'unes 1.500 persones. Dura una mitja hra i em permet entendre la morbositat que apuntava el Gerard; la festa és sobretot avorrida, d'acció n'hi ha ben poca.

El bou volta amb les banyes enceses, trotant a vegades, corrent puntualment; gairebé tota l'estona camina a poc a poc. Examina la gent que l'envolta, que és molta. La presència de l'animal n'espanta pocs. La seva actitud és més aviat dòcil. Fins i tot jo, novici en la matèria, goso entrar a l'arena.

La terradel coliseu és ple de joves que esperen drets i en grups, enmig de l'escena, que la bèstia s'hi acosti. S'estan quiets amb els braços plegats i cara d'ensopiment. Els adolescents entren i surtende l'arena. A la plaça hi ha poca acció i ho aprofiten per fer una cervessa a les barraques de l'exterior.

 

Pocs Valents

El públic reacciona de tant en tant: xiulen quan al bou se li apaguen les torxes i aplaudeixen quan algú s'atreveix a encendre-les. Molts pocs gosen acostar-se a l'animal per retallar la seva envestida. Quan  algú ho fa, el públic es concentra en l'acció i si soluciona amb agilitat l'atac del bou, l'ovacionen encara que tímidament. Els valents són excepcionals. La majoria evita la proximitat de l'animal, s'ho mira elevada en tarimes de seguretat o darrere una mena de reixes que instal·len enmig de l'arena. Gairebé tota l'estona m'estic a l'entrada de camions. Hi ha quatre empleats de protecció civil de l'Ajuntament. El més actiu es diu Venancio. El coneix tothomo constantment fa fora menors de 14 anys, que tenen el pas barrat a la plaça si no van acompanyats pels seus pares. Un matrimoni entra a l'arena amb els seus dos fills, menors de 10 anys. El Venancio els crida a l'ordre. Em veu prendre notes i demana al meu acompanyant, l'escriptor Ferran Torrent, per a quin mitjà escric. Quan acaba la sessió de bou embolat, un representant de la comissió de bous d'Amposta em crida l'atenció: "Estem escarmentats perquè la gent de fora ve aquí i munta follón".

La Mònica té 17 anys i és companya de colla del Gerard. Ella no gaudeix especialment dels correbous però els respecta "mentre no facin mal a l'animal", i hi va perquè "és part de la cultura del poble". La Mònica m'avisa que de turistes estrangers no n'hi ha gaires i, després, a la plaça, ho puc confirmar. El Gerard afegeix que ell prefereix, per emocionants, els correbous de les Cases d'Alcanar, perquè la plaça és a tocar del mar i l'objectiu és fer que el toro caigui a l'aigua.

 

"Estampa del franquisme"

Desconec en quin grau pot patir aquest bou -dubtor que l'animal ho disfruti- però l'espectacle no és sanguinari com a les corrides. El Torrent, que de jove a València havia estat aficionat als correbous, m'assegura que l'ambient i l'estètica a la plaça d'Amposta "és com una estampa del franquisme". El cert, però, és que la plaça està plena de joves de tota condició. Al tren de tornada a Barcelona, Míriam Tomàs, tortosina i estudiant universitària de matemàtiques, em diu que respecta els correbous: "No em fan ni fred ni calor, però sí que els trobo una mica avorrits"

 

Cristian Segura

a l'Ara del 18/08/13

LA SRA. PE, DIRECTORA DE L'AGENT

_

Sembla una cosa inevitable que en algun moment de la seva carrera a un actor o actriu li agafin ganes de ser director/a. La llista és interminable... ara li han agafat ganes a la sra. Penélope Cruz. Prudent ella, ha escollit per a debutar dirigir un spot publicitari per a la companyia de llenceria L'Agent Provocateur.

 

Ha comptat amb la participació del guapo Miguel Angel Silvestre, acompanyat de moooooltes noies guapes, algunes conegudes com Goya Toledo, Irina Shayk, Cristina Piaget, Natasha Yarovenko o la mateixa germana de la Pe: la Mo, embarassada de 8 mesos. Destacable la curta, però decisiva, aparició del marit de la Pe, el sr. Javier Bardem. Per acabar d'arrodonir la participació de la família Cruz, la música ve signada pel germà, l'Eduardo Cruz.

 

El clip d'uns 5 minuts de durada ens passeja per una mansió farcida de noies en llenceria i escenes sensuals i excitants.... Val la pena veure tot el vídeo sencer fins al final.

 

No sé si aquesta trajectòria com a directora tindrà continuitat però l'spot et deixa molt bon gust de boca... i d'ulls.

 

DESCOBRINT ALS SUUNS

_

Hem descobert als Suuns, un grup del Canadà, de Montreal.

 

Els hem descobert en el seu segon disc: Images Du Futur, en el que reafirmen l'estil que van mostrar en el seu disc debut (Zeroes QC) del 2010.

 

La música dels Suuns descansa damunt d'un llit de sorolls esmorteïts al que s'hi afegeix guitarres i sintetitzadors en perfecta harmonia i germanor. Les referències a J.G.Ballard o Joy Division són clares... Sons desassossegants, veu desmaïada agònica del sr. Ben Shemie, ambient fantasmagòric que ens parla d'un futur gens esperançador.

 

El Suuns són un ressó del clàssic afterpunk actualitzat... Destaquen peces com la poètica d'Edie's dream o la hipnòtica 2020.

 

  

SENSE8, NOVA SERIE DELS WACHOWSKI BROS.

_

Ai, enrera queden els dies en que véiem als germans Wachowski com als nous gurús de la ciència-ficció i el fantàstic. Dies en que l'estrena de Matrix va significar una entrada d'aire fresc i fascinant en el gènere.... però els dies van anar passant i les següents part de l'anunciada trilogia no van estar a l'alçada i el tancament fou, francament, decepcionant. Ells, però, van continuar explotant el filó Matrix amb el disseny de vídeo jocs.

 

Des de llavors els germans Wachowski els hem tingut una mica perduts... van tocar fons amb -la infumable- Speed Racer i van fer una petita (molt petita) remuntada amb El Atlas de la Nubes (reivindicable film massa apallissat per la crítica). En aquests moments, estan preparant una nova pel·lícula Jupiter Ascending que potser la tinguin enllestida per al 2014 i que pretén ser l'inici d'una nova trilogia.

 

Mentrestant, el Wachowski van a provar sort a la televisió. S'estrenaran amb una serie per a Netflix: Sense8. Es tracta d'un conte global de 10 capítols sobre ments connectades, ànimes turmentades, de com la tecnologia ens uneix i ens separa alhora. Sí, molt en l'estil dels Wachowski!.

 

Sota la supervisió de J. Michael Straczynski creador de Babylon 5, els Wachokswi volen tornar a donar la campana en la ciència ficció, aquest cop a la petita pantalla.

 

Haurem d'esperar fins a finals de 2014 per a veure'n el resultat...

SR. BERT STERN

 

(1929-2013)

 

Fa pocs mesos moria uns dels fotògrafs que més ha sabut captar les estrelles de Hollywood en les seves fotografies: el sr. Bert Stern. El seu nom, però, estarà lligat eternament al fet que realitzés les darreres fotografies a Marilyn Monroe. Sis setmanes abans de morir el sr. Stern realitzà la que fou la darrera sessió de fotos de l'actriu. Es tracta de l'anomenada The Last Sitting, una col·lecció de 2.571 fotografies.

 

En aquests dies a París se li està dedicant una exposició per a reivindicar  la feina del sr. Stern com a fotògraf més enllà de la sessió mítica amb Marilyn, posant-lo a l'alçada d'altres de la seva generació com el sr. Avedon o el sr. Irving Penn.

 

El sr. Bert Stern quan tenia 18 anys va treballar en un banc de Wall Street però ràpidament ho va deixar per a treballar com ajudant artístic del director Herschel Bramson. L'any 1951 aconseguí feina de director artístic a la revista Mayfair i van començar les seves col·laboración a Vogue, Squire, Life... A principis dels '70 del segle passat deixa estat units i està 6 anys a Espanya, tornant l'any 1976 a Nova York.

 

Per davant del seu objectiu han passat: Audrey Hepburn, Elizabeth Taylor, Madonna, Kylie Minogue, Claudia Cardinales, Brigitte Bardot, Catherine Deneuve... la gran majora dones, ja que en paraules del mateix Stern "la mujeres y la fotografía son mis dos pasiones".

THE BIG DREAM DEL SR. DAVID LYNCH

_

A nivell cinematogràfic, convencional, el sr. David Lynch no és que estigui massa productiu. El darrer film que ens va arribar  fou l'any 2006 (ja fa 7 anys!!) amb la rara, rara Inland Empire. L'any següent filmaria More Things That Happened no estrenada per aquí... des de llavors el sr. Lynch s'ha centrat en curtmetratges, vídeos experimentals i algun documental (dedicat a Duran, Duran, per exemple) ... i també, en la música. Fa 2 anys presentava el seu primer treball discogràfic: Crazy Clown Time. I en aquests dies ens ha arribat el segon: THE BIG DREAM.

En aquest cas, la barreja de electrònica i blues a l'estil Lynch torna a estar present en tots i cadascun dels temes. Veu distorsionada a tope, clar aire dels '50, peces més 'ballables' i ambient insà i claustrofòbic marca de la casa. Segons el sr. Lynch, el que ell fa s'anomena 'blues modern' ... Hem de reconèixer que el primer treball tenia peces més remarcables però l'aspecte més 'marxós' d'aquest li proporciona un valor afegit.

Òbviament, ens fascina molt més la vessant cinematogràfica del sr. Lynch, però tenint en compte l'enorme pes que l'aspecte audio té en els seus films, els seus treballs discogràfics són una forma de continuar navegant pel seu univers immens i molt, molt personal.

Almenys rosseguem alguna cosa mentres esperem els seus films...
 

AGOST DE KONIEC! 2013

Del Calendari Koniec 2013! de Joan Garau i Joana Abrines