dimarts, 22 de juliol del 2014

L'ANTIC CINEMA DEL CINE MODERNO DE CASERES


Les notícies de que el sector audiovisual està tocat de mort envaeixen els mitjans de comunicació de forma diària i la desaparició de sales de cinema és un degoteig constant i persistent... tot i això, sovint t'arriben notícies que, com si estiguessin tretes d'una versió moderna de Cinema Paradiso, et donen un petit oasi d'optimisme.
 
El sr. Escarceller va nèixer el 1917 -el Cinema ben just estrenava la seva majora d'edat- i enamorat de ben jove del seté art es dedicà a fer sessions de cinema ambulant fins que va decidir obrir una sala. Després de 6 anys de negociació amb l'ajuntament de la seva població: Caseres, la primera sessió de cinema es produí l'1 de setembre de 1951 i, el primer film, Agustina de Aragón de Juan de Orduña i Vicente Escrivá, una projecció tan plena de gent que van quedar persones al carrer sense poder gaudir del film. L'empresa va crèixer i ja compta amb 14 sales i negocia l'obertura d'una més, sempre en petites poblacions de Tarragona, Saragossa i Terol. Fa 60 anys, el sr. Javier Escarceller va portar el cinema a Caseres un petit (molt petit) poble de Tarragona, des de llavors el cinema no ha decaigut i aguanta fins al dia d'avui. El que en un principi fou anomenat Cine Moderno ara es diu Cinema Vendrell.
 
El sr. Escarceller va explicar en una autobiografía de 2011 - amb el títol Lo imposible, posible- la seva passió pel cinema que només finalitzarà, segons l'interessat, el dia de la seva mort. "No hemos cerrado una sola semana desde 1951; lo que sea que se estrene en Barcelona se proyecta aquí el mismo día (..). Ningún otro pueblo de España tan pequeño como este ha tenido semejante nivel de acceso a la cultura", explica.
 
Aspira a poder canviar la seva vella màquina de projecció per una digital però les dificultats econòmiques són moltes i difícils de superar.
 
En un poble petit de Tarragona hi ha un Cinema Paradiso particular...

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Haig de reconèixer que no em solen agradar massa les pel·lícules clàssiques, i menys encara si son dramàtiques, però cinema Paradiso em va encantar, gairebé em cau una llàgrima. Bé, no es cert, però queda bé dir-ho.

Ciutadà K ha dit...

Ai, ai, amic Pons, que trobo que la raó la trobem en l'edat!! ... s'han de revisitar els clàssics, home, en molts d'ells hi trobem la llavor del cinema actual...