SR. JAMES HORNER

(1953-2015)

A finals de juny rebíem la trista i sorprenent notícia de la mort del sr. James Horner, uns dels compositors contemporanis de BSO més popular. Només tenia 61 anys i morí en estavellar-se l'avió privat que pilotava ell mateix.

Nascut com a James Roy Horner a Califòrnia fill d'immigrants jueus austríacs, de pare vinculat al món del cinema: era dissenyador de producció. Als 5 anys el petit James va aprendre a tocar el piano i estudià música al Royal College of Music de Londres, es va llicenciar i aconseguí el grau de mestre a la Universitat del Sud de Califòrnia i ben aviat es va especialitzar en música per al cinema i ho fèu durant 35 anys. La majoria de directors que han tingut un peu (o dos) en el fantàstic han comptat amb ell: Steven Spielberg, Ron Howard, James Cameron, George Lucas...

La primera BSO fou per a The Lady in Red (La Mujer de Rojo, 1979) i es va vincular al cinema de terror i fantàstic de baix pressupost de la mà de Roger Corman, per exemple. Responsable de la BSO dels primers films d'Star Trek. Els '80 i '90 foren les seves dècades daurades amb partitures rellevants per a: Cocoon (1985), Aliens, el regreso (1986), Willow (1988), Glory (1989) o Field of Dreams (1989). En els seus inicis també es vinculà al cinema infantil: En busca del valle encantado (1988), Fievel va al oeste (1991), Casper, Jumanji o Balto (les tres de 1995).

Fou l'any 1995 quan les seves partitures per Braveheart i Apolo 13 que aconseguí el reconeixement del públic (difícil quan es tracta de compositors de música per al cinema) i, sobretot, l'any 1997 amb la música i cançons per Titanic, arribant a vendre més de 27 milions de còpies en tot el món. 

A partir d'aquest èxit fulgurant la majoria de produccions compten amb la seva presència: La tormeta perfecta, La máscara del Zorro, A beautiful mind, Casa de arena y niebla... Els seus directors còmplices foren: Ron Howard i James Cameron (amb el que repetiria èxit amb Avatar, 2009). A partir del 2009, les obres del sr. Horner foren cada cop menors, rellevants són els treballs per Jean-Jacques Annaud (Oro negro, 2011 o El último lobo, 2015) o The Amazing Spider-Man (2012)

El sr. Horner està dins del grup de compositors simfònics com Jerry Goldsmith o John Williams; però un dels trets diferenciadors és l'ús -molts cops- dels sintetitzadors. Com a la majoria de compositors de BSO al sr. Horner se'l critica de que moltes de les seves peces sonen 'igual', poden ser refregits d'anteriors treballs seus... dis-li estil, dis-li autoplagi. 

Nominats diversos cops als Oscar, només aconseguí 2 per la millor BSO i cançó a Titanic.

Malgrat la baixa producció i trascendència dels seus darrers treballs, només per la perla que és Willow val la pena guardar-li un petit lloc en la història dels grans compositors de música per al cinema. La peça per aquest film de 1988 encara ressona dins del meu cap com el primer dia, sóc capaç de tararejar-la sense problemes... poques BSO m'han calat tant!

Bon viatge, sr. Horner!

DEJEN EN PAZ AL GUACA

El guacamole es una salsa cuyo principal componente es el aguacate. Se preparaa base de machacar aguacate y añadirles sal, zumo de limón, tomate y chile verde. Muchos le añaden ajo, otros cebollas, otros cilantro (y otros, las tres cosas). Los remilgados le ponen mayonesa, para suavizarlo. Como siempre sucede con las salsas picantes, la mayonesa es ideal para desvirtuarlas,como bien sabemos los que vivimos en Cataluña y nos las vemos y las deseamos para encontrar patatas bravas con una salsa que sea realmente brava y no una mezcla dulzona de salsa de tomate y mayonesa. En verano, la excusa de los ñoños es que, con el calor, el picante no apetece, cuando en realidad es un método hábil y sabroso para combatirlo. Tras comer salsas picantes, o guindillas directamente, el cuerpo nota tal sensación de bienestar y de placidez que las molestias de la canícula desaparecen.

Pues bien, como era previsible, a una creativa gastronómica se le ha ocurrido que el guacamole tradicional era demasiado ortodoxo y que había que innovar. A primeros de mes, la columnista Melissa Clarke, de The New York Times, hizo pública su peculiar receta: con guisantes. Según ella, la ventaja de añadir guisantes al guacamole es que "mantiene su tonalidad brillante en la nevera durante días sin volverse marrón" y que "añaden una dulzura intensa".

Ya estamos de nuevo con lo de la dulzura. Si quieres dulzura, Melissa, tómate un chocolate con churros, pero deja en paz al guacamole. Y, si quieres que no se vuelva marrón, pon un hueso de aguacate en medio del guacamole. La propuesta de la periodista creativa ha desatado en Twitter una batalla que aún dura, semanas después. Una batalla en la que incluso ha participado Barack Obama, quien, a la que supo de la aberración , tuiteó: "Respeto al NYT, pero no acepto lo de los guisantes en el guaca. Cebollas, ajo, pimientos picantes. Clásico".Curiosamente, el precandidato republicano a la presidencia del país, Jeb Bush, que nunca está de acuerdo con Obama, en este caso coincidió con él: "En el guacamole no se ponen guisantes".

La gran columnista Fran Lebowitz -que debería ser lectura obligatoria en todas las facultades de periodismo-, escribió un día: "La gente lleva cocinando y comiendo desde hace miles de años, de modo que, si usted es realmente el primero en añadir zumo de lima a las patatas guisadas, trate de entender que por algo debe ser".

Quim Monzó a Seré Breve 

del Magazine de La Vanguardia de 26/07/15

LA BIEN QUERIDA+B-MOVIE+RIGHEIRA A PALMFEST 2015

L'any passat vam descobrir el PalmFest (Festival de Música Independent de la Costa Daurada), a l'Hospitalet de l'Infant. Engrescats per veure el directe de Delafé y las flores y las Flores Azules, aquella mateixa nit també vam gaudir de la intensitat dels Mishima i l'energia de Maika Makovski. Doncs bé, aquest any volíem repetir i els primers anuncis parlaven de les actuacions de Joan Miquel Oliver i La Bien Querida, els principals atractius d'un cartell força complet.

El Xè PalmFest (desé i última edició, diuen) tindrà lloc del 23 al 25 de juliol amb una infinititat de grups independents nacionals i internacionals. Fa unes setmanes es va concretar el cartell i vam haver d'escollir entre el sr. Oliver o la sra. Bien Querida ... i, tenint en compte, que ja coneixem a JMO en directe, hem optat per la música d'Ana Ferández-Villaverde... Així que, amics i amigues, el proper dissabte 25/07 cap al PalmFest que marxem!

La grata sorpresa ha estat descobrir la resta de cartell del dissabte: tot un homenatge a la música dels '80. Si La Bien Querida ja té mooooolts aires vuitenters els dos grups més rellevants de la nit encara en tenen més, són un huracà dels vuitanta: Ni més ni menys que els responsables de l''himne Nowhere Girl, els B-Movie i els culpables de clàssics freakys com 'No tengo dinero' o 'Vamos a la playa', els Righeira (que l'any passat van editar nou treball). I, de ben segur, que descobrim altres grups desconeguts que deixaran de ser-ho...

Com que de La Bien Querida ja n'hem parlat en altres ocasions (aquí, aquí i aquí), us deixo el clàssic dels B-Movie per anar fent boca...

PalmFest que veniiiiiiim !!!!!

OTRA VEZ LA TORTURA

Tengo la sensación de haber escrito este artículo muchas veces. Una  al año, como mínimo, desde que empecé a gozar del privilegio de que mis ideas sean escuchadas a través de diversos medios de comunicación. Y de eso ya hace mucho tiempo. El hecho de ser tan repetitiva no responde a lo limitado de mi pensamiento -cosa que sin duda ocurre respecto a otros asuntos-, sino a que la realidad se muestra testarudamente tenaz respecto al maltrato animal en España.

Así que, con tristeza, vuelvo a escribir más o menos lo mismo que el año pasado y el otro y el otro. Ya estamos inmersos en el verano y, en medio de sus maravillas y dulzuras, de los planes de descanso, las preciosas playas, las verbenas alegres, las cumbres conquistadas bajo el sol implacable y las largas noches de terrazas, no puedo evitar sentirme estremecida por la suerte que miles y miles de animales no humanos van a sufrir en buena parte de nuestro país. (Me gusta recordar cuando hable de este tema que los humanos también somos animales. Estamos tan pagados de nosotros mismos, que suele olvidársenos).

Pienso en los muchos perros que están siendo abandonados, todos esos cachorros que alguien regaló en Navidad  y que ahora ya han crecido demasiado, lo que estorba las vacaciones y afecta a la cartera. O en los ejemplares de caza que ya no son útiles a sus dueños y que a menudo aparecen golpeados hasta la muerte o ahorcados. Y, por supuesto, en todos esos pobres seres que van a ser vapuleados, picados, quemados, decapitados, apedreados, arrastrados, perseguidos, asfixiados, tiroteados, arrojados desde las alturas y atravesados por lanzas o espadas. La enorme cantidad de animales no humanos que sufrirán, agonizarán y morirán en las llamadas fiestas populares de infinidad de pueblos y ciudades de España, incluidas las corridas. Gatos, becerros, patos, burros, gallinas, cabras, ocas, novillos, palomas, ardillas, toros y qué sé yo cuántas especies más que serán torturados y muertos por otros animales supuestamente racionales, para disfrute y derroche de testosterona de infinidad de bestias pretendidamente inteligentes. Sí, bestias. Y no pido perdón si alguien se ofende: eso es lo que pienso de cualquier ser vivo capaz de gozar con el dolor y la muerte de otro ser vivo. Aunque viviese mil años, jamás sería capaz de comprenderlo.

Ángeles Caso a Un cierto silencio en el Magazine 

de La Vanguardia del 19/07/15

CANVIANT LOOK

REFLEXIONEMOS

Michael Mandiberg es un artista norteamericano, digamos conceptual, que crea obras a partir de internet y lo que él califica como el final del mundo de la impresión. Sus obras pretenden hacer que la gente reflexione sobre "nuestra sociedad y sus efluvios". Han sido expuestas en el Nuevo Museo de Arte Contemporáneo de Nueva York, en el Transmediale de Berlín, en el Ars Electronica de Linz...Mandiberg coge por ejemplo una enciclopedia y pinta en una página las iniciales OMG y en la siguiente LOL.  Coge un diccionario y troquela sus páginas: la mitad con la palabra DATA (datos) y la otra con BASE (base). Establece comparaciones entre lo que cuestan 200 gramos de brócolo y un barril de petróleo. Imprime mapas a gran tamaño y aleatoriamente en unos pone 'nosotros' y en otros 'ellos'. Toma The New York Times y, en la portada, en letra gótica semejante a la del logo del diario, escribe 'noticias viejas'. En algún caso sus obras recuerdan lo que hizo Bigas Luna el 31 de diciembre de 1974. Bigas fue conocido sobre todo como cineasta, pero también fue un considerable diseñador y artista plástico. Compró ejemplares de diversos diarios (Tele/eXprés, Diario de Barcelona, Solidaridad Nacional y La Vanguardia), todos de ese mismo día, los guillotinó de forma que no hubiese ninguna página entera y encuadernó el resultado en forma de libros. 

La nueva propuesta de Mandiberg consisten en imprimir la Wikipedia. Entera. Ha escogido la edición en inglés, que es la más larga: casi cinco millones de artículos. ¿Qué sentido tiene imprimirla cuando la tienes en el ordenador y basta teclear el nombre de lo que buscar para encontrarlo? Ninguno. Ahí está la gracia. Dice que es una forma de hacer que el personal reflexione sobre la grandísima cantidad de información de la que ahora disponemos, tanta que nos desborda antes de que hayamos sido capaces de digerirla. Aún tiene menos sentido si tenemos en cuenta que se actualiza constantemente, a un ritmo de más de 700 nuevas entradas cada día, de modo que la Wikipedia que ha editado Mandiberg ya está obsoleta. Ocupa 7.600 volúmenes que se venden a 73 euros cada tomo. Si los quiere todos, te costarán 450.000, unos 105.000 menos de lo que hibieses pagado de haberlos comprado uno a uno. Tenniendo en cuenta que, no hace mucho, el cuadro de Fernando Botero El conquistador salió a subasta por esa misma cifra, nadie negará que se trata de una auténtica ganga.

Quim Monzó, a Seré Breve de El Magazine 

de La Vanguardia del 19/07/15

PEL·LICULES QUE HAN FRACASSAT

L'anecdotari del món del cinema parla d'un film que va enfonsar la carrera d'un director per culpa dels mals resultats a taquilla i les valoracions negatives del crítics, es tracta de La puerta del cielo de Michael Cimino. Aquest film va enfonsar un grna estudi com la United Artists i alguns diuen que va acabar, fins i tot, amb el corrent anomenat Nou Hollywood (films d'autor dels anys '70 amb el suport dels grans estudis). Curiosament, aquest film del sr. Cimino va estar nominada a la Palma d'Or del Festival de Cannes i es va emportar el premi Razzie al pitjor director.

Aquell film era de l'any 1980, però des de llavors, alguns films han rebut fortes patacades, fracassos estrepitosos que potser no han enfonsat cap estudi però ha comportat pérdues considerables de diners.

Els 5 grans fracassos dels darrers anys són:

- John Carter (2012) de Disney: 225 milions d'€ (pressupost) /  178 milions d'€  (pérdues)

- L'illa dels caps tallats (1995) de Carolco: 87 m€ (pressu.)/ 71 m€ (pèrdues)

- El Alamo (2004) de Touchstone: 110 m€ (pressu.) /  90 m€ (pèrdues)

- Les aventures de Pluto Nash (2002) de Warner Bros. : 90 m€ (pressu.) / 97 m € (pérdues)

- Sáhara (2005) de Paramount: 180 m€ (pressu.) / 90 m€ (pérdues)

John Carter ha estat el fracàs més estrepitós dels darrers anys i sembla ser que Disney tornarà a superar-se amb la seva darrera estrena: Tommorrowland, que malgrat la presència de George Clooney, el públic li ha girat l'esquena fins al punt de parlar de pérdues d'entre 110 i 125 milions d'euros.

Altres films que no estan al ránking però tenen penjada l'etiqueta de fracassos són: Waterworld (amb un inverosímil Costner), Marte necesita madres (film d'animació), Llanterna verda (superheroi fracassat) o El guerrer número 13 (tot i la presència d'Antonio Banderas).

Si és que encara que a vegades les estratègies de merchandising semblin dissenyades amb una precisió que fa impensable el fracàs encara no s'ha aconseguit la fòrmula matemàtica que permeti confeccionar l'èxit absolut.

SR. VICENTE ARANDA

(1926-2015)

Fa unes setmanes ens arribava la notícia de la mort del sr. Vicente Aranda, als 88 anys, uns dels directors catalans/espanyols més rellevants de les dècades dels '80 i '90 del segle passat. Nascut a Barcelona on va tenir el seu debut com a director de cinema dins de l'anomenada Escola de Barcelona, amb  el seu segon film: Fata Morgana (1966). Estigué vinculat a aquest corrent cinematogràfic de refinada estètica però el seu cinema va anar evolucionat primer cap a films amb tocs fantàstics o, directament, de terror com Las Crueles (1969) o La novia ensangrantada (1972) i amb un marcat toc eròtic (marca ineliduble de l'època).

Més tard, arribarien els films amb clara càrrega social o costumbrista amb, per exemple, l'adaptació -de l'inadaptable- Juan Marsé a La muchacha de las bragas de oro (1980) que van provocar el naixement i reconeixement de Victoria Abril; o de Manuel Vázquez Montalbán amb Asesinato en el Comité Central (1982). Es tracta d'un època marcada pel cinema més realista, més brut, fins i tot, amb un títol culminant: Fanny Pelopaja (1983).

A finals dels '80 i principis dels '90 arribarien els seus principals èxits comercials i aplaudiments internacionals amb el díptic El Lute (1987-88), que llençà a Imanol Arias com a estrella i Amantes (1991), molt probablment, el seu millor film, amb el que aconseguí el Goya a millor pel·lícula i millor director i l'Os de plata a millor actriu en la Berlinale per a Victoria Abril. Amantes fou responsable de l'empenta rebuda a les carreres de Maribel Verdú i Jorge Sanz. I també d'aquesta època és la gran serie  per a la televisió Los jinetes del alba (1990)

A partir de llavors, el sr. Aranda es convertí en un director imprescindible a la penínsul·la i cada projecte nou despertava interés i curiositat; films com El amante bilingüe, Intruso, La pasión turca o Libertarias van donar solvència a una carrera que va començar a trontollar en entrar al segle XXI, amb Juana la loca (2001), que malgrat el premi Goya a la seva protagonista -Pilar López de Ayala- es tracta d'un film de poca volada ... Carmen i Tirant lo Blanc tampoc ens portaren al sr. Vicente Aranda d'altres temps arribant al màxim punt de desencert amb Canciones de amor en Lolita's Club (2007).

El gran mèrit del sr. Aranda és la capacitat de catapultar actors i actrius al firmament: de pràcticament desconeguts/des a aplaudits i, fins i tot, premiats. El director s'autoreconeixia com un 'director de la passió' però -excepte en Amantes- la resta dels seus films, malgrat portessin la paraula en el seu títol (com la Passió turca, per exemple) ens mostraven una passió freda, impostada, a voltes sense espurna d'erotisme, sovint grolleres i directes que no proporcionaven sensualitat...

Sí, el sr. Aranda tingué una trajectòria irregular i massa sovint sobre-valorada però mereix un bon lloc en la Història del Cinema de la penínsul·la només per la meravella que és Amantes.

EL SR. JORDI SAVALL & HESPERION XXI A TORTOSA

Fa quasibé 5 anys parlàvem del sr. Jordi Savall en aquest blog, amb la presentació (en aquelles dates) dels dos darrers treballs del músic: Jerusalem i Istambul, perseguint el diàleg entre Orient i Occident, perseguint l'entesa entre ambdues tradicions. 

Doncs bé, 5 anys després podrem gaudiren directe d'aquesta infatigable recerca musical del sr. Savall a Tortosa en un concert per a commemorar el 20è aniversari de la Festa del Renaixement. Serà el proper dissabte 11 de juliol a les 21:00 a la Catedral de Santa Maria.

El sr. Savall estarà acompanyat de l'Hesperion XXI -originàriament Hesperion XX- formació instrumental creada l'any 1974 amb la intenció d'estudiar i interpretar música antiga a partir d'interessos actuals. Tot realitzant una autèntica tasca d'investigació i recerca musical aquesta formació rescataven de l'oblit peces i obres per donar-los un nou valor i una nova vida. Música del passat interpretada per la sensibilitat del segle XXI. Des de l'any 1976 porten editats infinitats de treballs discogràfics i han estat reconeguts amb diversos premis musicals internacionals.

Des de 1974 i 1989 el sr. Savall va crear tres conjunts musicals: L'Hesperion XX, la Capella Reial de Catalunya (el 1987) i Le Concert des Nations (el 1989). Es tracta d'un músic infatigable que durant molts anys estigué acompanyat en els seus projectes musicals de la seva muller la soprano Montserrat Figueras (morí l'any 2011).

Des de que el vaig descobrir com intèrpret de la BSO del film Tous les matins du monde, l'any 1991, possiblement sigui la banda sonora que he escoltat més cops a la meva vida. Un treball discogràfic en el que es recuperava els treballs de Sainte-Colombe i Marin Marais a l'hora que en el film es recreava la seva relació musical. En aques film se'ns dóna a conèixer l'especial so de la viola de gamba, del que el sr. Saval n'és mestre inqüestionable.

De fet, en els anys '90 del segle passat el sr. Savall va participar en diverses BSO més: El pajaro de la felicidad, Jeanne la Pucelle, Marquise ....

En els darrers anys, però, s'ha centrat en la recerca, la interpretació i la descoberta de peces musicals que si ell no hagués donat nova vida restarien en el silenci dels temps.

Afortunadament, el repertori que podrem gaudir el proper dissabte es mostrarà l'aferrissada necessitat de l'artista de que Orient i Occident dialoguin, es trobin, parlin ... possibles lectures polítiques iniciades amb notes musicals.

Unes ganes boges de gaudir-lo!!

LEGOGRAPHY DEL SR.ANDREW WHYTE

El sr. Andrew Whyte és un fotògraf que ha fet de les fotografies de llarga exposició la seva marca de la casa; de fet, el seu lloc web s'anomena 'longexposures'. Fotografies on la llum pren un forma especial, intensa i amb cert toc de màgia. Algun parlarem d'altres treballs del sr. Whyte, però avui us volia ensenyar l'interès 'legomaníac' d'aquest artista i que ha imprès en el seu treball a la sèrie 'legography' en la que capta la vida amb la presència d'un ninot de lego fent la funció de fotògraf. Com si es tractés del seu 'alter ego' és un joc de foto dins la foto. Podeu seguir aquest viatge pel món a la seva pàgina de Facebook: legography.

Gràcies, Pau pel descobriment!

5 ANYS DE CREA A 'EN CONSTRUCCIO' (AMPOSTA RADIO)

Com ja sabreu si us heu passejat per aquest blog en més d'una ocasió, el Ciutadà K forma part del grup CREA, en el que ens dediquem a realitzar curtmetratges, obres de teatre o qualsevol producte audiovisual que ens vingui de gust.

Aquest any CREA fa 5 anys i l'amic Jordi Galo ens ha entrevistat en el seu programa 'En Construcció' d'Amposta Ràdio. 

Si encara no teniu clar què és i què fem a CREA... escolteu, escolteu...