LA FELICIDAD ES UN OBJETIVO CIRCUNSTANCIAL...

La felicidad es un objetivo circunstancial relacionado con determinados momentos muy concretos, muy fácilmente identificables. Existen formas de felicidad; las puedo precisar sin ninguna dificultad. Para mí, por ejemplo, puede ser incluso una cosa tan sencilla como una canción de Cole Porter en el momento oportuno, casi siempre imprevisto. Y por supuesto una novela de Stevenson o una película de John Ford. Y claro está, en fin, la felicidad está relacionada con el amor y con muchísimas otras cosas generalmente poco duraderas o poco estables en el tiempo. Pero en términos generales no es algo que me haya obsesionado nunca. Y tampoco me siento particularmente infeliz. Las contrariedades y las adversidades de la vida me parecen lo más natural del mundo; algo ineludible. De todas maneras, yo creo que los momentos más felices de mi vida se dan cuando uno consigue dejar de pensar en sí mismo.

Juan Marse a Mientras llega la felicidad 

de Josep Maria Cuenca (2015)

PREMIS GAUDI 2017

Ahir es van entregar els Premis Gaudi, els premis de l'Acadèmia del Cinema Català. En una gala presentada pel solvent, graciós i guapot Bruno Oró. 

La gran guanyadora -per nombre de vots- fou Un monstruo viene a verme (8 premis, 11 nominacions), malgrat que la gran favorita amb nombre de nominacions i 'perdedora' en premis fou La proper pell (14 nominacions, 3 premis). 100 metros, amb 11 nominacions, n'aconseguí 3. I la gran perdedora fou El rey tuerto, que amb 8 nominacions no aconseguí cap premi.

Òbviament, el 'monstuo' de Bayona va acaparar tots els premis tècnics (merescuts), però també els grossos: Millor pel·lícula de parla no catalana i Millor direcció. Sincerament, considero que La propera pell encaixa més amb l'esperit dels premis Gaudi i ens aporta més 'originalitat' que el 'monstruo'. Tot i això, els 3 premis del film del tàndem Lacuesta & Campo foren importants: Millor Pel·lícula de parla catalana, Millor Guió i Millor Actriu Protagonista (per a la sra. Emma Suárez).

Merescut el premi d'honor al monstre de la interpretació: Josep Maria Pou. Contents pel reconeixement a la BSO de Sílvia Pérez Cruz en el film Cerca de tu casa.

Llista Completa de Guanyadors 

Premis Gaudi 2017:

- Millor Pel·lícula: La propera Pell (competia amb El rey tuerto, Las amigas de Ágata i Todos los caminos de Dios)

- Millor Pel·lícula en llengua no catalana: Un monstruo viene a verme (competint amb 100 metros, La muerte de Luis XIV i Callback)

- Millor Direcció: Juan Antonio Bayona (Un Monstruo viene a verme)(competint amb Albert Serra, Isaki Lacuesta & Isa Campo, Marc Crehuet)

- Mill Guió: Isa Campo, Isaki Lacuesta i Fran Araújo (La propera pell)(competint amb Carles Torras & Martin Bacigalupo, Marc Crehuet i Marcel Barrena)

- Millor Actriu Protagonista: Emma Suárez (La propera pell)(competint amb Betsy Túrnez, Ruth Llopis, Silvia Pérez Cruz)

- Millor Actor Protagonista: Eduard Fernández (El hombre de las mil caras)(competint amb Alain Hernández, Alex Monner, Miki Esparbé)

- Millor Actriu Secundària: Alexandra Jiménez (100 metros)(competint amb Adriana Ozores, Clare Segura i Greta Fernández)

- Millor Actor Secundari: Karra Elejalde (100 metros)(competint amb Bruno Bergonzini, David Verdaguer i Sergi López)

- Millor Documental: Alcaldessa (competint amb Bigas x Bigas, Priorat, Sexo, maracas y chihuahuas)

- Millor Pel·lícula per a televisió: Ebro, de la cuna a la batalla (competint amb Fassman, l'increïble home radar; La Xirgu, Laia)

- Millor Pel·lícula d'animació: Ozzy

- Millor Pel·lícula Europea: Elle (competint amb Mustang, El hijo de Saul, Langosta)

- Millor Direcció de Producció: Sandra Hermida (Un monstruo viene a verme)(competint amb Toro, 100 metros, La propera pell)

- Millor Curtmetratge: Timecode (competint amb En la azotea, Graffiti, Tiger)

- Millor Direcció Artística: Eugenio Caballero (Un monstruo viene a verme)(competint amb La propera pell, La muerte de Luis XIV i El rey tuerto)

- Millor Muntatge: Jaume Martí i Bernat Vilaplana (Un monstruo viene a verme)(competint La muerte de Luis XIV, La propera pell i Contratiempo)

- Millor Música Original: Silvia Pérez Cruz (Cerca de tu casa)(competint amb The chosen, Un monstruo viene a verme i La propera pell)

- Millor Fotografia: Oscar Faura (Un monstruo viene a verme)(competint amb Gernika, La propera pell, La muerte de Luis XIV)

- Millor vestuari: Nina Avramovic (La muerte de Luis XIV)(competint amb Gernika, The Chosen i Un monstruo viene a verme)

- Millor so: Oriol Tarragó, Peter Glossop i Marc Orts (Un monstruo viene a verme)(competint amb: Cerca de tu casa, La propera pell i 100 metros)

- Millors Efectes Visuals: Félix Bergés, Pau Costa, David Martí i Montse Ribé (Un monstruo viene a verme)(competint amb: 100 metros, The Chosen i Toro)

- Millor Maquillatge i Perruqueria: Marion Vissac i Antoine Mancini (La muerte de Luis XIV)(competint amb: Un monstruo viene a verme, La propera pell i 100 metros)

- Gaudí d'Honor: Josep Maria Pou.

YOLOCAUSTO

'Fer el turista' o 'actuar com un turista' són expressions amb les que podríem coincidir en el seu significat. Tots i totes hem estat turistes en un país que no és el nostre, hem fet fotografies com si ens anés la vida, ens hem 'colat' en llocs que potser no hauríem i hem actuat (volent o sense intenció) de forma poc adequada segons les costums del país que hem visitat. Alguns, fins i tot, han estat capaços de pujar dalt de les restes d'una columna per a fer-se una foto mentres el vigilant de les restes arqueològiques crida i increpa als turistes inconscients que estan creuant la barrera d'allò permès [anècdota basada en fets reals].

L'artista i còmic Shanak Shapira és israelí, viu a Berlín i ha creat el projecte Yolocaust. Es tracta de muntatges fotogràfics on es posa en evidència l'actitud poc respectuosa dels turistes quan visiten el monument a les víctimes de l'Holocaust que hi ha a Berlín. Monument en memòria dels 6 milions de persones mortes a mans del règim nazi.

La vida familiar del sr. Shapira no ha estat per a 'tirar coets', precisament. Bona part dels seus avis van morir en camps de concentració, quan tenia 14 anys amb la seva família van emigrar d'Israel a Alemanya i va patir la xenofòbia i rebuig del país d'"acollida".

Yolocaust (que ve de You Only Live Once) és, doncs, un exercici grotesc, rascant l'humor negre, on es sobreposen les imatges de l'holocaust a la dels turistes en actituds i gestos poc respectuosos. Les 'pedres', els monuments commemoratius, no són simples objectes, són el reconeixement a persones reals que van morir, testimonis de fets que no es poden repetir i el record ens fa pensar que no es tornaran a repetir.

Vinga, va, siguem 'bons turistes'... tampoc costa tant!
 

 

UN 2016 PLE DE CULTURA

El 2016, que acabem de deixar, ha estat un any ben intens a nivell cultural. Ha estat un no-parar difícil de superar! Deixarem a banda l'apartat cinema, ben tocat en un post anterior.

Art:
Pel que respecta a l'art l'activitat ha estat culpa, en bona part, de Lo Pati. Allà hem pogut veure Sweet Home (Asbel Esteve), Cauty Said to Franco. What time is love (col·lectiva), Larga Fluxa, l'Strobe'16, Lois Patiño, la BIAM 2016, RESET i 360º, Un Gir Orgànic (amb Joan Morey i Carles Congost)

He acompanyat a l'amic @eqhes en les presentacions del seu llibre Mentides a mà alçada i exposicions puntillistes a la Biblioteca de La Ràpita, a la Báscula de la Cerería (BCN), a la llibreria la 2 de Viladrich (Tortosa).

Al Llar (Amposta) hem pogut gaudir 12306 de Jaume Vidal i Roman Aixendri; 'Per què Xile? d'Eva Mascarell. Al Museu d'Amposta: Un minut de Silenci per tots aquells que no saben que moriran a la N340 de Maria Pons. A les XI Jornades de Lletres Ebrenques de la Biblioteca d'Amposta: Emili Gil, Jordi Llavina, NAQBA. 

En la vessant artística de l'Eufònic'16: Varvara & Mar, Aleix Fernandez, Kyoka, Minding Scapes.

A Barcelona hem visitat els Naufragios Recientes de Carlos Pazos a la galeria ADN (BCN) i Un Thyssen mai vist al CaixaForum.

Música:
Tribut a The Alan Parsons Project (Unió Filharmònica d'Amposta), Albert Pla A pleno pulmón en Concert (Lo Pati), Andreu Rifé amb Terròs (a la Lira Ampostina); Formes Diverses de Vida 2016 amb Ubaldo, Marina Herlop a Amposta i també amb Shoeg, Anur, El Petit de Cal Eril, Big  Sirulo  (Ermita de la Pietat d'Ulldecona); Tomeu Penya (Amposta); Blaumut (a Alcanar i La Ràpita); Mazoni, Los Bengalas a les Jornades Musicals Ermita de la Pietat d'Ulldecona; Joan Miquel Oliver (Campredó); El Niño de Elche amb Ubaldo de telonero (Deltebre); Vist des del Fangar amb Daniel Saez, Alfred Porres (Rampaire), Maria Pons i Cristófol Pons al Casino d'Amposta i  al Museu de la Pauma de Masdebarberans; We Love Fest'16 amb UNDL (Amposta); Musical Fum de Caliquenyo (Amposta); Sommeliers (La Ràpita), Halldor Mar (La Ràpita).

Eufònic 2016: James Brewster, Xavier Bonfill, Sunny Graves, Bad Gyal, Svper, Awwz, Papa Topo, Mats Erlandsson & Maria W. Horn, Fasenuova, Ferran Palau, Then Enlightment de Quiet Ensemble.

360º, Un Gir Orgànic: La Bistec, Elsa de Alfonso y los Prestigio, Evrupides and his tragedies (Lo Pati). També a Lo Pati: Corte Moderno, Andreu Ubach & Josep Maria Cols.

Manel (al Castell de Miravet) i Maria Arnal i Marcel Bages (Antiga Estació de Benifallet)

Sònar'16 (BCN): Amb Jean-Michel Jarre, Anohni i James Blake

Yann Tiersen (Palau de la Música de BCN) i The Cure (Palau Sant Jordi de BCN) 

Teatre:

Els veïns de dalt (de Cesc Gay)(Tortosa), Neus Català, Un cel de plom amb Mercè Arànega (Amposta), La Casa de Bernarda Alba (Amposta), Tripula dels Farrés Bros (Amposta), L'Àvar de Molière amb Joan Paera (Tortosa)

I, per al final, deixo els  projectes més interessants de l'any, la participació en la programació del primer festival de cinema d'Amposta: mónFILMAT, Festival Internacional de Cinema i Paisatge, del que ja estem preparant la segona edició. I l'acreditació (per tercer any) en el Festival de Sitges.

I aquest 2017: MÉS!!

DINAMICA AMBIVALENCIA, SOBRE EL NOU DISC DE THE XX

Encara que sembla que hagin encès algun interruptor perquè augmenti la llum, la proposta lírica d'I see you continua gravitant d'una manera evident sobre terrenys recurrents d'aires ombrívols -llegiu-hi la instrospecció, els mals del cor o el lament-. L'encara breu evolució de The XX és significativa. Quan van aparèixer a l'escena musical el 2009, el trio londinenc va deixar bastant bocabadada l'afició, per la seva fascinant manera de teixir sonorament la seva manera d'expressar sensacions tan comunes com l'ansietat o la fragilitat humana; fascinant perquè eren cançons confessionals ofertes de manera tan temptadora com colpidora.

Ara el grup torna a confeccionar obra rabiosament personal. Ja sigui per influència geogràfica exògena -la banda reconeix haver-se inspirat en els assolellats i desolats paisatges de Califòrnia i Islàndia, on van gravar l'àlbum- o per una qüestió d'ofici i maduresa professional, el combo ha elaborat un important artefacte. Jamie Smith, per exemple, exposa i aplica alguns nous recursos ja entrevistos en la seva formidable i vibrant obra en solitari In colour, mentre Oliver Sim i Romy Madley Croft no esquiven temàtiques de pes personal. I tot això embolicat amb una dinàmica lleugerament innovadora capa on es donen la mà ek pop, l'r&b, el jazz i fins i tot el gospel, però sempre embastat de manera que porta l'oient a poder gaudir amb gloriosa delectança de cadascun d'aquests elements un per un.

Esteban Linés a Crítica de Música 

de La Vanguardia del 15/01/17

ULLS HUMANS PER A ANIMALS

Ai sí, reconec que és una tonteria, però alguna d'aquestes fotografies les he trobat tan simpàtiques que he gosat compartir-les. Es tracta d'un clàssic 'què passaria si...'. Què passaria si alguns animals tinguessin els ulls en la mateixa posició que els humans. 

Vist a Cultura Inquieta que ho ha extret de Sad and Useless

 

PREMIS GLOBUS D'OR 2017

Fa uns dies va tenir lloc la 74 edició del Premis Globus d'Or que atorga la Premsa Estrangera de Hollywood. I si hem d'escollir una guanyadora, sense cap mena de dubte, aquesta fou La La Land que amb 7 nominacions se les va emportar totes. Es tracta del film més premiat de la història dels Globus d'Or i hem de dir que ben merescut! un autèntica joia de film!

Una gala avorridota amenitzada pel sr. Jimmy Fallon va tenir com a fet més destacable el discurs de la sra. Meryl Streep (67 anys) en rebre el premi Cecil B. DeMille com a reconeixement a la seva carrera, una carrera amb 30 nominacions i 8 premis Globus d'Or; un discurs on li cantà la canya al Trump.

Els Premis de Cinema:

- Millor pel·lícula de comèdia o musical: LA LA LAND (del sr. Damien Chazelle, director de Whiplash)(competint amb Deadpool, Florence Foster Jenkins, 20th. Century Women i Sing Street)

- Millor pel·lícula dramàtica: MOONLIGHT (l'unic premi de 6 nominacions)

- Millor actor de comèdia o musical: RYAN GOSLING (per La La Land)(primer Globus d'Or en la carrera del sr. Gosling; competint amb Ryan Reynolds, Hugh Grant, Jonah Hill o Colin Farrell).

- Millor actriu de comèdia o musical: EMMA STONE (per La La Land)(primer Globus també per a aquesta actriu, competint amb Meryl Streep, Annette Benning, Lily Collins i Hailee Steinfeld.

- Millor actor de drama: CASEY AFFLECK (per Manchester frente al mar)(primer Globus d'Ord també per al germà de Ben Affleck; competint amb Denzel Washington, Andrew Garfield, Viggo Mortensen i Joel Edgerton).

- Millor actriu de drama: ISABELLE HUPPERT (per Elle)(competint amb Natalie Portman, Amy Adams, Jessica Chastain i Ruth Negga)

- Millor actor secundari: AARON TAYLOR-JOHNSON (per Animales Nocturnos)(premi sorpresa, competint amb Maheshala Ali, Jeff Bridges, Simon Helberg i Dev Patel)

- Millor actriu secundària: VIOLA DAVIS (per Fences)(premi esperat, competint amb Michelle Williams, Naomi Harris, Nicole Kidman i Octavia Spencer)

- Millor director: DAMIEN CHAZELLE (per La La Land)(competint amb Mel Gibson, Kenneth Lonergan i Tom Ford)

- Millor guió: DAMIEN CHAZELLE (per La La Land)(competint amb Tom Ford i Austin Wright; Barry Jenkins i Tarell Alvin McCraney; Kenneth Lonergan i Taylor Sheridan)

- Millor Banda Sonora Original: JUSTIN HURWITZ (per La La Land)(competint amb Hans Zimmer, Pharrell  Williams i Benjamin Wallfisch; Dustin O'Halloran i Hauschka; Johann Johannson i Nicholas Britell)

- Millor cançó original: CITY OF STARS de Justin Hurwitz (per La La Land)(competint amb Justin Timberlake, Ariana Grande i Stevie Wonder; Iggy Pop i Lynn Manuel Miranda

- Millor pel·lícula d'animació: ZOOTROPOLIS (competint amb Canta!, Vaiana, Trolls, Kubo y las dos cuerdas mágicas i La vida de Calabacín)

- Millor pel·lícula estrangera: ELLE (de Paul Verhoeven)(malgrat la favorita fos Toni Erdmann)

Els premis de TV:

- Millor drama: THE CROWN

- Millor serie de comèdia o musical: ATLANTA

- Millor miniserie: EL PUEBLO CONTRA O.J. SIMPSON: AMERICAN CRIME STORY

- Millor actor de sèrie dramàtica: BILLY BOB THORNTON (per Goliath)

- Millor actriu de sèrie dramàtica: CLAIRE FOY (per The Crown)

- Millor actriu de sèrie de comèdia i musical: TRACEE ELLIS ROSS (per Black-ish)

- Millor actor de sèrie de comèdia o musical: DONALD GLOVER (per Atlanta)

- Millor actriu de mini-sèrie: SARAH PAULSON (per El pueblo contra O.J.Simpson: American Crime Story)

- Millor actor de mini-sèrie:  TOM HIDDLESTON (per El infiltrado)

- Millor actor secundari de sèrie: HUGH LAURIE (per El infiltrado)

- Millor actriu secundària de sèrie: OLIVIA COLMAN (per El infiltrado)

LES CRIATURES MÒBILS DEL SR. THEO JANSEN

Segur que per les xarxes socials us heu trobat amb alguna fotografia de creacions d'aquest artista i, també, per exemple en una anunci recent de BWM. El sr. Theo Jansen -holandès, nascut l'any 1948- és un escultor cinètic. Va cursar estudis de física que deixà a meitat i es decantà per la pintura. L'any 1981 va crear una màquina que pintava i l'any 1990 va desenvolupar el projecte Animaris (animals de platja), treball amb el que s'ha popularitzat la seva obra. 

El sr. Jansen construeix l'estructura, com esquelets, d'animals que són capaços de caminar per la força del vent, el vent les fa moure. L'artista es dedica a crear vida artificial mitjançant l'ús d'algortimes genètics. Sistemes complexos per a crear artefactes aparentment senzills. El material de base de les estructures són tubs de plàstic.

L'impacte visual d'aquestes creacions és innegable. L'efecte hipnòtic és inqüestionable. Veure-les en moviment ens fa pensar en criatures realment vives que es mouen lliurement per la platja.

Les paraules de l'artista tenen un punt, fins i tot, inquietant: "Desde 1990 he estado ocupado creando nuevas formas de vida. No con polen o semillas, estos tubos amarillos de plástico se utilizan como el material básico de esta nueva naturaleza. Puedo hacer esqueletos que son capaces de caminar con el viento, por lo que no tienen que comer. Con el tiempo, estos esqueletos sobreviven cada vez mejor a elementos tales como la tormenta y el agua y, finalmente, quiero poner estos animales en las playas a modo de rebaños, por lo que van a vivir su propia vida".

CAIENT EN TEMPTACIO NETFLIX

Sí, amics i amigues, era qüestió de temps. La temptació era massa forta. Era quelcom inevitable que acabés aterrant alguna plataforma de TV a demanda a casa nostra. L'escollida ha estat Netflix (bé, també estem a Amazon Prime Video per ser Premium, però la seva oferta és ben limitada).

Des del dia de Nadal que estem en el primer mes de prova però ja estem ben enxampats, per tant, farem la renovació quan acabi la prova i Netflix serà un membre més de la família. La veritata és que poder tenir en un plis plas la gran majoria de sèries que ja vas veure i poer recuperar (com Perdidos), que tenies a meitat (com The Walking Dead) o feia temps que volies veure (com House of Cards o Breaking Bad) ... és una meravella! 

Gratament hem quedat de veure que el ventall de propostes cinematogràfiques està millor del què m'esperava (La vie d'Adele, De óxido y de hueso, Black Book, The Deep Blue Sea, The act of Killing, Pina, The man on wire o La señal...)

De moment, a nivell de sèries, hem començat amb 5 simultànies: Sense 8, El Ministerio del Tiempo, Orange is the New Black, Breaking Bad i Narcos. Però Mi lista està ben plena de: House of Cards, Sherlock, Homeland, Lovesick, The Killing, The Walking Dead, American Horror Story, Jessica Jones, Gotham, Bates Motel, Orphan Black, Sucesor Designado, Black Mirror, La Cúpula, TrollHunters, 12 Monkeys, Midnight Diner: Tokyo Stories, Misfits, Daredevil i Hannibal. Jo crec que tinc feina fins que em jubili :P

Si algú o alguna té ganes de fer la llista més gran, acceptem recomanacions!

Benvingut a casa, Netflix!

DEU FAL·LACIES SOBRE ELS REFUGIATS

Fa uns mesos apareixia un article molt necessari a La Vanguardia de Domingo Marchena en el que es desmuntaven 10 tòpics -que per desgràcia són massa escoltats- contra la immigració, en general i contra els refugiats en particular. Basant-se en bona part en el llibre Refugiados de Sami Naïr les respostes poden ser una bona arma dialèctica a l'hora de desmuntar prejudicis i xenofòbies vàries:

1) Per què no solucionem primer els nostres problemes? No es tracta de donar caritat sinó de seguir la legalitat i els tractas signats que parlen de l'obligació de donar refugi per raons polítiques; com, per exemple, el Tractat de Ginebra o la Declaració Universal dels Drets Humans

2) Ja teim molt asilats. L'Estat Espanyol no va elaborar la primera llei d'asil fins al 1984, des de llavors fins ara només han tingut asil 180.580 persones... a Alemanya, només l'any 2014 van rebre protecció internacional 202.645 persones.

3) Aquesta gent només vol viure amb ajuts i sense fotre ni brot. Exacte, com els refugiats de la Guerra Espanyola del 36 que van marxar a països d'Amèrica del Sud -rebuts amb els braços oberts, per cert- per viure dels ajuts i no perquè aquí podien ser empressonats o afusellats.

4) Per què no els acullen els seus germans dels països àrabs? Certament, els 'països àrabs' rics viuene en una mena de 'sistema feudal' que no vol rebre altres 'germans' (Qatar, Kuwait...) però d'altres, com Pakistan, acull 1,5 milions d'afganesos, quan el 21% de la seva població viu amb menys d'1 euro al dia. Els 5 països que més acullen són: Turquia, Pakistan, Líban, Iran i Etiòpia (cap 'Occidental')

5) Si sou tan pijoprogres, per què no els porteu a casa vostra? Més de 3.500 persones que podrien ser titllades de 'pijoprogres' ja han fet la seva petició formal a organismes com l'Ajuntament de Barcelona o la Generalitat de Catalunya... una altra cosa és que aquesta acció pugui tenir efectes legals o polítics.

6) I els nostres aturats, què? Els fons per l'acollida de refugiats són comunitaris, provenen de la UE que cada Estat reparteix com cregui convenient (aquí mitjançant ONGs com Creu Roja, per exemple). Aquests diners no s'extreuen d'altres partides destinades a serveis socials o polítiques d'ocupació.

7) Ens envaeixen, venen a imposar-nos els seus costums. La Història no confirma aquesta hipòtesis i sempre hi hagut migracions. No hi ha cap exemple d'una nació que la seva identitat hagi canviat profundament per l'acolliment de nous ciutadans.

8) No són refugiats, sinó immigrants econòmics. I què si ho són? No hi diferència entre fugir de la fam o de la mort, de la sequera o de les bombes. 

9) No s'adapten ni s'integren. Certament, l'adaptació no es fa en un dia. Cal temps. Però la Història confirma que els hàbits de les segones generacions s'adapten a la terra d'acollida, a més, compensen el baix índex de natalitat

10) Aprenguem-ne dels britànics: aquest no és el nostre problema. Europa s'ha creat amb els valors de la solidaritat i el respecte pels drets humans i totes les nacions han necessitat en algun moment o altre 'suport i ajuda' de països veïns... i el mateix Regne Unit hauria de recordar els bombardejos durant la II Guerra Mundial.

JULIO: LA CADENA

La cadena se avergonzaba de sí misma. "Vaya, pensaba, todos me eluden y tienen razón: la gente ama la libertad y odia las cadenas".

Pasó por allí un hombre, cogió la cadena, subió a un árbol, ató los dos extremos a una sólida rama e hizo un columpio.

Ahora la cadena sirva para hacer volar por los aires a los hijos de ese hombre, y está muy contenta.

Gianni Rodari del conte  Uno para cada mes 

inclòs a Cuentos escritos a máquina (1973)

SR. GEORGE BARRIS

(1922-2016)

Fa uns mesos moria un fotògraf, potser no massa popular, però que tingué l'honor de ser el fotògraf oficial i amiga de la gran Marilyn Monroe.

La relació amb la sra. Monroe va començar quan al sr. Barris li van encarregar que fes fotografies en el rodatge de La tentación vive arriba, allà faria una de les instantànies més icòniques de Marilyn: les faldilles volant a sobre dels radiadors del metro. A partir d'aquesta foto van mantenir el contacte i fou el fotògraf que realitzà les darreres fotografies de Marilyn tres setmanes abans que morís.

El sr. Barris va nèixer en una família d'immigrants romanesos assentats a Nova York. De ben petit, va decidir dedicar-se a la fotografia i amb sis anys li van comprar la primera càmera. Durant la II Guerra Mundial va participar en tasques de comunicació podent retratar al sr. Eisenhower, per exemple. 

La seva vida professional es va desenvolupar col·laborant amb publicacions com Life o Cosmopolitan, prestant eivident atenció al món de Hollywood, pel seu objectiu passaren Marlon Brando, Charles Chaplin, Frank Sinatra... Després de la mort de Marilyn va marxar a París, on va viure 20 anys i on es va casar i va tenir dues filles.

Va tornar a Nova York i l'any 1995 el sr. Barris va publicar un llibre Marilyn: her life in her words, on defensava de forma fervorosa que no s'hagués suïcidat. Segons el fotògraf, l'estat d'ànim de l'actriu en aquella darrera sessió fotogràfica no era la d'una persona amb intencions de suïcidar-se. Segons declarà el fotògraf, "me llamó un viernes y yo estaba den Nueva York. Quería saber si podía ir a verla ese fin de semana, me dijo que era urgente". Però el sr. Barris tenia un compromís familiar, es va excusar i li digué que dilluns hi aniria...aquell diumenge trobaren a la sra. Monroe morta.

L'obra del sr. Barris estarà lligada per sempre a la vida de Marilyn i només en les seves fotografies l'actriu mostrà naturalitat i confiança... Per a molts, George Barris fou el 'fotògraf de Marilyn Monroe'.

OH LÀ LÀ!

Me gustaría empezar con una frase despampanante sobre París, pillada de un libro de citas famosas, pero en este momento no tengo ninguno a mano y no me fío de las que encuentras en internet. Un día me tropecé con la famosa: "El mercado para los ordenadores personales está muerto; la innovación ha cesado casi del todo", firmada por Ortega y Gasset. No les digo más.

Volvamos a París. No sé qué le pasa a esa ciudad con la energía sostenible, pero estos días coinciden dos noticias que se relacionan a la perfección. Una es la puesta en marcha de un proyecto de gimnasio flotante eco-friendly que estaría en  un bateau mouche con enormes cristales. Mientras pedaleas en la bici estática o le das a las máquinas elípticas, tú mismo produces la energía que mueve la nave. Tendrá más de veinte metros de largo y espacio para cuarenta y cinco personas. En verano irá descapotado, y en invierno, cubierto con una cúpula de vidrio. Mientras haces ejercicio contemplas las orillas del Sena, con sus edificios y sus monumentos. Por si los pasajeros no pedalean lo suficientemente  fuerte, la energía la proveerán unos paneles solares instalados en la cúpula. Sólo falta que alguien ponga pasta convertir ese proyecto en realidad.

La segunda noticia sí ha sido ya realidad: una cafetería, en el mismo París, en la que los días previos a Navidad no podías pagar los cafés con dinero sino con energía. ¿Cómo pagas con energía? Pues caminando de forma frenética por suelos electromagnéticos o sentándote en un taburete y pedaleando. Esta cafetería tan ecológica la ha creado Nissan. En el centro del local han colocado una unidad de energía que funciona con doce módulos de baterías de segunda mano de los coches eléctricos de Nissan.

No querría ser aguafiestas, pero recuerdo que, hace ya unos añitos, cuando los happy flower gobernaban en el Ayuntamiento de Barcelona, a la ínclita Imma Mayol -concejal de Salud Pública y Medio Ambiente y presidenta de la comisión de la Sostenibilidad y Ecología Urbana- se le ocurrió poner árboles de Navidad en las calles cuyas luces supuestamente sólo se encendían cuando los ciudadanos se ponían a pedalear en las bicicletas que tenían conectadas. Fue una Navidad aparentemente muy sostenible,pero luego se supo que habían hecho trampa y que, en realidad, los árboles estaban conectados a la red eléctrica. Puroecomorro, una vez más.

Quim Monzó a Seré Breve del Magazine 

de La Vanguardia del 08/01/17

LES PEL·LICULES VISTES EN EL 2016

Segons FilmAffinity, amb la llista de 'Pel·lícules vistes en el 2016', us puc explicar que aquest any he vist 137 pel·lícules, això vol dir unes 0,37 pelis al dia o 2,8 pelis a la setmana o 11,4 pelis al mes. Caram, és una nivell de visionat considerable. Repassant les puntuacions donades, he de reafirmar-me en la meva incapacitat per a donar 'suspensos', bona part dels films (per no dir tots) estan per damunt del 5 en una puntuació que va del 1 al 10 i la mínima puntuació ha estat un '3'. També he de dir que em costa donar el '10' i que les millors s'han quedat en un '9'. (podeu consultar la llista sencera en el següent link)

Així doncs, les millors pelis vistes en el 2016 (que no vol dir que siguin d'aquest any) són:

AMB 9 PUNTS:

• Los odiosos ocho (de Quentin Tarantino)
• La novia (de Paula Ortiz)
• Carol (de Todd Haynes)
• La habitación (de Lenny Abrahamson)
• El camí més llarg per tornar a casa (de Sergi Pérez)
• Julieta (de Pedro Almodóvar)
• The Witch (de Robert Eggers)
• The lobster (de Yorgos Lanthinos)
• I Origins (de Mike Cahill)
• La propera pell (de Isaki Lacuesta i Isa Campo)
• Sunset song (de Terence Davies)
• I am Belfast (de Mark Cousins)
• Les revenants (serie TV)(de Fabrice Gobert i Frédéric Mermoud)
• Anomalisa (de Charlie Kaufman i Duke Johnson)
• Solaris (de Andrei Tarkovsky)
• The Handmaiden (de Park Chan-wook)
• The Neon Demon (de Nicolas Winding Refn)
• Que Dios nos perdone (de Rodrigo Sorogoyen)
• Animales Nocturnos (de Tom Ford)
• Las vidas posibles de Mr. Nobody (de Jaco Van Dormael)
• Interstellar (de Christopher Nolan)

I LES PITJORS AMB 4 PUNTS (que en aquesta llista de les pitjors de l'any estigui una del sr. Burton ... em trenca el cor)

• La chica danesa (de Tom Hooper)
• El olivo (Iciar Bollaín)
• La noche que mi madre mató a mi padre (de Inés París)
• Warcraft: El Origen (de Duncan Jones)
• Ahora me ves 2 (de Jon Chu)
• El hogar de Miss Pregrine para niños peculiares (de Tim Burton)
• Like Cattle Towards Glow (de Dennis Cooper i Zac Farley)
• La región salvaje (de Amat Escalante)

I la pitjor entre les pitjors del 2016 amb només un '3' de puntuació:

• Escuadrón suicida (de David Ayer)

SRA. CARRIE FISHER

(1956-2016)

Fa uns dies moria l'actriu que va encarnar un dels personatges icònics del cinema de la ciència-ficció: la princesa Leia. L'actriu era la sra. Carrie Frances Fisher -o, senzillament, Carrie Fisher- nascuda a Los Ángeles, filla d'una gran actriu, la sra. Debbie Reynolds (protagonista, per exemple, de Cantando bajo la lluvia i que, morí, just l'endemà de la seva filla) i d'un cantant, el sr. Eddie Fisher.

La sra. Carrie Fisher, però, fou més que la Princesa Leia: fou escriptora i guionista de cinema i televisió, vessant per la que aconseguí el premi Bafta pel guió de Postales desde el filo (1990), basat, en part, en la seva vida.

Abans de caure en l'univers Star Wars va participar en diferents films en els que participava la seva mare fins que va actuar a Shampoo (1975) seduint a Warren Beatty i d'aquí al paper de la seva vida: el de princesa Leia Organa a La Guerra de las Galaxias (1977). Després El imperio contraataca (1980) i El retorno del Jedi (1983)

L'èxit d'Star Wars no fou ben digerit pels germans protagonistes (Luke i Leia) i els abocà a les drogues i l'alcohol. Tot i així, participà en diferents films, la majoria en papers secundaris, com: The Blues Brothers (1980), Hannah y sus hermanas (1986), Cuando Harry encontró a Sally... (1989) o Scream 3 (2000); i participació  en forma de cameo en sèries com: Frasier (1995), Sex and the city (2003), Smallville (2005), Weeds (2007) o The Big Bang Theory (2014).

En el 2015, va entrar en la nova trilogia Star Wars (32 anys després), amb l'episodi VII: El despertar de la fuerza, deixant el paper de princesa per assumir el de General. Ella, acompanyada de Han Solo i Luke Skywalker ens oferiren el retrobament nostàlgic que tot fan de la saga esperava. Diuen que les escenes en les que participava en l'episodi VIII ja estaven filmades abans de la seva mort.

La sra. Fisher no va amagar mai la seva 'complicada' vida, a banda de les drogues i l'alcohol, s'afegia transtorn bipolar i addicció als antidepressius que va explicar en diverses entrevistes i en el llibre Wishful Drinking (2009) una biografia amb marcat to humorístic. La sra. Fisher va confessar que El Imperio contraataca la va filmar totalment enganxada a la cocaïna i que va tenir més d'una sobredosis...

L'abril de l'any passat va publicar un nou llibre: La princesa diarista. En la promoció del mateix, volant en un avió, fou quan tingué l'infart que li provocà la mort. 

La mort de la sra. Fisher ha estat un cop dur en la legió de fans de la saga Star Wars i els homenatges no ha trigat en arribar,com la següent il·lustració de Carlos Latuff:

FELIZ COLOR NUEVO

Con la llegada del nuevo año empieza el reinado del color Pantone 15-0343. Es un verde que pronto veremos por todas partes. Quien haya tenido un mínimo contacto con el mundo de las artes gráficas sabe que un día aparecieron en nuestras vidas unos muestrarios pequeñitos con todos los colores habidos y por haber, convenientemente numerados y que permiten decir a quien va a imprimir lo que le pides el número exacto de Pantone que quieres, y así luego no hay sorpresas. 

Pantone nació en los sesenta. Se dedicaba a la impresión y al diseño gráfico. Su muestrario de colores fue tan revolucionario que muchos profesionales se preguntaban cómo hasta entonces habían podido vivir sin él. Su influencia ha rebasado el mundo de las artes gráficas y ahora se usa para determinar los colores de las colecciones de moda, de la decoración, de las flores, de las carcasas de los móviles e incluso de la gastronomía, sobre todo ahora que, más que la calidad, lo que importa es la apariencia. En el 2002, el Gobierno de Italia decidió definir con exactitud los colores Pantone de su bandera. Hizo que el verde fuese ligeramente más oscuro; el rojo, más rubí, y al blanco le dio un punto de marfil. La mejora fue evidente, pero muchos no se dieron cuenta hasta que, en la primavera del 2003, unos líderes de la oposición se quejaron del 'golpe de Estado estético'. Nadie les hizo caso.

Cada diciembre, el Pantone Color Institute anuncia el color oficial del año siguiente. Lo decide un grupo de expertos. Explican que tienen en cuenta el momento económico, las cuestiones sociales, las tendencias cinematográficas y musicales del momento... Este 2017 han optado por el Pantone 15-0343 porque 'evoca los primeros días de la primavera' y 'emerge para confortarnos durante esta época de tumulto social y político'. Un blablablá muy vistoso al que un servidor no hará ni caso, pero que abrazarán encantadas todas las personas a la que les gusta seguir al rebaño. Así que no se sorprenda si uno de estos días su cónyuge le dice:

- Cariño, tenemos que hablar. No, no pongas esa cara de pánico. Es que he pensado que ha llegado el momento de pintar el piso de verde Pantone 15-0343. Piensa que no lo hemos cambiado desde que el año pasado lo pintamos de rosa cuarzo Pantone 15-3913 y no quiero que vengan a casa mi madre y mi cuñada y crean que no estamos al día. 

- Lo que tú digas, cielo.

Quim Monzó a Seré Breve del Magazine 

de La Vanguardia del 31/12/16

SOBRE LA REVOLUCIO

"Tanto al final del libro como al comienzo, no lo sabemos. Los leninistas saben qué hacer, o solían saberlo. Nosotros no lo sabemos. El cambio revolucionario es más urgente que nunca, pero ya no sabemos qué significa 'revolución' [...]. Nuestro no saber es también el no saber de aquellos que comprenden que no saber es parte del proceso revolucionario. Hemos perdido toda certeza, pero la apertura de la incertidumbre es central para la revolución. 'Preguntando caminamos', dicen los zapatistas. No sólo preguntamos porque no conocemos el camino, sino también porque preguntar por el camino es parte del proceso revolucionario mismo"

John Holloway (2002: 293). 

Cambiar el mundo sin tomar el poder 

-el significado de la revolución hoy